Panorama general de la pobresa a Catalunya.

Anna Monreal, Cristina Amarelo i Ermengol Bertran

Direcció General d’Anàlisi Econòmica

Paraules clau: pobresa, ingressos, desigualtat, taxa AROPE, llindar de pobresa, mercat de treball

Abstract

Aquest treball presenta els principals resultats de l’Enquesta de Condicions de Vida per Catalunya (ECV) els darrers anys. L’ECV és una enquesta harmonitzada a nivell europeu que permet conèixer la renda bruta de les llars i també altres aspectes relacionats amb la pobresa, la desigualtat i l’exclusió social.

Després que amb la crisi econòmica es produís un fort increment de la taxa de risc de pobresa i un augment de la desigualtat en la distribució de la renda, els resultats per als anys 2015 i 2016 experimenten una millora, gràcies a la recuperació econòmica. En particular, la població en risc de pobresa a Catalunya ha passat d’un 20,9% l’any 2014 a un 19,2% el 2016, mentre que la desigualtat comença a millorar segons indicadors com la ràtio S80/S20 o l’índex de Gini. Els ingressos de la població han crescut i destaca la millora significativa de dos dels components de la taxa AROPE: la taxa de persones que viuen en llars amb baixa intensitat de treball (BIT), i la taxa de persones amb privació material severa (PMS). No obstant això, les repercussions negatives de la recessió encara són profundes, amb l’existència de col·lectius especialment vulnerables a la pobresa, com ara els menors de 16 anys, les llars monoparentals, els immigrants i els aturats de llarga durada.

Cal tenir en compte que, amb la crisi econòmica, els indicadors de pobresa i de desigualtat es van deteriorar de manera acusada, en bona mesura degut al dràstic ajust al mercat de treball, que va conduir a màxims en la taxa d’atur. A més, en la segona fase de la recessió- amb la crisi del deute públic a la zona euro-, es va produir un ajust fiscal molt significatiu, que va limitar el marge de maniobra. Amb la recuperació econòmica, el panorama ha començat a millorar, però d’una manera moderada: encara existeixen greus problemes estructurals (com l’atur de llarga durada), i al mateix temps la nova ocupació creada presenta unes condicions salarials més desfavorables que en el període previ a la crisi  – i sovint amb situacions laborals força vulnerables, com ara l’augment de formes de treball com el temps parcial involuntari, o la contractació per empreses multiservei.

1. Introducció

La recessió global va comportar un descens dels ingressos de les famílies i, en els casos més greus, va acabar portant a moltes persones a una situació de pobresa o de risc de pobresa i també d’exclusió social, precisament en uns moments en què les restriccions pressupostàries limitaven els recursos per a les polítiques socials. La forta pèrdua d’ocupació arran de la recessió, l’augment de l’atur de llarga durada i la disminució del nombre de llars que reben prestacions socials ha fet pujar notablement el nombre de persones amb dificultats econòmiques que, tot i la recuperació econòmica, encara n’arrosseguen les conseqüències. Però la crisi ha tingut moltes ramificacions, tal i com mostra l’empobriment generalitzat de la població, al mateix temps que augmenta la desigualtat en la distribució de la renda, malgrat la lleugera correcció experimentada darrerament.

L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) proporciona informació comparable i harmonitzada a escala europea sobre aspectes del nivell i condicions de vida i de la cohesió social, com ara els ingressos nets de les llars, la distribució d’aquests ingressos, la disponibilitat de béns considerats bàsics, l’habitatge, la relació amb l’ocupació, etc. És per això que els resultats de l’Enquesta de Condicions de Vida, que publiquen anualment l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i l’Idescat, han pres rellevància, perquè configuren una imatge de pobresa multidimensional i són un punt de partida per valorar els efectes que la crisi ha tingut i té a les llars. Els indicadors de pobresa que es calculen a partir de l’ECV afegeixen un component d’exclusió social que matisa i amplia el concepte de pobresa exclusivament monetària i dóna lloc a la taxa AROPE (acrònim del seu nom en anglès, At Risk Of Poverty and/or Exclusion). La taxa AROPE inclou tres components:

• Taxa de risc de pobresa (TRP) o població en risc de pobresa després de transferències socials, la qual indica el percentatge de persones amb una renda disponible per sota el llindar de risc de pobresa. Aquest llindar es fixa en el 60% de la mediana dels ingressos per unitat de consum de les persones.

• Taxa de privació material severa (PMS). Percentatge de població que té carència forçada d'almenys 4 ítems dels 9 següents: 1) mantenir la llar adequadament calenta, 2) assumir despeses imprevistes (i poder-les assumir comptant únicament amb els seus recursos propis, és a dir, sense demanar préstecs o compres a terminis per tal d'afrontar les despeses habituals), 3) menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies, 4) anar de vacances almenys una setmana a l'any, 5) disposar d'un cotxe, 6) disposar de telèfon, 7) disposar de televisió en color, 8) disposar de rentadora, o 9) tenir retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els 12 últims mesos.

• Taxa de persones que viuen en llars amb molt baixa intensitat de treball (BIT): percentatge de persones de 0 a 59 anys que viuen en llars on les persones amb edat de treballar (persones de 18 a 59 anys, excloent els estudiants de 18 a 24 anys) van treballar menys d’un 20% del seu temps potencial de treball. La intensitat de treball es mesura en valors que van del 0 a l'1. Es considera que és molt baixa quan se situa en valors iguals o inferiors a 0,20.

La taxa AROPE recull el percentatge de persones que es troben, almenys, en una d’aquestes tres situacions citades.

L’article s’organitza de la manera següent: l’apartat 2 analitza l’ingrés mitjà de les llars catalanes a partir dels resultats de l’ECV, l’apartat 3 revisa el comportament de la taxa AROPE i dels seus tres components, el capítol 4 compara els resultats de la taxa AROPE amb d’altres economies europees i el capítol 5 analitza la taxa de risc de pobresa amb dades de l’ECV però utilitzant el llindar d’ingressos mitjà espanyol. D’altra banda, l’apartat 6 se centra en diversos indicadors de desigualtat construïts a partir de les dades de l’ECV, mentre que l’apartat 7 tracta la relació dels indicadors de pobresa amb el comportament del mercat de treball, en particular durant els anys més recents de crisi i de recuperació. Finalment, l’article es tanca amb un capítol de conclusions i la bibliografia.

2. L’ingrés mitjà de les llars catalanes

L’ECV és una operació estadística de caràcter anual i harmonitzada en l’àmbit europeu que té com a objectiu disposar d’informació estadística sobre la distribució de la renda, les condicions de vida i l’exclusió social. Les darreres dades publicades corresponen a l’edició 2016 de l’ECV, que recull els ingressos de 2015.

