Abstract

La ponència miraria de donar resposta a les següents hipòtesis.

1. Tota innovació de procés suposa una disminució de la intensitat de treball; tota innovació de producte, una nova demanda potencial que pot absorbir els excedents de treball que la primera pugui acabar generant.

2. La de producte no pot emergir sense que abans la de procés no "alliberi" recursos; però si la de procés es dóna amb major intensitat que la de producte, es genera atur.

3. Innovacions disruptives de procés, com va ser la revolució industrial i avui la digital, en un primer estadi generen un atur que no minva fins que emergeix una innovació equivalent de producte. 

4. Es pot correlacionar la corba de Kuznets amb el cicle/tipologia de la innovació? I els cicles econòmics?

5. Catalunya ha excel·lit tradicionalment en creixement, no en productivitat/innovació, valor afegit i sostenibiltat. Quin tipus d'innovació caldria prioritzar? amb quins instruments? les nostres empreses punteres, en què són innovadores? quin és l'origen de la seva innovació?

Abstract

Un cop ens acostem als vint anys de creació del BCE i l’euro, comencem a tenir una experiència prou llarga de gestió d’una economia com la catalana, sense sobirania monetària i en plena globalització.  En els primers vint anys, la política econòmica ha estat realitzada en part (principal) per les autoritats espanyoles i en part (secundària) per les autoritats catalanes.  Val la pena analitzar els marges d’actuació que ha tingut cada autoritat, especialment la catalana, i com l’una i l’altra han intentat compensar la manca d’instruments monetaris i comercials.  Consideraré els resultats, parant atenció als factors externs, als problemes de sintonia o manca de sintonia entre autoritats estatals i autonòmiques i a les polítiques endegades pel govern de la Generalitat.   Els xocs positius i negatius viscuts han estat tan grans que convé reflexionar sistemàticament sobre les lliçons que en podem aprendre.  Hi havia un curs d’acció alternatiu al que es va prendre?  Si existia, era millor que el que es va seguir?  Què podria haver canviat d’haver comptat amb més instruments de política econòmica?

Abstract

A la tercera edició dels seus principis d’economia política, David Ricardo s’esmenava o complementava a si mateix i donava per bona la possibilitat que el fet de substituir treball per capital, mitjançant la implementació d’una innovació de procés, pogués acabar suposant la destrucció neta de llocs de treball. Ho il·lustrava amb un senzill exemple en què un empresari agrari desenvolupava una màquina nova, gràcies a la qual podia obtenir els mateixos beneficis amb una menor producció i nivell d’ocupació. 

Les dades del seu exemple són les següents: l’empresari disposa d’un capital de 20.000, 7.000 en actius fixes i 13.000 en circulant, que destina a pagar a salaris per obtenir un producte de 15.000, amb la venda del qual aconsegueix un marge de beneficis de 2.000 o, el que és el mateix un rendiment del 10% sobre el seu capital. En un moment donat, però, decideix destinar 7.500 del capital circulant al desenvolupament d’una nova màquina, la qual cosa només li deixa per a salaris 5.500; un import que suposa molts menys treballadors però encara prou per produir, gràcies a la màquina, per un import de 7.500 i obtenir els mateixos 2.000 o 10% de beneficis.

Amb això, la producció haurà caigut en un 50%, l’ocupació en un 68%, el quocient capital producte haurà passat de 1,33 a 2,66, la productivitat per treballador haurà passat d’1,15 a 1,36, i la taxa de guanys serà la mateixa. És a dir: tot i l'augment de la productivitat del treball, cauria la total i la participació salarial, que passaria del 86,66% al 73,33% del producte, i les rendes del capital passarien de representar el 13,33% al 26,66% del producte; alhora, l’atur s’hauria incrementat de manera molt significativa i el PIB per càpita hauria disminuït.

Abstract

Aquestes pàgines són unes primeres reflexions per endreçar l’àmplia problemàtica que suscito. No hi ha ni dades ni resultats, només un esquema interpretatiu.

1. Un cop ens acostem als vint anys de creació del BCE i l’euro, comencem a tenir una experiència prou llarga de gestió d’una economia com la catalana, sense sobirania monetària i en plena globalització. En els primers vint anys, la política econòmica ha estat realitzada en part (principal) per les autoritats espanyoles i en part (secundària) per les autoritats catalanes. Val la pena analitzar els marges d’actuació que ha tingut cada autoritat, especialment la catalana, i com l’una i l’altra han intentat compensar la manca d’instruments monetaris i comercials. Consideraré els resultats, parant atenció als factors externs, als problemes de sintonia o manca de sintonia entre autoritats estatals i autonòmiques i a les polítiques endegades pel govern de la Generalitat. Els xocs positius i negatius viscuts han estat tan grans que convé reflexionar sistemàticament sobre les lliçons que en podem aprendre. Hi havia un curs d’acció alternatiu al que es va prendre? Si existia, era millor que el que es va seguir? Què podria haver canviat d’haver comptat amb més instruments de política econòmica?

2. Quina política econòmica vol i pot fer la Generalitat? No és pas una pregunta simple ni mancada d’importància. Apunta al cor de la capacitat de gestió de les administracions subestatals. En el cas d’una regió de la Unió Europea, particularment de l’Eurozona, apunta a la combinació de manca de sobirania monetària en un espai que no està preparat per a la completa integració monetària, i a la disposició d’alguns poders de promoció econòmica.