Resum

D’un temps ençà, l’economia circular ha guanyat protagonisme mediàtic i discursiu. Tanmateix, molt sovint és presentada com una alternativa més sostenible a la gestió de residus, amb un enfocament que difereix poc del model convencional de les 3 R. En realitat, però, els principis de l’economia circular s’orienten a substituir radicalment les bases que han sustentat el model de producció industrial. La contribució pretén subratllar la necessitat de centrar adequadament els reptes de l’economia circular com un nou mode productiu i aportar criteris sobre els canvis tecnològics, fiscals, legals i corporatius, entre d’altres, que hauria d’impulsar.

Introducció

A finals del 2016, vaig llegir casualment aquestes declaracions de Iain Ferguson, alt directiu del Co-operative Group del Regne Unit: “We need to stop thinking about the plastic as a waste and start to use it as a resource” (Lyons, 2016). De seguida, un flaixbac em va reclamar que revisés un altre text; el següent:

La lògica del residu –actualment predominant– és aquella que assumeix el residu com un component inevitable d’un procés productiu, el mal necessari per a obtenir el producte desitjat. A partir d’aquí es construeix el model de gestió per a desfer-se del residu, model amb una correcció ambiental que depèn del grau de desenvolupament de la normativa ambiental en vigor. 

La lògica del recurs, en canvi, parteix de l’assumpció que l’extracció o la producció d’una primera matèria és l’inici d’un ventall de processos que han de ser capaços d’aprofitar-ne totes les potencialitats. Amb aquesta filosofia, el residu és una ineficiència que caldrà corregir amb noves idees creatives o amb el perfeccionament de les tecnologies o dels mètodes de treball.

Les dues lògiques discrepen a causa de l’enfocament inicial. En la lògica del residu, allò que mana és la fabricació d’un producte. Tota la feina intel·lectual està destinada a millorar, tècnicament i econòmica, el procés d’obtenció del producte i, col·lateralment, a minimitzar-ne l’impacte ambiental. La mateixa definició legal de residu apunta en aquest sentit: és qualsevol substància de què el posseïdor vol o ha de desprendre’s. És la part sobrera, innecessària. En la lògica del recurs, el que compta és l’aprofitament màxim de la primera matèria –sovint de costosa obtenció–, especialment si també en mirem els aspectes ambientals. No hi ha res que sobri; tot és valuós.

La frase del directiu i aquest text exposen la mateixa filosofia: cal abandonar la idea de residu i centrar-se en la idea de recurs. La fàcil relació vaig establir-la perquè el segon text l’havia redactat jo mateix el 1999, disset anys abans (Torres et al., 1999). Òbviament, tampoc no era un concepte original per part meva sinó que l’havia après de lectures d’experts com T.E. Graedel, B.R. Allenby, J.H. Ausubel, R. Costanza, R.U. Ayres... aleshores amb molt de predicament entre l’emergent comunitat d’ambientalistes catalans.

L’important, però, no és qui ha dit què sinó que l’any 2016 –i podríem posar igualment el 2018– es presenten com si fossin nous uns conceptes que no ho són gens, que tenen un desenvolupament conceptual consolidat i que compten amb un amplíssim ventall de capacitats tecnològiques per a desplegar-los. En canvi, passen els decennis i la seva implantació continua a les beceroles i res no apunta que hi hagi a la vista un punt d’inflexió que faci confiar que el ritme s’accelerarà i l’abast es generalitzarà en breu.

De fet, en l’apartat teòric, podem remuntar-nos a cinquanta anys enrere i constatar successives denominacions d’una mateixa idea nuclear:

  • Economia tancada o economia de l’astronauta (Boulding, 1966:3-14). Cal contemplar el planeta com l’equivalent a una nau espacial que ho ha recircular tot per tal de poder subsistir.
  • Ecologia industrial (Frosch i Gallopoulos, 1989:144–152). Cal aplicar les lleis de l’ecologia que fan eficients els ecosistemes naturals als sistemes industrials. Òbviament, una d’aquestes lleis és l’existència de cicles dels materials, que recirculen indefinidament.
  • Economia circular (Pearce i Turner, 1989). Cal contraposar una nova visió circular de l’economia a una vella visió lineal que converteix el medi ambient en un gran abocador.
  • Economia de l’estat estacionari (Daly, 1991). Cal veure l’economia com un sistema amb dos estocs -el capital físic i la població- que s’interrelacionen amb un flux de materials finits.

Cal afegir a la llista els treballs seminals de figures rellevants com Nicholas Georgescu-Roegen, Karl Polanyi, E.F. Schumacher, William McDonough o David Harvey ni podem deixar de banda les aportacions a cavall entre l’anàlisi econòmica i la militància política que ens ofereix l’economia ecològica (Martínez Alier i Schlüpmann, 1991).

En definitiva, l’economia circular no sorgeix recentment del no-res sinó que forma part d’un treball teòric d’arrels més profundes i aproximacions ben diverses. Si avui parlem tant d’economia circular és perquè el terme ha estat més afortunat –és un mem més potent– que altres d’alternatius encunyats més o menys a la mateixa època.

Malauradament, quan s’analitza l’ús d’aquesta expressió en els molt variats fòrums i canals que l’empren, es constata que s’aborda més com un bonic desideràtum que algun dia arribarà que no pas com una solució cada vegada més urgent per a la subsistència de la humanitat –si més no amb els nivells de benestar i prosperitat anhelats. Per això, la seva implantació és tan lenta i desigual i massa vegades més orientada al màrqueting que a la producció.

Linealitat i circularitat

Seguint la classificació de Graedel i altres pioners de l’ecologia industrial, podem considerar tres models bàsics de sistemes productius (Graedel, 1994:23-41):

1) Tipus I o lineal

Les necessitats productives del sistema són satisfetes amb l’entrada continuada de recursos procedents de l’exterior. Tot allò que no s’utilitza o deixa d’utilitzar-se surt del sistema en forma de residus.

