FRAU FISCAL. AVALUACIÓ DELS SISTEMES DE VIGILÀNCIA DEL FRAU. CAP A UNA EFICIÈNCIA DEL SISTEMA. COSTOS DEL SISTEMA.

L’espectacular creixement de l’economia global ha comportat com un efecte secundari pervers un augment de l’evasió i elusió fiscal a gran escala. Lamentablement les administracions tributàries s’han construït en base al control d’economies locals tradicionals, amb jurisdiccions territorials i una escassa col·laboració en l’intercanvi d’informació. Aquesta disfunció està sent molt aprofitada per alguns.

D’una banda, l’economia del segle XXI ha superat ràpidament el control fiscal tradicional. Una gran part del comerç mundial és internacional i a més es dóna dins de companyies d’un mateix grup que utilitzen sofisticats sistemes d’enginyeria fiscal per pagar poc o gairebé res, amb el detriment de les economies nacionals que llavors augmenten el seu control però sobre aquells que no poden escapar com són les Pimes i les persones físiques. Figures com els Tax Rullings, arran de l’escàndol Luxleaks o el coneguts “Sandvitx holandès” i “cafè doble irlandès”, s’han donat a conèixer a l’opinió pública i estan en el debat polític. Les últimes filtracions com la dels “Panama Papers “i els “Paradise Papers” posen sobre la taula la magnitud d’aquest problema. Aquestes eines són utilitzades massivament per grans multinacionals, l’anomenada “planificació fiscal agressiva”, amb l’objectiu de rebaixar el pagament d’impostos, fet que comporta un efecte directe en l’augment de la desigualtat ja que només són determinades les persones i les empreses les que es veuen beneficiades de la ineficàcia del control fiscal internacional.

D’altra banda, respecte l’evasió fiscal, mitjançant l’ús de sofisticats sistemes de blanqueig, es permet que enormes quantitats de diners que sovint tenen un origen delictiu, puguin circular pel món i acabar en qualsevol inversió o actiu d’un estat que serà incapaç de verificar quin ha estat l’origen d’aquests fons. Un autèntic mur en la investigació de xarxes criminals i de corrupció ja que els òrgans jurisdiccionals i de control moltes vegades no poden verificar l’origen, ni el fruit d’aquest il·lícit, fet que genera una enorme impunitat.

Les reflexions busquen troba solucions i canviar el paradigma. En base a l’experiència professional com a funcionari del Cos d’Inspecció i Tècnica Tributària de l’Agència Tributaria de Catalunya, posteriorment com tècnic avançat d’investigacions de l’Oficina Antifrau de Catalunya i com assessor extern de la Comissió d’Investigació del Parlament Europeu sobre els papers de Panama, proposo 6 mesures concretes per aconseguir un control efectiu:

1) Efectuar una diagnosi de la situació, efectuant un seguiment intensiu atès els ràpids canvis tecnològics
2) Disposar d’una voluntat política real per lluitar contra el frau. Un compromís polític del més alt nivell resulta imprescindible per adoptar les mesures necessàries
3) Disposar d’un marc normatiu clar i efectiu contra l’abús, que atorgui la necessària seguretat jurídica als operadors
4) Cal que els organismes de control siguin professionals i despolititzats
5) Dotació de funcions i de mitjans materials i personals necessaris pel control del frau
6) Creació d’una cultura ètica i de responsabilitat social en l’àmbit fiscal

1. Frau fiscal

L’espectacular creixement de l’economia global ha comportat com un efecte secundari pervers un augment de l’evasió i elusió fiscal a gran escala.

El volum d’aquesta economia submergida que escapa del control tributari és sempre estimatiu, ja que precisament l’opacitat dels sistemes d’evasió i elusió fiscal impedeixen quantificar amb precisió la quantitat exacta. Segons Gabriel Zucman, del patrimoni financer privat total mundial de 95,5 bilions USD es desconeixia el parador d'almenys 7,6 bilions. Això vol dir que, en tot el món, el 8% del patrimoni financer privat es manté en sistemes opacs, els paradisos fiscals, fet que suposa pèrdues d'ingressos globals de 190 000 USD; en concret es calcula que 2,6 bilions USD del patrimoni financer privat d'Europa es troben en jurisdiccions extraterritorials, fet que suposa pèrdues d'ingressos fiscals globals de 78 000.000.000 USD a l'any (Gabriel Zucman, La riqueza oculta de las naciones: la lacra de los paraísos fiscales, Universidad de California, 2015).

D’altra banda, la magnitud del blanqueig internacional de capitals suposa un percentatge estimat entre el 2% i el 5% del PIB mundial segons les dades estadístiques d’Eurojust. Totes aquestes dades son estimatives, però a més la majoria d’estudis internacionals d’organismes com l’OCDE, el Parlament Europeu, la DEA així com els estudis d’experts independents i plataformes socials (Tax Justice Network, Attac, Oxfam Intermon), conclouen que els casos d’evasió i elusió fiscal així com el blanqueig de capitals, estan augmentant significativament i que es necessita una resposta coordinada entre múltiples països i territoris per lluitar contra aquests delictes transnacionals.

Cal tenir en compte que no només es tracta de frau fiscal. Els mecanismes utilitzats en jurisdiccions opaques per tal d’amagar el capital obtingut per evitar el seu comís i posteriorment blanquejar-lo, són els mateixos que s’utilitzen per part d’organitzacions criminals, així com en els casos de corrupció que tenen un impacte negatiu enorme, tant en l’ús fraudulent del poder públic i el benefici particular, la desviació de fons públics cap a interessos privats, com en la imatge reputacional de les institucions i en la conducta ètica i moral de les organitzacions i de la ciutadania en general . No hi ha cas de corrupció important en el que no es desviïn els fons obtinguts a jurisdiccions opaques així en cas de persecució judicial, es garanteix que no seran embargats, ja que no podran ser localitzats fàcilment. En una investigació de corrupció pots arribar a localitzar amb certes dificultats una transferència, per exemple, i coneixes el destí dels fons, però la cooperació judicial internacional, tot i els avanços dels últims anys, és encara molt feble i en tot cas molt lenta, és a dir que tot i que podem saber on s’han desviat uns fons que provenen d’una activitat delictiva, el seu comís no resultarà gens fàcil ja que el moviment de capitals es pot fer amb una simple transferència electrònica, en canvi el comis internacional ha de passar pel difícil tràngol processal d’una comissió rogatòria. Aquesta circumstància comporta una profunda frustració tant respecte als investigadors, i en aquest cas ho dic per experiència pròpia, així com per la percepció social de què el corrupte mai retorna el que ha robat.

La manca de cooperació i coordinació internacional no es dóna només en les jurisdiccions classificades com a no cooperants (classificació que no és gens pacífica) tampoc és molt eficaç entre aquells països que han firmat convenis internacionals. De fet, per exemple, Panamà i Espanya tenen un Conveni publicat al BOE el 4 de juliol de 2011, però segons l’AEAT no s’ha rebut cap col·laboració efectiva per part de Panamà respecte a les peticions d’informació efectuades, fet que va resultar evident a partir de la publicació dels Panama Papers. Lamentablement, la cooperació i coordinació internacional en aquesta matèria ni tan sols funciona dins dels països de la UE que estan obligats per l’ordenament jurídic comunitari. La conclusió 190 de la Comissió d’Investigació del Parlamento Europeu sobre evasió i elusió fiscal considera que tot i els avenços en la regulació jurídica i en la creació de diferents instruments, la manca de cooperació i coordinació respecte a l’evasió i elusió fiscal i al blanqueig de capitals constitueixen un problema sistèmic dins de la UE.

