Abstract

Com Estònia -un país relativament petit i amb escassos recursos- ha assolit un èxit sense precedents mundials en l’àmbit de la innovació? La resposta ha aquesta pregunta, que no és simple, és l’objectiu principal d’aquesta contribució acadèmica.

Molts són els elements i les actuacions, tant interns com externs, que combinats, han permès uns processos econòmics més eficients i equitatius. Malgrat que l’ocupació soviètica no donava molts motius per a l’esperança, actualment Estònia es refereix orgullosament a sí mateixa com a Innovation Hub.

Per tal de desenvolupar tot el potencial dels ecosistemes d’innovació i startup, nombrosos estudis internacionals identifiquen la combinació de les iniciatives del govern així com el suport del sector privat com a elements clau del procés. En el cas estonià, un país petit i relativament nou (Independència, 1991), iniciatives públiques com l’e-government, els processos de digitalització de les agències públiques, l’e-Residency, la identitat digital, i les possibilitats de constituir companyies on-line amb seguretat, han estat molt ben rebudes per la comunitat startup.

El sector privat, per la seva banda, també ha estat molt actiu. Programes d’acceleració, espais de co-working, i una creixent comunitat inversora són potents introductors de know-how i capital a l’ecosistema. Les startups estonianes han mirat des del primer moment al mercat global. Així, una intensa internacionalització ha permès l’èxit de l’enorme repte col·lectiu plantejat.

Cal considerar també, elements culturals endògens com l’obertura a l’exterior i una influència d’idees transnacionals, afavorida per les ganes de sortir de models passats de control soviètics, i la referència d’un veí també exitós en innovació com és Finlàndia. La political self-awareness dels estonians permet provar noves coses i prendre riscos sense el cost o les penalitzacions europees habituals. També cal tenir en consideració les especificitats lingüístiques i culturals del país.

L’anàlisi detallat dels motius cabdals de l’èxit de la cultural nacional d’innovació d’Estònia, i la seva òptima combinació, poden servir com a models a seguir per a d’altres països amb característiques sòcio-culturals, polítiques i econòmiques comparables.

Abstract

En la opinión de los actores del sistema de innovación catalán, existen dificultades varias aún por resolver para poder alcanzar el nivel de actividad y de resultados en transferencia tecnológica de otros países europeos. Cuando España en su totalidad, y Cataluña en particular, se compara con otros países europeos, los indicadores clásicos de transferencia tecnológica del ecosistema español son muy inferiores al promedio europeo.

Cataluña tiene muy buenas razones para estar orgullosa de la calidad de sus universidades y sus centros de investigación, y así lo demuestran los enormes avances científicos y educativos logrados en estos últimos treinta años. Sin embargo, en el área de innovación y transferencia, tanto empresas como universidades comenzaron a transferir sus tecnologías hace relativamente pocos años, y aún queda un camino por recorrer.

En este trabajo de investigación hemos identificado varios aspectos que dificultan la puesta en valor del enorme potencial científico y de recursos humanos existente.  Con el propósito de visualizar posibles vías para mejorar la transferencia tecnológica de las instituciones catalanas, elaboramos cinco recomendaciones en el transcurso de nuestra investigación, así como a través de la interacción con los actores del ecosistema.

En conclusión, hemos podido constatar una deficiencia en los resultados de la transferencia tecnológica de las instituciones catalanas en comparación con otros países europeos. Estas debilidades pueden explicarse en parte por la menor dotación de financiación pública en las fases iniciales de desarrollo tecnológico. Sin embargo la solución no consiste exclusivamente en el incremento de los presupuestos públicos. Cualquier solución que se desee implementar debe ser sistémica a nivel país, y consistir en acciones, ayudas y vehículos variados que involucren a todos los agentes tanto públicos como privados y dote de los medios necesarios para llevar las tecnologías al mercado. 