Draft Torres 560243555-image1.png

2) Tipus II o semicíclic

Una part dels materials que podrien convertir-se en residus són aprofitats pel mateix sistema, de manera que es redueix tant l’entrada de recursos com la sortida de residus.

Draft Torres 560243555-image2.png

3) Tipus III o cíclic.

El sistema és tancat: sense entrada de recursos ni sortida de residus. Els materials continguts pel sistema circulen ad infinitum i, així, satisfan totes les necessitats productives.

Draft Torres 560243555-image3.png

En tots tres models, es constata la necessitat d’una aportació energètica, part de la qual es dissipa en forma de calor. Encara que les qüestions energètiques també són abordades per l’economia circular, en una situació ideal seria un factor marginal perquè el Sol ens pot proporcionar una quantitat d’energia aprofitable que supera de llarg de les nostres necessitats. Així doncs, quan puguem disposar d’unes tecnologies de conversió de la radiació solar que siguin més eficients i assequibles, la qüestió energètica esdevindrà un neguit del passat.

Dissortadament, avui encara no és així i l’atractiu de les energies renovables en general i de la fotovoltaica en particular encara està lluny del desitjable. Una manera d’abordar la rendibilitat d’una font d’energia és calcular la seva taxa de retorn energètic (EROI per la sigla en anglès: energy return on investment). Correspon a la ràtio entre l’energia generada pel procés i l’energia requerida per a dur-lo a terme (Hall, 2012:62-68). Alguns valors actuals per a diferents fonts d’energia són (Kelly, 2017):

Mitjana mundial 11:1
Combustibles fòssils 50:1
Reactors nuclears 70:1
Energia solar 2,5:1


La màxima eficiència de conversió de les tecnologies solars existents podria arribar al 63%. Per eficiència de conversió entenem el percentatge d’energia incident que es transforma en electricitat. Aquesta xifra encara és teòrica, però és l’expectativa que té una tecnologia encara experimental (Asahi et al., 2017:14962). De totes maneres, les xifres reals són més modestes: del 6% que tenen les cèl·lules basades en silici amorf al 26% que presenten les dissenyades amb mecanismes molt més sofisticats (Yoshikawa et al., 2017:17032). Com era d’esperar, l’assequibilitat de cada dispositiu també varia: els més eficients poden tenir preus prohibitius. De totes maneres, el ritme de progrés tecnològic cap a solucions més eficaces i més barates i la paulatina incorporació del cost de les externalitats al preu de les altres fonts d’energia pot canviar profundament l’escenari a mitjà termini.

Serveixin aquests comentaris per a deixar petjada de la importància de l’energia en l’economia circular, un aspecte que requeriria unes consideracions tan àmplies que excedeixen els límits d’aquest text.

Si retornem als tres tipus descrits de sistemes productius, es pot constatar que, abans de la Revolució Industrial, el model s’acostava al tipus III –cíclic– i que, gràcies a ella, s’ha anat aproximant al tipus I –lineal–, amb una gran acceleració de la tendència a la segona meitat del segle XX.

La consciència ambiental dels últims 30 anys ha intentat modificar aquest absolut arrenglerament amb l’economia lineal i s’ha mirar d’empènyer, amb les diverses polítiques de residus, cap al tipus II –semicíclic. De totes maneres, les expectatives han quedat molt curtes.

En aquest sentit, Eurostat ha avançat els resultats d’un treball en fase de publicació sobre els fluxos de materials a la Unió Europea, que queden ben diagnosticats al gràfic següent (Mayer et al., 2018):

Draft Torres 560243555-image4.png
© European Union

Del total de materials que entren al sistema (8 Gt), només 0,7 Gt corresponen a recirculació dels que ja estaven dins del sistema: ni el 10%.

El camí a recórrer encara és molt llarg i sembla evident que, al ritme d’avanç actual, la meta està tan allunyada que ni s’albira. És per aquest motiu que s’ha plantejat la conveniència de buscar inspiració en uns sistemes evolucionats al llarg de milers d’anys, d’alta efectivitat i eficiència en l’ús dels recursos: els sistemes naturals o ecosistemes. De l’anàlisi dels ecosistemes, resulten uns models que, en principi, podrien aplicar-se igualment als sistemes industrials. Aquesta aplicació, a més d’ajudar a comprendre millor l’activitat econòmica, aporta pistes sobre com fer més compatible l’economia i la sostenibilitat.

Un ecosistema natural opera a través d’una xarxa de connexions tròfiques en què un individu consumeix altres individus o els residus d’aquests. La maduració de l’ecosistema fa que no es malgasti res. En aquest sentit, un ecosistema madur és un sistema de minimització de residus. Els residus dels individus no es esdevenen residus de la comunitat perquè són aprofitats internament. Si assimilessin l’individu dels ecosistemes amb les unitats productives i les unitats consumidores dels sistemes econòmics, podríem establir uns fecunds paral·lelismes.

De totes maneres, l’economista francès René Passet adverteix de diferències substancials entre la lògica econòmica humana dominant des de la Revolució Industrial i la lògica econòmica de la natura (Passet, 1996):

  • La natura maximitza els estocs –la biomassa– a partir d’un flux donat, que depèn de l’aportació d’energia solar. L’economia maximitza els fluxos comercials a costa dels estocs naturals. Aquests últims no tenen valor mercantil i, per això, la seva disminució no apareix al balanç econòmic, de manera que no se’n dedueix la necessitat de corregir l’esquema.
  • La natura funciona amb interdependència i circularitat. La decisió econòmica es basa en la relació causal lineal simple, preocupada essencialment per veure com la modificació d’un cert input amplifica els resultats. Tanmateix, aquesta seqüència lineal s’insereix als cicles naturals de la matèria i els altera sense que es tingui en consideració.
  • Els ritmes naturals són a llarg termini. Els ritmes econòmics són a curt termini, cada vegada més curt, de fet. De totes maneres, els efectes ambientals negatius de l’economia es deriven cap al futur.
  • La maduració dels ecosistemes mena a la diversificació i l’estabilitat. En canvi, la gestió econòmica centrada en la rendibilitat tendeix a introduir uniformització i, en conseqüència, inestabilitat.