El més preocupant és que aquesta manca de cooperació internacional és utilitzada també per la delinqüència organitzada i pel terrorisme tal com s’ha demostrat en diverses investigacions criminals. Sobre aquest aspecte, per exemple, GUTIÉRREZ LOUSA, opina el següent:

…siendo grave sus consecuencias de naturaleza fiscal, resulta más preocupante que determinadas actividades delictivas como el tráfico de drogas, armas y personas, así como la comisión de corrupción y el terrorismo, aprovechen el marcado interior y las libertades comunitarias para construir sólidas estructuras de poder de consecuencias imprevisibles. (GUTIÉRREZ LOUSA, M.: «La libre circulación de capitales: implicaciones para las Administraciones tributarias de los países miembros de la Unión Europea» (BIB 2009, 3683), Noticias de la Unión Europea, nº 299, 2009, pág.7)

Els mecanismes de control del frau fiscal, les administracions fiscals, s’han creat en base a administracions territorials sota el concepte de sobirania fiscal. Aquesta creació en un moment determinat tenia un sentit efectiu perquè l’economia era essencialment territorial. Els productors estaven localitzats en un lloc concret i les intermediacions i vendes es produïen amb un sistema que permetia fàcilment que les administracions de control exercissin el seu poder en cada fase del procés productiu. Ara bé, en els últims anys la globalització econòmica, la lliure circulació de capitals i la transformació digital ha transformat i seguiran transformant a gran velocitat el sistema econòmic. El canvi de paradigma ha superat les previsions de gestió política i administrativa, fet que ha comportat que els organismes de control del frau vagin amb anys de retard. Quan es descobreix una forma d’evasió fiscal i blanqueig, cada vegada més sofisticada a nivell jurídic (s’utilitzen diferents tipus jurídics en funció del territori, fundacions, societats offshore, Trusts, que efectuen operacions d’intercanvis de serveis ficticis, crèdits, inversions en intangibles, etc.. aprofitant al màxim totes les escletxes de la jurisdicció fiscal internacional, l’anomenat Treaty Shoping) i alhora més senzilla tecnològicament ja que tot és possible fer-ho des d’un terminal d’ordinador o un smartphone) la legislació i els òrgans de control prenen, en algun cas, les mesures per evitar-la i controlar-la però els defraudadors ja han trobat amb rapidesa un altre camí, i així successivament.

En el discurs d’intervenció del Fiscal General de l’Estat, en l’acte d’inauguració del Seminari Sobre Oficines Nacionals de Recuperació d’actius (ARO’S) dins del projecte Fènix, va dir el següent:

Vivimos en un entorno en el que han desaparecido las fronteras en las relaciones interpersonales y en el que las nuevas tecnologías permiten realizar transacciones inmediatas de bienes entre personas o entidades situadas en diferentes Estados.

Esta situación de fluidez en las transferencias financieras sin duda contribuye al bienestar de los ciudadanos, pero también permite que los bienes procedentes de actividades criminales se desplacen sin dificultad a un Estado distinto de aquel en que se cometió la actividad delictiva o, en todo caso, a un Estado diferente de aquel en el que se tramita el correspondiente proceso penal relativo al enjuiciamiento de dicha actividad delictiva.

És evident que la globalització econòmica, la lliure circulació de capitals així com l’aparició de les criptodivises generen una profunda transformació en els mecanismes de control ja que els sistemes d’evasió i blanqueig son els primers en adaptar ràpidament els seu canals amb l’ús de la tecnologia, tant que actualment s’ha convertint en el canal principal, l’anomenat ciberblanqueig:

Los servicios financieros en línea ofrecen la opción de efectuar vertiginosamente numerosas transacciones bancarias en todo el mundo. Al igual que el papel moneda va dejando paso al dinero virtual, el ciberblanqueo va usurpando el antiguo rol del vetusto blanqueo tradicional y aún este carece de virtualidad sino que acaba teniendo un necesario posterior eco en el mundo financiero virtual (e-banking). En definitiva, no es que el blanqueo y el ciberblanqueo se acaben confundiendo, lo que ocurre es que el ciberblanqueo asume como propio, como un mero paso previo, el blanqueo tradicional. Podemos afirmar, sin incurrir en pueriles reduccionismos, que acabando con el moderno ciberblanqueo, se seca la raíz y razón de ser del grueso de la más importante actividad criminal y más en concreto de los delitos de corrupción, tráfico de drogas y prostitución organizada. Vistas las estadísticas sobre masas financieras ilícitas provenientes del art. 301 del CP se nos antoja como un artículo pintoresco de muy escasa aplicación y que casi nunca parece aplicarse para transferencias telemáticas que han sustituido a los arcaicos viajes con maletas repletas de billetes. Se carece de recursos, ni interés por investigar la realidad consistente en el ciberblanqueo por empresas de Online gambling, los casinos en línea, cuentas virtuales en oro (e-gold), las ciberempresas fantasmas o pantalla, tarjetas prepagadas de sistema abierto, micropagos en masa con dinero virtual (bitcoin) o las páginas web tales como «Liberty Reserve» que manejaba más de cincuenta y cinco millones de dólares en transferencias diarias, hasta que fue detenido su responsable Arthur Budovsky. Se calculó que, sólo su página, manejó unos 60.000 millones $ provenientes de actividades il·lícites. (Faustino, Gudín Rodríguez-Magariños. Ciberblanqueo: sobre tiburones y sardines Publicación: Actualidad Jurídica Aranzadi num.906/2015)

Segons afirma Europol, les criptodivises suposen un risc de blanqueig de capitals i per tant les estratègies antiblanqueig s’haurien de centrar en aquestes noves tècniques de blanqueig de capitals (audiència pública de la Comissió PANA del 14 de novembre de 2016).

L’Informe anual de 2017 de l’Administració dels Estats Units per al Control dels Estupefaents (DEA) va confirmar que s’ha constatat que les criptodivises com el Bitocoin o altres més sofisticades com el Monero (criptodivisa de major creixement des del 2016 ja que s’ha construït precisament per garantit l’anonimat de les transaccions) estan sent àmpliament utilitzades per organitzacions criminals vinculades al narcotràfic.

És a dir que l’evolució tecnològica així com una regulació deficient, constaten que els mecanismes de control han d’evolucionar per adaptar-se a aquest entorn. Gràcies a les filtracions massives de documentació que s’han produït en els últims anys, hem pogut constatar que els mecanismes de control actual estan lluny de ser efectius en aquesta matèria.

En data 3 d’abril de 2016, el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ) va donar a conèixer simultàniament en 76 països la major filtració d'informació sobre blanqueig de capitals i l'elusió i l'evasió fiscals fins a la data. Un total de 2,6 terabytes d'informació confidencial filtrats del bufet d'advocats i societat amb llicència fiduciària Mossack Fonseca contenien 11,5 milions de documents, fet que suposa més dades que WikiLeaks (2010), Offshore Leaks (2013), LuxLeaks (2014) i SwissLeaks (2015) junts. Aquestes filtracions han continuat en altres rellevants com les anomenades Paradise Papers (2017), Bahama Leaks (2016) o Football Leaks, (2016) que posen de manifest que no estem, ni de lluny, en vies d’eliminar aquest fenomen, més aviat al contrari, sembla que el seu ús és cada vegada més ampli.

En base a l’escàndol de la publicació dels Panama Papers, en data 8 de juny de 2016 el Parlament Europeu va acordar crear una Comissió d’Investigació sobre el blanqueig de capitals i l’elusió i evasió fiscal (Comissió PANA), en la qual he tingut el privilegi d’assistir com assessor extern. L’esmentada Comissió ha conclòs les seves actuacions amb la publicació del seu Informe el 16 de novembre de 2017.