Abstract

El canvi tecnològic és el factor més important del creixement econòmic. Els canvis tecnològics en sectors clau de l’economia són com una sèrie d'explosions que donen impuls a la prosperitat futura. Aquests sectors clau, aquests sectors líders guien l'economia i proporcionen un creixement econòmic. La tecnologia com a motor del desenvolupament econòmic s'ha estudiat des de diversos punts de vista. Un grup de teories econòmiques va considerar un punt de vista evolutiu del canvi tecnològic i el creixement econòmic. Aquesta evolució de la tecnologia és la que adopto en aquesta presentació. 
Les principals característiques d’aquesta visió del canvi i l'evolució de la tecnologia són les següents: La tecnologia significa, per definició, incertesa, inseguretat. La tecnologia és dinàmica. Canvia, millora constantment. Les noves varietats i les noves opcions apareixen de forma persistent. El canvi tecnològic és sistèmic. La tecnologia no apareix sense cap canvi en el seu entorn. Les noves tecnologies apareixen alhora amb infraestructures per produir-les i distribuir-les. El cotxe necessita carreteres i estacions de servei. Internet ha evolucionat amb la infraestructura de fibra. Aquesta interdependència tecnològica fa que els grans canvis siguin lents i costosos. El canvi tecnològic és també acumulatiu. El que podem fer avui depèn de les accions preses i de les decisions preses en el passat. 
Totes aquestes són les característiques principals del canvi tecnològic. Com dèiem, una d’elles són les expectatives. La tecnologia és sinònim d’expectatives. Aquesta associació s'accentua més en les etapes inicials de la tecnologia, és a dir, per tecnologies emergents. Aquestes expectatives són la força motriu que marca l'evolució del sistema. Les expectatives mouen els actors respectius i obliguen a actuar, legitimant el procés i atraient inversors i altres agents. Per tant, les expectatives són performatives, executives per naturalesa i conformen la dinàmica d'una trajectòria tecnològica.
D’altra banda, és ben sabut que l'adopció de tecnologies pels usuaris tradicionalment ha seguit un patró de corba S. Avui, la línia d'adopció de certes noves tecnologies és pràcticament una línia vertical. Les innovacions, les tecnologies s'introdueixen ràpidament al mercat i són acceptades per la societat. La corba S és pràcticament inexistent. Una altra forma de veure-ho: el temps necessari per què una innovació arribi als 100 milions d'usuaris és ínfim comparat amb dècades passades. 
En definitiva, avui hi ha: 1) Enorme disrupció i 2) un molt fort ritme d’adopció de les innovacions. Tots dos factors (més disrupció i temps reduït de difusió) presenten enormes reptes en les empreses tradicionals. Cal recordar que la introducció d'una nova tecnologia significa (en molts casos) la desaparició de les empreses existents i, de vegades, de sectors sencers.
Tradicionalment, s'ha creat tecnologia en les empreses “tradicionals” i en centres de recerca públics i privats (universitats, etc.). Però en els últims anys ha aparegut un nou actor: Les startups. Les startups tenen unes característiques radicalment diferents a les de les empreses tradicionals. Es mouen per expectatives i han conformat una cadena de valor (amb entitats de suport, polítiques públiques i inversors) específica, de característiques particulars. Aquesta cadena de valor ha generat, a cada territori (i sempre al voltant de grans ciutats), els ecosistemes emprenedors.
La ponència que es proposa versarà, en una primera part, sobre les característiques esmentades de la tecnologia, les startups com a productors de tecnologia i disrupció i els ecosistemes emprenedors que s’han conformat arreu del món.
La segona –i principal- part de la ponència versarà sobre l’ecosistema emprenedor de Barcelona i Catalunya: Origen, actors i sectors, punts forts i febles, context internacional, polítiques públiques, paper de l’empresa tradicional, evolució prevista de l’ecosistema...

Abstract

Quantificació de l’impacte econòmic que el conjunt del Sistema Català d’Universitats Públiques a Catalunya (d’ara en endavant SiCUP) i la resta del sistema públic d’R+D+i català generen sobre l’economia catalana, sent l’any objecte d’anàlisi el 2015.

S’ha estimat l’efecte que l’activitat del conjunt d’Universitats públiques catalanes i, també, d’altres entitats associades al sistema públic d’R+D+i, té sobre variables clau de l’economia catalana com són el nivell de facturació/producció, el seu Producte Interior Brut (PIB), les rendes salarials i fiscals associades, així com els llocs de treball a temps complert que existeixen degut a aquesta activitat.

S’ha de fer esment que la quantificació monetària estimada en aquest informe no engloba tots els efectes generats. És obvi que els impactes generats van més enllà d’una dimensió estrictament econòmica, i caldria recollir altres dimensions com, per exemple, la social i cultural. Tanmateix, és un fet que hi ha un ventall d’impactes de naturalesa intangible, és a dir, no quantificables monetàriament, que tampoc es consideren en aquest estudi. Així mateix, els estudis d’impacte cal analitzar-los tant des del punt de vista d’oferta com de demanda, i en aquest estudi ens centrem solament en l’enfocament de demanda. Per tant, com es veurà, hi ha una altra font de subestimació.

