3r CONGRES D’ECONOMIA I EMPRESA
«CAP A UN MODEL EFICIENT I EQUITATIU»
UN NOU MODEL TERRITORIAL
Dr. Isidre Llucià i Sabarich

Paraules clau:

  • ABA: àrees bàsiques administratives
  • Model territorial
  • Municipalitat
  • Comú
  • Entitats territorials primàries i secundàries

Abstract

L’estudi parteix del dret públic català originari, anterior al Decret de Nova Planta. Es planteja un nou model de govern amb només dos nivells d’administració, i un plantejament territorial, original, novador i racional que anomenem Àrees Bàsiques Administratives, un nou sistema de govern i de patró electoral local pensat per a les exigències d’una societat del segle XXI coherent amb un nou paradigma que es proposa.

En el desenvolupament, d’aquest dret aplicat, s’hi afegeix el resultat d’incorporar determinats mecanismes de models comparats, i es planteja un patró en el que la participació dels ciutadans, mitjançant un complex teixit associatiu, és essencial.

1.- EL MAPA TERRITORIAL I LA FRAGMENTACIÓ LOCAL

En un món dinàmic i global, en ple segle XXI, resulta altament incomprensible una fragmentació territorial de les característiques com la que existeix a Catalunya i a l’Estat espanyol. La profunda crisi patida va posar sobre la taula la necessitat de revisar i racionalitzar la despesa, els processos, la gestió i el mapa de la cosa pública municipal. És inajornable i necessari una revisió de l’actual model municipal i del nombre de municipis existent: és urgent un estudi rigorós sobre la planta municipal a Catalunya —un dels assumptes que, tard o d’hora, haurà d’entrar a formar part de l’agenda política del govern, sigui quin sigui el seu signe polític—, i ineludible la racionalització del nombre d’administracions locals. Si s’opta per la reducció, seguint el model d’altres països de l’entorn de la UE, cap municipi hauria d’estar per sota dels deu mil habitants. Si s’opta per un replantejament raonable en l’ús i utilització dels recursos econòmics i humans a l’administració local, tot tenint en compte les particularitats del territori i sense eliminar municipis, serà imprescindible un treball en equip absolutament transversal professional i acreditadament coneixedor de la matèria, amb representació de tots els sectors implicats. Recordem el que deia l’anomenat «Informe Roca», al respecte, tot emfatitzant:

«Un model d’organització territorial ha de tenir unes bases clares i amb voluntat de permanència en el temps; però la seva implantació en el territori pot ser gradual i, sobretot, ha de saber-se adaptar als canvis propis de la realitat economicosocial del país.» (Comissió d’Experts, 2000, p. 10)

Però no només el mapa municipal és irracional, també ho és l’excessiu nombre d’institucions i duplicitat de funcions que hi ha sobre el territori. Així, només en el cas concret de Catalunya, més enllà dels nou-cents quaranta-set municipis, hi ha quaranta-un consells comarcals, quatre diputacions, set delegacions territorials del govern de la Generalitat, quatre subdelegacions del govern de l’Estat, així com totes aquelles delegacions territorials de les diferents conselleries de la Generalitat i també les que corresponen a l’Estat. En conjunt, un complicat i reiteratiu entramat d’ens polític-administratius que compliquen enormement el principi d’eficiència i eficàcia administrativa, significant un considerable laberint i galimaties per al ciutadà, element què contribueix, de forma substancial també, a la seva desconfiança en la cosa pública i a una desafecció conseqüent.

La fotografia del mapa municipal a Catalunya és la següent: 478 municipis, és a dir el 50,52 %, més de la meitat, està per sota dels 1.000 habitants ─dels quals 154, el 16,26 % del total dels municipis de Catalunya tenen una població d’entre 100 i 250 habitants i 23, el 2,43 %, estan per sota dels 100─. Només 63 municipis, és a dir, el 6,62 % del municipis catalans estan per damunt dels 20.000 habitants. En el quadre següent —núm. 1— es reflecteix la síntesi d’aquest mapa municipal.

DISTRIBUCIÓ DE MUNICIPIS DE CATALUNYA PER FRANGES DE POBLACIÓ
Franja poblacional Nombre municipis percentatge
Fins a 1.000 menys 100 478 23 50,52 % 2,43 %
Entre 100 i 250 154 16,26 %
Entre 250 i 1000 301 31,78 %
Entre 1.000 i 5.000 259 27,35 %
Entre 5.000 i 10.000 89 9,40 %
Entre 10.000 i 20.000 58 6,12 %
Entre 20.000 i 50.000 40 4,22 %
Més de 50.000 23 2,40 %


Quadre 1

Avui a Catalunya hi ha 947 ajuntaments i 7,5 milions d’habitants. La ràtio que li correspon és de 125,93 municipis per cada milió d’habitants. Per tal d’il·lustrar gràficament el que es vol posar de manifest i fer més comprensible l’objecte d’aquesta estudi, elaborarem un quadre de la Unió Europea ─tot incardinant-hi Catalunya, i descomptant de les dades corresponents a Espanya, la xifra de la població i el nombre de municipis de Catalunya─ amb les dades del nombre de municipis en relació a la població de cada país.

RÀTIO PERCENTUAL DE MUNICIPIS PER MILIÓ D’HABITANTS A EUROPA
Ajuntaments Habitants Nombre. d’ajuntaments

per cada milió d’habitants

Regne Unit 419 64,88 milions 6,46
Dinamarca 98 5,66 milions 17,31
Irlanda 95 4,63 milions 20,52
Lituània 60 2,92 milions 20,55
Països Baixos 390 16,9 milions 23,08
Portugal 308 10,37 milions 28,54
Suècia 290 9,75 milions 29,74
Grècia 325 10,86 milions 29,92
Xipre 30 0,847 milions 35,42
Bulgària 265 7,2 milions 36,80
Bèlgica 589 11,26 milions 52,31
Letònia 110 1,99 milions 55,27
Finlàndia 313 5,47 milions 57,22
Polònia 2.479 38,01 milions 65,22
Croàcia 428 4,23 milions 101,18
Eslovènia 212 2,06 milions 102,91
Catalunya 947 7,52 milions 125,93
Itàlia 8.106 60,8 milions 133,32
Alemanya 11.313 81,2 milions 139,32
Estònia 183 1,31 milions 139,69
Romania 2.861 19,87 milions 143,99
Malta 68 0,429 milions 158,51
Mitjana europea 163,88
Espanya (amb Catalunya) 8.124 46,45 milions 174,90
Espanya (sense Catalunya) 7.176 38,95 milions 184,23
Luxemburg 105 0,562 milions 186,83
Àustria 2.100 8,58 milions 244,75
Hongria 3.177 9,86 milions 322,21
França 36.658 66,42 milions 551,91
República Txeca 6.258 10,54 milions 593,74
Eslovàquia 6.258 5,42 milions 1.154,61


Quadre 2 (Font nombre de municipis: CMRE; Font població: UE. Ambdues consultades el 6 de febrer de 2018)

Així doncs, si fem una fotografia d’aquesta realitat europea en matèria de mapa municipal, obtenim una taula ─quadre núm. 2─ en la que podem observar que, malgrat tot, Catalunya té una ràtio de municipis per milió d’habitants inferior a la mitjana europea, mentre que Espanya, per la seva banda, té una ràtio lleugerament superior. No obstant això, també podem observar a la taula, que hi ha cinc estats: Àustria, Hongria, França, República Txeca i Eslovènia, que clarament distorsionen el resultat de la mitjana. D’altra banda, a través dels resultats de la taula, es dedueix de forma ben evident, que tots aquells estats que han executat algun pla de reducció d’ens locals, la seva ràtio està sensiblement per sota dels 100 municipis per milió d’habitants.