Tal i com ja s’ha dit, tot i que l’edició de l’ECV està datada l’any 2016, els resultats que recull es refereixen a l’any anterior, és a dir el 2015, quan l’economia i l’ocupació tot just començaven a créixer. Això explica la millora dels ingressos, que ja fa dues edicions que es detecta, però que és més modesta del que s’hauria de preveure. En aquest treball utilitzarem la datació oficial de l’enquesta, malgrat que és produeix un decalatge en la informació real.

Els resultats de l’ECV per a l’any 2016 mostren que l’ingrés mitjà de les llars catalanes va ser de 31.339 euros (un 2,2% més que l’any anterior), i l’ingrés mitjà de les persones a Catalunya va ser de 12.660 euros (un 3,1% més que l’any anterior). El creixement de la renda de les llars a Catalunya és inferior al total espanyol, atès que l’ingrés mitjà de les llars espanyoles, de 26.730, va ser un 2,4% superior a l’any anterior, mentre que l’ingrés mitjà de les persones creix, a Catalunya, per sobre del que ho ha fet a Espanya (a Espanya, ha crescut un 2,8% i se situa en 10.708 euros per persona)

Draft Amarelo 795063011-image1.png

Font: Idescat.

Per edats, es consolida el patró dels darrers anys, i és que la pobresa monetària afecta relativament menys a les persones més grans de 65 anys (pensionistes), i en major mesura als menors de 18 anys. Amb tot, hi ha un canvi de tendència pel que fa a les persones més grans de 65 anys. Si bé segueix sent el grup d’edat amb una taxa de risc de pobresa més baixa (15%), és el grup que experimenta un creixement menor de la renda, ja que si de mitjana la renda va créixer un 3,1%, la d’aquest grup d’edat ho va fer un 1,3%. Aquest fet es deu a que les pensions han crescut per sota dels preus i dels ingressos mitjans nets. En el gràfic 1 es presenta la tendència de la renda mitjana anual neta per trams d’edat en els tres darrers anys, on es pot comprovar que la renda de les persones més grans és considerablement més elevada que la de les persones de menys de 40 anys. El darrer any, en canvi, mostra aquest menor increment de renda d’aquest col·lectiu.

3. Comportament dels tres components de la taxa AROPE a Catalunya

La pobresa monetària a Catalunya es calcula, utilitzant dades de l’ECV, a partir del llindar dels dos àmbits de referència: el de Catalunya i el d’Espanya. L’INE elabora les taxes de pobresa per a les comunitats autònomes a partir del llindar d’ingressos d’Espanya. Aquest és el 60% de la mediana d’ingressos a Espanya, i l’any 2016 equival a 8.208,5 euros per a un adult. Aquesta valoració és la mateixa que publica l’Eurostat per a les comunitats autònomes. Per la seva banda, l’Idescat calcula la taxa de pobresa a partir del llindar de la població catalana (el 60% de la mediana d’ingressos a Catalunya, que l’any 2016 és de 10.054,4 euros per a un adult). Les xifres de pobresa (% de persones amb renda per sota del llindar) que s’obtenen per a Catalunya són més baixes en el primer cas i més elevades en el segon, perquè el llindar espanyol és més baix i els ingressos dels catalans són més elevats que els del conjunt de l’Estat. Amb el llindar català, les dades de pobresa de l’Idescat ofereixen una visió més propera a la realitat econòmica en què viu la població, ja que es tenen en compte l’entorn de preus i les condicions de vida a Catalunya.

En el quadre 1 es presenten els resultats de Catalunya obtinguts a partir dels dos llindars de referència, el català i l’espanyol, comparats amb els d’Espanya. En el cas de Catalunya hi ha, per tant, dues valoracions de la taxa de risc de pobresa monetària. En canvi, les taxes de població amb PMS i de població en llars amb BIT són comunes en les estimacions de l’Idescat, l’INE i l’Eurostat. Finalment, per a la taxa AROPE també hi ha dues valoracions diferents per a Catalunya, atès que aquesta taxa és una combinació de les tres taxes anteriors. Les dades de Catalunya, obtingudes a partir del llindar espanyol, es presenten només a efectes informatius, però l’anàlisi que es fa a continuació se centra en les taxes de pobresa publicades per l’Idescat.

Draft Amarelo 795063011-image2.png

Fet aquest aclariment, segons l’Idescat, el llindar d’ingressos anuals amb què una persona entra en risc de pobresa se situa, l’any 2016, en 10.054,4 euros nets anuals (un 4% superior que l’any anterior) i en 21.114,2 euros en les llars de dos adults amb dos infants. L’any 2016, el risc de pobresa (TRP), que mesura el percentatge de persones amb ingressos inferiors a aquest llindar, se situa en el 19,2% dues dècimes superior que el 2015. Aquest increment de la taxa es deu justament a la seva naturalesa relativa1. En créixer el llindar de pobresa, també creix el nombre de persones amb una renda inferior, especialment si se situaven en valors pròxims al llindar, com és el cas de molts pensionistes. Això explicaria també el creixement de risc de pobresa de les persones de més de 65 anys. Cal apuntar, no obstant, que el fet que el llindar de pobresa es desplaci cap amunt no ha d’implicar necessàriament un creixement de la TRP perquè dependrà, també, de com es distribueixen els individus per la distribució. De fet, una família podria passar a la situació de risc de pobresa un any tot i haver incrementat els seus ingressos, pel fet que el llindar ’hagués desplaçat en el mateix sentit però en menor mesura del que ho han fet els ingressos de la família. Aquest és el cas de molts pensionistes propers a aquest llindar. En qualsevol cas, la TRP catalana és inferior a la mitjana espanyola (22,3%) i superior a la UE27 (17,3%).

Una qüestió important és que les prestacions socials tenen un paper clau per mitigar la pobresa. De fet, la TRP es calcula una vegada es tenen en compte l’efecte de les transferències socials sobre la renda de la llar. Segons els resultats del 2016, la taxa de risc de pobresa a Catalunya és d’un 19,2%, però si no es tenen en compte les transferències socials diferents de les pensions (com ara prestacions d’atur, o d’altres transferències) aleshores aquest risc de pobresa incrementa fins al 24,7%.

