Abstract

El turismo genera más del 12% del PIB y del empleo en Catalunya, y ha experimentado una gran transformación territorial en los últimos 20 años. Partiendo de dos grandes destinos de sol y playa, Costa Brava y Costa Dorada, ha generado un destino urbano de clase mundial, Barcelona, que en el año 2016 atrajo al 47,8% de los viajeros internacionales que recibió Catalunya[1].

Es, además, un sector muy transversal, en el que impactan con especial intensidad los cambios provocados por la sostenibilidad, la digitalización, la innovación y la responsabilidad social.

El sector turístico catalán ha sido tradicionalmente emprendedor, pero con destinos muy maduros, un modelo basado en el control de costes y pocas empresas que hayan apostado por el crecimiento y la internacionalización se enfrenta a grandes retos para mantener a Catalunya como destino competitivo. La capacidad de generar productos de alto valor añadido, activar su enorme patrimonio cultural y natural, integrar las tecnologías digitales y ligadas a la sostenibilidad y posicionarse en el mundo virtual están entre sus grandes desafíos.

Por otra parte, las administraciones públicas responsables de la actividad turística se enfrentan a retos equiparables. De unas responsabilidades muy centradas en la promoción y el desarrollo de infraestructuras han de pasar a crear capacidades de gestión y comercialización que se revelan imprescindibles para que éstos sigan siendo atractivos.

Y todos, empresas privadas y administraciones públicas, han de generar nuevos marcos de colaboración, cooperación y coordinación que permitan que los destinos catalanes sigan estando entre los más deseados del mundo.

La presentación hará una breve mención al contexto histórico y desarrollará las propuestas para que Catalunya siga siendo un destino competitivo en las próximas décadas del siglo XXI

Abstract

Ens trobem davant d’un moment de canvis intensos -  alguns en diuen quarta revolució industrial – que tenen com a element comú la ràpida aparició i penetració de noves tecnologies disruptives, que imaginen nous productes, que modifiquen patrons de consum, que creen gegants empresarials tecnològics i empetiteixen algunes empreses centenàries.

Per noves tecnologies ens referim al vehicle autònom, elèctric, compartit, al big data, a l’ Internet of Things, a la intel·ligència artificial i les seves aplicacions en el transport, a la sensorització, als avenços en els Sistemes Intel·ligents de Transport, a les noves energies, a l’electrificació de la mobilitat, als avenços en les bateries, a les impressores i la fabricació 3D, a la digitalització, als nous materials més sostenibles i més durables com el grafè, a la Mobility as a Service (MaaS), al comerç electrònic, al teletreball, a l’economia col·laborativa o la participació ciutadana en els processos de decisió.

Tots aquestes canvis ja alteren múltiples esferes de la nostra vida pública i privada, i evidentment, la manera en com ens movem cada dia – la mobilitat -  i amb què ens movem, és a dir, les infraestructures de transport.

A diferència d’altres processos històrics on el mitjà de transport és el veritable  protagonista – des de l’aparició de la roda, passant pel ferrocarril, el vehicle privat o la globalització amb el transport marítim – és possible que els nous canvis siguin més intensos en els patrons i en la manera com entenem la mobilitat. Cada revolució té els seus mitjans propis de transport i segurament en aquesta el mitjà de transport sigui el digital.

Davant d’aquest nou paradigma el primer pas és fer-se les preguntes adequades, que ens puguin ajudar no només a estar preparats per aquest futur incert sinó també per formar-ne part i pilotar aquets canvis cap a la direcció adequada, canvis que ens haurien de servir per millorar la qualitat de vida, reduir la dependència energètica i augmentar l’eficiència, millorar la sostenibilitat econòmica, financera i ambiental de la mobilitat i incrementar la seguretat.

Quan seran rellevants les noves tecnologies i en quina mesura? Afectaran directament o indirecta als patrons de mobilitat? Com impactaran en les infraestructures de transport i en les diverses fases del cicle de vida, des de la planificació, el disseny, la construcció o l’explotació? Veurem aparèixer nous models o xarxes d’infraestructures o simplement s’hauran d’actualitzar les xarxes existents als nous canvis? O caldrà una reconversió més profunda on podríem parlar d’obsolescència infraestructural? Es generaran noves necessitats o bé al contrari, les noves tecnologies faran molt més amb menys recursos? En què ens poden ajudar a millorar?

Aquest document té la voluntat d’anar desgranant cada una d’aquestes preguntes tot i la complexitat de fer previsions en aquest context, i més encara, per la pròpia naturalesa disruptiva, caòtica i imprevisible de les noves tecnologies.

Abstract

En els darrers temps el sector financer està vivint la irrupció de nous actors que estan ocupant part del l’espai tradicional de la banca formal: les fintechs. A dia d’avui, les fintechs tenen un cost operatiu molt menor que la banca, doncs no suporten el pes d’una gran infraestructura d’oficines ni d’un tractament rigorós per part del regulador. La banca formal, en canvi, treu profit del seu elevat coneixement dels clients i d’un accés molt més barat als diners, gràcies a la política monetària del Banc Central Europeu. Actualment, però sembla que la situació podria començar a canviar equilibrant en part les condicions. Què passarà llavors? Aquest paper analitza el rol de banca i fintechs, així com quina podria ser la relació entre elles: competència, compres, fusions? 

