L’Agència Nacional d’Economia del Coneixement (ANEC). Un vehicle integral per a la innovació i transferència de tecnologia a Catalunya.
Marc Ramis Castelltort, Raquel Egea Martínez i Martí Jiménez Mausbach


És àmpliament reconegut el gap existent entre els resultats generats pel sistema de recerca i el desenvolupament de productes que impactin en la societat. Les limitacions actuals són la fragmentació de la inversió, la reduïda retenció del talent, l’existència de micro-portafolis, el risc individualitzat, el posicionament fragmentat davant del client i del finançament de proves de validació i un marc legal que no accelera la transferència de coneixement al mercat. Per superar els reptes anteriors es proposa la creació d’una Agencia Nacional d’Economia del Coneixement (ANEC), un vehicle integral en la professionalització de la transferència de coneixement a Catalunya.


1. Context internacional. Polítiques d’innovació i estratègies en transferència de coneixement.

La innovació, entesa com la capacitat de portar al mercat productes o serveis a partir del nou coneixement generat gràcies a la recerca i el desenvolupament (R+D), constitueix un element cabdal per a la competitivitat d’un territori. Els agents que fan possible aquesta connexió entre el sistema de recerca i les empreses són els que, en conjunt, conformen l’anomenat “ecosistema d’innovació”.

En línies generals, la innovació comprèn un conjunt d'activitats que inclouen investigació i desenvolupament, conceptualització i desplegament tecnològic. D'aquesta manera, la innovació tecnològica requereix tant de factors que assegurin la seva disponibilitat, o en altres paraules factors que afecten la innovació des del costat de l'oferta, com de la creació de mercats que es puguin sostenir en el temps, o de factors que determinen la demanda. Els processos d'innovació són part d'un continuum i tant els factors que afecten l'oferta com la demanda estan estretament vinculats. El procés de formulació de polítiques públiques ha de tenir en compte aquestes etapes i vincles. D'aquesta manera cal definir i implementar estratègies que actuen en diferents moments de la cadena d'innovació, ja sigui per mitjà d’accions que empenyen l'oferta (les anomenades supply-push policies, com ajudes a la investigació, incentius fiscals per a l'establiment d'empreses i el desenvolupament de productes, etc.) o bé polítiques o accions que atrauen la demanda (demand-pull policies, com ara la Compra Pública Innovadora o CPI, incentius tributaris o subsidis a l'ús o consum, normes i canvis del marc legal, etc.). Una estratègia exhaustiva de transferència de coneixement ha de considerar la cadena d'innovació en tot el seu recorregut, possibilitant la conjugació i interacció de l'oferta i demanda de tecnologies des de diferents sectors econòmics.

Als Estats Units, amb l’objectiu d'enfortir la competitivitat de l’economia, les autoritats públiques varen estimular la transferència del coneixement generat a les institucions universitàries i la col·laboració entre els sistemes de recerca públics i les empreses privades. Destaquen alguns canvis legislatius que tingueren lloc a la dècada dels 80. El 1980, es va modificar la legislació de patents mitjançant la University and Small Business Patent Procedures Act (coneguda usualment com a Bayh-Dole Act) i la Stevenson-Wydler Technology Innovation Act. En aquest nou marc, les universitats podien patentar i llicenciar invencions generades des de projectes finançats amb fons federals. D'altra banda, el 1984 es va aprovar la National Cooperative Research Act de 1984, que va impulsar la formació d'aliances d'empreses orientades a la investigació (Matkin, 1990).

Els darrers anys les institucions públiques han incidit en la importància que l’impacte social i econòmic de la investigació sigui més immediat; en definitiva, una major proximitat al mercat de la recerca (Dasgupta i David, 1994; Pavitt, 1991 i 1998; Stephan i Levin, 1996; MacLean, 1998; McMillan, 2000). A Europa, la detecció, cap a mitjans dels anys noranta, de l'anomenada "Paradoxa europea" i les actuacions resultants per part de la Comissió Europea exemplifiquen aquesta voluntat política d’una conversió més accelerada de la investigació pública en la creació de riquesa. Es coneix com a "Paradoxa europea" al fet que el continent europeu, tot i disposar d'una millor base científica en relació als seus competidors, no aconseguia traduir aquest esforç en nous productes i serveis per al mercat. El Llibre verd sobre la innovació a Europa va posar de manifest aquesta situació i va formular propostes d'acció per incrementar la interlocució entre els sistemes nacionals de recerca i el sector privat. El Primer pla d'acció per a la innovació a Europa que se'n va derivar va establir, a partir d'aquests suggeriments la necessitat de desenvolupar una visió estratègica i prospectiva de la recerca i les seves aplicacions: enfortir la recerca industrial, promoure la creació d'empreses de base científica (spinoffs) i intensificar la col·laboració entre universitat i empresa. (Condom, 2006).

