La legislació urbanística basada en la preservació: impacte i alternatives.

ABSTRACT

A Catalunya, la protecció d’hàbitats i espècies d’interès es duu a terme mitjançant dos sistemes normatius diferenciats: la Xarxa Natura 2000, regulada per normativa europea, i el planejament territorial, gestionat a través dels Plans Territorials Parcials.

Les normatives sectorials d’àmbit europeu prevalen sobre les normatives catalanes, sent les directives europees més restrictives i prioritzades en casos de conflicte, amb l'objectiu de garantir la protecció d’hàbitats i espècies d’interès comunitari. En canvi, la normativa urbanística catalana, si bé comparteix l’objectiu de protecció, té el potencial d’una major flexibilitat per adaptar-se a diferents situacions.

Aquest estudi analitza l'estratègia de protecció derivada d'ambdues normatives (europea i catalana), tant en termes d’efectivitat en la preservació d’hàbitats i espècies com pel que fa a l’impacte en l’activitat econòmica associada als sòls no urbanitzables.

Els resultats evidencien que la visió idealitzada —present fins i tot en sectors de la comunitat científica— del retorn de la natura al seu estat original a través de la preservació de l’acció humana, genera una estructura normativa relativament simple, que inhibeix iniciatives econòmiques en sòl no urbanitzable sense traduir-se necessàriament en una recuperació ambiental significativa dels hàbitats i ecosistemes protegits.

Per superar aquesta disfunció, es proposa l’adopció del concepte de resiliència com a principi rector en la gestió dels ecosistemes.

Full document