En aquest sentit, la millora de les dades de pobresa dels últims anys es deu bàsicament a la millora dels ingressos primaris i no a un major efecte redistributiu per part del sector públic. De fet, el nombre de llars que van rebre almenys un tipus de prestació social van disminuir 1,1 punts percentuals en relació a l’any anterior. La disminució s’ha donat només en les llars que han rebut prestacions d’atur, que han passat de representar el 38,5% del total de llars que van rebre prestacions el 2015 al 38,2% del 2016. Això s’explica per la reducció en el nombre d’aturats a partir del 2015 (gràcies a la recuperació de l’ocupació) i també al fet que moltes persones que es troben en situació d’atur de llarga durada ja esgoten les seves prestacions d’atur contributives. D’altra banda, creix el nombre de llars que reben tant prestacions per vellesa i supervivència (57,7% el 2016) i les que reben altres subsidis i prestacions (23,7%).

Pel que fa a la TRP per edats, destaca un canvi important, i és que creix la pobresa per a totes les edats excepte per als menors de 16 anys que, no obstant, segueixen sent els que presenten una TRP més elevada. El 2016, un 24% dels joves menors de 16 anys estaven en risc de pobresa, 9 punts per sobre dels majors de 65 anys (15%). Pel que fa a aquest darrer col·lectiu, destaca el valor de la darrera edició de l’ECV: un 15%, el valor més elevat de la sèrie. Aquest fet es deu, tal i com ja s’ha esmentat anteriorment, a que l’increment del llindar de la pobresa ha fet que moltes persones que es trobaven just per sobre del llindar han vist créixer la seva renda per sota del creixement mitjà, de manera que han quedat també per sota del llindar. En aquest grup hi ha molts pensionistes, amb increments de les seves pensions molt minsos.

Draft Amarelo 795063011-image3.png

Segons la composició de la llar, el risc de pobresa té més incidència en les llars amb fills dependents (amb una taxa de 25,1%), especialment en el cas d’un adult amb un o més fills dependents (amb una taxa del 34,1%), tal i com es pot veure en el quadre 3.

Draft Amarelo 795063011-image4.png

Pel que fa a la taxa de privació material severa (PMS), Catalunya ha destacat per tenir una taxa considerablement millor que la de la UE27 en els anys 2013-2016. L’any 2016 es registra una baixada important respecte el 2015, del 6,7% al 5,5%, i se situa dos punts percentuals per sota de la mitjana europea (7,5%) i tres dècimes per sota de la taxa espanyola (5,8%).

El darrer component de l’AROPE, la taxa de persones que viuen en llars amb baixa intensitat del treball (BIT), és el que presenta una millora més destacable. Entre els anys 2014 i 2015 ja va baixar 3,2 punts percentuals, i aquesta tendència a la baixa s’ha consolidat l’any 2016, amb una mostra ampliada, perquè la taxa BIT s’ha reduït en 1,6 punts percentuals, de manera que se situa en el 7,2%, molt per sota de la taxa espanyola (14,9%) i també de la de la UE-27 (10,5%). Aquesta millora ha estat molt més acusada que la d’altres indicadors laborals, que han evolucionat positivament el 2016 però d’una manera més moderada. En aquest sentit, es pot aventurar que el fort creixement de l’ocupació temporal en els primers anys de recuperació econòmica explica part de la millora intensa de l’indicador BIT. És a dir, que hi pot haver llars que hagin passat d’una situació de no ocupació permanent durant tot l’any, a una situació en la que els seus membres treballen una part de l’any i, per tant, ja superen el llindar de la baixa intensitat de treball (treballen més d’un 20% de les hores potencials de treball). És quan es combina aquest indicador amb altres indicadors laborals que es matisa i s’entén la dinàmica post-crisi del mercat de treball a Catalunya perquè, a més a més, aquest indicador no fa cap referència a les condicions salarials.

4. Comportament de la taxa de risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) i comparativa amb d’altres economies europees.

Com ja s’ha dit a la introducció, la taxa AROPE complementa l’indicador de risc de pobresa (que mesura la pobresa relativa expressada en termes monetaris) i té en compte, a més del risc de pobresa, el nombre de persones que viuen en llars amb intensitat de treball molt baixa i el nombre de persones amb privació material severa. La seva evolució per components es recull al quadre 4.

Draft Amarelo 795063011-image5.png
Draft Amarelo 795063011-image6.png

El quadre 5 presenta els resultats de la taxa AROPE segons diverses variables sociodemogràfiques. La pobresa i l’exclusió social afecta en major mesura a les dones i els menors de 16 anys. La nacionalitat també determina en gran mesura els nivells d’exclusió (19,7% per als espanyols i 45,3% per als estrangers), així com el fet d’estar aturat (5,86 %), ocupat (14,1 %) o jubilat (13,8 %).

D’altra banda, la taxa AROPE obté, a Catalunya, un resultat notablement més positiu que Espanya, i un punt percentual per sota del de la UE27. Aquest bon resultat relatiu es deu, bàsicament, als bons registres en la taxa de privació material severa (5,8% a Catalunya i 7,5% a la UE27) i, també, a la taxa de persones que viuen en llars amb baixa intensitat de treball (7,7 punts percentuals de diferència amb Espanya, i 3,3 pp de diferència amb la UE27

Draft Amarelo 795063011-image7.png

El quadre 7 ofereix una panoràmica per països. Es mostren els valors de la taxa AROPE i dels seus tres components. Pel que fa a la taxa AROPE, Catalunya es troba a la banda mitja, un punt per sota de la mitjana de la UE27, sis dècimes per sota de la zona euro, i considerablement per sota d’Espanya. Tot i que ha millorat respecte el 2015, aquest resultat discret de la taxa AROPE a Espanya es deu, fonamentalment, al resultat de la taxa BIT. Espanya és el tercer país amb un pitjor registre d’aquesta taxa: un 14,9%, només per sota d’Irlanda (18,2%) i Grècia (17,2%).


Draft Amarelo 795063011-image8.png

Pel que fa a la taxa PMS, Catalunya es troba a la meitat de la distribució, dos punts per sota de la mitjana de la UE27 i 1,1 punts per sota de la zona euro.

Quant a la taxa de persones que viuen en llars amb baixa intensitat del treball, ja hem assenyalat més amunt que va registrar una millora molt intensa a Catalunya entre els anys 2014 i 2015 (molt més acusada que d’altres indicadors laborals), una tendència que es va confirmar el 2016, amb una mostra més ampliada. Això fa que presenti, amb dades del 2016, el sisè registre més baix dins el context de la UE. També destaca el patró de comportament d’aquesta taxa, que és relativament baixa en països amb una taxa AROPE elevada, com Letònia (7,2%), Estònia (5,8%), i Romania (8,2%) o Hongria (8,2%). En canvi, Bèlgica (14,6%) i Dinamarca (10,6%) són països amb baixes taxes AROPE però taxes BIT relativament elevades.