Per poder solucionar un problema cal analitzar que és el que està fallant i així poder trobar el canal adequat per poder evitar que es repeteixi en un futur. El Parlament Europeu davant de l’escàndol de Luxleaks en 2014 va crear el primer grup de treball que va concloure en el seu informe TAXE 1, amb conclusions d’enorme interès com evitar l’ús abusiu dels Tax Rullings i APA’s (acord fiscals i acords previs de valoració que s’havien adoptat en secret i que suposaven un perjudici evident per l’economia de la UE). Posteriorment el Parlament també ha analitzat l’ús abusiu per part de les multinacionals tecnològiques d’estratègies de planificació fiscal agressiva que comporta que algunes grans companyies amb enorme volum d’ingressos dins de la UE paguin unes quantitats simbòliques utilitzant vies legals dins del paraigües de la UE. L’Informe TAXE 2 va servir perquè la Comissió Europea hagi considerat que la política fiscal d’Irlanda amb Apple li va permetre un estalvi de 13.000 milions d’euros que s’han considerat un ajut d’estat, incompatible amb el dret comunitari.

Així, si bé ni molt menys totes les conclusions del Parlament Europeu es porten a la pràctica, almenys es posa en l’agenda política el , i pot servir perquè els ciutadans també fiscalitzin l’activitat pública i la presa de decisions. El problema continua existint tot i que s’ha detectat i sabem la gravetat dels seu efectes, ara falta el necessari compromís polític internacional per evitar-ho

En aquest sentit considero especialment rellevant algunes de les reflexions de l’Informe de la Comissió PANA sobre les amenaces al sistema, els efectes sobre la competència i la confiança en les institucions:

V. Considerando que los ingresos que no se declaran y no se gravan reducen los ingresos fiscales nacionales y constituyen una amenaza para la estabilidad del sistema financiero ; que la evasión y la elusión fiscales generan competencia desleal , especialmente para las pymes y las grandes empresas que no recurren a estructuras complejas; que el blanqueo de capitales y la elusión y la evasión fiscales dañan la distribución equitativa de la recaudación fiscal en los Estados miembros de la Unión y, por lo tanto, distorsionan la competencia en el mercado interior; que la elusión fiscal a gran escala por parte de empresas y particulares con grandes patrimonios no solo penaliza al contribuyente de a pie, a las finanzas públicas y al gasto social, sino que también supone una amenaza para la buena gobernanza, la estabilidad macroeconómica, la cohesión social y la confianza pública en las instituciones

Aquests efectes son especialment nocius en els països en desenvolupament ja que detrauen ingressos que han d’anar destinats a corregir les desigualtats socials:

163. Llama la atención sobre la inaceptable situación consistente en que algunas sociedades que operan en países en desarrollo recurren a la corrupción, al fraude fiscal, a la elusión y evasión fiscales, a la fijación de precios de transferencia y a la propiedad anónima de las sociedades para reducir su deuda fiscal o blanquear capitales, cuando, al mismo tiempo, millones de personas no tienen acceso a una alimentación, una salud y una educación adecuada

Aquesta situació que constata la filtració dels Panamà Papers, és un símptoma que hi ha hagut “una administració deficient” ja que el seu paper no ha servit per evitar aquestes pràctiques abusives. L’informe inclòs considera que en alguns casos podem parlar que s’ha produït un abús de poder i inclòs corrupció activa i passiva, per exemple en molts països les més altes autoritats polítiques han estat involucrades en aquestes pràctiques, per això potser entenem l’escassa efectivitat del mecanismes de control. És evident que el sistema de control ha fallat i aquesta primera reflexió ha de servir per marcar el camí de la seva correcció. En el considerant C, l’informe diu:

Considerando que por « mala administración » se entiende la administración deficiente o errónea que se produce, por ejemplo, cuando una institución incumple los principios de buena administración, y que constituyen ejemplos de ella las irregularidades y omisiones administrativas, el abuso de poder, la corrupción activa y pasiva , la falta de equidad, el uso de procedimientos irregulares, el funcionamiento deficiente o la incompetencia, la discriminación, los retrasos evitables, la no facilitación o la denegación de información, la negligencia y otras deficiencias que reflejan un mal funcionamiento en la aplicación del Derecho de la Unión en cualquiera de los ámbitos por él cubiertos;

2. Avaluació dels sistemes de vigilància del frau. Cap a una eficiència del sistema. Costos del sistema

Del resultat dels diferents estudis crec que cal adoptar un procés integral per evitar el frau, basat en un conjunt de mecanismes que ens portin a tenir un sistema integral d’integritat. Crec que no és suficient amb mesures normatives únicament, ni amb sistemes rigorosos de control, ni tan sols amb sistemes de denúncia o la millora del comportament ètic. Entenc que, perquè el sistema funcioni i sigui efectiu, cal que sigui un sistema que tingui en compte tots els factors necessaris per generar un canvi de cultural en la política fiscal, un sistema que tingui en compte tots els aspectes per tal de construït una societat més justa i equitativa en el que les igualtats d’oportunitats siguin reals i efectives.

En base aquests principis, entenc que ens hauríem de dotar d’un sistema integral de vigilància del frau tant en l’aspecte de prevenció com de control, que contingui els elements següents:

1) Diagnosi de la situació

Per poder resoldre un problema, encara que sigui obvi, el primer que cal fer és reconèixer la seva existència i a partir d’aquí prendre les mesures correctes necessàries. Ha estat un comportament habitual per part del poders públics la tendència a no reconèixer determinades situacions que o bé li sobrepassen o bé és perquè tenen interessos propis en que no es solucioni.

L’existència dels paradisos fiscals és tan antiga com el propi capitalisme, però no ha estat mai en l’agenda política fins que no es va demostrar que per aquest canal s’efectuava també el finançament del terrorisme. Però reconèixer el problema té conseqüències. Arran de l’atemptat de les torres bessones en l’any 2001, l’administració americana va aprovar la Patriot Act, i dins de les seves investigacions va descobrir com s’havien utilitzat estructures financeres offshore per finançar operacions terroristes, amb la col·laboració d’un banc de tant prestigi com el Banc Riggs de Washington. Ara bé, com a resultat inesperat de la investigació, també es van descobrir uns comptes milionaris del dictador xilè Augusto Pinochet (amb uns fons de 21.320.110 de USD) i el finançament poc clar per part d’autoritats americanes de les activitats del dictador.

La crisi financera internacional i els diferents escàndols sobre operacions offshore amb un enorme impacte en l’economia internacional (hipoteques subprime, Lehman Brothers, i anteriorment el cas Enron) van portar els paradisos fiscals per primera vegada a l’agenda internacional del G-20 l’any 2009. Va ser aquí on el president Sarkozy va afirmar de forma contundent “L’etapa del secret bancari s’ha acabat”.

Tot i que les filtracions massives (Falciani, Panama Papres, Paradise Papers) ens acrediten que ni molt menys és així , si que és cert que el tema està en l’agenda política i el primer que s’ha fet és un estudi de la situació actual, essencial per saber que està fallant i per on podem començar a revertir la situació.

Una de les mancances més evidents és que la fiscalitat internacional no es troba adequadament adaptada per evitar un ús abusiu per part d’alguns. L’OCDE ha desenvolupat un paper clau en els últims anys amb l’impuls dels convenis internacionals per evitar la doble imposició. Això, no obstant l’ús abusiu dels convenis, ús abusiu de les despeses financeres, per intangibles, productes híbrids, etc.. han comportat que la deslocalització de la base imposable a aquells països amb sistemes impositius més laxes sigui pràctica habitual, i a més legal dins dels sistema generat per l’OCDE. En alguns casos s’ha arribat a parlar de forma jocosa dels convenis de cap imposició per referir-se als convenis internacionals.

En l’any 2013 l’OCDE publica el seu Informe BEPS (Base Erosion and Profit, Shifting) en el que una vegada localitzat aquest ús abusiu dels convenis, es presenta un pla d’acció per evitar aquest ús abusiu, un pla en constant evolució i adaptació a l’entorn canviant. La gran part de les mesures proposades en l’informe BEPS i que es podien adaptar a la legislació d’un estat, han estat traslladades al nostre ordenament intern en les ultimes modificacions de la Llei de l’Impost sobre Societats.

