El mercat laboral català surfejant per les onades de l’automatització digital: una lectura a partir de la crisi i reactivació econòmiques

Abstract

Avenços científics i revolució digital han transformat sensiblement el ritme i abast del canvi tecnològic sense que, més enllà de les oscil·lacions característiques del cicle econòmic, no s’hagi detectat un augment considerable dels nivells agregats de desocupació. Tot i que les noves tecnologies de producció han substituït treball, el seu efecte ha estat més que compensat per mecanismes que directa o indirectament generen una nova o major demanda laboral.

Tot i amb això, la preocupació social sobre les conseqüències del canvi tecnològic es reactiva per una nova onada d’automatizació, basada en la intel·ligència artificial, la robòtica, l’aprenentatge automàtic, la impressió 3D i els algoritmes que milloren la capacitat lògica, de càlcul i de gestió de grans quantitats d’informació.

És ben conegut que les tecnologies digitals tenen la facultat no només de substituir habilitats manuals, també són capaces de reemplaçar algunes habilitats cognitives. L’experiència de canvi tecnològic recent ha evidenciat la seva naturalesa disruptiva no pas al nivell d’ocupació sinó a la seva composició. Les tecnologies digitals manifesten un efecte de biaix, perquè en general es complementen millor amb el treball de major qualificació. Però, a cada lloc de treball, palesen també que, amb independència de les habilitats del treballador, el biaix del canvi tècnic també perjudica a les tasques rutinàries i més repetitives, que són més susceptibles de ser reproduïdes eficientment mitjançant un algoritme.

En aquest context disruptiu, relacionat amb el concepte Revolució 4.0, l’anàlisi dels canvis en la composició del mercat laboral català d’ençà l’esclat de la recent crisi financera, pel que fa a les habilitats disponibles, les característiques dels llocs de treball oferts i les tasques que en ells es desenvolupen, ofereix una aproximació a l’impacte potencial d’aquesta nova fase d’automatització digital, a banda dels aspectes regulatoris i de viabilitat econòmica i tècnica que òbviament se’n derivin.

Deu idees centrals sobre la robotització: amenaça o oportunitat?

1. Una realitat més complexa del que sembla

Tot just albirem les primeres manifestacions d'un procés de creixent automatització de l'activitat econòmica, que tindria en els avenços en la intel·ligència artificial i la robòtica seus principals elements propulsors. Aquesta nova onada de canvi tecnològic es presenta com potencialment disruptiva i de naturalesa diferent a les anteriors, perquè les tecnologies emergents tenen la capacitat per substituir habilitats tant manuals com cognitives i perquè els avenços en les aptituds relacionades amb la lògica, el càlcul, el processament d'informació i l'aprenentatge automàtic progressen molt ràpidament.

Tractar d’inferir els efectes de la nova onada de canvi tecnològic és una tasca però particularment complexa, perquè sota el concepte 4.0 s’hi aixopluga una col·lecció de tecnologies que són molt diferents, que sovint es combinen entre sí i que configuren una relació que constantment es modifica i amplia. Recentment, un informe de Boston Consulting Group (2015a) identificava, en el context de la revolució 4.0, els nous pilars de progrés tecnològic.

• Big Data i anàlisis: fa referència a la recollida, processament i avaluació de grans quantitats de dades, procedents de diferents fonts i a una gran velocitat, per a facilitar la presa de decisions estratègiques.

• Robots autònoms: es supera la utilització de robots per al desenvolupament de tasques rutinàries i repetitives i s’avança en la direcció d’una creixent autonomia, flexibilitat i cooperació entre aquestes màquines complexes.

• Simulació: les simulacions en tres dimensions de productes, materials i processos productius a les etapes de disseny i enginyeria evolucionaran cap a simulacions en les plantes de producció, que reproduiran el món físic en un entorn virtual, per tal d’optimitzar la programació de les màquines i equipaments implicats en la producció real.

• Sistemes d’integració horitzontals i verticals: empreses, departaments, funcions i capacitats estaran molt més cohesionats mitjançant xarxes d’integració de dades que permetran cadenes de valor plenament automatitzades.

• Internet de les coses: un nombre creixent de dispositius estaran integrats al sistema informàtic i connectats en xarxa, de manera que es comunicaran i interactuaran entre sí sota un control centralitzat.