Són advertiments oportuns i, per tant, cal adoptar unes certes precaucions a l’hora de traslladar les lleis d’uns sistemes als altres. A més a més, hi ha una altra diferència, no esmentada per Passet, que és la tecnologia: de la mateixa manera que certs desenvolupaments tecnològics es troben a l’origen dels problemes actuals, la seva superació pot ser altament facilitada per altres desenvolupaments tecnològics.

La necessitat de superar l’economia lineal

En l’exposició precedent, s’ha deixat entreveure una posició favorable a l’economia circular. Tanmateix, convé presentar una breu argumentació que ho justifiqui. En definitiva, si el progrés de l’esperança de vida, l’increment de la renda i la millora del benestar que han experimentat les societats occidentals i que comencen a apuntar a molts altres països han estat indiscutiblement vinculats al model productiu lineal dominant, per què l’hauríem de canviar ara?

La raó és senzilla: l’economia lineal és el ferment de la insostenibilitat ambiental. Els innegables beneficis que ha generat s’han aconseguit, en bona mesura, a costa d’unes quantioses externalitats als dos extrems de la línia: exhauriment de recursos naturals i proliferació de residus. L’explosió demogràfica i la millora de les condicions de vida ens han dut a uns nivells d’impacte d’aquestes externalitats que fan insostenible el model econòmic i posen en greu risc les mateixes millores que s’han assolit. Avui, les externalitats de l’economia lineal amenacen seriosament la salut, el benestar i la prosperitat de les societats humanes.

A tall de síntesi, podem aglutinar totes aquestes externalitats en tres grans fenòmens que vivim amb intensitat creixent a l’actualitat:

  • El canvi climàtic
  • La contaminació
  • La pèrdua de biodiversitat

Encara que sovint es presenta com el gran repte de la humanitat, caldria deixar-se de preciosismes i reconèixer el que realment és el canvi climàtic: una gravíssima amenaça per a la humanitat i els seus estàndards de vida. Per això, també representa el major fracàs de l’economia lineal: s’han extret ingents quantitats de combustibles fòssils, se n’ha aprofitat el que s’ha pogut o volgut i s’ha enviat a l’atmosfera el principal residu, el CO2. Aquest s’hi acumula fins a unes concentracions que alteren el clima.

L’efecte bumerang d’aquestes tendències és clar: el nombre de catàstrofes “naturals” vinculars a l’escalfament global mostra una clara propensió a l’increment i l’any 2017 va superar les previsions de costos que havien fet les asseguradores (Löw, 2018):

Draft Torres 560243555-image5.png

La producció lineal genera una gran quantitat de residus de tota mena que són expulsats de la cadena de producció. Malgrat l’extraordinari avenç, sobretot als països occidentals, dels procediments de gestió i confinament d’aquests residus, hi ha una dispersió acumulada de períodes històrics anteriors i abunden els països amb una regulació o un control tan lleugers que són àmpliament permissius; tampoc no falten les empreses que se salten les seves obligacions, fins i tot als països més vigilants. Afegim-hi, a més a més, l’altra font promíscua de residus: el consum dels milers de milions d’habitants del planeta.

Dos exemples especialment il·lustratius d’aquesta problemàtica són la qualitat de l’aire urbà i els microplàstics.

En el primer cas, és evident que les principals metròpolis mundials pateixen uns nivells de contaminació que supera, en major o menor grau, els límits recomanats per l’Organització Mundial de la Salut. En el cas europeu, són també moltes les ciutats que no compleixen amb els estàndards comunitaris, menys exigents que els de l’OMS. També, en aquest cas, l’economia lineal ha generat un problema que se li gira en contra: segons el Banc Mundial, els costos econòmics de la contaminació atmosfèrica s’eleven cada any a 5 bilions de dòlars –trillions en l’expressió nord-americana (World Bank, 2016).

Pel que fa als plàstics, difícilment algú qüestionarà que és un material que ha transformat la nostra de vida des de la seva invenció. Curiosament, la primera patent es remunta a l’any 1869 i es deu a l’inventor nord-americà John Wesley Hyatt, que es vantava d’haver descobert un material que permetria substituir l’ivori per a fabricar tecles de piano. En aquest sentit, l’origen del nou material havia de servir per a salvar els elefants, caçats per a comercialitzar els seus ullals. Ara, en canvi, les nostres retines tenen impreses les imatges d’ocells, tortugues marines, dofins… escanyats o lacerats greument pels plàstics que s’acumulen als oceans. La cosa s’ha capgirat, doncs.

Aquesta visió impactant ens distreu d’altres fets tant o més alarmants: una tercera part dels 400 milions de tones de plàstics que es produeixen cada any va a parar als continents, on es desintegren en partícules d’un diàmetre inferior als 5 mm (microplàstics). Una part d’aquestes continua esmicolant-se fins a quedar per sota dels 0,1 μm (nanoplàstics). La concentració terrestre de microplàstics és entre 4 i 23 vegades més gran que la concentració marina. A ningú se li hauria d’escapar que aquests microplàstics arriben als adobs orgànics amb què fertilitzem les terres de conreu (De Souza et al., 2018:1405-1416). El risc que els humans ens tornem a autoinfligir un nou gran mal és, altre cop, digne d’esment.

Acabem aquest desgraciat panorama amb la pèrdua de biodiversitat. Sense ignorar la influència nociva del canvi climàtic i dels contaminants, el factor més destacat de pèrdua de biodiversitat és l’eliminació o la fragmentació dels hàbitats naturals (Hanski, 2011:248-255). El motor d’aquesta destrucció també es troba en l’economia lineal. Els boscos d’Indonèsia són arrasats per les plantacions de palma amb el propòsit de produir oli que serveixi com a biocombustible (Wijaya et al., 2017). La demanda de coltan, essencial per als mòbils intel·ligents, amenaça la supervivència de les poblacions de goril·les a l’Àfrica central, on hi ha les principals mines d’aquest mineral (Lovgren, 2006). En definitiva, no es pot deslligar el fenomen de la gran extinció que pateix actualment la biosfera de les externalitats de l’economia lineal.