El Parlament Europeu ha desenvolupat una tasca significativa tant en diferents comissions d’investigació, informes amb recomanacions concretes, algunes de les quals han estat portades a terme per la Comissió Europea (desgraciadament molt menys de les que s’han recomanat) això com altres mesures han acabat aprovades en Directives i resolucions del Parlament i del Consell.

A nivell espanyol la diagnosi del problema del frau fiscal, i de l’evasió i elusió fiscal no ha estat en el primer nivell de l’agenda política. Els estudis més significatius d’economia submergida i de l’ús dels paradisos fiscals han estat efectuats per Oxfam Intermón o el Sindicat de Tècnics d’Hisenda (Gestha).

La Generalitat de Catalunya en l’any 2017 va efectuar el primer estudi del Tax Gap o bretxa fiscal (segons la dentició de l’agència tributaria americana, IRS el Tax Gap “és la diferència entre la quota impositiva que els contribuents haurien de pagar i la que realment paguen dins del període voluntari”). La conclusió de l’estudi respecte els quatre principals impostos que gestiona l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) per l’any 2014 estima que la bretxa fiscal va ser de 789,8 milions d’euros. Això representa un 26,53% de la recaptació potencial (2.976,63 milions d’euros), és a dir de la quota impositiva que els contribuents haurien d’haver pagat, d’acord amb la legislació vigent en aquell moment. En l’estudi es conclou que és en l’Impost sobre el Patrimoni i en l’Impost de Successions, on el tax gap és més gran a conseqüència dels actius financers no declarats localitzats a l’estranger. Lamentablement, les competències normatives de la Generalitat en matèria fiscal són mínimes d’acord amb la CE, l’EAC i al LOFCA, i per això l’estudi es centra en els tributs gestionats per l’ATC, però en tot cas creiem que és una bona iniciativa començar per posar la magnitud del problema en la taula.

Ara, bé els canvis en l’ús de les tecnologies avancen molt ràpidament, i per això cal efectuar un seguiment continu de com evoluciona el sistema i el seu possible ús abusiu. Resulta especialment preocupant la velocitat en què està augmentat l’ús de les criptodivises quan les institucions públiques han trigat anys en reconèixer simplement la seva existència. De cop, per exemple, tenim un atac massiu de rasnomware que segresta milers d’ordinadors en tot el món, i veiem com es demana el pagament en Bitcoins. Quan hem comprovat que aquest pagament comporta que no es pugui fer el seguiment del perceptor dels fons és quan les intitucions i els ciutadans comencen a reaccionar. Apareixen les primeres reflexions i les primeres regulacions: les cases d’exchange han de complir a normativa antiblanqueix i han d’aplicar la normativa know you customer, identificant l’intervinent que canvia divises. Ara bé, això només s’aplica a les cases d’exchange radicades dins de la UE, ja que si està en una jurisdicció no cooperativa ja no sabem qui adquireix la criptodivisa, i només que hi hagi una jurisdicció no cooperant al món tenim un problema. I la situació encara pot ser pitjor si s’accepta de forma generalitzada com a mitjà de pagament, amb la qual cosa no caldrà efectuar operacions d’exchange. I això només ha començat. Quan el pagament en criptodivises es generalitzi, fet que segons els experts es produirà més ràpid del que es pensa, quan moltes persones vulguin utilitzar aquest sistema perquè saben que escapen del control fiscal, o d’embargaments, o simplement per amagar patrimoni, l’ús creixerà de forma exponencial.

En conseqüència, atès que el sistema fiscal està construït de forma territorial i l’economia és global, i que la tecnologia avança a un ritme molt més elevat que el de les institucions, entenc que resulta imprescindible efectuar una diagnosi detallada de la situació per part d’experts transversals (economistes, advocats, tècnics etc...), una diagnosi que ha de ser actualitzada contínuament per les circumstàncies que hem comentat anteriorment.

2) Voluntat política real per lluitar contra el frau

Per disposar de mecanismes de control efectiu resulta imprescindible que hi hagin lideratge polític clar, per tal de crear les estructures necessàries que siguin efectives. En l’ús d’aquestes pràctiques abusives cal recordar que tenim enormes estructures de frau amb una gran capacitat econòmica. Només amb el compromís polític del més alt nivell serà possible crear mecanismes de control efectius. Desgraciadament també ha estat rellevant en la filtració dels Panama Papers, que s’acredités l’ús d’estructures offshore per part de molts polítics d’alt nivell, anomenades segons la terminologia del GAFI persones exposades políticament PEP’S, que son precisament els que han de prendre les decisions per evitar-ho. Les filtracions han estat rellevants per demostrar fins a quin punt ha arribat la contaminació del poder i per tant obliga a que els ciutadanes exigeixin de forma insistent i permanent la incorporació a l’agenda política de mecanismes efectius de lluita contra el frau.

Per exemple, la Resolució del Parlament Europeu, de 25 de novembre de 2015, sobre resolucions fiscals i altres mesures de naturalesa o efectes similars (TAXE 1) va considerar el següent:

149. Reclama un planteamiento común de la UE con respecto a los paraísos fiscales ; pide, en particular, a la Comisión que prosiga sus trabajos encaminados a desarrollar y adoptar una definición europea , una serie de criterios comunes para identificar los paraísos fiscales, independientemente de su ubicación, y sanciones adecuadas para aquellos países que cooperen con ellos, sobre la base de su Recomendación de diciembre de 2012 relativa a las medidas encaminadas a fomentar la aplicación, por parte de terceros países, de normas mínimas de buena gobernanza en el ámbito fiscal (esto es, ir más allá del intercambio de información y la transparencia para incluir una competencia leal en materia fiscal y una fiscalidad eficaz), y para aquellas empresas que los utilicen para fines de planificación fiscal agresiva, así como a definir medidas comunes adecuadas aplicables a dichas jurisdicciones; remite a su antes mencionada Resolución, de 21 de mayo de 2013, sobre la lucha contra el fraude fiscal, la evasión fiscal y los paraísos fiscales, con miras a elaborar una lista no exhaustiva de posibles medidas en este sentido1; reitera que la elaboración de listas verdaderamente europeas, actualizadas periódicamente y basadas en indicadores exhaustivos , transparentes, sólidos, objetivamente verificables y comúnmente aceptados sería un medio más eficaz de promover la buena gobernanza en el ámbito fiscal y un cambio de comportamiento fiscal con respecto a estas jurisdicciones y en el seno de las mismas.

També es van proposar mesures coercitives concretes contra el països no col·laboradors:

Pide a los organismos de la UE que no colaboren con las jurisdicciones consideradas no cooperadoras en cuestiones fiscales ni con las empresas condenadas por fraude fiscal, evasión fiscal o planificación fiscal agresiva; pide a instituciones como el Banco Europeo de Inversiones (BEI) y el Banco Europeo de Reconstrucción y Desarrollo (BERD) que dejen de colaborar a través de sus intermediarios financieros con las jurisdicciones no cooperadoras en materia fiscal; pide, asimismo, a los organismos de la UE que se comprometan a no conceder financiación de la UE a empresas condenadas por fraude fiscal, evasión fiscal o planificación fiscal agresiva;

Bé, desgraciadament estem ja al 2018 i la falta de voluntat política ha fet que encara no estigui plenament consensuada una definició europea de paradís fiscal, ni tampoc una llista, ni molt menys s’ha aplicat cap mesura restrictiva. El que es coneix fins ara, son els treballs del Consell filtrats a la premsa on la perspectiva no és gaire engrescadora: llista mínima de països no col·laboradors (aquells que es comprometen a complir ja son exclosos, així que països sospitosos com per exemple Panamà ja no hi son a la llista) i manca de capacitat sancionadora sobre el països incomplidors.

