3r Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya
Eix 5. El capital humà de Catalunya: dotació i reptes

Atur juvenil: formació, segmentació i experiència laboral

Gemma Garcia. Universitat de Barcelona i IEB

Resum:

La recent crisi econòmica ha tornat a posar sobre la taula els problemes del mercat laboral a Catalunya i a Espanya en el seu conjunt. L’increment exponencial de la taxa d’atur i la incidència especialment greu en la població més jove ha reobert el debat sobre el seu diagnòstic i les mesures a aplicar.

Malgrat hi ha un ampli consens sobre el diagnòstic del problema i les seves causes, sembla evident que les actuacions adoptades resten lluny d’oferir solucions. Aquesta contribució té per a objectiu, en primer lloc, oferir un repàs dels diversos aspectes que hi ha darrera de les elevades taxes d’atur de la població més jove a Catalunya i, encara més preocupant, de la proporció de joves que ni estudien ni treballen. I, en segon lloc, plantejar els àmbits on caldria actuar per tal d’aconseguir una millor transició del sistema educatiu al mercat de treball.

Paraules clau:

Atur juvenil, formació, sobrequalificació, temporalitat, polítiques actives.


1. Introducció

La recent fase de crisi ha tornat a situar la taxa d’atur en nivells màxims i la població més jove s’ha vist especialment afectada per aquests mals resultats. L’any 2013 més de la meitat dels joves actius es trobaven en situació d’atur i, si bé la recuperació de l’activitat econòmica ha permès reduir la taxa d’atur juvenil de forma significativa, aquesta continua sent més del doble de la que registra la població adulta.

Aquests resultats es reprodueixen a bona part de les economies avançades, tot i que amb intensitat diferent. Catalunya, i Espanya en conjunt, es troben entre les economies més afectades per l’impacte del cicle en la situació laboral dels joves. Les elevades taxes de temporalitat entre la població més jove fan que el nostre mercat laboral sigui un dels màxims exponents del que s’ha anomenat la regla LIFO (last in first out), amb els consegüents efectes nocius en termes d’estabilitat laboral, formació i rendes salarials.

Diversos han estat els treballs que han analitzat els factors que incideixen en l’elevada taxa d’atur juvenil que registra l’economia espanyola. Les següents pàgines tenen per a objectiu analitzar la situació laboral dels joves a l’economia catalana en els darrers anys avaluant, d’una banda, l’impacte del cicle econòmic, i de l’altra, els factors que hi ha darrera d’un problema que pot considerar-se estructural. I és que, deixant de banda l’impacte de la recent crisi econòmica, la situació laboral població de 16 a 24 anys en les darreres dècades es caracteritza per:

  • una major incidència de l’atur que la població adulta,
  • un percentatge significatiu de joves que ni estudien ni treballen
  • un major percentatge d’ocupats amb contracte temporal,
  • un elevat percentatge de joves “sobrequalificats” per la feina que desenvolupen,
  • una creixent presència de joves “subocupats”.

Aquesta caracterització té importants conseqüències negatives en termes de precarietat laboral, empitjorament de les expectatives de promoció laboral a mig termini, reducció de les rendes salarials acumulades, major rotació laboral, menors incentius a la formació en el lloc de treball i reducció d’estímuls a formar-se per a properes generacions. Alhora, el teixit productiu avança cap a una creixent demanda de qualificació de la mà d’obra, de manera que una part dels joves poden veure’s abocats a situacions d’exclusió social.

Emprendre les reformes i accions adequades per a revertir aquestes tendències es converteix en una necessitat urgent. Es tracta, sens dubte, d’un problema complex i que requereix d’actuacions en diversos àmbits. Els factors relacionats amb el sistema educatiu i el nivell de formació dels joves i amb les característiques del marc institucional del mercat de treball són els eixos fonamentals. Les següents pàgines aprofundeixen en l’anàlisi d’aquests factors i de la situació de Catalunya en relació a d’altres països europeus en cadascun d’ells.


2. Joves i mercat de treball: els fets

Entre els anys 2007 i 2013 la taxa d’atur a Catalunya ha augmentat en més de 16 punts. La població més jove, de 16 a 24 anys, s’ha vist especialment afectada per aquests mals resultats laborals i la taxa d’atur en aquest col·lectiu ha passat del 13,4% de l’any 2007 (per sota de la mitjana de la UE) al 50,2% el 2013 (doblant la mitjana europea). Aquests pèssims resultats han tornat a posar sobre la taula el debat entorn el problema de l’atur juvenil.

En primer lloc, cal preguntar-se si es tracta d’un fet conjuntural com a conseqüència de la fase recessiva i si és un tret diferencial de l’economia catalana (i d’Espanya en el seu conjunt). Com es pot observar al gràfic 1, en aquests anys de crisi tots els països europeus, amb desigual intensitat i amb la única excepció remarcable del cas d’Alemanya, han patit increments en la taxa d’atur dels més joves, de manera que es detecta una clara relació amb el cicle. Banerji et al. (2014) obtenen que el 50% de l’augment de l’atur juvenil durant la crisi s’explica per la caiguda en l’activitat econòmica, percentatge que s’eleva fins el 70% en el cas dels països més vulnerables, entre els quals es troba l’economia espanyola.