• Ciberseguretat: amb la creixent connectivitat i ús de protocols de comunicació estandarditzats, augmentarà la necessitat de protegir sistemes industrials i línies de producció crítiques de les amenaces a la seguretat informàtica, obrint pas a comunicacions més fiables i sistemes d’identificació i d’accés a la gestió dels equipaments més sofisticats.

• Computació al núvol: cada cop serà més necessari compartir dades, de forma ràpida i eficient, entre les diferents àrees de l’empresa i entre les diferents empreses implicades a la cadena de valor.

• Fabricació additiva: fins al moment la impressió 3D s’ha utilitzar generalment per a l’elaboració de prototips o la producció de components individuals, aquests mètodes seran àmpliament utilitzats en el futur per a generar productes personalitzats que ofereixen avantatges de construcció, essencialment si es basen en dissenys complexos i lleugers.

• Realitat augmentada: aquests sistemes donen suport actualment a una diversitat de serveis que serà molt ampliat en el futur per tal de proporcionar als treballadors informació a temps real per a la presa de decisions i els procediments de producció.

2. Les noves tecnologies que emergeixen de la innovació tenen efectes que sempre són proporcionals a l'amplitud i extensió amb que s'adopten

En la mesura que les tecnologies 4.0 son d’ús general i no atenen estrictament a necessitats productives concretes, és de preveure que el seu impacte serà transversal i potencialment disruptiu, en afectar un ampli ventall d’activitats socials i humanes.

Des d’aquesta perspectiva, i en l’àmbit de l’activitat productiva, es preveu que els efectes de l’aplicació d’aquestes tecnologies emergents es deixaran sentir al llarg de tota la cadena de valor empresarial, des de el disseny dels productes o serveis fins a la prestacions de serveis posteriors a la venda. Els principals beneficis econòmics esperats s’associen a les millores d’eficiència i els avenços en productivitat derivats de les innovacions tecnològiques i dels canvis organitzatius que s’originen.

Aquests guanys previstos tindrien diferents procedències. La més important rau en l’optimització i flexibilització dels processos que afecten la logística i la producció, assolides mitjançant uns sistemes tecnològica i cibernèticament integrats que afavoririen la interconnectivitat de les màquines complexes amb els components, els productes i els ésser humans. També hi contribueixen positivament la major facilitat per a la modularització, la producció a mida i la resposta ràpida als canvis de mercat, la creixent complementarietat entre màquines i treball humà i l’obertura del procés d’innovació a proveïdors i usuaris finals. En el futur proper, la capacitat de comunicació entre màquines complexes i la seva progressiva autonomia ampliaria els beneficis potencials de l’automatització.

3. El canvi tecnològic sempre ha generat més treball del que substitueix

La incorporació de nous coneixements a l'activitat productiva és un dels principals factors de progrés econòmic. De fet, l’automatització no és pas un fenomen nou i els seus efectes sobre el mercat laboral son ben coneguts. Certament, els avenços tecnològics i científics desenvolupats en l'últim segle no han tingut precedents i la seva aplicació generalitzada a l'activitat econòmica ha facilitat als països més avançats tecnològicament obtenir guanys de productivitat considerables.

En les últimes dècades, la revolució digital ha accelerat fins i tot el ritme de canvi tecnològic, amb el desenvolupament de nombroses innovacions i aplicacions, que han sofisticat els processos productius, les tecnologies emprades, els béns i serveis comercialitzats i el mateix procés de consum, a temps que modificaven sensiblement els coneixements i habilitats requerides en els llocs de treball.

D'aquesta manera, noves tècniques emergeixen i nous coneixements s'apliquen a l'activitat econòmica contínuament sense que, més enllà de les oscil·lacions vinculades al cicle econòmic, aquesta transformació profunda de les tecnologies de producció hagi significat un augment considerable dels nivells agregats d'atur (Autor 2015), alhora que augmentaven les possibilitats de producció i consum. El mercat laboral a Catalunya no n'ha resultat pas una excepció.

Però certament l’evolució precedent del mercat laboral i la influència que tingueren en el passat els seus principals factors determinants no decideixen necessàriament el seu comportament futur (Mokyr et al. 2015). Aquest axioma general es fa més taxatiu en el context actual, perquè els efectes potencials de la nova fase d’automatització poden tenir una naturalesa més disruptiva que els anteriors. De manera que és legítim i raonable preguntar-se sobre les conseqüències que l’aplicació de les innovacions tecnològiques pot tenir en la quantitat i la qualitat de l’ocupació.