Val a dir, que aquest tema de la reducció de municipis —amb nombroses polèmiques incloses—, no és una qüestió que sigui nova a Catalunya, ben al contrari, si ens fixem en el text següent:

«...l’actual model d’organització territorial de Catalunya presenta problemes importants, que tenen conseqüències negatives per a la ciutadania. Una profusió d’instàncies administratives que provoca una escassa racionalitat del model; un minifundisme municipal que no troba en les instàncies comarcals una eina prou adequada de correcció; una delimitació provincial qüestionada que genera una confusió d’àmbits d’actuació de l’Estat i de la Generalitat, que no és idònia i que dóna una enorme complexitat a l’organització territorial del país.» (Comissió d’experts, 2000, p. 9)

Aquest text és com comença l’apartat 3 del Preàmbul de l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, elaborat per la Comissió d’experts —A instàncies del Govern de la Generalitat de Catalunya, els diferents grups parlamentaris del Parlament de Catalunya van acordar crear una Comissió d’Experts per tal d’estudiar i elaborar un informe que permetés revisar el model d’organització territorial de Catalunya, amb l’objectiu que posteriorment hom emprengués les iniciatives legislatives adients— creada per acord del Govern de la Generalitat de 3 d’abril de 2000, més conegut popularment com l’Informe Roca. No obstant això, aquest informe es va desar al calaix i el desgavell continua igual. No defensarem en aquest treball la integritat de l’informe i, en concret, no defensarem la supressió de municipis tal com va ser plantejada, però sí el fons i l’esperit que conté, en el sentit de “fusionar” administracions, car una cosa ens atrevim a afirmar amb rotunditat: aquesta situació actual és absolutament insostenible.

A l’hora de definir que és un municipi petit, haurem d’acudir a l’article 67 del Decret Legislatiu 2/2003, text Refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, quan fa una distinció entre els municipis amb població inferior a cinc mil habitants ─en establir els serveis mínims obligatoris en tots els municipis─ , i els de superior a cinc mil. També el Reial Decret 1732/1994, de 29 de juliol, sobre provisió de llocs de treball reservats a Funcionaris d’Administració Local amb habilitació de caràcter nacional, en el seu article 2.c) estableix que les secretaries de classe tercera, actualment secretaria-intervenció, estan destinades als ajuntaments de població inferior a 5.000 habitants. Veiem doncs, com la pròpia legislació considera municipis petits ─o per dir-ho d’una altre forma, els municipis que ocupen l’escala més baixa en dimensió poblacional─ els que no arriben a 5.000 habitants.

Al mateix temps, dins aquesta franja, la normativa catalana encara hi fa dues distincions més: els municipis de fins a 100 habitants i els de 100 a 250 habitants. Els municipis de 100 habitants —i els de 250 que gaudeixen d'aprofitaments comunals de rendiment igual o superior a la quarta part dels ingressos ordinaris del seu pressupost, o que tenen característiques especials que ho fan aconsellable─, poden funcionar en règim de Consell Obert, o bé —després de la darrera modificació de la Llei Orgànica del Règim Electoral General, que disposa, a la nova redacció de article 179, que els municipis amb població de fins a 100 habitants, el nombre de regidors de l’Ajuntament serà de 3— amb Consistori de tres regidors. Tanmateix, entenem que a Catalunya no opera de forma obligatòria aquesta disposició, de manera que, i en tot cas, els municipis catalans d’aquest segment poblacional, tenen l’opció d’escollir mitjançant quin procediment electoral volen elegir la corporació de l’ens local del seu municipi.

Formulat el marc normatiu dimensional del que és un municipi petit, cal ara situar el context operacional, i afirmar amb fermesa, que entenem que un municipi és petit ─independentment del seu nombre d’habitants─ quan el seu ajuntament no pot complir amb l’exigència de disposar de la capacitat necessària per a gestionar i representar els interessos del conjunt d’habitants del seu municipi, tal com estableix la pròpia llei quan es refereix, també, a la prestació de serveix mínims obligatoris. De manera que, tant el principi d’autonomia local, com el principi de subsidiarietat que proclama la carta Europea de l’autonomia local, no poden exercir-se amb normalitat i en tota la seva extensió en aquesta categoria de municipis i, per tant, qualsevol possibilitat d’evolució en aquests principis, queda conculcada per un marc preexistent i sense gaires probabilitats de modificacions en un futur immediat. Prenem en préstec, les paraules de José Luís Blasco Díaz a la introducció del llibre L’emparament constitucional del principi d’autonomia local on ens diu:

«... l’autonomia local no pot quedar ancorada en concepcions que es van assentar fa lustres, sinó que necessita també evolucionar al mateix ritme que els altres centres de poder territorial. Així, des de diverses instàncies fa anys que s’exigeix un paper amb més presència de les entitats locals en la presa de decisions polítiques, amb l’actualització del règim local vigent.» (Blasco, 2010, p. 19)

Tanmateix, però, es fa difícil pensar, en el marc i context institucional actual, en un paper més destacat i amb més presència de les entitats locals de municipis petits en la presa de decisions polítiques, atès que el seu mal endèmic és que com més petit és el municipi, més poca visibilitat institucional, poca entitat, poca presència i poca veu té en els fòrums en què es prenen decisions.

L’ajuntament d’un municipi petit, no pot oferir, mai, el mateix nivell de seguretat jurídica i administrativa que els seus homòlegs de dimensions superiors. La majoria d’ajuntaments de municipis petits no poden mantenir la figura del secretari per si sols i l’han de compartir amb altres; ni disposar d’un equip humà amb capacitat de resolució i execució; no poden sostenir un equip tècnic ─Arquitecte, Arquitecte tècnic, Enginyer, etc.─ adequat a les necessitats i exigències del dia a dia. Pràcticament cap ajuntament d’un municipi petit pot garantir i donar la resposta adient a les exigències que les lleis bàsiques i essencials d’aplicació a l’administració local requereixen. Un ajuntament d’un municipi petit, no pot atendre adequadament les obligacions i disposicions legals i jurídiques, com tampoc es pot dotar de les inversions indispensables, ni disposar dels serveis adequats ─moltes vegades ni els mínims (enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d'aigua potable, clavegueres, accés als nuclis de població, pavimentació i conservació de les vies públiques i control d'aliments i begudes) que exigeix, l’article 67 en el seu apartat a) del Decret Legislatiu 2/2003, TRLMRLC─ a les necessitats dels seus ciutadans. Té sentit mantenir aquest model insostenible? Els municipis petits poden garantir una bona administració?

És, doncs, justament en aquest aspecte, en la recerca de la bona administració que estableix l’Estatut d’Autonomia i que desenvolupa, en concret, l’article 22 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, que s’estableix i s’inclou els requisits essencials següents:

L’article 22 RJPAPC, EAC: «el dret que l’actuació administrativa sigui proporcional a la finalitat perseguida; el dret a participar en la presa de decisions i, especialment, el dret d’audiència i el dret a presentar al·legacions en qualsevol fase del procediment administratiu, d’acord amb el que estableix la normativa aplicable; el dret que les decisions de les administracions públiques estiguin motivades, en els supòsits establerts legalment, amb una referència succinta als fets i als fonaments jurídics, amb la identificació de les normes aplicables i amb la indicació del règim de recursos que escaigui; el dret a obtenir una resolució expressa i que se’ls notifiqui dins del termini legalment establert; el dret a no aportar les dades o els documents que estiguin en poder de les administracions públiques o dels quals aquestes puguin disposar; el dret a conèixer en qualsevol moment l’estat de tramitació dels procediments en què són persones interessades.»

