ABSTRACT

La taxa de risc de pobresa femenina s’ha caracteritzat per ser tradicionalment superior a la masculina i també per tenir un menor caràcter cíclic. La raó és que els homes tenen una major vinculació amb el mercat laboral, mentre que l’arrel del problema de la pobresa femenina és sobretot estructural i té a veure directament amb la desigualtat que pateixen les dones quan són mares tant en l’àmbit remunerat com en l’àmbit de cura. El col·lectiu de major risc són les famílies monoparentals (el 78% de les quals són mares) que tenen un risc de pobresa del 40%, el doble que una família formada per dos adults. Aquestes dones tenen dificultats per trobar una feina compatible amb la cura dels fills, i si la troben generalment és de perfil ocupacional més baix, amb jornada reduïda i amb una remuneració inferior. Aquesta situació comporta una major vulnerabilitat econòmica tant per elles com per als seus fills. Les administracions publiques han de lluitar contra la pobresa, no només amb mesures “pal·liatives” com és la renda mínima d’inserció, sinó també amb mesures “preventives”, és a dir, contra la discriminació laboral que és l’arrel de la pobresa femenina. Entre aquestes últimes, les accions prioritàries que es proposen a l’article són: una major racionalització dels horaris laborals, l’ampliació dels permisos de paternitat intransferibles i obligatoris, la igualtat salarial, i l’augment dels serveis públics de cura de nens i de persones grans.

Paraules clau: desigualtat, gènere, pobresa femenina, reforma horària, polítiques públiques

1. INTRODUCCIÓ

L’Organització de Nacions Unides (ONU) va publicar un document al març de 2015 en el qual afirmava que el context polític, social i econòmic ha desaccelerat el progrés en la consecució de la igualtat de gènere. De fet, s'ha determinat que l'augment de la desigualtat ha estat una de les causes immediates de la crisi financera mundial, i ha tingut conseqüències molt negatives per a les persones, en especial per a les dones i els nens. Segons el mateix document, hi continua havent una insuficiència crònica d'inversions dirigides a promoure la igualtat de gènere. Aquest problema persistent s'ha agreujat com a resultat de les mesures d'austeritat adoptades en molts països en el context posterior a la crisi.

L’ONU també assenyala que, en molts països, les famílies amb nens encaren un major risc de pobresa, que està associat amb el cost de la criança dels fills i les dificultats per combinar la seva cura amb la participació en el treball remunerat. Aquests problemes s'agreugen a les llars monoparentals, que majoritàriament estan encapçalades per dones. De la mateixa manera, l'efecte acumulatiu de tota una vida de desavantatges en l'ocupació, els ingressos, la dedicació a la cura de la família, juntament amb els menors plans d’estalvi, fa que moltes dones siguin vulnerables quan arriben a la vellesa.

En aquest estudi analitzarem si aquestes tendències que observa l’ONU també són extrapolables a Catalunya i amb quina intensitat s’estan produint. Concretament, l’objectiu d’aquest article és doble. En primer lloc, es vol analitzar si la pobresa afecta en major mesura a les dones que als homes de Catalunya i com ha afectat la crisi i posterior recuperació econòmica, contextualitzar-ho en l’entorn espanyol i europeu, així com identificar els col·lectius amb major risc. En segon lloc, l’article pretén identificar les causes de la pobresa femenina i, arran dels resultats, proposar mesures que ajudin a reduir-la. També s’analitzarà el risc de pobresa de les dones que malgrat tenir una feina tenen moltes dificultats per cobrir les necessitats bàsiques de la família. Cal ser conscient que no podrem disminuir el risc de pobresa a Catalunya sense fer mesures concretes per reduir la pobresa femenina que a la vegada també està directament vinculada a la pobresa infantil.

El present article s’estructurarà entorn a tres apartats, a banda d’aqueta introducció. En el primer s’analitzaran les dades de pobresa femenina a Catalunya i la seva evolució així com els grups més vulnerables. En l’apartat segon s’aprofundirà en les causes de fons que hi ha darrera d’aquesta pobresa femenina, com són: la manca de valoració econòmica de les hores dedicades a la cura familiar, la discriminació que pateixen les dones en el mercat laboral, tant a través d’un menor salari com d’unes pitjors condicions laborals (temporalitat, temps parcial, menor accés a llocs directius, etc.), i la reducció de polítiques de l’estat del benestar durant la crisi, que ha afectat molt més a les dones que són cuidadores perquè dificulta la possibilitat de que treballin. A partir dels resultats obtinguts, en el tercer apartat l’article proposarà mesures que poden contribuir a reduir la pobresa femenina i indirectament la pobresa infantil. Es plantejaran mesures per lluitar contra la discriminació laboral, per promoure que els homes participin en la mateixa mesura que les dones en els treballs domèstics i de cura i per reforçar els serveis públics de cura de persones dependents.

