La tecnologia blockchain i el seu paper en les economies transformadores

Abstract

L’Economia Social i Solidària és un àmbit socioeconòmic basat en tres grans eixos vertebradors que determinen el seu caràcter transformador: la gestió democràtica i participativa, l’orientació a les necessitats humanes i el compromís amb l’entorn.

La tecnologia blockchain encapçala un àmbit des del que s’està revolucionant el desenvolupament futur de les economies i les societats, amb un potencial capaç de transformar tant la indústria i els serveis, com les relaciones socials.

En aquest treball es pretén analitzar precisament si ambdós àmbits comparteixen valors, principis i objectius o si, per contra, són del tot incompatibles entre si.

Paraules Clau

Economia Social i Solidària; tecnologia blockchain; cooperació; governança; valors

1. L’Economia Social i Solidària

1.1. Introducció

Segons el llibre “L’economia solidària en 100 paraules”, de Jordi Garcia, l’Economia Social i Solidària és el conjunt de pràctiques socioeconòmiques, formals o informals, col·lectives però també individuals, que prioritzen la satisfacció de les necessitats i les aspiracions dels seus membres i/o d’altres persones per sobre del lucre; quan són col·lectives, la propietat també ho és, i la gestió és democràtica; són independents respecte a qualsevol entitat pública o privada, actuen orientades pels valors d’equitat, solidaritat, sostenibilitat, participació, inclusió i compromís amb la comunitat, i són promotores de canvi social.

Per tal d’aprofundir en el contingut d’aquesta definició, es presentarà a continuació la concepció global del sistema socioeconòmic vigent elaborada a l’estudi “Economia Social i Solidària a l’Àrea Metropolitana de Barcelona: contextualització i situació actual”, particularitzant en el cas de l’ecosistema que representa l’àmbit de l’Economia Social i Solidària. Aquest estudi va ser dut a terme el passat mes de desembre del 2017 per la Universitat Oberta de Catalunya UOC, essent els autors de la seva redacció: August Corrons, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC i coordinador del grup de treball i recerca Dinero&Valores; i Mayo Fuster i Ricard Espelt, directora i investigador, respectivament, del grup de recerca Dimmons de l’Internet Interdisciplinary Institute IN3 de la UOC.

Tal i com s’especifica en aquest estudi, l’Economia Social i Solidària representa un plegat de moviments i fenòmens socioeconòmics que, en contraposició al sistema econòmic capitalista, no persegueixen altra cosa que l’assoliment de l’objectiu inicial i fonamental de l’economia: administrar un recursos limitats per a satisfer les necessitats de tots i cadascun dels éssers humans. Una economia ja existent, cada cop més rellevant, que ja no representa una alternativa al sistema actual sinó una realitat a la que sumar-s’hi en pro de tots els nostres semblants i del medi ambient. Al igual que succeeix en el cas de la banca ètica, on a priori no caldria afegir el cognom “ètica” a una banca que hauria de ser-ho per defecte, en el cas de l’Economia Social i Solidària no caldria afegir-hi l’etiqueta “social i solidària”, doncs a priori i segons el significat propi de la paraula economia, aquesta hauria de ser social i solidària per defecte. Malauradament això no és així, ni en el cas de la banca ni en el cas de l’economia. Per tant, caldrà seguir emprant i afegint paraules i cognoms que complementin aquests conceptes i aportin una informació addicional que els permeti caracteritzar i diferenciar de la resta, a l’espera de que el temps les vagi aproximant i integrant.

1.2. Concepció global del sistema socioeconòmic vigent

A continuació es presenta, a la Figura 1, un esquema conceptual que pretén plasmar de forma global el sistema socioeconòmic vigent, subdividint-lo en diferents pols, àmbits i eixos vertebradors.

Figura 1: Concepció global del sistema socioeconòmic vigent.

Font: Economia Social i Solidària a l’Àrea Metropolitana de Barcelona: contextualització i situació actual.

Tal i com es pot apreciar a la Figura 1, l’esquema representa dos pols clarament oposats:

• Pol clàssic. Representa un paradigma mecanicista i lineal, assimilable a l’economia capitalista. Està caracteritzat pel poder concentrat i jeràrquic, per la sostenibilitat parcial o econòmica, i per la recerca de motivacions extrínseques.

• Pol holístic. Representa un paradigma orgànic i complex, assimilable a l’Economia Social i Solidària. Està caracteritzat pel poder distribuït i xarxàrquic, per la sostenibilitat integral, i per la recerca de motivacions intrínseques.

Es tracta de dos paradigmes portats totalment a l’extrem, és a dir, en total contraposició l’un amb l’altre. No obstant, i com tot en aquesta vida, entre dos extrems oposats sempre hi ha un ventall infinit de possibilitats i combinacions. És precisament dins d’aquest ventall de possibilitats en el que s’emplacen els quatre grans àmbits amb els que els que es subdivideix el sistema socioeconòmic vigent:

• L’àmbit públic (redistributiu). Àmbit socioeconòmic format pel conjunt d’activitats i iniciatives econòmiques promogudes des de l’administració pública.

• L’àmbit mercantil (competitiu). Àmbit socioeconòmic format per les activitats promogudes des de l’economia de mercat tradicional.

• L’àmbit financer (especulatiu). Àmbit socioeconòmic hegemònic, en el sentit que ordena els àmbits públic i mercantil a través de mecanismes de deute extern i fons d’inversió.

• L’àmbit social i solidari (cooperatiu). Àmbit socioeconòmic format pel conjunt d’activitats i iniciatives que es diferencien clarament del marc dominant d’economia de mercat competitiva i amb afany de lucre.

Per a emplaçar aquests quatre grans àmbits dins de l’esquema anterior, es té en consideració el major o menor grau d’alineació de cadascun d’ells amb els tres grans eixos vertebradors de l’àmbit cooperatiu de l’Economia Social i Solidària:

• Gestió democràtica i participativa. En comptes del model organitzatiu jeràrquic on unes quantes persones o les classes dirigents controlen, gestionen i decideixen sobre els recursos, el patrimoni, la informació i el futur de la majoria, l’Economia Social i Solidària introdueix la democràcia en l’economia i en l’empresa.

• Orientació a les necessitats humanes. L’Economia Social i Solidària tracta de recuperar la funció originària de l’economia posant-la al servei de les persones per a gestionar els recursos equitativament i explotar-los de manera sostenible, així com crear un mode de producció que converteixi el treball en un instrument de satisfacció de les necessitats humanes.

• Compromís amb la comunitat. Les organitzacions de l’Economia Social i Solidària contribueixen a la millora de la societat, creant ocupació, prestant serveis, vinculant-se al territori, donant suport a causes socials, finançant iniciatives de solidaritat amb els països empobrits i col·laborant amb moviments socials transformadors.

En aquest sentit, el pol clàssic és l’extrem totalment oposat a aquestes tres característiques, mentre que el pol holístic és, en essència, la gestió democràtica i participativa, l’orientació a les necessitats humanes i el compromís amb la comunitat.

A part d’aquests quatre grans àmbits, es destaca l’emprenedoria social com un tipus d’iniciativa a cavall entre l’àmbit mercantil (competitiu) i l’àmbit social i solidari (cooperatiu). La individualitat o col·lectivitat de l’emprenedoria, així com el seu grau de gestió democràtica i participativa, seran les que determinaran finalment si l’emprenedoria pot aproximar-se més a un o a un altre àmbit.

A continuació veurem la contextualització general de tots aquests àmbits, parant l’atenció al social i solidari, i justificant el posicionament de tots i cadascun d’ells dins de l’esquema. Es tracta d’un posicionament conceptual i qualitatiu, la pretensió del qual no és altra que identificar la posició relativa de cadascun d’aquests àmbits, tant entre ells com en relació als pols. Així mateix, veurem quines són les eines que des dels àmbits públic, mercantil i financer s’estan emprant o es poden emprar per tal d’aproximar-se, en major o menor grau, al rerefons i als valors de l’àmbit social i solidari.

1.3. Àmbit públic (redistributiu)

És l’àmbit socioeconòmic format pel conjunt d’activitats i iniciatives econòmiques promogudes des de l’administració pública. Es tracta d’un àmbit situat en la meitat clàssica de l’esquema, si bé és el més proper a la meitat holística, donada la seva funció pública. Algunes de les pràctiques que permeten l’aproximació de l’àmbit públic a l’àmbit social i solidari són la contractació pública responsable, la municipalització participativa i l’empresa municipal.