És ben conegut que les tecnologies digitals no només substitueixen habilitats manuals, també són capaços de reemplaçar o reproduir algunes habilitats cognitives. De manera que pretendre inferir les seves conseqüències en el mercat laboral del futur exigeix preguntar-nos si aquesta vegada l'impacte del canvi tecnològic serà diferent. És a dir, caldria preguntar-se si presenta algun caire diferent que pogués induir, en un futur pròxim, efectes potencials imprevisibles en el mercat laboral.

4. L'impacte de la tecnologia en l'ocupació s'explica a partir de quatre efectes diferents

La tecnologia tant pot substituir treball, en permetre desenvolupar tasques sense intervenció humana, com també complementar i fer més productiu el treball humà. En particular, l’impacte de la tecnologia en l’ocupació s’explica a partir de quatre efectes diferents:

• L’efecte substitució (o automatització pròpiament dita), procedent de l’aparició de noves tecnologies que reemplacen la quantitat necessària de treball.

• La creació directa d’ocupació en activitats productives que són l’origen de les innovacions o hi estan directament relacionades

• L’efecte de complementarietat entre el canvi tecnològic i el capital humà que no només aporta guanys de productivitat, també indueix la creació de noves ocupacions basades en coneixements especialitzats

• L’efecte impulsor col·lateral en l’ocupació d’altres activitats econòmiques derivat de la millora de les rendes i la demanda agregada

El balanç existent entre aquests efectes, directes i indirectes, determina l’impacte agregat del canvi tecnològic. L’evidència empírica mostra com, després d’un període d’avenços científics i tecnològics sense precedent, els efectes compensatoris han neutralitzat amb escreix l’impacte negatiu de l’automatització en l’ocupació.

En realitat, la innovació de base tecnològica sol emergir de manera abrupta, progressar desordenadament i disseminar poc sistemàticament entre les activitats econòmiques. És un trajecte de naturalesa més caòtica que meticulosa en el qual, amb el pas del temps, molts nous actors intervenen per redefinir, alterar i adaptar l'ús i naturalesa de la invenció original. No poques vegades els processos d'automatització es desenvolupen en cascada seguits per períodes de progressió molt més lenta i fins i tot en ocasions l'acceleració de l'automatització deriva cap a l'ús alternatiu de tecnologies que reverteixen la destrucció d'ocupació inicial (Acemoglu i Restrepo, 2016). Per aquest motiu, molts dels efectes més profunds del canvi tecnològic en el mercat laboral són indirectes i impredictibles, principalment aquells que poden acabar generant un major volum d'ocupació en activitats que originalment semblen distants de l'impacte tecnològic.

És important ressaltar també que el gruix de les investigacions efectuades sobre l’impacte de la nova onada de canvi tecnològic en el mercat laboral s’ha focalitzat essencialment en l’efecte substitució, ometent les conseqüències dels altres efectes directes i indirectes i atenent poc al fet que la diversitat i complementarietat de les tecnologies emergents pot generar un impacte desigual entre economies similars (Frey i Osborne, 2013; Arntz et al., 2016; Marcolin et al., 2016; McKinsey Global Institute, 2017). Els resultats obtinguts en aquestes estimacions són molt dispars i depenen críticament del l’aproximació metodològica emprada i dels supòsits assumits en la recerca.

A banda d’aquestes discrepàncies, més important encara és reconèixer que la probabilitat d’automatització no significa en cap cas desaparició de treball humà, perquè es poden reconfigurar les ocupacions i orientar el treball humà cap les tasques més productives amb el suport de les tecnologies emergents. De fet, un altre estudi de Boston Consulting Group (2015b), elaborat per a la industria alemanya, estima en un 5-8% addicional les millores assolibles en productivitat, un augment del 6% en l’ocupació i una contribució complementària de l’1% al creixement anual del PIB. De la mateixa manera, el darrer informe de la UNCTAD (2017) posava de manifest que a la majoria d’economies que han iniciat la robotització industrial, l’impacte sobre la productivitat ha estat favorable.

Fins al moment, els estudis d’impacte en l’economia catalana són escadussers i s’assenten bàsicament en extrapolacions de l’impacte previst per al conjunt de l’economia espanyola o d’altres similars (Deloitte, 2015; Boston Consulting Group, 2015b; Caixabank Research, 2016; Randstad, 2016; Afi, 2017). D’aquesta manera, des de la perspectiva de la creació de treball, en general es prediu un augment de l’ocupació que podria situar-se a l’entorn d’una creació neta de 60-70.000 llocs de treball en cinc anys, sempre i quan s’abracessin les inversions i estratègies més adients per adherir-se al nou paradigma 4.0.