2. LA POBRESA FEMENINA A CATALUNYA

L’indicador més utilitzat per mesurar la pobresa és el percentatge de persones que viuen amb una renda disponible que es troba per sota del llindar de risc de la pobresa1. Seguint les recomanacions de la Comissió Europea, aquest llindar es fixa en el 60% de la mediana dels ingressos disponibles anuals equivalents de la població. El llindar de pobresa, expressat com a ingrés total de la llar, depèn de la composició de cada llar. A Catalunya, per exemple, el valor del llindar de pobresa d’una llar amb una sola persona adulta és de 10.054 euros l’any 2016; el d’una llar formada per un adult i un nen és de 13.071 euros; i el de dos adults i dos nens de 21.114 euros.

La taxa de risc de pobresa de les dones a Catalunya l’any 2016 és del 24,7% abans de transferències socials (pensions, prestacions d’atur, ajuts familiars, etc.) i del 19,2% després de transferències públiques (gràfics 1 i 2). Per tant, l’impacte de l’actuació del sector públic redueix la taxa de risc de pobresa de les dones en 5,5 punts. En el mateix any, la taxa de risc dels homes ha estat del 24% abans de transferències i del 18,2% després de transferències, per tant, el sector públic actua rebaixant la taxa de risc de pobresa masculina en 5,8 punts, més que en el cas de les dones. Això s’explica perquè tant les pensions com les prestacions d’atur que rep un home són superiors a les d’una dona en mitjana (un 31% i 8%, respectivament segons les darrers dades disponibles de l’AEAT per al 2016).

Gràfic 1. Taxa de risc de pobresa per sexe (abans de transferències socials) a Catalunya. En %.
(b) Ruptura de sèrie. Font Idescat, a partir de dades de l'Enquesta de condicions de vida.

El resultat és que la taxa de risc de pobresa, una vegada actuen les transferències públiques, és del 19,2%, un punt superior a la dels homes. Tal com es pot observar al gràfic 2, al llarg de tot el període analitzat (2004-2016), amb excepció del 2013 que es produeix una ruptura de la sèrie, la taxa de pobresa femenina és superior a la masculina. També es posa de manifest que la pobresa femenina és menys cíclica que la masculina. Així, la taxa de risc de pobresa femenina s’ha mantingut al llarg dels darrers 12 anys entorn a un valor mitjà del 20%, mentre que en el cas de la masculina ha passat d’estar situada entorn al 16% abans de la crisi, a situar-se en el 20,7% el 2013, i reduir-se posteriorment fins al 18,2% el 2016. En canvi, la taxa de risc de pobresa femenina no segueix una tendència clara a la reducció des de l’inici de la recuperació, atès que va augmentar el 2014, va disminuir el 2015 i va tornar a pujar el 2016. Això fa pensar que la consolidació de la recuperació econòmica no és condició suficient per reduir la taxa de pobresa femenina, ja que sembla tenir un origen més estructural que conjuntural, al contrari que la masculina. Tot sembla indicar que la pobresa femenina podria enquistar-se entorn al 20% —per tant, afectant a una de cada cinc dones— mentre que la masculina podria reduir-se els propers anys fins assolir els nivells pre-crisi, al voltant del 16%. La possible explicació a aquest fet és que els homes tenen una major vinculació amb el mercat laboral i, per tant, estan més subjectes al que pugui passar amb l’economia que no pas les dones que pateixen un problema estructural de major pobresa relativa per l’enquistada desigualtat que pateixen les dones tant en el mercat laboral com en l’àmbit de la cura.

Gràfic 2. Taxa de risc de pobresa per sexe (després de transferències socials) a Catalunya. En %
Draft Poveda 425616916-image1.png
(b) Ruptura de sèrie. Font Idescat, a partir de dades de l'Enquesta de condicions de vida.

En comparació amb el nostre entorn més proper, Catalunya es caracteritza per tenir unes taxes de risc de pobresa femenina superiors a la mitjana de la Unió Europea (18% el 2016) però alhora inferiors a la mitjana espanyola (22,1% el 2016). Tal com es pot veure al gràfic 3, la recuperació econòmica està tenint un major impacte positiu sobre la reducció de la taxa femenina a Catalunya que a Espanya, mentre a la zona euro continua creixent malgrat la millora del context econòmic però segueix estant en nivells molts inferiors.

Gràfic 3. Taxes de risc de pobresa femenina (després de transferències socials) a Catalunya, Espanya i la UE-28. En %
Draft Poveda 425616916-image2.png
  • Ruptura de la sèrie el 2013 a Catalunya i el 2008 a Espanya **Dades de 2016 estimades per a la UE. Font: Idescat, a partir de dades de l'Enquesta de condicions de vida.

El factor més important a l’hora d’explicar les diferències observables en les taxes de pobresa és la tinença o no de fills. A Catalunya, les llars amb fills dependents tenen una taxa de risc de pobresa molt més elevada que les famílies que no tenen fills a càrrec (23% enfront 14,9%, dades de 2016). Aquesta diferència també es dona en el conjunt de l’Estat espanyol, en canvi, a la UE-28 el fet de tenir fills no està tan penalitzat (gràfic 4). De fet, la major taxa de pobresa al nostre país en comparació amb Europa s’explica únicament per les llars que tenen fills a càrrec, ja que la taxa de risc de pobresa de les llars sense fills és fins i tot inferior a Catalunya que a la Unió Europea. Aquests resultats demostren les escasses ajudes i serveis de suport a les famílies amb nens que hi ha al nostre país, un fet paradoxal si tenim en compte que som un dels països amb la taxa de natalitat més baixa d’Europa.