En alguns camps de la ciència, s'ha produït una reducció del temps entre el descobriment i la seva aplicació, motivada no només per qüestions tecnològiques sinó també financeres. Avui dia, hi ha una voluntat per part dels inversors de capital risc de donar suport a empreses intensives en tecnologia molt abans que puguin traslladar els seus productes al mercat (Stephan i Levin, 1996). Aquesta visió ajuda a explicar l’ interès dels investigadors per activitats com la consultoria, la col·laboració amb les empreses en el terreny de la R+D, la llicència de patents o la creació d'empreses que exploten els seus coneixements i els resultats de la seva investigació (Stephan i Everhart, 1998). Per la seva banda, l'entorn empresarial té interès per aprofitar els resultats generats en el sistema públic d'investigació. El coneixement juga un paper fonamental en la definició dels seus avantatges competitius. En definitiva, les empreses tenen també motius per aprofitar els resultats de la investigació pública (Rosenberg, 1990 i 1992; Mansfield, 1991; Rosenberg i Nelson, 1994; Narin, 1997; Nightingale, 1998; Forbes i Wield, 2000).

2. Anàlisi de la situació del sistema de recerca i innovació a Catalunya. Reptes i oportunitats.

Els darrers anys Catalunya s’ha posicionat com un dels pols de recerca i generació de coneixement més importants del sud d’Europa. La qualitat de la seva producció científica, la captació i retenció del talent investigador, una situació geogràfica privilegiada i la disposició d’infraestructures tecnològiques avançades han permès consolidar un pol d’innovació en procés de maduració. En el present treball ens proposem analitzar l’ecosistema innovador de Catalunya i plantejar  polítiques públiques que maximitzin l’impacte social i econòmic de la recerca generada al nostre país, a través del reforç i la integració dels processos i instruments de valorització o transferència tecnològica. L’ANEC constitueix una proposta experimental per a instaurar un vehicle integral i inclusiu en la professionalització de la transferència de coneixement a Catalunya.

El sistema català de recerca i innovació es caracteritza per una elevada productivitat científica, una gran concentració d’infraestructures científiques i l’avantatge competitiu de comptar amb la ciutat de Barcelona com a capital de talent i innovació.

(1) Elevada productivitat científica. La producció científica catalana és aproximadament d’un 1% del total mundial (mesurada en quantitat i qualitat de publicacions), mentre que la població catalana representa un 0,1% de la població mundial. El sistema català de recerca genera coneixement a una taxa 10 vegades superior a la mitjana. Catalunya executa el 21% del total de la despesa en recerca i desenvolupament (R+D) d’Espanya, registra el 33,7% de les seves patents i allotja el 22’5% de les empreses considerades innovadores segons el Instituto Nacional de Estadística (INE). Catalunya és ja un referent mundial d’excel·lència investigadora amb una elevada productivitat científica en àrees com la biomedicina, la fotònica o la nanotecnologia. Les publicacions del sistema de recerca català tenen un impacte, en citacions científiques, un 54% superior a la mitjana mundial (ACUP 2013) i és el segon país de la Unió Europea en la captació de fons competitius per càpita de les convocatòries del Consell Europeu de Recerca (ERC Grants). En el període 2008-2012 els investigadors de les institucions de recerca catalanes (Rovira, 2013) van publicar 111 articles a la revista Science, i 136 a Nature. Per davant de Catalunya, només tenen major taxa d’èxit científic Israel i Suïssa (no comunitaris), i Holanda. Els resultats dels centres de recerca són homologables als de les millors entitats europees de referència, i han demostrat un molt elevat efecte multiplicador dels recursos públics invertits (finançament basal), especialment en l’atracció de nous recursos, per exemple dels programes marc europeus. No obstant, aquesta multiplicació de recursos poques vegades es produeix a través de la mobilització d’inversions privades en R+D (contractes amb empreses), com és el cas dels Instituts Fraunhofer alemanys, on amb un 30% de finançament públic basal, obtenen el 70% dels seus recursos mitjançant projectes de recerca empresarials (Ferràs, 2015).

(2) Alta concentració d’infraestructures cientificotècniques. Catalunya disposa de 12 universitats, 25 parcs científics i tecnològics i 15 instituts de recerca hospitalària i centres del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques, depenent de l’Estat). L’escenari de la recerca catalana es completa amb algunes grans infraestructures científiques, com el Supercomputador Mare Nostrum, el Laboratori de Ressonància Magnètica Nuclear, el Laboratori Europeu de Biologia Molecular, o el Sincrotró Alba. Un element diferencial del sistema de recerca català ha estat la creació d’estructures públiques extrauniversitàries. Per tal de dotar de major flexibilitat i autonomia a la recerca, es van decidir apostar pel desplegament de fundacions amb patronats formats majoritàriament per universitats i pel Govern de la Generalitat, que amb el temps van configurar la Xarxa de Centres de Recerca de Catalunya (CERCA). La creació de noves estructures amb sistemes de governança àgils, no limitats per procediments funcionarials, i la incorporació de científics internacionals d’elevat prestigi a les mateixes, explica en bona mesura els resultats aconseguits.