5. La taxa de risc de pobresa o exclusió social a Catalunya a partir del llindar d’ingressos del conjunt de la població espanyola

En aquest apartat es fa referència a les dades de pobresa que publica l’INE, que estan calculades amb el llindar d’ingressos obtinguts del conjunt de la població espanyola. S’analitzen els tres components de la taxa AROPE calculats per l’INE a nivell autonòmic a partir de l’ECV, cosa que permet comparar Catalunya amb la resta de comunitats autònomes. La taxa AROPE, calculada amb el llindar espanyol, i els tres components que la integren estan publicats a nivell regional tant per l’INE com per Eurostat.

El 2016, el llindar de risc de pobresa queda establert a Espanya en 8.209 euros. Aquest llindar havia experimentat una disminució contínua entre els anys 2009 i 2014 i torna a créixer per segon any consecutiu.

Draft Amarelo 795063011-image9.png

Segons aquest llindar d’ingressos del conjunt de la població espanyola, Catalunya se situa com la quarta comunitat amb la taxa de risc de pobresa més baixa (13,2%), mentre que el 2015 va ser la tercera tot i que la taxa era més elevada (13,9%). Les taxes més baixes són les de Navarra i el País Basc (9,0%). Ceuta és la que té la taxa més elevada: el 36,0% de les persones viuen amb uns ingressos que estan per sota el llindar de la pobresa, i és seguida per Andalusia, amb un 35,4%. Resultats molt propers tenen Canàries (35,0%), Castella-La Manxa (31,7%), Extremadura (30,4%) i Múrcia (28,9%). Cal tenir en compte, però, que el càlcul dels nivells de pobresa a partir del llindar espanyol augmenta els nivells de pobresa d’algunes CA (atès que la seva renda i nivell de preus són inferiors a la mitjana espanyola) de la mateixa manera que a Catalunya passa a l’inrevés. És a dir, per a una comunitat que tingui una renda baixa, el llindar espanyol és relativament alt, i provoca que més proporció de la seva població s’hi situï per sota. Si utilitzessin un llindar corresponent al 60% de la mediana d’ingressos de la comunitat, el percentatge de població amb una renda per sota, i per tant en risc de pobresa, seria inferior.

Pel que fa a la taxa de PMS, Catalunya continua ocupant l’onzena posició en el rànquing de les comunitats amb menys PMS i obté uns resultats lleugerament superiors als de la mitjana estatal. L’any 2016, Castella i Lleó és la comunitat autònoma que obté millors resultats (2,0%). És interessant ressaltar els bons resultats que continuen obtenint Aragó (2,9%) i Extremadura (3,4%), i també destaca la millora a les Illes Balears (que passa del 10,4% el 2015 al 3,7% el 2016).

D’altra banda, la situació catalana en termes d’intensitat del treball es continua mantenint prou positiva dins del conjunt de les comunitats autònomes. El resultat de Catalunya (7,2%) és 7,7 punts millor que la mitjana espanyola, i el 2016 té la segona millor taxa. Els resultats més favorables són els de les Illes Balears (6,7%).

Draft Amarelo 795063011-image10.png

Finalment, Catalunya és la quarta comunitat autònoma amb una taxa AROPE més baixa (17,9%), deu punts per sota de l’AROPE espanyola (27,9%). Mentre que en el cas català es produeix una disminució durant el període 2013-2016 (-2,2 punts percentuals), en el conjunt d’Espanya ha augmentat (0,6 punts percentuals).

 6. Indicadors de desigualtat

L’Enquesta de Condicions de Vida, a banda d’informar sobre la renda de la població i sobre el nivell i naturalesa de la pobresa, permet analitzar la desigualtat. L’Idescat publica taules de distribució de la renda i també dos indicadors que la mesuren: l’índex de Gini i l’índex S80/20. Aquests indicadors permeten la comparació amb d’altres economies, però alguns economistes, com ara Thomas Piketty, en critiquen la visió abstracta que ofereixen de la desigualtat, perquè sintetitzen en excés una qüestió molt complexa. L'índex de Gini és un dels índexs sintètics més emprats en les anàlisis de distribució de la renda. Aquest índex mesura el grau de desigualtat en la distribució d'una variable contínua i s'empra habitualment per mesurar la desigualtat econòmica. Es calcula a partir de la suma de les diferències absolutes entre cada parell de rendes de la distribució, després d'haver ordenat la població per la variable de renda en ordre creixent. El rang dels valors de l’índex és entre 0 i 100 i pren el valor 0 en cas d'equitat perfecta (tothom ingressa el mateix) i el valor 100 en cas de desigualtat perfecta (màxima desigualtat). L'índex de Gini és una mesura de desigualtat econòmica que permet comparar territoris de població diferent i fer una comparativa temporal.

Un altre indicador emprat és l'índex de la ràtio S80/S20, que mesura la diferència entre la renda que s'obté pel quintil superior (és a dir el 20% de la població amb nivell econòmic més alt), en relació amb la del quintil inferior.

Tots dos indicadors mostren una lleugera millora respecte el 2015.

Draft Amarelo 795063011-image11.png

El gràfic 2 mostra l’Índex de Gini per a Catalunya i per a la major part de països europeus, per l’any 2016 (en el cas català també s’ofereix la dada del 2015). Es pot comprovar que Catalunya té un índex una mica superior a la mitjana de la UE27 i de la zona euro, i similar a països com Portugal, Itàlia, Grècia i el Regne Unit.

Draft Amarelo 795063011-image12.png

Font: Idescat i Eurostat

D’altra banda, segons alguns experts, en el cas espanyol la incipient recuperació de l’ocupació no es veu acompanyada per una millora significativa en els indicadors de desigualtat, fet que suggereix que la recuperació dels nivells d’ocupació no seria suficient per millorar la desigualtat i, a més a més, aquesta relació no és automàtica, degut a que bona part de la nova ocupació és temporal i a temps parcial, i condemna aquests nous ocupats a situar-se en percentils de salaris baixos (Ayala, 2016). Alguns estudis (Garcia Serrano i Arranz, 2013) mostren que la desigualtat salarial en el cas espanyol té un component contracíclic, és a dir, que disminueix durant les expansions i s’incrementa durant les recessions.