Gràfic 1.
Cicle i taxa d’atur juvenil a la UE
Draft Brosa 877676535-image1.png

La població jove es veu més afectada pels canvis en el cicle que l’adulta. Seguint a Banerji et al. (2014), la taxa d’atur juvenil, en mitjana dels països europeus, és tres vegades més sensible a les variacions en el PIB que la dels adults. La major concentració de l’ocupació juvenil en sectors més sensibles al cicle, com poden ser el comerç, restauració o la construcció, i en petites i mitjanes empreses, més afectades per les restriccions financeres de la recent crisi econòmica, contribueixen a explicar aquest diferencial. A tots els països europeus, exceptuant-ne Luxemburg i Àustria, els joves han patit amb més intensitat l’impacte de la crisi econòmica.

La mateixa relació, en sentit contrari, es pot constatar en valorar l’evolució de l’atur juvenil en l’anterior fase expansiva. Els augments de l’activitat econòmica entre 1995 i 2007 es van traduir en un fort increment de l’ocupació entre els més joves i una notable reducció de l’atur. En el cas de l’economia catalana l’impacte favorable de la fase expansiva en l’atur juvenil, tot i que comú als països europeus, es va deixar sentir amb molt més intensitat, confirmant la major sensibilitat dels resultats laborals al cicle que en països del nostre entorn. Les raons d’aquestes majors fluctuacions caldrà trobar-les en les característiques del teixit productiu i, fonamentalment, en el funcionament de les institucions del mercat de treball.

No obstant això, i més enllà d’aquest efecte “flux”, es detecta també un efecte “estoc”. El problema de l’atur té una incidència diferent en els diversos col·lectius poblacionals i, més concretament, es constata l’existència d’una bretxa entre el problema de desocupació entre la població més jove i la de més edat. Aquest, d’altra banda, no és un fenomen exclusiu de l’economia catalana ni actual. Les taxes d’atur dels joves són sensiblement més elevades que les de la població adulta a tots els països europeus i aquest és un tret que es manté en les darreres dècades. En el cas de Catalunya, la taxa d’atur dels joves és 2,4 vegades la que enregistren els adults, en una posició intermèdia pel que fa a la comparació amb d’altres països (gràfic 2). En canvi, països amb molt bons resultats en indicadors laborals, com poden ser Suècia, el Regne Unit o Luxemburg, enregistren taxes d’atur juvenil que més que tripliquen la de la població de més edat. Això apunta a que existeixen problemes estructurals globals en el mercat laboral a Catalunya que van més enllà de la situació específica dels joves.

Gràfic 2.
Draft Brosa 877676535-image2.png

Aquesta bretxa generacional s’ha mantingut bastant inalterable en les darreres tres dècades a gairebé la totalitat de països europeus, fet que evidencia que el problema de l’atur dels joves és també un problema d’estoc. A Catalunya, des dels anys noranta, la taxa d’atur dels joves menors de 25 anys ha oscil·lat entorn de 2,5 vegades la de la població adulta, ràtio equivalent a la mitjana de la Unió Europea. Malgrat que en les fases expansives es crea molta ocupació i es redueix la taxa d’atur, la bretxa es manté, de manera que l’atur juvenil pot qualificar-se d’un problema estructural. Aprofundir en els factors que poden contribuir a explicar aquest diferencial serà objecte del següent apartat.

3. Factors explicatius: formació i marc laboral

La primera qüestió que es pot plantejar és si l’evolució demogràfica ha tingut alguna incidència en l’evolució de l’atur juvenil. La resposta és clara: de no haver estat per l’evolució demogràfica registrada aquests anys, l’atur juvenil seria molt superior. De fet, a principi de 2013, amb una taxa d’atur del 52% el nombre d’aturats era de 156.200 joves de 16 a 24 anys. A principi de 1994, quan la taxa d’atur juvenil era del 42,1% els joves aturats eren 204.100.

En les darreres dècades la població juvenil ha enregistrat una tendència descendent. D’ençà l’any 2000 el nombre de joves a Catalunya s’ha reduït en gairebé un 20% com a conseqüència de la disminució en les taxes de natalitat en els anys vuitanta i noranta. En el període de crisi a aquesta tendència s’hi ha afegit la davallada en les taxes d’activitat com a conseqüència de l’allargament del període formatiu, arrel de les escasses possibilitats de trobar feina, i de l’efecte desànim, amb la consegüent transició de la situació d’atur a la inactivitat. Així, de l’any 2007 a l’actualitat la taxa d’activitat dels menors de 25 anys s’ha reduït en més de 15 punts, la caiguda més intensa en l’entorn europeu (només superada per Irlanda).