La suara citada Llei 26/2010, RJPAPC, assumeix també el compliment del mandat de promoure una administració pública àgil, eficaç i eficient, que estableix com a finalitat expressa a l’article 2 de, i finalment, del compliment dels principis constitucionals de legalitat i eficàcia, que cal centrar aquesta part del treball.

Citarem també l’article 14 de la Constitució espanyola que estableix que «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social», doncs bé, és evident que hi ha una circumstància social ─la insostenible i irracional dimensió dels petits municipis─ que fa que a la pràctica es produeixi una discriminació pel que fa a la igualtat en gaudir del dret a accedir, disposar, i utilitzar el mateix nivell de serveis que els ciutadans que viuen en municipis mitjans i grans.

La modernització de la cosa pública en els ajuntaments dels petits municipis, passa, indefugiblement, per garantir la seguretat jurídica i l’eficàcia, eficiència i agilitat de la seva administració: la bona administració. Ara però, la realitat és força diferent. Cap ajuntament amb un Secretari compartit amb altres ajuntaments ─situació ben habitual i freqüent en la majoria d’ens locals dels petits municipis del nostre país─, i per tant treballant a temps parcial un, dos o tres dies a la setmana i un/a administratiu/va, ─en alguns casos, ni això─ pot garantir i donar la resposta adequada a les exigències de la bona administració garantint l’aplicació de les lleis bàsiques i essencials del nostre ordenament jurídic inherent a l’administració local, com són: la legislació de procediment administratiu, la legislació d’hisendes locals, a la legislació de contractes del sector públic, la legislació en matèria de règim Local, la legislació urbanística, la legislació en matèria reglamentària d’obres activitats i serveis o patrimoni, i totes les que deriven, i cal afegir, de tot el conjunt de legislació al voltant de l’estabilitat pressupostària, sostenibilitat financera, morositat i pagaments a deutors, i transparència, incorporada des de l’any 2012, fins a l’actualitat en ple 2018, per citar les més importants.

Dit d’una altra forma: els ajuntaments dels petits municipis estan condemnats a treballar en unes condicions molt deficients, amb molt poca capacitat de maniobra pel que fa a una tramitació acurada dels diversos expedients que conformen l’activitat ordinària de la gestió administrativa i gairebé sempre amb uns recursos, humans i econòmics sensiblement insuficients en contraposició al que hauria de ser un model òptim de gestió i funcionament de la cosa pública.

Tanmateix, aquesta dificultat manifesta de donar compliment als principis constitucionals esmentats, de legalitat i eficàcia, no eximeix als seus actors de cap de les responsabilitats inherents que comporten. Tant el personal com les autoritats al servei de l’Administració Pública, responen, amb el seu patrimoni personal, a les responsabilitats contretes, d’acord amb allò que estableix la legislació relativa al règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

Molt probablement, si en alguna cosa gairebé tothom podria estar immediatament d’acord, és que el model vigent és un model de política local que està excessivament allunyat del ciutadà, que sovint és més un problema que una eixida, i que no disposa dels mecanismes i eines adequades per tal de resoldre les exigències i demandes de la societat del nou segle, com tampoc ha resolt satisfactòriament les del segle precedent.

A la República, Plató, posa en boca de Sòcrates la frase següent: «la concepció de l’estat perfecte és una organització social simple i reduïda al mínim» i afegeix, més endavant «el funcionament de la ciutat es basa en el principi d’especialització» Aquest dos principis: una organització social simple i reduïda al mínim; i el d’especialització, també informaran la formulació que es proposa, a la que a més a més, hi afegirem una estricte observança dels valors republicans tal com ho defineixMaurizio Viroli, en el seu llibre Republicanisme, on sobre l’ideal republicà ens explica que «Per república s’entén la comunitat política de ciutadans sobirans fonamentada en el dret i en el bé comú»

És evident que el marc jurídic existent permet altres realitats, i en aquest sentit, val a dir que ja en el seu moment , i mitjançant el llibre, Estudis per a una Llei de Governs Locals de Catalunya, ja es va plantejar una proposta de model diferent del vigent, una proposta que directament aborda un projecte de llei per als governs locals de Catalunya, amb un plantejament innovador i valent, a l’empara de l’Estatut de Catalunya, Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’estatut d’autonomia.

Segons el professor Josep Ma. Vilalta, un antic alcalde de la ciutat nord-americana de Denver, W. E. Web, va afirmar que el segle XIX va ser el dels imperis, el segle XX el dels estats-nació i que el XXI esdevindria el segle de les ciutats. El mateix Vilalta afirma que és dels que pensa que les ciutats, i els seus governs, guanyaran cada dia més pes i representativitat en el futur immediat.

2.- EL MODEL TERRITORIAL.

El territori és el marc físic on poder dur a la pràctica la proposta que es presenta; la racionalitat i funcionalitat en la seva divisió i administració serà un factor capital en l’èxit o fracàs de la proposta. L’essència del plantejament que fem, rau en un model on coexisteixin, i es fusionin, l’estricte respecte a la planta municipal tal com la coneixem avui dia amb la racionalització de la gestió administrativa i política, donant com a resultat una estructura institucional a la cosa pública local de proximitat i resolutiva en la relació amb el ciutadà, i d’eficiència, eficàcia i excel·lència en la gestió politicoadministrativa.

Per a fer-ho, ens hem basat en la meva experiència personal, en tant que secretari d’administració local amb trenta quatre anys de servei en diversos ens locals de Catalunya, a la que hi hem sumat l’estudi comparat —i de camp— de tres models diferents existents al nostre entorn europeu: Irlanda, Finlàndia i Portugal. I precisament d’aquest darrer, Portugal, he manllevat l’essència de la formulació de la proposta: poques institucions locals —municipis—, i una divisió interior assumint i respectant la planta municipal del país en la seva totalitat.

Convé fer-ne un parèntesi per fer un incís sobre el model portuguès, el qual ens dóna una aproximació d’on vull arribar atès que, salvant totes les distàncies, Portugal és un bon model per a l’elaboració d’aquest treball. Ho és pel seu patró territorial local, car d’una banda es regeix per una organització administrativa que prové d’una antiga tradició històrica, i de l’altra per un respecte a la realitat territorial mitjançant un interessant equilibri entre el que, en el nostre llenguatge administratiu, en diríem municipis i entitats locals menors, i on la representativitat política té una dimensió i un pes molt important, car en el procés electoral local, els electors han d’escollir tots els representants dels dos nivells dins els ens locals. Aquest model d’organització territorial està basat en les freguesias —parròquies— i municipios —municipis— que són entitats territorials formades per un conjunt de freguesias.

Segons la pròpia definició del concepte de freguesia, es tracta d’un ens territorial relativament autònom del municipi que te òrgans de govern propis i competències pròpies. L’entramat electoral és complex ates que s’elegeixen els membres de l’assemblea, que és l’òrgan col·legiat deliberant. La Junta de Freguesia, que és l’òrgan executiu; el president de l’Assembleia de Freguesia ─que seria l’equivalent a l’alcalde─, càrrec que preceptivament correspon al president de la mesa da Assembleia de Freguesia; i el president de la Junta de Freguesia, que preceptivament ha de ser el cap de la llista més votada a les eleccions locals i que no necessàriament coincideix amb la mateixa persona que ocupa el càrrec de president de l’Assembleia de Freguesia. L’Assembleia da Freguesia està compost per membres escollits mitjançant sufragi universal directe, per un període de quatre anys, a través del sistema electoral proporcional.

Portugal, com hem vist en el quadre 2, té 308 municipis, no obstant això, el nombre de fregessias és de 4.260, és a dir, una mitjana d’entre 13 i 14 freguessias per municipio. Amb aquest model, resolen la proximitat del ciutadà, la força del poble, amb la seva localitat de referència i, al mateix temps, reconverteixen la força d’aquesta proximitat i la transformen en una infraestructura superior de coordinació, amb l’objectiu de donar resposta a les exigències d’una administració eficient, eficaç i àgil.

