L’avaluació socioeconómica del turisme a Catalunya: implicacions fiscals

Resum

El present estudi presenta una primera aproximació a una avaluació socioeconòmica del Turisme a Catalunya. Com a metodologia, es segueix l’anàlisi cost-benefici (ACB) que és un instrument que té com a objecte avaluar polítiques públiques i projectes d'inversió des del punt de vista de les necessitats de la societat, i permetre així establir prioritats a l'hora de prendre decisions. Així, l’ACB consisteix en quantificar, en termes monetaris, els beneficis i els costos que comporta sobre el conjunt de la societat el turisme. Per tant, un benefici o un cost del turisme, no és només allò que produeix un guany monetari, sinó tot el que millora o empitjora el benestar (externalitats negatives o positives). Recopilant informació de fons de dades diverses així com d’estudis previs de la literatura científica turística l’estudi pretén donar indicacions per realitzar una avaluació ( en termes monetaris) no només els beneficis i costos econòmics sinó també aspectes com els beneficis per la imatge de la destinació catalana o els costos d’un volum de turisme excessiu en determinats punts turístics. En aquest sentit, s’avalua la taxa turística com a instrument fiscal que serveixi, no només per obtenir ingressos recaptatoris sinó per corregir externalitats negatives. Finalment, tan l’avaluació econòmica com la política turística i fiscal està influenciada pel fenomen de l’economia col·laborativa (Airbnb, Uber...). El treball acaba amb una discussió de les principals implicacions d’aquesta avaluació econòmica, especialment en termes de política turística.

Introducció

L’avaluació socioeconòmica de les inversions públiques és un instrument cabdal per la presa de decisions i la assignació de recursos. Una de les eines més utilitzades ha estat l’anàlisi cost-benefici, que té com a objecte avaluar polítiques públiques i projectes d'inversió des del punt de vista de les necessitats de la societat, i permetre així establir prioritats a l'hora de prendre decisions. En el camp del turisme, s’ha utilitzat l’anàlisi cost-benefici per calcular la viabilitat d’inversions hoteleres (Forbes, 1976 or Singh et al, 2014) o events esportius (Barget i Gouguet, 2010; Taks, 2011; Jimenez-Naranjo et al., 2016; Bosch et al, 2017). Tanmateix, s'han realitzat anàlisis teòriques del turisme utilitzant aquest marc (Bevan i Soskice 1976) i l’anàlisi clàssic de l’impacte de l’arribada de turistes de Dwyer & Forsyth (1993).

L’avaluació socioeconòmica és , per tant, un instrument clau per la presa de decisions. En el cas del turisme, es tracta d’un sector especialmentEl present estudi té com a objectiu realitzar una primera aproximació qualitativa a una avaluació socioeconòmica del Turisme a Catalunya. Com a metodologia, es segueix l’anàlisi cost-benefici (ACB) que és un instrument que té com a objecte avaluar polítiques públiques i projectes d'inversió des del punt de vista de les necessitats de la societat, i permetre així establir prioritats a l'hora de prendre decisions. Recopilant informació de fons de dades diverses així com d’estudis previs de la literatura científica turística l’estudi pretén donar indicacions per realitzar una avaluació ( en termes monetaris) no només els beneficis i costos econòmics sinó també aspectes com els beneficis per la imatge de la destinació catalana o els costos d’un volum de turisme excessiu en determinats punts turístics. Finalment, s’avalua l’impacte fiscal del turisme amb especial atenció a l’impost d’establiments turístics .

El treball s’estructura com segueix. En primer loloc, es presenten els fonaments de l’anàlisi cost-benefici del turisme. A continuació es presenten aproximacions al tractament de diferents impactes del turisme a Catalunya: benefici econòmic i d’imatge, costos d’aglomeració i costos de criminalitat. Finalment, l’estudi presenta una aproximació de l’impacte fiscal del turisme i realitza algunes recomanacions de política fiscal i turística.

Anàlisi Cost-Benefici

L’anàlisi cost-benefici (ACB) és un instrument que té com a objecte avaluar polítiques públiques i projectes d’inversió des del punt de vista de les necessitats de la societat i permetre establir prioritats a l’hora de prendre decisions. Consisteix a quantificar, en termes monetaris, els beneficis i els costos (socials) que comporta sobre el conjunt de la societat una determinada actuació. D’aquesta manera, l’ACB permet la comparació directa dels resultats amb els costos, i es pot determinar el valor net del programa. Quan els beneficis superin els costos (valor net positiu), estarà econòmicament justificada l’adopció del programa. De la mateixa manera, l’ACB permet fer comparacions entre projectes que poden ser similars o diferents, ja que homogeneïtza la unitat de mesura dels resultats en valors monetaris. És a dir, el que determina si un projecte és més o menys rendible socialment que un altre és la diferència entre els beneficis i els costos (Raya and Moreno, 2013; Rus, 2008) .

