Abstract:

En aquesta comunicació es preten analitzar la situació de l’educació a Catalunya per intentar identificar aquells aspectes clau que ens permetin repensar l’educació i per fer propostes. La voluntat de l’escrit és la d’ajudar a prendre decisions i a formar-se opinions sobre l’educació a Catalunya per tal d’encertar a l’hora de buscar solucions. Es tracta d’identificar els problemes més de fons i descriurel’s amb més precisió per tal que les solucions que es puguin donar siguin les més encertades possible. Possiblement caldrà un canvi de posicionament en alguns aspectes del sistema, la insistència en veure els problemes d’una determinada manera pot ser precisament una dificultat per a resodrel’s.

D’altra banda els canvis produïts en el mon global incideixen, o haurien d’incidir, de manera molt important en els sistemes educatius. Els canvis en el comportament, en la obtenció d’informació, en les competències del nou mon del treball, en les comunicacions, i, en general, en tots els sectors del coneixement interpel·len fortament l’educació i fan que s’hagin de produir canvis importants de caràcter disruptiu en el sistema educatiu.

La comunicació que es presenta s’ha desglosat en dos articles que, per la seva llargada i la seva temàtica s’ha considerat millorpresentar-los d’aquesta forma. En qualsevol cas en aquests articles s’analitzaran un conjunt d’elements que es consideren bàsics en el funcionament del nostre sistema educatiu català.

La primera cosa que constatarem és que Catalunya en el marc dels indicadors europeus d’educació fixats per la mateixa UE (indicadors 2020 presentats com a objectius de la UE) presenta uns resultats notablement bons, l’educació a Catalunya en els darrers anys la podriem descriure com una història d’èxit, mentre que altres index no estrictament educatius com per exemple l’SPI (Social Progress Index) ens dona una posició relativa molt dolenta en educació.

Efectivament, els resultats són bons excepte en una variable: l’abandonament escolar prematur, que acaba sent un dels referents més importants a l’hora de diagnosticar l’educació dels països desenvolupats.

Tampoc no està clar que Catalunya sigui una de les Comunitats espanyoles que gasti menys en educació, tal i com moltes vegades s’ha afirmat. Quan comparem la despesa en educació amb el nostre PIB haurem de fer tota una serie de consideracions sobre com a mínim tres qüestions: el PIB resultant una vegada fetes les aportacions a l’Estat espanyol (tant de Catalunya, que aporta, com d’altres Comunitats, que reben); la presència d’escola privada, concertada o no, que rebaixa de manera important la despesa pública en educació; i la despesa per alumne que ens pot donar una mesura més realista de l’esforç pressupostari.

En l’article següent analitzarem l’abandonament escolar prematur (AEP) a Catalunya, entenent que és el que s’ha diagnosticat com el problema més greu del nostre sistema educatiu, en el que presentem, certament, un dels pitjors indicadors de la UE. Veurem quines poden ser les seves causes i com n’hi ha una, la qualitat del mercat de treball, que és fonamental.

Veurem que massa sovint es confón el concepte d’AEP amb el concepte de fracàs escolar (amb el que hi té una relació) i, de manera conseqüent, les mesures que es prenen no contemplen el mercat de treball com a variable indiscutible en aquesta qüestió sinò que plantejen solament solucions escolars.

Podrem veure com el sistema de beques, instrument fonamental de tota política educativa, està mal dissenyat i no serveix, entre altres coes, per a un dels objectius per als que hauria de ser eina fonamental: reduir l’abandonament escolar prematur. Ens cal una política de beques, que no pot consistir únicament en gastar sinò en gastar adequadament, en base al disseny precisament d’una “política” per a les beques de la qual a Catalunya no en tenim el control.

D’altra banda hem de descriure una situació crònica del nostre país que s’hauria de saber gestionar i resoldre: la manca de formació, en comparació amb els altres països de la UE, de la nostra població adulta (18-64 anys), fruït sens dubte d’una història que ens ha portat fins als nostres dies i de la que per desgràcia en som hereus. L’acceptació d’aquesta situació i el fet de no tenir-la present quan fem determinades anàlisis (comportament social i cultural de la població comparada amb la d’altres països europeus, per exemple) ens pot induir a greus errors.

La mateixa manca de formació en la població adulta la veiem reflectida en els resultats de les proves PIAAC per a adults de la UE, que rebla el clau ens dir-nos que Espanya presenta la darrera posició en matemàtiques i la penúltima en lectura.

La nostra tradició ens ha portat a tenir una piràmide de formació molt distorsionada respecte a la que presenten altres països europeus. Tenim un nombre molt alt de titulats universitaris i un nombre molt alt de ciutadans que només tenen acreditats els estudis obligatoris, mentre que el percentatge de persones amb estudis mitjans és molt baix, cosa que no passa en la majoria de països de la UE.

La manca de prestigi social de la FP ens ha portat a aquesta situació, que ara, afortunadament, es va corregint, el que caldria analitzar és d’on prové la manca de prestigi social de la FP, si de l’oferta que en fa el sistema educatiu o de la demanda que en fa el sistema productiu. Un sistema de producció que no aprecia el coneixement perque no l’incorpora i no necessita treballadors mitjos formats.

