Abstract

Des de fa molts anys estem investigant i proposant un concepte de democràcia més adequat al segle XXI, en el que la ciutadania pugui controlar les seves institucions de forma distribuïda a través de mecanismes rigorosos de governança. Considerem que dins aquest marc s'ha d'enquadrar també, per un costat, el control distribuït dels fluxos

financers a través d'eines p2p com el blockchain i, per l'altre, la vigilància sobre la transparència i la lluita contra la corrupció sistèmica amb les implementacions de canals que alliberin les dades i la informació i endrecin el seu processament i usabilitat.

Paraules clau

P2P – Blockchain – Democràcia – Distribuït – Xarxa

DEMOCRÀCIA ECONÒMICA A L'ERA DEL BLOCKCHAIN per Xnet

Des d'Xnet, on treballem amb una estructura de node de Xarxa, portem diversos anys experimentant i proposant el que anomenem una "metodologia" que té per objectiu actualitzar la democràcia a un format més adequat al segle XXI. Parlem d'un format en què la ciutadania pugui controlar les seves institucions de forma distribuïda mitjançant mecanismes rigorosos de governança. Considerem que dins d'aquest marc s'han d'enquadrar també, d'una banda, el control distribuït dels fluxos financers i els mecanismes de creació de la base monetària amb eines P2P com blockchain i, de l'altra, la vigilància sobre la transparència i la lluita contra la corrupció sistèmica amb la implementació de canals que alliberin les dades i la informació, ordenin el seu processament i usabilitat i facilitin així la detenció d'irregularitats.

Aquest és el marc per replantejar estratègies innovadores que facilitin la sostenibilitat d'aquelles pràctiques que puguin contribuir a la producció comuna de riquesa i establir les bases per a una economia més distribuïda i no especulativa, capaç de coexistir amb l'actual economia financera.

Es necessita un canvi en la política econòmica i productiva perquè aquestes pràctiques d'economia real deixin d'estar escanyades per les polítiques d'austeritat, per una fiscalitat orientada a l'espoli i el vassallatge i pel pagament de deutes probablement il·legítims - en tot cas no auditables - i puguin competir amb l'economia financera.

Els tres principis rectors que plantegem en una societat democràtica del segle XXI que aspiri a ser també democràtica en l'àmbit econòmic, són un equilibri entre les capacitats i aspiracions individuals, la nostra capacitat d'organitzar-nos per actuar en conjunt i la preservació dels béns comuns, amb un Estat sota control ciutadà com a facilitador garant i no com a competidor i depredador.

En un context de greu dèficit democràtic acompanyat - com a conseqüència - de l'empobriment i l'espoli que ja s'han dut a terme, i amb una escletxa immensa entre el primer nivell de riquesa i tots els inferiors, no hi ha altra opció que la de refundar el propi enfocament que es dona a l'àmbit econòmic mitjançant la possibilitat de distribució d'esforç i benefici que ens ofereix l'era digital. En tota la història econòmica d'occident des del mercantilisme, no es pot dir que sigui habitual observar mercats basats en lliure concurrència sense estar intervinguts pels processos d'acumulació de capital, tal com ara es poden observar a la Xarxa.

Context actual: Capitalisme Cognitiu

Internet ha produït un tipus de desintermediació que ja hem vist al llarg de la història quan arriba una nova tecnologia. L'impacte ha estat particularment fort i ràpid perquè combinat amb la desintermediació que produeix la creació de xarxes entre sistemes estàtics. L'analogia amb la invenció de la impremta o amb les xarxes de camins, són els exemples més utilitzats per il·lustrar aquestes dinàmiques. Aquests moments de desintermediació, en els quals l'statu quo és fortament sacsejat, després de períodes més o menys curts, tornen a tancar-se configurant una nova realitat amb noves intermediacions. Ens trobem en aquesta fase.

Una sèrie de canvis que han tingut lloc en l'esfera econòmica, política i cultural han contribuït a fer possible processos més democràtics de producció de coneixement alhora que han donat peu que sorgissin nous agents que actuen per monopolitzar el coneixement produït.

El pas d'un model de producció de base fordista al denominat post-fordista ha vingut empès per diversos canvis en les formes d'estructurar la cadena de producció, on la informació i el coneixement han anat ocupant un paper central, així com la necessitat de gestionar adequadament aquests recursos. La incidència de les tecnologies de la informació, l'optimització dels recursos per a una producció 'just in time', la prioritat competitiva d'ampliar l'oferta amb productes i serveis dirigits a diferents perfils de consumidor, etc. han estat alguns dels fenòmens que han tingut un paper rellevant en aquest període de canvi.

La 'Nova Economia' ha anat practicant diverses estratègies amb l'objectiu d'extreure més rendiment d'aquest coneixement difús, convertit ara en una font de riquesa a explotar.

