Abstract

L’envelliment de la població, un fenomen global però que afecta de manera especialment profunda als països del Sud d’Europa, suposa un gran repte en el futur pròxim. Els països no poden ignorar la necessitat d’afrontar canvis, tan profunds com a necessaris, a la seva organització econòmica i social. Sense dubte, l’anomenat “Estat del Benestar” és al capdavant d’aquestes institucions que cal reformar per adaptar-se a la nova realitat social. De manera recurrent, són els sistemes de pensions els que centren bona part del debat, ja que a la majoria de països suposen la part més important de despesa social i són especialment sensibles a l’estructura d’edat de la població. En aquest treball revisem i fem una anàlisi comparativa dels sistemes de pensions als diferents països europeus, així com de les principals reformes s’han portat a terme en busca de la seva sostenibilitat financera. A continuació aprofundim en el cas del sistema espanyol, analitzant amb detall les seves característiques intentant identificar les seves febleses per, posteriorment, poder proposar reformes.

Finalment, anem un pas més enllà i justifiquem que la consideració aïllada del sistema de pensions no permet afrontar adequadament els profunds canvis socials ens els quals estem immersos. Així per exemple, la greu crisi econòmica dels últims anys ha provocat que la taxa de pobresa del infants i la població més jove s’hagi disparat fins assolir nivells mai vistos i col·locant-nos a les pitjors posicions a nivell europeu, i fen palesa l’absència de polítiques socials per protegir el benestar dels nostres joves. L’Estat del Benestar ha de reformar-se per convertir-se en una eina integral que garanteixi el benestar de tots els que ho necessitin i en la mesura que ho necessitin, oferint de forma sostenible un nivell adequat i equitatiu de prestacions.

Abstract

L’habitatge és un pilar clau de l’Estat de Benestar com ho són també l’educació, les pensions, la sanitat, o els serveis socials. Però la importància de la política d’habitatge no només rau en la necessitat d’assegurar un bé de primera necessitat a tota la població, ni en l’impacte que té en la qualitat de vida i el benestar de les persones, ni en la materialització d’un dret jurídicament reconegut, com succeeix a Catalunya. Existeix una vasta evidència científica sobre com la manca d’un habitatge digne i adequat en termes físics i econòmics incideix negativament en la salut, en el desenvolupament educatiu dels infants i en les necessitats assistencials i de serveis socials dels membres més vulnerables de la llar, fins al punt que, quan els nivells d’exclusió residencials assoleixen cotes elevades, l’eficàcia del conjunt de polítiques socials es veu greument soscavada. Malauradament, a casa nostra, patim de la manca de consciència que l’habitatge és un dels pilars de l’Estat de Benestar, i encara molta gent segueix confiant en què el mercat garantirà la cobertura de necessitats tant quantitatives com d’ajust del cost. Això ens porta a viure els problemes d’habitatge com un mal endèmic, i a enfrontar cada nova circumstància conjuntural amb perplexitat i amb insuficiència de recursos i d’instruments d’intervenció. En aquesta comunicació s’examinaran les múltiples relacions existents entre la política d’habitatge i la resta de serveis troncals de l’Estat del Benestar, tant de forma general com per determinats col·lectius particularment vulnerables com, per exemple, els infants o les persones grans.