Comunicació al

Congrés d'Economia i Empresa de Catalunya. Eix 3. Potencial de l’economia catalana. Visió macroeconòmica

La regió metropolitana de Barcelona i el desenvolupament econòmic català

Introducció

L’economia del sXXI és l’economia de les ciutats, l’economia de les megalòpolis mundials. La revolució digital i mòbil va fer pensar durant un temps que aniríem cap a la deslocalització del treball, de la innovació i de la presa de decisions. Segons aquests plantejaments, el coneixement fluiria sense obstacles d’un lloc a l’altre perquè les TIC havien convertit la terra en plana i la localització cada cop era menys rellevant en termes de creixement econòmic. El Silicon Valley actuava com a referent territorial d’aquests pronòstics i el teletreball apareixia com a solució als problemes de transport, de congestió i d’encariment del sòl a les grans aglomeracions urbanes.

Tanmateix, els 107.000 congressistes de la darrera edició del Mobile World Congres són només un exemple més de la importància que en el sector TIC per excel·lència té el contacte personal i la comunicació informal. De fet, són nombrosos els especialistes que consideren que la concentració de persones i la seva creativitat són determinants per al creixement econòmic (1).

Aquesta comunicació pretén reflexionar sobre la importància del fet urbà en la competitivitat i el creixement actuals i futurs de l’economia catalana. Aquesta reflexió repassa com les darreres transformacions de l’estructura productiva dels països de tradició industrial reforcen el paper de les ciutats i com, per tant, el funcionament eficient de Barcelona i del sistema de ciutats de Catalunya resulta cada cop més determinant per a un desenvolupament sòlid i durador de l’economia del conjunt del país.

Barcelona i el sistema de ciutats català en el context mundial

Avui, el 54% de la població mundial ja resideix en àrees urbanes. A Europa, aquest percentatge arriba al 73%, però encara és superat per Nord-Amèrica (82%) i Llatinoamèrica (80%). Les Nacions Unides preveuen que totes les regions del món augmentaran el grau d’urbanització, especialment les que ara estan menys urbanitzades, com Àsia i Àfrica, que al 2050 s’espera que assoleixin el 65 i el 50% respectivament. Per al 2030, les Nacions Unides consideren que el món passarà de les 28 megalòpolis de més de 10 milions d’habitants actuals fins a 48 (2)

Catalunya és una de les regions europees més urbanitzades. El 55% de la població viu en ciutats de més de 50.000 habitants, percentatge que arriba al 72% si el llindar el posem en els 20.000 habitants. La regió metropolitana de Barcelona –entesa com els municipis que integren les tres corones de transport metropolità- suma 5,4 milions d’habitants, el 72% també de la població de Catalunya. El nucli d’aquesta regió, l’àrea metropolitana de Barcelona, en canvi, ha perdut pes demogràfic en el conjunt de Catalunya i ara se situa en el 43%, deu punts menys que el 1975. Podem dir, doncs, que Catalunya és un sistema de ciutats articulat al voltant d’una regió metropolitana de Barcelona que cada cop més s’estén més àmpliament pel territori, de Blanes al Vendrell, passant per Vic, Manresa i Igualada.

Al seu torn, diversos estudiosos consideren que Barcelona i Catalunya s'insereixen en una megaregió que abraçaria l'arc mediterrani occidental i es prolongaria per l'eix del Roine fins a Lió, en el que seria l'onzena megaregió econòmica del món i comptaria amb 25 milions d'habitants (3)

Transformacions productives i influència del fet urbà

L’augment de la importància de les ciutats en el desenvolupament econòmic, malgrat les oportunitats descentralitzadores que generen les TICs, està estretament vinculada a la creixent importància dels elements immaterials en els productes i serveis que les societats avançades produeixen i consumeixen. Podríem associar aquest fenomen al que habitualment es denomina terciarització de l’economia. Però aquestes transformacions econòmiques van més enllà de l’auge dels serveis o de l’externalització empresarial de les activitats terciàries en els processos industrials. Té també molt a veure amb les economies externes que pot generar la concentració en termes de capital humà i les variables que més estretament hi estan associades, innovació i creativitat. Igualment resulta determinant la transformació de la funció productiva on la sobrecapacitat d'oferta transforma els mercats en mercats de demanda, una demanda que es concentra i es transforma a les ciutats. És a les ciutats on es guanya o perd la batalla pel consumidor.