La filosofia d’usar i llençar comporta el disseny d’uns productes de poca durada, amb materials molt barats, difícilment reaprofitables. És una filosofia amb una gran voracitat pel que fa al consum de recursos i amb gran generositat pel que fa a la generació de residus. Aquesta filosofia continua essent la que governa la nostra societat per molt que es facin grans cimeres i acords internacionals o tots ens confessem més o menys simpatitzants de l’ecologisme.

Un recent informe sobre el que s’ha anomenat forat de circularitat (circularity gap) ens adverteix que més del 90% de les primeres matèries que s’utilitzen a nivell planetari no retornen al circuit productiu. El mateix informe estima que el tancament d’aquest forat permetria reduir el consum de recursos naturals en un 28% i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en un 72% (De Wit et al., 2018).

Finalment, no podem ignorar que la producció massiva de béns d’un sol ús, que s’han d’adquirir repetitivament, comporta que es busqui el seu màxim abaratiment i s’estengui una economia de baix cost que deriva ràpidament cap a sous baixos o condicions d’explotació laboral intolerables. La persistència de l’economia lineal esdevé, doncs, una gran aliada de l’expansió del precariat.

En definitiva, la insostenibilitat ambiental va associada a bosses creixents d’insostenibilitat social. En una valoració global i amb la deguda perspectiva també es comprova que comporta inestabilitat econòmica. Ara bé, la finestra temporal en què els decisors actuen fa que aquest aspecte quedi emmascarat i es traslladi a generacions futures o a altres segments socials.

Vet aquí, doncs, la justificació de la necessitat de superar l’economia lineal i avançar cap a l’economia circular. Ara bé, en aquest aspecte també hi ha enfocaments ben diversos que convé considerar.

Estratègies d’economia circular: enfocaments febles

El principal risc que afronta l’economia circular és que, d’entrada, es desvirtuï el seu concepte radical i esdevingui una mena de dignificació, com a mera aparença, de la gestió de residus més convencional.

Un model productiu no pot basar el seu èxit en el voluntarisme de la recollida selectiva, en les rigideses dels sistemes integrats de gestió, en esquemes pretecnològics... I no ho excusa la coerció d’haver de satisfer objectius estadístics.

De fet, l’exigència d’assolir uns determinats nivells de valoració a unes dates prefixades fa que tot el model de gestió de residus quedi trastocat i s’orienti a servir uns objectius quantitatius que, de vegades, tenen poca consistència de sostenibilitat. A casa nostra, per exemple, es fomenta la falsa identificació de la recollida selectiva amb el reciclatge. “Ja recicles?” es pregunta a algú quan es vol saber si porta els envasos al contenidor groc o el paper al blau. En realitat, això no és reciclar; és separar els materials per a facilitar un eventual reciclatge. Les xifres de recollida selectiva –disfressades sovint de reciclatge– abunden, però les veritables, les que indiquen quin percentatge real dels materials residuals ha tornat al cicle productiu –és a dir, s’ha valoritzat– són impossibles de trobar. De fet, tampoc no les busca gairebé ningú.

Malauradament, una sortida per al material recuperat és l’exportació a països tercers, com la Xina. Això ajuda a quadrar les estadístiques. De totes maneres, la Xina està considerant de restringir fortament aquesta recepció de residus estrangers. Si deixa d’admetre plàstics, posem per cas, alguns països europeus deixaran de complir els seus objectius de reciclatge. El Regne Unit hi ha enviat més de 2,7 milions de tones de plàstic entre el 2012 i el 2017 (Laville, 2017), que és una tercera part del recollit selectivament.

Davant aquesta problemàtica, hem vist sorgir una operació de maquillatge que consisteix a incorporar el discurs de l’economia circular a la gestió de residus. En realitat, són antitètiques. El protagonisme de l’economia circular només pot recaure en les empreses productives, que busquen primeres matèries alternatives, i no pas en els gestors de residus, que busquen on “col·locar” el seu producte.

D’altra banda, no es pot esperar que fructifiqui l’economia circular confiant en les accions de les empreses considerades individualment. És imprescindible l’aparició d’agents capaços d’encadenar processos i vincular empreses dins de cada cadena de valor, però també amb altres cadenes en què els materials sobrants d’una puguin ser aprofitats.

També és problemàtic l’enfocament de l’autosuficiència, és a dir, que es vulguin fixar unitats de circularització territorialment molt delimitades. En aquest sentit, convé una major obertura i apostar per una geometria variable, que vingui determinada per les característiques específiques de cada flux de materials a circularitzar.

En conseqüència, el rebateig de la gestió de residus, el laissez-faire a iniciatives empresarials individuals o l’obsessió per l’autosuficiència són enfocaments de l’economia circular que limiten molt considerablement el seu abast i el seu potencial transformador del model econòmic. En conseqüència, els considero enfocaments febles.

Estratègies d’economia circular: enfocaments forts

L’economia circular ha d’associar-se inextricablement a alguns altres conceptes que també planen pels discursos i debats actuals:

1. L’economia circular s’ha de concebre com una forma d’economia productiva. No és la substitució de la indústria sinó la seva evolució. En aquest sentit, doncs, dos preceptes que haurien de vincular-se automàticament amb l’economia circular són:

1. El valor afegit.
2. L’ocupació de qualitat.

Per això, la nova revolució tecnològica que vivim, la que s’emmarca sota l’eslògan genèric d’Indústria 4.0, s’ha d’orientar cap a l’economia circular si es pretén que aporti solucions reals als reptes de desenvolupament. Hi ha, doncs, enormes potencialitats en la vinculació de l’economia circular amb l’economia digital.

2. L’economia circular s’identifica amb la sostenibilitat, però aquesta identificació mental no és pas garantia que ho sigui. S’ha de vetllar perquè les noves propostes que s’efectuïn es valorin segons dos criteris interrelacionats:

1. La minimització d’externalitats.
2. La maximització de l’eficiència (o l’ecoeficiència, si es prefereix).

En aquest terreny, doncs, sorgeixen també enormes potencialitats en la vinculació de l’economia circular amb l’economia de baix carboni.