Per crear valor, el capitalisme cognitiu es veu obligat a produir una falsa escassetat en plena economia de l'abundància. Les grans corporacions - noves i velles - han buscat formes d'extreure beneficis del coneixement comú social o "general intellect": el crowd-sourcing, el crowd design o el clic-working en són exemples. Això situa les lleis de propietat intel·lectual i industrial en el centre del debat, ja que són els instruments centrals per a la privatització del coneixement, malgrat que moltes corporacions negaran l'origen col·lectiu d'aquest coneixement.

La noció de valor i propietat naturalitzada sota les patents o el copyright restrictiu són al pol oposat al que necessitem com a societat.

Aquesta tensió entre les noves formes de producció i mercat distribuïdes, no basades en processos d'acumulació del capital sinó en retroalimentar els sistemes perquè puguin existir sense necessitat de créixer, i les lògiques preexistents que volen canalitzar-les en dinàmiques extractives, és molt patent en la que s'ha denominat economia col·laborativa o shared economy, una definició que s'ha propagat i que ha arribat a atribuir-se des de projectes realment col·laboratius a formes extractives salvatges.

Competició vs Cooperació

El sistema s'apropia de la creativitat social amb l'objectiu de crear plusvàlues. Les externalitats positives que es generen en àmbit "cognitiu" no poden ser valorades de forma tradicional; la plusvàlua no es pot mesurar exclusivament en termes de producció de mercaderies. La 'pol·linització' a la que fan referència alguns autors recordant l'activitat de les abelles com agents que distribueixen pol·len - pràctica productiva que supera amb escreix l'activitat productora de mel - és una metàfora de la intel·ligència col·lectiva; l'activitat contínua genera plusvàlues que es volen codificades i controlades mitjançant la propietat intel·lectual i industrial. Un exemple que il·lustra aquesta nova realitat és la pròpia Xarxa, on usuaris professionals i amateurs generen els continguts que són consumits per tothom. Aquest coneixement col·lectiu ha de ser interpretat com una característica d'un canvi social més gran i no com una peculiaritat d'un tipus d'economia en concret.

De la mateixa manera que en el pas del feudalisme al capitalisme en molts llocs els terratinents van arrabassar els camps comunals als camperols a través d'una sèrie de processos legals (i no tan legals) que es van denominar encerclaments (enclosures), en el capitalisme cognitiu existeixen nous encerclaments - molt evidents en el desplaçament del "producte" de l'objecte a l'accés - que desfan el règim comunal del procomú digital i als quals oposem models econòmicament sostenibles de gestió eficient del comú.

El lliure flux de coneixements a la xarxa no és percebut pel sistema capitalista com la base productiva que ha de romandre sota règim comunal (commons), sinó que es percep com susceptible de rebre un preu per poder accedir-hi. La lògica del lliure flux a cost zero i sense una governança superior que l'acoti, es considera incompatible amb un model de negoci sostenible, malgrat que això no sigui o podria no ser la realitat que caracteritza la pràctica econòmica contemporània.

Els nous models de negoci que entenen la producció col·lectiva com a quelcom que ha de ser protegit i fomentat i no com a un terreny a explotar i encerclar, prenen la cooperació com a règim natural del intercanvi/mercat. Les experiències més suggerents i que han motivat diferents moviments que comparteixen aquesta naturalesa col·laborativa, provenen de les comunitats de programari lliure i altres comunitats digitals que han imitat aquests processos de producció amb notable èxit. Com ja és popularment conegut, aquestes comunitats o grups generen una producció col·lectiva que comparteixen sota llicències obertes, permetent l'ús i la modificació del codi sempre que es respecti la mateixa obertura en l'obra derivada. Això es desenvolupa sota una lògica viral, que generalitza l'obertura en les llicències de totes les obres derivades. La producció total de codi conforma la utilitat pública del programari lliure, produït, gestionat i optimitzat per tota la comunitat. Aquests béns comuns serveixen de base per a diverses microempreses  en les que el seu model de negoci es basa en serveis d'implementació i d'adaptació del software per a projectes concrets.

La lògica del peer-to-peer configura models de negoci basats en una producció col·lectiva i federada. L'usuari passa a ser generador de valor, formant part d'un cicle virtuós de producció i consum del que es beneficia.

Embrancades en una altra dinàmica, les estructures monopolístiques d'intermediació velles i noves, es nodreixen de la producció col·lectiva, però no repliquen la lògica col·laborativa, sinó que imposen marcs d'apropiació sobre els béns comuns i l'accés, reproduint l'economia basada en l'escassetat, allunyades de la filosofia de la cultura lliure i de l'economia de l'abundància.

En un context en què aquestes pràctiques contradiuen els seus propis postulats sent absolutament anacròniques, només poden mantenir-se a força de legislacions que sufoquen la nova realitat i serveixen per perpetrar un entorn artificiós, creant bombolles d'irrealitat. D'aquí l'intent de criminalització del P2P, del compartir i fins i tot de l'Internet sencer, -ja que hi som - i en breu, per què no, del Blockchain.

Aquests obstacles, que són polítiques de preservació de privilegis i monopolis, col·lapsen les dues sinèrgies econòmiques, l'especulativa i la no especulativa; d'aquí la urgència de revertir aquesta situació.

