Abstract
En aquesta comunicació es preten analitzar la situació de l’educació a Catalunya per intentar identificar aquells aspectes clau que ens permetin repensar l’educació i per fer propostes. La voluntat de l’escrit és la d’ajudar a prendre decisions i a formar-se opinions sobre l’educació a Catalunya per tal d’encertar a l’hora de buscar solucions. Es tracta d’identificar els problemes més de fons i descriurel’s amb més precisió per tal que les solucions que es puguin donar siguin les més encertades possible. Possiblement caldrà un canvi de posicionament en alguns aspectes del sistema, la insistència en veure els problemes d’una determinada manera pot ser precisament una dificultat per a resodrel’s.
D’altra banda els canvis produïts en el mon global incideixen, o haurien d’incidir, de manera molt important en els sistemes educatius. Els canvis en el comportament, en la obtenció d’informació, en les competències del nou mon del treball, en les comunicacions, i, en general, en tots els sectors del coneixement interpel·len fortament l’educació i fan que s’hagin de produir canvis importants de caràcter disruptiu en el sistema educatiu.
La comunicació que es presenta s’ha desglosat en dos articles que, per la seva llargada i la seva temàtica s’ha considerat millorpresentar-los d’aquesta forma. En qualsevol cas en aquests articles s’analitzaran un conjunt d’elements que es consideren bàsics en el funcionament del nostre sistema educatiu català.
La primera cosa que constatarem és que Catalunya en el marc dels indicadors europeus d’educació fixats per la mateixa UE (indicadors 2020 presentats com a objectius de la UE) presenta uns resultats notablement bons, l’educació a Catalunya en els darrers anys la podriem descriure com una història d’èxit, mentre que altres index no estrictament educatius com per exemple l’SPI (Social Progress Index) ens dona una posició relativa molt dolenta en educació.
Efectivament, els resultats són bons excepte en una variable: l’abandonament escolar prematur, que acaba sent un dels referents més importants a l’hora de diagnosticar l’educació dels països desenvolupats.
Tampoc no està clar que Catalunya sigui una de les Comunitats espanyoles que gasti menys en educació, tal i com moltes vegades s’ha afirmat. Quan comparem la despesa en educació amb el nostre PIB haurem de fer tota una serie de consideracions sobre com a mínim tres qüestions: el PIB resultant una vegada fetes les aportacions a l’Estat espanyol (tant de Catalunya, que aporta, com d’altres Comunitats, que reben); la presència d’escola privada, concertada o no, que rebaixa de manera important la despesa pública en educació; i la despesa per alumne que ens pot donar una mesura més realista de l’esforç pressupostari.
En l’article següent analitzarem l’abandonament escolar prematur (AEP) a Catalunya, entenent que és el que s’ha diagnosticat com el problema més greu del nostre sistema educatiu, en el que presentem, certament, un dels pitjors indicadors de la UE. Veurem quines poden ser les seves causes i com n’hi ha una, la qualitat del mercat de treball, que és fonamental.
Veurem que massa sovint es confón el concepte d’AEP amb el concepte de fracàs escolar (amb el que hi té una relació) i, de manera conseqüent, les mesures que es prenen no contemplen el mercat de treball com a variable indiscutible en aquesta qüestió sinò que plantejen solament solucions escolars.
Podrem veure com el sistema de beques, instrument fonamental de tota política educativa, està mal dissenyat i no serveix, entre altres coes, per a un dels objectius per als que hauria de ser eina fonamental: reduir l’abandonament escolar prematur. Ens cal una política de beques, que no pot consistir únicament en gastar sinò en gastar adequadament, en base al disseny precisament d’una “política” per a les beques de la qual a Catalunya no en tenim el control.
D’altra banda hem de descriure una situació crònica del nostre país que s’hauria de saber gestionar i resoldre: la manca de formació, en comparació amb els altres països de la UE, de la nostra població adulta (18-64 anys), fruït sens dubte d’una història que ens ha portat fins als nostres dies i de la que per desgràcia en som hereus. L’acceptació d’aquesta situació i el fet de no tenir-la present quan fem determinades anàlisis (comportament social i cultural de la població comparada amb la d’altres països europeus, per exemple) ens pot induir a greus errors.
La mateixa manca de formació en la població adulta la veiem reflectida en els resultats de les proves PIAAC per a adults de la UE, que rebla el clau ens dir-nos que Espanya presenta la darrera posició en matemàtiques i la penúltima en lectura.