De no ser per aquests dos factors la taxa d’atur juvenil hagués arribat al 62% l’any 2013, deu punts més de la registrada. El comportament procíclic de les taxes d’activitat ha contribuït, doncs, a evitar uns resultats molt pitjors del que s’han registrat aquests anys. Ara bé, cal tenir present que en els propers anys, tot i que es mantingui la reducció de la participació laboral dels joves, el factor demogràfic no sembla que hagi de contribuir a favor de la moderació en les taxes d’atur juvenil. De fet, les projeccions demogràfiques apunten a un augment en el nombre de joves residents a Catalunya en la propera dècada, fruit de la recuperació en les taxes de natalitat que es va registrar durant la fase expansiva 1995-2007, conseqüència, en part, de l’augment de la població immigrant. Tot i el progressiu envelliment de la població catalana, pot afirmar-se que fins l’any 2030 la demografia no contribuirà a alleugerir el problema de l’atur juvenil.

La desocupació entre els joves no s’explica doncs per una incorporació massiva de nous actius, sinó que la qüestió fonamental rau en la menor ocupabilitat dels joves i és aquí on les diferències amb d’altres països europeus són més accentuades. En el període de crisi la taxa d’ocupació juvenil s’ha reduït en 25 punts, passant del 49,6% de la població potencialment activa al 24,3%, resultats que contrasten amb la davallada de només cinc punts a la mitjana de la UE. I de manera semblant, durant els anys d’expansió la taxa d’ocupació juvenil creixia quatre vegades més a Catalunya que a la mitjana europea. Però, en tot cas, la distancia de taxes d’atur de joves i adults s’ha mantingut.

D’una banda, una part del diferencial entre joves i adults pot atribuir-se a les condicions normals del funcionament laboral, atès que els més joves s’enfronten sempre a un procés de transició del sistema educatiu al mercat laboral i a transicions entre llocs de treball fins assolir una certa estabilitat. Pot afirmar-se que una part del diferencial és explicable per un major atur “friccional”. Ara bé, una altra part s’explica, com ja s’ha indicat, per la menor ocupabilitat dels joves. I és en aquest punt on els efectes nocius per a aquesta generació jove poden ser més importants.

La menor ocupabilitat dels joves es deu a característiques del teixit productiu que dificulten la creació de llocs de treball i la transició dels joves al mercat de treball? És conseqüència de problemes en els nivells de qualificació i formació de la població més jove? O s’explica per elements institucionals del funcionament del mercat de treball que distorsionen aquesta transició?. Probablement és el resultat de la combinació de tots aquests factors, més encara si es té en compte que es tracta d’elements estretament relacionats, atès que les decisions educatives es prenen, en bona part, condicionades per les perspectives laborals i, alhora, l’èxit en la transició del sistema educatiu al mercat de treball depèn del nivell formatiu assolit.

Pel que fa a la primera qüestió, pot apuntar-se que un teixit productiu amb un elevat pes d’activitats relacionades amb el turisme i altres activitats terciàries pot contribuir a explicar una part del problemes laborals dels joves, més encara quan aquest col·lectiu poblacional mostra una major concentració en aquests tipus d’ocupacions (Serrano i Soler, 2015). No obstant, estudis com els de Dolado et al. (2013) mostren que aquest fet només contribueix a explicar una part del diferencial en els indicadors laborals entre Espanya i altres països europeus. És evident que els altres factors (formació i marc laboral) tindran, doncs, una incidència clau.

Pel que fa als aspectes formatius, existeix un clar consens (García López, 2014, entre d’altres) en identificar com a factors clau les elevades taxes d’abandonament escolar, el desajustament per nivells educatius i l’escassa presència de combinacions formació-treball. Quant a les característiques institucionals del mercat laboral, cal destacar la incidència que tenen aspectes com la dualitat existent entre treballadors amb contracte indefinit i temporal, les polítiques actives o aspectes com la regulació del salari mínim, entre d’altres.

3.1. Formació

L’èxit en el procés de transició al món laboral depèn, en bona mesura, del nivell formatiu assolit. Un primer resultat és clar: la taxa d’atur dels joves és sensiblement més reduïda a mesura que augmenta el nivell de formació. Així, amb dades del conjunt d’Espanya corresponents a l’any 2016, mentre els joves amb estudis primaris enregistren una taxa de desocupació del 53,8%, per aquells que han finalitzat estudis superiors la taxa d’atur és del 31,7%. I el fet més preocupant és que el 53% dels aturats el 2016 han finalitzat, com a màxim, la primera etapa d’educació secundària. La millora en la formació d’aquests joves tindria un clar efecte positiu en els indicadors laborals. Catalunya (i Espanya en conjunt) mostra algunes disfuncions en el sistema educatiu que tenen efectes nocius en la transició al món laboral.