En general, les àrees identificades com a més afavorides per aquest canvi tecnològic serien les relacionades amb els àmbits del disseny i l’enginyeria de programari, experts en ciberseguretat, matemàtics, científics de dades, arquitectes de solucions tecnològiques, dissenyadors d’interfases, experts en realitat augmentada, coordinadors de robots, experts en comercialització de nous productes i serveis d’alta intensitat tecnològica, serveis de cura i atenció a les persones, experts en regulació, seguretat, planificació urbana, arquitectura o experts en autorització, certificació, control, supervisió i manteniment dels nous desenvolupaments tecnològics, entre d’altres. Finalment, de la mateixa manera que en anteriors onades de progrés tecnològic, una part apreciable de l’augment de la demanda de treball probablement estarà relacionat amb noves ocupacions que a hores d’ara encara no existeixen.

5. El canvi tecnològic afavoreix el treball més qualificat

L’impacte del canvi tecnològic es deixa sentir però en la composició de l’ocupació perquè el canvi tecnològic no es neutral i té efectes heterogenis entre la força laboral, en funció de les habilitats dels treballadors, la seva capacitat d’adaptació flexible al canvi tècnic i si les tasques que desenvolupen al lloc de treball són o no automatitzables. Així doncs, el canvi tecnològic no només substitueix i crea ocupació, també en modifica la composició i el transforma.

La revolució digital recent ja va posar de manifest el treball més qualificat és el que es complementa millor amb les noves tecnologies, les utilitza més intensivament i n’extreu un major rendiment. Probablement, el fet de disposar d’un estoc de capacitats i habilitats més ampli i divers li fa menys costós tant adquirir els coneixements necessaris per adoptar una nova tecnologia com també adaptar-se als canvis organitzatius que es deriven de la seva aplicació. Per aquest motiu, es considera que el canvi tecnològic és esbiaixat en funció de les capacitats dels treballadors (skill-biased technological change).

El cas català en resulta paradigmàtic ja que, en els darrers quinze anys, el pes relatiu del treball amb estudis superiors a Catalunya ha augmentat del 31 al 45% de l’ocupació, una participació àmpliament superior a la mitjana estatal (42%) i sobretot a la Unió Europea (34%). El biaix favorable a les qualificacions s’ha accelerat en el temps, ja que més del 60% dels llocs de treball creats en els darrers tres anys a Catalunya han estat ocupats per persones amb estudis superiors (el 47,7% en el conjunt d’Espanya).

6. El canvi tecnològic digital no substitueix ocupacions sinó tasques

La realitat més recent ha posat de manifest també que les tecnologies emergents no substitueixen ocupacions, el que fan és reemplaçar tasques laborals (Autor et al., 2003). I, al mateix temps, que el treball humà s’ha anat adaptant al canvi tecnològic modificant l’estructura de tasques que configuren el seu lloc de treball. En realitat, amb el pas del temps es percep que el canvi tecnològic afecta més a tasques concretes que no pas a qualificacions específiques, de manera que el que progressivament afrontem és un canvi tecnològic esbiaixat en funció de les tasques (tasks-biased technological change).

En la mesura que treballadors en les mateixes tipologies d’ocupacions i amb els mateixos nivells educatius poden desenvolupar tasques diferents, és més convenient doncs aproximar-se als efectes de la tecnologia en el treball analitzant les tasques laborals que no pas les ocupacions o els nivells educatius. L’evidència empírica ens mostra com el canvi tecnològic està millorant les perspectives d’ocupació dels qui desenvolupen tasques no rutinàries (difícilment reproduïbles mitjançant un algoritme) i que impliquen habilitats cognitives, ja que l’ús de les tecnologies digitals les fan més productives. En canvi, l’escenari és molt menys favorable pers que desenvolupen tasques rutinàries i repetitives, que poden ser reemplaçades mitjançant l’automatització, tant si són manuals com cognitives. Finalment, els llocs de treball bàsicament conformats per tasques manuals però no rutinàries tenen poques perspectives de ser impactats pel canvi tecnològic, ja que no són fàcilment automatitzables ni tampoc poden aprofitar moltes complementarietats mitjançant l’ús de tecnologies digitals.