La nostra tradició ens ha portat a tenir una piràmide de formació molt distorsionada respecte a la que presenten altres països europeus. Tenim un nombre molt alt de titulats universitaris i un nombre molt alt de ciutadans que només tenen acreditats els estudis obligatoris, mentre que el percentatge de persones amb estudis mitjans és molt baix, cosa que no passa en la majoria de països de la UE.
La manca de prestigi social de la FP ens ha portat a aquesta situació, que ara, afortunadament, es va corregint, el que caldria analitzar és d’on prové la manca de prestigi social de la FP, si de l’oferta que en fa el sistema educatiu o de la demanda que en fa el sistema productiu. Un sistema de producció que no aprecia el coneixement perque no l’incorpora i no necessita treballadors mitjos formats.
En qualsevol cas, com s’ha dit, actualment s’està arribant a una bona oferta de FP per al nostre país, malgrat que en els darrers seminaris de treball fets hem apreciat clarament, encara que de manera únicament qualitativa, que la millora de l’oferta no es produeix de manera uniforme i que al costat d’ofertes francament excel·lents n’hi coexisteixen d’altres que no compleixen els mínims de qualitat desitjables.
Fins aquí arriba el que s’exposa en aquests articles. Podriem seguir, però, analitzant una colla de variables més que ens podrien donar informació sobre els nostres reptes fonamentals en educació.
Podríem veure com, lligat a l’abandonament escolar prematur, se’ns presenta el problema dels NiNis (els NEETs en terminologia europea), joves que ni estudien ni treballen i que, percentualment, també ens fan destacar en els indicadors europeus. Com es pot explicar que els joves abandonin el sistema educatiu per anar a buscar feina i en no trobar-ne, no tornin al sistema?
Podriem analitzar com la nostra oferta d’educació infantil dels 0 als 3 anys, ofertada essencialment per la Administració Local, està dissenyada per donar servei educatiu a les famílies que, majoritàriament, no l’utilitzen i que, en canvi, les famílies que hi porten els seus fills i filles per a un servei assistencial reben un servei educatiu, en la seva majoria, que no els faria realment falta.
Tampoc es tractarà directament la qüestió de la dualitat de l’oferta pública-privada concertada. És, certament, una qüestió important però massa extensa per ser tractada en un document d’aquestes característiques.
Podriem veure que el que hem comentat sobre la FP ho podem fer extensible als altres nivells de l’oferta educativa, sense la mateixa contundència ni amb la mateixa coherència de variables, però ambé com a fenòmen important. Hi ha una colla d’escoles que han endegat processos d’innovació amb un èxit notable, mentre que d’altres o bé no han encertat amb el procés innovatiu (sigui per les raons que sigui) o bé no s’han plantejat cap necessitat d’innovació.
Podriem, de manera especial, analitzar quina és la innovació necessària en el nostre sistema i, segons aquesta anàlisi, proposar els canvis estructurals necessaris per poder-la tirar endavant.
Podriem veure com el nostre sistema educatiu (i també el de molts altres països) camina cap a una societat dual, uns que abandonen i uns que continuen majoritàriament fins a la universitat; uns joves formats (amb un alt percentatge d’atur) i uns adults amb una de les formacions més deficitàries de Europa; una economia productiva amb alguns sectors d’alt valor afegit i amb altres sectors amb gairebé nul valor afegit en coneixement; molts universitaris i moltes persones únicament amb estudis bàsics i molt poques amb estudis mitjos; …
I així podriem seguir identificant i enumerant dualitats del país que interpelen a l’educació i que, tal com està evolucionant el mon global, podrien decantar-se cap un dels dos cantons.
En el nostre mon els equilibris són cada vegada més inestables, els territoris s’identifiquen cada vegada més com a especialitzats, aquells que serveixen per fer recerca puntera rebràn inversions per fer-ne, aquells que sembla que serveixen per fer-nos passar unes bones vacances rebràn també els corresponents diners per fer-ho, no sabem si és possible combinar les dues coses: un benestar proporcionat per l’entorn i una alta capacitat de producció de coneixement també lligada a aquest entorn, ja ens agradaria, però no sembla que les coses vagin per a aquest camí.
En definitiva, doncs, hem de decidir, si encara som a temps per fer-ho, quin país volem i com el volem fer i amb quina gent, així sabrem quina educació voldrem.