Abstract

És àmpliament reconegut el gap existent entre els excel·lents resultats generats pel sistema català de recerca i el desenvolupament de productes o serveis que impactin en la societat. Reforçar i integrar els processos i instruments de valorització o transferència tecnològica és quelcom prioritari en una economia amb projecció global i basada en el coneixement. Les limitacions del sistema actual són (1) la fragmentació de la inversió en transferència, (2) la reduïda retenció del talent en aquest àmbit, (3) l’existència de micro-portafolis, (4) el risc individualitzat, (5) el posicionament fragmentat davant del client i del finançament de proves de validació i (6) un marc legal que no accelera la transferència de coneixement al mercat. Per tal de superar els reptes anteriors es proposa la creació d’una Agencia Nacional d’Economia del Coneixement (ANEC), amb la missió de definir i implementar una única estratègia de transferència de coneixement per a tot el sistema de recerca i innovació de Catalunya. Els objectius principals d’aquesta estructura serien: crear sistemes d’atracció i retenció de professionals en transferència de coneixement, generar un portafoli integrat amb estratègies de desenvolupament de negoci en base als sectors prioritzats a Catalunya, optimitzar els processos interns i l’acceleració de projectes de valorització i prova de concepte, desenvolupar instruments de risc compartit i crear un marc legal que permeti millorar la competitivitat de la recerca i innovació catalanes. Les estructures actuals als centres proveïdors de coneixement estarien focalitzades en la identificació i generació de projectes de transferència i els professionals dels centres treballarien en coordinació amb l’ANEC per transferir la responsabilitat en el desenvolupament de negoci i comercialització dels projectes. En resum, l’ANEC constitueix un vehicle integral i inclusiu en la professionalització de la transferència de coneixement a Catalunya.

Abstract

És àmpliament reconegut el ''gap'' existent entre els resultats generats pel sistema de recerca i el desenvolupament de productes que impactin en la societat. Les limitacions actuals són la fragmentació de la inversió, la reduïda retenció del talent, l’existència de micro-portafolis, el risc individualitzat, el posicionament fragmentat davant del client i del finançament de proves de validació i un marc legal que no accelera la transferència de coneixement al mercat. Per superar els reptes anteriors es proposa la creació d’una Agencia Nacional d’Economia del Coneixement (ANEC), un vehicle integral en la professionalització de la transferència de coneixement a Catalunya.

Abstract

Ens trobem davant d’un moment de canvis intensos - alguns en diuen quarta revolució industrial – que tenen com a element comú la ràpida aparició i penetració de noves tecnologies disruptives, que imaginen nous productes, que modifiquen patrons de consum, que creen gegants empresarials tecnològics i empetiteixen algunes empreses centenàries.

Quan parlem de noves tecnologies ens referim al vehicle autònom, elèctric, compartit, al big data, a l’Internet of Things, a la intel·ligència artificial i les seves aplicacions en el transport, a la sensorització, als avenços en els Sistemes Intel·ligents de Transport, a les noves energies, a l’electrificació de la mobilitat, als avenços en les bateries, a les impressores i la fabricació 3D, a la digitalització, als nous materials més sostenibles i més durables com el grafè, al Mobility as a Service (MaaS), al comerç electrònic, al teletreball, a l’economia col·laborativa o a la participació ciutadana en els processos de decisió.

Tots aquests canvis ja alteren múltiples esferes de la nostra vida pública i privada, i evidentment, la manera com ens movem cada dia – la mobilitat - i amb què ens movem, és a dir, les infraestructures de transport.

A diferència d’altres processos històrics on el mitjà de transport és el veritable protagonista – des de l’aparició de la roda, passant pel ferrocarril, el vehicle privat o la globalització a través del transport marítim – és possible que els nous canvis siguin més intensos en els patrons i en la manera com entenem la mobilitat. Cada revolució té els seus mitjans de transport específics i segurament en aquest l’element principal sigui la digitalització.

Davant d’aquest nou paradigma el primer pas és fer-se les preguntes adequades, que ens puguin ajudar no només a estar preparats per a aquest futur incert sinó també per formar-ne part i pilotar aquets canvis en la direcció adequada, canvis que ens haurien de servir per millorar la qualitat de vida, reduir la dependència energètica, augmentar l’eficiència, millorar la sostenibilitat econòmica, financera i ambiental de la mobilitat i incrementar la seguretat.

Quan seran rellevants les noves tecnologies i en quina mesura? Afectaran directament o indirecta els patrons de mobilitat? Com impactaran en les infraestructures de transport i en les diverses fases del cicle de vida, com ara la planificació, el disseny, la construcció o l’explotació? Veurem aparèixer nous models i xarxes d’infraestructures o simplement s’hauran d’actualitzar les actuals als nous canvis? D’altra banda, caldrà una reconversió més profunda on podríem parlar d’obsolescència infraestructural? Es generaran noves necessitats o, en canvi, les noves tecnologies faran molt més amb menys recursos? Com ens poden ajudar a millorar?

Aquest document té la voluntat d’anar desgranant cada una d’aquestes preguntes malgrat la complexitat de fer previsions en aquest context, i més encara, per la pròpia naturalesa disruptiva, caòtica i imprevisible de les noves tecnologies.