En qualsevol cas, com s’ha dit, actualment s’està arribant a una bona oferta de FP per al nostre país, malgrat que en els darrers seminaris de treball fets hem apreciat clarament, encara que de manera únicament qualitativa, que la millora de l’oferta no es produeix de manera uniforme i que al costat d’ofertes francament excel·lents n’hi coexisteixen d’altres que no compleixen els mínims de qualitat desitjables.

Fins aquí arriba el que s’exposa en aquests articles. Podriem seguir, però, analitzant una colla de variables més que ens podrien donar informació sobre els nostres reptes fonamentals en educació.

Podríem veure com, lligat a l’abandonament escolar prematur, se’ns presenta el problema dels NiNis (els NEETs en terminologia europea), joves que ni estudien ni treballen i que, percentualment, també ens fan destacar en els indicadors europeus. Com es pot explicar que els joves abandonin el sistema educatiu per anar a buscar feina i en no trobar-ne, no tornin al sistema?

Podriem analitzar com la nostra oferta d’educació infantil dels 0 als 3 anys, ofertada essencialment per la Administració Local, està dissenyada per donar servei educatiu a les famílies que, majoritàriament, no l’utilitzen i que, en canvi, les famílies que hi porten els seus fills i filles per a un servei assistencial reben un servei educatiu, en la seva majoria, que no els faria realment falta.

Tampoc es tractarà directament la qüestió de la dualitat de l’oferta pública-privada concertada. És, certament, una qüestió important però massa extensa per ser tractada en un document d’aquestes característiques.

Podriem veure que el que hem comentat sobre la FP ho podem fer extensible als altres nivells de l’oferta educativa, sense la mateixa contundència ni amb la mateixa coherència de variables, però ambé com a fenòmen important. Hi ha una colla d’escoles que han endegat processos d’innovació amb un èxit notable, mentre que d’altres o bé no han encertat amb el procés innovatiu (sigui per les raons que sigui) o bé no s’han plantejat cap necessitat d’innovació.

Podriem, de manera especial, analitzar quina és la innovació necessària en el nostre sistema i, segons aquesta anàlisi, proposar els canvis estructurals necessaris per poder-la tirar endavant.

Podriem veure com el nostre sistema educatiu (i també el de molts altres països) camina cap a una societat dual, uns que abandonen i uns que continuen majoritàriament fins a la universitat; uns joves formats (amb un alt percentatge d’atur) i uns adults amb una de les formacions més deficitàries de Europa; una economia productiva amb alguns sectors d’alt valor afegit i amb altres sectors amb gairebé nul valor afegit en coneixement; molts universitaris i moltes persones únicament amb estudis bàsics i molt poques amb estudis mitjos; …

I així podriem seguir identificant i enumerant dualitats del país que interpelen a l’educació i que, tal com està evolucionant el mon global, podrien decantar-se cap un dels dos cantons.

En el nostre mon els equilibris són cada vegada més inestables, els territoris s’identifiquen cada vegada més com a especialitzats, aquells que serveixen per fer recerca puntera rebràn inversions per fer-ne, aquells que sembla que serveixen per fer-nos passar unes bones vacances rebràn també els corresponents diners per fer-ho, no sabem si és possible combinar les dues coses: un benestar proporcionat per l’entorn i una alta capacitat de producció de coneixement també lligada a aquest entorn, ja ens agradaria, però no sembla que les coses vagin per a aquest camí.

En definitiva, doncs, hem de decidir, si encara som a temps per fer-ho, quin país volem i com el volem fer i amb quina gent, així sabrem quina educació voldrem.

Catalunya i l’Estratègia 2020

L’any 2010 la unió Europea va plantejar la necessitat de fixar uns objectius per a l’any 2020 per orientar la necessitat de recuperació que calia en el conjunt de la Unió. Aquesta decisió s’enmarcava en la preocupació per la situació de crisi que es vivia, i encara es viu, entre els països de la Unió.

La Comunicació del 3 de Març del 2010 es titulava: “Europa 2020: Una estratègia per a un creixement inteligent, sostenible i integrador”.

L’objectiu de l’Estratègia Europa 2020 és garantir que la recuperació económica rebi el suport d’una serie de reformes per construir unes bases solides per al creixement i la creació d’ocupació en la UE fins el 2020, tenint en compte els desafiaments a llarg termini que representen la globalització, la pressió sobre els recurosos i l’envelliment.

De manera general l’Estratègia 2020 ha de permetre a la UE assolir un creixement:

Inteligent, a través del desenvolupament dels coneixements i de la innovació;

Sostenible, basat en una més economia verda, mes eficaç en la gestió dels recursos i mes competitiva;

Integrador, orientat a reforçar l’ocupació, la cohesió social i territorial.

Podem veure que els objectius i les motivacions que presenta la Unió en l’estatègia 2020 són molt generals i, de fet, es centren en el problema del creixement, donant per descomptat que es creix poc i que el poc que es creix es fa malament, perquè la nostra economia no és sostenible des del punt de vista dels recursos que esmerça i dels efectes contaminants que tenen i que, a més, aquest creixement ha creat i crea atur i desigualtats socials i territorials.

Els objectius que es va marcar la UE per assolir aquesta ambició pel 2020 són cinc:

Arribar a una taxa d’ocupació mínima del 75% per a la població de entre 20 i 64 anys;

Invertir un 3% del PIB en la investigació i el desenvolupament.