Gràfic 4. Taxa de risc de pobresa, per composició de la llar. Any 2016.
En %
Draft Poveda 425616916-image3.png
Font: Idescat, INE i Eurostat

D’entre totes les tipologies de llar, les que tenen un major risc de pobresa, a molta distància de la resta, són aquelles formades per un adult i un o més fills dependents (gràfic 5). A Catalunya, el 40,4% d’aquestes llars estan en situació de risc de pobresa —el doble que en el cas d’una família formada per dos adults i un o més fills—, la majoria de les quals estan formades per mares solteres o dones divorciades amb nens a càrrec. Concretament, a Catalunya el 78% d’aquests llars estan constituïdes per mares i només el 22% per pares, segons el Cens de Població i Habitatge de 2011. Si apliquem el 78% sobre el nombre de llars formades per un adult i 1 o més nens dependents en risc de pobresa, obtenim que al voltant de 90.870 famílies catalanes formades per mares amb fill(s) a càrrec estan en una situació d’elevada vulnerabilitat econòmica.

Gràfic 5. Taxa en risc de pobresa per composició de la llar a
Catalunya. Any 2016. En %
Draft Poveda 425616916-image4.png
Font: Idescat, a partir de dades de l'Enquesta de condicions de vida de l’INE.
  • Es consideren fills dependents la població menor de 16 anys i la població entre 16 i 24 anys que viuen almenys amb un dels pares i que són econòmicament inactius.

La recuperació econòmica ha beneficiat especialment a les llars formades per dos adults amb un o més fills, que clarament mostra una tendència descendent de la taxa de risc de pobresa els anys 2015 i 2016, tal com es pot veure al gràfic 6. Per contra, les famílies monoparentals (un adult amb un o més fills) mostren una millora el 2016 que queda compensada amb l’empitjorament de 2015, per tant, la situació actual és similar a la de final de la crisi.

Gràfic 6. Taxa en risc de pobresa per composició de la llar.
Catalunya. Anys 2013-2016. En %
Draft Poveda 425616916-image5.png
Font: Idescat, a partir de dades de l'Enquesta de condicions de vida de l’INE.

El grup d’edat de dones més vulnerable econòmicament és el de menys de 18 anys. Una de cada tres noies (26,2%) pateix risc de pobresa, enfront al 18,9% de les dones adultes i al 17,9% de les dones de 65 anys i més. A més, entre el 2013 i 2016 la taxa de risc de pobresa de les noies joves ha augmentat en tres punts percentuals (gràfic 7). Els fills de famílies amb un sol progenitor són els més perjudicats, seguits dels que pertanyen a famílies nombroses. Les transferències i prestacions socials que les administracions inverteixen en aquests col·lectius de risc a més d'insuficients són poc eficaces ja que mentre la mitjana europea aconsegueix deduir el risc de pobresa en 8,2 punts un cop realitzada l'ajuda, a Catalunya només la redueix en 5,5 punts. Un altre dada a destacar és l’augment de la taxa de risc de pobresa de les dones de 65 anys i més, que assoleix gairebé el 18%, quan tres anys abans era el 13,7%. No només augmenta la població femenina envellida i pobre sinó que també s’amplia el diferencial respecte als homes de la mateixa edat (tenen una taxa de l’11,3% el 2016). Les polítiques d’austeritat que han tingut un impacte important sobre les pensions (contributives i no contributives) sumat a que s’estan jubilant dones que han patit unes bretxes salarials molt importants, explicaria l’augment del gap de pobresa entre homes i dones a partir dels 65 anys.

Gràfic 7. Taxa en risc de pobresa femenina per grups d’edat.
Catalunya. Anys 2013 i 2016. En %
Draft Poveda 425616916-image6.png
Font: Idescat, a partir de dades de l'Enquesta de condicions de vida de l’INE.

Un indicador que alerta sobre l’impacte que ha tingut la crisi sobre la desigualtat de gènere és la taxa de risc de pobresa del treballador/a. Aquest indicador mostra la proporció de persones que han treballat almenys set mesos durant l'any de referència de la renda, però tot i així tenen una renda disponible equivalent per sota del 60% de la mediana de la població.

Els resultats posen de manifest que la crisi econòmica ha tingut una incidència similar sobre la precarietat laboral que pateixen homes i dones. Si el 2008, any que es va assolir la menor taxa de risc de pobresa des de que es disposen dades, la taxa de risc de pobresa de les dones que treballaven era del 8%, un punt inferior al 9% dels homes, dotze anys després havent patit un importantíssima crisi, la taxa de les dones ha pujat fins a l’11,2%, quedant igualment un punt per sota del 12,6% corresponent als homes (gràfic 8). Això evidencia l’augment de la precarietat del mercat de treball i la proliferació de contractes parcials i temporals que no es remuneren amb els ingressos necessaris per satisfer les necessitats bàsiques, un problema que ha afectat durant la crisi tant a homes com a dones.

