Abstract
El punt de partida d’aquesta ponència és remarcar un fet important, i és que la indústria s’ha consolidat des de fa més d’un segle com el sector nuclear de l’economia catalana, tant per la seva contribució directa al PIB com, sobretot, pels efectes induïts que genera sobre la resta de sectors, una situació que s’evidencia clarament mitjançant les taules input-output. Si considerem estrictament les activitats manufactureres, el 2016 el seu pes en el PIB català era del 20%. Tanmateix, un estudi dut a terme fa ja 10 anys posava de relleu que el que s’ha denominat la “nova indústria”, i que inclou el ventall d’activitats vinculades als processos manufacturers (ja sigui via externalitzacions o mitjançant relacions de compra-venda), aportava al voltant del 60% del PIB del país, una xifra que avui segurament és superior.
A partir d’aquesta situació i davant la necessitat creixent de competir en un mercat cada cop més obert i liberalitzat i que ara ja té una dimensió global, l’objectiu d’aquesta ponència és identificar els trets rellevants de la indústria catalana i detectar els seus punts forts i febles tenint en compte el que ha estat la seva evolució recent, des de la situació pre-crisi fins el moment actual.
En aquest sentit, i a tall indicatiu, podem avançar alguns elements característics. En primer lloc es tracta d’una indústria altament diversificada sectorialment: a Catalunya hi són presents -i amb una implantació rellevant- empreses de la gran majoria de branques productives, si bé les deslocalitzacions i els tancaments dels darrers anys també han comportat que subsectors que tradicionalment havien tingut una fort arrelament a casa nostra hagin vist molt reduïda la seva presència, cas de l’electrònica de consum, els electrodomèstics i les motocicletes.
En segon lloc hi ha un clar predomini de les PYMES en la gran majoria de sectors, però això és a l’hora compatible amb la presència d’unes poques companyies de gran dimensió -que generen una part significativa de la producció- en els llocs capdavanters. La fabricació d’automòbils n’és un bon exemple.
En tercer lloc, la indústria catalana tendeix a una estructura empresarial dual pel que fa al tipus de capital: mentre entre les grans empreses predominen les de capital forà, en els cas de les PYMES la situació s’inverteix i l’hegemonia correspon al capital autòcton. Això comporta que en aquelles activitats on la producció es concentra en les grans companyies hi hagi una clara hegemonia de els firmes multinacionals.
I en quart lloc, la indústria catalana presenta una creixent penetració als mercats exteriors, ja sigui mitjançant inversions directes de les companyies autòctones, moltes de les quals constitueixen el que s’ha anomenat “multinacionals de butxaca”, bé per la via de les exportacions, que en conjunt el 2016 van representar el 30% de la producció, un registre certament significatiu.
L’anàlisi desagregada per subsectors -seguint la classificació de la CCAE- del comportament recent de la indústria catalana permetrà un millor coneixement tant per activitats com per tipus d’empresa dels aspectes que acabem d’esmentar i així obtenir una radiografia acurada de la situació actual que serveixi de base per formular alguns escenaris sobre la seva previsible evolució a curt i mig termini.
La indústria catalana: evolució recent, estructura sectorial i estructura empresarial 