7. A mesura que avança el canvi tecnològic es posa de manifest una polarització creixent al mercat laboral

El grau de qualificació laboral ha augmentat considerablement en l’estructura de l’ocupació a Catalunya, al temps que també ho ha fet l’oferta de treball amb estudis superiors i fent sorgir alhora una apreciable prima salarial en funció del nivell educatiu. El canvi tecnològic està sent el determinant principal de la polarització observada al mercat laboral, tant en ocupacions com en remuneracions, i del fort descens dels llocs de treball intensius en tasques laborals rutinàries.

Evolució del guany mitjà anual per treballador (Catalunya)

	2006-2014	2006-2010	2010-2014
Mitjana	9,84%	15,27%	-4,71%
Sense Estudis	9,00%	12,13%	-2,80%
Educació Primària	0,60%	9,96%	-8,51%
Educació Secundària	2,10%	9,31%	-6,60%
Formació Professional	12,52%	15,22%	-2,34%
Estudis Universitaris	10,33%	13,53%	-2,81%

Elaboració pròpia a partir de les dades d’Idescat

8. La recuperació del mercat laboral català no s’està acompanyant d’una major complexitat en les tasques associades als llocs de treball

Alhora, el cas català confirma tant el biaix de la demanda laboral i la remuneració en favor de l’oferta laboral més qualificada com també l’existència d’una polarització segons habilitats que persisteix en el temps. El desajust entre oferta i demanda laboral (mismatch) afavoreix també l’ocupabilitat de les titulacions intermèdies més especialitzades. La forta incidència de les activitats relacionades amb el turisme a Catalunya fa que, tot i la major presència de treball qualificat, la distribució de l’ocupació segons habilitats requerides sigui poc distintiva en relació al conjunt estatal.

Per tant, la recuperació del mercat laboral català, i en major mesura al conjunt de l’Estat, no s’està acompanyant d’una major complexitat en les tasques associades als llocs de treball. Les continues reformes reguladores del mercat laboral han servit però de contrapès a aquest escenari advers. En afavorir la major flexibilitat en la contractació i remuneració del treball faciliten un cost laboral unitari més competitiu i fan que la robotització actualment confronti la competència de models de negoci sustentats en una forta contenció salarial. El remei és només temporal perquè la comparació amb els principals socis comercials europeus evidencia que treballadors amb mateixos nivells educatius proporcionalment desenvolupen més tasques que, amb el temps, seran potencialment automatitzables.

9. L’absència de lideratge tecnològic i organitzatiu limita la capacitat d’absorció i fa més atractiva la substitució de treball per capital.

L’onada tecnològica en curs també ens posa de manifest que les economies amb major recorregut d’inversió en R&D i en l’aplicació de tecnologies digitals tenen menor risc d’automatització. En canvi, l’absència de lideratge tecnològic i organitzatiu limita la capacitat d’absorció i fa més atractiva la substitució de treball per capital. La conveniència de reduir ràpidament el gap existent en inversió empresarial en R+D, implementació de robots industrials o pes del sector TIC en l’economia és peremptòria si es pretén evitar una posició menys favorable de les empreses catalanes en les cadenes globals de producció i un gap advers en la qualitat dels productes i serveis comercialitzats als mercats internacionals .

El cas català, en el marc d’una economia espanyola amb registres molt menys favorables, evidencia que la distància entre el desenvolupament i l’adopció de les tecnologies emergents pot ser apreciable, el que apuntaria a una aclimatació i implementació més tardana i més depenent de la tecnologia exterior.

En el marc de l’Enquesta de Clima Empresarial de Catalunya (I/2017), la Cambra de Comerç de Barcelona i l’Idescat varen incloure un conjunt de preguntes específiques que posen de manifest que el grau d’adaptació del teixit industrial català al paradigma 4.0 és encara incipient. Només un 2,3% d’empreses afirmen estar en una fase avançada d’adaptació mentre que un 13,4% addicional asseguren estar en una fase inicial, un altre 31,4% reconeix que aquesta adaptació no forma part de l’estratègia actual de l’empresa, si bé s’està considerant de cara al futur, gairebé un 30% proclama que no és factible per les condicions de l’empresa i el 23% restant no va proporcionar informació (Blanco et al, 2016). Les tecnologies relacionades amb la ciberseguretat són les més implantades fins al moment a la indústria catalana mentre que serà als àmbits de la realitat augmentada, la impressió i simulació en 3D i l’internet de les coses on es preveu avançar més ràpidament en un futur proper.