Gràfic 8. Taxa i població en risc de pobresa del treballador a Catalunya. En %
Draft Poveda 425616916-image7.png
Font: Idescat, a partir de dades de l'Enquesta de condicions de vida de l'INE.

Totes les dades presentades fins ara mesuren la pobresa de les llars sota la premissa de que els membres d’una mateixa llar formen una unitat homogènia i, per tant, la renda obtinguda és divideix per igual entre els seus membres. Per això, les taxes de pobresa més elevades s’observen en aquelles tipologies de llars on les dones depenen únicament dels seus ingressos (mares soles que tenen fills a càrrec o vídues). Això fa que difícilment es puguin obtenir unes xifres de pobresa molt diferents per sexe quan parlem d’una llar formada per un home i una dona, tot i que sabem que l’accés al mercat de treball i les prestacions socials (atur i pensions) beneficia especialment als homes.

Per tal de corregir aquest efecte “llar”, alguns estudis han utilitzat una metodologia alternativa que només té en compte els ingressos de la persona de referència, i no els de tots els seus membres. Els resultats visualitzen més clarament l’existència de la feminització de la pobresa. Aquest és el cas de l’estudi de la Fundación FOESSA realitzat per Belzunegui i Valls (2014) que analitza la pobresa femenina amb aquesta nova metodologia per al conjunt d’Espanya, i arriba a la conclusió que la meitat de dones espanyoles (47,4%) serien pobres si visquessin en solitari, un percentatge dues vegades superior al dels homes (23,8%). A més, aquest risc de pobresa latent s'expandeix al llarg del seu cicle vital i especialment a partir de la maternitat. L’estudi també conclou que les desigualtats per sexe són extrapolables al conjunt de la geografia espanyola, fins i tot en aquells territoris econòmicament més desenvolupats com seria el cas de Catalunya. I, finalment, l’estudi posa en evidència que l'accés a les transferències públiques és feble entre les dones i que l'impacte d'aquestes en la reducció de la pobresa és, per tant, limitat, de manera que la dependència femenina no es limita exclusivament a les rendes procedents del treball, sinó també a les procedents de les transferències públiques (pensions i prestacions d’atur). Tot això succeeix perquè la feina que realitzen les dones dins de la llar no és comptabilitzada monetàriament.

En definitiva, s’ha pogut demostrar que la pobresa afecta en major mesura les dones i, especialment, aquelles que viuen soles amb nens o persones dependents a càrrec, per les majors dificultats que tenen per accedir al mercat laboral i per les pitjors condicions laborals, unes desigualtats que s’accentuen per la manca de valorització econòmica de les tasques de cura.

En el següent apartat s’aprofundirà en les causes de fons que expliquen aquesta major pobresa femenina.

3. LES CAUSES DE FONS DE LA POBRESA FEMENINA

La major pobresa femenina de les dones està directament relacionada amb una posició de subordinació en el mercat de treball, que es manifesta sobretot en una carrera professional més fragmentada, i en un treball més precari i menys remunerat. A això se suma la debilitat del sistema de protecció social i la dificultat de conciliar la vida laboral i familiar (Ayllón (2007); i Brunet (2009)).

De tots els àmbits en els quals es manifesta aquesta desigualtat de gènere, hem seleccionat els sis que considerem més importants perquè suposen veritables obstacles en el desenvolupament de la carrera professional de les dones, fins al punt que si han de viure dels seus propis ingressos i tenen persones al seu càrrec poden acabar en una situació de vulnerabilitat econòmica. Aquets factors de desigualtat són: la major dedicació al treball domèstic i de cura (sense remuneració econòmica), l’elevada taxa de treball a temps parcial, la bretxa salarial, la sobre-qualificació, les menors pensions i prestacions públiques i, finalment, la manca de serveis públics gratuïts de cura (guarderies i serveis de dependència).

El primer factor de desigualtat és la major dedicació de les dones a les tasques domèstiques i de cura, unes tasques que avui no tenen valoració econòmica ni reconeixement social. En un estudi recent de Poveda (2017), es va estimar que el PIB de Catalunya s’incrementaria un 23,4% si es quantifiqués econòmicament el treball domèstic i de cura. El 67% d’aquesta aportació al PIB la realitzen les dones i el 33% els homes. Les dones dediquen de mitjana gairebé 4 hores al dia al treball domèstic i de cura, el doble que els homes. Si la dona dediqués el mateix temps al treball domèstic que l’home, és a dir, si es repartís equitativament el treball domèstic i també el treball remunerat, la dona podria incrementar els seus ingressos laborals anuals un 25%. És important assenyalar que si considerem la càrrega total de treball (treball remunerat + treball domèstic), la valoració econòmica del treball realitzat per homes i dones seria equilibrat (51% homes i 49% dones), el problema és que part d’aquets treball no està reconegut social ni monetàriament.