És a les ciutats on s’ubiquen els centres de decisió econòmica i política, on es genera la innovació i on es concentra cada cop més la producció i el consum. Quan parlem de territoris més propicis a la innovació i d’empreses emergents -es parla fins i tot en termes d’ecosistema- ho fem sempre en termes de ciutats (4). Quan les grans companyies que proveeixen serveis a la població i béns de consum, és a les ciutats on s’originen i es contrasten les tendències que seran hegemòniques en un futur immediat (5).

Per tant, l’èxit econòmic i la prosperitat dels països es juga principalment a les seves ciutats. El funcionament adequat de les ciutats serà decisiu perquè puguin exercir de forma eficient aquest paper de motor econòmic.

Les transformacions en la funció productiva i la creixent immaterialitat de l'oferta

A les societats desenvolupades, el component físic de la demanda és cada cop més reduït. Més enllà del debat indústria vs. serveis, que ha tingut un cert predicament a Catalunya i a Europa, tots els sectors tenen un component de serveis, encara que aquest component sigui més elevat en uns que els altres. Però el més important és que aquest component immaterial, que evidentment va més enllà dels serveis, és a l’alça.

Un cop satisfetes les necessitats bàsiques de forma àmplia per una gran majoria de la població, la demanda s’adreça cap als atributs i les prestacions no materials, per als que no hi ha sostre aparent. El suport físic dels productes és cada cop més irrellevant en la funció productiva, la qual cosa empeny les grans empreses manufactureres a deslocalitzar la producció física a la recerca de costos de fabricació més reduïts. Per contra, els elements diferencials de cada producte enfront de la competència van associats bàsicament als seus components immaterials: prestacions, programari, disseny, marca, atributs (reputació, sostenibilitat, RSC)...De fet, cada cop menys les preferències dels consumidors no obeeixen només a raons objectives, sinó que tenen una gran dosi de subjectivitat, a vegades en contradicció amb l’estricta lògica econòmica (6).

La servitització

Aquesta és l’estratègia emprada per la gran majoria d’empreses manufactureres occidentals per poder lluitar amb èxit davant la competència dels països emergents i els seus menors costos de producció. Aquesta estratègia està començant a donar un pas més amb la servitització. És a dir, la incorporació de serveis associada al producte perquè les empreses manufactureres puguin aconseguir millorar la competitivitat i el valor afegit als seus productes. Aquestes empreses volen generar propostes de valor per als clients que inclouen productes i serveis associats, intangibles. Quan des de SEAT es manifesta que els preocupa més com a competidor Blablacar que no pas Tesla, és perquè volen passar de fabricants d’automòbils a proveïdors de serveis de mobilitat (7)

La servitització és un concepte que promou una estreta col·laboració entre fabricant i usuari en base a un intercanvi intensiu d’informació. Les innovacions tecnològiques associades al que s’acostuma a denominar indústria 4.0 –amb la connectivitat sistèmica associada- permet reforçar la interacció entre fabricant i usuari i innovar en models de negoci (8)

Cal entendre la servitització com una de les respostes a la transformació d’uns mercats on tradicionalment era l’oferta qui marcava les pautes i els ritmes en el consum a una hegemonia cada cop més intensa de la funció de demanda. La sobreproducció i la intensa competència a nivell mundial entre empreses manufactureres provoca que bona part del seu èxit es fonamenti en la capacitat de connectar amb els interessos i els gustos de l’usuari i el consumidor.

El fet que l'èxit entre el consumidor final sigui cada cop més determinant per al futur de les empreses provoca no tant que el consumidor final tingui poder, sinó que esdevé el centre de la seva atenció i el que pugui fer específicament per satisfer les seves necessitats o els seus desitjos és el que generarà valor

La integració vertical

La principal resposta a aquest repte es tradueix en la integració vertical, que cada cop abasta més sectors i que prové tant dels fabricants que cada cop opten més per vendre els seus productes a través de xarxes comercials pròpies (9) com, i sobretot, d’empreses d’origen comercial que s’integren cap endarrere amb diversos sistemes de producció pròpia. Fins i tot el nou gran gegant comercial mundial, Amazon, opta per fabricar, o fer fabricar amb la seva marca, aquells productes que tenen més sortida a la seva xarxa de vendes (10). La integració vertical afecta pràcticament tots els sectors, però especialment els que tenen més pes en la despesa dels consumidors, l’alimentari i l’equipament personal.