Reduir al menys en un 20% les emisions de gasos d’efecte ivernacle,

Reduir la taxa d’abandonament escolar a menys del 10% i incrementar fins al menys el 40% la taxa de titulats en ensenyament superior.

Reduir en 20 milions el nombre de persones que viuen per sota del llindar de pobresa o en risc d’exclusió social.

Per assolir aquests objectius generals i, més concretament, els objectius referits a l’educació, es fixen un conjunt d’objectius quatificables que són els següents:

1.- Assolir una taxa d’escolarització com a mínim del 95% als quatre anys.

2.- Reduir els nivells 1 ó <1 de les proves PISA de lectura, matemàtiques i ciències com a màxim al 15%.

3.- Reduir l’abandonament escolar prematur com a màxim al 10%.

4.- Arribar al com a mínim al 40% de la població entre 30 i 34 anys amb una formació de nivell terciari.

5.- Aconseguir que al menys el 15% de la població es formi al llarg de la seva vida.

Analitzarem aquests cinc objectius per al cas de Catalunya i en farem un petit balanç.

Tal com deiem, veurem que els reusltats d’aquesta anàlisi són francament correctes per el que fa a Catalunya. Les nostres variables educatives no s’allunyen estadísticament del que han de ser els valors que s’ha marcat la UE per a l’any 2020 i en algunes d’elles ja s’ha arribat hores d’ara a l’objectiu fixat i fins i tot s’ha depassat l’objectiu amb escreix i, en aquells en els que la desviació en contra és més important, es constata una tendència positiva al llarg d’aquests darrers anys.

En qualsevol cas de tots els indicadors analitzats cal destacar-ne un de rellevant i que és el que ens ha portat fins a dia d’avui més preocupats tant a Catalunya com en el conjunt de la UE: l’abandonament escolar prematur.

Aquesta és una dada molt significativa i que d’alguna manera afecta a la resta d’indicadors tant d’educació com d’incorporació al mon del treball, creixement, riquesa, benestar i igualtat social.

Certament la correlació entre l’abandonament escolar i el nivell de benestar social general d’una població és molt forta i la correlació entre aquest indicador i la situació del mercat de treball és també molt important. És per això que, malgrat un bon balanç dels indicadors 2020, ens haurem de preocupar d’aquesta mala dada i del conjunt de consideracions que podrem fer al seu entorn.

Els indicadors Educatius:

1.- Assolir una taxa d’escolarització com a mínim del 95% als quatre anys. Draft Colomé 736332242-image1-c.png

Draft Colomé 736332242-image2.png

Tal com es pot veure en aquests gràfics la taxa d’escolarització als 3 anys a Catalunya es troba ja al nivell dels objectius 2020, superant la prevista per als 4 anys en aquests objectius i en un nivell molt alt comparat amb la resta de països de la UE.

Seria interessant analitzar a nivell de Catalunya quines són les dades d’escolarització de primer cicle de l’educació Infantil de 0 a 3 anys. Veuriem també una alta escolarització comparativa, sobre tot als 2 anys, i podriem estudiar la naturalesa de l’oferta en aquestes edats i com ha evolucionat.

2.- Reduir els nivells 1 ó <1 de les proves PISA de lectura, matemàtiques i ciències com a màxim al 15%.

Draft Colomé 736332242-image3.png

Aquests són els resultats de les proves PISA 2012.

Els nivells de percenetatges insufcients de Matemàtiques, Lectura i Ciències s’aparten relativament poc dels objectius 2020, poden veure que en Matemàtiques estem al 17,7%; en Lectura al 15,4%; i en Ciències al 15,7%. És a dir, amb uns resultats pràcticament assolits en ciències i en Lectura i a prop de ser assolits en Matemàtiques.

Si fessim la comparativa amb els països de la OCDE podriem veure que els nostres resultats no són especialment dolents, en general, ens trobem pràcticament a la mitjana de la OCDE i comparables als països de la Unió Europea amb els que ens podem honestament comparar, és a dir, amb aquells que tenen situacions demogràfiques, econòmiques i sociològiques semblants. No crec que sigui correcte comparar-se amb Finlàndia o amb Corea. Però sobre PISA s’ha escrit ja abastament i no farem aquí una discussió més llarga.

Sí que val la pena destacar que la bona tendència en els percentatges dels resultats d’alumnes que no assoleixen els nivells mínims es veu contrastada per la tendència en els percentatges dels alumnes que assoleixen els nivells màxims, aquí estem per sota la mitjana de la OCDE. Si es pogués resumir en una paraula direim que ens falta execel.lencia en el nostre sistema.

3.- Reduir l’abandonament escolar prematur com a màxim al 10%.

Draft Colomé 736332242-image4.png
Draft Colomé 736332242-image5.png

Tal com ja hem indicat aquest seria l’indicador pitjor que presenta Catalunya en el marc de l’estratègia 2020, malgrat una evolució extraordinariamnet positiva a partir del començament de la crisi.

També s’ha de dir que aquest indicador és un dels més utilitzats en els estudis internacionals per definir l’estat del sistema educatiu d’un país. Efectivament, en paísos amb una renda per cápita més baixa l’indicador més important serà el nivell d’escolarització, és a dir, si tots els nens i nenes van a l’escola, en societats més desnvolupades aquest indicador ja no discrimina, el 100% dels seus infants ja estan escolaritzats, a les hores cal buscar-ne un de més rellevant per a ells i aquest acostuma a ser referit a l’ensenyament secundari post obligatori i més concretament a l’abandonament escolar prematur.

