Resum

A partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX, els escriptors catalans començaren a bandejar les velles denominacions de «llemosí» i «llengua llemosina», aplicades a la llengua comuna, en favor de «català» i «llengua catalana». Tanmateix, els escriptors valencians, amb Teodor Llorente al capdavant, es resistiren a abandonar la denominació històrica, ja que a València l’apel·latiu «català» no gaudia de tradició terminològica, i a més creava rebuig social. En aquest sentit, l’estudi repassa la manera com, en un primer moment, Llorente no volgué renunciar a un nom secular que, tot i saber etimològicament erroni, considerava socialment més apropiat; fins que, amb el pas dels anys, i influït per les pressions que li arribaven des de Catalunya, anà substituint progressivament el terme «llemosí» per noms i expressions com ara «valencià», «llengua valenciana», «la llengua comuna», «la llengua d’Ausiàs March», «la llengua que es parla en Catalunya, Mallorca i València», «la llengua que es parla des dels Pirineus fins a Elx, i les Illes Balears» i, finalment, també «català».

Text complet

The PDF file did not load properly or your web browser does not support viewing PDF files. Download directly to your device: Download PDF document
Back to Top

Document information

Published on 30/09/10
Accepted on 30/09/10
Submitted on 30/09/10

Volume 25, Issue 2, 2010
DOI: 10.7203/caplletra.49.4727
Licence: CC BY-NC-SA license

Document Score

0

Views 0
Recommendations 0

Share this document

claim authorship

Are you one of the authors of this document?