La col·laboració oberta online requereix una certa infraestructura per al seu funcionament, la infraestructura que facilita l'agregació de l'acció col·lectiva. Utilitzant la infraestructura, els individus interactuen per crear de forma col·laborativa continguts i treballs de diferent caràcter.

Hi ha diversos models de provisió d'infraestructura i és en aquesta fase del cicle productiu on intervé l'elecció: centralitzadora o distribuïda i descentralitzada. Tota la història econòmica d'Internet pot interpretar-se com un moviment pendular entre la producció distribuïda, l'acumulació depredadora i centralitzadora de la riquesa produïda i l'ensorrament (veieu aquest moviment en la bombolla de les PuntCom, la posterior aparició de la web 2.0 amb continguts aportats pels usuaris i l'actual situació dels "jardins tancats"). Blockchain marca l'horitzó de la propera descentralització.

Blockchain per la transparència i el control ciutadà dels fluxos financers

Com ja és notori, el Blockchain és un tipus de base de dades distribuïda en què tots els nodes tenen tota la informació; la comunicació entre nodes és via P2P. Com el Blockchain és darrere de monedes digitals sobre les que tant es parla (com per exemple el Bitcoin), així com els arbres amb el bosc, Bitcoin pot impedir-nos veure l'arribada de quelcom econòmicament revolucionari com ara les bases de dades realment distribuïdes.

Blockchain es converteix en un registre públic i distribuït (cadascú accedeix a totes les dades) de totes les operacions que es duen a terme, fent-se molt difícil la manipulació.

Amb aquest sistema s'obté una traçabilitat real dels fluxos ja que no queden registrats en un ordinador d'una gran companyia, sinó en tots els ordinadors que participin en el sistema de pagaments i a la vista de tothom. D'aquesta manera es pot estudiar per on i com exactament circulen els diners i alhora garantir la privacitat de les persones que aquí operin. Transparència de les dades i de les institucions, privacitat de les persones.

Últimament molts països estan directament prohibint els pagaments en diner físic i implementant diversos sistemes en el comerç perquè tots els pagaments es facin electrònicament. Però això no és distribuït i reverteix la idea de transparència que nosaltres defensem. En aquest cas és: opacitat per a institucions i corporacions i transparència i control només per a les persones.

Els governs i els grans bancs que impulsen aquesta eliminació del diner físic ens diuen als ciutadans que serà la mesura definitiva per lluitar contra el frau.

Naturalment no podem - ni hem de confiar - en els governs i partits responsables d'avalar el gran frau fiscal que cooperen amb les grans corporacions. Gràcies a filtracions com ara les de LuxLeaks, és ja de domini públic que la combinació govern-corporacions és la gran especialista en l'evasió fiscal.

Mentre el diner electrònic sigui un monopoli privat, sabem perfectament que la informació sobre tots els pagaments estarà als servidors privats d'unes poques corporacions. Alguns investigadors afirmen que entre el 3 i el 5 per cent de cada pagament va a parar a paradisos fiscals.

Acabar d'aquesta manera amb el diner físic és acabar amb l'anonimat dels petits pagaments - la qual cosa perjudicaria la nostra privacitat com a ciutadans - i en comptes d'acabar amb el gran frau fiscal sistèmic, el facilitarà. El mateix passaria si el blockchain s'utilitzés només en jardins tancats.

Una democràcia real en l'era digital és incompatible amb el control privatiu i centralitzat sobre el nucli dels sistemes de la nostra infraestructura digital - en el cas que ens ocupa aquí les estructures relacionades amb els fluxos financers. En poques paraules és incompatible amb estructures que no siguin distribuïdes i en codi obert, és a dir que el codi sigui auditable per qualsevol ciutadà. No només la ciutadania no pot vigilar-los, sinó que els propis governs no tenen control sobre ells.

Les institucions públiques gasten milions d'euros cada any en el desenvolupament de nou software adaptat a les seves necessitats. Les opcions de contractació del sector públic tenen un paper important en determinar quines companyies poden competir i a quin programari  es dona suport amb els diners dels contribuents. Les administracions públiques, a tots els nivells, tenen freqüentment problemes per compartir codi entre si, fins i tot quan financien el seu desenvolupament complet. A més, sense l'opció que tercers independents realitzin auditories o altres controls de seguretat en el codi, les dades sensibles dels ciutadans estan en risc.

Necessitem assegurar que el codi font sigui accessible perquè les portes del darrere i els forats de seguretat es puguin corregir sense dependre de cap proveïdor de serveis en particular. No ens referim al codi font del software, que també, sinó al de tot. Necessitem una democràcia de codi obert i unes finances transparents sense agents que basin els seus negocis en les asimetries d'informació.

Fonts:

XNET, https://xnet-x.net

XNET, FCFORUM I ROWAN JARON, (2010) “Manual Per La Creativitat Sostenible”

Back to Top

Document information

Published on 11/05/18
Accepted on 04/05/18
Submitted on 10/02/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 0
Recommendations 0

Share this document

claim authorship

Are you one of the authors of this document?