10. El model productiu no ajuda gaire

Aquest desajust entre les capacitats de l’oferta laboral i els requeriments formatius als llocs de treball té molt a veure també amb les característiques del model productiu dominant i la qualitat de les ocupacions creades. A nivell retributiu s’evidencia com l’acceleració del canvi tecnològic està induint una creixent desigualtat en la distribució de la renda. En primer lloc, perquè el treball més qualificat té majors possibilitats d’accedir als treballs millor remunerats, on existeixen barreres d’entrada en funció dels coneixements i nivell educatiu adquirits. En segon lloc, perquè el desajust laboral existent indueix un desplaçament al llarg de l’escala de qualificacions, amb una competència creixent per a les feines menys complexes i pitjor remunerades, en el que també participa el treball qualificat que no pot accedir a les ocupacions adequades a la seva titulació. El passiu més important d’aquest procés de deskilling (desqualificació) és que l’experiència laboral no millora del nivell competencial de la població adulta (Capsada i Valiente, 2015).

Conclusions preliminars

El canvi tecnològic no és un procés lineal i determinista. No acostuma pas a desenvolupar-se en el temps seguint pautes ben delimitades ni es dissemina sistemàticament entre els diferents sectors econòmics, sovint avança a batzegades i, en ocasiones, ho fa de forma imprevista. La incidència de la nova onada d’automatització probablement també serà progressiva i facilitarà temps per adaptar-s’hi, adquirint els coneixements necessaris, i per acomodar-se satisfactòriament als canvis laborals i organitzatius que se’n deriven.

Tot i amb això, cal tenir present que la tecnologia no és equitativa, que es complementa millor amb unes habilitats que no pas amb altres i que aquestes habilitats no tenen perquè ser exclusives del treball qualificat. Si l’experiència ens ha posat de manifest que el progrés tecnològic indueix ajustos importants al mercat laboral, res no fa pensar que aquest cop hagi de ser diferent. Fins i tot, aquests ajustos poden ser més importants perquè les tecnologies emergents poden substituir algunes tasques cognitives i per la major complexitat de la nova onada d’automatizació digital, que pot tenir una velocitat, escala i intensitat superiors a les anteriors revolucions tecnològiques.

Tot i amb això, les innovacions tecnològiques no apareixen mai en l’espai buit sinó en un entorn normatiu i regulador concret. Els nous desenvolupaments i aplicacions exigiran canvis en el marc legal vigent i possiblement induiran noves àrees normatives que acabaran definint la forma en que les noves tecnologies podran utilitzar-se. De la mateixa manera, la resposta social a un canvi que és potencialment disruptiu no només definirà els usos finals i delimitarà l’abast de les noves tecnologies, també influirà en l’orientació i els continguts reguladors. La viabilitat tècnica i econòmica no és suficient si no es promou l’adopció de noves regulacions que generin un major clima de confiança, seguretat i acceptació social.

Finalment, no tot el que percebem com a tecnològicament possible serà econòmicament viable, rendible o acceptable per a les empreses, que hauran d’afrontar les restriccions internes de recursos i gestionar els seus processos de presa de decisions estratègiques en el context de la seva pròpia cultura directiva i organitzativa. La velocitat d’adopció de les noves tecnologies sovint és més incerta i volàtil del que a priori representa.

En qualsevol cas, l’economia catalana certament presenta alguns factors de risc associats al canvi tecnològic. En particular, la menor intensitat de tasques cognitives i de recursos humans experts en ciència i tecnologia dins l’oferta de treball, els dèficits organitzatius i tecnològics en el teixit productiu i un mismatch al mercat laboral que evita que l’experiència laboral millori sensiblement el nivell competencial dels ocupats. La composició actual de l’oferta laboral, amb presència rellevant de llocs de treball intensius en tasques manuals però no rutinàries, pot endarrerir l’impacte directe de l’automatització però no evitar la polarització de rendes salarials ni impedir l’efecte substitució en el futur.

