Demanda interna i saldo exterior

Abstract

Des de l’entrada a l’euro, l’economia catalana ha conegut dos períodes econòmics de signe oposat: una primera etapa de fort creixement, on la demanda interna feia de motor i la bombolla creditícia i immobiliària n’eren el combustible; i una segona etapa de recessió i recuperació, iniciada amb la crisi financera global i el subsegüent tancament del crèdit, que va contraure de cop una demanda interna que encara avui no s’ha refet del tot.

Com un mirall d’aquesta evolució de la demanda interna, quan era molt forta es va deteriorar significativament el saldo exterior català, tradicionalment positiu si s’inclou el comerç amb la resta de l’Estat, i quan aquella es va contraure va veure’s compensada per l’increment del saldo exterior positiu.

Però si incórrer en dèficit exterior de manera recurrent no és sostenible, puix que suposa anar augmentant un deute extern que acabarà sent impagable i pot dur a la fallida i la pèrdua de sobirania, mantenir un superàvit exterior de manera recurrent pot ser igualment insostenible, puix que suposa anar augmentant el crèdit a països amb dèficit, que poden acabar no podent pagar, i perquè la contenció de demanda interna que l’acompanya pot generar fractures socials.

El factor crític és, doncs, el volum i la recurrència del desequilibri, no pas el signe del saldo exterior. També un dèficit pot ser positiu si temporal i com a resultat d’una política inversora que fomenta el desenvolupament d’un país, com va ser el cas d’Alemanya quan es finançava amb el pla Marshall;  i també un superàvit pot ser negatiu si excessiu i recurrent, com avui dia l’hi recorda a Alemanya fins el molt conservador FMI, atès que fa necessaris dèficits simètrics.

En el cas de Catalunya, on som ara? Atès l’enorme superàvit comercial que avui generem, se’ns pot adreçar la mateixa crítica que se li fa a Alemanya? Mirar de respondre aquestes dues qüestions és l’objectiu d’aquest article.