A nivell nacional hem tingut la tendència a considerar frau com el control d’aquells que ja declaren, però costa adoptar mesures efectives sobre l’economia submergida i l’elusió fiscal a gran escala.

L’alta política ha d’entendre que el seu paper actual serà adoptar les decisions oportunes per evitar aquestes conductes fraudulentes, ja que es troba en joc la supervivència del propi sistema. Entenc que, haurem de ser els ciutadans el que exercim tota la pressió possible perquè es prioritzi i s’actuï, ja que sense voluntat política serà impossible desenvolupar cap dels objectius següents (ni marc normativa, ni organismes de control, ni sistemes de prevenció i alerta i evidentment el context ètic no podrà ser el desitjable si les altes estructures no demostren un lideratge clar en la lluita contra el frau).

3) Marc normatiu clar i efectiu contra l’abús

Una de les mancances més evidents és que la fiscalitat internacional no es troba adequadament adaptada per evitar un ús abusiu per part d’alguns. L’OCDE ha desenvolupat un paper clau en els últims anys amb l’impuls dels convenis internacionals per evitar la doble imposició així com en l’informe BEPS.

En la UE s’han aprovat un conjunt de directives, de la qual destaquem la IV Directiva de PBC-FT (Directiva UE 2015/849) ja que el termini de transposició a l’ordenament intern va finalitzar el 26 de juny de 2017 sense que el nostre país ho hagi fet.

Aquest marc normatiu dona la suficient seguretat jurídica als diferents operadors en una matèria complexa com la fiscal. Cal tenir en compte que si les normes no son prou clares, algunes administracions poden aplicar criteris restrictius que generen situacions conflictives com és habitual a Espanya entre l’AEAT i els operadors jurídics en l’aplicació dels preus de transferència. Necessitem unes normes clares i que evitin la conflictivitat. Les figures dels acords previs (Tax rullings) o acords previs de valoració de determinades operacions fiscals (APA’S) poden ser molt útils sempre que s’apliquin de forma transparent i no discriminatòria. Els acords secrets firmats per Luxemburg s’han considerats contraris al Dret de la UE, i tal com es va establir en l’informe TAXE 1 del Parlament Europeu, aquestes figures poden ser útils per garantir la seguretat jurídica sempre que evidentment s’aprovin dins del marc legal de la UE, es publiquin i no siguin discriminatoris

La Resolució del Parlament Europeu, de 6 de juliol de 2016, sobre resolucions fiscals i altres mesures de naturalesa o efectes similars, (TAXE 2) va establir el següent:

7. Insta a la Comisión a que presente una propuesta sobre una base imponible consolidada común del impuesto sobre sociedades (BICCIS) antes de finales de 2016, acompañada de una clave de distribución adecuada y justa que ofrecería una solución global para hacer frente a las prácticas fiscales perniciosas en la Unión, aportaría claridad y simplicidad para las empresas, y facilitaría la actividad económica transfronteriza dentro de la Unión; considera que la consolidación es el elemento fundamental de la BICCIS;...

14. Subraya que el 70 % de los traslados de beneficios se lleva a cabo mediante precios de transferencia y que la mejor manera de abordar esta cuestión es la adopción de una BICCIS plena ; pide a la Comisión, no obstante, que presente una propuesta legislativa concreta sobre los precios de transferencia, teniendo en cuenta Directrices de la OCDE aplicables en materia de precios de transferencia a empresas multinacionales y administraciones tributarias aprobadas en 2010; subraya, además, que puede que se necesiten esfuerzos adicionales para frenar los riesgos BEPS entre los Estados miembros de la Unión y terceros países que surjan del marco de los precios de transferencia, en especial los precios de los activos intangibles, y que se deben investigar activamente las alternativas mundiales al actual principio del trato en condiciones de igualdad, así como comprobar su potencial para garantizar un régimen fiscal mundial más justo y eficaz;

La creació d’una base imposable europea (BICCIS) solucionaria una gran part dels problemes actuals de desplaçament de la base imposable, de fet seria un sistema similar al que aplica un estat federal com EEUU, però pel que sembla finalment no hi ha una clara voluntat política d’avançar per aquest camí. En canvi, d’acord amb l’informe BEPS, el camí és que les multinacionals donin informació dels beneficis obtinguts país per país, així com dels impostos pagats. Bé, com a mínim tindrem una fotografia de la situació que ens haurà d’ajudar a continuar prenent decisions.

Sobre aquest punt resulta rellevant l’aprovació de la Directiva 2014/107/UE del Consell de 9 de desembre de 2014 que modifica la Directiva 2011/16/UE pel qual es refereix a l’obligatorietat del intercanvi automàtic d’informació en l’àmbit de la fiscalitat, que amplia el tipus de rendes i subjecte obligats a donar informació amb caràcter automàtic (sense que s’hagi de considerar rellevant o la seva difusió a l’estat d’origen del titular).

Els mecanismes d’intercanvi d’informació automàtic que comença a ser efectiu en l’any 2018 pot ser si s’aplica de forma eficaç, un gran sistema de prevenció del frau. Si els operadors jurídics saben que la informació de rellevància fiscal serà fàcilment compartida pels Estats de la UE de forma automàtica i sense requeriment previ, es podran evitar que alguns, simplement per ser titulars d’actius en altres països, escapin de la tributació per la manca de cooperació fiscal entre estats. És inadmissible que això encara passi dins del territori de la UE, així que amb els mecanismes d’intercanvi automàtic en realitat la UE es comportarà com una única entitat de control fiscal. No obstant, cal estar atent a la implementació d’aquesta normativa, ja que desgraciadament es troben escletxes per on alguns sempre circulen amb impunitat. Ja va passar amb la implementació de la Directiva 2003/48/CE (directiva de l’estalvi), que només afectava a persones físiques i per tant es van efectuar ràpids canvis de titularitat de comptes suïssos o de Luxemburg a nom de persones jurídiques radicades en un altre estat, i així simplement desapareix el titular real de l’actiu. Cal evitar que hi hagi escletxes normatives.

4) Cal que els organismes de control siguin professionals i despolititzats

El lideratge polític en la lluita contra el frau cal que es materialitzi en uns organismes de control professionals i no polititzats. Lamentablement, en el nostre país hem arribat a un punt patològic de contaminació política en diversos òrgans administratius (i judicials tal com reflexa la Comissió Europea que el situa com el país 22 dels 28 de la UE en independència judicial i el Foro Econòmic Mundial que ubica el nostre país per sota de Botswana en aquesta matèria). No hi ha estat de dret si els òrgans de control estan fortament polititzats, en aquest cas es converteixen en òrgans innocus que son més un fre a l’autèntic control que una garantia pels ciutadans de la igualtat de tracte.

Cal que la meritocràcia sigui l’element definitiu pels nomenaments directius en l’àmbit dels òrgans de control, i això està lluny de ser l’estàndard real en el nostre país. Tal com va declarar Miguel Ángel Mayo en la Comissió d’investigació sobre el frau fiscal i corrupció del Parlament de Catalunya:

"Cuando se utilizan de forma política instituciones como el Ministerio de Justicia, la Agencia Tributaria, la Oficina Antifraude o la Oficina Anticorrupción se genera un caldo de cultivo óptimo para el fraude y la corrupción http://www.lavanguardia.com/economia/20141202/54420968294/fraude-fiscal-catalunya-supone-24-6-pib.html

Amb òrgans de control professionals, no s’hauria de produir una situació d’incompliment normatiu generalitzat, fet que desgraciadament s’ha donat en moltes ocasions, És a dir, en primer lloc ens costa tenir una normativa clara i efectiva en la lluita contra el frau, però una vegada la tenim és essencial que es compleixi i que algú pugui reaccionar degudament davant del seu incompliment.