Tot assumint que aquest informe presenta una estimació centrada en els efectes tangibles, analitzats amb un enfocament de demanda, val a dir que aporta una primera estimació d’interès que permet comprovar la rellevància i importància econòmica del sistema d’Universitats i R+D+i públic català sobre l’economia catalana.

Abstract

Els objectius d’aquesta recerca es visualitzar l’evolució de la protecció de la propietat industrial catalana. Un dels àmbits que s’utilitzen quan s’avalua el grau d’innovació d’un territori es el relacionat amb les patents. Un tema en el qual històricament Catalunya havia estat i és capdavantera dins el Estat Espanyol però que en els darrers anys ha patit un rellevant davallada.

Es pretén poder donar resposta a qüestions com:

Quins son els sectors que més patenten?

Quins son els àmbits tecnològics en que es patenta?

Com evolucionen les sol·licituds i registres de patents per tipologia de sol·licitants?

Com evolucionen les sol·licituds de patents per sector o àmbit tecnològic?

S'ha produït una reorientació dels àmbits de protecció?

Hi ha tendències emergents?

Són les estadístiques de patents que és donen, fiables per establir el grau d’innovació a Catalunya?

Com es situa el sistema d'innovació català catalanes en el context europeu i internacional?

Abstract

El concepte d’universitat emprenedora és essencial per integrar els reptes que planteja el nou paradigma de la ciència i la innovació obertes a les institucions acadèmiques i de recerca. En un context en el que hem passat de la producció basada en recursos a  la economia del coneixement, la producció d’aquest coneixement i d’innovacions tecnològiques es converteix en una força productiva molt important.

No obstant, en un context globalitzat com l’actual, les universitats no poden seguir treballant de manera aïllada sinó com a parts essencials d’una xarxa complexa que integra altres actors de l’ecosistema com centres de recerca i tecnològics, empreses, inversors, governs i la societat en general.

Cal definir polítiques a diferents nivells i estratègies d’incentius que permetin una transformació del sistema universitari clàssic a un sistema obert, innovador i capaç d’integrar la emprenedoria com una de les missions fonamentals, a més de les missions bàsiques de l'educació superior i la recerca; i com a conseqüència contribuir al creixement econòmic i social del país d'acord amb el recentment publicat Llibre Blanc de la Comissió Europea sobre el futur d'Europa.

Per reflexionar sobre tots aquests aspectes, el passat mes de setembre, a la UPC, es va fer un seminari amb una cinquantena d’experts i professionals internacionals representants d’oficines de transferència de tecnologia, administradors universitaris, acceleradors universitaris,membres de KICs, EIT, representants dels governs espanyol i catalana, representant de PIMEC, empreses privades i acceleradors privats, així com del JRC i de la Comissió Europea. Aquesta iniciativa va ser organitzada conjuntament amb el RISE - Grup d'experts d'alt nivell assessor de Carlos Moedas, comissari europeu de Recerca, Innovació i Ciència

La trobada va començar amb un debat general sobre "Universitats emprenedores i nous espais d'innovació oberta" i després es va dividir als assistents en cinc grups per debatre sobre diferents aspectes dels ecosistemes universitaris, dels estímuls de l'esperit emprenedor, la innovació i la creativitat al segle XXI.

En aquest article es presenten les conclusions més rellevants d’aquesta jornada i inclou reflexions sobre el que significa ser una universitat del segle XXI, i el que serà necessari implementar per aconseguir aquesta transformació en termes de política pública, implicació de la indústria i relacions amb els disruptors - innovadors i emprenedors.

Abstract

El sistema de Recerca català ha obtingut, en els darrers anys, uns resultats remarcables en el context europeu. La majoria d’indicadors utilitzats per mesurar la productivitat científica indiquen un creixement molt important en els darrers 15 anys al nostre país, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu. De fet, hom pot demostrat com en gairebé tots els casos els resultats obtinguts pel conjunt d’Universitats i Centres de Recerca catalans és molt superior als resultats esperables, tenint en compte el seu pes poblacional o fins i tot de PIB dins la Unió Europea.