El segon factor de desigualtat és la major parcialitat del treball femení. El 72,3% dels llocs de treball a temps parcial són ocupats per dones2. Aquest contracte es caracteritza per un menor ingrés per hora en relació a la jornada a temps complert i per ser un obstacle a la carrera professional. Per tant, el fet que les dones siguin les que majoritàriament tenen aquest tipus de contracte està directament vinculat a la major precarització de les seves condicions laborals. Els principals motius que al·leguen les dones per treballar a temps parcial és no poder trobar una feina a temps complert (el 60%), seguit per la cura de nens o adults malalts, incapacitats o persones grans (en un 13% per només un 0,9% els homes). Dit d’una altra manera, el 97,5% de les persones que treballaven a temps parcial a fi de destinar el seu temps a la cura són dones (el restant 2,5% són homes), i d’aquest percentatge, el 57% al·lega com a principal raó l’alt preu dels serveis de cura3.

El tercer element de desigualtat en el mercat laboral és la bretxa salarial. L’any 2015, últim disponible de l’Enquesta d’Estructura Salarial, les dones cobraven de mitjana un 15,3% menys de sou per hora treballada que els homes. Tal com es pot veure al gràfic 9, la bretxa salarial existeix en tots els nivells d’ocupació, des dels càrrecs directius fins a les ocupacions més elementals. Tanmateix, hi ha una tendència a corregir gradualment aquesta bretxa salarial4. Tal com es pot veure al gràfic 10, la bretxa salarial (en termes de guanys per hora treballada, és a dir, sense tenir en compte les diferències de jornada) ha passat de ser el 25,8% el 2004 a un mínim del 15,3% el 2015. Una evolució positiva però encara injustificable si tenim en compte que el nivell de formació mitjà de les dones és superior a la dels homes. El major accés de la dona a estudis superiors, la liberalització de les tasques de la llar i la reducció de la fertilitat, podrien explicar una part substancial de la caiguda en les diferències salarials entre homes i dones. Tanmateix, aquesta millora podria estancar-se si continua la segregació per gènere en els estudis universitaris (en les carreres d’Enginyeria i TIC la presència de les dones és baixa i no ha augmentat en els darrers anys). A més, la nova economia basada en l'aparició de les plataformes digitals que transformen les relacions laborals en acords precaris en el curt termini, pot afectar més negativament les dones per ser aquests llocs de treball més "habituals" en aquest gènere.

Gràfic 9. Bretxa salarial entre homes i dones. Guany salarial per hora per tipus d’ocupació i sexe. Catalunya. Any 2015. En %
Draft Poveda 425616916-image8.png
Font: Idescat, a partir de l’Enquesta d’estructura salarial de l’INE.
Gràfic 10. Evolució de la bretxa salarial entre homes i dones a Catalunya. Guany per hora. En %
Draft Poveda 425616916-image9.png
Font: Idescat, a partir de l’Enquesta d’estructura salarial de l’INE. (*) El 2008 s'ha implementat la nova CCAE-2009 i s'han incorporat a l'àmbit poblacional els treballadors de l'Administració Pública, Defensa i Seguretat social obligatòria. Per aquest motiu els resultats no són comparables amb els dels anys anteriors.

El quart factor de desigualtat al mercat laboral és la major sobre-qualificació femenina. Les dones estan més formades que els homes però ocupen, en major proporció, llocs inferiors a la seva qualificació. Segons un estudi de l’ODEE i la Fundació CIREM (2009), en el primer trimestre del 2009, hi havia gairebé 100.000 dones sobre-ocupades (el 15% de les dones amb estudis superiors), el triple que a l’any 1996. En canvi, la sobre-qualificació entre els homes s’hauria duplicat en el mateix període, afectant actualment a 58.000 homes (el 9,3% dels homes amb estudis superiors). Les conclusions continuen sent plenament vàlides avui, i segurament ampliades pels efectes que ha tingut la crisi sobre l’augment de la subocupació.

En cinquè lloc, les dones reben unes prestacions d’atur i unes pensions inferiors a les dels homes. La discriminació salarial i la sobre-ocupació s’acaba traduint en prestacions d’atur un 8% més baixes que les dels homes i en pensions un 31% inferiors5. Per tant, la bretxa de gènere en les pensions és superior a la que es produeix durant la vida laboral, fet que indica que l’equiparació de salaris no garanteix per si sola la igualtat en les pensions, perquè també influeix els menors anys cotitzats i la menor jornada laboral. Per tal d’intentar corregir aquesta situació, l’1 de gener de 2016 va entrar en vigor una mesura que compensa a les dones la seva aportació demogràfica al sistema de la Seguretat Social, seguint la recomanació de la Unió Europea, i que ja aplicaven altres països com França, Alemanya i Suècia. Es tracta d’un suplement en la pensió que dependrà del nombre de fills naturals o adoptats que hagi tingut la pensionista (a partir de dos). El barem és el següent: 5% per dos fills; 10% per 3 fills; i 15% per 4 o més fills. Aquesta és una mesura positiva però insuficient si tenim en compte que la major part de les famílies noves que es formen actualment tenen únicament un fill de mitjana (la taxa de fecunditat és d’1,39 fills per dona a Catalunya el 2016).