(3) Barcelona, capital del talent i la innovació. Barcelona és el gran actiu de l’ecosistema innovador català. La disputa entre les ciutats per convertir-se en la destinació de referència per a tots aquells que volen emprendre o invertir en sectors d’alt valor afegit és molt competitiva. Actualment, Barcelona es consolida com el cinquè tech hub europeu per darrere de Londres, Berlín, París i Amsterdam i just per davant de Madrid, segons els darrers informes publicats per Startup Ecosystem Overview i la European Venture Capital Association (EVCA) i el rànking EU-Startups.com. Així mateix, els fundadors de startups europees situen Barcelona com la 3a ciutat preferida segons el Startup Heatmap Europe i el fons d’inversió britànic Atomico. Barcelona es situa en 3er lloc, després de Londres i Paris, en capacitat d’atracció d’estudiants d’MBA i concentra tres de les millors escoles de formació de directius del món: IESE, ESADE i EADA. Han estat recurrents, d’altra banda, les iniciatives de posicionament de Barcelona com a ciutat innovadora. El 2014, la Unió Europea va concedir a Barcelona la capitalitat continental de la innovació, amb la concessió de l’European Capital of Innovation Award. Esdeveniments com el Mobile World Congress, la Smart City Expo, IOT, el Saló d’impressió 3D o Expoquimia completen l’escenari que impulsa la projecció global de la tecnologia i la innovació catalanes. Així mateix, existeixen unes 30 acceleradores i venture builders com Incubio, Connector, Seedrocket o SHIP2B, el capital llavor de les quals mou anualment més de 400 milions d’euros i les adquisicions i sortides a borsa (exits) del sistema català comencen a ser rellevants, superant els 500 milions d’euros anuals. Aquestes noves empreses de referència provenen majoritàriament dels entorns TIC i Internet, però també dels sector biotecnològic. Aquest darrer va acumular inversions per valor de 153,1 milions d’euros el 2016, dada que suposa duplicar el volum generat en l’exercici anterior, segons Catalonia Bio.

Malgrat els avenços dels darrers anys, l’ecosistema d’innovació català presenta encara tres grans reptes: la caiguda en intensitat tecnològica, el pes creixent de la recerca pública en el mix de recerca del país, un sistema d’innovació fragmentat i una estructura productiva formada per PIMEs poc intensives en R+D.

(1) Caiguda en la intensitat tecnològica del país: la recerca pública no estimula inversions empresarials. Un factor central en el procés de traducció de l’R+D en desenvolupament econòmic és la protecció dels resultats de la recerca generada a les entitats públiques. En el període 2004-18, el nombre de sol·licituds de patents presentades per les universitats mostra una tendència creixent que no ha estat interrompuda per la crisi econòmica. La major part dels ingressos per transferència de coneixement de les universitats catalanes procedeixen dels contractes d’R+D i consultoria amb empreses o entitats, que representen més del 75% del total. D’ençà de l’any 2009 però, s’observa una continua davallada del volum de col·laboració universitat-empresa. Catalunya continua sent la comunitat autònoma amb el percentatge més elevat d’empreses innovadores respecte a l’Estat, però des de l’inici de la crisi el nombre total d’empreses amb seu a Catalunya que manifesten fer innovació ha passat de quasi 11.000, en el trienni 2004-2006, a menys de 6.000 el 2011. Una altra canal de transferència, sovint també vinculada a l’explotació de patents de base tecnològica, és la creació d’empreses spin-off. Excepte en pocs casos, però, el creixement d’aquestes empreses sorgides de la universitats i dels centres de recerca ha estat limitat. La baixa taxa de capitalització, unida a una alta taxa de supervivència, posa de manifest que aquestes es creen en el marc d’un ecosistema de la innovació no prou madur. (Ferràs, 2015).

(2) Pes creixent de la recerca pública en el mix de recerca del país. A Catalunya cada cop hi ha més empleats públics que fan activitats d’R+D, i, proporcionalment, cada cop hi ha menys empreses que desenvolupen activitats d’R+D. La despesa pública en R+D al 2002 era de 516 M€, mentre que la privada era de 1.112 M€ . Deu anys més tard, la despesa pública ascendia a 1.308 M€, mentre que la privada era només de 1.682 M€. És a dir, mentre la despesa pública s’incrementava en un 250%, la despesa privada nomes ho feia en un 50%. La UE considera que un sistema d’innovació està equilibrat quan la relació entre l’esforç públic i el privat guarda la proporció 1:3 (33% inversió pública, 66% inversió privada). Aquesta és la proporció que existia el 2002. El 2012, la proporció es trobava esbiaixada a favor del sector públic fins a representar un 44% públic versus només un 56% d’esforç empresarial. Val a dir que en els països de referència, la tendència és inversa: s’incrementa progressivament el pes del sector privat en l’R+D. Segons dades d’EUROSTAT, a Alemanya significa el 67%, a Dinamarca el 65%, a Estats Units el 71% i al Japó el 77%. Una de les finalitats de les polítiques públiques d’innovació és, precisament, estimular l’R+D empresarial.