Un primer element destacable són les elevades xifres d’abandonament prematur dels estudis, entès com la proporció de joves de 18 a 24 anys que han assolit com a màxim la primera etapa d’educació secundària i no estan seguint cap formació. Catalunya mostra uns resultats clarament negatius en relació als països veïns, amb una taxa d’abandonament prematur dels estudis que dobla la mitjana de la Unió Europea. El 2016 un 18% dels joves de 18 a 24 anys han completat com a màxim la primera etapa d’educació secundària. És cert, però, que en els darrers anys, i fonamentalment arrel de l’impacte de la crisi i la reducció del cost d’oportunitat de continuar estudiant, la taxa d’abandonament escolar a Catalunya s’ha reduït de forma significativa (el 2008, el 32,9% dels joves deixaven els estudis de manera prematura). Tot i així, els nivells actuals estan lluny dels objectius fixats en l’Estratègia Europa 2020 per la qual els Estats es comprometien a reduir l’abandonament prematur per sota del 10%.

Gràfic 3.
Review Brosa 2018a 1952 Graph3.png

Aquestes elevades xifres d’abandonament repercuteixen, sens dubte, en menors nivells d’ocupabilitat, menors salaris, major precarietat laboral i menor participació en activitats formatives al llarg de la vida activa. Les raons d’aquest problema són diverses i cal considerar tant aspectes personals, familiars, educatius i econòmics,.

Els que abandonen prematurament els estudis ho fan, fonamentalment per treballar, malgrat que la probabilitat de trobar feina en aquest cas és menor que per aquells que han continuat formant-se (IVIE, 2013). De tota manera, en els darrers anys cobra més rellevància un nou fenomen: aquells joves que ni estudien ni treballen (ni-ni’s) i que es configuren com un col·lectiu mereixedor d’especial atenció, atès l’elevat risc d’exclusió social a què s’enfronten. Malgrat que la recuperació de l’activitat econòmica i algunes de les accions adoptades han reduït el nombre de ni-ni’s a l’economia catalana, el 2016 continua havent-hi un 18,1% dels joves de 18 a 24 anys que es troben en aquesta situació.

Gràfic 4.
Review Brosa 2018a 7497 Graph4.png

D’altra banda, i aparentment contradictori amb l’anterior, Catalunya compleix àmpliament amb l’objectiu establert a l’Estratègia Europa 2020 pel que fa a població amb estudis superiors. Més concretament, en els darrers anys s’ha registrat un notable increment de la població de 30 a 34 anys que ha assolit un nivell d’educació superior. D’aquesta manera, mentre es manté un percentatge de població amb estudis bàsics sensiblement superior a la mitjana de la UE, la població que ha cursat estudis superiors és també més elevada. En canvi, la població amb estudis secundaris té un pes notablement inferior a d’altres països. Aquesta distribució clarament polaritzada te conseqüències negatives en termes d’indicadors laborals. D’una banda, els menys formats tenen clares dificultats per incorporar-se al mercat laboral, elevant les taxes d’atur d’aquest cool·lectiu. D’altra, en el cas dels més formats es produeix un cert desajustament amb la demanda del sector productiu, de manera que es veuen abocats a problemes de sobrequalificació i de menors retribucions salarials derivats de la manca d’encaix entre oferta i demanda de treball segons qualificació.

Draft Brosa 877676535-image5.png Gràfic 5.

L’anàlisi de la situació laboral dels joves més formats en relació a d’altres països de l’entorn permet constatar els efectes d’aquest desajustament. D’una banda, la taxa d’atur dels joves amb estudis superiors, tot i ser sensiblement més baixa que la d’aquells que només tenen estudis primaris, és el doble que la que registren els titulats superiors a la mitjana de la UE. De l’altra, el percentatge de població amb estudis superiors que desenvolupa ocupacions que requereixen menor qualificació (un 36% a Espanya l’any 2016) és el més elevat en l’entorn dels països de la UE (22,4% en el cas de la mitjana de la UE28). A més, aquest grau de “sobrequalificació” s’ha mantingut molt estable els darrers anys. De fet, l’augment en la formació de la població no es correspon a un increment en la demanda de qualificacions que realitza el teixit productiu. Pot considerar-se que només entre el 25 i 30% dels llocs de treball que s’ofereixen corresponen a ocupacions que requereixen titulació superior. Això genera dos grans problemes. Provoca, primer, un efecte desplaçament, de manera que els que tenen menor nivell d’estudis tenen més dificultats per accedir a llocs de treball adequats a la seva formació i que acaben ocupant joves amb titulacions superiors. I, al mateix temps, redueix el rendiment de l’educació, en la mesura que una part no menyspreable d’aquells que han assolit estudis superiors acaba desenvolupant feines de menor qualificació i, així, de menor salari.