El darrer informe d’Intermon OXFAM (2018), centrat en el cas espanyol, però que es pot extrapolar al cas català, també esmenta aquests problemes estructurals, juntament amb altres elements que tampoc ajuden a reduir la desigualtat. En primer lloc, el pes que tenen els salaris és cada cop menor- i aquesta és una tendència generalitzada entre les economies avançades-, mentre que els beneficis empresarials, concentrats en mans de poques persones, guanyen pes relatiu. D’altra banda, la precarietat laboral és significativa, tal com analitzarem en els següents apartats, i algunes tendències recents suposen reptes seriosos per a la igualtat laboral i econòmica. Finalment, cal dir que el sistema fiscal espanyol és un dels que menys capacitat redistributiva té a tot Europa i contribueix a generar desigualtat, entre altres raons perquè són els assalariats els que suporten sobretot el sistema tributari, enfront d’empreses i capital. Mentre que el 83% de la recaptació fiscal el 2016 va provenir de l’IVA, l’IRPF i altres impostos pagats fonamentalment per famílies, l’impost de societats va aportar el 12% de la recaptació total; deu punts menys que el 2007. Aquest repartiment injust de les càrregues fiscals es produeix, a més, en un dels països amb major frau fiscal del món.

7. La relació entre la pobresa i el mercat de treball

Un dels aspectes que incideix de manera més directa sobre la renda d’una llar i sobre el seu risc de pobresa és la relació que té amb el món laboral, és a dir, si els seus membres estan ocupats i perceben un salari. Tot i que dins de l’àmbit laboral existeixen molts tipus de desigualtat, en aquest apartat ens hem centrat bàsicament en dues: en primer lloc, la diferent situació econòmica entre els que tenen ocupació i els que estan a l’atur; i en segon lloc, la desigualtat entre les persones ocupades que tenen unes condicions salarials relativament favorables i les que no les tenen.

7.1 Pobresa i desigualtat segons la situació laboral

És evident que tant a nivell microeconòmic com macroeconòmic existeix una elevada connexió entre la situació laboral dels individus i de les llars i el seu risc de pobresa: quan una persona es queda a l’atur té més risc de que la seva renda caigui fins a nivells per sota del llindar de pobresa; quan un territori registra un augment molt intens de l’atur, els indicadors agregats de pobresa i de desigualtat també empitjoren. Per aquest motiu, la destrucció severa de llocs de treball durant la crisi i el fet que la taxa d’atur es disparés fins a màxims ha estat una de les principals raons de l’augment de la pobresa i de la desigualtat en l’economia catalana els anys de recessió econòmica.

Els greus efectes de la crisi es van fer evidents amb l’augment de la taxa d’atur, que va arribar a valors rècord l’any 2013 (d’un 23,1%). La recuperació econòmica dels últims anys ha comportat una creació de llocs de treball que ha permès reduir la taxa d’atur fins a un 13,4% l’any 2017, però encara és una taxa molt superior a la zona euro (9,1%). A més, existeixen determinats col·lectius amb una taxa d’atur força més alta que la mitjana (com ara la població estrangera, o els joves d’entre 16 i 24 anys), cosa que els fa molt més vulnerables a la pobresa.

Draft Amarelo 795063011-image13.png

L’ECV ofereix informació rellevant sobre com afecta la situació laboral al risc de pobresa de la llar, tot i que aquesta informació només és homogènia des del 2013. D’altra banda, com ja s’ha comentat, cal recordar que l’ECV corresponent a un determinat any es basa en informació econòmica i laboral de l’any previ, de manera que les dades de l’any 2016 reflecteixen el que va succeir en termes econòmics l’any 2015. La dada corresponent a l’any 2016 mostra que la taxa de risc de pobresa (per a la població de 16 anys i més) era d’un 18,2%, però en el cas de les persones en atur pujava fins a un 46,2%. Per a la població ocupada la taxa era d’un 11,8% i per a la població jubilada d’un 11,7%.

Cal destacar que l’any 2015 es va produir un descens notable del risc de pobresa en tots els col·lectius, mentre que l’any 2016 va tornar a registrar-se un augment de la taxa de pobresa (més intens en el cas de la població de més de 16 anys que per al conjunt de població, ja que el risc de pobresa per als menors va reduir-se). Com ja s’ha comentat en apartats anteriors, part de l’augment del risc de pobresa l’any 2016 s’explica perquè s’ha produït un increment del llindar de pobresa, i més gent amb renda propera a aquest llindar hi ha quedat per sota, tot i que potser la seva renda pot haver incrementat l’any 2016. De tota manera, la situació per col·lectius és molt heterogènia. Per a les persones ocupades, s’observa una clara millora, i el risc de pobresa disminueix els dos últims anys, gràcies a l’evolució positiva del mercat laboral. Per a les persones aturades, la situació empitjora, i això s’explica pel fet que amb la recuperació econòmica hi ha menys persones en atur, però les que continuen en atur són precisament les més vulnerables (aturats de més llarga durada que han esgotat prestacions, i amb un perfil educatiu i professional que fa més difícil que trobin feina). Finalment, en el cas dels jubilats, com ja s’ha comentat abans, els primers anys de crisi mostraven una taxa de risc de la pobresa inferior a la mitjana, atès el creixement de les pensions (en contrast amb la davallada salarial). L’any 2016, però, la seva taxa de risc de pobresa puja lleugerament, fins a un 11,6%, en part perquè ara les pensions estan experimentant increments molt inferiors al passat, d’acord amb el nou mètode de revalorització de les pensions que s’aplica a partir del 2015.

Un altre dels indicadors relacionats amb el mercat de treball és un dels components de la taxa AROPE, el percentatge de persones que viuen en llars amb intensitat de treball molt baixa (BIT). Com ja s’ha comentat en apartats anteriors, aquest indicador fa referència a aquelles persones de 0 a 59 anys que viuen en llars on els adults han treballat menys del 20% del seu potencial de treball durant el darrer any. Per tant, inclou aquelles persones que no han treballat en cap moment durant l’any, però també aquells que han treballat molt poques hores. A Catalunya, el percentatge de persones que viuen en llars amb intensitat de treball molt baixa va passar d’un 5,6% l’any 2009 fins a un màxim d’un 12% el 2014, per sobre de l’11,1% corresponent a la UE27. Els anys 2015 i 2016 han suposat una millora molt significativa, i aquesta taxa ha disminuït a Catalunya fins a un 7,2%, el valor més baix des del 2009. A Espanya aquest percentatge també s’ha reduït els dos últims anys, però continua en valors molt més alts que a Catalunya, d’un 14,9% el 2016 (l’any 2014 havia arribat a un màxim d’un 17,1%). A la UE, se situa en un 11,1%, per sobre de Catalunya.