Aquestes consideracions les podem aplicar, per exemple, a la manufactura additiva (o impressió 3D), amb un mercat que es va situar prop dels 9.000 milions de dòlars el 2017 i es preveu que superi els 16 mil milions el 2019 (Statista, 2018). És, doncs, un camp a tenir molt en compte.

Aquesta tecnologia de fabricació digital reuneix les condicions de valor afegit, ocupació de qualitat i enormes oportunitats de sostenibilitat. Juguen a favor seu el guany de durabilitat dels productes o la disminució del transport de peces o productes que es podran fabricar al lloc d’ús, de manera que contribueix a la desmaterialització de la producció. Ara bé, no queda exempta d’alguns riscos ambientals:

  • major consum d’energia
  • producció de nous tipus de residus

En un informe de l’OCDE, es fan una colla de recomanacions per a maximitzar el bon comportament ambiental de la manufactura additiva, entre les quals destaquen (OECD, 2017):

  • Reduir el consum d’energia.
  • Maximitzar la compartició de les impressores per tal que treballin de manera continuada.
  • Utilitzar biomaterials compostables com a primeres matèries (tot i que manca molt desenvolupament tecnològic perquè això sigui sempre possible).

Un enfocament fort de l’economia circular implica, d’entrada, fer apostes que escruten tots els seus possibles impactes ambientals i els eviten o minimitzen. No es poden repetir els mateixos errors d’imprevisió comesos per l’economia lineal.

Una segona característica dels enfocaments forts és la confiança en el rol proactiu dels poders públics, en la línia de l’estat emprenedor descrit i elogiat per Mazzucato (2015). En aquest sentit, cal reclamar que, entre altres coses:

  • Estableixi de manera àgil i clara les regles del nou joc.
  • Impulsi l’existència d’una xarxa d’agents catalitzadors (que poden anar des d’associacions empresarials a centres tecnològics, passant per consultores privades, però que han de tenir clara la seva funció i homologada la seva capacitat per a exercir-la).
  • Creï els programes de recerca i d’innovació tecnològica que siguin necessaris.
  • Promogui infraestructures útils per a fer proves i realitzar projectes pilots, que redueixi el risc econòmic de les empreses implicades i permeti extrapolar els resultats a l’economia real.
  • Modifiqui el model fiscal perquè bonifiqui l’economia circular i penalitzi la lineal, amb els plans de transició que siguin adequats per a afavorir la transició sense causar greus trasbalsos a les empreses amb més dificultats per a fer-la. En aquest sentit, podem recordar que el sector dels plàstics, un dels gran objectius de l’economia circular, ocupa més d’un milió i mig de treballadors a Europa amb una facturació que, el 2015, va acostar-se als 350.000 milions d’euros (Comissió Europea, 2018). La importància de cada sector a transformar és una variable clau, de la qual no es pot prescindir en cap cas.

En aquest sentit, seria possiblement útil adoptar un esquema com el que proporciona aquest tetraedre de l’economia circular (o qualsevol altre que pugui útil, òbviament), que s’ha d’entendre tan sols com una aportació metodològica per a situar bé les qüestions i avançar més ordenadament:

Draft Torres 560243555-image6.png

El tetraedre representa a cada vèrtex un dels quatre factors essencials, al parer de l’autor, per a consolidar una economia singular:

  • Coneixement.
  • Innovació.
  • Emprenedoria.
  • Fiscalitat.

Si considerem que la dimensió de l’economia circular correspon al volum d’aquest poliedre, aleshores cada vegada que estenguem un vèrtex, el volum augmentarà. D’altra banda, la figura també ens indica que cada factor està relacionat bilateralment amb els altres tres.

Coneixement

L’economia circular necessita més coneixement que no pas informació. D’aquesta última, n’hi ha molta, però, si no està degudament esporgada, analitzada, reflexionada i interioritzada, pot ser més un destorb que una eina. En aquest sentit, els dèficits de coneixement –de vegades, certament, per manca d’informació– són considerables.

D’entrada, s’han d’elaborar bons mapes de fluxos de materials. I no serveixen els grans corrents (envasos, ferralla electrònica, matèria orgànica...) sinó que cal filar molt més prim: distingir entre els diferents plàstics, pensar en la presència de terres rares o altres materials d’alt valor estratègic, etc.

Òbviament, aquest mapa ha de detectar els seus cicles de vida. Per exemple, el ciment i l’acer que es destinen a la construcció poden romandre durant decennis fixats a l’estoc d’habitatges abans d’esdevenir residus. En canvi, els plàstics dedicats a envasos presenten un període de retenció molt curt i de seguida són residus (Geyer et al, 2017:e1700782). Aquests temps s’han de tenir en compte.

La mateixa reflexió pot fer-se per a metalls, terres rares o compostos orgànics, per posar alguns exemples més.

Aquest mapa ha d’abastar tant els fluxos dels materials dels béns produïts i destinats al consum aliè com els emprats com a primeres matèries de fabricació. S’han d’establir correspondències entre els uns i els altres i calcular superàvits i dèficits.

Amb aquest coneixement, es poden dissenyar estratègies eficaces de foment de l’economia circular. Altrament, s’haurà d’anar a les palpentes, amb un risc elevat d’agafar trencalls equivocats.

Un exemple interessant en aquest sentit ens prové del sector de l’automoció japonès. Un equip va analitzar la composició de les parts metàl·liques dels vehicles i va adonar-se que podia identificar fins a 9 aliatges diferents. El disseny adequat per a la recuperació d’aquests materials servia per a reduir en un 10% les necessitats de primeres matèries dels fabricants d’acer –amb una reducció del 28% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (Ohno et al., 2017:13086-13094). La investigació també conclou que els màxims beneficis d’un esquema així s’obtindrien amb una doble implicació pública:

  • Impulsar el desenvolupament de sistemes automàtics de separació de materials;
  • Establir incentius al sector siderúrgic per a la compra de material recuperat de manera que tingui preus competitius.