1.4. Àmbit mercantil (competitiu)

És l’àmbit socioeconòmic format per les activitats promogudes des de l’economia de mercat tradicional. Es tracta d’un àmbit emplaçat en la meitat clàssica de l’esquema, a mig camí entre els àmbits públic i financer. El seu recorregut d’aproximació a l’àmbit social i solidari inclou, entre d’altres, pràctiques com l’economia col·laborativa corporativa, l’economia del bé comú, l’economia circular i la responsabilitat social corporativa.

1.5. Àmbit financer (especulatiu)

És l’àmbit socioeconòmic hegemònic, en el sentit que ordena els àmbits públic i mercantil a través de mecanismes de deute extern i fons d’inversió. Es tracta d’un àmbit situat en la meitat clàssica de l’esquema, essent el més allunyat de la meitat holística. I, per tant, el més proper al pol clàssic assimilable a l’economia capitalista.

Si bé habitualment no és considerat un àmbit per sí mateix, se’l realça i se li dóna la visibilitat que es mereix per dos motius: el primer, tal i com s’ha dit anteriorment, perquè ordena els àmbits públic i mercantil; i el segon, perquè pugui ser contrastat amb la vessant financera de l’àmbit social i solidari que representen tant la banca ètica com les finances ètiques i solidàries (tant a nivell d’entitats com de pràctiques comunitàries).

El recorregut d’aproximació d’aquest àmbit cap al social i solidari és relativament petit, estant bàsicament limitat a les accions de responsabilitat social corporativa que puguin dur a terme les entitats financeres.

1.6. Àmbit social i solidari (cooperatiu)

És l’àmbit socioeconòmic format pel conjunt d’activitats i iniciatives que es diferencien clarament del marc dominant d’economia de mercat competitiva i amb afany de lucre. Es tracta d’un àmbit emplaçat en la meitat holística de l’esquema, abarcant tota la seva extensió en funció de la tipologia d’iniciatives, pràctiques… que la representin. Actua en totes les fases del cicle econòmic: la gestió dels recursos, la producció, la comercialització, el consum, el sistema financer, la distribució de l’excedent i la circulació monetària. Està caracteritzat, en major o menor grau, pel poder distribuït i xarxàrquic, per la sostenibilitat integral, i per la recerca de motivacions intrínseques. Es basa, en qualsevol cas, en la gestió democràtica i participativa, l’orientació a les necessitats humanes i el compromís amb la comunitat. Per altra banda, es pot subdividir en els quatre grans subàmbits que es presenten a continuació, si bé cal tenir en consideració que entre tots i cadascun d’ells hi ha punts en comú i, en major o menor grau, punts de solapament i confluència.

1.6.1. Economia Social i Solidària, vessant socioempresarial

És un subàmbit en el que es circumscriuen les organitzacions productives de determinades formes jurídiques, concretament les cooperatives, les societats laborals, les mutualitats de previsió social, les associacions, les fundacions, les empreses d’inserció, els centres especials de treball, i les entitats de finances ètiques, entre d’altres. Combina estructures professionalitzades amb els principis de la propietat col·lectiva i la gestió democràtica.

En definitiva, es tracta d’un subàmbit productiu basat única i exclusivament en el criteri corresponent a la forma jurídica.

Cal fer la següent puntualització, que habitualment forma part del debat general de la classificació de les entitats de l’Economia Social i Solidària. Podria donar-se el cas de cooperatives o d’altres formes jurídiques que, tot i tenir la personalitat necessària per a formar part de la vessant socioempresarial, no estiguessin satisfent estrictament la gestió democràtica i participativa, l’orientació a les necessitats humanes i el compromís amb la comunitat. I a l’inrevés, podria donar-se el cas d’alguna societat mercantil que sí que les satisfés. No obstant això, i com a enfocament del tot reconegut tant a nivell acadèmic com pràctic, es considera important considerar la vessant socioempresarial com a un dels quatre subàmbits social i solidari.

1.6.2. Economia Social i Solidària, vessant sociocomunitària

És un subàmbit integrat per noves fórmules de resolució de necessitats mitjançant l’autoorganització, amb un alt grau d’innovació i de participació. Independentment de la forma jurídica, allò que es valora són els criteris de funcionament; per tant, el valor de les pràctiques. Hi tenen cabuda iniciatives informals sense forma jurídica pròpia, com per exemple la gestió participativa i comunitària, els grups de consum responsable, el comerç just, els mercats d’intercanvi, els bancs de temps, les monedes socials, els horts urbans, el consum responsable, el consum col·laboratiu, i les finances solidàries, entre d’altres.

En definitiva, es tracta d’un subàmbit productiu que no inclou ninguna de les formes jurídiques de la vessant socioempresarial, sinó únicament iniciatives informals que es basin en el criteris de la gestió democràtica i participativa, l’orientació a les necessitats humanes i el compromís amb la comunitat.

1.6.3. Economia reproductiva

És un subàmbit reproductiu, integrat pel treball domèstic i de les cures. Independentment de l’existència o no de forma jurídica, formen part de l’economia reproductiva pràctiques com la gestió del temps, l’economia feminista, l’economia de les cures i els grups de criança, entre d’altres.

1.6.4. Economia col·laborativa procomú

És un subàmbit que es basa en una nova forma de producció i consum que parteix de les tecnologies de la informació i la comunicació, proposant però la cooperativització d’aquestes plataformes tecnològiques. Des d’aquesta perspectiva es proposen alternatives en cadascun dels punts de conflicte o tensió on es troba immersa avui la majoria de plataformes. Gran part dels esforços van destinats al fet que aquest espai de satisfacció de necessitats no es converteixi en un mercat absolutament desregulat i subjecte a uns nivells d’acumulació de poder i riquesa desproporcionats per part de les grans plataformes, sinó en àmbits de treball, consum… cogovernats pel conjunt d’usuaris, treballadors i prosumidors, des d’un enfocament d’aportació al comú i no tant des d’una perspectiva eminentment utilitarista. Formen part de l’economia col·laborativa procomú moviments com l’economia dels comuns i el cooperativisme de plataforma, entre d’altres.

En definitiva, es tracta d’un subàmbit que no inclou ninguna de les formes jurídiques de la vessant socioempresarial de l’ESS ni de les iniciatives de la vessant sociocomunitària de l’ESS, sinó únicament iniciatives informals d’economia col·laborativa procomú que es basin en el criteris de la gestió democràtica i participativa, l’orientació a les necessitats humanes i el compromís amb la comunitat, sense partir d’una lògica de mercat.

Cal tenir en consideració que el punt de partida de l’Economia Social i Solidària (vessant socioempresarial i sociocomunitària) i l’economia reproductiva tenen el seu focus en la transformació transversal dels models de producció, distribució i consum, mentre que l’economia procomú no parteix amb una lògica de mercat.

1.7. Confluència d’àmbits i casos particulars

Tal i com es pot apreciar en l’esquema presentat anteriorment, l’àmbit social i solidari (cooperatiu) arriba a creuar la zona intermitja, endinsant-se en la meitat clàssica. S’evidencia aquest fet per a tenir en consideració la particularitat de l’Economia Social i Solidària en la seva vessant socioempresarial. És a dir, podria donar-se el cas d’entitats amb forma jurídica pròpia de l’Economia Social i Solidària (per exemple cooperatives) que, tot i així, no tinguessin del tot integrats un o alguns del eixos vertebradors d’aquesta, ja sigui la gestió democràtica i participativa, l’orientació a les necessitats humanes o el compromís amb la comunitat. El mateix succeeix en el cas de l’emprenedoria social, si bé aquest serà presentat més endavant de forma més detallada.

En el cas de l’àmbit mercantil (especulatiu) podria donar-se una situació similar però a l’inrevés. És a dir, podria donar-se el cas d’entitats amb forma jurídica pròpia de l’economia mercantil (per exemple societats limitades) que, tot i així, tinguessin del tot integrats els tres eixos vertebradors de l’Economia Social i Solidària. És per aquest motiu que en l’esquema presentat anteriorment s’evidencia gràficament com l’àmbit mercantil arriba a creuar la zona intermitja, endinsant-se en la meitat holística. Independentment d’això, o com a via complementària, cal també tenir en consideració les pràctiques anteriorment exposades que permeten l’aproximació de l’àmbit mercantil al social i solidari, com serien l’economia col·laborativa corporativa, l’economia del bé comú, l’economia circular i la responsabilitat social corportativa.

En el cas de l’àmbit públic (redistribubiu), el seu endinsament en la meitat holística o en l’àmbit social i solidari té lloc com a conseqüència de les pràctiques d’aproximació explicades anteriorment, com per exemple la contractació i compra pública responsables, les municipalitzacions participatives i les empreses municipals.