Aquest increment es pot atribuir a un conjunt de polítiques públiques desenvolupades amb un alt grau de consens des de principis dels 2000, malgrat que en els darrers anys la crisi econòmica està provocant moltes dificultats en el teixit investigador del país, i fins i tot posa en risc algunes de les fites assolides.

La sostenibilitat d’aquest sistema està ara en discussió, davant d’elements com la caiguda de la inversió pública, la gran distància respecte la mitjana europea de la inversió privada en R&D, o la configuració política futura del país. Tots aquests són elements que introdueixen dubtes per al futur proper del sistema de Recerca català. Tot i això, l’article intenta mostra com la fortalesa de l’actual sistema és molt alta, i com la seva demostrada eficiència pot convertir aquests riscos en oportunitats, si en els propers anys s’hi fa una nova aposta decidida, tant per a la potència científica del país com per a l’increment de la productivitat empresarial.

Abstract

Catalunya ha desenvolupat una política científica d'excel.lència, amb visió estratègica, estabilitat i continuïtat al llarg de gairebé dues dècades. Els resultats, en termes acedèmics, han estat extraordinaris. Catalunya excel.leix en l'atracció de recursos europeus per la recerca, entre ells en els més exigents, com són els programes ERC (European Research Council). Els centres de recerca catalans publiquen en les revistes científiques de màxim impacte al nivell d'Israel (un dels països més innovadors del món). Tanmateix, l'efecte econòmic d'aquesta ciència és gairebé inexistent. El coneixement no es transforma en creixement econòmic. La recerca no deriva en innovació i avantatges competitius per les empreses de l'entorn. Per què? En aquest article fem un repàs a les polítiques que han existit al llarg de les darreres dues dècades, en recerca i en innovació, per buscar una explicació a aquest desacoplament.

Abstract

New technology-based firms (NTBFs) are usually created by entrepreneurs with a technical or scientific background. They are highly skilled at a given technology but may not have business experience, while these firms need a balance of technical and managerial skills in order to succeed. The problem is exacerbated because most technology entrepreneurs focus on perfecting their technology at the expense of neglecting the market and customers’ preferences. They often have a ‘technology push’ view of innovation. There is abundant literature about start-up knowledge and the managerial skills that entrepreneurs need to deploy. Business education, prior managerial experience, prior start-up experience, and social capital are considered sources or drivers of these managerial skills. But little attention is paid to the influence of managers in the ‘technology push’ view of innovation in NTBFs. This research is devoted to explore this gap. The case study was chosen as the research methodology. Three Spanish NTBFs from the health provision, the drug delivery, and the ceramic hard coatings industries were studied. As a conclusion, the main role of managers in NTBFs consists of ensuring a market orientation, halting exploration, ensuring the accomplishment of functions and the possession skills, ensuring investors’ understanding of the firm’s business model, and partnering with experts.

Abstract

Ningú posa en dubte que els processos de transferència de coneixement en general i aquells adreçats a la transferència de tecnologia en particular són fluxos vitals del qualsevol (eco)sistema d’innovació. Hem entès que les economies més avançades han migrat d’esquemes de producció basats en els recursos cap a altres basats en el coneixement. Hem entès que coneixement i innovació són els motors del creixement econòmic, el desenvolupament social i la creació d’ocupació. Estem entenent que el coneixement organitzacional és més que la suma dels coneixements individuals... En definitiva, la transferència de coneixement està present a qualsevol estratègia d’innovació, a qualsevol nivell, tant organitzacional com regional o de país, d’una forma etèria, sense marge de dubte, obvi...

On rau doncs el problema de que els resultats d’innovació no estan a l’alçada de les grans capacitats de recerca? Perquè no s’acaba transferint tot el coneixement d’excel·lència i potencialment aplicable que es genera als nostres Centres d’R+D? Moltes i variades poden ser les causes a aquesta pèrdua d’oportunitats però en aquest estudi es pretén posar el focus en els dos mecanismes basals de la transferència de coneixement, la personalització i la codificació; entenem el primer com la transferència entre individus i el segon com l’acte de convertir el coneixement en “artefactes de coneixement” com serien per exemple els documents. I aquí és on apareixen les variables cognitives i el processos de pensament, que sovint es menyspreen quan es teoritza sobre innovació en clau estratègia, però que esdevenen claus per entendre el veritable potencial de la transferència de coneixement.