Per tant, les regles de decisió de l’ACB són molt clares i això fa que sigui una tècnica molt atractiva. En el cas del turisme, l’ACB ens permet conèixer la rendibilitat social de les inversions efectuades per atraure turistes. Tanmateix, el seu principal problema rau en les dificultats per expressar tots els efectes rellevants d’una política o inversió pública a una magnitud monetària. Per exemple, quin és el valor de la imatge de la destinació? Quin és el cost de la congestió turística?

Els càlculs dels beneficis econòmics i socials sol ser la part més complicada i controvertida d’una anàlisi cost-benefici, ja que els costos són més fàcilment avaluables i, financerament, els ingressos (que no els beneficis) són, moltes vegades, una aportació pública per finançar el programa.

L’economia considera benefici tot allò que contribueix a augmentar el benestar de les persones.^¹Per tant, el concepte de benefici està relacionat amb el concepte de preferència dels individus. Si alguna cosa és preferida per les persones, si alguna cosa es considera com a bona i desitjable, s’ha de considerar com un benefici en una avaluació econòmica. És erroni pensar que, en una avaluació econòmica, benefici és només allò que produeix un guany monetari. Benefici és tot el que millora el benestar, definint el benestar a partir de les preferències individuals (tenint en compte una determinada distribució de la renda). La conseqüència d’això és que els beneficis i els costos d’una avaluació econòmica han d’adoptar una perspectiva social, tal com s’ha assenyalat abans.

Béns i serveis que tenen mercat

Molts estudis se centren únicament a valorar l’impacte econòmic del turisme a partir dels impactes directes, indirectes i induïts sobre el comerç, l’allotjament, restaurants, etc. En general aquests estudis utilitzen les Taules Input-Output, calculant l’impacte econòmic a partir de les dades de les enquestes de despesa oficials (EGATUR-Encuesta de gasto Turístico, INE). En qualsevol cas, una de les critiques a les anàlisi d’impacte econòmic, és que, apart d’estar subjecte a determinants supòsits sobre els coeficients tècnics, hi ha una tendència a una sobreestimació dels beneficis nets per les ciutats que allotgen turistes i exclouen del càlcul els beneficis i costos socials que generen en termes de benestar a la població resident (Crompton, 2006; i Jeong et al., 2015). Per altra banda quan aquestes xifres s’utilitzen un anàlisi cost-benefici cal tenir en compte que en ocasions els preus han de ser corregits (preus ombra) doncs els mercats no funcionen perfectament.

Valoració de béns que no tenen mercat

El problema rau en el fet que alguns d’aquests beneficis econòmics tenen un mercat (guany dels comerços, restaurants o allotjaments pel fet d’atraure turisme), mentre que d’altres no (el valor de la marca Catalunya, el cost en termes de soroll, per exemple, d’una excessiva concentració de turistes en alguns punts....). Com que no té un mercat en el qual s’intercanviïn, no es disposa de preus que mostrin la valoració social i, per tant, que permetin traduir-los en diners i incorporar-los als càlculs dels beneficis de l’ACB. A continuació s’exposen les alternatives disponibles a l’hora de mesurar i valorar els resultats d’un programa públic on els béns que es valoren no tenen mercat. Per a això, els mètodes més comuns són: l’enfocament del capital humà, la revelació implícita de les preferències o el mètode del valor contingent.^²

L’enfocament del capital humà

Podria ser aplicable per conèixer quant s’incrementa el benestar de l’individu per la millora en l’estat de salut generada per la pràctica d’un turisme actiu o de benestar (senderisme, balnearis...). La denominació d’aquest enfocament prové del fet de considerar el seguiment d’un programa o una activitat com una inversió en capital humà. Centra el seu interès en els guanys de productivitat, mesurats en termes d’increment d’ingressos, que es deriven de la posada en funcionament d’un programa o acció qualsevol que augmenti la salut. Millorar la salut dels individus permet reduir, entre d’altres, el temps de treball que aquests perden com a conseqüència de les restriccions que suposa el problema de salut al qual la tecnologia, el programa o l’activitat s’orienta. Com a crítiques d’aquest enfocament hi ha, en primer lloc, que no imputa cap valor a les millores de salut que no tenen una incidència directa sobre el temps hàbil per treballar, malgrat que les esmentades millores són sens dubte valorades pels individus. En segon lloc, es tracta d’un enfocament inconsistent amb l’ACB ja que defuig del concepte de benestar. Finalment, hi ha múltiples obstacles des del punt de vista metodològic derivats de l’existència d’imperfeccions en el mercat de treball que posen en dubte el supòsit teòric sobre el qual s’assenta aquest mètode, que no és cap altre que la igualtat entre el salari d’un treballador i la seva productivitat marginal.