«Però és en el municipi on resideix la força dels pobles lliures. Les institucions municipals són a la llibertat allò que les escoles primàries són a la ciència; la posen a l’abast del poble; li’n fa tastar l’ús pacífic i l’habituen a fer-la servir.» (Tocqueville, 2011 [1835-1840], p. 67)

Tornant a casa nostra, efectivament, en el municipi resideix la força de la societat, i aquesta energia s’hauria de poder canalitzar vers allò que propugnem, en el sentit d’aconseguir que els ens locals, en tant que poders públics propers al ciutadà, assoleixin els nivells de capacitat suficient i necessària per gestionar, ordenar, organitzar i portar a terme, el conjunt d’assumptes i polítiques públiques que corresponen, i afecten, a la col·lectivitat de l’espai territorial respectiu. No obstant això, res no podrà fer-se efectiu si no es produeix una veritable revolució, en el fons i en la forma del mapa territorial vigent.

Afegim que aquest plantejament —en un escenari ideal— hauria d’anar aparellat amb una modificació de l’entramat institucional pel que fa a nivells de govern: només dos nivells d’administració: administració general i administració local —sempre pensant en aquell escenari ideal—, sense altres agents intermedis, sense models estructurals allunyats de l’eficiència, l’eficàcia, i l’excel·lència, sense innecessàries duplicitats institucionals, administratives i polítiques, sense superposició d’estructures polítiques i administratives amb confusió de competències.

El model territorial que propugnem, té dues vessants: la racionalització municipal del territori, mitjançant la concentració d’administracions locals amb l’objectiu que tots les entitats municipals siguin sostenibles; i una descentralització interior de cada ens local amb un sensible acostament de l’administració al ciutadà a través de la disposició de dos sots-nivells territorials en el si de cada ens local. Aquests dos sots-nivells —als que denominarem llivells— de l’ens municipal, pròpiament dit, els anomenaríem i serien: les entitats territorials secundàries; i les entitats territorials primàries.

3.- UN MODEL TERRITORIAL RACIONAL.

Plantejar un model territorial racional a Catalunya, és gairebé un anatema —amb tot el conjunt de sinònims inclosos— en tota l’extensió del mot; ho ha estat fins al dia d’avui —tothom que ho ha intentat, o n’ha parlat, s’ha estrellat— i, molt probablement i malgrat la nostra millor voluntat, ho continuarà essent.

«No els vindrà de nou si els dic que l’organització territorial ha estat sempre un debat viu al nostre país. Un debat obert i no tancat en el temps, en bona part, per les disfuncions que ha presentat el model existent fins ara, de superposició d’estructures polítiques i administratives amb confusió de competències i provisionalitat de continguts competencials d’algunes institucions.» (Generalitat, 2010, p. 8).

En tot cas, i malgrat tot, és quelcom que un dia o altre s’haurà d’afrontar amb valentia i generositat, sobre tot, si realment aquesta societat es capaç de superar els complexes del passat i es posa a construir un veritable futur de raciocini i progrés.

«potser dos dels trets més acusats del nostre tarannà col·lectiu siguin, d’una banda, l’aferrissada defensa dels elements que ens donen cohesió com a poble, de les referències que ens identifiquen, allò que alguns anomenem romanticisme i, d’una altra banda, el nostre caràcter pràctic, amb una actitud pragmàtica i oberta envers el que trobem útil i profitós. La tensió entre aquestes dues actituds vitals ens ha fet, alhora, tradicionalistes i innovadors, conservadors i moderns. (...) Josep Gomis i Martí. Conseller de Governació.» (Vilà, 1992, p. 5).

El model territorial que es proposa ─quadre 3─ en el present treball, només és això: un model —un possible model entre d’altres que es puguin presentar— i una proposta —també entre d’altres que es puguin presentar—, però en tot cas, el nostre model, la nostra proposta, està fonamentada en un exercici de racionalitat a partir de criteris i metodologia de recerca científica, de manera que el resultat que n’obtenim és l’establiment d’unes estructures territorials harmòniques adequades per tal d’obtenir una gestió i administració sostenible. És per això que es planteja substantivar i institucionalitzar uns ens locals, la població dels quals, en cap cas ─i sempre en la mesura del possible─ , estigui per sota del llindar dels deu mil habitants.

La implementació d’aquest model, faria possible que el nombre resultant d’ens locals —inclosos els d’estructura interna agrupada—, a Catalunya, es mogués en una franja d’entre dos-cents i dos-cents trenta, objectiu que s’assoleix mitjançant els mecanismes següents:

  • Mantenir aquells municipis que superin el límit dels deu mil habitants i siguin racionalment autosuficients i sostenibles de forma contrastada en la seva gestió.
  • Instaurar la creació de les Àrees Bàsiques Administratives, en tant que entitats municipals d’estructura interna agrupada, que sumi conjunts de municipalitats o comuns, la suma de la població de les quals estigui per sobre del llindar citat dels deu mil habitants i, com en el cas dels municipis, també siguin racionalment autosuficients i sostenible, de forma contrastada, en la seva gestió.

Plantegem, doncs, un model territorial on només existeixi la administració general de la Generalitat de Catalunya i una administració municipal d’entre dos-cents i dos-cents trenta ens locals entre municipis o comuns i àrees bàsiques administratives, basades en els principis d’una Bona Governança, en el dret a un Bon Govern i emparades pel dret a l’Autonomia Local.

Dels municipis amb població superior als deu mil habitants en tractarem, només, la seva adaptació al model que estem presentant, car són ens locals perfectament delimitats, definits i consolidats, als quals simplement s’hi hauria d’implantar els mecanismes d’aquesta proposta que es planteja.

Ens correspon, en canvi, parlar, definir, exposar i explicar que serien aquestes noves entitats municipals que anomenem Àrees Bàsiques Administratives, com haurien de funcionar i com s’adaptarien al nou model ─quadre 4 ─ de govern local i de participació ciutadana que postulem, quins —i quants— nivells d’acció política en execució de la seves competències com a poder local desenvoluparien i, en conseqüència, quina capacitat administrativa hauria de comportar.

I globalment, sense deixar de banda com quedarien els actuals municipis menors de deu mil habitants, que passarien a denominar-se institucionalment —tal com es dedueix dels paràgraf anteriors— com a municipalitat o comú —la qüestió del nom no ha de ser un problema car en molts casos aquest municipis utilitzen títols com ara Vila i altres denominacions de caràcter històric que no haurien de significar cap mal de cap— , i a integrar-se de manera agrupada a formar part d’una Àrea Bàsica Administrativa, sense perdre en cap moment la seva personalitat, pel que respecta a competències, atribucions, formes de govern, protecció i defensa dels seus interessos, però també amb l’observança de tot allò que, en definitiva, és indefugible contemplar a l’hora d’aplicar aquest nou model a tota la resta de l’estructura territorial que pretenem redissenyar per tal de poder-la encaixar en aquesta proposta de nou paradigma, sempre en base al principi d’autonomia local, al principi d’interdicció de l’excés de normativa, i al principi d’excel·lència legislativa, que diu que «la norma: poca, justa i només la necessària».