Estudis semblants poden fer-se per a la majoria de sectors productius i, amb aquest coneixement, establir els millors abordatges perquè vagin inserint-se en una economia circular.

No puc deixar de banda, però, les dificultats conceptuals que també sorgeixen a l’hora de buscar informació que pugui sustentar el coneixement. Un cas que ho explica és el debat intens que es va produir fa uns anys sobre com abordar l’anàlisi dels envasos:

  • Kooijman sostenia que no podia fer-se aïlladament del sistema alimentari. Considerava que els envasos representen típicament una petita porció dels problemes ambientals del sistema d’alimentació. A més, els envasos estan concebuts per al producte alimentari que contenen i, per tant, no s’haurien d’aïllar d’aquest a l’hora de fer-ne l’avaluació ambiental (Kooijman, 1993:575-586).
  • Heijungs, en canvi, considerava que el mateix argument de no aïllar els envasos del sistema d’alimentació podria emprar-se per a no aïllar el sistema d’alimentació respecte de la indústria agroalimentària i, amb aquest criteri, al final no es podria avaluar res si no s’avaluava tot alhora. En conseqüència, defensava que era lícit avaluar els envasos sols (Heijungs i Guinée, 1995:665-668).

No resto importància a aquests debats, però no s’haurien d’eternitzar i els dilemes de naturalesa metodològica haurien de ser resolts de manera pràctica, si molt convé per l’autoritat pública que impulsi el coneixement en aquest àmbit.

Innovació

És una obvietat, però convé esmentar-la: no es pot esperar que implantem un model econòmic nou sense enormes dosis d’innovació. Per tant, l’aposta per l’economia circular és, implícitament, una aposta per la innovació del teixit productiu, tant en aspectes tecnològics com no tecnològics: hi ha molt terreny per a la innovació en l’organització de les empreses, en els models de negoci, en la relació amb els clients... De totes maneres, incidiré sobretot en la tecnològica.

En aquest terreny, hi ha dos grans centres de gravetat per a la innovació: el disseny del producte i la formulació de productius.

Fa molt temps que es parla de l’ecodisseny i, per aquest motiu, existeix fins i tot una taxonomia de les seves orientacions. En concret, es distingeixen quatre tipus d’ecodisseny segons el grau d’innovacions ambientals que introdueixen (Brezet, 1997):

1. Millora del producte. Es manté tant el producte com la tècnica de fabricació, però s’introdueixen canvis de manera que s’eviti la contaminació ambiental. No es limita a mesures de final de canonada sinó que pot comportar la substitució de primeres matèries o altres accions de l’estil. No obstant això, ni la concepció del procés productiu ni del bé produït experimenten alteracions..
2. Redisseny del producte. Es conserva el concepte de producte però se’n canvia alguna part de manera que es facilitin aspectes com el desassemblatge fàcil de les peces per a la seva posterior valorització.
3. Innovació en el concepte de producte. La premissa és mantenir la utilitat del producte, però canviant-lo radicalment si cal. S’inclou aquí tot l’esforç per substituir productes molt materialitzats per serveis poc materialitzats. Els requisits són l’acceptació social i la viabilitat econòmica.
4. Innovació en el sistema. Comporta la desaparició de productes i serveis i l’aparició de nous que responen a noves necessitats o noves actituds de la societat.

Cada tipus comporta un increment del factor de millora de l’ecoeficiència i, per tant, cadascun ofereix un interès creixent a l’economia circular. El disseny ens ha d’estalviar la generació de matèries sobreres, però n’hi continuarà havent i aquestes són, justament, les que cal circularitzar. En conseqüència, cal desenvolupar tant alternatives als processos productius actuals que els permetin de basar-se en primeres matèries secundàries (les derivades d’altres processos productius o del consum) com idear nous processos productius per a prestacions originals a partir d’aquests mateixos materials.

En el terreny dels plàstics, per exemple, l’aspiració és que els derivats del petroli que s’empren en la seva fabricació puguin substituir-se per derivats de biomassa (i dins de biomassa s’engloba una miscel·lània heterogènia de materials, que van des de cultius específics per a aquesta funció a l’aprofitament de la matèria orgànica dels residus). Cal reconèixer l’existència d’un ample ventall d’iniciatives en aquest terreny. Per esmentar-ne una: el PET o tereftalat de polietilè, un material molt ubic als envasos, podria substituir-se pel PEF o furanoat de polietilè. El primer –que mou un mercat de 25.000 milions de dòlars i podria arribar als 40.000 en cinc anys– és un polímer d’un derivat del petroli. El segon –amb un mercat per crear– prové de la fructosa i, per tant, reuneix la condició de renovabilitat que es persegueix (Motagamwala et al., 2018:eaap9722).

La innovació és, doncs, imprescindible. En aquest sentit, cal atendre tres aspectes especialment sensibles:

  • Ha d’haver-hi unes línies clarament orientades. S’han d’identificar les preguntes que cal respondre per a l’estratègia d’economia circular que s’estigui impulsant i que seran unes de determinades en funció de la composició empresarial existent i els reptes plantejats. I són aquestes les preguntes que cal respondre a través dels programes de suport a la innovació.
  • S’ha de vetllar perquè totes les línies d’innovació, encara que no s’inscriguin sota el paraigua de l’economia circular, tinguin uns elements d’obligada consideració. Per a entendre’s, no s’haurien d’acollir treballs d’innovació que no avaluïn si el seu resultat comporta una menor intensitat de carboni, un major circulabilitat dels materials, etc. D’una banda, s’ha de fomentar l’economia circular; de l’altra, s’ha d’evitar que sorgeixin innovacions que augmentin les externalitats ambientals.
  • S’ha de difondre la innovació. En realitat, el llenguatge ens traeix i apliquem el terme innovació a nous desenvolupaments, però, en realitat, una innovació és tal quan una empresa l’aplica, no pas abans. En conseqüència, l’assignatura de la difusió també s’ha d’aprovar –tot i ser una de les que tendim a suspendre. I això és especialment rellevant quan un teixit productiu té una gran abundància de petites i mitjanes empreses. Aquestes no poden quedar excloses ni de la innovació ni de l’economia circular, però necessiten un acompanyament diferent, particular, que també ha d’existir. Novament, anem a parar a la responsabilitat pública en l’impuls de l’economia circular.