Valdrà la pena comentar aquest indicador més endavant i intentar analitzar les raons de la seva evolució i el paper que hi ha tingut l’atur i l’estrutura del mercat de treball.

4.- Arribar al com a mínim al 40% de la població entre 30 i 34 anys amb una formació de nivell terciari.

Draft Colomé 736332242-image6.png

Aquest indicador, com ja hem vist al començament, dona també un molt bon resultat per a la situació de Catalunya, de fet al nostre país es sobrepassa amb escreix el percentatge de titulats en estudis terciaris que té marcat l’objectiu 2020. Un gran repunt per a l’any 2014 i una davallada important per a l’any 2015 que, malgrat això, ens deixa en molt bona situació comparada amb la resta d’Europa.

Malgrat aquestes dades positives sobre estudis terciaris a Catalunya s’hauria d’analitzar l’anomalia comparativa que presentem respecte a la resta de països de la UE pel que fa a la distrubució d’alumnes en nivells d’estudis, especialment els nivells mitjans relatius a la FP, això ho veurem quan parlarem de la piràmide d’estudis anómala a Catalunya i Espanya.

5.- Aconseguir que al menys el 15% de la població es formi al llarg de la seva vida.

Draft Colomé 736332242-image7.png

La dada de formació al llarg de la vida no és de les millors per a Catalunya, estem lluny d’arribar a les fites que ens marca l’estratègia 2020 i la tendència dels últims anys ha estat a la baixa. En qualsevol cas aquest és un dels indicadors més difícils de definir i de valorar, el concepte de formació permanent presenta certa dificultat per ser destriat i el perfil dels seus participants mereixeria també un comentari a part.

En qualsevol cas és una dada que es ve a afegir al problema de l’abandonament escolar prematur, les persones que no es varen formar durant el seu període escolar regular s’haurien de poder formar en edats posteriors i no sembla que sigui així a Catalunya, el no format continua sense formar-se i en canvi, el format és el que utilitza més les oportunitats que li dona la formació permanent, és el conegut com “efecte Mateo”.

Balanç

Una anàlisi més detallada de totes aquestes dades ens donaria explicacions sobre algun dels desequilibris que pateix la nostra societat, com per exemple la correlació que existeix entre nivell d’estudis i situació d’atur o nivell d’estudis i pobresa relativa.

En tot cas sembla evident que s’ha de valorar l’esforç fet en el nostre país i per el nostre país per millorar els resultats de l’educació dels seus ciutadans. En una perspetiva d’anys, especialment des de l’assoliment de la democràcia, podem veure que els nostres indicadors han millorat substancialment i ens podem considerar inserits dins el nucli dur dels països de la Unió Europea que porta des de fa molts més anys que nosaltres unes polítiques educatives més progressives.

Recolçant-nos en aquests indicadors podem dir que Catalunya està preparada per afrontar un creixement inteligent, sostenible i integrador, malgrat que hauríem de decidir amb claredat i contundència quina és la nostra línia de creixement inteligent i mostrar a Europa que volem créixer en quelcom més que en serveis de baix valor afegit en coneixement i que podem créixer perquè estem prou preparats per fer-ho.

El problema està en que no tota Catalunya està preparada per afrontar aquest tipus de creixement, un percentatge massa important de la població no està en condicions d’assumir aquest repte perque el seu nivell d’estudis assolits no el capacita, és un percentatge que no impediria creixer però que acabarà donant una dualització, una divisió social difícil de sostenir.

Podriem dir que hi ha cinc elements estructurals molt específics de Catalunya (i també d’una gran part d’Espanya) que ens han de ajudar a contextualitzar la nostra situació i tenir-los molt presents quan vulguem fer una previsió de quines són les nostres oportunitats i capacitats a l’hora de dissenyar el nostre desenvolupament.

Els cinc elements estructurals que ens poden ajudar a fer una lectura diferent d'aquests indicadors són: l’abandonament escolar prematur (únic indicador molt deficient en l’estratègia 2020); l’estructura del mercat de treball com a inductora de l’abandonament escolar prematur; la política de beques que no ha estat capaç de donar solució al “cost d’oportunitat” per als joves; la formació de la població adulta com a llast en el nostre desenvolupament; i l’estructura anòmala de la piràmide de formació de Catalunya que dona un fort desequilibri en formació.

Se’n hi podrien afegir alguns més: immigració, segregació escolar, dualitat del sistema públic/privat, efecte del gènere, … Tots ells imortants també, però crec que els cinc triats constitueixen d’una banda els elements fonamentals i, de l’altra, aquells més característics de la nostra societat.

Finalment hem de considerar l’element estructural referit a la despesa en educació. Amb les dades recollides es pot avaluar fins a quin punt aquest és un problema estructural o no en el nostre sistema educatiu.

Cal dir però que els estudis internacionals com l’SPI ens indiquen que a partir d’un PIB per càpita de 20.000$ els paísos no noten un increment de la qualitat estructural del seu sistema educatiu pel fet d’incrementar el seu pressupost, seran les polítiques més qualitatives les que podran determinar com s’incrementa la qualitat del sistema, però no la despesa.