D’acord amb l’informe de la Comissió PANA, aquest incompliment ha estat excessivament ampli dins de la UE tal com figura en les seves conclusions:

206. Concluye que, en vista de las constataciones de la Comisión PANA, cabe señalar varios casos de mala administración en relación con la legislación de la Unión, en concreto que:

 las autoridades de los Estados miembros no comunican de forma espontánea la información fiscal a otro Estado miembro en caso de que existan motivos para suponer que pueden perderse ingresos fiscales en otros Estados miembros (artículo 9, apartado 1, de la DCA), y la Comisión no garantiza la aplicación eficaz de la DCA;

 las autoridades de los Estados miembros no actúan ante la existencia de pruebas de falta grave y persistente de identificación de los titulares reales en el marco de la diligencia debida con respecto al cliente, y no exigen que se verifique la identidad del cliente y del titular real antes de que se establezca una relación empresarial o se realice la transacción (artículo 8, apartado 1, letra b), y artículo 9, apartado 1, de la tercera Directiva antiblanqueo), y la Comisión no garantiza la aplicación eficaz de la tercera Directiva antiblanqueo;

 las autoridades de los Estados miembros no garantizan que pueda exigirse responsabilidades a las entidades obligadas por las normas antiblanqueo si se infringen las disposiciones nacionales, incluida la comunicación la información sobre los titulares reales a las autoridades competentes (artículo 39, apartado 1, de la tercera Directiva antiblanqueo), y la Comisión no garantiza la aplicación eficaz de la tercera Directiva antiblanqueo;

la Comisión no proporciona una lista de terceros países con deficiencias estratégicas en sus regímenes contra el blanqueo de capitales;

 las autoridades de los Estados miembros no aplican sanciones administrativas y otras medidas administrativas a las entidades declaradas responsables de infracciones graves de las disposiciones nacionales adoptadas con arreglo a la tercera Directiva antiblanqueo, tal y como exigen el artículo 67, apartado 1, letra o), y el artículo 67, apartado 2, de la Directiva 2013/36/UE (DRC IV), y la Comisión no garantiza la aplicación eficaz de la DRC IV;

 los Estados miembros no colaboran de forma leal en el marco del Grupo «Código de Conducta» (Fiscalidad de las Empresas) y no cumplen el principio de cooperación leal, tal y como exige el artículo 4 del TUE; la Comisión no actúa como guardiana del Tratado;


És significatiu que una vegada dotat d’instruments jurídics dins de la UE, es detecta un ampli incompliment inclòs per part de la pròpia Comissió. Amb organismes de control professionals i no polititzats entenem que no es produiria aquest incompliment massiu de normatius. El control esdevé essencial per poder complir de forma efectiva, almenys, la normativa que ja tenim. Si tenim òrgans dotats d’àmplies funcions de control i que no estiguin sotmesos al criteris polítics evitarem que la desobediència al dret sigui una pràctica habitual inclòs per part dels propis estats i estructures administratives.

5) Dotació de funcions i de mitjans materials i personals necessaris pel control del frau

Els òrgans de control han d’estar dotats de les funcions necessàries per poder actuar de forma efectiva, ja que en cas contrari es converteixen en operacions de màrqueting polític. Podem tenir un òrgan amb un nom contundent, i inclòs dirigit per personal independent sense submissió política, però si no es troba dotat de mitjans ni de funcions haurà servit de poc.

La Resolució del Parlament Europeu TAXE 2, sobre aquest punt va demanar la creació d’un Centre de coordinació i coherència dins de la UE:

57. Pide la creación de un nuevo Centro de coordinación y coherencia de la política fiscal de la Unión en la estructura de la Comisión para garantizar un funcionamiento correcto y coherente del mercado único y la aplicación de normas internacionales; considera que este nuevo organismo debería encargarse de evaluar y seguir las políticas fiscales de los Estados miembros al nivel de la Unión, de velar por que los Estados miembros no apliquen nuevas medidas fiscales perjudiciales, de controlar la observancia por parte de los Estados miembros de la lista común de jurisdicciones no cooperativas, de garantizar y fomentar la cooperación entre las administraciones fiscales nacionales (por ejemplo, formación e intercambio de buenas prácticas), y de poner en marcha programas académicos en la materia; opina que, de este modo, dicho Centro podría contribuir a evitar nuevas lagunas tributarias derivadas de la falta de coordinación en las iniciativas políticas entre Estados miembros y contrarrestar normas y prácticas fiscales que pudieran perturbar u obstruir el correcto funcionamiento y la lógica del mercado único o interferirían con él; cree que este organismo podría servir también como punto de contacto para los denunciantes de irregularidades si los Estados miembros y las administraciones tributarias nacionales no actúan ante la revelación de casos de evasión o elusión fiscal o si no llevan a cabo investigaciones adecuadas sobre este asunto; considera que el Centro podría beneficiarse de la puesta en común de conocimientos especializados a escala de la Unión y a nivel nacional, a fin de reducir la carga que recae en los contribuyentes;

Tampoc s’ha avançat gaire en la creació d’estructures úniques fiscals dins de la UE. En el nostre estat l’AEAT és un exemple d’efectivitat en algunes àrees i algunes de les solucions adoptades han de servir d’exemple per la creació d’altres organismes com pot ser a Catalunya.

Les característiques que entenc que necessitem en un òrgan de control efectiu del frau son:

1) Òrgan dotat d’àmplies funcions efectives: obtenció d’informació, potestats d’investigació àmplies i capacitat sancionadora. Un òrgan sense un poder actiu real i que només tingui funcions consultives no resulta eficaç
2) L’òrgan ha d’estar dotat del mitjans necessaris. El control actual requereix una tecnologia que permeti processar una gran quantitat de dades, que pugui elaborar perfils en base a dades obtingudes des de diferents fonts i amb el sistema d’intel·ligència artificial, pot fer que l’actuació personal en investigacions sigui altament eficient. Per tant la inversió tecnològica ha de ser prioritària per poder dotar d’eficàcia i eficiència a les seves actuacions.
3) Alta especialització del personal adscrit. Ateses les funcions de control entenc que han de ser desenvolupades integralment per funcionaris de carrera amb una elevada especialització i amb formació continua. El control del frau requereix amplis coneixements fiscals nacionals i internacionals, així com experts en altres disciplines quan sigui necessaris. Cal tenir en compte que els defraudadors disposen de l’assessorament professional d’experts de tot el món, de fet s’ha constatat com algunes multinacionals i entitats financeres efectuen una inversió en planificació fiscal com si fos una R+D: tenen un departament especialitzat buscant contínuament les escletxes del sistema legal per optimitzar el pagament d’impostos.
4) Cal que els òrgans de control col·laborin amb l’Administració de Justícia en la investigació de grans trames de frau. L’especialització en matèria fiscal de jutges, magistrats i fiscals normalment no és molt alta, i l’elevada complexitat d’algunes trames obliguen a comptar amb la col·laboració dels millors experts. Per tant, resulta indispensable poder tenir una unitat de col·laboració permanent amb l’Administració de Justícia, inclouen la possibilitat de disposar d’una policia fiscal especialitzada.
5) Cal que els òrgans de control estiguin sotmesos a un estricte règim de rendiments de comptes, ateses les seves funcions invasives en la intimitat de les persones i el seu poder coactiu. Històricament el secret bancari va néixer per preservar la intimitat, ja que més avui en dia, per exemple un extracte de moviments bancaris pot atorgar moltíssima informació personal, no tota de rellevància fiscal. El secret bancari dins de la UE l’hem de donar per desaparegut amb l’entrada en vigor de la directiva d’intercanvi d’informació, així com ja va desaparèixer en el nostre estat fa uns anys. Ara bé, disposar d’aquest poder ha d’estar sotmès al més estricte règim de confidencialitat i d’accés a les dades que siguin estrictament necessàries. Un ús malintencionat de dades es pot utilitzar de forma indeguda, i així ha passat en el nostre país, per qüestions polítiques, venjança personal o simplement per obtenir poder. Per tant, si l’òrgan no està polititzat i està sotmès a un estricte control i rendiment de comptes, ens pot garantir que el seu poder serà utilitzat per qüestions d’interès general exclusivament.

