Abstract

La ponència miraria de donar resposta a les següents hipòtesis.

1. Tota innovació de procés suposa una disminució de la intensitat de treball; tota innovació de producte, una nova demanda potencial que pot absorbir els excedents de treball que la primera pugui acabar generant.

2. La de producte no pot emergir sense que abans la de procés no "alliberi" recursos; però si la de procés es dóna amb major intensitat que la de producte, es genera atur.

3. Innovacions disruptives de procés, com va ser la revolució industrial i avui la digital, en un primer estadi generen un atur que no minva fins que emergeix una innovació equivalent de producte. 

4. Es pot correlacionar la corba de Kuznets amb el cicle/tipologia de la innovació? I els cicles econòmics?

5. Catalunya ha excel·lit tradicionalment en creixement, no en productivitat/innovació, valor afegit i sostenibiltat. Quin tipus d'innovació caldria prioritzar? amb quins instruments? les nostres empreses punteres, en què són innovadores? quin és l'origen de la seva innovació?

Abstract

La innovació a l’empresa és un dels objectius que, de manera recurrent, apareix com més destacat pels alts executius i reconegut com dels més importants per la bona marxa de la majoria de les empreses.  Tot i així, els avenços en innovació estan molt per sota del que la seva rellevància suggeriria. Fins ara, la recerca ha mirat aspectes concrets i d’àmbit parcial de la dificultat per a innovar, sense que existeix un estudi global fet des de l’òptica d’alta direcció, òrgan clau per portar a terme els canvis que fan possible la innovació. 

Aquesta recerca  mostra els principals obstacles que la direcció d’una empresa ha de superar per arribar a un estadi on la innovació estigui sistematitzada i l’empresa gaudeixi d’una capacitat d’innovació sostenible.

Les principals aproximacions al fenomen cobreixen aspectes des de perspectives diverses. Les dues principals serien incentius i competències, de: 1) l’alta direcció i òrgans de govern a l’empresa, 2) els responsables d’innovació, 3) la resta de departaments aliens a la innovació. I segona, dificultats associades a responsabilitats de la direcció estratègica a l’empresa. Per exemple, fer compatible la innovació i els resultats a curt termini, o com traduir l’estratègia a iniciatives i projectes d’innovació.

Els fonaments disciplinars són la economia del comportament, la direcció d’empresa, i altres camps d’estudi de comportament social de l’empresa.  L’esquema desenvolupat integra diverses publicacions de l’autor en àmbits com innovació sistemàtica, cultura innovadora, paper dels alts executius i normalització de la innovació. El context en el que es basen les hipòtesis i suports a les conclusions és el conjunt d’unes 250 empreses properes a Catalunya que han seguit el programa enfocat de direcció de la innovació a l’Iese des de 2001.

Abstract

A la tercera edició dels seus principis d’economia política, David Ricardo s’esmenava o complementava a si mateix i donava per bona la possibilitat que el fet de substituir treball per capital, mitjançant la implementació d’una innovació de procés, pogués acabar suposant la destrucció neta de llocs de treball. Ho il·lustrava amb un senzill exemple en què un empresari agrari desenvolupava una màquina nova, gràcies a la qual podia obtenir els mateixos beneficis amb una menor producció i nivell d’ocupació. 

Les dades del seu exemple són les següents: l’empresari disposa d’un capital de 20.000, 7.000 en actius fixes i 13.000 en circulant, que destina a pagar a salaris per obtenir un producte de 15.000, amb la venda del qual aconsegueix un marge de beneficis de 2.000 o, el que és el mateix un rendiment del 10% sobre el seu capital. En un moment donat, però, decideix destinar 7.500 del capital circulant al desenvolupament d’una nova màquina, la qual cosa només li deixa per a salaris 5.500; un import que suposa molts menys treballadors però encara prou per produir, gràcies a la màquina, per un import de 7.500 i obtenir els mateixos 2.000 o 10% de beneficis.

Amb això, la producció haurà caigut en un 50%, l’ocupació en un 68%, el quocient capital producte haurà passat de 1,33 a 2,66, la productivitat per treballador haurà passat d’1,15 a 1,36, i la taxa de guanys serà la mateixa. És a dir: tot i l'augment de la productivitat del treball, cauria la total i la participació salarial, que passaria del 86,66% al 73,33% del producte, i les rendes del capital passarien de representar el 13,33% al 26,66% del producte; alhora, l’atur s’hauria incrementat de manera molt significativa i el PIB per càpita hauria disminuït.