La revelació implícita de les preferències

És aplicable, en el nostre cas, principalment,^³si es vol conèixer quant augmenta (o disminueix) el valor de l’entorn en fer una inversió turística. Per exemple, la inversió en conservar zones verdes o patrimoni cultural, millora l’aspecte del paisatge urbà i tindrà com a conseqüència una revalorització dels habitatges. Un augment de la inversió turística que contamini acústicament un punt turístic, redueix el valor dels habitatges de la zona. En prendre cert tipus de decisions, els individus manifesten el valor que assignen a productes per als quals no existeixen preus. Per exemple, una persona que valora negativament el soroll està disposada a pagar més per un pis que és en un lloc silenciós que per un altre de sorollós. Com que el que un està disposat a pagar per un pis depèn d’altres factors, a més del soroll, és necessari aplicar tècniques estadístiques que permetin aïllar l’efecte del soroll —o de la contaminació o, en sentit positiu, de la proximitat a un espai natural— sobre els preus dels pisos. Igualment, una persona que valora positivament viure en un entorn més bonic estarà disposada a pagar més per un pis al voltant d’un parc o un edifici històric. Tampoc aquest mètode no està exempt de crítiques. En primer lloc, resulta bastant complex aïllar l’efecte que tenen els diversos elements que influeixen en les decisions dels individus. Així mateix, les estimacions realitzades donen resultats molt dispars que sembla que depenguin en gran manera del context específic en el qual s’efectuen.

Empíricament, per tal d’obtenir implícitament el preu d’una característica que no té mercat, s’utilitzen els models de preus hedònics. Seguint Rosen (1974)^,⁴els productes heterogenis estan compostos de diferents característiques i el seu preu marginal implícit pot ser conegut a partir de l’estimació d’un model (model de preus hedònics) que explica el preu d’un producte a partir de les seves característiques. Evidentment, l’habitatge és un bé que encaixa perfectament en el marc dels models de preus hedònics. Alguns dels treballs a la literatura sobre preus hedònics aplicada al mercat de l’habitatge destaquen Palmquist (1984), Mills i Simenauer (1996), Bover i Velilla (2001), Ekeland et al. (2002 i 2004), Bin (2005) i García et al. (2006). En l’àmbit turístic destaquen els treballs centrats en els aspectes més valorats dels paquets turístics (Clewer i Pack, 1990; Taylor, 1995; Aguiló, Alegre i Riera, 2001; Papatheodorou, 2002; Aguiló, Alegre i Sard, 2003) i en els aspectes més valorats dels hotels i apartaments, incloent l’estacionalitat o la destinació (Coenders et al., 2002; Rigall, 2004; Ferri i Uriel, 2005; Juaneda et al., 2011; Raya, 2013). Alguns ja se centren en valoracions de caire mediambiental (Rambonilaza, 2006; Hamilton, 2007).

La valoració contingent

Hi ha una manera alternativa de mesurar el valor dels productes quan no hi ha preus de mercat que es basen en enquestes i rep el nom de valoració contingent (VC). El mètode de la VC tracta d’obtenir la disposició a pagar —o la disposició a acceptar una compensació— com a mesura del valor atorgat pels individus mitjançant enquestes que pretenen reproduir un cert mercat hipotètic o contingent. Un mercat està compost per tres elements: l’oferta, la demanda i el preu. En la VC, l’enquestador representa l’oferta; l’entrevistat, la demanda, i la seva disposició a pagar, el preu de mercat. El mètode de la VC proporciona, per tant, una informació similar a la que subministra el mercat, encara que no està exempt de problemes. Els principals inconvenients del mètode de la valoració contingent són d’índole pràctica o tècnica, és a dir, són problemes relacionats amb el disseny de l’estudi: elecció de la població rellevant, modalitat de pregunta i/o mitjà de pagament elegit, problemes d’agregació, etc. Per exemple, en determinades situacions de recessió econòmica la pregunta de quant estaries disposat a pagar per alguna activitat pot estar esbiaixada cap a zeros protesta (és a dir, dir un “0” no perquè ho valoris així sinó per no et facin pagar per aquesta activitat). Altres aspectes que certifiquen la consistència d’un estudi de VC és la seva coherència amb teories (que la disposició a pagar és major amb la renda, per exemple, o el fet que les enquestes hagin estat personals).

ACB turisme

El turisme representa per al país receptor una font de creixement econòmic
i de creació d'ocupació, a més d'augmentar les possibilitats d'intercanvi social
i cultural. Des de la perspectiva de l'anàlisi cost-benefici, el turisme també té costos socials que han de restar-se dels beneficis amb la finalitat de poder plantejar-se si estem davant una activitat socialment desitjable (congestió, desarrelament, inflació...). En aquest sentit, cal preguntar-se si en termes econòmics el turisme suposa un augment
del benestar social per a la regió receptora. Aquesta qüestió té una resposta
teòrica, així com una resposta empírica especialment rellevant en el cas d'ampliacions
d'oferta, i en el cas del tractament de certs segments de demanda turística
de baixos ingressos i alta conflictivitat social.