En aquest sentit, l’esforç efectuat per l’AEAT en informatització i recollida de dades és un bon exemple. També ho és la creació de l’Oficina Nacional de Fiscalitat Internacional (Resolució de 13 de març de 2013), un òrgan altament especialitzat.

6) Enfortir el paper dels alertadors. Sistemes de denuncies anònimes

Sens dubte els elements que han estat més efectius en els últims anys són les filtracions massives d’informació sobre paradisos fiscals. De fet, és l’única forma en el context actual d’obtenir determinada informació. Per exemple, si en una investigació criminal un jutge espanyol requereix informació d’un altre país, s’ha d’atenir al corresponent Conveni d’intercanvi d’informació, via Comissió rogatòria, i si en el millor dels casos l’estat receptor contesta de forma favorable, salvant tots els entrebancs burocràtics que poden ser indescriptibles, ens podem trobar finalment que hem de tornar a començar, perquè el titular d’un determinat compte resulta ser una persona jurídica d’un altre Estat. Si continuem pot ser en diuen en aquell altre estat que la persona jurídica és d’un Trust, o una fundació o d’una altra societat de la que desconeixen el titular real perquè així ho permet la legislació d’aquell Estat.

Ara bé, totes les operacions s’efectuen en algun lloc concret. Un despatx d’advocats, una assessoria, un entitat financera, que en algun moment disposa del titular real del bé, o inclòs es descriu l’operativa i la voluntat d’amagar el seu origen. Tota aquesta documentació només podria ser intervinguda en aquell país amb una ordre judicial, qüestió que actualment esdevé gairebé impossible. Però en els últims anys hem tingut un altre camí. Alguna persona que té accés a aquesta informació, la filtra i es pot tenir coneixement de dades que per un altre camí seria gairebé impossible d’obtenir: correus electrònics indicant el titular real, claus d’accés de determinades persones, relació de testaferros i els seus titulars efectius, etc. És un alertador, una figura clau ja que només gràcies a la seva intervenció hem pogut tenir coneixement de dades que fins ara eren opaques.

L’informe de la Comissió PANA diu al respecte:

171. Señala que LuxLeaks, los papeles de Panamá, SwissLeaks, Bahamas Leaks, Football Leaks y otras muchas filtraciones han demostrado el papel crucial que pueden desempeñar los denunciantes de irregularidades a la hora de luchar contra el blanqueo de capitales, el fraude, la planificación fiscal abusiva o la corrupción , o a la hora de arrojar luz sobre comportamientos ocultos; subraya, por lo tanto, que la protección de los denunciantes puede contribuir a salvaguardar el interés público, fomentar la buena gobernanza y reforzar el Estado de Derecho; señala que mientras las entidades obligadas solo corran el riesgo de asumir multas reducidas por no comunicar o comunicar erróneamente a las autoridades las sospechas de blanqueo de capitales, se estará obstaculizando gravemente la prevención del blanqueo de capitales y la financiación del terrorismo;

En la resolució del Parlament Europeu TAXE 2, es diu el següent:

44. Reitera el papel crucial que desempeñan los denunciantes de irregularidades a la hora de revelar comportamientos inadecuados, incluidas las prácticas ilegales o ilícitas; considera que estas revelaciones, que ponen de manifiesto la magnitud de la evasión y la elusión fiscales, son claramente de interés público, como ha quedado demostrado en las recientes revelaciones conocidas como «LuxLeaks» y «los papeles de Panamá», que han permitido apreciar la magnitud del traslado de activos a jurisdicciones con bajos niveles de imposición; recuerda que la posibilidad de detectar y enjuiciar a los defraudadores fiscales depende esencialmente de la disponibilidad y la calidad de los datos;

Ara bé no hi ha un règim jurídic de protecció d’aquest alertador. Es tracta de persones que es juguen la seva carrera professional i en moltes ocasions pateixen represàlies judicials per la seva actuació, fet que ens hauria de fer reflexionar. El informe PANA ens diu:

173. Lamenta que en algunos países se recurra a procedimientos judiciales contra los denunciantes como medio para defender la opacidad1; considera muy lamentable que, hasta el momento, en el caso de LuxLeaks solo se haya actuado judicialmente contra los denunciantes y periodistas, mientras que no se han tomado todas las medidas oportunas respecto de las empresas y los intermediarios implicados en las resoluciones fiscales puestas al descubierto por los documentos de LuxLeaks; recuerda que el Parlamento Europeo ha solicitado reiteradamente la mejora de la protección de los denunciantes

A finals del 2016 el diari alemany Süddeutsche Zeitung va ser contactada per una font obstinada a romandre en l'anonimat. La font es va identificar a sí mateixa com "John Doe" i va oferir la possibilitat de filtrar documents i informació del despatx panameny de Mossack Fonseca. El Süddeutsche Zeitung va decidir analitzar informació en cooperació amb el Consorci Internacional de Periodistes d’investigació (ICIJ). En el transcurs de la investigació, la tasca de cooperació va abastar a més de 100 organitzacions mediàtiques en més de 80 països. La publicació dels Panama Papers commocionar tot el planeta: Polítics i funcionaris públics es van veure forçats a renunciar, va haver-hi una gran repercussió mediàtica ateses els noms d’algues de les persones afectades.

Després de la publicació mundial i la commoció internacional, John Doe va enviar un comunicat que es va publicar el diari alemany, sobre els motius de la seva filtració, amb algunes consideracions sobre la protecció de l’alertador:

Los whistleblowers legítimos que sacan a la luz delitos incuestionables, ya sean informantes internos o externos, merecen recibir inmunidad contra las represalias del gobierno y punto . Hasta que los gobiernos reglamenten una protección legal para los whistleblowers de acuerdo a la ley, las agencias encargadas de hacer cumplir la ley simplemente tendrán que depender de sus propios recursos o de la cobertura actual por los medios para obtener los documentos.

Mientras tanto, hago un llamado a la Comisión Europea, al Parlamento Británico, al Congreso de los Estados Unidos y a todas las naciones para tomar medidas no sólo para proteger a los whistleblowers, sino para poner fin al abuso global de los registradores de sociedades.  En la Unión Europea, todos los registradores de sociedades de cada Estado miembro deben ser accesibles y contar con datos claramente detallados y disponibles sobre los beneficiarios reales de una empresa. El Reino Unido puede sentirse orgulloso de sus iniciativas nacionales hasta ahora, pero aún tiene que desempeñar un papel esencial poniendo fin al secreto financiero en sus diversos territorios insulares, que son -sin duda- la piedra angular de la corrupción institucional en todo el mundo. Y los Estados Unidos ya no pueden confiar en sus cincuenta estados para tomar decisiones acertadas sobre sus propios datos corporativos. Ya es tiempo de que el Congreso intervenga e imponga transparencia mediante el establecimiento de normas para la divulgación y el acceso del público

Necessitem molts John Doe que filtrin tota la informació possible sobre aquestes pràctiques que tenen un efecte t negatiu en la societat. És urgent una regulació jurídica de protecció, un sistema que garanteixi que la persona no tindrà represàlies de cap tipus, i per què no, una adequada recompensa a la seva actuació ja que la seva informació sovint comporta la possibilita de recaptar grans quantitats de diner ocult, i també provoca un efecte pànic: la filtració ataca l’element essencial del sistema que és l’ocultació del titular real. Sempre hi ha algun document, algun correu en el que queda constància de qui està fent l’operació realment. Mentre no tinguem un altre manera d’obtenir-la, la veritat és que la filtració és converteix en el mètode de control efectiu.