En aquest sentit, segons l’OCDE i amb dades referides al conjunt d’Espanya, els guanys salarials de la població de 25 a 34 anys que han assolit educació terciària són un 31% superiors als d’aquells que només tenen estudis equivalents a segona etapa de secundària (gràfic 6). Per el conjunt de la població de 25 a 64 anys, el rendiment relatiu s’eleva al 53%. En ambdós casos està per sota de la mitjana de l’OCDE i en els darrers anys el diferencial de rendiment obtingut entre les dos franges d’edat s’ha anat ampliant.

Draft Brosa 877676535-image6.png Gràfic 6.

Pel que fa a Catalunya, la informació que es desprèn de l’Enquesta d’estructura salarial de 2014 (taula 1)permet extreure dos trets rellevants del rendiment de l’educació per a la població de 25 a 34 anys respecte de la mitjana espanyola. D’una banda, la dispersió salarial segons nivell educatiu és lleugerament menor i, de l’altra, malgrat el nivell salarial dels titulats superiors és més alt que a la mitjana espanyola, el rendiment relatiu de disposar d’una llicenciatura o doctorat universitari és inferior a la mitjana.

Taula 1. Salari mitjà relatiu segons formació, població 25-34 anys (2ª etapa secundària=100)
Draft Brosa 877676535-image7.png

Per últim, però no menys important, el tercer aspecte diferencial respecte als països veïns i que contribueix a dificultar la transició del sistema educatiu al món laboral és la menor presència de sistemes que compatibilitzen la formació i les pràctiques en el lloc de treball. Els programes duals d’educació i capacitació cobren especial rellevància per facilitar aquesta transició (OCDE, 2010). Catalunya mostra, respecte la mitjana de la UE, un dèficit de joves amb estudis secundaris, fet que s’explica pel poc atractiu que els estudis de formació professional han tingut en les darreres dècades. A més, els programes de FP dual, que han demostrat els seus bons resultats a països com Alemanya o Àustria, tenen encara una presència minoritària, malgrat l’impuls que s’ha intentat donar en els darrers anys.

Més concretament, l’any 2016 el 39% dels estudiants de segona etapa de secundària a Catalunya estaven cursant estudis vocacionals, percentatge inferior a la mitjana de la UE (50%) i clarament allunyat de països com Àustria o Finlàndia (per sobre del 70%). I d’aquests, menys del 10% segueixen programes de FP dual, lluny de la implantació d’aquest model a Alemanya, Àustria o Dinamarca (amb percentatges superiors al 50% dels estudiants).

Així mateix, i a banda d’aquesta problemàtica, el percentatge de joves que segueixen algun tipus de formació quan estan treballant és inferior a la mitjana de la UE. I no només en el cas dels joves. L’any 2016 només un 9,5% dels ocupats a Catalunya segueix algun tipus de formació (reglada o no), percentatge inferior a la mitjana espanyola i europea (11,3% i 14,6%, respectivament) i notablement allunyat dels registres dels països amb millors indicadors laborals (33,1% a Dinamarca, 31,4% a Finlàndia i Suècia o 27,8% als Països Baixos).

Tot això configura un perfil formatiu de la població jove diferent al de països veïns (gràfic 7). Amb dades del conjunt d’Espanya, s’observa que a qualsevol estrat d’edat, però especialment per als més joves, el percentatge de persones que compatibilitzen educació i treball és clarament inferior a la mitjana de la UE. En canvi, com ja s’ha indicat anteriorment, els joves que ni estudien ni treballen són un percentatge superior en relació a la UE.

Gràfic 7.
Draft Brosa 877676535-image8.png

3.2. Marc laboral

Deixant de banda els problemes d’incorporació al mercat laboral, els joves ocupats tenen unes pitjors condicions laborals que la població adulta. Una major incidència de la temporalitat −especialment preocupant quan és involuntària i s’allarga en el temps−, unes pitjors condicions salarials, un important percentatge de joves “sobrequalificats” pels llocs de treball que desenvolupen i un grau important de subocupació, en el sentit de treballar menys hores de les desitjades, sintetitzen els problemes fonamentals als que s’enfronten els joves que treballen.

En aquests resultats hi incideix de manera rellevant el marc institucional del mercat de treball. En relació a aquest darrer aspecte, podem destacar tres elements fonamentals: la marcada segmentació laboral, la insuficiència i poca adequació de les polítiques actives i, en certa mesura, la regulació del salari mínim interprofessional.

Pel que fa a la segmentació laboral, el mercat laboral a Catalunya i al conjunt d’Espanya es caracteritza per una clara dualitat entre treballadors amb contracte indefinit i aquells que tenen un contracte temporal. Aquesta segmentació és encara més accentuada en el cas de la població més jove. L’any 2016, el 68,1% dels joves de 16 a 24 anys ocupats a Catalunya tenen un contracte temporal, mentre que aquesta taxa en la població de 25 anys o més és del 18%. És cert, però, que el fet que la població jove registri taxes de temporalitat més elevades és un tret habitual. A la mitjana de la UE els joves amb contracte temporal són el 43,8%, mentre que en la població adulta la taxa de temporalitat és del 11,3%. De fet, Catalunya no mostra respecte la UE una especial concentració de la temporalitat entre els joves (gràfic 8).