L’impacte del turisme sobre el producte intern brut és el valor brut de la producció. Per obtenir una mesura dels beneficis nets l’entrada de turistes, cal reduir aquesta xifra en els costos i les importacions utilitzades, doncs aquests tenen valor en usos alternatius. Per tant, l’impacte del turisme s’ha de avaluar en termes de benefici net i cal, tal i com s’ha comentat amb anterioritat, ajustar per "preus de l'ombra", si algun mercat no funciona de forma competitiva.

L’economia prediu un guany net del turisme doncs el guany del productor (producte de l’augment de la demanda) és superior a la pèrdua del consumidor (per l’augment dels preus). Clarke i Ng (1993) se sosté que ignorant els temes d'equitat (o suposant una compensació Kaldor-Hicks) i suposant que els turistes paguen per les externalitats que produeixen, una expansió turística sempre produeix beneficis nets positius per als residents, i si ben no tots milloraran, si ho faran en termes mitjans. Això ocorreria fins i tot en el cas de propietat estrangera de les empreses, ja que la venda dels actius s'haurà realitzat al valor present descomptat dels beneficis futurs. En cas de desocupació estructural la contractació de treball amb un cost d'oportunitat
inferior al salari de mercat suposa un benefici addicional de l'expansió turística. Com a resum, si bé és cert que l’activitat turística genera un benefici net per la societat, aquest depèn que els mercats funcionin perfectament (això no passaria, per exemple, si l’hoteler estranger aconsegueix el sòl a un preu per sota del preu del mercat) i que els turistes paguin per les externalitats que generen. Addicionalment, la societat hauria de tenir mecanismes de redistribució entre productors i consumidors.

Resultats

Beneficis econòmics

El càlcul dels beneficis econòmics a Catalunya es realitza a partir de la Taula Input-Output. Les taules input-output de Catalunya (TIOC) són, ara com ara, el millor instrument disponible per calcular l’efecte que genera la despesa turística sobre el conjunt de l’economia, tant de manera directa com de manera indirecta. El punt de partida de l’estimació a través de les TIOC és l’estimació que fa l’Idescat de la despesa dels turistes a Catalunya, desagregada per conceptes, el que anomenem vector de demanda turística. L’idescat facilita aquesta informació distingint entre la despesa efectuada per espanyols i per estrangers. El marc Input-Output de Catalunya (MIOC-2011), publicat al 2015 per part de l’Idescat obre la possibilitat d’analitzar la incidència de la despesa turística directa sobre el conjunt de l’economia catalana. Utilitzant les dades del mateix any, la despesa de turistes provinents de fora de Catalunya al 2011 es va xifrar en 9.695 milions€ i això va comportar la generació d’activitat (VAB) en l’economia catalana de 7.480 milions€, la majoria dels quals provenen de la demanda de la resta del món, que és quasi vuit vegades el que genera la demanda provinent de la resta de l’Estat (Guijoan et al 2016). En total, el sector aporta un equivalent al 3,8% del VAB generat pel conjunt de l’economia catalana. El VAB el podem entendre com un aproximació al guany net, doncs parlem de generació de valor afegit.

Pel que fa a l’ocupació total generada per la despesa turística forana (ocupació directa i indirecta) al 2011 es xifra en 116.259 ocupats, dels quals més de 102.000 són assignables al turisme internacional i un 14.250 són assignables al turisme provinent de la resta d’Espanya. Els ocupats totals generats per aquesta demanda exterior representen el 3,6% dels ocupats a l’economia catalana. Cal dir, que donada la situació d’atur estructural de l’economia catalana s’han d’entendre aquests llocs de treball com guany net.

Valor de la marca

Un dels aspectes en els que el turisme incideix és en el valor de la marca d’una destinació turística. De moment, els esforços de la literatura es centra en les valoracions dels consumidors (Konecnik and Gartner, 2007) així como valoracions indirectes a través dels preus dels allotjaments (Raya , 2013). Potser l’índex més conegut és Anholt-GfK Roper Nation Brands⁵, calculat a partir d’entrevistes a més de 20.000 internautes. L’index té 6 dimensions (exportacions, governança, cultura i patrimoni, gent, turisme i inversió i immigració). A l’any 2016, Espanya ocupa la posició 11 però la cuarta en el subíndex turístic. Sembla clar que el turisme millora la valoració de la marca. De tota manera, en cap cas, s’ha realitzat una monetització d’aquesta valoració ni de la marca Espanya ni de la marca Catalunya.