Emprenedoria

Hi ha una emprenedoria que correspon clarament a les empreses –a les de nova creació, però també a les consolidades. Han d’entendre les possibilitats, també les responsabilitats, i llançar-se a emprendre projectes amb la màxima creativitat possible.

Per exemple, l’emprenedoria inclou combinar conceptes de producció i de distribució des de noves perspectives. Un esquema de futur és relligar la fabricació basada en l’assemblatge de peces modulars i el lloguer dels productes com a serveis. Poso dos exemples que s’estan explorant i que reprodueixen el mateix patró tot i tractar-se de sectors ben diferents (Lemmon i Iles, 2017):

  • Sabates infantils. L’empresa ofereix un servei de proveïment de sabates al client al llarg de l’etapa de creixement de l’infant. Les sabates, doncs, són retornades al proveïdor un cop es tornen petites i són substituïdes per unes altres de talla superior. Com que les sabates han estat dissenyades amb peces fàcilment assemblables, es desmunten i aquestes peces són netejades i, si cal, reparades i es destinen a l’assemblatge d’altres sabates.
  • Auriculars. El client lloga els auriculars. Quan deixen de funcionar amb prou qualitat els bescanvia a l’empresa proveïdora per uns de nous. Com que la majoria d’auriculars s’espatllen pel mateix motiu, el disseny modular de l’aparell permet substituir la peça defectuosa i recuperar uns auriculars plenament funcionals que tornen al sistema.

Aquest esquema és aplicable a molts productes de l’automoció, de l’electrònica, de la maquinària... tot i que, òbviament, compta amb dos frens molt poderosos: les inèrcies a canviar simultàniament model de producció i model de negoci i una excessiva fixació del consumidor en el preu, que l’inclina més pels productes rebutjables molt barats que pels productes duradors més cars. Malgrat que representa un estalvi si es condidera el seu cicle de vida, el cost en el moment de la compra sol ser determinant i afavoreix la solució lineal.

També hi ha una emprenedoria lligada al sector públic. La voldria visualitzar en dos elements. En primer lloc, hi ha la necessitat d’infraestructures de suport al desenvolupament de l’economia circular. A Catalunya, tenim l’experiència de quan es va restaurar l’autogovern i la Generalitat va impulsar dues infraestructures públiques d’utilitat cabdal per al sector productiu: el Laboratori General d’Assaigs i l’IDIADA. Amb tots dos es va produir un salt en la qualitat industrial del país. S’han d’identificar quines són les infraestructures més convenients per a l’impuls de l’economia circular i promoure-les. Per exemple, en un país amb una concentració tan elevada de la indústria química, farmacèutica i cosmètica, ¿no seria interessant disposar d’una planta pilot de biorefineria que permetés experimentar a escala solucions que després tinguessin aplicació industrial?

El segon exemple és vetllar pels estàndards. Una consultora canadenca va revisar recentment les guies d’implantació de les normes ISO. Va comprovar que reforçaven el paradigma lineal d’un sol cicle d’ús per als productes (McKenzie i Stranberg, 2018). Òbviament, en un món tan afeccionat a certificar-ho tot que el certificador afavoreix el model lineal en detriment del circular és anar en sentit contrari del recomanat. També cal emprenedoria pública per a corregir aquestes desviacions del sentit comú.

Emprenedoria privada i emprenedoria pública són les dues cares d’una mateixa moneda en l’economia circular.

Fiscalitat

La fiscalitat és la quarta pota, però d’igual importància crítica que les altres. Malauradament, l’autor no té prou competència tècnica per a fer aportacions útils o, si més no, interessants en aquesta matèria i, per això, em limito a deixar constància que no es pot avançar seriosament cap a una economia circular si no s’aborda una revisió seriosa de la qüestió tributària.

New age o high tech: vet aquí el dilema

L’economia lineal ha proporcionat prosperitat i benestar però la seva naturalesa fa que, a partir d’una certa dimensió, llargament superada, els seus perjudicis superin netament i creixement els seus beneficis. Ja ens trobem en aquesta etapa i, en conseqüència, urgeix un nou model productiu: l’economia circular. Aquesta, però, no pot acontentar-se amb enfocaments febles, que aportaran millores sens dubte però que no representaran un canvi suficient. S’ha d’apostar per enfocaments forts, que seran disruptius i, per tant, exigiran molts més esforços d’adaptació. De fet, un cop s’hagi assumit, més enllà d’un eslògan, que cal evolucionar cap a una economia circular, el nou dilema serà si apostem per una formulació new age o per una high tech.

L’autor creu que, en un món amb 7.500 milions d’habitants que s’han de poder tenir una vida digna i amb la magnitud dels poblemes globals adquirits (canvi climàtic, contaminació, pèrdua de biodiversitat...), l’aposta tecnològica és l’única via que ens pot oferir solucions que no siguin dramàtiques, és a dir, que no comportin “sacrificis” com una reducció dràstica de la població mundial, l’extensió de la rasa de desigualtat entre els opulents i els mísers, la reculada notòria en els nivells de benestar personal i col·lectiu.

Òbviament, la resolució d’aquest dilema reclama una reflexió col·lectiva, amb la implicació d’experts i de veus representatives de les diferents sensibilitats i necessitats socials i econòmiques. Aquesta fase, que, fent-se bé, pot tenir un efecte accelerador molt convenient, té un gran avantatge addicional: d’entrada, li basten la bona voluntat i la bona predisposició dels actors.

Referències bibliogràfiques

ASAHI, S., TERANISHI, H., KUSAKI, K., KAIZU, T. i KITA, T. (2017) ·Two-step photon up-conversion solar cells.” Nature Commununications, 8:14962.