Gràfic 8.
Draft Brosa 877676535-image9.png

En aquest sentit, és lògic pensar que els joves quan s’incorporen al mercat laboral passen per un període de transició i de selecció del tipus de feina que volen desenvolupar en la seva vida activa, de manera que els contractes temporals poden facilitar aquest procés. El problema sorgeix quan aquesta situació es cronifica i la situació de temporalitat conjuntural es converteix en permanent amb un clar predomini de les situacions involuntàries. Aquesta és, de fet, la situació de Catalunya i Espanya en el seu conjunt. Sembla evident que la diferència en el cost d’acomiadament entre contractes indefinits i temporals pot contribuir a que la temporalitat deixi de ser la situació inicial d’entrada al món laboral i es converteixi en una situació persistent. Dolado, J. et al. (2013) mostren que el percentatge de joves que no aconsegueixen un contracte indefinit després d’haver començat a treballar en el cas d’Espanya (40%) és notablement més elevat que en altres països veïns (5-10%). D’altra banda, el 73% dels joves a Espanya que tenen un contracte temporal és perquè no han aconseguit un contracte indefinit. A la mitjana de la UE, aquests contractes temporals involuntaris són només del 32,5%, percentatge que se situa per sota del 5% a països com Àustria o Alemanya.

Juntament a l’elevada taxa de temporalitat, la població més jove registra una taxa de parcialitat sensiblement més elevada que la població adulta. Malgrat que, de nou, això és un tret comú a la major part de països europeus (exceptuant-ne Àustria i Alemanya), la concentració de contractes a temps parcial en la població jove a Catalunya és notablement més elevada (gràfic 9) i ha mostrat un fort increment en els darrers anys. Així, el percentatge de joves amb contracte a jornada parcial l’any 1990 era només del 6,2% (1,4 vegades la dels adults), l’any 2007 la taxa de parcialitat s’eleva al 24,2% (2,3 vegades la de la població adulta) i el 2013 passa a ser ja del 42% (3,3 vegades l’adulta). La major incidència relativa de la parcialitat entre els joves no ha de ser necessàriament un problema si el fet de treballar a jornada parcial és una opció voluntària que permet fer compatible, per exemple, treball i estudis. El problema rau quan aquesta parcialitat és involuntària i es converteix en una nova via de precarietat de l’ocupació. Amb dades referides al conjunt d’Espanya, més de la meitat dels joves amb contracte a temps parcial (assolint un màxim l’any 2013 del 59,1%) treballen menys hores perquè no han aconseguit un treball a jornada completa, mentre que només poc més del 30% ho fan per compaginar feina i estudis.

Gràfic 9
Draft Brosa 877676535-image10.png

Temporalitat i parcialitat involuntàries tenen efectes negatius en la carrera laboral dels joves en termes de més períodes d’atur i menor renda salarial. Així mateix pot tenir conseqüències nocives en termes de productivitat i en desincentius per a la formació en el lloc de treball.

A tot això cal afegir les dificultats per accedir a programes de formació i reciclatge quan es perd el lloc de treball i es passa a la situació d’atur. L’àmbit de les polítiques laborals i, més específicament, la insuficiència i inadequació de les polítiques actives és un altre dels punts febles del mercat laboral. Amb un problema de taxes d’atur elevades i d’un alt percentatge d’aturat de llarga durada, les polítiques adreçades a la reactivació dels aturats per facilitar que puguin accedir a un nou lloc de treball cobren una rellevància especial. En el cas de la població més jove, i especialment per a aquells en que es detecten mancances formatives, disposar d’unes polítiques actives potents és una eina fonamental.

En aquest sentit, les polítiques laborals al conjunt d’Espanya s’han caracteritzat per una notable mancança de recursos econòmics i humans i per una orientació qüestionable dels programes establerts. Més concretament, tot i que la despesa sobre el PIB se situa en una posició intermèdia en l’entorn del països de la UE, l’indicador rellevant (despesa per aturat) es troba a la cua dels països europeus. Els serveis públics d’ocupació, a més, es caracteritzen per una marcada insuficiència de recursos humans. Segons dades de l’OCDE (2014), cada treballador dels serveis d’ocupació a Espanya ha d’atendre una mitjana de 269 aturats, molt per damunt d’altres països europeus.

I més enllà de la disponibilitat de recursos, cal destacar que les polítiques actives a Espanya s’han orientat cap a mesures per incentivar l’ocupació (bonificacions diverses a la contractació), mentre que tenen un menor pes els programes d’orientació i formació. En aquest sentit, cal tenir present que la literatura existent (vegi’s, per exemple, Card, Kluve i Weber, 2010) apunta a que són aquests darrers tipus de mesures les que més contribueixen a facilitar la “reactivació” dels aturats.