Aglomeracions, congestió i soroll

També mitjançant el model de preus hedònics que valora implícitament l’efecte de determinades característiques de la zona en el preu de l’habitatge Rosen, (1974) es poden mesurar els costos de les aglomeracions turístiques. A Pérez Bastidas (2013) es poden trobar valoracions de les aglomeracions turístiques i obté, pel cas de Barcelona, una relació positiva (i valorable monetàriament) entre el preu de l’habitatge i la distància amb els carrers de baixa densitat de vianants com Carrer Llauder, Enrique Granados i la Rambla de Catalunya (l’efecte contrari s’observa en els apartaments turístics). Segurament l’estudi anterior està captant l’efecte de les aglomeracions i el del soroll conjuntament. A Łowicki and Piotrowska (2015) s’obtenen valoracions dels del soroll. També el Sistema d’Avaluació d’Inversions en Transport (SAIT) proposa valoracions de les aglomeracions, la congestió i el soroll. Per tant, al disponibilitat de dades quantitatives és clau per obtenir una valoració d’aquestes ( i altres com les mediambientals) externalitats.

Criminalitat

A un recent treball Montolio and Planells-Struse (2016)⁶ calculen l’impacte del turisme per la criminalitat amb dades per les províncies espanyoles. Així, obtenen que un 1% d’augment en el nombre de turistes augmenta els crims greus a les persones en un 0.10%, en un 0.35% els crims greus sobre la propietat i en un 0.10% els crims menors sobre la propietat. Si valorem monetàriament el cost dels crims personals i sobre la propietat es pot establir una valoració de l’impacte que té el turisme sobre la criminalitat.

Política fiscal

L’avaluació econòmica del turisme postula la necessitat d'utilitzar mecanismes correctors de les externalitats negatives associades al creixement turístic (congestió de les infraestructures i els espais naturals, deteriorament mediambiental..). Els mecanismes d'intervenció més utilitzats són els impostos pigouvians. La principal dificultat d'aquests impostos és que tenen en molts casos costos de transacció molt elevats que suggereixen solucions impositives de segona preferència (Rus, G.D, 2008). Així, existeixen uns altres impostos de finalitat recaptatòria per finançar els serveis i infraestructures públiques utilitzats per turistes i residents.

La dificultat d'introduir impostos pigouvians pot substituir-se per intervencions de segona preferència com les taxes d'entrada o els impostos sobre béns consumits pels turistes (benzina, cotxes de lloguer, etc⁷). Els efectes distorsionadors d'aquests impostos són obvis ja que redueixen la demanda d'altres béns i serveis en els quals no cal corregir cap externalitat. Addicionalment, poden afavorir els competidors. En relació a la incidència de l’impost, el cas de la taxa turística (impost unitari sobre l'allotjament turístic), l'impost recau sobre els compradors i els venedors en funció de les elasticitats de l'oferta i la demanda. En general, la introducció d'un impost sobre l'allotjament reduirà la quantitat intercanviada d'allotjament en elevar el seu preu. Com més alta l'elasticitat de l'oferta en relació amb la de demanda, major serà la proporció de l'impost que recau sobre els compradors. En els casos d'elasticitat de l'oferta infinita o de demanda zero l'impost recau íntegrament sobre els compradors. L’exportabilitat de l'impost està estretament relacionada amb les proporcions de turistes i residents dins del grup de compradors. Si els béns i serveis són comprats només per turistes, llavors la exportabilitat és total en el cas que l'impost recaigui íntegrament sobre els compradors. Ara bé, a mesura que l'impost recau en major mesura sobre l'oferta, depèn de quina sigui la propietat de les empreses d’allotjament. En general, la incidència de l'impost resulta proporcionalment major en la demanda que en l'oferta per al cas dels allotjaments. L’exportabilitat també és elevada en la mesura que un gran percentatge dels establiments son estrangers.

En el cas d'altres serveis oferts als turistes (restaurants, alimentació,
esbarjo, etc) l'elasticitat de l'oferta és molt major que en el cas de l'allotjament.
Encara que l'elasticitat de la demanda d'aquests serveis sigui alta, l'impost recau
sobre els compradors en menor proporció que en el cas de l'allotjament. L’exportabilitat és menor, doncs moltes d’aquestes empreses són locals. D'igual manera ocorre amb els impostos indirectes sobre el consum, a causa que presenten una elevada exportabilitat, encara que la incidència sobre els consumidors locals sigui molt alta. En aquells casos en els quals la proporció de consumidors locals és baixa, com és el cas d'alguns parcs d'atraccions, l'impost sobre el preu de l'entrada pot ser altament exportable.