En el cas de Catalunya s’ha de tenir molt present la situació en la que ens trobem des del punt de vista pressupostari i l’efecte que té la contribució a l’Estat dels nostres impostos, cosa que, com veurem, pot donar-nos una visió distorsionada de la nostra inversió.

LA DESPESA EN EDUCACIÓ A CATALUNYA

Una de les primeres coses que cal observar és la despesa en educació a Catalunya. Els indicadors 2020, com hem vist, ens donen bons resultats, malgrat això sembla que la despesa en educació resulta notablement baixa quan comparem el percentatge de despesa respecte al PIB de Catalunya amb el percentatge de despesa d’altres CCAA espanyoles respecte el seu PIB.

Tal com es reflecteix en la taula següent podem veure que, certament, el percentatge de PIB que gasta Catalunya és molt inferior al d’altres CCAA fins al punt que, en alguns casos, s’arriba a doblar.

TAULA DE LA DESPESA EN EDUCACIO RESPECTE A PIB

2014 2015 2016 2017
Andalucia 4,6% 4,5% 4,6% 4,6%
Catalunya 2,5% 2,5% 2,6% 2,6%
Madrid 2,2% 2,1% 2,1% 2,1%
País Basc 4,3% 4,2% 4,1% 3,8%
Extremadura 5,7%
Comunidad Valenciana 4,1%
Castilla-La Mancha 4,0%


Font: El·laboració pròpia

Certament les xifres de despesa de Catalunya respecte al PIB són molt baixes i han evolucionat a la baixa des del 2010 quan varen assolir el seu valor més alt. Són també baixes les dades del País Valencià o les de la Comunitat de Madrid, mentre que són més altes les d’Andalusia o Extremadura i també són altes les del País Basc. Veurem que les explicacions d’aquestes dades presenten quatre grups molt clars quins exemples podrien ser: Catalunya, País Valencià i les Illes com a primer grup; Andalusia i Extermadura com a segon; País Basc i Navarra coma tercer; i, finalment la Comunitat de Madrid que, malgrat que es podria associar al primer grup, presenta per ella mateixa una anomalia en el seu finançament.

El primer grup el formarien les CCAA emisores netes de fons a l’Estat, aquestes podem veure que gasten poc respecte al seu PIB, el segon el formen les CCAA receptores netes d’impostos que són les que gasten un percenatge més alt respecte al seu PIB que les primeres, el tercer les CCAA forals que tenen un finançament especial i que són les que gasten més en educació i, finalment, la Comunitat de Madrid que presenta unes característiques especials derivades de la seva captalitat, la despesa pública com a Comunitat és baixa i s’ha de veure compensada per la despesa directa que hi fa l’Estat.

L’afirmació de que a Catalunya s’inverteix poc en educació és doncs una inferència inmediata de la lectura d’aquestes xifres. I, fent una extrapolació poc acurada, podriem dir que algunes Comunitats gasten gairebé el doble que Catalunya, fent una anàlisi més acurada veurem que això no és ben bé així malgrat que en algun cas els indicadors ens poden donar dades sorprenents.

Una explicació de la dada de la despesa en educació:

Analitzarem diversos factors que ens ajudin a explicar perquè la despesa a Catalunya expressada en % del PIB és més baixa. Els factors són els següents:

Percentatge de pressupost total de la Comunitat respecte al PIB: el percentatge dels pressupostos públics de la Comunitat Autònoma de Catalunya és més baix que el d’altres CCAA.

Estructura interna del pressupost per partides: Catalunya gasta respecte educació, percentualment en el seu pressupost, menys que altres CCAA.

Una dada més fiable: despesa per alumne. Referir el que es gasta per a cada un dels alumnes de la CA ens pot donar una idea més acurada que el percentatge del PIB.

Una dada a considerar: despesa privada de les llars en educació. A Catalunya les aportacions de les famílies al pagament de les escoles privades és molt important.

Percentatge de pressupost total de la Comunitat respecte al PIB.

Les Comunitats Autònomes confeccionen el seu pressupost en base als ingressos que provenen de les recaptacions propies i de les transferències que els hi fa l’Estat. Aquestes tansferències estan constituides per fons de diversos origens, algunes Comunitats reben, des de l’Estat, fons de solidaritat provinents d’altres CCAA, mentre que d’altres reben percentatges menors dels que aporten perquè participen en la provisió dels fons de solidaritat.

És per això que quan comparem el pressupost general de les CCAA amb el seu PIB podem trobar algunes diferències notables. El pressupost general de Catalunya represnta un 17.3% del PIB, mentre que a Andalusia representa un 21.6% per a l’any 2017, és a dir, 4.3 punts de diferència que en xifres absolutes podrien representar per a Catalunya uns 9.000 M€, més exagerat encara seria la comparació amb Extremadura o amb Castella-La Mancha, en canvi, la Comunitat Valenciana (aportadora neta de recursos) presenta també un pecentatge menor del seu PIB. Ja hem comentat que casos a part són Madrid, que gasta molt poc en pressupost propi, la seva situació especial li permet la baixa despesa i el País Basc, en el que l’estructura pressupostaria és diferent des de tots els punts de vista.