Finalment, la recessió ha generat retallades al sector públic a tota Europa i també a Catalunya, afectant l'oferta de serveis de cura de nens i persones grans i les ajudes econòmiques per fer-hi front quan no hi ha oferta pública. Les conseqüències les han patit sobretot les famílies més vulnerables (amb fills o dependents a càrrec) augmentant així el risc de pobresa d’aquest tipus de llar. En definitiva, la disminució de la inversió en aquests serveis públics ha fet créixer les desigualtats de gènere perquè ha provocat que les dones assumeixin més càrrega de feina no remunerada, dificultant així la compatibilització amb la feina remunerada. L’esforç de la despesa pública en prestacions familiars a Espanya —transferències monetàries, ajuts fiscals i serveis— ha estat sempre molt inferior al de la majoria de països europeus, i la distància s'ha engrandit encara més en anys recents com a conseqüència de les polítiques d'austeritat. Espanya dedica a política de família i fills (guarderies, ajudes per naixement, permisos remunerats, ajuts fiscals, etc.) només el 0,6% del seu PIB. Un esforç pressupostari que és el més baix de la UE, juntament amb Portugal i Grècia, i molt inferior al que fan altres països veïns com França, on és entre el 3-3,5% del PIB. Aquesta manca de priorització de polítiques de suport a la criança dels fills petits posa en evidència la gran distància que separa Espanya d’altres països veïns que sense tenir un problema tan greu com el nostre d’envelliment ja han pres mesures per corregir-ho.

4. PROPOSTES

Les administracions publiques tenen dues opcions per lluitar contra la pobresa. La primera és amb mesures “pal·liatives”, és a dir, amb prestacions socials d’emergència tals com la renda mínima d’inserció. I la segona és actuar amb mesures “preventives”, és a dir, contra els factors desencadenants de la pobresa femenina, que com hem vist té origen en una distribució desigual de les tasques de cura i en una discriminació de les condicions laborals. És necessari fer més esforços en les mesures preventives, sense que això impliqui deixar d’actuar amb mesures d’urgència contra la pobresa i, en aquest sentit, prioritzem quatre propostes per reduir la desigualtat de gènere i protegir les dones davant futures situacions de risc econòmic.

1) Una reforma horària que permeti a homes i dones compartir per igual les tasques de cura de la família6. Cal tenir en compte que les dones dediquen una mitjana de gairebé quatre hores diàries a les tasques domèstiques en comparació de les dues hores dels homes. El fet que les dones treballin menys hores que els homes està directament relacionat amb les seves responsabilitats familiars i influeix, alhora, en els seus ingressos durant tota la vida.

2) Permís de paternitat ampliat i intransferible. Els estudis del Banc Mundial recomanen que s’apliquin polítiques públiques que ofereixin i promoguin una major paritat entre els permisos per paternitat i maternitat perquè això podria promoure el retorn de les mares al mercat laboral amb més rapidesa i contribuir a modificar els hàbits subjacents en matèria de gènere. Davant d’aquesta situació, alguns països han posat en marxa permisos parentals finançats amb fons públics que són intransferibles. A França, per exemple, s’ha demostrat que un any d’interrupció laboral es tradueix en una disminució del salari del 10%. Amb l’objectiu de reduir la inactivitat de les dones franceses que són mares, a l’agost de 2014 es va aprovar una llei7 que converteix l’any d’excedència remunerada per cura del fill (amb una prestació de com a mínim 566 euros mensuals) en 6 mesos per a cada un dels pares (la del pare es perd si opta per no prendre-la). Es preveu que el 20% del homes s’acollin a aquest permís remunerat (abans de la reforma era només el 3,5%). La mesura es complementarà amb un augment de les inversions en serveis d’escoles bressol. A Espanya, la Llei d’Igualtat de 2007 establia una ampliació a les dues setmanes actuals de permís de paternitat retribuït a quatre setmanes l’any 2013, que finalment ha entrat en vigor tres anys després, al gener de 2016, malgrat ser encara clarament insuficient tant en termini com en obligatorietat.

3) Igualtat salarial. La literatura acadèmica (Gradín et al., 2010) ha demostrat que a bona part dels països membres de la Unió Europea el risc de pobresa seria inferior a l’actual en cas de que el mercat de treball no discriminés les dones a nivell salarial. Per al cas concret de Catalunya, l’estudi d’Ayllón (2013) demostra que l’eliminació de la discriminació salarial de gènere reduiria el risc de pobresa entre un 1,5 i 2 punts percentuals. Els nens, i especialment els adolescents, seria un dels col·lectius més beneficiats amb una reducció de la taxa de risc de pobresa d’entre 2 i 3 punts percentuals. Atenent a aquests resultats, l’eliminació de la bretxa salarial de gènere hauria de contemplar-se com una política crucial en la lluita contra la pobresa.

4) Més oferta pública d’escoles bressol i de residències geriàtriques. Diversos estudis (Gong (2010) i Kalb (2009)) han demostrat que existeix una elevada elasticitat entre l'oferta de mà d'obra femenina i el preu dels serveis de cura infantil. Si el preu d'aquests serveis es redueix un 50%, l'oferta de mà d'obra augmentarà en l'ordre del 6,5% al 10% entre les mares joves. Les reformes dels programes de suport per a la cura dels nens podrien focalitzar-se en subsidis a guarderies per a les dones que volen incorporar-se en el mercat laboral. D'aquesta manera es promouria la participació femenina en la força laboral sense crear distorsions en els incentius del mercat laboral (FMI, 2013).