Al Tourism Trends and Policies (OCDE, 2014) s’analitza el desenvolupament de les últimes polítiques de turisme destacables, entre elles, la fiscalitat del turisme, és a dir, aquells tributs aplicables específicament als turistes, al sector turístic i a les destinacions turístiques. En aquest informe es classifiquen les actuacions en fiscalitat turística en: arribades i sortides; transport aeri; allotjament; tipus redüits en impostos sobre consums; sobre el medi ambient i incentius.

IRPF, Impost de Societats, IVA i cotitzacions a la Seguretat Social

L’impacte del turisme sobre els ingressos tributaris de les administracions públiques corresponents als Impostos sobre el valor afegit (IVA), sobre la renda de les persones físiques (IRPF), sobre les cotitzacions a la Seguretat Social, i sobre les societats. Per obtenir aquest impacte es calculen, primer, les ràtios tributàries, és a dir, la recaptació a Catalunya de cada impost sobre el valor afegit (IVA), les remuneracions d’assalariats (IRPF i cotitzacions) i l’excedent brut d’explotació (societats). Posteriorment, s’apliquen aquestes ràtios als impactes totals sobre el valor afegit i els seus components (remuneracions i excedent) per sectors^⁸. A la Taula 1 s’observen aquestes recaptacions. L’impost amb el que es recapta més es la Seguretat Social (843 milions d’euros), seguit de l’IRPF (536 milions d’euros) i l’IVA (430 milions d’euros). La recaptació total és gairebé de 2.000 milions d’euros.

Taula 1. Impacte fiscal del turisme (en milions de euros)

IVA	IRPF	SS	IS	Total
430	536	843	189	1.999

En el cas de l’IVA i l’IRPF el 50% de la recaptació es queda a Catalunya (215 i 268 milions d’euros respectivament) . També cal recordar que als serveis turístics s’aplica l’IVA reduït (10%) en comptes del tipus general del 21%. Aquest tipus reduït s’imposa per intentar afavorir la competitivitat de la regió i és habitual en els països europeus (per exemple el tipus reduït d’Espanya és dels més alts d’Europa, especialment en el cas dels hotels). Addicionalment, cal recordar que es bastant probable que l’impost recaigui sobre els consumidors, degut a la menor elasticitat de demanda d’aquests.

Impost sobre les estades en establiments turístics

Segons el Departament d’Economia i Coneixement “És un tribut propi de la Generalitat de Catalunya que grava la singular capacitat econòmica de les persones físiques que es posa de manifest en l'estada, per dies o fraccions, amb pernoctació o sense, en algun dels establiments i equipaments a què fa referència l'article 26.3 de la Llei 5/2017, del 28 de març. L'impost també pretén internalitzar les possibles externalitats que el turisme pot causar en les zones d'alta concentració turística.” Aquest import recapta entre 0,45 euros i 2,25 euros per persona i dia, segons el tipus d’establiment turístic i si la estada ha estat a Barcelona o la resta de Catalunya⁹¹⁰. Al 2016, la recaptació ha estat de 47.667.558,41 €. Una novetat és que part de la recaptació va als municipis (50%) que són els que més pateixen les despeses turístiques (que fins ara finançaven amb impostos allunyats del fet turístic om l’IBI).

De nou, aquest impost recau bàsicament sobre el consumidor i sorprèn (o almenys ho faria en un sistema amb plena capacitat normativa per part de les CCAA, ja que l’IVA sol ser un impost federal) que no s’utilitza directament la figura de l’IVA, doncs la seva finalitat és bàsicament recaptatòria. Tot i que hi ha certa pretensió extrafiscal amb la creació d’un fons que vol fomentar el turisme sostenible (tot i que també es pot dedicar a la promoció d’un turisme massiu), si es vol tractar de reduir les externalitats del turisme, s’hauria de fer des de la pròpia confecció del fet imposable de l’impost. En aquest sentit, són els impostos pigouvians (us de vehicles de lloguer, accés a zones naturals...) els que millor aconsegueixen aquest propòsit, però en qualsevol cas si veritablement es vol dedicar aquesta taxa a fomentar el turisme sostenible caldria explicitar a cada destinació a què es dedicaran aquests recursos. Per exemple, a Islàndia l’impost es dedica al Fons de Protecció del Lloc Turístic (Tourist Site Protection Fund) per al desenvolupament, manteniment i protecció de la naturalesa.

Com es pot veure, aquesta recaptació, tot i que molt important, esta lluny de les xifres obtingudes a l’apartat anterior. En aquest context, caldria preguntar-se si no seria més sostenible i rendible en termes socioeconòmics, establir un nou marc normatiu que tingui en compta aquestes noves realitats socials d'oferta i actors turístics, que garanteixi un marc competitiu més equitatiu. Per això, és necessari normalitzar l'allotjament irregular de lloguer d'habitatges a través de plataformes P2P, amb creixements espectaculars en els últims anys. Una part important d'aquesta oferta a través de les plataformes P2P pertany a l'àmbit de l'economia submergida, amb tractaments fiscals no contributius podrien aportar una recaptació fiscal potencial.