Taula 1: Despesa pública pressupostada/PIB

2014 2015 2016 2017
Andalucia 21,3% 20,4% 20,9% 21,6%
Catalunya 18,4% 18,0% 17,7% 17,3%
Madrid 11,6% 11,3% 10,4% 10,2%
País Basc 16,0% 16,0% 15,9% 15,6%
Extremadura 28,9%
Comunidad Valenciana 17,5%
Castilla-La Mancha 22,5%


Font: El·laboració pròpia

A Catalunya partim, per tant, d’una situació diferent d’altres CCAA. El nostre pressupost públic total, tot el que gasta la Generalitat, és percentualment menor perquè es compara amb un PIB més alt i a més, realitza una aportació neta a la resta de l’Estat des de la seva recaptació impositiva.

Estructura interna del pressupost per partides

Una vegada vist el pes del pressupost públic respecte al PIB podem veure dins de cada pressupost de cada CA quina és la distribució de la despesa per partides, de manera que la despesa en educació pot ser més gran o més petita percentualment respecte al pressupost total de la propia Comunitat Autònoma.

En la taula següent podem veure la selecció de les dades de despesa percentual en educació respecte al pressupost de cada Comunitat.

Taula 2: Despesa en educaió / despesa pública

2014 2015 2016 2017
Andalucia 21,74% 22,24% 21,77% 21,12%
Catalunya 13,42% 14,17% 14,49% 14,93%
Madrid 18,66% 18,80% 20,12% 20,40%
País Basc 27,07% 26,31% 26,06% 24,10%
Extremadura 19,66%
Comunidad Valenciana 23,41%
Castilla-La Mancha 17,74%


Font: El·laboració pròpia

Certament Catalunya és la CA que presenta un percentatge més baix del seu propi pressupost de despesa en educació respecte a la resta de CCAA.

Extremadura o Castella -La Mancha presenten també percentatges baixos, però els seus pressupostos generals ja eren molt elevats respecte el seu PIB. A la inversa, País Basc i Madrid que eren Comunitats amb un percentatge baix del seu pressupost general respecte al PIB, presenten ara percentatges alts de despesa en educació, igual que el País Valencià.

És a dir, Catalunya gasta poc en educació respecte el seu pressupost i comparat amb altres CCAA.

Ens podem preguntar doncs en què ens gastem els diners a Catalunya que no ens permeten gastar més en educació.

Observant les partides de despesa social podem veure el següent:

TAULA 3: Despesa social respecte a la despesa pública de la CA.

Cat And Mad PV
Sanitat 28,64% 32,07% 37,12% 33,91%
Educació 15,31% 23,08% 20,37% 25,59%
Benestar i Treball 9,25% 8,93 10,00% 10,44
TOTAL 53,20% 64,1% 67,5% 69,9%


Font: El·laboració pròpia

Aquestes tres partides representen, en els quatre casos presentats, més de la meitat del pressupost, però podem veure que entre la despesa total de Catalunya i la resta de Comunitats hi ha una diferència bastant notable, és a dir, no és que gastem meys en educació perque ens gastem els diners en salut o en serveis socials, en despesa social Catalunya gasta, del seu pressupost, entre 10 i 16 punts menys que les altres CCAA.

Anem a veure en què gasta Catalunya que no gastin les altres CCAA per justificar que es gasta menys en educació.

Només perque consti recollim les despeses en televisió i policia, ja que de manera més o menys frívola s’atorga aquesta diferència a la Televisió, als Mossos o a l’acció a l’exterior. Anem a veure aquestes partides:

TAULA 4: Despesa en policia autonòmica i Televisió.

Cat And Mad PB
Policia Auto. 4,44% 0,20% 1,05% 5,54%
TV. Publica 4,14% 1,33% 1,50% 3,15%


Certament en policia autonòmica Catalunya gasta més en percentatge que Andalusia o Madrid, però menys que el País Basc que és l’altra Comunitat que té la competència transferida. En qualsevol cas els fons per pagar la policia autonòmica haurien de ser fons provinents de l’Estat (competència transferida) que haurien d’incrementar el pressupost de despesa pública general que ja hem vist que era prou minso.

En televisió les diferències es situen en menys dels tres punts el que no justifica la diferència de més de deu punts respecte a la resta de Comunitats.

Anem a veure quines són les partides que representen més despesa i que poden explicar la distribució pressupostària:

TAULA 5: Despesa en deute públic i en transferències a la Entitats Locals

Cat And Mad PV

Deute Públic 18,21% 6,87% 18,18% 8,92%

Transferencies

a Entitats Locals 10,09% 11,65% 0,22% 0,00%

Total 28,30% 18,52% 18,40% 8,9%

Podem veure, per tant, que la despesa pública relativa en educació que fa Catalunya es veu fortament afectada pel deute públic que, després de sanitat, es constitueix en la segona partida del pressupost català. Les transferències a Entitats locals també representen una forta despesa percentual equiparable a Andalusia i derivada de l’estrutura del territori de la CA. Naturalment el País Basc no fa transferències a Comunitats Locals perque la recaptació prové precisament d’elles.

Les dues partides anteriors sumades a les altres tres de despesa social representen:

- el 81,5% del pressupost de Catalunya,

- el 82,62% del d’Andalusia,

- el 85,9% del de Madrid

- i el 78,8% del del País Basc.

