Resum

Resum: En aquest article es defensa, a partir d’unes dades del català antic, que «passiva» és un terme paraigua sense capacitat explicativa i que no es pot parlar d’una construcció passiva, sinó de la interacció de fenòmens com l’aspecte verbal i la legitimació de l’argument intern, en definitiva, de les propietats de les diverses categories funcionals presents a l’estructura. La passiva és un epifenomen. Aquesta aproximació construccionista i estrictament composicional permet superar les clàssiques restriccions sobre les passives establertes en funció de la naturalesa lèxica del predicat. S’hi argumenta que les oracions anomenades passives perifràstiques de les llengües romàniques són oracions reduïdes que requereixen d’un verb lleuger (ser o estar) per legitimar la seva temporalitat i la seva independència discursiva. Apuntem també, de manera temptativa, que la teoria de fases del programa minimista ofereix una via d’explicació molt prometedora de les dues capes de les oracions passives: l’aspectual i la temporal-discursiva. L’enfocament diacrònic permet veure la influència del sistema llatí: el paradigma perfectiu, d’una banda, i la morfologia específica de les formes sintètiques, de l’altra. Paraules clau: passiva, sintaxi diacrònica, aspecte, categories funcionals, estructura lèxica.

Text complet

The PDF file did not load properly or your web browser does not support viewing PDF files. Download directly to your device: Download PDF document
Back to Top

Document information

Published on 19/07/16
Accepted on 19/07/16
Submitted on 19/07/16

Volume 31, Issue 2, 2016
DOI: 10.7203/caplletra.60.8458
Licence: CC BY-NC-SA license

Document Score

0

Views 0
Recommendations 0

Share this document

claim authorship

Are you one of the authors of this document?