En definitiva, la literatura acadèmica ha demostrat el potencial que tenen les polítiques d’igualtat en el mercat laboral, no només per l’eliminació de la discriminació de gènere, sinó també per l’efecte que acaben tenint en la lluita contra la pobresa.

L’objectiu principal és evitar la pèrdua del talent femení8, és a dir, l’abandonament del mercat laboral i/o la segregació professional en el moment de la maternitat. Les administracions han de treballar per fer polítiques que permetin que tant dones com homes puguin combinar un treball de qualitat amb la paternitat o maternitat i la responsabilitat de tenir cura de persones al seu càrrec, com una condició necessària per avançar en la igualtat de gènere i, en conseqüència, en la reducció de la pobresa. Les dones han de poder disposar d'ingressos suficients que els hi permetin ser econòmicament independents sense veure’s penalitzades pel fet de ser mares i cuidadores. Les polítiques publiques haurien d’abordar de manera eficaç el problema de la igualtat salarial, la precarietat laboral i la dificultat de compaginar treball i família, evitant centrar el debat de la conciliació en les dones i incorporant als homes. A través de les polítiques públiques també s'haurien de redefinir les responsabilitats privades i col·lectives respecte a la infància, promoure la coresponsabilitat en la cura d'homes i dones —per exemple, augmentant els permisos de paternitat—, i redistribuir de forma més equitativa els costos associats a la criança dels fills —sobretot, en les primeres edats— entre les famílies i la societat (Castro-Martin et al, 2016).

5. CONCLUSIONS

En aquest article hem analitzat la pobresa femenina i les seves causes per tal de contribuir a buscar solucions que millorin el benestar de la societat i, especialment, el de les dones i els seus fills. Cal recordar que España és el cinquè país de la UE-28 amb un major percentatge de nens en risc de pobresa o exclusió social.

Les conclusions de l’article confirmen que existeix una pobresa estructural que afecta de forma específica les dones —que és invisible en les estadístiques tradicionals que utilitzen el concepte de llar familiar—, i que les abocaria, en cas de quedar-se soles, a una situació d’elevada vulnerabilitat econòmica i social. De fet, aproximadament la meitat de les dones serien pobres si haguessin de viure únicament dels seus ingressos.

Per això, les famílies formades per un adult i un o més fills són el tipus de llar que més han sofert les causes de la crisi econòmica i són també les més vulnerables: la taxa de risc de pobresa d’aquestes famílies és el doble del de les famílies formades per dos o més adults. La majoria d’aquestes famílies monoparentals estan formades per dones. Moltes vegades les mares que viuen en família monoparental no aconsegueixen un treball amb horari flexible i remuneració suficient per mantenir els fills a càrrec, i a més, pot ser vista per l’empresa amb menys empleabilitat que els homes. Això fa que en la majoria d’ocasions hagi d’optar a una feina a temps parcial amb la conseqüent reducció d’ingressos i augment del risc de pobresa femenina i també infantil.

En l’origen d’aquesta pobresa femenina es troben la forta desigualtat que pateixen les dones tant en l’àmbit familiar com laboral sobretot a partir de ser mares. Aquestes dones pobres no han treballat o han desenvolupat al llarg de les seves vides feines destinades a perfils ocupacionals baixos (moltes vegades inferiors a la seva qualificació), mal retribuïdes, amb jornades laborals fragmentades, elevada temporalitat, i escàs suport de les polítiques públiques. Per tant, l’eliminació de les desigualtats de gènere en el mercat laboral s’ha de contemplar com una via imprescindible per lluitar contra la pobresa.

Entre les mesures prioritàries a aplicar se’n destaquen quatre: una major racionalització dels horaris laborals que permeti distribuir més equitativament el temps de cura i el temps laboral entre els dos progenitors; l’ampliació dels permisos de paternitat intransferibles, fet que evitaria la discriminació de les dones en el moment de la contractació i a la vegada allunyaria el perill de desvinculació de les dones al mercat laboral quan arriba la maternitat; la igualtat salarial, que està demostrat és una de les vies més eficaces per reduir la pobresa femenina; i, finalment, l’ampliació els serveis públics de cura de nens i de persones grans, de manera que les dones amb ingressos baixos no es vegin forçades a abandonar el mercat laboral per l’alt preu dels serveis de cura.

6. BIBLIOGRAFIA

AYLLÓN, S., MERCADER, M., i RAMOS, X. (2007) “Caracterización de la privación y de la pobreza en Catalunya”, Revista de Economia Aplicada, 44(15), pp. 137-175

AYLLÓN, S. (2013) “Discriminación salarial de genero y pobreza en Cataluña”, Revista de Economia Aplicada, 62, pp. 37-60.

BRUNET, I., BELZUNEGUI, A. i VALLS, F. (2009) “Pobresa femenina, pobresa amagada? Una anàlisi del risc de pobresa per raó de gènere en diferents períodes del cicle vital”, Revista Internacional de Organizaciones, 3, pp. 91-110.