Conclusions

El present estudi presenta una primera aproximació a una avaluació socioeconòmica del Turisme a Catalunya. Com a metodologia, es segueix l’anàlisi cost-benefici (ACB) que és un instrument que té com a objecte avaluar polítiques públiques i projectes d'inversió des del punt de vista de les necessitats de la societat, i permetre així establir prioritats a l'hora de prendre decisions.

Recopilant informació de fons de dades diverses així com d’estudis previs de la literatura científica turística l’estudi pretén donar indicacions per realitzar una avaluació ( en termes monetaris) no només dels beneficis i costos econòmics sinó també d’aspectes com els beneficis per la imatge de la destinació catalana o els costos d’un volum de turisme excessiu en determinats punts turístics. La despesa directa de turistes provinents de fora de Catalunya al 2011 es va xifrar en 9.695 milions€ i això va comportar la generació d’activitat (VAB) en l’economia catalana de 7.480 milions€ (que soposa al voltant del 4% de l’economia catalana¹¹)

En aquest sentit, s’avalua l’impacte del turisme sobre la fiscalitat i en particular, la taxa turística com a instrument fiscal que serveixi, no només per obtenir ingressos recaptatoris sinó per corregir externalitats negatives. La recaptació total és gairebé de 2.047 milions d’euros i es discuteix que no s’utilitzi directament l’IVA enlloc de l’impost sobre els establiments turístics si la finalitat és únicament recaptatòria. De tota manera, prèvia a la introducció de qualsevol impost o taxa s’hauria de realitzar un estudi de l’impacte en termes d’elasticitat que sol ser bastant elàstica al preu (Durbarry, 2008). Si el que es pretén és corregir externalitats, el disseny hauria de ser a través d’un impost pigouvià (alguns autors com Gooroochurn and Sinclair, (2005) parlen de gravar productes, no turistes). La mateixa crítica es podria realitzar a un impost sobre els restaurants, les entrades o les sortides a través de qualsevol tipus de transport (aeroport, port, cotxe...). Abeyratne (1993), critica un impost sobre aeroports per desenvolupar el turisme doncs conclou que tant el transport aeri internacional com el turisme estan íntimament lligats entre si i impostar un per desenvolupar l'altre seria una mesura autodestructiva.

Finalment, tan l’avaluació econòmica com la política turística i fiscal està influenciada pel fenomen de l’economia col·laborativa (Airbnb, Uber...). Aquestes noves formes i nous actors de la política turística s’haurien d’incloure dins un marc normatiu més ampli que, entre d’altres conseqüències, disminueix l’evasió fiscal. Aquest és, probablement, el principal repte de la política fiscal turística.

Referències bibliogràfiques

Abeyratne, R. I. (1993). “Air transport tax and its consequences on tourisms”. Annals of Tourism Research, 20(3), 450-460

Bosch, J, Garcia, J i Raya, J. (2017), “Impacte econòmic i fiscal i anàlisi cost-benefici del Circuit de Catalunya”, informe pel Departament De Vicepresidència i d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya.

Barget, E. i Gouguet, J.J. (2010), “Hosting Mega-Sporting Events: Which Decision-Making Rule?”, International Journal of Sport Finance, 5, 141-162.

Campbell, R. (2011), Review of Tourism Victoria’s report Formula One Australian Grand Prix: Benefits to Victoria, prepared by Economists at Large, Melbourne, Australia.

Crompton, J.L. (2006), “Economic impact studies: instruments for political shenanigans?”, Journal of Travel Research, 45, 67-82.

Durbarry, R. (2008), “Tourism taxes: Implications for tourism demand in the UK”. Review of Development Economics, 12(1), 21-36.

Dwyer, L., & Forsyth, P. (1993). “Assessing the benefits and costs of inbound tourism.” Annals of Tourism Research, 20(4), 751-768.

Gooroochurn, N., & Sinclair, M. T. (2005). “Economics of tourism taxation: Evidence from Mauritius.”, Annals of Tourism Research, 32(2), 478-498.

Guijoan, M., Cuadras, X. I Raya, J. (2016): “Estudi de l’impacte econòmic de la indústria turística catalana”, informe pel Departament De Vicepresidència i d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya.

Jeong, J.Y.; Crompton, J.L.; i Dudensing, R.M. (2015), “The Potential Influence of Researchers’ “Hidden” Procedure Decisions on Estimates of Visitor Spending and Economic Impact”, Journal of Travel Research, 0047287515605932.