La despesa conjunta d’aquestes partides s’equilibra i acaba sent el deute públic de Catalunya el que provoca la desviació més alta de la distribució pressupostària.

La taula següent (de l’any 2015) mostra altres dades d’altres tres CCAA. Difereixen una mica de les del 2017 però poden ser il·lustratives del que passa entre Comunitats emisores i Comunitats receptores, les receptores tenen un deute molt baix mentre que les emisores el tenen molt alt.

Taula 6: Despesa en deute sobre despesa total (any 2015)

Andalucia 5,43%

Catalunya 21,18%

Madrid 19,04%

País Basc 7,43%

Extremadura 6,31%

Comunidad Valenciana 24,19%

Castilla-La Mancha 13,22%

Una dada més fiable: despesa per alumne.

Ja hem vist que des del punt de vista percentual i respecte a les dades generals pressupostàries Catalunya gasta menys que les altres CCAA en educació. Hem analitzat les raons que poden explicar aquesta menor despesa però ens hem mantingut a un nivell d’anàlisi general.

Anem ara a analitzar quina és la despesa que es fa per alumne ja que ens pot donar una informació més fiable de quina és la despesa que fan les diferents Administracions i els diferents agents que actuen en el territori tenint en compte que, malgrat que el poder adquisitiu és diferent, els salaris del professorat de l’educació pública són sensiblement iguals a totes les CCAA i els salaris de la privada concertada, al menys formalment, són els mateixos.

En la primera taula identifiquem el nombre d’alumnes de cada una de les CCAA estudiades. El criteri per escollir el nombre d’alumnes és divers, en qualsevol cas el gruix del nombre d’alumnes de cada CA és sensiblement el mateix en totes les estadístiques donat que prové dels mateixos nivells educatius. Hem recollit el que ens dona l’estadística oficial del MEC per a l’any 2015 que és el darrer del que dispodem de dades completes.

TAULA 1: Nombre d’alumnes de cada CA. (Any 2015).

Total Alumes Alumnes Escola Pública Alumnes Escola Privada
Catalunya 1.331.508 876443 455065
Andalusia 1.611.481 1205027 406454
Madrid 1.159.653 635195 524458
País Basc 370.042 188485 181557
Extre 183.471 147335 36136
València 858.593 571042 287551
Cast.-La Ma 367.560 299019 68541
Cantabria 93.006 65.450 27.556


MECD Datos y Cifras

En la taula 2 es recullen elspressupostos de cada CA en educació no universitària, és a dir, s’ha exclós la despesa en Universitats i, per tant, la despesa per alumne serà menor que la que trobem recollida en algunes estadístiques generals, especialment quan ho anem a comparar amb altres paísos de la UE, ja que, encara que el nombre d’estudiants augmenti quan hi afegim les Universitats, la despesa per alumne en el nivell universitari és molt més alta i fa incrementar el promig.

Es recull també la despesa que fan les Entitats Locals en educació, és important recollir-ho perquè és dispersa en funció de cada CA i té un valor total important. Aquí podem veure que el total de despesa pública que fa Catalunya ja no es desvia tant del de la resta de CCAA malgrat totes les observacions que hem fet abans.

TAULA 2: Despesa pública en educació no universitària en M€. (Any 2015)

Pressupost de la CA en educació no universitària Aportacions dels Ajuntaments a la despesa en educació Total Despesa de les Admons. públiques més rellevants Pressupost CA -Pressupost concerts Despesa pressupostària de la CA+Despesa de les Entitats Locals-Despesa en concerts
Catalunya 4.520.376 792.829 5.313.205 3.389.611 4.182.440
Andalusia 5.460.806 246.742 5.707.548 4.713.896 4.960.638
Madrid 3.241.401 235.879 3.477.280 2.385.247 2.621.126
País Basc 2.098.399 152.571 2.250.970 1.460.732 1.613.303
Extre 871.080 37.108 908.189 788.009 825.118
València 3170.964 87.016 3.257.980 2.497.903 2.584.919
Cast.-La Ma 1.344.830 87.016 1.431.846 1.197.006 1.284.022
Cantabria 438.604 17.187 455.791 356.559 373.746,0


Font: El·laboració pròpia a partir de les dades del MECD

En la taula 3 es recullen les despeses estimades de les famílies i altres entitats privades en educació no universitària. Constatem l’elevada despesa que fan les famílies catalanes en educació 1.200M€ que ens dona una idea de l’estructura de l’educació a Catalunya i de la part des despesa que recau a sobre les llars.

No entrarem a valorar aquesta xifra, naturalment a partir d’aquesta dada i comparant-la amb les de les altres CCAA podriem fer una hipòtesi del sistema de serveis públics que tenim, això donaria per a una anàlisi extensa del l’estructura dels serveis, de la seva qualitat, de com es paguen i de la repercussió dels impostos en l’oferta de serveis, així com del paper dualitzador de l’oferta d’escola privada en funció del seu cost.

Però en el nostre cas simplement direm que es pot entendre com una aportació més a la despesa en educació en cada CA. Si aquest valor es suma al total de la despesa pública tindrem el que podem entendre com a despesa total malgrat que s’haurien de tenir presents altres aportacions que d’altres administracions i ministeris que són francament menors.