Addicionalment, també cal tenir present la durada de l’atur com a element fonamental per explicar la situació econòmica personal. En aquest cas, la font no és l’ECV, sinó l’Enquesta de població activa (EPA). La proporció d’atur de llarga durada (que fa referència a la població en atur que cerca feina des de fa un any o més) ha crescut de manera molt intensa al llarg de la crisi. L’any 2014 va arribar a un màxim d’un 60,5%. D’aleshores ençà, amb la recuperació de l’ocupació, val a dir que el nombre de persones en atur de llarga durada ha disminuït, i la proporció d’aquest tipus d’atur també s’ha anat reduint, si bé encara mostra un valor força elevat (50,3% l’any 2017). La proporció de població aturada que cerca feina des de fa més de dos anys (el que anomenem “atur de molt llarga durada”) és encara un indicador més preocupant, i després d’arribar a un màxim del 40,2% del total de la població aturada l’any 2015, el 2017 se situa en un 30,4%. A Espanya l’any 2017 el percentatge d’atur de llarga durada és d’un 52,6%i el de molt llarga durada, d’un 38,4% segons l’INE.

El mètode de càlcul d’atur de llarga durada que utilitzen Idescat i INE no coincideix exactament amb el d’Eurostat (en aquest cas per ser considerat aturat de llarga durada cal complir simultàniament la condició de portar 12 mesos o més cercant feina, i que faci 12 mesos o més des que es va deixar de treballar). Així, segons Eurostat, la proporció d’atur de llarga durada el 2016 – darrera dada disponible- va ser d’un 53,6% a Catalunya, per sota de la dada que proporciona l’INE, però superior a l’atur de llarga durada a Espanya (d’un 48,4% segons Eurostat) i a la zona euro (49,9%). Tot i que l’any 2017 s’ha produït una millora substancial, i que segurament es reflectirà en la dada que publiqui Eurostat per a aquest any, la proporció és encara força elevada i es trigaran anys en corregir els greus desequilibris que presenta el mercat de treball.

Draft Amarelo 795063011-image14.png

D’altra banda, cal no oblidar la principal eina amb què es compta per ajudar a les persones aturades a sostenir la seva renda quan perden el seu lloc de treball i fins que troben una nova ocupació: les prestacions d’atur, ja sigui en la seva forma contributiva o en l’assistencial. L’ECV mostra quina és la taxa de risc de pobresa segons l’efecte de les transferències socials. D’acord amb els resultats del 2016, la taxa de risc de pobresa a Catalunya és d’un 19,2%, però si no es tenen en compte les transferències socials diferents de les pensions, aleshores aquest risc de pobresa és més alt, d’un 24,7%. Dins d’aquestes transferències que no són pensions, les prestacions més importants són les d’atur, i juguen un paper important en la correcció de la pobresa.

Pel que fa a la cobertura de les prestacions d’atur, l’EPA proporciona el percentatge de població en atur que percep alguna prestació o subsidi d’atur. Aquesta taxa de cobertura s’ha reduït de manera contínua des de l’any 2010 (en què era d’un 43,1%), i se situa el 2017 en un 26,1%. Abans de la crisi la cobertura no era massa elevada (d’un 30,2% l’any 2007), ja que en aquell moment el col·lectiu d’aturats era relativament reduït, integrat en gran mesura per aturats de curta durada, i segurament amb poc accés al dret de percebre prestacions d’atur (per no comptar amb suficient temps treballat, etc.). Els primers anys de crisi la cobertura va pujar, perquè moltes persones van perdre el seu lloc de treball. Però a mesura que la crisi s’allargava, el sistema de protecció per atur i la resta de xarxes de protecció social s’han anat afeblint, tal com apunta Davia (2013), atès que les situacions d’atur van allargar-se i es van anar esgotant les prestacions.

En termes absoluts, segons l’EPA, l’any 2007 a Catalunya hi havia 167.500 persones en atur que no rebien cap prestació o subsidi d’atur, mentre que l’any 2013 el nombre havia pujat fins a 565.500 persones. A partir de la recuperació econòmica, aquest col·lectiu ha començat a reduir-se, especialment els últims dos anys, fins a situar-se el 2017 en 365.700 persones.

La disminució de la cobertura també respon a l’establiment de més requisits per poder accedir a subsidis d’atur una vegada finalitza la prestació contributiva. Els anys més recents el Govern espanyol ha realitzat alguns canvis (com ara l’eliminació del subsidi especial de 6 mesos per als més grans de 45 anys que han esgotat la prestació contributiva, o la modificació del subsidi per a més grans de 55 anys- abans era per majors de 52 anys-). Totes aquestes mesures també poden haver afavorit una menor renda de les persones en atur. De tota manera, cal destacar que, tot i el descens de la cobertura, el pes de les prestacions d’atur sobre el total de prestacions socials és molt alt.

7.2. Pobresa i desigualtat dins de la població ocupada

També pot existir risc de pobresa en llars amb persones que sí que compten amb una ocupació, la qual cosa estaria molt relacionada amb el fenomen dels treballadors pobres (working poor), que la literatura econòmica ha estudiat al llarg de les últimes dècades.

L’ECV proporciona alguns indicadors representatius de la situació de pobresa i de la situació laboral. En primer lloc, ja hem vist que el quadre 11 ens mostrava com la taxa de risc de pobresa (per a la població de 16 anys i més) era especialment alta per a la població aturada (46,2%), mentre que la taxa corresponent als ocupats era d’un 11,8%.

En segon lloc, un altre indicador molt rellevant que s’extreu de l’ECV és la taxa de risc de pobresa en el treball (in-work at-risk-of-poverty rate). Es defineix com la proporció de persones de 18 a 64 anys que van treballar almenys set mesos durant l'any de referència (l'any anterior a la data de l'enquesta) i que tenen una renda disponible equivalent per sota del llindar de risc de pobresa. Aquest indicador de pobresa laboral ha registrat un deteriorament notable, i tampoc s’aprecia una millora significativa en els anys de recuperació econòmica. Així doncs, l’any 2016 va ser del 12% a Catalunya, vuit dècimes superior que el 2015 (11,2%). És a dir, que de cada 100 persones de 18 a 64 anys que estan ocupades, 12 es trobaven per sota del llindar de la pobresa, tot i estar ocupades. Cal destacar que la sèrie temporal de dades per a Catalunya no és totalment comparable (es produeix una ruptura de sèrie a partir de l’any 2013), però en qualsevol cas, s’observa que la taxa de risc de pobresa en el treball va arribar a un mínim l’any 2008 (8,6%) i a un màxim el 2010 (13,3%), mentre que els anys de recuperació millora tan sols una mica, i en particular el 2016 torna a empitjorar i és un dels més alts de la Unió Europea. En el cas espanyol, l’indicador ha seguit a l’alça els últims anys, fins a situar-se l’any 2016 en un 13,1% (el 2015 havia estat d’un 13,2%).