La integració vertical atorga a la logística i a la comercialització un paper determinant en la funció de producció. Fins i tot, en el negoci de la venda per internet, l’element determinant de l’èxit es troba en la cobertura eficient de l’última milla, és a dir, de l’últim pas de la distribució fins al consumidor final, especialment complexa perquè es desenvolupa en un medi tan saturat com és el de la trama urbana de les ciutats (11)

Ús vs. propietat. Les plataformes digitals

Un altre fenomen emergent dins el consum, especialment de béns duradors, és l’ascensió de la demanda d’ús en detriment de la demanda de propietat. Un altre cop, la facilitat de comunicació de l’era d’internet possibilita realitzar a gran escala -de fet, a nivell mundial- un fenomen tradicional entre petites comunitats d’usuaris que és el de compartir l’ús, el servei que et presta, d’un determinat bé durador, sigui una eina, un habitatge, un automòbil o qualsevol altre. L’impacte de la crisi econòmica en els països de tradició industrial ha reforçat aquesta tendència. La reducció d’ingressos, la precarietat, la mobilitat i l’empitjorament de les expectatives estimulen el gaudi versus l’adquisició de béns duradors i l’aparició de noves formes de negoci que tendeixen a ocupar nínxols demarcat fins ara abastats per sectors tradicionals, sovint en formes monopolístiques més o menys encobertes. L’ús d’un immoble o d’un vehicle es transforma en servei (d’allotjament turístic, de mobilitat) i la gran batalla que es desenvolupa a hores d’ara té com a marc de referència el seu impacte a les nostres ciutats.

És el que sovint es denomina economia col·laborativa que, de fet, esdevé economia de plataforma digital que, tot i que és més coneguda i possiblement desenvolupada en la funció de consum, és cada vega més important en la pròpia funció de producció (12)

Terciarització convencional i ús de l'espai urbà

No cal estendre's gaire, perquè és sobradament conegut, el fenomen de la terciarització convencional, a partir de l'augment de demanda de serveis per part de la població quan ja té raonablement cobertes les seves necessitats de béns materials. Els serveis convencionals al consumidors no només tenen unes necessitats limitades d'espai per generar-se -si més no en relació amb la indústria convencional-, sinó que la seva prestació, el seu consum sovint és molt més eficient quan es produeix de forma concentrada, sigui en àmbits com l'educació superior o l'atenció mèdica especialitzada, mentre d'altres tendeixen a consumir-se cada cop més de forma massiva i concentrada, com l'oci.

Un dels serveis que experimenta una transformació més profunda i polivalent -especialment pel que fa a l'ús de l'espai urbà- és el del comerç i altres serveis personals al detall, especialment per l'emergència de nous operadors que prenen com a base el comerç electrònic.. El model nord-americà clàssic dels centres comercials perifèrics que proveeixen una població suburbialitzada i altament motoritzada entra en crisi arreu i va acompanyat sovint d'una regeneració i un ressorgiment de les ciutats i els seu espais centrals. Per la seva banda, Europa, especialment la continental, disposa d'una xarxa de ciutats molt més densa i el model suburbà s'ha implantat més tard i amb molta menor intensitat. Els centres comercials urbans s'hi recuperen amb diferents ritmes, segons el país i les seves circumstàncies i tradicions específiques, el rol tradicional de proveïment del consum de béns materials i de serveis.

L'auge del comerç electrònic, que encara hem de veure quina penetració assoleix i quin impacte genera en els hàbits i en l'oferta comercial a peu de carrer, comença a transformar la funció de les vies urbanes i de l'establiment comercial tradicional. A hores d'ara tot apunta a una concentració de la funció comercial en els centres urbans més grans i més densos.

Dins la terciarització convencional també hi podem incloure l'accelerat creixement del turisme urbà, especialment rellevant a Europa i a les ciutats occidentals (13). Si l'esclat del turisme com a producte massiu després de la 2a.Guerra Mundial va tenir en el contacte amb la natura, platja i muntanya, com a factor determinant, en els darrers anys assistim a un augment d'interès exponencial per les ciutats i per tots els atributs materials -patrimonials- i cada cop més immaterials -estil de vida, convivència amb els autòctons, activitats culturals... En definitiva la ciutat i el fet urbà esdevenen també una mercaderia a usar i a consumir per part d'una nova demanda sobrevinguda la dels visitants per motius de lleure que s'afegeixen als més tradicionals per motius de feina.

En aquest context, les ciutats esdevenen determinants en el creixement econòmic perquè la desmaterialització de la producció i el consum afavoreix la concentració física i genera unes necessitats d'espai molts més reduïdes que la producció i el consum propis de la revolució industrial. Aquest ús molt més limitat de l'espai contribueix de forma decisiva a limitar el principal handicap inherent a les ciutats, l'encariment sense límits del sòl i el sostre urbans.