Jiménez-Naranjo, H.V.; Coca-Pérez, J.L.; Gutiérrez-Fernández, M.; i Sánchez-Escobedo, M.C. (2016), “Cost–benefit analysis of sport events: The case of World Paddle Tour”, European Research on Management and Business Economics, 22(3), 131-138

Raya Vílchez, J. i Moreno-Torres, I. (2013), “Guia pràctica 9: introducció a l'avaluació econòmica”, Col.lecció Ivalua de guies pràctiques, Ivalua.

Rus, G.D. (2008), Análisis Coste-Beneficio: Evaluación económica de políticas y proyectos de inversión, Barcelona: Editorial Ariel, SA.

Singh, N., Cranage, D., & Lee, S. (2014). Green strategies for hotels: estimation of recycling benefits. International Journal of Hospitality Management, 43, 13-22.

Taks, M.; Késenne, S.; Chalip, L.; Green, B.C. i Martyn, S. (2011), “Economic Impact Analysis Versus Cost Benefit Analysis: The Case of a Medium-Sized Sport Event”, International Journal of Sport Finance, 6, 187-203.

(¹) El benestar social es pot entendre com una suma dels diversos excedents a maximitzar:

BS = EC + EP + ET + EG + EE + EA + …

EC: excedent del consumidor, correspon a l’obtenció d’un servei de màxima qualitat, al menor cost possible per part dels usuaris.

EP: excedent del productor, consisteix a maximitzar el benefici de les empreses (entès com el residu entre ingressos i costos ponderats per un factor de risc).

ET: excedent dels contribuents, consisteix a mantenir els impostos baixos i una alta despesa pública, minimitzant alhora les externalitats socials negatives.

EG: excedent públic de les administracions, s’aconsegueix augmentant els ingressos i disminuint les despeses, ja sigui per reduir el dèficit (i així les aportacions de generacions futures) o per incrementar la despesa en altres àmbits.

EE: excedent econòmic, correspon al fet d’obtenir, sobre el conjunt de l’economia, el màxim d’efectes positius.

EA: excedent ambiental, correspon als impactes sobre el medi ambient.

(²) Hi ha altres mètodes com ara l’estimació basada en la disposició mostrada pels individus a contribuir a organitzacions no lucratives per a finalitats relacionades amb la millora de l’estat de salut (Marató de TV3) o els costos evitats com la compra de gorres o ulleres de sol en el cas de lesions a la pell ocasionades per la reducció de la capa d’ozó.

(³) Encara que utilitzarem el cost del viatge (que és un cas de la revelació implícita de les preferències) com a metodologia alternativa per contrastar la validesa del resultat que obtindrem mitjançant la valoració del contingent de la valoració de la caminada com a plaer.

(⁴) Tot i que el terme hedònic va ser encunyat per primera vegada per Court (1941) i el model de preus hedònics va ser popularitzat per Griliches (1971), en un treball per al mercat automobilístic.

(⁵) També existeix la versió per 50 ciutats en la que Barcelona ocupa el lloc 12 i Madrid el 14 a l’any 2016. En aquest cas les dimensions són presencia, lloc, pre-requisits (serveis), gent, pols (coes a fer) i potencial. Barcelona destaca en la dimensió lloc (aspecte exterior de la ciutat).

(⁶) L’estudi no permet diferenciar si el turista és l’objecte o el subjecte delc rim.

(⁷) A Austràlia, obliguen al pagament d'una taxa per accedir al Parc Marí Gran Barrera del Coral i, a Egipte, s'exigeixen ecotributs en 12 zones protegides. A França, compten amb l'impost sobre el soroll aeri. I a Portugal, van aprovar l'impost per a lacertificació d'eficiència energètica i qualitat de l'aire per a les empreses turístiques.

(⁸) Les dades de recaptació d’impostos per a Catalunya provenen del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, mentre que les de cotitzacions a la Seguretat Social s’han extret de la Encuesta Anual de Coste Laboral del INE.

(⁹) Veure Llei 5/2012 al DOGC 6094 del 20 de març de 2012.

(¹⁰) Altres taxes similars són: Estats Units –taxa administrativa, per import de 14 dòlars, per als turistes estrangers que accedeixen al país procedent d'un país exempt de visat-, Illes Maldives –impost turístic equivalent al 3,5 per 100 del preu dels productes i serveis vinculats directament a la indústria turística-, Paris –taxa turística, per import d'entre 0,20 euros i 1,20 euros per persona i nit, que s'aplica als serveis d'allotjament-, Berlín –imposat turístic que ascendeix al 5 per 100 de la factura d'allotjament, Praga –taxa turística per import de 0,60 euros per persona i nit, que s'aplica exclusivament als serveis d'allotjament.

(¹¹) Aquest càlcul no incorpora el turismo interior ni la demanda española i és, fonamentalment, que només inclou la despesa directa i no incorpora les efectes induïts.