Probablement doncs la societat catalana és a les portes d’una transformació gradual i profunda de l’economia i del seu mercat laboral. Sens cap mena de dubte, aprofitar les oportunitats derivades del paradigma 4.0 exigirà una redefinició àmplia dels llocs de treball afectats per l’onada d’automatització i, en particular, saber complementar les habilitats de destresa manual amb l’ús de les tecnologies emergents. Al seu torn, també semblaria convenient reforçar les habilitats relacionades amb la creativitat, la intuïció, la interacció humana i social o la intel·ligència emocional.

Semblaria adequat també afinar en les prioritats i els continguts de les polítiques públiques i les estratègies empresarials, per tal de facilitar una atenció adequada a un repte que és complex i saber extreure’n el màxim profit social alhora mitjançant una aposta col·lectiva i que fos socialment més inclusiva. En el context català, la qualitat de les infraestructures tecnològiques i de recerca és elevada i ben orientat és el disseny de les polítiques públiques (el Pacte Nacional per a la indústria 2017-2020 o el Pla STEMcat en són una bona mostra), però és en la dotació de recursos on s’identifica el dèficit més apressant. L’economia catalana és diversificada, està orientada prioritàriament a l’exterior, disposa de treball expert i amb nivells educatius elevats, d’empreses ben posicionades als mercats internacionals i de capacitat d’absorció de nous coneixements. Altre cop, és en la magnitud de les empreses nítidament orientades cap al canvi tecnològic, organitzatiu i laboral on rau el principal marge de progrés.

Si la innovació tecnològica es font de progrés econòmic i motor de canvi social i si la ciència i els coneixements d’avui esdevindran la tecnologia del demà, les línies de joc estan ben dissenyades per a que institucions públiques i teixit empresarial interactuïn amb habilitat per a vèncer els obstacles, costos i dificultats inherents al canvi i transformar el desafiament 4.0 en un triomf per al conjunt de la societat catalana.

Referències bibliogràfiques

Acemoglou, D. i P. Restrepo (2017). Robots and Jobs: Evidence from US Labor Markets. Working Paper Series 17/04. Department of Economics. MIT.

Arntz, M.; Gregory, T. i Zierahn, U. (2016). The Risk of Automatization for Jobs in PECD Countries. A comparative Analysis. OECD Social, Employment and Migration Working Papers, 189.

Autor, D. H. (2015). Why Are There Still So Many Jobs? The History and Future of Workplace Automation. Journal of Economic Perspectives, Vol 29 (3): 3-30.

Autor, D.H.; Levy, F. i Murname, R. J. (2003). The Skill Content of Recent Technological Change. The Quarterly Journal of Economics, 118 (4): 1279-1333.

Blanco, R.; Fontrodona, J. i Poveda, C. (2016). La indústria 4.0 a Catalunya. Inclòs a la Memòria Econòmica de Catalunya, 2016: 154-190. Consell de Cambres de Comerç de Catalunya.

Boston Consulting Group (2015a). Industry 4.0: The Future of Productivity and Growth in Manufacturing Industries.

Boston Consulting Group (2015b). Man and Machine in the Industry 4.0 How Will Technology Transform the Industrial Workforce Through 2025?.

Caixabank Research (2016). Les noves tecnologies i el mercat de treball. Dossier. Incluido en Informe Mensual, 398.

Capsada, Q. i O. Valiente (coord..) (2015). Els reptes en matèria de competències de la població adulta. Polítiques, 83. Fundació Jaume Bofill.

Deloitte (2015). From brawn to brains. The impact of technology on jobs in the UK.

Frey, C. B. i Osborne, M. (2013). The Future of Employment: How Susceptible are Jobs to Computerization?. Working Paper. Oxford Martin School. University of Oxford.

Marcolin, L.; Miroudot, S. i Squicciarini, M. (2016). Routine Jobs, employment and technological innovation in global value chains. OECD Science, Technology and Industry Working Papers, 2016/01. OECD Publishing.

McKinsey Global Institute (2017). Artificial Intelligence: The Next Digital Frontier?. Discussion paper.

Mokyr, J., C. Vickers i N. L. Ziebarth (2015). The History of Technological Anxiety and the Future of Economic Growth: Is This Time Different?. Journal of Economic Perspectives, Vol 29 (3): 31-50.

Randstad Research (2016). La digitalización: ¿crea o destruye empleo?. Informe anual sobre la flexibilidad laboral y el empleo

UNCTAD (2017). Robots, Industrialization and Inclusive Growth, inclòs a Trade and Development Report 2017, Beyond Austerity: Towards a Global New Deal: 35-66.