Els ecosistemes urbans

Malgrat la desmaterialització de les funcions de producció i de consum, o precisament per la seva causa, lespai urbà cada vegada és més cobejat per tota mena d’usos. Per això tota anàlisi que pretengui identificar les variables que afavoreixen o limiten el creixement econòmic ha d'incorporar els principis de l'economia urbana, que empra com a variable determinant l’espai, el seu rang urbà, el seu ús i la seva accessibilitat. L'ús intensiu de l'espai urbà provoca conflicte i externalitats negatives que cal gestionar de forma eficient com ara congestió, segregació i canvi d'usos, inseguretat o gestió de subministraments (aigua, energia, telecomunicacions) i de residus i emissions. La minimització d'aquestes externalitats negatives a través d'una correcta gestió serà determinant per mantenir i accentuar la capacitat de la ciutat per atreure i retenir talent, emprenedors i capacitat d'innovació.

Perquè, l'economia de les ciutats avui ha de contemplar encara nous i més complexos i sofisticats fenòmens com són principalment l'estímul i la gestió dels ecosistemes urbans. És a dir, els membres, la cooperació i les relacions formals i informals entre els membres de la comunitat urbana que interactuen entorn un determinat objectiu, sigui la creativitat i la innovació, la generació de noves iniciatives empresarials o l'art i la cultura (14)

La correcta gestió de l’espai i de l’economia urbana, factor decisiu per al desenvolupament econòmic: els reptes de la regió metropolitana de Barcelona

Per tot el que hem exposat fins aquí, sembla evident que l'èxit de Barcelona i la seva regió metropolitana és decisiu per al creixement i benestar del conjunt de Catalunya. Els problemes que ha de resoldre Barcelona, les potencialitats que ha de desenvolupar i les amenaces que ha de superar són determinants per al futur del país. A continuació intentem identificar i agrupar els més rellevants d'aquests reptes organitzats en sis grans blocs que, per motius expositius, presentem de forma lineal però que en realitat tenen un caràcter matricial en el que tots estan interrelacionats i on caldrà trobar la fórmula que en maximitzi no només alguns en detriments dels altres, sinó tot el conjunt alhora:

1.- Accessibilitat. L’accessibilitat interna i externa són valors especialment rellevants a les àrees urbanes. Una accessibilitat interna eficient, que doti de caràcter central no només el nucli sinó tots els nodes de la xarxa urbana regional, amb una dotació de transport col·lectiu adequada i amb tarifes raonables i nivells de congestió limitats és imprescindible per al bon funcionament intern d’una ciutat i una regió metropolitana. Complementàriament, unes infraestructures i serveis de transport de persones i mercaderies suficients i ben gestionades, que rendibilitzin al màxim la posició estratègica de Barcelona i la seva vinculació internacional, especialment amb la resta de la megaregió i dels principals nodes de producció i consum mundials, constitueix un factor estratègic determinants per a la competitivitat d’aquest espai urbà.

2.- Equilibri d'usos. La rapidesa de les transformacions i els canvis econòmics i socials provoquen que l’especialització excessiva de les ciutats esdevingui un factor de risc molt rellevant. Barcelona cal que vetlli per mantenir el caràcter polimòrfic de la seva activitat productiva i del seu capital humà, perquè és el que millor respon als requisits de flexibilitat i resiliència que requereix l’economia del s. XXI. En aquest sentit, cal vetllar per modular els processos naturals d’especialització funcional del territori i els efectes perversos derivats del mateix èxit de la ciutat en forma de segregació i gentifricació.

3.- Costos. Entre els efectes no desitjats de l’èxit de les ciutats potser el més destacat és l’augment de costos que comporta accedir o desenvolupar una activitat productiva o residencial a un espai altament cobejat. Aquests costos afecten el sòl i l’habitatge , però també, i en conseqüència, tendeixen a traslladar-se al treball i a la fiscalitat. La correcta gestió de l’espai urbà hauria d’evitar un increment excessiu d’aquests costos dotant tota l’àrea urbana d’uns estàndards de qualitat, d’accessibilitat i de prestigi que evitin la concentració excessiva en el nucli metropolità de les activitats amb més capacitat de suportar els costos de sòl i sostre especialitzats i que arrosseguin a l’alça els salaris i les rendes necessàries per viure-hi i les necessitats fiscals per compensar les externalitats negatives que aquesta concentració excessiva pot generar.