CONFIGURACIÓ DE L’ESFERA TERRITORIAL
Entitat municipal 2n llivell

Entitat territorial secundària

1r llivell

Entitat territorial primària

* Àrea Bàsica Administrativa

* Municipi


* Municipalitat o comú

* EMD, entitats municipals descentralitzades

* Barris

* Els poblets i nuclis de població que configuren una municipalitat o comú

* Els llogarrets i disseminats

* Les urbanitzacions

* Les associacions de veïns

* Les comunitats de veïns

* Barris

* Qualsevol altra entitat de població que ocupi un espai territorial


Quadre 3

4..- ABA. Àrees Bàsiques Administratives

L’estructura que es proposa en aquest treball per a donar compliment a l’objectiu d’un model territorial racional, consisteix en l’establiment d’un nou ens —nou en el nom i en la forma, però no en el fons i en l’esperit— de caràcter local que anomenaríem Àrea Bàsica Administrativa (ABA), constituïda per l’agrupació de municipalitats o comuns que en conjunt ─sumada la població de totes les municipalitats o comuns agrupades─ no quedessin per sota d’un llindar de població d’un mínim de deu mil habitants.

La denominació escollida en aquest treball no és aleatòria, es basa en l’actual ordenament territorial general de Catalunya. Les ÀREES BÀSIQUES ADMINISTRATIVES (ABA), respon a l’afortunada i eficient estructura de les àrees bàsiques territorials ─Les àrees bàsiques territorials (ABT) són divisions administratives territorials constituïdes per l'agrupació de municipis com a llindar mínim de cobertura territorial per als equipaments col·lectius (salut, policia, sanejament, educació, esport...)─ que estableix la Llei 1/1995, per la que s’aprova el Pla Territorial General de Catalunya. Han de ser àrees gestades amb criteris de proximitat, mobilitat i accessibilitat, per una banda, unint, concentrant i compartint esforços i recursos —administratius, tècnics, econòmics i humans—, per l’altre, i dins una marc regit pels principis d’eficàcia, eficiència i legalitat, així com el dret a una bona administració.

La proposta consisteix en la creació d’un ens local ─entitat municipal─ amb una única administració supramunicipal, formada i compartida per municipalitats o comuns, centralitzada en la seva infraestructura i maquinària administrativa bàsica, però descentralitzada en la seva operativitat. L’objectiu seria assolir una administració, competent, dinàmica i professional, amb un equip de personal qualificat, preparat i apropiat, amb capacitat i garanties per a donar un servei àgil, eficaç, avalat amb una indiscutible preparació tècnica i jurídica. Es tractaria d’assegurar la millor administració possible de la cosa pública local.

Més enllà dels avatars que esdevinguin en aquest país —independència/república o continuant essent una dependència—, amb la normativa vigent la instauració d’uns ens locals d’aquestes característiques, seria perfectament possible, si més no, pel que fa a l’estructura administrativa. Una altra cosa, seria l’esperit del model. No obstant això, l’establiment generalitzat d’àrees bàsiques administratives s’hauria d’institucionalitzar per disposició normativa explícita ad hoc, i, per tant, s’hauria de promulgar una llei de política local que en regulés, explícitament, l’estructura, composició, funcionament, competències i règim jurídic. L’article 83.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, estableix: Els altres ens supramunicipals que creï la Generalitat es fonamenten en la voluntat de col·laboració i associació dels municipis.

En tot cas, la regulació pròpia i singularitzada de cada ens municipal hauria d’estar reglamentada i determinada, a més de per la suara esmentada llei de política local, per un estatut propi de cada ens que anomenarem: Carta Municipal —instrument essencial en la proposta que presentem— , fonamentada en la pròpia llei i en base als, reiteradament citats, principi d’autonomia local, al principi d’interdicció de l’excés de normativa i al principi d’excel·lència legislativa.

En la constitució de les àrees bàsiques administratives, l’àmbit territorial resultant hauria de respectar, en la mesura del possible, els límits comarcals ─les excepcions haurien de ser puntuals i concretes i, pràcticament sempre entre comarques veïnes per donar solució a algunes disfuncions com les actualment existents—, i les particularitats i realitats geogràfiques, històriques, culturals i socials de cada indret corresponent.

Un ens local, per a poder ser considerat sostenible i amb la capacitat necessària i suficient per a estar en condicions de gestionar adequadament els serveis, hauria de tenir una població que en cap cas hauria de ser inferior als nou o deu mil habitants. Per aquest motiu, la proposta que es postula estableix que, per a poder ser operativa una Àrea Bàsica Administrativa, en funció de les característiques de cada zona geogràfica, hauria de tenir una població igual o superior als deu mil habitants, malgrat que sempre que fos necessari o recomanable, s’haurien de considerar totes aquelles variables de flexibilitat oportunes i, llevat d’aquelles excepcions, molt puntuals, ja apuntades, que ho facin materialment impossible.

Les municipalitats o comuns integrants d’una ABA, passarien —amb la legislació autonòmica actualment vigent— a tenir la condició formal d’Entitat Municipal Descentralitzada «EMD». Les pròpies dependències municipals ─la Casa de la Vila─ d’aquestes municipalitats o comuns esdevindrien oficines consistorials, com en els models finès i irlandès, oficines d’atenció i proximitat al ciutadà, amb una estructura de persona adequada, integrants de la xarxa administrativa descentralitzada de l’ABA corresponent ─semblantment a una agència local de caixa o banc─ connectada telemàticament amb la seu de l’ABA, on estarien centralitzats tots els serveis administratius amb els corresponents professionals i tècnics corresponents. No obstant això, els ciutadans de cada una de les municipalitats o comuns integrants de l’ABA no s’haurien de veure afectats ni perjudicats per cap disfunció com a resultat de la integració a l’ABA, ni trobar cap diferència ─si més no en sentit desfavorable o negatiu─, en relació al servei de proximitat i immediatesa d’atenció que fins l’establiment de les ABA se’ls hagi pogut estar prestant.

No endebades, en l’actualitat, encara són molts els petits municipis on les oficines municipals només són operatives, pel que fa a l’atenció al públic, unes poques hores durant la setmana, per la qual cosa, el primer objectiu hauria de ser el de, com a mínim, igualar els serveis donats, fins que no s’assoleixi en la seva totalitat el nou model, objectiu que és fàcilment abastable. En tot cas, la finalitat principal i substancial, seria que els ciutadans experimentessin millores sensibles, importants, notòries i evidents en el servei que reben, d’acord amb els principis d’eficiència, eficàcia, celeritat, excel·lència, prestesa, diligència i descentralització.

El marc competencial de les ABA es correspondria amb el mateix que hi hauria previst per als municipis, i no gaire diferent dels que amb el marc legislatiu vigent disposen. En tot cas, i a més a més, haurien de posseir una organització bàsica que pogués garantir l’estructura administrativa dissenyada en aquest model, amb la cobertura de tots els llocs claus i imprescindibles per al bon funcionament de l’ens local, d’acord amb el model de govern local que es planteja —i que s’estableixi—, un nou marc participatiu de la ciutadania; i tot plegat, i sempre, en concordança amb les necessitats i característiques del territori i del conjunt de municipalitats o comuns que conformin aquesta entitat supramunicipal que anomenem Àrea Bàsica Administrativa.

Proposem —perquè així ho faig a la meva tesi doctoral— que els membres que conformarien l’assemblea de l’ens local serien els Consellers Comunals i el representant i portaveu de tots ells és el Batlle o Paer. La situació de la seu corporativa consistorial per al compliment de les seves funcions, l’execució de la tasca i gestió administrativa, i la realització i desenvolupament de l’activitat política, on poder desplegar tot el conjunt de l’activitat que li és assignada, l’hauria de determinar la Carta Municipal.