Per últim, i en el cas de l’àmbit financer (especulatiu), l’aproximació que pot representar la pràctica de la responsabilitat social corporativa no fa aproximar-lo gaire a l’àmbit social i solidari, quedant molt lluny encara de la meitat holística de l’esquema.

Veiem a continuació, dins de l’àmbit social i solidari, l’excepcionalitat que representa l’emprenedoria social. Aquesta està formada per persones que tenen inquietuds davant de nous reptes socials i que proposen solucions innovadores per a resoldre’ls. Utilitzen estratègies empresarials orientades al canvi social, conciliant l’enfocament econòmic amb els reptes socials i ambientals, i mesurant el seu retorn en termes de capital social. L’emprenedoria social parteix de dues idees clau o premisses: l’assumpció que hi ha una sèrie de problemàtiques socioambientals no resoltes a les que es poden donar respostes innovadores, així com la participació basada en motivacions socials i no pas d’afany de lucre. Es tracta d’iniciatives orientades a resoldre una necessitat col·lectiva a partir d’una idea que trenca els patrons establerts i ocasiona un impacte social positiu. L’emprenedoria social, malgrat la seva clara aposta per la resolució de problemàtiques socioambientals, així com la major o menor orientació a les necessitats humanes i el major o menor compromís amb la comunitat, no es posiciona en relació a la gestió democràtica i participativa. I, per tant, no es posiciona dins de l’àmbit mercantil (competitiu) o l’àmbit social i solidari (cooperatiu).

La gran majoria de models emprenedors són fonamentats en el concepte individual de l’emprenedoria, concebent la persona emprenedora com l’alma mater de la iniciativa i orientant-se fonamentalment a models d’empreses capitalistes. No obstant això, hi ha d’altres models d’emprenedoria col·lectiva orientats a empreses no capitalistes, que entronquen amb la tradició cooperativa i amb la conceptualització de l’Economia Social i Solidària. L’emprenedoria col·lectiva és una manera d’engegar projectes alternatius a la de l’emprenedor individual i que posa en valor la cooperació, la relació entre iguals i la transformació social. L’emprenedoria col·lectiva és entesa com a projectes oberts i integradors, on tots els membres de l’equip impulsor són socis d’igual dret i que, a més, la voluntat de futur és anar sumant les aportacions que puguin fer els futurs integrants del projecte. El tret diferencial d’aquests projectes és el fet col·lectiu enfront de la suma d’individualitat.

Es podria doncs considerar que l’emprenedoria social, entesa com a emprenedoria individual des de les formes jurídiques de l’economia capitalista, cal incloure-la en l’àmbit mercantil (competitiu), des d’on pot aproximar-se a l’àmbit social i solidari a través de certes eines com les que hem explicat anteriorment (economia col·laborativa corporativa, economia del bé comú, economia circular i responsabilitat social corporativa). Per altra banda, l’emprenedoria social col·lectiva, entesa com a emprenedoria col·lectiva des de les formes jurídiques del cooperativisme, cal incloure-la en l’àmbit social i solidari (cooperatiu).

2. La tecnologia blockchain

2.1. Introducció

La paraula “blockchain” es pot traduir literalment com a “cadena de blocs”. Però, què és i què representa exactament aquesta tecnologia? Quina és l’estructura que la conforma? I les propietats de les que disposa? Quines són les característiques funcionals de les diferents tipologies existents? I la usabilitat que se li pot donar?

Abans d’intentar donar resposta a aquestes i a d’altres preguntes, cal tenir present el següent. La recent aparició d’aquesta tecnologia, datada inicialment el mes de gener de l’any 2009 de la mà del Bitcoin, però amb un boom que no ha tingut lloc fins fa tot just un parell d’anys, fa que hi hagi relativament poca literatura escrita al respecte, tant a nivell acadèmic com divulgatiu. Pel que fa a institucions o iniciatives que facin difusió i impulsin aquesta tecnologia a nivell nacional, podem destacar la comunitat Blockchain España i l’associació recentment creada Blockchain Catalunya. En relació a la poca literatura que hi ha escrita, és precisament des de la comunitat Blockchain España des d’on s’ha publicat el llibre “Blockchain: la revolución industrial de Internet” i s’està a punt de publicar el llibre “Comunidad Blockchain: el futuro de la criptoeconomía descentralizada y las ICO’s”, tots dos de caire divulgatiu i coordinats per Álex Preukschat, un referent en l’àmbit d’estudi. Més enllà d’aquests dos llibres, hi ha també nombrosos escrits en forma de post que fan difusió de la tecnologia blockchain, tal i com s’especifica en l’apartat bibliogràfic d’aquest document.

En base a tots aquests posts disponibles a la xarxa, i en base al llibre “Blockchain: la revolución industrial de Internet”, a continuació es plasma de forma sintetitzada, i sobretot divulgativa, el què és i el què representa la tecnologia blockchain, així com tot el que hi va associat.

2.2. De l’Internet de la informació a l’Internet del valor

L’Internet de la informació és l’eina que possibilita la lliure circulació d’aquesta informació arreu del planeta, propiciant la creació de nous models de negoci com per exemple Google, Facebook o Amazon, entre d’altres. Pel que fa a l’Internet del valor, basat precisament en la tecnologia blockchain, representa l’eina que possibilita la compartició i la gestió del valor d’actius o béns d’una forma digital i descentralitzada, sense la necessitat de dependre d’una entitat de confiança que en centralitzi el procés.

Al igual que l’Internet de la informació ha representat un canvi radical en les nostres vides, creant oportunitats per a promoure models de negoci en nous sectors de l’economia, i canviant les dinàmiques de les relacions socials, l’Internet del valor representa un proper pas en l’evolució natural de la xarxa. Si Internet va suposar en el seu moment una revolució en l’accés i la difusió de la informació, la tecnologia blockchain representa una revolució en la transmissió de valor a través de la pròpia xarxa que representa Internet.

L’Internet de la informació va començar a prendre forma dins dels sectors militar i acadèmic, i des d’ells es va expandir a la resta d’indústries. En l’Internet del valor ha estat el sector financer el primer en prendre la iniciativa. No obstant, i al igual que en el cas anterior, l’aplicació de la tecnologia blockchain no serà exclusiva d’un únic sector, ans al contrari, doncs cada cop són més els sectors que exploren tot el seu potencial. La tecnologia blockchain tindrà un impacte directe en diferents àmbits, com per exemple la banca, les assegurances, les telecomunicacions, l’energia, la indústria 4.0, la salut, les pimes, el joc online, els mitjans de comunicació, les ONGs, el sector públic...

2.3. Què és i com funciona una blockchain

Una blockchain és una base de dades descentralitzada, que no pot ser alterada i que es troba distribuïda entre diferents participants, al mateix temps que està protegida criptogràficament i organitzada en blocs de transaccions relacionats entre ells de forma matemàtica. És un sistema que permet que diferents parts que no confien plenament les unes en les altres puguin mantenir un consens sobre l’existència, l’estat i l’evolució d’una sèrie de factors compartits. Aquest consens és precisament la clau del sistema blockchain, ja que és el fonament que permet que tots els participants puguin confiar en la informació que es troba gravada en aquest.

La blockchain agrupa transaccions, siguin del tipus de que siguin, en blocs que estan encadenats entre ells. Les transaccions, dutes a terme d’usuari a usuari, estan enllaçades les unes amb les altres, és a dir, encadenades. Per tant, no poden separar-se, de manera que l’accés a una determinada transacció permet conèixer tot el seu historial previ. La blockchain utilitza tècniques criptogràfiques, fet que permet signar les transaccions però que no puguin ser manipulades, atorgant una fiabilitat completa sense la necessitat de cap organisme certificador que en pogués perdre els registres. Així mateix, els blocs que agrupen les diferents transaccions són introduïts en un llibre de registre global i universal, completament descentralitzat, que assegura que ningú en sigui el propietari, evitant així que ningú en tingui el control absolut ni els pugui manipular. Veiem l’exemple d’una transacció, com seria el cas de la compra d’un vehicle de segona mà. Aquesta compra generarà una nova transacció, que serà lligada a les transaccions anteriors associades a aquell mateix vehicle. Per tant, aquest tindrà un historial complet, de manera que el nou comprador podrà comprovar si el vehicle ha tingut algun tipus de reparació greu, a quin preu va ser comprat, si ha tingut més d’un propietari, o qualsevol altre detall registrat prèviament com a transacció.