4.- Qualitat de vida. La qualitat de vida és un element determinant en la competitivitat de les ciutats a l’hora de retenir els seus habitants i de captar el capital humà més qualificat i més dinàmic de l’entorn immediat i d’arreu del món. Aquesta capacitat d’atracció resulta especialment rellevant a l’hora de crear i desenvolupar ecosistemes vinculats a la recerca i la innovació, l’emprenedoria i les empreses emergents i de reforçar l’atracció turística i la capacitat per atreure i retenir directius i funcions centrals. A banda dels condicionants geogràfics i naturals –clima, mar, proximitat als centres de decisió europeus- , la correcta gestió dels problemes de congestió, de contaminació ambiental i de les desigualtats que generen inseguretat ciutadana –a més de pèrdua de talent i d’oportunitats- constitueixen un requisit especialment rellevant per assolir aquests de captació i retenció de capital humà. A aquests elements, cal afegir-hi el proveïment de forma eficaç i amb qualitat de serveis bàsics com la sanitat o l’educació.

5.- Ecosistemes. La generació d’ecosistemes propicis per al naixement i desenvolupament de funcions econòmiques avançades té sempre un component espontani fruit de l’atzar. Tanmateix, la política econòmica i la gestió urbana poden estimular de forma decisiva el desenvolupament d’aquests ecosistemes i contribuir a superar els inevitables colls d’ampolla que troba sempre el seu desenvolupament. A més de la formació, la creació o promoció d’infraestructures capdavanteres i amb capacitat tractora –des d’instal·lacions de recerca fins a grans equipaments que generin demanda qualificada, des de grans contenidors i centres culturals fins a xarxes de centres de creació o d’emprenedoria- pot ser decisiva per a l’emergència i consolidació d’aquests ecosistemes. Una gestió proactiva d’empreses capdavanteres amb capacitat tractora, de seus i instal·lacions centrals d’organismes internacionals, de celebració d’esdeveniments especialitzats (fires, congressos) pot ajudar de forma decisiva a l’eclosió d’aquests ecosistemes.

6.- Valors i cultura col·lectiva. Un dels intangibles més rellevants a l’hora de promoure el creixement i el desenvolupament econòmic està vinculat als valors i a la cultura col·lectiva. Cal reforçar valors tradicionals com ara la igualtat d’oportunitats i la meritocràcia, la previsió i el compromís. Alhora, cal desterrar pràctiques i acceptació col·lectiva de fenòmens vinculats a la manca de transparència, l’especulació, el curt terminisme i el sectarisme.

Enric Llarch

Referències bibliogràfiques

(1) Lucas, Robert E.. “On the Mechanics of Econòmic Development”. Journal of Monetary Economics, 22.1988

(2) https://esa.un.org/unpd/wup/Publications/Files/WUP2014-Highlights.pdf

(3) FLORIDA, Richard. Les ciutats creatives. Ed Pòrtic. Barcelona, 2009

(4) http://mobileworldcapital.com/ca/report/startup-ecosystem-overview-2018/

(5) http://www.abc.es/local-galicia/20150426/abci-zara-modelo-negocio-201504252118.html

(6) Richard H. ThalerCass R. Sunstein Nudge: Improving Decisions About Health, Wealth, and Happiness. Revised and expanden edition. Yale University Press, 2017. Vegeu també: http://www.nber.org/papers/w13420.pdf

(7) https://www.viaempresa.cat/empresa/seat-cotxe-connectat-leyre-olavarria_53086_102.html

(8)http://www.orkestra.deusto.es/images/investigacion/publicaciones/articulos/Servitizacion-como-estrategia.pdf

(9) https://zulecorral.files.wordpress.com/2010/08/integracion-vertical-para-mgfn.pdf

(10) https://www.muycanal.com/2018/02/26/amazon-marca-blanca

(11) https://enricllarch.wordpress.com/2016/12/02/amazon-i-lultima-milla-viaempresa-cat-2-12-16/

(12) https://www.accenture.com/t00010101T000000Z__w__/mx-es/_acnmedia/Accenture/Omobono/TechnologyVision/pdf/Platform-Economy-Technology-Vision-2016.pdf#zoom=50

(13) http://media.unwto.org/es/press-release/2015-01-05/hacia-unas-estadisticas-globales-sobre-el-turismo-urbano-la-omt-european-ci

(14) http://www.gigapp.org/administrator/components/com_jresearch/files/publications/A02-PIQUE-2013.pdf

Back to Top

Document information

Published on 10/05/18
Accepted on 10/05/18
Submitted on 11/03/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 21
Recommendations 0

Share this document

Keywords