BELZUNEGUI, A. i VALLS, F. (2014) “La pobreza en España desde una perspectiva de genero”, Documento de trebajo 2.3, Fundación FOESSA

CAMBRA DE COMERÇ DE BARCELONA (2008): “La presència de les dones en el món empresarial català”, Perspectiva econòmica de Catalunya set. 2008, pp.61-77.

CAMBRA DE COMERÇ DE BARCELONA (2008a): “Impacte econòmic de la pèrdua de talent femení. a presència de les dones en el món empresarial català”. Perspectiva econòmica de Catalunya març 2008, pp.61-68.

CASTRO-MARTÍN, T. i MARTÍN-GARCÍA, T. (2016) “La fecundidad en España: entre las más bajas del mundo y sin muchas perspectives de recuperación” PANORAMA SOCIAL, Núm 23. Retos demográficos. Funcas

FONS MONETARI INTERNACIONAL (2013) “Las mujeres, el trabajo y la economía: Beneficios macroeconómicos de la equidad de genero”, Setembre de 2013 /SDN/13/10.

GONG, X., BREUNIG, R. i A. KING, A. (2010) “How Responsive is Female Labour Supply to Child Care Costs? New Australian Estimates”, IZA Discussion Paper Nº 5119 (Bonn: Institute for the Study of Labor).

GRADÍN, C., DEL RÍO, C. i CANTÓ, O. (2010) “Gender Wage Discrimination and Poverty in the EU”, Feminist Economics, 16(2), pp. 73-109.

KALB, G., (2009) “Children, Labour Supply and Child Care: Challenges for Empirical Analysis”, Australian Economic Review, vol. 42, No. 3, pp. 276–299.

MARUANI, M. (2007): “Tiempo, trabajo y genero” en C. Prieto (ed.), Trabajo, genero y tiempo social, Barcelona: Hacer

“Examen i avaluació de l’aplicació de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing (1995) i els resultats del vigèsim tercer període extraordinari de sessions de l’Assemblea General” E/CN.6/2015/3.

OBSERVATORI DONA, EMPRESA I ECONOMIA de la Cambra de Comerç de Barcelona (2016): “Indicador d’Igualtat de Gènere de Catalunya 2015 i comparativa 2005”.

OBSERVATORI DONA, EMPRESA I ECONOMIA de la Cambra de Comerç de Barcelona (2014): “Mesures de conciliació i reforma horària: opinió de les empreses”.

OBSERVATORI DONA, EMPRESA I ECONOMIA i Fundació CIREM (2012) “Pèrdua de talent femení al sector privat a Catalunya”.

OBSERVATORI DONA, EMPRESA I ECONOMIA i Fundació CIREM (2009) “Indicadors sobre la pèrdua de talent femení a Catalunya”.

ORGANITZACIÓ DE NACIONS UNIDES (2015) “Examen i avaluació de l’aplicació de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing (1995) i els resultats del vigèsim tercer període extraordinari de sessions de l’Assemblea General” E/CN.6/2015/3.

PARLAMENT EUROPEU. Resolució del 17 de juny de 2010 sobre els aspectes relatius a la igualtat entre les dones i els homes en un context de recessió econòmica i de crisis financera (2009/2204 INI)

POVEDA, C. (2017) “Quantificació econòmica del treball domèstic i de la cura de persones no remunerat a Catalunya. Any 2015”. Observatori Dona, Empresa i Economia i Institut Català de les Dones.


(1) L'Enquesta de condicions de vida és l’estadística oficial que mesura la incidència i composició de la pobresa mitjançant l'establiment d'un llindar de risc de pobresa. Ofereix resultats anuals per a Espanya i comunitats autònomes. La darrera que ha publicat l’Idescat amb resultats per a Catalunya a data de tancament d’aquest informe és la que fa referència al 2016.

(2) Dades EPA (INE) per al conjunt d’Espanya. Any 2016.

(3) Segons la informació del mòdul del 2015 de l’enquesta de població activa de l’INE sobre la conciliació laboral i familiar a Espanya.

(4) La bretxa salarial entre homes i dones es defineix com la diferència entre la mitjana del guany salarial brut per hora dels homes i la mitjana del guany salarial brut per hora de les dones com a percentatge de la mitjana del guany salarial brut per hora dels homes.

(5) Dades de prestacions d’atur i de pensions publicades per l’AEAT corresponents a l’any 2016.

(6) Segons l’estudi de l’Observatori Dona, Empresa i Economia (2014), a l’entorn de la meitat de les empreses està totalment d’acord que un horari laboral més europeu tindrà efectes positius sobre els cinc àmbits que es pregunten: carrera professional de les dones, productivitat de les empreses, educació dels fills, negocis internacionals, i reciclatge professional i formació dels treballadors.

(7) LOI n° 2014-873 du 4 août 2014 pour l'égalité réelle entre les femmes et les hommes.

(8) A Catalunya la pèrdua de talent femení té un cost de 977 MEUR, que equival al 0,5 % del PIB català el 2006 (Cambra de Comerç de Barcelona, 2008a).

Back to Top

Document information

Published on 10/05/18
Accepted on 15/04/18
Submitted on 26/02/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 8
Recommendations 0

Share this document

Keywords