La blockchain és un llibre major distribuït que proporciona una manera per a que la informació sigui registrada i compartida per part d’una comunitat. En aquesta comunitat, cada membre manté la seva pròpia còpia de la informació, i tots els membres han de validar col·lectivament qualsevol actualització. La informació podria representar transaccions, contractes, actius, identitats, o pràcticament qualsevol cosa que pugui ser descrita de manera digital. Els assentament són permanents, transparents i es poden buscar, la qual cosa fa possible que els membres de la comunitat vegin les històries de la transacció. Cada actualització és un nou bloc addicionat al final de la cadena. Un protocol administra com les noves edicions o els nous assentaments són iniciats, validats, registrats i distribuïts. De manera crucial, la privacitat també pot ser selectivament forçada, permetent graus diversos d’anonimat o protecció d’informació sensible més enllà de a qui explícitament se’ls hagi donat accés. Amb blockchain, la criptografia reemplaça als tercers intermediaris com a guardià de la confiança, amb tots els participants en la blockchain operant algoritmes complexos per a certificar la integritat del conjunt.

2.4. Nivells en els que s’estratifica una blockchain

A continuació procedirem a analitzar els quatre nivells en els que s’estratifica la tecnologia blockchain, com són: l’estructura que la conforma, les propietats de les que disposa, les característiques funcionals de les diferents tipologies existents, i la usabilitat que se li pot donar.

2.4.1. Estructura que conforma una blockchain

Per tal d’entendre l’abast de la tecnologia blockchain cal conèixer els elements bàsics dels que es composa la seva estructura:

• Node. Pot ser un ordinador personal o, segons la complexitat de la xarxa, una megacomputadora. Independentment de la capacitat de computació, totes els nodes han de posseir el mateix software o protocol per tal de poder-se comunicar entre si, ja sigui en una xarxa pública, privada o híbrida. Aquests nodes són mantinguts pels anomenats miners (si bé reben també altres noms tal i com veurem posteriorment), els quals cobren una comissió per a mantenir la xarxa operativa. Els miners són ordinadors que aporten poder computacional a la xarxa per tal de verificar les transaccions dutes a terme.

• Xarxa entre parells o P2P (Peer-to-Peer, en anglès). Es tracta d’una xarxa de nodes connectats directament entre ells.

• Protocol estàndard. Té forma de software informàtic i permet que una xarxa d’ordinadors (o nodes) puguin comunicar-se entre si. Existeixen protocols molt coneguts, com el TCP/IP en el cas d’Internet o el SMPT en el cas dels correus electrònics. El protocol d’una blockchain funciona de la mateixa manera: atorga un estàndard comú per tal de definir la comunicació entre els ordinadors participants en la xarxa.

• Sistema descentralitzat. A diferència d’un sistema centralitzat, on tota la informació està controlada per una única entitat, en un sistema descentralitzat són tots els ordinadors connectats els que controlen la xarxa, essent tots ells iguals entre si. Per tant, i en general, no hi ha una jerarquia entre els nodes, com a mínim en una blockchain pública (en el cas d’una privada o híbrida sí que pot haver certa jerarquia). La descentralització permet optimitzar els costos del procés de manera notable, doncs no existeix la figura d’un tercer que proporcioni confiança a les operacions.

En definitiva, una blockchain és un conjunt d’ordinadors o servidors anomenats nodes que, connectats en xarxa P2P, utilitzen un mateix sistema de comunicació o protocol per tal de validar i emmagatzemar la mateixa informació, de manera que aquesta no estigui centralitzada sinó en mans dels nodes.

2.4.2. Propietats de les que disposa una blockchain

La tecnologia blockchain es composa de tres parts que, combinades i integrades entre si, transfereixen a l’estructura anterior la propietat fonamental de garantir la irreversibilitat de la informació:

• Criptografia. És un procediment que, emprant un algoritme amb clau de xifrat, transforma un missatge sense atendre a la seva estructura lingüística o significat, de tal manera que sigui incomprensible o, com a mínim, difícil de comprendre, a tota persona que no tingui la clau secreta de desxifrat de l’algoritme emprat. La criptografia té la responsabilitat de proveir un mecanisme infal·lible per a la codificació segura de les xarxes del protocol que regeix el sistema. És també fonamental per a evitar la manipulació, furt o introducció errònia d’informació en la cadena de blocs, així com la responsable de generar signatures i identitats digitals encriptades.

• Cadena de blocs o blockchain. És la base de dades dissenyada per a l’emmagatzematge dels registres realitzats pels usuaris. Totes les blockchain han d’actuar sota les mateixes regles o protocol per tal de donar validesa al bloc i a la informació recollida, i incorporar-lo a la cadena de blocs. Un cop realitzada aquesta tasca, la cadena continua amb l’emissió del següent bloc, mantenint-se inalterable la informació registrada a través de la criptografia. Aquesta manera de funcionar elimina la necessitat d’un tercer ens de confiança.

• Consens. Es tracta d’una part imprescindible entre els usuaris de la blockchain. Aquest consens es sustenta en un protocol comú que verifica i confirma les transaccions realitzades, i assegura la irreversibilitat de les mateixes. D’igual manera, aquest consens ha de proporcionar a tots els usuaris una còpia inalterable i actualitzada de les operacions realitzades en la blockchain.

En relació als algoritmes associats a la criptografia, aquests poden ser de diferents tipologies:

• Algorimte PoW (Proof of Work). És el primer algoritme de consens utilitzat en sistemes blockchain, essent el més comú en aquesta tecnologia. Es basa en el poder de computació, és a dir, com més potència de CPU es té, més possibilitats es tenen de segellar un bloc de transaccions validades i, per tant, d’endur-se la recompensa. El problema d’això és que provoca que el sistema de mineria sigui poc descentralitzat, ja que els que tenen més poder computacional poden guanyar més i, per tant, poden invertir més en obtenir les últimes màquines específiques per a la mineria, de manera que els usuaris més rics guanyaran riqueses molt més ràpidament que d’altres, i en ells es centrarà una gran part de la mineria. A més, es tracta d’un algoritme de consens basat en operacions criptogràfiques de força bruta, amb una important empremta energètica. Així mateix, sorgeix el problema de que, quan ja no hi hagi més monedes per a minar, els miners només seran recompensats per les comissions de les transaccions. Per tant, cada vegada hi haurà menys miners, fet que pot arribar al punt que si un miner acaba tenint un 51% o més del poder miner podrà modificar les dades dels blocs i, per tant, el sistema fallarà. Seria el que es coneix com el 51% Attack. Aquest seria l’algoritme de Bitcoin i Ethereum.

• Algoritme PoS (Proof of Stake). Va ser creat com a alternativa a l’algoritme PoW per tal d’abordar els problemes d’aquest. La idea fonamental és que cada miner només pot minar teòricament el percentatge de transaccions proporcional a la seva participació. D’aquesta forma, si un miner posseís el 3% de la criptomoneda, només podria minar un 3% de les transaccions. També té en compte l’antiguitat de la possessió de les criptomonedes, de manera que cada vegada que es fa una transacció aquesta es restableix. Així doncs, amb aquest conjunt de variables s’estableix qui és l’encarregat de segellar un bloc i qui s’endú la recompensa. En aquest algoritme es parla de forjar enlloc de minar. Com més gran sigui la participació d’un forjador en la xarxa, més probabilitat tindrà de ser l’encarregat de segellar el bloc i d’emportar-se la recompensa. Aquest algoritme representa millores respecte del PoW: no hi ha necessitat de maquinària costosa, ja que un ordinador normal podrà validar blocs sempre que estigui connectat a la xarxa; millora molt l’eficiència energètica; i permet validacions més fidels, ja que el fet de segellar en funció de la participació implica que el forjador és el més interessat en mantenir la xarxa segura i activa. Pel que fa al risc del 51% Attack, amb aquest algoritme l’atacant hauria d’acumular el 51% de la moneda per a realitzar l’atac, cosa que és extremadament costós i difícil i, en cas que succeís, el mateix forjador no tindria gens d’interès en atacar la xarxa ja que ell posseiria una majoria de la moneda i això provocaria una caiguda en picat del seu valor. Per tant, és el primer interessat en mantenir la mateixa xarxa segura. Aquest seria l’algoritme de Nxtcoin i Peercoin.

• DPoS (Decentralized Proof of Stake). És un sistema derivat del Pos però més eficient que aquest, permeten als petits nodes obtenir cert benefici indirecte tot i no tenir el seu equip sempre connectat. Aquest seria l’algoritme de Bitshares.