(3) Un sistema fragmentat i construït sobre dues realitats. La política científica catalana va apostar per dividir les principals institucions del sistema d’innovació en 2 xarxes, ja al 2008: la Xarxa de Centres de Recerca (CERCA) i la Xarxa de Centres Tecnològics (TECNIO). Els instruments de suport al sistema van quedar dividits en “centres d’excel·lència” i “centres de tecnologia”. Els centres de recerca requereixen d’incentius i instruments que fomentin la seva transferència, i els centres tecnològics requereixen d’incentius i instruments que els permetin fer recerca. Cada centre ha de fer recerca i transferir-la, en proporcions variables depenent del seu camp d’actuació. Però la divisió va fomentar que els primes s’enfoquessin bàsicament a la recerca, i els segons no tinguessin suport públic per fer-la. El sistema d’innovació va quedar polaritzat en centres de recerca d’alt nivell, sense instruments per transferir-la; i centres tecnològics molt propers a l’empresa, amb finançament públic basal molt inferior als referents internacionals, i sense capacitat de fer recerca real pel món industrial (Ferràs, 2015).

(4) Una estructura productiva formada per PIMEs amb baixa capacitat innovadora. La major part de l’activitat de recerca i desenvolupament privada és impulsada per poques empreses tractores en sectors d’alta tecnologia i en serveis relacionats amb la recerca i el desenvolupament. Aquesta capacitat de tracció encara és, doncs, molt dependent de la disponibilitat de fons públics i les seves connexions amb el sistema de recerca, excepte per un encara petit volum de spin-offs sorgides dels propis centres o universitats.

3. Sistemes de transferència de coneixement

Des d'una visió general, les contribucions de la universitat i els centres de recerca a la societat es concreten per dos camins (Torkomian, 1998). El primer és l'acadèmic, que, a través de la docència, comporta la preparació de recursos humans. El segon és l'emprenedor, que es materialitza a través de la recerca conjunta amb empreses, els serveis, la consultoria o la creació d'empreses. A les universitats i centres de recerca, la producció de coneixement recau en els professors i investigadors, normalment agrupats en equips de recerca, i la responsabilitat de la promoció, la gestió i la comercialització d’aquest coneixement correspon a les anomenades oficines o centres de transferència de tecnologia. A Catalunya, atès que el sistema universitari investigador i l’entramat de suport a la transferència de tecnologia corresponent és de creació molt recent, i presenta unes dimensions i activitat limitades, les tres etapes successives d’adopció de modalitats de transferència (investigació i desenvolupament, prova de concepte i desplegament tecnològic) no s’han dibuixat d’una manera tan clara. De fet, concretament, s’ha configurat la tercera etapa (spin-offs) sense que a penes s’hagi esbossat la segona (patents).

Els centres de transferència de tecnologia són les oficines d’investigació i transferència de resultats d’investigació (OTRI). En general són unitats amb un ampli espectre de funcions. D’una banda, administren la principal font de finançament de la recerca a les universitats: els ajuts procedents del Programa Marc europeu, del Pla nacional d’R+D espanyol, dels diferents programes d’investigació dels governs autònoms, de fundacions, etc. En aquesta funció, el paper de les OTRI és bàsicament informar l’investigador pel que fa a les oportunitats existents i les respectives convocatòries, assessorar-lo en el procés de sol·licitud i gestionar la despesa i la justificació posterior dels recursos obtinguts. Des d’aquest punt de vista, actuen com a oficines de gestió de la recerca. D’altra banda, les OTRI assumeixen també la promoció i la gestió de la transferència del coneixement i els resultats derivats de la recerca. Fins fa relativament poc temps, les universitats espanyoles s’havien dedicat únicament a la modalitat pull (contractes amb empreses). A poc a poc, els contractes de llicència de patents i la creació de spinoffs va adquirint una rellevància més gran. La gestió de cada una de les dues modalitats de transferència de tecnologia té característiques i problemàtiques específiques. La funció pull implica bàsicament promoure i administrar la relació entre l’empresa i l’equip de recerca corresponent. En aquest canal, les oficines de transferència de tecnologia fan una activitat de difusió del potencial dels grups de recerca de la respectiva institució, promouen activitats de trobada entre universitat i empresa i gestionen la relació que s’hi estableix: formalitzen contactes, sol·liciten ajudes públiques per als projectes concertats, etc.

