Abstract
A la tercera edició dels seus principis d’economia política, David Ricardo s’esmenava o complementava a si mateix i donava per bona la possibilitat que el fet de substituir treball per capital, mitjançant la implementació d’una innovació de procés, pogués acabar suposant la destrucció neta de llocs de treball. Ho il·lustrava amb un senzill exemple en què un empresari agrari desenvolupava una màquina nova, gràcies a la qual podia obtenir els mateixos beneficis amb una menor producció i nivell d’ocupació.
Les dades del seu exemple són les següents: l’empresari disposa d’un capital de 20.000, 7.000 en actius fixes i 13.000 en circulant, que destina a pagar a salaris per obtenir un producte de 15.000, amb la venda del qual aconsegueix un marge de beneficis de 2.000 o, el que és el mateix un rendiment del 10% sobre el seu capital. En un moment donat, però, decideix destinar 7.500 del capital circulant al desenvolupament d’una nova màquina, la qual cosa només li deixa per a salaris 5.500; un import que suposa molts menys treballadors però encara prou per produir, gràcies a la màquina, per un import de 7.500 i obtenir els mateixos 2.000 o 10% de beneficis.
Amb això, la producció haurà caigut en un 50%, l’ocupació en un 68%, el quocient capital producte haurà passat de 1,33 a 2,66, la productivitat per treballador haurà passat d’1,15 a 1,36, i la taxa de guanys serà la mateixa. És a dir: tot i l'augment de la productivitat del treball, cauria la total i la participació salarial, que passaria del 86,66% al 73,33% del producte, i les rendes del capital passarien de representar el 13,33% al 26,66% del producte; alhora, l’atur s’hauria incrementat de manera molt significativa i el PIB per càpita hauria disminuït.
A la tercera edició dels seus principis d’economia política, David Ricardo s’esmenava o complementava a si mateix i donava per bona la possibilitat que el fet de substituir treball per capital, mitjançant la implementació d’una innovació [...]