• Algoritme PoI (Proof of Importance). No només recompensa els que tenen un saldo important al compte o tenen més poder computacional, sinó que també té en compte la quantitat de transaccions que fa l’usuari i amb qui les fa. Això significa que els usuaris que ajuden activament a l’economia i, per tant, que beneficien a la blockchain, són el més recompensats. Cada usuari rep una puntuació de confiança i, com més gran sigui, més possibilitats hi ha de ser recompensat. Això suposa una distribució de la riquesa molt més gran, de tal manera que qualsevol que contribueixi a la xarxa podrà obtenir recompensa. Aquest seria l’algoritme de NEM.

• Algoritme PoC (Proof of Cooperation). Es basa en un sistema de rotació automatitzada. La generació de blocs es du a terme mitjançant els nodes certificats de validació CVN. Aquests nodes cooperen per tal de protegir la xarxa. Tots ells troben una quantitat igual de blocs. La cooperació crea un procediment eficaç i complert, que facilita la seguretat, la confirmació immediata i les microtransaccions. Per tal d’executar un CVN es necessita completar un procediment de certificació del node que serà gestionat per la xarxa descentralitzada de grups locals. Combina la confiança humana i la computacional. No hi ha recompensa per la creació de blocs. Per tant, l’oferta de diner no es canvia mitjançant la creació de blocs. Les taxes de transacció obligatòries van als respectius creadors de blocs per tal de compensar els seus esforços per a l’execució d’un CVN. Aquest seria l’algoritme de FairCoin2.

2.4.3. Característiques funcionals de les diferents tipologies de blockchain

Tal i com s’ha anat comentant anteriorment, les blockchain poden ser públiques, privades o híbrides, representant aquesta una de les principals característiques funcionals entre les diferents tipologies de blockchain existents.

Les primeres blockchain van ser dissenyades per tal de complir amb les següents especificacions:

• Públiques. Qualsevol persona sense ser usuària ha de poder accedir i consultar les transaccions realitzades.

• Obertes. Qualsevol persona ha de poder convertir-se en usuària i participar del protocol comú si posseeix uns mínims coneixements tècnics.

• Descentralitzades. No existeix un usuari amb més poder que un altre en la xarxa, essent tots els nodes són iguals entre si.

• Pseudoanònimes. Els propietaris de les transaccions no són identificables a títol personal, però les seves direccions sí que són rastrejables com a conseqüència del seu caràcter públic. Per això la majoria de blockchain públiques no poden ser anònimes, a excepció d’aquelles expressament dissenyades per a ser-ho.

Per definició, una blockchain pública és una xarxa descentralitzada d’ordinadors que utilitzen un protocol comú assumit per tots els usuaris i que permet a aquests registrar transaccions en el llibre major de la base de dades. Aquestes anotacions són inalterables, si bé els participants poden verificar de forma independent i per consens els canvis que es realitzen en els registres.

Les unitats de compte que s’utilitzen en les blockchains públiques sovint són denominades tokens. Un token és una sèrie de dígits que representa un registre dins de la cadena de blocs. Per tant, un token en una blockchain pública pot ser qualsevol cadena alfanumèrica que representi un registre en la base de dades descentralitzada i que sigui acceptada, per consens, dins d’aquella mateixa blockchain. Més endavant s’ampliarà informació en relació al què són i què representen els tokens.

No obstant l’anterior, la pròpia tecnologia blockchain ofereix la possibilitat d’establir una cadena de blocs amb altres característiques diferents: privada, tancada i amb participants identificats; privada, oberta i anònima; o bé una d’híbrida. Un dels arguments emprats en sectors regulats per al desenvolupament de blockchain privades ha estat la impossibilitat de compartir, per raons regulatòries o de confidencialitat, les seves bases de dades obertament. És per aquest motiu que les blochain privades solen ser:

• Privades. No totes les dades inscrites en la blockchain tenen difusió pública i solament els participants o usuaris poden accedir i consultar totes o algunes de les transaccions dutes a terme.

• Tancades. Solament les persones o entitats convidades a participar adquireixen la condició d’usuaris o registradors de les transaccions. En aquest sentit, el protocol predeterminat podrà incloure diferents nivells d’accés als usuaris, de manera que uns puguin tenir la capacitat de registrar informació i altres tenir vetada aquesta opció. El disseny és sempre funció dels objectius perseguits.

• Distribuïdes. El nombre de nodes dels que es composi la blockchain privada pot estar limitat al nombre de participants o a cert nombre d’ells. En qualsevol cas, tots els nodes es coneixen entre si. La fortalesa d’una blockchain es basa en gran mesura en la quantitat dels nodes que la protegeixen i en els incentius que aquests puguin rebre per tal de complir aquest paper. A major nombre de nodes operatius, menor és la possibilitat de patir atacs. Però, a diferència de les blockchains públiques, on el manteniment dels nodes depèn de la voluntat dels usuaris, en les privades són els participants els qui es comprometen a mantenir l’estabilitat del sistema.

• Anònimes. Una blockchain privada pot establir el nivell d’anonimat que vulgui per a realitzar i protegir transaccions. Els usuaris que registren anotacions poden estar o no perfectament identificats.

Els participants en una blockchain privada, és a dir, aquells que han obtingut la condició d’usuaris, estan subjectes a un protocol predeterminat que els podrà capacitar, segons s’estableixi, per a participar en el registre de les anotacions i/o verificar els canvis introduïts en la cadena. En aquest sentit, una blockchain privada podria estar més centralitzada i el número de nodes que composen la xarxa podria limitar-se al nombre d’usuaris necessaris establert pels promotors. Parlaríem aleshores d’una base de dades conjunta gestionada per aquell grup d’usuaris, en la que les anotacions realitzades seran inalterables.

En general, les companyies que ja disposen d’un model de negoci exitós busquen millorar-lo recorrent a blockchain privades o híbrides. Les iniciatives de blockchain privades solen denominar-se freqüentment com a Distributed Ledger Technology (DLT), és a dir, Tecnologia del Llibre Major Distribuït. Per altra banda, les blockchain públiques estan més centrades en la solució de necessitats transversals implícites en el món digital, com poden ser el comerç electrònic, la identitat digital, els medis digitals (música, vídeo i imatges) i el propi Internet de la informació.

Una blockchain privada és distribuïda, doncs és una base de dades repartida en diferents nodes, mentre que una pública és descentralitzada, doncs en ella no es controla qui participa en la mateixa. Podríem dir que una blockchain distribuïda és una blockchain massivament descentralitzada, on pràcticament tothom executa un node.

En una xarxa centralitzada hi ha un node que centralitza tota la informació; en el cas d’una descentralitzada, hi ha diferents nodes que són els qui s’encarreguen de fer-ho; i en el cas d’una distribuïda, són tots i cadascun dels nodes els qui s’encarreguen de guardar la informació corresponent.

Una blockchain és pública si qualsevol usuari pot participar en ella lliurement. Per aquest motiu, sovint se les denomina blockchain sense permís (permissionless). En una blockchain privada la possibilitat de participar no sempre està a l’abast de tothom (sovint la persona ha de ser convidada a participar). Per aquest motiu, sovint se les denomina blockchain amb permís (permissioned). Les blockchain privades són, per tant, aquelles en les que l’accés no té per què ser cent per cent públic, sinó que obren un ventall de possibilitats que inclou la privacitat parcial (habilitar l’accés a determinats processos i participants), que sovint es deriva en blockchain híbrides.

En el món de les blockchains les posicions ideològiques poden ser molt dispars. En un extrem es donen posicionaments derivats del moviment original de la blockchain pública, que són extremadament progressistes, quan no llibertaris i amb propostes inconformistes i antisistema. En l’oposat, trobem el món de les blockchain privades, que en moltes ocasions representa la manera més formal i tradicional d’entendre els negocis. I entre uns i altres es situa un mirada de postures intermitges, impregnades de pragmatisme, que aposten per projectes estables en el temps.

2.4.4. Usabilitat que se li pot donar a una blockchain

Les blockchain, ja siguin públiques, privades o híbrides, com a tecnologies que són no poden millorar la vida de les persones per si soles. És més aviat l’ús que els humans en fem d’elles el que millorarà les nostres vides, doncs poden ser usades de moltes maneres. Així per exemple, amb la primera de les blockchain públiques, el Bitcoin, tant es pot afavorir la inclusió financera en països en desenvolupament i augmentar el valor rebut pels destinataris de remeses internacionals, com es pot procedir a comprar armes sota l’anonimat.