TAULA 3: Despesa privada en educació no universitària i total de despesa pública més privada. (Any 2015)

Despesa de famílies i institucions privades Total de la despesa pública més privada.
Catalunya 1.228.205.000 6.541.410.100
Andalusia 53.401.2000 6.241.560.200
Madrid 1.514.886.000 4.992.166.200
País Basc 290.646.000 2.541.616.200
Extre 20.417.000 928.606.200
València 505.585.000 3.763.565.100
Cast.-La Ma 63.002.000 1.494.848.300
Cantabria 21.013.000 476.804.000


Font: El·laboració pròpia a partir de les dades del MECD

En la Taula 3 bis es recullen les dades de les despeses en concerts que fa cada una de les CCAA analitzades. La disparitat de valors és també molt important.

Taula 3 bis: Despesa en concerts en els pressupostos de les CCAA

Fuente: Elaboración Eurydice España-REDIE (CNIIE, MECD) a partir de datos de la Estadística del Gasto Público de la Subdirección General de Estadística y Estudios del MECD: Recursos económicos. Gasto Público. Año 2015 - Resultados definitivos

En la taula 4 es recull la despesa pública per alumne en cinc supòsits, el primer es refereix a la despesa pública total per a tots els alumnes, el segon a la despesa pública que fa la CA en educació respecte als alumnes de les escoles públiques, aquesta és una dada que s’utilitza en diferents estudis entenent que la despesa pública es dedica essencialment als alumnes de l’escola pública, el tercer supósit es refereix a la despesa total pública per alumne de l’escola pública, seguint el mateix criteri que s’ha exposat pel supòsit segon, tant l’un com l’altre contenen un element erroni que és que no s’han descomptat les partides de concerts que fan les CCAA per a les escoles privades,

De fet tota l’administració treballa per a l’escola pública i també per a l’escola concertada, malgart que l’Administració és titular només de l’escola pública. Si dels pressupostos totals de la CA en restem la despesa en concerts podem arribar a una xifra més aproximada de quina és la despesa per alumne en l’escola pública.

TAULA 4: Despesa pública per alumne en cinc supòsits. (Any 2015)

Pressupost públic total (CA+Ajunt.)/total laumnes. Pressupost de la CA/alumnes de l’escola pública. Pressupost públic total (CA+Ajunt.)/alumnes de l’escola pública. Pressupost CA- concerts/alumne escola públia Despesa pública total (CA+Ajunt.)-concerts/alumnes escola pública
Catalunya 3.990 5.157 6.062 3.867,46 4.772,06
Andalusia 3.541 4.531 4.736 3.911,86 4.116,62
Madrid 2.998 5.103 5.474 3.755,14 4.126,49
País Basc 6.083 11.132 11.942 7.749,86 8.559,32
Extremadura 4.950 5.912 6.164 5.348,42 5.600,28
València 3.794 5.552 5.705 4.374,29 4.526,67
Castilla-La Mancha 3.895 4.497 4.788 4.003,11 4.294,12
Cantabria 4.900 6.701 6.963 5.447,81 5.710,40


Font: El·laboració pròpia a partir de les dades del MECD

En aquestes dades podem observar diverses variables estructurals que afecten a les diferents dades de despesa per alumne.

En general Catalunya es manté just pel darrera de la Comunitat Foral i de les CCAA petites, de manera que la diferència en la despesa per alumne de Catalunya respecte les altres CCAA entra en una forquilla raonable.

Podem veure que les CCAA de règim foral gasten notablement més que les altres CCAA en qualsevol dels supòsits que calculem; que les CCAA petites gasten més per alumne que les grans, posant de manifest una certa manca d’eficiència derivada del tamany; que la despesa municipal afecta de manera important a les depeses públiques de les CCAA en educació; que hi ha una distribució d’alumnes notablement diferent segons les CCAA entre l’escola pública i l’escola concertada, per tant la despesa per alumne es veu afectada per aquest factor quan es calcula la despesa per alumne en l’escola pública; i que l’efecte del sistema de finançament entre CCAA es veu compensat per la mateixa estructura de la despesa.

Finalment en la taula 5 relacionem la despesa total pública i privada que es fa a cada una de la CCAA per alumne.

TAULA 5: Despesa final per alumne.

Total despeses públiques +privades/ Total alumnes.
Catalunya 4.912
Andalusia 3.873
Madrid 4.304
País Basc 6.868
Extre 5.061
València 4.383
Cast.-La Ma 4.066
Cantabria 5.126


Font: El·laboració pròpia a partir de les dades del MECD

Tornem a veure que en aquesa taula Catalunya torna a gastar menys que les CCAA forals i les CCAA petites i que no hi ha grans desviacions respecte a les altres CCAA.

Es pot fer una lectura molt més detallada de les dades, però pel que es volia demostrar, que Catalunya no gasta molt menys que altres CCAA en educació malgrat els problemes de finançament que hem descrit, sembla demostrat.

Altra cosa és l’origen d’aquesta despesa i si és el que convindria que passés. Sens dubte les aportacions de les famílies a la despesa en educació acaben resultant molt importants i això no fa altra cosa que confirmar una anomalia social que té conseqüències en l’oferta educativa del país.

Back to Top

Document information

Published on 11/05/18
Accepted on 11/05/18
Submitted on 24/02/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 15
Recommendations 0

Share this document

Keywords