Gràfic 10.
Draft Brosa 877676535-image11.png

Per últim, un tercer element a destacar, i que potser no ha rebut tanta atenció, és la regulació del salari mínim interprofessional. Tot i que no existeix una evidència concloent respecte dels possibles efectes del salari mínim en la creació d’ocupació (Schmitt, 2013), sí que alguns treballs detecten efectes negatius del salari mínim en l’ocupació dels més joves (Dolado y Felgueroso, 1997 en el cas d’Espanya i, més recentment i referit a economies europees Banerji et al., 2014). En aquest sentit, cal destacar com a característica rellevant de la regulació del salari mínim a Espanya el seu caràcter universal i, més concretament, el fet que des de 1998 la regulació d’aquest no estableixi diferències segons trams d’edat. Aquest és un fet diferencial respecte d’altres països europeus (Arellano i Jansen, 2014) i pot suposar una trava per a la incorporació dels joves al mercat de treball. El fet és que si el nivell del salari mínim és fixa en funció de que els treballadors adults puguin disposar d’uns ingressos dignes, aquest nivell pot ser massa elevat per facilitar la inserció dels joves, especialment per aquells de menor qualificació. I a més, pot tenir un clar efecte desincentiu per continuar en el sistema educatiu i afavorir l’abandonament escolar. Si, contràriament, el nivell del SMI s’estableix amb l’objectiu d’afavorir la contractació de la població jove això pot ser insuficient pels treballadors adults.

En el context europeu, 22 dels 28 països membres de la UE tenen establert per llei un salari mínim interprofessional, amb graus de cobertura diferents i, en molts casos, amb ajustos segons grups poblacionals i, específicament, amb diferents nivells per a la població més jove. Bèlgica, Grècia, França, Irlanda, Luxemburg, Malta, els Països Baixos i el Regne Unit ajusten el nivell del salari mínim per als treballadors més joves. També s’estableixen ajustos per aquells treballadors que estan en pràctiques o formació (a França, Irlanda i el Regne Unit) o segons l’experiència laboral (Bèlgica, França o Irlanda). Aquest pot ser un factor rellevant que faciliti la contractació de la població més jove, amb poca o nul·la experiència laboral i/o que tenen contractes de formació.

En definitiva, les raons del problema en la situació laboral dels joves cal buscar-les en un conjunt ampli de factors. Sembla evident que, deixant de banda l’existència d’un major atur de caire friccional en els joves, en el cas de Catalunya les deficiències i problemes en el sistema formatiu i en el marc regulador del mercat de treball tenen un impacte significatiu per explicar no només les elevades taxes d’atur dels joves, sinó també la major presència de joves que ni estudien ni treballen i les pitjors condicions laborals d’aquells que estan ocupats. És en aquests àmbits on cal centrar les accions per millorar la transició del sistema educatiu al món laboral i les condicions dels llocs de treball de la població més jove en els propers anys.

4. A mode de conclusió: propostes d’actuació

Com s’ha indicat, les vies de solució al problema de l’atur juvenil cal trobar-les en l’aplicació d’un ampli conjunt de mesures que incideixin tant en els aspectes educatius com en el marc laboral. L’abordatge d’una qüestió complexa com aquesta no pot adoptar-se des de una visió simplista, atesa la interacció que es produeix en molts dels factors desencadenants. Més enllà de les actuacions en diversos àmbits adoptades a Catalunya i Espanya en conjunt, la rellevància d’aquest problema ha portat a la Unió Europea a posar en marxa el programa de Garantia Juvenil com a resposta a les elevades taxes d’atur dels joves als països de la UE. Els resultats obtinguts, però, posen de manifest la clara insuficiència d’aquestes accions, tal i com va senyalar un informe del Tribunal de Comptes Europeu (2017). És evident que es tracta d’un problema que requereix actuacions en el sistema educatiu, en la regulació laboral, però també, cal no oblidar, en aspectes socials que també tenen una influència significativa en la situació dels joves.

Pel que fa als aspectes educatius, cal afrontar l’abandonament escolar prematur i l’equilibri de la piràmide formativa, amb un major pes dels estudis mitjans, potenciant la combinació d’educació i treball.

Tot i que en aquests darrers anys s’ha produït una notable reducció de les taxes d’abandonament escolar, aquest continua sent un problema del sistema educatiu a Catalunya i Espanya. L’adopció de mesures adreçades als col·lectius més vulnerables, amb itineraris educatius específics i mesures de suport i control dels factors socials que aboquen els joves a l’abandonament pot tenir efectes positius per garantir que aquests continuïn en el sistema educatiu.