BOULDING, K. (1966) “The economics of the coming spaceship Earth.” A: H. Jarrett (ed.) “Environmental quality in a growing economy.” John Hopkins University Press, Baltimore. Pp. 3-14.

BREZET, H. (1997) “Dynamics in ecodesign practice.” UNEP Industry and Environment, gener-juny.

DALY, H. E. (1991) “Steady-state economics”. Island Press, Washington D.C.

DE SOUZA, A.A., KLOAS, W., ZARFL, C., HEMPEL, S. I MATTHIAS C. i RILLIG, M.C. (2018) “Microplastics as an emerging threat to terrestrial ecosystems”. Global Change Biology, 24(4):1405-1416.

DE WIT, M., HOOGZAAD, J., RAMKUMAR, S., FRIEDL, H. i DOUMA, A. (2018) “The circularity gap report: an analysis of the circular state of the global economy.” Circle Economy, Amsterdam.

EUROPEAN COMISSION (2018) A European srategy for plastics in a circular economy.

FROSCH, R.A. i GALLOPOULOS, N.E. (1989) "Strategies for Manufacturing". Scientific American, 261(3):144–152.

GEYER, R., JAMBECK, J.R. i LAW, K.L. (2017) “Production, use, and fate of all plastics ever made.” Science Advances, 3(7):e1700782.

GRAEDEL, T. (1994) “Industrial ecology: definition and implementation.” A: R. Socolow et at. (ed.) “Industrial ecology and global change”. National Academy Press, Washington D.C. Pp. 23-41.

HALL, C.A.S. (2012) “Energy return on investment.” A: Tom Butler, Daniel Lerch i George Wuerthner (ed.) “The energy reader: overdevelopment and delusion of endless growth.” Watershed Media, Healdsburg. Pp. 62-68.

HANSKI, I. (2011) “Habitat loss, the dynamics of biodiversity, and a perspective on conservation.” Ambio, 40(3):248-255.

HEIJUNGS, Reinout & GUINÉE, Jeroen B. (1995) “On the usefulness of life cycle assessment of packaging.” Environmental Management, 19:665-668.

KELLY, M.J. (2017) “A challenge for renewable energies.” The Global Warming Policy Forum, 5 de juliol.

KOOIJMAN, J.M. (1993) “Environmental assessment of packaging: sense and sensibility.” Environmental Management, 17:575-586.

LAVILLE, S. (2017) “Chinese ban on plastic waste imports could see UK pollution rise.” The Guardian, 7 de desembre.

LEMMON, R. I ILES J. (2017) “Three stories from the frontline of circular design.” Circulate News, edició del 19 de juliol.

LOVGREN, S. (2006) “Can cell-phone recycling help African gorillas?” National Geographic News, 20 de gener.

LÖW, P. (2018) “Hurricanes cause record losses in 2017.The year in figures.” Munich RE, Munic.

LYONS, K. (2016) “Only a third of UK consumers' plastic packaging is recycled.” The Guardian, edició del 21 de novembre.

MARTÍNEZ ALIER, J. i SCHLÜPMANN, K. (1991) “La ecología y la economía.” Fondo de Cultura Económica, Mèxic.

MAYER, A., HAAS, W., WIEDENHOFER, D., KRAUSMANN, F., NUSS, P. i BLENGINI, G.A. (2018). “Monitoring the circular economy in the EU28. A mass-balanced assessment of economy wide material flows, waste and emissions from official statistics.”, Journal of Industrial Ecology, en premsa.

MAZZUCATO, M. (2015) “The entrepreneurial state.” PublicAffairs, Nova York.

MOTAGAMWALA, A.H., WANGYUN, W., SENER, C., ALONSO, D.M., MARAVELIAS, C.T. i DUMESIC, J.A. (2018) “Toward biomass-derived renewable plastics: Production of 2,5-furandicarboxylic acid from fructose.” Science Advances, 4(1):eaap9722.

McKENZIE, A. i STRANDBERG, C. (2018) “Acquiring circular know-how: companies can teach consumers circular skills through product use instructions.” Strandberg Consultancy Blog, 19 de gener.

OECD (2017) “The next production revolution: implications for governments and business.” OECD Publishing, París.

OHNO, H., MATSUBAE, K., NAKAJIMA, K., KONDO, Y., NAKAMURA, S., FUKUSHIMA, Y. i NAGASAKA, T. (2017) Optimal recycling of steel scrap and alloying elements: input-output based linear programming method with its application to end-of-life vehicles in Japan. Environmental Science & Technology, 51(22):13086-13094.

PASSET, R. (1996) “L'économique et le vivant.” Economica, París.

PEARCE, D.W. i TURNER, R.K. (1989) “Economics of natural resources and the environment.” Johns Hopkins University Press, Baltimore.

STATISTA (2018) “Value of the additive manufacturing (3D printing) market worldwide from 2017 to 2021 (in billion U.S. dollars).”

TORRES, P., DOÑATE, I., VIÑOLAS, C. i BARCELÓ, D. (1999) “Blocs de comunicació ambiental: residus industrials.” Centre d’Estudis d’Informació Ambiental (Institut Català de Tecnologia).

WIJAYA, A., WIJAYA, A., JULIANE, R., FIRMANSYAH, R., NIRARTA, T., SAMADHI, K. i HAMZAH, H. (2017) Drivers of deforestation in Indonesia, inside and outside concessions areas. World Resources Institute, 19 de juliol.

WORLD BANK i INSTITUTE FOR HEALTH METRICS AND EVALUATION (2016) “The cost of air pollution: strengthening the economic case for action.” World Bank, Washington DC.

YOSHIKAWA, K., KAWASAKI, H., YOSHIDA, W., IRIE, T., KONISHI, K., NAKANO, K., UTO, T., ADACHI, D., KANEMATSU, M., UZU, H. i YAMAMOTO, K. (2017) “Silicon heterojunction solar cell with interdigitated back contacts for a photoconversion efficiency over 26%.” Nature Energy, 2:17032.

Back to Top

Document information

Published on 10/05/18
Accepted on 10/05/18
Submitted on 04/04/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 6
Recommendations 0

Share this document