El suport de les oficines de transferència de tecnologia és compensat econòmicament aplicant un percentatge a la transacció entre l’empresa i el grup de recerca. En el cas de contractes entre grups de recerca i empreses sol ser un percentatge de l’import del contracte, en el cas de la llicència de les patents és un tant per cent de les regalies (royalties) i en les spin-offs acostuma a ser una participació accionarial en l’empresa (Autio i Laamanen, 1995).

3.1. Arguments a favor d’un vehicle integral de transferència de coneixement

Un dels sistemes de transferència pública més eficients i eficaços del món, el del Regne Unit, proporciona un seguit de justificants en favor de les unitats centralitzades. El govern britànic va encarregar una revisió exhaustiva del sistema (l’Informe Lambert) en el qual s’apuntava a la qualitat de les oficines de transferència com una de les barreres per comercialitzar tecnologia i identificava l’absència de massa crítica com un dels reptes més destacats. S’indicava que fan falta uns ingressos d’uns 35 milions d’euros anuals per disposar d’una oficina eficient de transferència de tecnologia. Només una quarta part de les universitats del Regne Unit tenen aquests ingressos. Per tant, no és sorprenent que l’activitat es concentri en poques institucions: el 65% de les universitats d’aquell país no van tenir cap patent durant l’any 2002, en canvi, 5 universitats en tenien més de 20 cadascuna. L’informe recomanava augmentar la col·laboració entre universitats i promoure serveis compartits. (Condom, 2006)

Un cas paradigmàtic d’aquest model integral és Isis Innovation. Isis Innovation és una empresa pertanyent a la Universitat d'Oxford que gestiona, des de l'any 1988, la transferència i comercialització de l’oferta investigadora de la universitat. Presenta tres àrees principals de negoci:

(1) Isis Technology Transfer ajuda als investigadors de la Universitat d’Òxford a comercialitzar la propietat intel·lectual generada en les seves línies d'investigació. Principalment aquesta ajuda es focalitza en generar patents i acords de llicència i en la creació de noves spin-off.

(2) Isis Enterprise aporta el coneixement i experiència en consultoria, formació i assessorament en transferència de tecnologia i gestió de la innovació a clients de tot el món, inclosos governs, companyies i universitats.

(3) Oxford University Consulting ajuda als investigadors de la Universitat d’Òxford a identificar i gestionar oportunitats en consultoria per a tercers. També facilita la connexió entre potencials clients i experts de la universitat de primer nivell amb una base d'investigació multidisciplinar.

La Universitat d’Òxford compta, també, amb una oficina de serveis de suport a l'investigador (Research Services), la principal funció de la qual és la recerca de fons per als investigadors. També compta amb diferents centres de recerca, parcs científics, incubadores i centres d'emprenedoria ... que generen un entorn adequat per a generar coneixement i permetre la seva posterior transferència al mercat. El bon funcionament de ISIS es deu, primordialment, a la disponibilitat de recursos i de personal altament qualificat, especialitzat en el camp de la transferència tecnològica. Tots els anys Isis Innovation rep, per part de la universitat d’Òxford, 2,5 milions de lliures i el govern manté, des de fa més de deu anys, programes d'ajudes per transferir coneixement des de les universitats britàniques a les empreses. També des de fa més de 10 anys, desenvolupa programes de formació, el que implica donar solidesa i estabilitat a les estratègies i estructures del sistema. En relació amb els recursos humans, Isis Innovation compta amb agents que actuen com a gestors de projecte durant tot el procés de transferència. A diferència de les institucions espanyoles on hi ha una persona especialitzada en patents, una altra en contractes..., a Òxford tots els agents tenen una extensa formació en patents, llicències i creació de spin-offs. Aquests són els que acompanyen a l'empresa o l'investigador durant tot el procés i no hi ha un agent específic en cada fase. D'aquesta manera, es permet que la relació universitat-empresa sigui més estreta i basada en criteris d'excel·lència i confiança. No obstant Isis Innovation també ofereix personal especialitzat que dóna suport als Project managers en qüestions puntuals sobre patents, llicències, contractes…

A Catalunya hi ha diverses unitats que actuen servint diversos clients. Les més remarcables són el Consorci de Transferència de Coneixement de Catalunya, promogut per la Generalitat i per totes les universitats catalanes, o el Knowledge Innovation Market BCN (Kimbcn), una iniciativa de finals de 2007 creada conjuntament per la Cambra de Comerç de Barcelona i el Centre Tecnològic Leitat. En qualsevol cas, malgrat l’existència de totes aquestes unitats, encara no es disposa d’una activitat centralitzada de suport a la transferència de tecnologia.