Per a una millor comprensió del model, s’ha confeccionat el diagrama del quadre 4 que tot seguit podem veure:

Draft Domingo 730465383-image1-c.png

Quadre 4

5.- LES MUNICIPALITATS O COMUNS QUE INTEGREN UNA ÀREA BÀSICA ADMINISTRATIVA

En el ben entès que el municipi és l’element essencial i bàsic de tota organització territorial de qualsevol país, que és l’administració més pròxima al ciutadà i que, fins i tot, des d’un punt de vista filosòfic/jurídic, se li atorga un caràcter natural, sorgit de manera espontània, considerat sociològicament com una agrupació de famílies sobre un mateix territori per a satisfer les seves necessitats i defendre els seus interessos, hem considerat que la seva presència i existència no podia ser ni menystinguda ni eliminada, i que, ben al contrari, davant la possibilitat d’evolucionar envers un model diferent de l’actual, el municipi que no és sostenible per si sol, sense perdre la seva personalitat i independència bàsica, passés a tenir una sensible funció institucional adaptada a aquesta proposta de nova realitat local. Tanmateix, atès que la denominació pròpia de «municipi» la reservem per a ens locals superiors als deu mil habitants, ens hem plantejat que calia assignar-li una nova denominació, a partir de dues possibilitats: municipalitat, nom no gaire diferent de l’actual, clarament amb les mateixes connotacions i amb personalitat jurídica; o bé comú, d’origen històric i arrelat a determinades regions del nostre país, naturalment també amb la mateixa personalitat jurídica. Sigui quina sigui la denominació escollida, jurídicament es tractaria d’una entitat territorial secundària que, al mateix temps, esdevindria pedra angular de les àrees bàsiques administratives.

Així doncs, tot municipi petit esdevindria una municipalitat o comú ─tècnicament, una entitat municipal descentralitzada─ dins l’Àrea Bàsica Administrativa, mantenint íntegrament el seu terme municipal, el seu status, la condició d’ens local, la seva representativitat ─adaptada al nou model de govern local que es proposa─ , i la seva personalitat. Per tant, cada una de les municipalitats o comuns que integren una Àrea Bàsica Administrativa, disposaria d’estructures pròpies de govern per a la gestió dels seus interessos, per a vetllar pel seu patrimoni social, cultural i material, i per un millor servei als seus ciutadans, basat en el principi d’autonomia local.

L’Assemblea de Síndics , és la institució de govern de cada una de les municipalitats o comuns integrants d’una Àrea Bàsica Administrativa, que s’allotjaria en l’edifici consistorial corresponent ─probablement el mateix que fins a la transformació que es proposa s’ha utilitzat com a Casa de la Vila o ajuntament─ en què es continuaria realitzant l’atenció al ciutadà, en base als reiteradament citats principis d’eficiència, eficàcia i proximitat, bon govern i observança de l’interès general.

Les municipalitats o comuns, a través del seu Estatut Intern, en base a allò que estableixi la respectiva Carta Municipal, han de determinar quines particularitats i característiques pròpies han de tenir cada una d’elles, quants membres componen l’assemblea de govern ─definir la sotscircumscripció electoral─, quantes subdivisions, quina estructura, quin règim de sessions i funcionament, quines competències, quines atribucions, quin grau d’autonomia respecte de l’ens principal l’Àrea Bàsica Administrativa, de quina forma, en quines condicions i en quins supòsits s’aplica el principi de subsidiarietat i, en definitiva, tot allò que es consideri essencial per al bon funcionament d’aquest ens local.

Els membres que conformen l’assemblea de l’ens local són els Síndics i el representant i portaveu de tots ells és el Conseller Comunal.

Em tot cas, tots els càrrecs institucionals a que faig referència en aquesta proposta de model, són sempre sotmesos a l’escrutini crític de l’elector, i per tant han d’ésser escollits sempre mitjançant el sufragi universal.

6.- Les entitats territorials secundàries

Considerem entitats territorials secundàries, a més a més de les municipalitats o comuns suara descrites, les entitats municipals descentralitzades, els barris —hem classificat els barris com a entitats territorials primàries, i també ho fem com a entitats territorials secundàries. Això és perquè un barri pot ser una subdivisió d’un ens local, d’un municipi, però també ho pot ser d’algun dels poblets d’una municipalitat o comú. Per tant, si un barri és una subdivisió d’un ens local, estaríem parlant del barri com a entitat territorial secundària, i si és una subdivisió d’algun dels poblets d’una municipalitat o comú, hem de classificar-lo com a entitat territorial primària—, i aquells nuclis de població sense ajuntament, dependents d’un municipi o Àrea Bàsica Administrativa, de dimensions poblacionals amb prou entitat pròpia per a ésser considerada un subdivisió d’aquest municipi o Àrea Bàsica Administrativa, i que és el resultat de decisions administratives o bé de factors de proximitat i, fins i tot, tradicionals i/o històrics.

Les Entitats Territorials Secundàries, serien i tindrien la funció d’ésser ens complementaris i imprescindibles ─a efectes d’aquesta bona governança en la política local que ens hem proposat d’instituir─, de descentralització i racionalitat dins l’estructura institucional i de govern del conjunt de les entitats municipals, al mateix temps que són una baula més que possibiliten l’aproximació de la cosa pública i l’acció de govern al conjunt de ciutadans del seu àmbit geogràfic de referència i actuació.

Tota ETS, a través del seu Estatut Intern, i en base a allò que estableixi la respectiva Carta Municipal, estarien en condicions d’establir les peculiaritats i característiques de cada una, inclosa l’estructura de l’ens, composició de l’assemblea, règim de sessions i funcionament, quines competències, quines atribucions, quin grau d’autonomia respecte de l’ens principal i, en definitiva, tot allò que es consideri essencial per al bon funcionament d’aquest ens local, inclòs la possible aplicació del principi de subsidiarietat, sense oblidar la necessitat de poder vetllar pel seu patrimoni social, cultural i material.

Per al compliment de les seves funcions, l’execució de la tasca i gestió administrativa, i la realització i desenvolupament de l’activitat política, totes les Entitats Territorials Secundàries, disposaran, preceptivament, d’una seu corporativa on poder desplegar tot el conjunt de l’activitat que li és assignada.

En tot cas, i també com en el supòsit de les municipalitats o comuns, l’Assemblea de Síndics és la institució de govern de l’ Entitat Territorial Secundària. Els membres que conformen l’assemblea de l’ens local són els Síndics i el representant i portaveu de tots ells és el Conseller Comunal, si depenen d’una ABA, i Conseller Municipal, si depenen d’un municipi.

7.- Les entitats territorials primàries

Les entitats territorials primàries, serien el fonament de tota la nova estructura territorial i política, atès que hauria de ser el marc on el ciutadà hauria de participar activament, de forma ordinària i periòdica, de debat dels assumptes que afecten a la institució, a l’àmbit territorial d’actuació, i al conjunt de l’ens local.

La institució consistorial, administrativa i política de tota Entitat Territorial Primària l’anomenaríem Sots comú. Per al compliment de la seva tasca i gestió administrativa, l’execució substantivació de les seves funcions, i la realització del conjunt de l’activitat política, totes les Entitats Territorials Primàries, disposarien, per disposició normativa, d’una seu corporativa on poder desenvolupar adequadament tota aquella activitat que li és pròpia i té assignada el sots comú.

En la proposta que sotmetem a consideració, classificaríem com a entitats territorials primàries, les següents estructures poblacionals: una urbanització, un barri, un llogarret, un nucli agregat, un poblet, un disseminat, una associació de veïns, les comunitats de propietaris de les escales de veïns de les ciutats, pobles i viles, i qualsevol altra entitat de població que ocupi un espai territorial definit, i sigui susceptible d’integrar-se —i voluntat explícita per a fer-ho—, o formar part, d’una municipalitat o comú, d’una entitat municipal descentralitzada o qualsevol altre tipus d’Entitat territorial Secundària.