La primera aplicació pràctica de la tecnologia blockchain va ser la creació de la criptomoneda Bitcoin el mes de gener de l’any 2009. Aquesta aplicació tan sols emprava dos elements clau: la creació d’un llibre de registre públic descentralitzat; i el protocol que permet moure i intercanviar nous registres entre les parts sense la intervenció d’un tercer. No obstant, aquests dos elements clau poden derivar en la creació de diferents cadenes de blocs paral·leles i no comunicades entre elles. Tal seria el cas d’una cadena de bloc diferent per a cadascuna de les criptomonedes creades. Un tercer element clau a afegir als dos anteriors és precisament la connexió entre diferents cadenes de blocs, permetent l’execució de qualsevol protocol en qualsevol àmbit d’aplicació. Aquest seria el cas de la plataforma i el llenguatge de programació Ethereum i els contractes intel·ligents que s’hi poden desenvolupar en ella.

Ampliem a continuació la informació de cadascun d’aquests tres elements clau relacionats amb l’evolució de l’aplicabilitat de la tecnologia:

• Emmagatzematge de registres digitals. La blockchain permet de la informació mitjançant registres segurs, auditables, i immutables de no tan sols transaccions sinó de representacions digitals d’actius físics. Els usuaris poden registrar: representacions digitalitzades de documents tradicionals d’identitat, com permisos de conduir, passaports, certificats de naixement, targetes de la Seguretat Social...; documents de propietat i registres transaccionals per a propietats, vehicles i d’altres actius de qualsevol forma; documents financers, incloent inversions, pòlisses d’assegurances, comptes bancaris, historials de crèdit, declaracions tributàries...; codis d’administració d’accés que proporcionin qualsevol localització d’identitat restringida, com per exemple inicis de sessió únics en llocs web, construccions físiques, vehicles intel·ligents...; visita comprensiva de la història mèdica que inclogui registres mèdics i farmacèutics, notes del metge, règims d’acondicionament físic...

• Intercanvi d’actius digitals o tokens. Els usuaris poden emetre nous actius i transferir la propietat en temps real sense bancs, borses de valors, o processadors de pagament. Molts dels casos d’ús de blockchain per a negocis involucren la facilitació de pagaments transfronterers i transferències dins de les pròpies companyies. Blockchain es podria convertir en un vehicle per a certificar i compensar intercanvis d’actius quasi de manera instantània.

• Ús general i execució de contractes intel·ligents. Els contractes intel·ligents representen el pas següent en la progressió de blockchain des d’un protocol de transacció financera fins a una utilitat d’ús general. Representen guions repetibles, modulars, que estenen la utilitat de les blockchain des de simplement mantenir un registre d’assentaments de transaccions financeres fins a la implementació automàtica dels termes d’acords de múltiples parts. Utilitzant protocols de consens, la xarxa de computadors desenvolupa una seqüència d’accions a partir d’un codi de contracte intel·ligent. Aquesta seqüència d’accions és un mètode pel qual les parts poden acordar els termes del contracte que seran executats automàticament, amb risc reduït d’error o manipulació. Els contractes intel·ligents s’autoexecuten i totes les parts validen el resultat instantàniament i sense la participació d’un tercer intermediari.

Tal i com s’ha dit anteriorment, la primera aplicació pràctica de la tecnologia blockchain va ser la creació de la criptomoneda Bitcoin. Per aquest motiu, aprofundirem a continuació què hi ha darrera de les criptomonedes, i com es relacionen amb els diners de curs oficial.

Una criptomoneda és una via de pagament digital basada en la criptografia, les transaccions de la qual són dutes a terme de manera anònima i s’anoten en un llibre comptable distribuït o blockchain. Les seves propietats són:

• Seguretat. L’ús de funcions criptogràfiques en les transaccions inserides en les cadenes de blocs soluciona dos dels principals problemes que apareixen en d’altres monedes digitals: la doble despesa, és a dir, que una mateixa unitat o fracció de la moneda pugui ser gastada més d’un cop; i la falsificació de la moneda, és a dir, que puguin emprar-se monedes no autoritzades. Un cop encriptada la transacció, juntament amb un indicador de temps i introduïda en el bloc de transaccions corresponent, els balanços de l’emissor i el receptor es veuen modificats de manera irreversible. A mesura que es van afegint nous blocs amb noves transaccions, lligades criptogràficament a les anteriors mitjançant funcions criptogràfiques, s’incrementa la seguretat de les transaccions dutes a terme. La irreversibilitat de les transaccions evita que es reverteixin transferències de diners al·legant que no es va autoritzar la transacció, fins i tot quan es va dur a terme la transacció, tant dels diners com dels béns o serveis.

• Descentralització. Les transaccions s’afegeixen, bloc a bloc, en un llibre comptable distribuït entre múltiples equips o nodes. A diferència de les vies de pagament centralitzades, on es solen anotar les operacions en un servidor únic (o amb còpies de seguretat en diferents servidors distribuïts), en la blockchain s’incorporen en primer lloc en un dels equips participants o node i, posteriorment, es va transmitent la nova cadena a la resta de nodes connectats en el sistema. Cada nova transmissió és anomenada confirmació. A major número de nodes, major és la dificultat de poder modificar la cadena de blocs i, per tant, més difícil és que un agent extern modifiqui les transaccions. Quan una de les còpies observa una alteració de la cadena, aquesta còpia és rebutjada per la resta de nodes. Per tant, a major descentralització, major serà la inalterabilitat de les transaccions dutes a terme. Aquesta és una de les característiques més atractives de les criptomonedes, doncs no és necessària l’existència d’autoritats centrals ni d’intermediaris que validin i autoritzin les transaccions que es realitzen en el sistema. Així mateix, la velocitat de confirmació és molt major que en els sistemes convencionals, en els que sempre existeix un temps durant el qual es pot rebutjar la transacció duta a terme.

• Anonimat. Aquesta característica ve donada pel fet que per a participar en els intercanvis no és necessari dur a terme una identificació exhaustiva ni cedir múltiples dades privades, sinó que és suficient disposar d’una cartera o wallet en la que es mantinguin les criptomonedes, i des de la qual s’emetin i es rebin. No obstant, les característiques del llibre comptable distribuït fan transparents totes i cadascuna de les transaccions que es realitzen des d’una wallet. Amb un rastreig de les operacions dutes a termes, sumades a d’altres característiques (com la IP de l’ordinador o l’origen de les primeres criptomònades que es van incloure en aquella wallet, o les obligacions legals d’identificació que han de realitzar-se a l’hora de canviar aquestes criptomònades per moneda de curs oficial a través dels exchanges o cases de canvi), es podria identificar l’emisor o el receptor de les monedes. Tot i això, aquesta característica de l’anonimat facilita a l’usuari la protecció de la seva privacitat, ja que permet que les parts que intervenen en les transaccions no recullin dades identificatives que vagin més enllà de la mera transacció, cosa que també té lloc en les transaccions dutes a terme amb diners en metàl·lic.

Els tokens, introduïts ja anteriorment, són objectes similars a les criptomonedes, que donen dret a disfrutar d’una quantitat determinada de béns o serveis creats pel distribuïdor d’aquests. Amb l’aparició de l’ecosistema Ethereum (una cadena de blocs inspirada en la de Bitcoin, però amb l’objecte de crear un llenguatge universal que permeti a qualsevol crear aplicacions autoexecutables dins la seva blockchain) es va introduir la possibilitat de crear tokens que representessin drets sobre béns i/o serveis fungibles i que poguessin ser objecte de comerç. Aquests tokens poden intercanviar-se entre les wallets i subdividir-se en unitats decimals.

Un token representa una cadena alfanumèrica que pot ser una clau pública o privada. Un token pot representar una moneda, una propietat, una acció, un actiu financer... o qualsevol altra cosa del món real. Tota criptomoneda és un token, però no tot token és una criptomònada, ja que els tokens poden representar d’altres actius.

Segons el treball titulat “Criptomonedas de los bancos centrales”, elaborat pel Banc de Pagaments Internacionals BIS, les diferents tipologies de diners es poden classificar en funció de quatre característiques com són l’accessibilitat universal, la modalitat electrònica, l’emissió per part d’un banc central i la modalitat par a par o P2P. Segons aquesta classificació, els diners en metàl·lic serien universalment accessibles, emesos per un banc central i par a par. Els comptes corrents bancaris serien universalment accessibles, electrònics i emesos per un banc central. En el cas de les criptomonedes, serien universalment accessibles, electròniques i par a par. Així doncs, i segons aquesta classificació, les criptomonedes surten de l’àmbit d’emissió i control dels bancs centrals i, per tant, dels Estats, i es converteixen en una tipologia de diners amb potencialitat pròpia i independent.