4. L’Agència Nacional d’Economica del Coneixement (ANEC)

4.1. Diagnosi dels reptes en transferència de coneixement a Catalunya

És àmpliament reconegut el gap existent entre els excel·lents resultats generats pel sistema català de recerca i el desenvolupament de productes o serveis que impactin en la societat. Reforçar i integrar els processos i instruments de valorització o transferència tecnològica és quelcom prioritari en una economia amb projecció global i basada en el coneixement. El diagnòstic del gap existent en transferència de coneixement respon a diferents causes resumides en els següents punts:

  • Fragmentació de la inversió nacional en transferència. Els centres de recerca i les universitats compten amb unitats de transferència de tecnologia amb una inversió no alineada amb la capacitat de generació de coneixement dels centres. Existeix un nombre relativament baix de professionals dedicats a la formació dels investigadors, la identificació i valorització de projectes de recerca però també a l’adquisició d’una llicencia o la cerca d’inversors i col·laboradors industrials.
  • Retenció del talent en transferència. Els professionals de les oficines de transferència estan centrats en la identificació, protecció i definició de fulls de ruta i estudis de viabilitat, on han mostrat al llarg d’aquests darrers anys, resultats prometedors. No obstant, la seva dedicació en la comercialització dels projectes no s’apropa als millors referents del nostre entorn. Entre altres aspectes, aquest dèficit és degut al tipus de perfil dels professionals que integren aquestes unitats, però també a la incapacitat de desenvolupar accions comercials, en gran part fruit de les restriccions pressupostàries per aquesta funció. Per altra banda, la mida limitada de les unitats de valorització de la recerca i la necessitat de compatibilitzar aquesta tasca amb la resta d’activitats de l’oficina, impliquen que el temps destinant a les accions comercials sigui molt limitat.
  • Existència de micro-portafolis. Els resultats del sistema nacional de recerca comporta l’excel·lència en projectes de transferència de tecnologia. Tanmateix, existeix encara en l’actualitat un volum molt reduït de projectes que es troben, al mateix temps, fragmentats en diferents institucions.
  • Risc individualitzat. La cobertura del gap entre els resultats de R+D i la seva explotació comercial per part de les empreses suposa un risc molt elevat. Els centres de recerca no compten amb el finançament necessari per invertir en els projectes, els inversors s’enfronten a un marc legal que no presenta instruments fiscals favorables i els projectes es troben en una fase massa primerenca (seed o llavor) per crear una empresa. Aquest context obstaculitza la inversió privada si el projecte de recerca es troba dins del portafoli del centre de recerca però encara no ha donat lloc a la creació d’una spin-off.
  • Posicionament fragmentat davant el client. Alguns centres de recerca més avançats en innovació, han vist augmentar notablement els seus acords de co-desenvolupament amb la indústria de l’entorn aquests darrers anys. No obstant, els acords als quals s’arriben són significativament menys favorables pel que fa a la quantia econòmica i altres condicions, en relació als acords tancats per projectes similars en centres de recerca fora de l’Estat espanyol.
  • Finançament de proves de validació i la posterior prova de concepte. A Catalunya es planteja una necessitat prèvia a la fase de prova de concepte (conegut com a “death valley “o vall de la mort) i correspon al finançament de les proves de validació. Es tracta d’una necessitat quantitativament baixa en termes monetaris, però sovint la seva cobertura suposa la cessió de tots els drets per part de la institució propietària dels resultats de recerca per falta d’inversió o estratègies de finançament alternatives.
  • Marc legal: La titularitat dels resultats de recerca i el sistema de governança de les institucions de recerca fan poc atractiva la inversió en iniciatives empresarials que tenen com a propòsit la valorització dels projectes d’investigació.

4.2. L’ANEC. Plantejament inicial

Partint de les necessitats no cobertes mencionades, es proposa la creació d’una Agència Nacional d’Economia del Coneixement (ANEC) amb la missió d’optimitzar el gap entre els resultats del sistema de recerca català i la seva transferència al mercat.

La proposta de l’ANEC és un projecte experimental per impulsar un canvi de model en la transferència de coneixement a Catalunya. L’ANEC constitueix un vehicle professional per a la valorització i comercialització dels resultats de recerca del sistema públic a Catalunya. Es tracta d’un projecte obert i inclusiu per a totes persones de l’ecosistema d’innovació català amb voluntat de debatre i reflexionar sobre un canvi de model. El projecte ANEC no està vinculat a cap a organització política, institució pública o privada.

Les estructures actuals als centres proveïdors de coneixement estarien focalitzades en la identificació i generació de projectes de transferència de coneixement. Els professionals del centres treballarien en coordinació amb ANEC per transferir la responsabilitat del desenvolupament de negoci i la comercialització dels projectes. Paral·lelament, caldria dissenyar un nou marc legal que permetés una major llibertat per alinear el funcionament dels centres i universitats amb les dinàmiques de la potencial ANEC.