Resulta rellevant que els filtracions més important s’hagin produït a mitjans de comunicació i no s’hagin fet per canals de denuncia als òrgans de control, vol dir que alguna cosa no s’està fent correctament per part d’aquests. En primer lloc, ha d’existir la necessària confiança per poder filtrar dades sensibles i buscar la protecció necessària. Aquesta confiança i protecció no existeix desgraciadament si ens adrecem a un òrgan de control administratiu i molt menys a un òrgan judicial. Cal reflexionar sobre si hem d’adaptar les estructures anquilosades dels denunciat del nostre sistema jurídic. D’altra banda, amb quin sistema tecnològic podria fer arribar a un òrgan de control 11 milions de documents?

Cal crear canals públics de denuncia garantint l’anonimat del denunciant, especialment mentre no tinguem un adequat règim jurídic de protecció, Aquest canal ha de ser electrònic evidentment, i per tant cal adaptar els sistemes administratius, Mentrestant entenc que el millor sistema per difondre informació és el que ha creat l’estructura del Consorci Internacional de Periodistes d’investigació.

7) Cultura ètica i de responsabilitat social

Finalment, el sistema de control integral entenc que ha de descansar en una augment de la cultura ètica i de responsabilitat social per part de les persones, professionals i empreses. El millor sistema és el que es basa en un compliment voluntari de la norma, i aquí és on s’observa una enorme diferència entre els països del nord i del sud d’Europa. No obstant això, la publicació de les grans trames d’evasió i elusió fiscal posen llum sobre pràctiques de multinacionals, empreses i persones de tots els països. Aquest fet pot comprovar que el compliment voluntari de la normativa fiscal es vegi seriosament afectat si el ciutadà mitjà observa com les grans companyies i fortunes no apliquen el mateix rigor en el compliment de les seves obligacions fiscals. Evidentment, afecta significativament a cultures més acostumades a “feta la llei feta la trampa” en la que es justifica el frau sense problemes a ser rebutjat socialment. És enormement important actuar per que hi hagi un canvi de paradigma liderat per l’alta política, amb la creació d’una normativa clara i d’òrgans de control efectius, per tal que el sistema cultural estàndard sigui el compliment voluntari de la norma, i que el frau fiscal estigui considerat com un frau al conjunt de la ciutadania, ja que afecta a tots. Quan l’Estat no recapta per evasió i elusió fiscal, augmenta el control o els impostos a aquells que ja paguen, o bé es disminueixen les despeses, sovint les socials, amb l’important efecte sobre la desigualtat que tenen aquestes mesures.

Un comportament ètic ha de començar per les elits polítiques i empresarials que no poden considerar el pagament d’impostos com un cos més, sinó com un contribució per la construcció d’un Estat just i igualitari. També resulta crucial el paper dels assessors, advocats, i entitats financeres, que sovint son els cooperadors necessaris d’aquestes trames, de fet sense la seva intervenció és impossible efectuar-les.

La resolució del Parlament Europeu TAXE 2 es lamenta d’aquesta situació:

33. Lamenta profundamente que algunos bancos, asesores fiscales, bufetes de abogados y contables y otros intermediarios hayan desempeñado una función clave en el diseño de sistemas de planificación fiscal agresiva para sus clientes y que también hayan ayudado a Gobiernos nacionales a diseñar leyes y códigos fiscales, originándose así un importante conflicto de intereses;

Ha d’existir un canvi de paradigma. La ciutadania pensa que el frau és habitual i quan més mitjans disposi més possibilitats de tenir un assessorament que et permeti eludir les obligacions fiscals que altres si que han de complir. Cal canviar aquest concepte, però per aconseguir-ho és necessari modificar l’estructura, les normes i el component de cultura ètica d’un país. Per aconseguir la col·laboració dels diferents actors entenc que no és suficient simplement l’ètica, sinó també mesures de control i repressives. Però també entenc que és crucial que la ciutadania tingui uns valors diferents i que castigui el comportament defraudatori. Ha d’existir un clar rebuig social contundent davant d’aquestes conductes.

Conclusions finals

Professionalment he treballat en l’Agència Tributària de Catalunya, l’Oficina Antifrau de Catalunya i he estat assessor extern de la Comissió PANA del Parlament Europeu. He viscut diferents experiències, positives i negatives sobre el control del frau i la manca de compromís polític real. Una experiència positiva sobre el control del frau la vaig viure en els primers anys de l’Agència Tributària de Catalunya. Jo prestava els meus serveis com a funcionari en el control de l’Impost sobre el Patrimoni, un tribut estatal cedit a la Generalitat, i del qual havíem detectat en el seu moment que hi havia un elevat grau d’incompliment. En primer lloc, va ser imprescindible una voluntat política i directiva d’iniciar un mecanisme de control d’aquest impost. En segon lloc, va ser molt efectiu disposar de les dades necessàries per poder iniciar el control, com va ser la consulta de les dades que ens facilitava l’AEAT. També vam poder utilitzar altres dades que podien ser d’utilitat per fer aflorar patrimonis no declarats com l’adquisició de vehicles i embarcacions, així com la consulta de l’índex notarial. Finalment, vam rebre amb tremenda alegria el poder disposar de les primeres dades de filtració sobre frau fiscal, com va ser la llista de titulars reals d’actius a Luxemburg i posteriorment vam treballar amb molta efectivitat amb l’anomenada “llista Falciani”. Amb aquestes dades es va iniciar una campanya de control de gestió tributaria que va resultar mot efectiva.

Ara bé no sempre he observat aquesta voluntat real de col·laborar i cooperar. No sempre hi ha hagut voluntat política real de lluitar de forma efectiva contra el frau. Sovint hem observat declaracions públiques que res tenien a veure amb el treball del dia a dia. Hem vist crear organismes i unitats tipus cartró pedra, amb escassa efectivitat real, no dotar de mitjans necessaris a les investigacions més complexes, politització excessiva de les unitats directives de control, manca de formació i especialització, etc. Per això, amb el convenciment de què és molta la gent que vol aconseguir un canvi de paradigma real, crec que cal adoptar les mesures proposades.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

  • FAUSTINO, GUDÍN RODRÍGUEZ-MAGARIÑOS. Ciberblanqueo: sobre tiburones y sardines Publicación: Actualidad Jurídica Aranzadi num.906/2015
  • FREDERIK OBERMAIER, BASTIAN OBERMAYER (2016) Los papeles de Pananamá. El Club mundial de los evasores de impuestos.
* GABRIEL ZUCMAN, La riqueza oculta de las naciones: la lacra de los paraísos fiscales, Universidad de California, 2015)
  • GUTIÉRREZ LOUSA, M.: «La libre circulación de capitales: implicaciones para las Administraciones tributarias de los países miembros de la Unión Europea» ( BIB 2009, 3683) , Noticias de la Unión Europea, nº 299, 2009, pág.7

:* INFORME COMISION INVESTIGACION PANA EU. Comisión de Investigación Encargada de Examinar las Alegaciones de Infracción y de Mala Administración en la Aplicación del Derecho de la Unión en relación con el Blanqueo de Capitales y la Elusión y la Evasión Fiscales. (2017/2013(INI)) Novembre 2017.

  • JOSEPH E. STIGLITZ Y MARK PIETH «Overcoming the shadow economy» (Vencer a la economía en la sombra), , novembre de 2016.
  • Resolución del Parlamento Europeo, de 25 de noviembre de 2015, sobre resoluciones fiscales y otras medidas de naturaleza o efectos similares (2015/2066(INI)) TAXE 1
  • Resolución del Parlamento Europeo, de 6 de julio de 2016, sobre resoluciones fiscales y otras medidas de naturaleza o efectos similares (2016/2038(INI)). TAXE 2

Back to Top

Document information

Published on 10/05/18
Accepted on 07/04/18
Submitted on 15/03/18

Licence: CC BY-NC-SA license

Document Score

0

Views 49
Recommendations 0

Share this document

Keywords