Draft Amarelo 795063011-image15.png

Aquest indicador considera un concepte d’ocupació més restrictiu que d’altres, ja que només considera els ocupats que almenys hagin treballat 7 mesos de l’any. En canvi, en l’indicador de baixa intensitat de treball, és suficient amb que les persones de la llar treballin més d’un 20% del seu potencial de treball per a que deixi de ser considerat dins del col·lectiu de baixa intensitat. Això explicaria en bona mesura que l’indicador de pobresa en el treball hagi mostrat una evolució desfavorable, en contrast amb la forta millora de l’indicador BIT. Al mateix temps, cal tenir en compte que els salaris han continuat mostrant un creixement molt feble, alhora que en diversos treballs (com ara Fernández-Kranz, 2017 o OXFAM, 2018) es constata que part de l’ocupació que s’està generant aquests últims anys presenta unes condicions salarials força inferiors a les d’abans de la crisi (es produeix un descens significatiu en el salari d’entrada).

Pel que fa a la taxa de risc de pobresa en el treball a Europa, es pot veure en el gràfic 5 que Catalunya presenta un indicador (12% per al 2016) clarament superior a la UEM19 (9,5%), i a la UE28 (9,6%), de manera que ocuparia el quart lloc en el rànquing dels països amb la taxa de pobresa més elevada entre els ocupats, només superada per Romania (18,6%), Grècia (14%) i Espanya (13,1%). Els percentatges més baixos corresponen a Finlàndia (3,1%), República Txeca (3,8%), Finlàndia (3,7%) i Bèlgica (4,7%).

Draft Amarelo 795063011-image16.png

Cal destacar que abans de la crisi el percentatge de treballadors en risc de pobresa ja era més alt a Catalunya i Espanya que a la UE, segurament per factors que s’esmenten més endavant, com ara la més alta temporalitat i rotació al mercat de treball català, així com una presència més alta d’ocupacions de salari més baix. En aquest sentit, el treball de Marx i Nolan (2013) analitza un altre indicador relacionat, el percentatge de treballadors pobres: a partir de l’ECV calculen els treballadors que perceben uns salaris per sota d’un 60% del salari medià de la distribució (és a dir, enlloc de considerar la renda mitjana de cada individu de la llar, com l’indicador de taxa de risc de la pobresa, consideren el salari individual de les persones que treballen). Segons aquest càlcul, l’any 2010 els percentatges més alts de treballadors pobres a escala europea corresponien a Grècia (13,8%), Espanya (12,7%) i a alguns països de l’Est.

Tot i això, cal tenir en compte que els salaris baixos i el risc de pobresa en el treball son dos fenòmens que estan relacionats, però no sempre tenen per què aparèixer a la vegada, ja que en el concepte de pobresa laboral es combinen la dimensió individual amb la de la llar. És a dir, és possible que una persona amb un salari baix no estigui en risc de pobresa, perquè els ingressos dels altres membres de la llar poden complementar el seu salari. I al contrari, també és possible que algú amb unes condicions salarials força favorables es trobi en situació de pobresa pel fet de formar part d’una llar que, en conjunt, tingui uns ingressos insuficients. D’altra banda, Marx i Nolan (2013) també vinculen la pobresa sobretot amb la presència d’un sol perceptor d’ingressos i amb una baixa intensitat laboral de la unitat familiar, ja que el nivell de vida mitjà (i per tant, el llindar de pobresa relativa) està cada vegada més determinat pel nivell de vida de les llars amb dues fonts d’ingressos.

Per tant, el fet que el risc de pobresa en el treball sigui més alt a Catalunya que a la UE està relacionat amb persones que obtenen una baixa renda anual pel seu treball, o bé perquè el seu salari és comparativament baix (per les seves característiques individuals, o per les característiques del seu lloc de treball), o bé perquè treballen menys hores a l’any de les desitjades, a causa de fenòmens com la temporalitat, l’economia informal o el temps parcial involuntari. L’alta temporalitat en el mercat de treball català i l’alta rotació serien, per tant, alguns factors que explicarien la pobresa laboral més alta a Catalunya. L’any 2017 un 21,6% dels treballadors eren temporals, mentre que a la UEM ho eren un 16%, (en mitjana del 2017 fins el tercer trimestre). L’alta rotació laboral queda reflectida en la durada molt curta de molts dels contractes que es realitzen – el 2017 un 41,3% dels contractes signats a Catalunya van tenir un durada d’un mes o menys-, de manera que existeix un col·lectiu de persones que transiten de manera força contínua entre l’atur i treballs poc estables. En aquest sentit, el darrer informe d’Intermon OXFAM, centrat en el cas espanyol, també esmenta noves fórmules de treball que estan afavorint un deteriorament en les condicions salarials, com ara el ràpid creixement de les empreses multiservei i l’auge de l’economia sota demanda desregulada.

Al mateix temps, el model de creixement econòmic previ a la crisi, que va suposar la creació de molts llocs de treball poc qualificats i amb salaris relativament moderats, també va afavorir aquest fenomen. Arranz, Davia i Garcia-Serrano (2015) també apunten a que algunes institucions laborals poden afavorir més o menys la presència de salaris baixos, ja que algunes figures (per exemple el salari mínim) busquen corregir en certa mesura la desigualtat salarial amb l’establiment de límits inferiors salarials, de manera que limiten la dispersió de salaris en la part baixa de la distribució. El fet que el salari mínim espanyol sigui molt baix en comparació amb altres països europeus (en paritat de poder de compra) o la pèrdua progressiva de cobertura de la negociació col·lectiva, pot haver contribuït a una presència més gran de salaris baixos. En el cas català, a més, el salari mínim és el mateix que el que es defineix a escala estatal, però en termes de paritat de poder de compra encara tindria un nivell més reduït que la mitjana espanyola, ja que la seva capacitat adquisitiva és més baixa atès el nivell de preus més alt a Catalunya.