L’Estatut Intern, de cada ETP, d’acord amb allò que estableixi la respectiva Carta Municipal, fixaria el nombre, extensió, composició, motivació i contingut de cada una de les entitats territorials primàries ─en funció de les seves peculiaritats, singularitats, característiques i necessitats tant d’aquesta entitat com de la resta de l’entitat municipal─, de manera que cada un dels ens resultats, tindria garantida una dimensió que fes possible i sostenible, la seva operativitat i pervivència, amb personalitat pròpia, tant jurídica com efectiva, amb l’objectiu d’assolir un funcionament que sigui òptim, en base a tots els principis citats reiteradament. En tot cas, la creació i nou establiment de noves entitats territorials primàries es realitzaria amb criteris de rigor, funcionalitat, operativitat, solvència i interès general.

La funció essencial de les entitats territorials primàries seria doble: d’una banda l’administració i gestió dels seus interessos, com a comunitat i, al mateix temps, vetllar pel seu patrimoni social, cultural i material; i de l’altra el debat de propostes i aportacions relatives tant al conjunt del seu àmbit d’actuació com tot allò que sigui objecte de discussió sobre les seves competències i atribucions i/o li sigui requerit el seu posicionament en assumptes d’interès del conjunt de l’ens local.

El Govern —que és optatiu, en funció de les seves dimensions, característiques, peculiaritats— d’una entitat territorial primària, seria la Junta Comunal. Els membres que conformarien aquesta Junta Comunal serien els SotsSíndics, i el representant i portaveu de tots ells seria el Síndic.

8.- El municipi

El municipi ─en principi, qualsevol ens local de més de deu mil habitants─ no hauria de ser objecte de cap modificació territorial respecte del que és en el present, de manera que continuaria essent i mantenint, òbviament, íntegrament la seva personalitat, territorialitat i estructuració. Així que “l’únic” canvi ─que en cap cas és un canvi menor─ seria el d’adaptar la seva estructura institucional al plantejament que es postula. Una vegada contextualitzat i dissenyat institucionalment i estructuralment el model que es presenta en aquest treball, simplement caldria juxtaposar-lo al municipi, obtenint així la nova estructura política i administrativa d’aquest ens local.

Bona part dels municipis de Catalunya estan constituïts, a més a més de la seva capital, que és la que sol donar el nom al municipi, per altres petits ─o no tant petits─ nuclis de població que, en alguns casos ostenten la condició d’Entitat Municipal Descentralitzada «EMD». En la proposta que sotmetem a consideració, tots aquells nuclis de població ─entitats municipals descentralitzades o no—, així com les diverses barriades, disseminats i tota la tipologia d’espais residencials diferents de la població principal del municipi al qual pertanyen, formarien part del conjunt d’entitats territorials secundàries i entitats territorials primàries del municipi, sempre en funció de les seves característiques i peculiaritats pròpies.

Fem una excepció pel que respecta a Barcelona, i a les grans ciutats, en tant que gran ciutat, així com capital del país, no descartaríem un règim diferent en la forma, mantenint el fons i l’esperit, del que aquí estem postulant ─situació que també es produeix amb la capital de diversos altres països, com Londres, per exemple, on gaudeix d’un estatus diferent del que regeix a la resta del Regne Unit─, donant per descomptat, al mateix temps, de considerar, també, la possibilitat d’estendre aquesta excepcionalitat a les altres grans ciutats del país, tot i que entre Barcelona i la segona ciutat de Catalunya, l’Hospitalet de Llobregat, hi ha una relació d’u a set, és a dir, Barcelona és set vegades més gran. No obstant això, atès que l’esperit d’aquest postulat no és aliè a la realitat social i política del conjunt del país, dins d’uns marges poblacionals sostenibles, sempre a l’empara dels principis manta vegada citats, i d’acord amb les característiques i peculiaritats de cada gran ciutat, hauria de ser cada una d’aquestes la que hauria de determinar com s’hauria de governar, i què d’aquesta proposta és adaptable a la seva realitat.

L’estructura política i administrativa que en aquesta proposta s’ha dissenyat per a un municipi, és la mateixa que el d’una Àrea Bàsica Administrativa, de manera que, a més a més de la seva capital, també està compost de les respectives Entitats Territorials primàries i Entitats Territorials Secundàries.

Com en el cas de les ABA, d’antuvi, el marc competencial d’un municipi es correspondria amb el que el marc legislatiu vigent disposa. En qualsevol cas, i a més a més, haurien de posseir una organització bàsica que pogués garantir l’estructura administrativa dissenyada en aquest treball, amb la cobertura de tots els llocs claus i imprescindibles per al bon funcionament de l’ens local, d’acord amb el nou model de govern local que s’estableixi, el nou sistema democràtic que es postula, i el nou marc participatiu de la ciutadania que es dissenyi; i tot plegat, i sempre, en concordança amb les necessitats i característiques del territori

En tot cas, no cal allargar massa la descripció de les característiques d’aquest ens local, atès que més enllà de l’estructura derivada del nou model, poca diferència hem de trobar en el fons —que sempre respondrà a l’ordenament vigent en cada moment— i només en la forma, com s’ha posat de manifest.

GLOSSARI. VOCABULARI DE CONCEPTES

ABA. Àrea Bàsica Administrativa. És una entitat municipal constituïda per un conjunt de municipalitats o comuns, d’acord amb el nou model, o municipis, amb el model actualment vigent, que entre totes conformen aquesta nova entitat.

Assemblea de Consellers. L’Assemblea de Consellers del Consell Municipal o Consell Comunal, és l’assemblea col·legiada i l’òrgan deliberant i de presa de decisions sobre totes les accions i actuacions polítiques de l’ens local.

Assemblea del Sots Comú. L’Assemblea del Comú, actua d’òrgan col·legiat deliberant de la institució de les Entitats Territorials Primàries. L’Assemblea està integrada per la totalitat dels veïns amb dret a sufragi actiu i passiu de l’Entitat Territorial Primària.

Assemblea de síndics. És l’assemblea deliberant del Consell de l’Entitat Territorial Secundària.

Batlle. Als Països Catalans, administrador al servei d'un senyor territorial, en nom del qual exercia una jurisdicció reial o baronial i la representació dels drets de caràcter econòmic. En funció dels drets feudals del senyor, el batlle també podia impartir justícia penal, i en general aquesta funció s'anà generalitzant quan el Batlle era de designació reial; també en els municipis on era l'oficial reial de major rang, representava al rei davant les corporacions municipals i sovint assistia a les seves sessions.

En la legislació de règim local actual —catalana— equivalent a alcalde.

En el nostre postulat, el batlle és qui presideix l’ Assemblea de Consellers i representa el municipi o ABA.

Bona governança. La bona governança és la intel·ligència aplicada al govern de la ciutat [de l’Estat], a la bona administració, com a forma de convivència organitzada a l’empara i observança de la Llei.

Carta Municipal. En el nostre postulat, és la Llei fonamental de l’Entitat Municipal tot fugint dels models homogeneïtzadors. Cada municipi, dins uns marges regulats per llei, estableix, en funció de les seves peculiaritats, quina composició, quina organització política, i quin règim de funcionament, vol establir.

Comú o Municipalitat. En la nostra tesi, designem com a municipalitat tots aquells municipis d’una població inferior a deu mil habitants i, que per tant, passen a integrar-se en una Àrea Bàsica Administrativa.

Consell. És la institució de govern de les Entitats Territorials Secundàries.

Consell Comunal. Són els òrgans col·legiat de govern de les Àrees Bàsiques Administratives, que adopten totes les decisions polítiques que afecten a l’ens local.

Consell Municipal. Són els òrgans col·legiat de govern dels municipis, que adopten totes les decisions polítiques que afecten a l’ens local.

Conseller. Els consellers, en el nostre postulat, són els membres electes al Consell Comunal i al Consell Municipal, i són al mateix temps els Consellers Presidents de les seves respectives assemblees de síndics.

