Els pseudomossarabismes

Resum

L’origen de l’ictiònim català «alatxa» i els seus congèneres romànics s’ha atribuït al tractament mossàrab de «ce» del mot llatí «hallece», traspassat a l’àrab. Tanmateix, segons Joan Veny, la distribució geogràfica d’aquest tipus lèxic per les costes de la Mediterrània occidental, on dialectes centromeridionals italoromànics practiquen el canvi «ce» > «tx», convida a replantejar el seu origen geogràfic que seria el litoral de Toscana i Nàpols d’on la isoglossa hauria passat a Ligúria que, per la seva força expansiva, hauria propagat el mot cap a les costes occitanes i d’aquí a les catalanovalencianes fins arribar a Andalusia: seria un exemple més de l’expansió lingüística genovesa que va afectar mots de l’àmbit nàutic i de la pesca. L’estudi de l’origen de «punxar, punxa i punxó» és una mostra de la necessitat de revisar críticament el concepte de romandalusí o mossàrab. Per a Josep Martines, són mots corrents i antics en català i en aragonès, i coneguts en varietats del castellà oriental; no segueixen l’evolució fonètica esperable en aquestes llengües. Per explicar-los, s’havia recorregut a propostes ad hoc o al mossàrab. La documentació i la fonètica històriques i la geografia lingüística mostren que són vocables coneguts i propis de l’occità, fins i tot allà on «kt» llatí evoluciona vers «it» i no vers la palatal africada. Ens trobem, doncs, davant manlleus antics, potser transmesos inicialment com a termes d’ofici des d’Occitània vers el sud.

Text complet