1.3. Objectius

  • Definir i implementar una única estratègia de transferència de coneixement per Catalunya a través de l’ANEC.
  • Desfragmentar la inversió en transferència de coneixement mitjançant la professionalització d’un vehicle integral i inclusiu per a tot el sistema de recerca i innovació de Catalunya (ANEC).
  • Optimitzar els processos i les activitats de valorització de coneixement. Implementar eines de finançament i prova de concepte amb una gestió integral i independent.
  • Generar un portafoli de projectes i oportunitats en transferència de coneixement a nivell nacional.
  • Accelerar el creixement econòmic i social basat en el coneixement i, més concretament, en la transferència de la ciència, la tecnologia i el coneixement a la innovació.
  • Atraure inversió i indústria estrangera per a la dinamització de la innovació i potenciar el creixement de les empreses basades en el coneixement a Catalunya.
* Afavorir la retenció i atracció de talent a Catalunya que contribueixi a la millora de la valorització de la recerca, així com a la seva interncionalització.

4.4. Eixos clau

1) Retenció i atracció de talent. Crear sistemes d’atracció i retenció de professionals en transferència de coneixement. Potenciar la creació d’un equip ANEC professionalitzat en el desenvolupament de negoci basat en el coneixement.
2) Orientació a client: (1) Incrementar la cultura de l’orientació al mercat, enfocant la recerca i els serveis de transferència al potencial client. (2) Adequar el nivell de resposta al de l’empresa i complint amb les exigències i estàndards a nivell internacional. (3) Augmentar el nombre de col·laboracions amb la industria a fi i efecte d’enfocar la nostra recerca al mercat i de garantir la seva transferència i explotació.
3) Incrementar el volum i la qualitat de transferències augmentant el seu valor econòmic.
4) Creació de models de negoci i estructures que facilitin l’explotació d’un portafoli integrat de coneixement.
5) Establir un portafoli integrat de coneixement amb estratègies de desenvolupament de negoci en base als sectors/especialitats prioritzades a Catalunya. (salut, agroalimentari, etc.)
6) Optimització de processos interns i acceleració de projectes de valorització i prova de concepte.
7) Finançament de proves de validació i concepte a partir d’una valoració en termes d’oportunitat de mercat i viabilitat tècnico-econòmica.
8) Desenvolupament d’actuacions i instruments de risc compartit.
9) Creació d’un marc legal que possibiliti un augment de la competitivitat en el sector de la recerca i la innovació.
2. Conclusions

Un sistema d’innovació efectiu és aquell que genera sistemàticament nou coneixement i el converteix ràpidament en creixement econòmic en la proximitat. Assolir una dinàmica de creixement econòmic basada en el coneixement requereix de massa crítica, una densitat suficient d’agents i un marc d’incentius públics i privats que catalitzin la transició de la recerca al mercat. Partint d’aquesta base, l’ecosistema d’innovació català necessita una visió sistemàtica i polítiques compensades en oferta (generació de coneixement) i demanda (absorció i transformació del mateix en nous productes i serveis). La ciència, finançada amb recursos públics, ha de revertir en creixement econòmic i riquesa per la població que la paga mitjançant els seus impostos.

Fruit d’aquesta necessitat, s’està produint una evolució en el concepte de les estructures gestores de la transferència de tecnologia en el sector públic. El procés ha partit d’unes oficines dedicades a la gestió de l’R+D contractada per les empreses, ha passat per unes unitats de contractes de llicència de patents i es troba actualment en les unitats de comercialització de tecnologia. (Condom, 2006)

Tanmateix, és àmpliament reconegut el gap que encara existeix a Catalunya entre els excel·lents resultats generats pel sistema català de recerca i el desenvolupament de productes o serveis que impactin en la societat. Reforçar i integrar els processos i instruments de valorització o transferència tecnològica és quelcom prioritari en una economia amb projecció global i basada en el coneixement. Les limitacions del sistema actual són (1) la fragmentació de la inversió en transferència, (2) la reduïda retenció del talent en aquest àmbit, (3) l’existència de micro-portafolis, (4) el risc individualitzat, (5) el posicionament fragmentat davant del client i del finançament de proves de validació i (6) un marc legal que no accelera la transferència de coneixement al mercat. Per tal de superar els reptes anteriors es proposa la creació d’una Agencia Nacional d’Economia del Coneixement (ANEC), amb la missió de definir i implementar una única estratègia de transferència de coneixement per a tot el sistema de recerca i innovació de Catalunya. Els objectius principals d’aquesta estructura serien: crear sistemes d’atracció i retenció de professionals en transferència de coneixement, generar un portafoli integrat amb estratègies de desenvolupament de negoci en base als sectors prioritzats a Catalunya, optimitzar els processos interns i l’acceleració de projectes de valorització i prova de concepte, desenvolupar instruments de risc compartit i crear un marc legal que permeti millorar la competitivitat de la recerca i innovació catalanes. Les estructures actuals als centres proveïdors de coneixement estarien focalitzades en la identificació i generació de projectes de transferència i els professionals dels centres treballarien en coordinació amb l’ANEC per transferir la responsabilitat en el desenvolupament de negoci i comercialització dels projectes. En resum, l’ANEC constitueix un vehicle integral i inclusiu en la professionalització de la transferència de coneixement a Catalunya.

