A Catalunya, la protecció d’hàbitats i espècies d’interès es duu a terme mitjançant dos sistemes normatius diferenciats: la Xarxa Natura 2000, regulada per normativa europea, i el planejament territorial, gestionat a través dels Plans Territorials Parcials.
Les normatives sectorials d’àmbit europeu prevalen sobre les normatives catalanes, sent les directives europees més restrictives i prioritzades en casos de conflicte, amb l'objectiu de garantir la protecció d’hàbitats i espècies d’interès comunitari. En canvi, la normativa urbanística catalana, si bé comparteix l’objectiu de protecció, té el potencial d’una major flexibilitat per adaptar-se a diferents situacions.
Aquest estudi analitza l'estratègia de protecció derivada d'ambdues normatives (europea i catalana), tant en termes d’efectivitat en la preservació d’hàbitats i espècies com pel que fa a l’impacte en l’activitat econòmica associada als sòls no urbanitzables.
Els resultats evidencien que la visió idealitzada —present fins i tot en sectors de la comunitat científica— del retorn de la natura al seu estat original a través de la preservació de l’acció humana, genera una estructura normativa relativament simple, que inhibeix iniciatives econòmiques en sòl no urbanitzable sense traduir-se necessàriament en una recuperació ambiental significativa dels hàbitats i ecosistemes protegits.
Per superar aquesta disfunció, es proposa l’adopció del concepte de resiliència com a principi rector en la gestió dels ecosistemes.
Abstract A Catalunya, la protecció d’hàbitats i espècies d’interès es duu a terme mitjançant dos sistemes normatius diferenciats: la [...]
4rceec (2025). Vol. Infraestructures i gestió sostenible del territori, 54
Abstract
Una diagnosi errònia és sovint el punt de partida de respostes de gestió inadequades que, en ocasions, poden fins i tot agreujar el problema que es pretén solucionar. L'ampliació de l’aeroport de Barcelona n'és un exemple clar, on metàfores i simplificacions de caire emocional impedeixen una anàlisi objectiva de la complexitat de gestionar les zones humides. Aquest domini d’una narrativa polaritzadora en el debat sobre la gestió d'ecosistemes fa gairebé impossible que l’administració pugui formular alternatives viables.
Es presenten els resultats d’una anàlisi de l’evolució històrica recent del sistema de zones humides del delta del Llobregat, que proporciona informació sobre els hàbitats més urgents de restaurar, la superfície mínima necessària per garantir la resiliència del sistema i les àrees on és viable crear noves zones humides. Finalment, s’avalua la probabilitat d’assolir l’objectiu —i l’obligació establerta en la legislació comunitària— de recuperar el sistema de zones humides del delta del Llobregat en funció de tres escenaris possibles: mantenir la situació actual, creixement de la tercera pista pels seus dos extrems i creixement exclusivament vers l’est.
Abstract Una diagnosi errònia és sovint el punt de partida de respostes de gestió inadequades que, en ocasions, poden fins i tot agreujar el problema que es pretén [...]
Un dels grans obstacles de l’avanç de la ciència de la gestió dels ecosistemes, és la prevalença, fins i tot dins de la comunitat científica, de la visió de la natura com un element simbòlic que s’ha de preservar, és a dir, allunyar de l’acció humana. Una natura que es manté mitjançant un “equilibri natural” que es gestiona de forma homeostàtica.
En contraposició a aquesta narrativa, els avenços en el coneixement científic de la gestió dels ecosistemes, apunten a una realitat molt diferent: els ecosistemes, lluny de l’equilibri estable, es mantenen en constant transformació. I aquestes transformacions no són lineals: hi ha llindars a partir dels quals, els ecosistemes es traslladen a estadis d’equilibri alternatius. Alguns dels quals són difícils de revertir.
Així doncs, al concepte de “preservació”, s’ha de contraposar el de gestió adaptativa i el de resiliència dels ecosistemes. Molt especialment en el planejament urbanístic, l’instrument necessari és el de la caracterització de l’estructura i dels processos en relació a les transformacions induïdes per els processos d’urbanització i dels usos del sòl. I, a partir d’aquesta caracterització i creació d’un model conceptual, establir els usos i dinàmiques de transformació, estrictament adaptats a la realitat de cada lloc, que millor puguin garantir la resiliència dels ecosistemes que es volen protegir.
En la presentació s’exposaran estudis de cas que comparen les normes urbanístiques en planejament territorial, amb la realitat de les diferents dinàmiques del paisatge i els usos del sòl que podrien garantir l’objectiu de resiliència dels ecosistemes. S’analitza la homogeneïtat de la legislació urbanística en contraposició a la diversitat de processos i estadis d’equilibri alternatius que s’haurien de considerar com objectius. Es mostraran també situacions en les quals les normes urbanístiques funcionen com veritables obstacles a la gestió adaptativa.
Abstract Un dels grans obstacles de l’avanç de la ciència de la gestió dels ecosistemes, és la prevalença, fins i tot dins de la comunitat [...]
Una mala diagnosi és, sovint, el punt de partença de respostes de gestió inadequades que, fins i tot, poden agreujar el problema que es vol solucionar. L’ampliació de l’aeroport de Barcelona és un exemple clar. Així doncs, aquesta presentació té tres parts:
Una descripció de la diagnosi prevalent (primavera de 2024) i el seu contrast amb la realitat, en termes del coneixement de la dinàmica dels ecosistemes.
Anàlisi dels escenaris possibles, en funció dels recorreguts promoguts per cada diagnosi.
Una breu hipòtesi sobre les causes: la narrativa prevalent de la preservació de la natura en tant que síntesi d’un ordre moral al qual tota societat ha d’accedir.
En el primer punt, es destaca la contraposició d’una llacuna amenaçada, erigida com a símbol de la resistència ambiental, amb la realitat de la manca d’un sistema de gestió basat en evidències empíriques, dècades després de la constitució de la estructura legal de protecció i gestió d’aquests espais naturals. Es mostren diversos exemples de literatura científica i de gestió de zones humides, clarament aplicables a la realitat de les zones humides del delta del Llobregat.
En el segon punt, es descriuria l’escenari del “triomf de la moral ecològica”, amb la no ampliació de l’aeroport, la consolidació de l’estructura actual de gestió, i l’ampliació de les zones protegides però sense resposta, en termes de biodiversitat i processos ecològics. L’escenari alternatiu seria el d’un sistema adaptatiu de gestió, fonamentalment basat en una estratègia integral de gestió del cicle hídric, informat per tecnologia, i que integraria altres actors rellevants com el de la producció agrícola. Aquest darrer escenari operaria principalment sobre un nou sistema de zones humides construïdes, de prop de 300 ha de superfície, situat fora de la zona de conflicte per risc de col·lisió de les aeronaus amb les aus.
Finalment, explorant la causa d’aquesta controvèrsia, es proposen dos agents causals interrelacionats: la capacitat de les narratives d’estructurar ordres morals, i que s’oposen a la gestió “utilitarista” de la natura basada en dades científiques; i la no separació de la “arena política” de l’esfera de la gestió. L’indicador més evident és la inexistència a Catalunya de cap conversació sobre l’eficiència i l’efectivitat de les polítiques de gestió dels ecosistemes.
Abstract Una mala diagnosi és, sovint, el punt de partença de respostes de gestió inadequades que, fins i tot, poden agreujar el problema que es vol solucionar. [...]
La legislació urbanística basada en la preservació: impacte i alternatives. 