Si comparem les criptomonedes amb els diners fiduciaris, podem observar una sèrie característiques diferencials en les primeres: descentralitzades, doncs no estan controlades per cap Estat, banc o institució financera; anònimes, doncs permeten preservar la privacitat al dur a terme transaccions; internacionals, doncs poden utilitzar-se en qualsevol país del món per igual; segures, doncs les monedes no poden ser intervingudes per ningú; sense intermediaris, doncs les transaccions es realitzen directament de persona a persona; més ràpides, doncs les transaccions són molt més ràpides que les transaccions a través d’entitats financeres; i amb un ús voluntari, doncs no és imposat per la força tal i com succeeix amb les monedes de curs oficial.

2.5. Implicacions socioeconòmiques i barreres de la tecnologia blockchain

Veiem a continuació com la tecnologia blockchain pot ser un element clau en la transformació del sistema socioeconòmic vigent, amb el potencial i les barreres que això representa.

La blockchain representa una base tecnològica que pot canviar tant l’estructura organitzativa de la societat com els mecanismes de govern aplicats. Així per exemple, passar d’una societat oligàrquica com l’actual, a una de descentralitzada, amb organitzacions que no tinguin agents intermediaris, que siguin neutrals i que es basin en la col·laboració de tots els seus membres.

Tal i com s’ha comentat anteriorment, les blockchain, ja siguin públiques, privades o híbrides, com a tecnologies que són no poden millorar la vida de les persones per si soles. És més aviat l’ús que els humans en fem d’elles el que millorarà les nostres vides, doncs poden ser usades de moltes maneres. Així per exemple, amb la primera de les blockchain públiques, el Bitcoin, tant es pot afavorir la inclusió financera en països en desenvolupament i augmentar el valor rebut pels destinataris de remeses internacionals, com es pot procedir a comprar armes sota l’anonimat.

La tecnologia blockchain no tan sols és una tecnologia innovadora, sinó també disruptiva, donant poder a les societats en quelcom tan natural i incontrolable com és l’economia. Les societats tenen l’opció d’utilitzar i difondre aquestes tecnologies, i d’exigir a les autoritat la devolució dels principis de la confiança, la transparència i la descentralització que els ha estat arravatada des del sistema socioeconòmic vigent. Les tecnologies disruptives estan cridades a causar un impacte en els sistemes tradicionals en benefici dels ciutadans, obligant a una reivindicació dels obsolets i ineficients esquemes actuals.

La blockchain ofereix una oportunitat de donar autenticitat al que s’entén per col·laboratiu respecte a les propostes que existeixen a dia d’avui. Les seves propietats de descentralització permeten que el valor de l’ecosistema no sigui acumulat en una companyia o marca central, sinó que el valor final generat sigui justament distribuït entre els participants que hagin aportat un valor inicial a la comunitat.

A nivell d’exemple, la blockchain permet la creació de DAOs, que són Organitzacions Autònomes Descentralitzades. Es defineixen com a organismes sense jerarquies i de caràcter democràtic, que habiliten als individus i les comunitats a intercanviar valor en un ecosistema donat i prendre decisions conjuntes que afectin a la comunitat gràcies als mecanismes de governança que aquesta estableixi.

No obstant això, les principals barreres que presenta la tecnologia blockchain tenen relació amb les implicacions que aquesta té en el possible canvi del sistema socioeconòmic vigent, fet que pot posar-se’l completament en contra: proporciona llibertat d’acció als individus davant els oligopolis, les grans corporacions i els Estats; el registre de compravendes de manera descentralitzada implica la no necessitat d’un notari que en doni fe, notari que té un monopoli atorgat pel propi Estat; l’intercanvi lliure de criptomonedes implica la no necessitat de bancs; la privacitat de les transaccions econòmiques implica la dificultat de l’aplicació d’impostos per part dels Estats; i el registre global i universal, sense que ningú el pugui manipular, implica que totes les transaccions quedin emmagatzemades per sempre i, per tant, que no hi tingui cabuda el dret a l’oblit o a una segona oportunitat.

3. Són compatibles l’Economia Social i Solidària i la tecnologia blockchain?

Un cop presentada la contextualització de l’Economia Social i Solidària i la seva integració dins del sistema socioeconòmic vigent, així com la tecnologia blockchain amb les característiques i tipologies actualment existents, analitzarem a continuació si comparteixen valors, principis i objectius o si, per contra, són del tot incompatibles entre si.

Tal i com es mostra a la Figura 2, per a fer-ho analitzarem la compatibilitat existent entre els quatre nivells en que s’estratifica la tecnologia blockchain (l’estructura que la conforma, les propietats de les que disposa, les característiques funcionals de les diferents tipologies existents, i la usabilitat que se li pot donar) i els tres eixos vertebradors i transformadors de l’Economia Social i Solidària (la gestió democràtica i participativa, l’orientació a les necessitats humanes i el compromís amb l’entorn).

Figura 2: Compatibilitat entre els eixos vertebradors de l’Economia Social i Solidària i els nivells d’estratificació de la tecnologia blockchain. Elaboració pròpia.

3.1. Estructura que conforma una blockchain

Tal i com s’ha comentat anteriorment, una blockchain és un conjunt d’ordinadors o servidors anomenats nodes que, connectats en xarxa P2P, utilitzen un mateix sistema de comunicació o protocol per tal de validar i emmagatzemar la mateixa informació, de manera que aquesta no estigui centralitzada sinó en mans dels nodes.

Si bé els quatre elements que composen l’estructura pròpia de la blockchain (els nodes, la xarxa P2P, el protocol estàndard i el sistema descentralitzat) són neutres per si mateixos, el rerefons perseguit amb l’estructura resultant pot considerar-se que s’alinea totalment amb l’eix vertebrador de l’Economia Social i Solidària corresponent a la gestió democràtica i participativa. Pel que fa als altres dos eixos, el de l’orientació a les necessitats humanes i el del compromís amb l’entorn, no hi ha criteris suficients com per a valorar si s’hi alinea o no, doncs hi ha matisos sobre els que no es pot concretar, com per exemple: la sostenibilitat ambiental, que depèn de les característiques funcionals de la blockchain i no pas de las seva pròpia estructura; i la satisfacció de les necessitats humanes o el foment d’accions en pro de la comunitat, que depenen de la usabilitat de la blockchain i no pas de las seva pròpia estructura.

3.2. Propietats de les que disposa una blockchain

Tal i com s’ha comentat anteriorment, la combinació i integració de les tres parts de les que es composa una blockchain (criptografia, cadena de blocs i consens) li transfereixen a l’estructura anterior la propietat fonamental de garantir la irreversibilitat de la informació.

A priori aquesta irreversibilitat és neutre, és a dir, no ens dóna criteris suficients com per a poder valorar l’alineació o no amb els tres eixos vertebradors de l’Economia Social i Solidària. Per a poder-ho valorar, hem d’aprofundir en el coneixement de la tipologia d’algoritmes emprats en la part criptogràfica. Aquests algoritmes poden basar-se en proves de treball (PoW), de participació (PoS-DPoS), d’importància (PoI) o de cooperació (PoC), entre d’altres. En funció de la prova emprada, la petjada ecològica i l’esperit col·laboratiu i col·lectivista seran més o menys importants. Així per exemple, la prova de treball (PoW) requereix d’una força de computació tan elevada que genera un fort impacte ambiental, al mateix temps que fomenta una desigualtat cada cop més creixent entre les persones i la competitivitat entre elles. En l’altre extrem trobem la prova de cooperació (PoC), amb un consum energètic mínim i amb el foment de la participació i la col·laboració entre les persones.

Així doncs, l’alineació amb els eixos vertebradors de l’Economia Social i Solidària, des del punt de vista de les propietats de les que disposa una blockchain, dependrà sobretot de la tipologia d’algoritmes emprats en la part criptogràfica.

3.3. Característiques funcionals de les diferents tipologies de blockchain

Tal i com s’ha comentat anteriorment, les blockchain poden ser públiques (obertes, descentralitzades i pseudoanònimes), privades (tancades, distribuïdes i anònimes) o híbrides (una configuració entremig de les dues anteriors).

Les blockchain públiques tenen un model organitzatiu que no és pas jeràrquic, sinó tot el contrari, xarxàrquic i descentralitzat. En el cas de les blockchain privades o híbrides, poden presentar certa jerarquia i són totalment distribuïdes. Així doncs, en funció de si la blockchain és pública, privada o híbrida, el control, la gestió i la decisió sobre la informació i el valor estarà en major o menor grau en mans dels usuaris de la xarxa. És a dir, una blockchain pública complirà molt millor amb la gestió democràtica i participativa que no pas una de privada o híbrida, que pot ser que compleixi o no en funció del seu grau de jerarquització.