3. Bibliografia

ACUP (2013). “Informe de Recerca i Innovació de les Universitats Públiques Catalanes.”

AUTIO, E.; LAAMANEN, T. (1995). “Measurement and evaluation of technology transfer: review of technology transfer mechanisms and indicators.” International Journal of Technology Management, Vol. 10, Nos.7/8, 643-664.

EUROSTAT (2014). R&D expenditure statistics. http://epp.eurostat.ec.europa.eu/statistics_explained/index.php/R_%26_D_expenditure

CONDOM, P.; LLACH, J. (2006). “Les unitats de transferència i comercialització de tecnologia universitària”. Coneixement i Societat, número 10, 1r quadrimestre de 2006.

DASGUPTA, P.; DAVID, P.A. (1994). “Toward a new economics of Science.” Research Policy 23, 5.

FERRÀS, X. (2015). “Innovació i nou model productiu.” Pla estratègic metropolità de Barcelona.

FORBES, N.; WIELD, D. (2000). “Managing R&D in technology-followers.” Research Policy 29, 1095-1109.

MACLEAN, M.; ANDERSON, J.; MARTIN, B.R. (1998). “Identifying research priorities in public sector funding agencies: Mapping science outputs on to user needs.” Technology Analysis & Strategic Management, vol. 10, n. 2, pàg. 139-155.

MANSFIELD, E. (1991). “Academic research and industrial innovation.” Research Policy 20, 1-12.

MARÍN, L.; TESTAR, X. (2007). “Els programes marc de recerca i la participació catalana”. Nota d’economia, núm. 88, 2n quadrimestre 2007.

MATKIN, G. (1990). “Technology Transfer and the University.” Macmillan Publishing Company. Nova York, 1990. MIT: The Impact of Innovation, Banc de Boston, 1997.

MCMILLAN, G.E.; NARIN, F.; DEEDS, D. (2000). “An analysis of the critical role of public science in innovation: the case of biotechnology.” Research Policy 29, 1-8.

MERRIFIELD D. B. (1991). “Value-added: the dominant factorin industrial competitiveness”. International Journal of Technology Management in Corporate Policy. Alberta (Canada): The University of Calgary Press.

NARIN, F.; HAMILTON, K.; OLIVASTRO, D. (1997). “The increasing linkage between U.S. technology and public science.” Research Policy 26, 317-330.

NIGHTINGALE, P. (1998). “A cognitive model of innovation.” Research Policy 27, 689-70.

NORLING, F. (1991). “Exploring Perceived Threats in Faculty Commercialization of Research.” In A. M. Brett, D. V. Gibson & R. W. Smilor (Eds.), University Spin-off Companies: Economic Development, Faculty Entrepreneurs, and Technology Transfer.

PAVITT, K. (1984). “Sectoral patterns of technical change: Towards a taxonomy and a theory.” Research Policy 13, 343-373.

PAVITT, K. (1991). “What makes basic research economically useful?” Research Policy 20, 109-119.

PAVITT, K. (1998). “The social shaping of the national science base.” Research Policy 27, 793-805.

ROSENBERG, N.; NELSON, R. (1994). “American universities and technical advance in industry.” Research Policy 23, 323-348.

ROSENBERG, N. (1998). “Knowledge and innovation for económic development: Should universities be económic institutions?”. Second International Conference on Technology Policy and Innovation, Lisboa, Portugal.

ROVIRA, L. Director i-CERCA, http://lluisrovira.cerca.cat/tag/produccio-cientifica/

STEPHAN, P., EVERHART, S. (1998). “The Changing Rewards to Science: The Case of Biotechnology.” Small Business Economics, 10.

STEPHAN, P.; LEVIN, S. (1996). “Property Rights and Entrepreneurship in Science.” Small Business Economics 8, 177-188.

TORKOMIAN, A. L. V. (1998), “Technology Administration in Academic Research: A Case Study”. Second International Conference on Technology Policy and Innovation, Lisboa.

Back to Top

Document information

Published on 11/05/18
Accepted on 08/04/18
Submitted on 02/03/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 26
Recommendations 0

Share this document

claim authorship

Are you one of the authors of this document?