Conseller President. Són els respectius Consellers Presidents de les seves assemblees de síndics i al mateix temps, els representants d’aquestes en el Consell Comunal i en el Consell Municipal.

Entitats territorials primàries. Són el fonament de l’estructura territorial i política de la proposta que es postula, atès que és el marc on el ciutadà participa activament de forma ordinària. Són ETP: una urbanització, un barri, un llogarret, un nucli agregat, un poblet, un disseminat, una associació de veïns, les comunitats de propietaris de les escales de veïns de les ciutats, pobles i viles, i qualsevol altra entitat de població que ocupi un espai territorial.

Entitats territorials secundàries. Són ens complementaris i imprescindibles de descentralització i racionalitat dins l’estructura institucional i de govern de les entitats municipals, les municipalitats o comuns, les entitats municipals descentralitzades, els barris i aquells nuclis de població sense ajuntament, dependents d’un municipi o Àrea Bàsica Administrativa, de dimensions poblacionals superiors amb prou entitat pròpia per a ésser considerada un subdivisió ETS.

Llivell. En el nostre postulat, cada un dels dos nivells en que estan dividides les entitats territorials i les entitats estamentals.

Municipalitat o comú. En la nostra tesi, designem com a municipalitat o comú tots aquells municipis d’una població inferior a deu mil habitants i, que per tant, passen a integrar-se en una Àrea Bàsica Administrativa.

Municipi. En la nostra tesi, designem com a municipi tot aquells municipis que gaudeixen d’una població superior als deu mil habitants i que, per tant, continuen conservant aquesta denominació.

Paer. Nom donat a Lleida, Tàrrega, Cervera, Balaguer, Agramunt i altres poblacions, especialment de la regió de Lleida, als magistrats que detenien les facultats rectores i executives dels respectius municipis, designació equivalent a la de jurat, conseller, cònsol o procurador que rebien en altres poblacions.

En el nostre postulat El Batlle o Paer és qui ostenta la representació formal i institucional del Consell Municipal o Consell Comunal i, en definitiva, del conjunt del municipi, i n’és la cara visible mentre dura el seu mandat, però sense posseir cap funció executiva. Al mateix temps, i en tant que President de l’Assemblea de Consellers del Consell Municipal o Consell Comunal i, per tant, representant formal i institucional, El Batlle o Paer és qui ostenta la representació també formal i institucional ordinària del Govern de Catalunya dins el municipi.

Poblet. En el nostre nou paradigma, els poblets són aquells nuclis de població que pertanyen i conformen les municipalitats.

Principi d’excel·lència legislativa. La norma: poca, justa i només la necessària. Aquest principi el lliguem amb el d’interdicció d’excés de normativa, i l’enllacem amb allò que diu Montesquieu qui posa l’accent sobre la contenció legislativa tot afirmant que l’esperit del legislador ha de ser la moderació.

Principi d’interdicció d’excés de normativa. L’excés de normativa provoca inseguretat jurídica, per tant en concordança amb la necessària moderació legislativa, que establim en el Principi d’excel·lència legislativa, és escaient la interdicció d’un excés de normativa.

Síndic (i sots síndic). Representaven a les ciutats en les causes judicials. En el nostre postulat, són el representants escollits en el primer llivel, tant territorial com estamental.

Sots Comú. És la institució de govern corresponent als poblets en tant que entitats territorials primàries.

BIBLIOGRAFIA

ARISTÓTELES. Ética a Nicómaco . [Estudio preliminar de Salavdor Rus Rufino], (Traducción de Salvador Rus Rufino y Joaquin E. Meabe). «Colección: Clásicos del Pensamiento». Editorial Tecnos. Madrid: 2009.

ARISTÓTELES. Política. Alianza editorial. «Biblioteca temàtica». 9ª reimpressió. Madrid: 2012 (1986).

BLASCO DIAZ, José Luís; FABRA VALLS, Modesto; OLLER RUBERT, Marta. L’emparament constitucional del principi d’autonomia local . «Col·lecció Estudis Locals». Associació Catalana de Municipis; Càtedra Prat de la Riba d’Estudis Jurídics Locals. Barcelona: 2010.

BOSCH, A. Guia del sistema electoral . «Col·lecció Materials». Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona: 2004.

COMISSIÓ D’EXPERTS CREADA PER ACORD DEL GOVERN DE 3 D’ABRIL DE 2000, A INSTÀNCIA DELS DIFERENTS GRUPS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA. Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya . Barcelona: desembre 2000.

DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ I ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES; GENERALITAT DE CATALUNYA. Document de bases per a l’elaboració d’un avantprojecte de Llei de Governs Locals de Catalunya . Universitat Rovira i Virgili. Estudis de Dret Local. Tarragona 2007.

FERRO, Victor (i Pomà). El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins el Decret de Nova Planta. Eumo Editorial. (primera edició 1987) Vic: 1999.

FORCADELL I ESTELLER, Xavier. L’organització territorial i el règim jurídic dels governs locals de Catalunya. Edtorial Tirant lo Blanch. València: 2016.

GENERALITAT DE CATALUNYA, JORDI AUSÀS CONSELLER DE GOVERNACIÓ I ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES. Un model propi d’organització territorial: fita històrica i aposta de futur. Presentació de l’Avantprojecte de llei de vegueries de Catalunya. «Col·lecció Discursos i Conferències» Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Direcció General de Difusió Corporativa. Barcelona: 2010.

GUIFREU I FONT, Judith; FUENTES I GASÓ, Josep Ramon. Règim Jurídic dels Governs Locals de Catalunya. Associació Catalana de Municipis. Tirant lo Blanch. València: 2009.

LLUCIÀ I SABARICH, Isidre. Cal modificar el mapa territorial? La solució: àrees bàsiques administratives . «Quaderns de Dret Local núm. 26» Fundació Democràcia i Govern Local; Diputació de Barcelona. Barcelona: juny 2011.

LLUCIÀ I SABARICH, Isidre. Els petits municipis i els principis de legalitat i eficàcia a la Ponència de modernització institucional i de règim jurídic, del II Congrés de Municipis de Catalunya dels any 1999-2000.

LLUCIÀ I SABARICH, Isidre. Postulats per a un nou model de política local a Catalunya. Esperit del dret públic català aplicat Tesi Doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona: 2017.

MASPONS I ANGLASELL, F. (Francesc). L’esperit del dret públic català. Assaigs i monografies. Volum 1. Editorial Barcino. (Edició facsímil de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya de 2006). Barcelona: 1932.

RENYER I ALIMBAU, Jaume; FUENTES I GASÓ, Josep Ramon; SOTO VALLE, Juan Ignacio; FORCADELL I ESTELLER, Xavier. Estudis per a una Llei de Governs Locals de Catalunya. [Pròleg Enric Argullol i Murgadas. Editorial Tirant Lo Blanch. València: 2011.

SALVADOR SEGARRA, Marc. Les comarques i els municipis de Catalunya. Col·lecció Població i Territori ; 8. Generalitat de Catalunya. Barcelona: 2000.

TOCQUEVILLE, Alexis de. El Antiguo Régimen y la Revolución. (Traductora: Dolores Sánchez de Aleu) «Colección Ciencia Política». Alianza editorial (1a edición en “El Libro de Bolsillo”:1982. Madrid: 2004.

TOCQUEVILLE, Alexis de. La democràcia a Amèrica. (Traducció de Jaume Ortalà) Riurau Editors. Primera edició. Barcelona: 2011 [1835-1840].

Back to Top

Document information

Published on 10/05/18
Accepted on 07/04/18
Submitted on 07/03/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 10
Recommendations 0

Share this document