Una blockchain és pública si qualsevol usuari pot participar en ella lliurement. Per aquest motiu, sovint se les denomina blockchain sense permís (permissionless). En una blockchain privada la possibilitat de participar no sempre està a l’abast de tothom (sovint la persona ha de ser convidada a participar). Per aquest motiu, sovint se les denomina blockchain amb permís (permissioned). Així doncs, en funció de si la blockchain és pública, privada o híbrida, es podran gestionar recursos més o menys equitativament i es promouran més o menys moviments socials transformadors. És a dir, una blockchain pública complirà molt millor amb l’orientació a les necessitats humanes i el compromís amb l’entorn que no pas una de privada o híbrida, que pot ser que compleixi o no en funció de la llibertat d’accedir a la pròpia xarxa.

En la mateixa línia del raonament anterior, el posicionament derivat del moviment original de la blockchain pública és extremadament progressista, quan no llibertari i amb propostes inconformistes i antisistema. Pel que fa a les blockchain privades, en moltes ocasions representen la manera més formal i tradicional d’entendre els negocis, si bé això no sempre té per què ser així. Així doncs, en funció de si la blockchain és pública, privada o híbrida, es tindran indicis sobre si el seu posicionament és més o menys transformador o conservador i, per tant, si està més o menys alineada amb els eixos vertebrados de l’Economia Social i Solidària.

Així doncs, l’alineació amb els eixos vertebradors de l’Economia Social i Solidària, des del punt de vista de les característiques funcionals de les diferents tipologies de blockchain, dependrà sobretot de si aquesta és pública, privada o híbrida.

3.4. Usabilitat que se li pot donar a una blockchain

La blockchain com a tecnologia és neutre. El que li dóna una determinada orientació és la decisió humana d’emprar-la amb fins més o menys ètics. En funció d’aquests, la tecnologia blockchain estarà orientada a necessitats socials i ambientals, a necessitats merament materialistes i economicistes, o a necessitats amb una configuració entremig de les dues anteriors Així per exemple, amb el Bitcoin, tant es pot afavorir la inclusió financera en països en desenvolupament i augmentar el valor rebut pels destinataris de remeses internacionals, com es pot procedir a comprar armes sota l’anonimat.

Així doncs, l’alineació amb els eixos vertebradors de l’Economia Social i Solidària, des del punt de vista de la usabilitat que se li pot donar a una blockchain, dependrà dels objectius finalment perseguits amb el seu ús, més enllà que aquest tingui com a element clau l’emmagatzematge de registres digitals, l’intercanvi d’actius digitals o tokens, o l’ús general i l’execució de contractes intel·ligents.

4. Conclusions

En base a l’anàlisi anterior de la relació existent entre els quatre nivells en que s’estratifica la tecnologia blockchain i els tres eixos vertebradors i transformadors de l’Economia Social i Solidària, es pot concloure que ambdós àmbits seran compatible sempre i quan les característiques de la tecnologia blockchain emprada s’alineïn amb els principis de l’Economia Social i Solidària. Si és així, la tecnologia blockchain representarà realment una eina que permetrà ajudar en l’enfortiment i la consolidació del rol transformador que presenta l’Economia Social i Solidària i, per tant, en la creació d’un futur tant eficient com equitatiu, basat en els valors de la cooperació, la col·laboració, la compartició, el consens i la confiança.

En la mesura que les tecnologies blockchain siguin públiques (o privades amb una estructuració no jeràrquica), amb usos socials i ambientals (o econòmics, sempre i quan siguin respectuosos amb la sostenibilitat), amb algoritmes basats en proves que minimitzin la petjada ecològica, amb llibertat d’accés (o amb un accés restringit minimitzat) i amb un posicionament molt més transformador que no pas conservador, aquestes tecnologies s’alinearan en major mesura amb els eixos vertebradors i transformadors de l’Economia Social i Solidària: la gestió democràtica i participativa, l’orientació a les necessitats humanes, i el compromís amb l’entorn.

No obstant això, el caràcter disruptiu de la pròpia tecnologia blockchain en relació al sistema socioeconòmic vigent serà el que, en funció de la reacció d’aquest envers a la transformació i el canvi, permetrà que l’ajut de la blockchain en l’enfortiment i la consolidació de l’Economia Social i Solidària sigui de major o menor envergadura.

5. Bibliografia i referències consultades

Blockchain: la revolución industrial de Internet. Gestión 2000, Grupo Planeta, 2017.

Blockchain: què és i com ens canviarà la vida (Marc Belzunces, desembre 2017).

Blockchain: el futuro ya no es lo que era (Javier Cabezas, 2016).

Blockchain para reinventar el funcionamiento de las relaciones humanas (Alex Preukschat, novembre 2017).

Criptomonedas y tokens no son el mismo criptoactivo (Alex Preukschat, novembre 2017).

El impacto de Blockchain en la mejora de las vidas de las personas (Álex Preukschat, juliol 2017).

Blockchain: economía de confianza (Tech Trends 2017 – The kinetic Enterprise).

Criptomonedas de los bancos centrales (Banco de Pagos Internacionales, setembre, 2017).

Economia Social i Solidària a l’Àrea Metropolitana de Barcelona: contextualització i situació actual (August Corrons, Mayo Fuster i Ricard Espelt, desembre 2017).

L’Economia Social i Solidària a Barcelona. Les altres economies s’obren pas a la ciutat. Autors: Anna Fernàndez, Ivan Miró (La Ciutat Invisible). Promogut pel Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum de l’Ajuntament de Barcelona i per La Ciutat Invisible. Gener del 2016.

Les Altres Economies de la ciutat. Identificant l’ecosistema d’economies transformadores de Barcelona. Autor: Ruben Suriñach. Promogut pel Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum de l’Ajuntament de Barcelona i per Barcelona Activa. Editorial Montaber. Juliol del 2016.

Economies socials a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Pràctiques i polítiques de suport a l’economia solidària, cooperativa i col·laborativa. Autor de La Ciutat Invisible: Ivan Miró. Autors del Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB): Vittorio Galletto, Sandra Aguilera i Marc Fíguls. Promogut per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Desembre 2016.

Economies transformadores de Barcelona. Autor: Ruben Suriñach. Promogut pel Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum de l’Ajuntament de Barcelona. Editorial Marge Books. Octubre del 2017.

Transitant cap al procomú: La Comunificadora. Autor: David Gómez. Promogut per Barcelona Activa. Octubre del 2017.

Polítiques municipals en l'àmbit de la Societat del Coneixement i la Ciutat Intel·ligent. Cap a un model més sostenible, social i democràtic. Autor: Wouter Tebbens. Promogut pel Free Knowledge Institute. Maig del 2016.

Pla d’impuls de l’Economia Social i Solidària. Promogut pel Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum de l’Ajuntament de Barcelona. Any 2016.

Informe del mercat social 2016. Promogut per la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya XES. Àrea de Mercat Social. Octubre del 2017.

Cap a una economia col·laborativa responsable. Autor: Albert Cañigueral. Promogut per la revista Oikonomics nº6 coordinada per August Corrons dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya UOC. Novembre del 2016.

L’economia del futur ha de ser social i solidària. Autor: Jordi Garcia. Promogut per la revista Oikonomics nº6 coordinada per August Corrons dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya UOC. Novembre del 2016.

Declaració i propostes de noves polítiques per a l’economia col·laboració procomú. Promogut per Procomuns. Maig del 2016.

De la economía colaborativa corporativa a la social, procomún, feminista y ecológica. Autora: Mayo Fuster. Prefaci a l’edició castellana de Cooperativismo de plataforma. Desafiando la economía colaborativa corporativa. Autor: Trebor Scholz. Promogut pel grup de recerca Dimmons (Digital Commons Research Group) de l’Internet Interdisciplinary Institute IN3 de la Universitat Oberta de Catalunya UOC. Any 2016.

Cooperativisme de plataforma: Regirar l’economia col.laborativa per a un futur sostenible. Revista NEXE. Autora: Mayo Fuster.

Procomún digital y cultura libre. ¿Hacia un cambio de época? Icaria Editorial. Autors: Mayo Fuster, Joan Subirats, Marco Berlinguer, Rubén Martínez, Jorge Salcedo. Any 2016.

L’economia solidària en 100 paraules. Autor: Jordi Garcia. Editorial Icaria. Novembre del 2017.