Juntament amb aquests factors estructurals, la greu crisi econòmica ha conduït a un fort ajust en els salaris, en particular en l’estrat de salaris baixos, tal com apunten Ramos y Royuela (2016), o Bentolila (2017), i aquest factor ha contribuït a un augment del risc de pobresa en el treball. L’evolució a la baixa en els salaris ha vingut sobretot de la mà d’uns salaris més baixos en els nous llocs de treball creats. Així, segons el treball de Fernández Kranz (2014), els ingressos salarials en l’economia espanyola van experimentar un descens molt acusat entre el 2008 i el 2013 en el cas dels treballadors movers (aquells que van canviar de lloc de treball durant aquests anys), molt més intens que en el cas dels stayers (treballadors estables, que van conservar el mateix lloc de treball). En els primers, els salaris van reduir-se, de mitjana, un 17%, mentre que en els segons només un 1,6%. En un treball posterior del mateix autor (2017), es troba evidència que els nous treballs creats a partir de la recuperació presenten un salari inferior a causa del major ús del temps parcial i especialment per un component preu més baix (es paga avui en dia un 5,4% menys pel mateix tipus de feina que al 2008)

8. Conclusions

Després del deteriorament dels indicadors de pobresa i desigualtat arran de la crisi, els resultats de l’ECV dels anys 2015 i 2016 (que fan referència als ingressos de l’any 2014) conviden a un cert optimisme pel que fa a la disminució dels nivells de pobresa i de la taxa AROPE, perquè reflecteixen el camí d’una certa recuperació que posen de manifest altres indicadors. Els ingressos de la població han crescut i destaca la millora de dos dels components de la taxa AROPE: la taxa de persones que viuen en llars amb baixa intensitat de treball (BIT), i la taxa de persones amb privació material severa (PMS), que s’han reduït totes dues de manera significativa, i que se situen per sota de la mitjana de la UE. La taxa de risc de pobresa (TRP), per la seva banda, ha disminuït el 2015, mentre que el 2016 ha augmentat lleugerament en bona mesura perquè el llindar de renda ha experimentat un increment notable, i moltes persones properes a aquest llindar han quedat per sota. En aquest sentit, la lectura de la TRP s’ha de fer sense perdre de vista que és un indicador de pobresa relativa. Al mateix temps, el risc de pobresa segueix sent persistentment alt en alguns trams d’edat, com en el cas de les persones de menys de 16 anys (27,9% dels menors de 16 anys estan en risc de pobresa). La conseqüència de tot això és la millora de la taxa AROPE, tot i que no es pot oblidar que la pobresa i l’exclusió social segueixen afectant el 51,8% de els persones estrangeres i el 54,6% de les persones aturades.

Finalment s’ha d’indicar que amb la crisi econòmica es van deteriorar de manera acusada els indicadors de pobresa i de desigualtat, en bona mesura pel dràstic ajust al mercat de treball, que va conduir a màxims en la taxa d’atur. A més, la segona fase de la recessió, quan es va produir la crisi del deute públic a la zona euro, va comportar un ajust fiscal també molt significatiu, limitant el marge de maniobra dels governs. Amb la recuperació econòmica, el panorama ha començat a millorar, però d’una manera modesta: encara existeixen greus problemes estructurals (com l’atur de llarga durada), al mateix temps que la nova ocupació creada presenta unes condicions salarials més desfavorables que en el període previ a la crisi – i sovint amb situacions laborals força vulnerables, amb l’augment de formes de treball com el temps parcial involuntari, o la contractació per empreses multiservei. Alguns canvis en la regulació del mercat de treball expliquen el pes creixent d’aquest tipus de treballs, de manera que esdevé essencial apostar per un model de creixement econòmic que afavoreixi una creació d’ocupació de més qualitat.

9. Bibliografia

Institut d’Estadística de Catalunya (2015). Enquesta de condicions de vida [en línia] [[1] [2]]

Instituto Nacional de Estadística (2015). Encuesta de Condiciones de Vida [en línia] [[http://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid 1254736176807&menu=ultiDatos&idp=1254735976608].

Instituto Nacional de Estadística (2015). Encuesta de Condiciones de Vida. Metodología. Madrid (2005) (Revisada 2013).

EUROSTAT (2015) [en línia] [[3] [4]]

«Balanç de la contractació laboral a Catalunya. 2015». Observatori d’Empresa i Ocupació [Barcelona: Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Generalitat de Catalunya], 2016.

ARRANZ, J.M., DAVIA, M.A., GARCIA-SERRANO, C. « Desigualdad salarial y empleo de bajos salarios en los países desarrollados». Ekonomiaz [Vitoria/ Gasteiz: Departament d’Hisenda i Finances, Govern basc], núm. 87, 2015.

AYALA, L. “La desigualdad en España: Fuentes, tendencias y comparaciones internacionales”. Estudios sobre la economía española – 2016/24, 2016.

AYALA, L.. “Crisis económica y distribución de la renta: una perspectiva comparada”. Papeles de economía española, núm. 135. Fundación de Cajas de Ahorros (FUNCAS) [Madrid], 2013.

CONSELL DE TREBALL ECONÒMIC I SOCIAL DE CATALUNYA (CTESC); El risc de pobresa relacionat amb el mercat de treball. [Barcelona]( 2012).

DAVIA, M.A. « Mercado de trabajo y desigualdad». Primer informe sobre la desigualdad en España [Madrid: Fundación Alternativas], 2013.

EUROPEAN COMMISSION. “Employment ans Social Developments in Europe”. Quarterly Review. February 2018. Publications Office of the European Union, 2018 [Luxembourg].

FERNANDEZ KRANZ, D. « Ajuste salarial en España durante la crisis econòmica». Cuadernos de Información Econòmica [Madrid: FUNCAS], núm. 240, 2014.

GARCÍA-SERRANO, Carlos; ARRANZ, José María. “Crisis económica y desigualdad salarial”. Papeles de economía española, núm. 135. Fundación de Cajas de Ahorros (FUNCAS) [Madrid], 2013.

GOERLICH, F.J. “Distribución de la renta, crisis económica y políticas redistributivas”. Fundación BBVA i IVIE, 2016.

INTERMÓN OXFAM. “Realitat o ficció? La recuperació econòmica en mans d’una minoria”. Barcelona. Gener 2018.

MARX, I., NOLAN, B. « Trabajadores pobres», a « Crisis, desigualdad económica y mercado de trabajo en España». Papeles de economia española [Madrid: FUNCAS], núm. 135, 2013.

PIKETTY, T. “El capital al segle XXI”. Col•lecció Orígens, núm. 209. Editorial RBA La Magrana [Barcelona ], 2014.

RAMOS, R., ROYUELA, V. « Pobresa, desigualtat i salaris». De propera aparició a Nota d’Economia [Barcelona: Departament de la Vicepresidència, d’Economia i Hisenda, Generalitat de Catalunya], núm. 103, 2016.

SÁNCHEZ, Rosa Maria. Més pobres i desiguals. El Periódico, 10 de juliol de 2016. [Barcelona] (2016)


(1) Aquests indicadors relatius de pobresa són els que s’utilitzen a nivell europeu, però també hi ha altres sistemes basats en llindars absoluts, com expliquen Ramos (2016) i Permanyer (2016).

Back to Top

Document information

Published on 11/05/18
Accepted on 08/04/18
Submitted on 01/03/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 18
Recommendations 0

Share this document