Així mateix, potenciar l’ensenyament vocacional, amb un impuls clar dels ensenyaments de Formació Professional orientada cap al model “dual” vigent a d’altres països europeus contribuiria, d’una banda, a corregir l’estructura polaritzada de la piràmide educativa i, de l’altra, a facilitar la continuïtat en la formació d’aquells joves que abandonen per desincentius cap als itineraris educatius que se’ls ofereixen. Alhora això ha de contribuir a augmentar la proporció de joves que combinen educació i treball, factor que sens dubte té un efecte positiu en la transició al món laboral. El principal problema per assolir una major implantació d’aquest model dual és l’acceptació i implicació per part del teixit empresarial català, en especial les petites empreses. L’establiment d’un sistema d’incentius i suport a les microempreses, així com programes de cooperació entre empreses, podria conduir a una major participació d’aquestes i afavorir la implantació d’aquest model.

La correcció en la piràmide educativa és un element crucial, especialment si es té en compte que les projeccions de requeriments de qualificació en els propers anys mostren l’augment en els requeriments de formació dels llocs de treball. Més concretament, les projeccions realitzades pel Cedefop preveuen que fins l’any 2025 augmentaran les oportunitats laborals en llocs d’alta qualificació i també mitjana, mentre que per feines de baixa formació els únics llocs de treball seran per cobrir el reemplaçament dels existents. Frenar l’abandonament prematur i potenciar els estudis mitjans vocacionals permetria avançar en aquesta línia i assolir un major ajustament entre oferta i demanda de qualificacions.

Al mateix temps, aquest major ajustament hauria de contribuir a corregir, en part, el problema de l’elevat grau de sobrequalificació en relació als països de l’entorn, un fet important per millorar la satisfacció dels joves en el seu lloc de treball, augmentar el rendiment relatiu d’una major formació i contribuir als augments de la productivitat de l’economia catalana.

I, sens dubte, un dels objectiu prioritaris de les polítiques educatives ha de ser la mobilització dels joves que ni estudien ni treballen, facilitant la seva integració al món laboral o incentivant el retorn al sistema educatiu per aquells que mostrin mancances en les seves competències. I en aquest sentit, el Sistema de Garantia Juvenil pot tenir un paper important. Caldrà veure si els canvis recents introduïts en l’aplicació d’aquest programa, adreçats a una millor gestió del mateix, permeten avançar en aquesta direcció.

L’altre gran àmbit d’actuació és, sens dubte, la reforma en el marc laboral. D’una banda la necessària millora de la formació ocupacional per promoure el reciclatge i l’adaptació de coneixements, tant als joves que varen abandonar prematurament els estudis com als que estan aturats i mostren especials dificultats per a la reinserció al món laboral. L’augment de la dotació de recursos econòmics i humans per a polítiques actives d’ocupació és prioritari. Però no és suficient amb incrementar la dotació pressupostària sinó que cal un redisseny de les polítiques actives, amb un major pes de les accions formatives i orientatives i amb una millor adequació de la formació que s’ofereix als requeriments del teixit productiu.

Així mateix, i atenent a l’experiència de països de l’entorn, recuperar una regulació diferenciada per edat del salari mínim podria contribuir de manera favorable a una major ocupabilitat dels joves, especialment d’aquells sense experiència i amb menor nivell formatiu. D’ençà 1998 Espanya té regulat el salari mínim de caràcter universal, sense cap distinció per trams d’edat. Recuperar l’esquema previ, en que s’establien nivells diferents per als més joves permetria aproximar-nos als models de països veïns i afavorir la transició de l’educació al mercat de treball.

I finalment, un dels principals problemes que afronten els joves és el de les elevades taxes de temporalitat que, com s’ha indicat en les pàgines anteriors, són majoritàriament involuntàries i aboquen als joves a una elevada rotació laboral, més períodes d’atur, menor nivell d’ingressos i menors incentius per a la formació en el lloc de treball, tant per part del treballador com de l’empresa. Aquest és un problema, a més, que no és exclusiu de la població jove, sinó que la dualitat és un tret característic del mercat laboral espanyol i català que s’arrossega d’ençà els noranta i que ha acabat sent una via per abaratir els costos laborals de les empreses, fet que explica la baixa taxa de conversió de contractes temporals en indefinits. Racionalitzar les modalitats contractuals continua sent una assignatura pendent de les diverses reformes laborals que s’han adoptat en els darrers anys.


Referències Bibliogràfiques

Arellano, F. A. i Jansen, M. (2014) “Salario mínimo interprofesional y empleo juvenil ¿necesidad de cambios?”, Información Comercial Española núm. 881, noviembre-diciembre pp. 121-131.

Banerji, A. et al. (2014) “Youth Unemployment in Advanced Economies in Europe: searching for solutions”, IMF Staff Discussion Note núm 14/11.

Card, D., Kluve, J. i Weber, A. (2010) “Active Labour Market Policy Evaluations: A Meta-Analysis”, The Economic Journal, vol. 120, núm. 548.

Cedefop (2015) Skill supply and demand up to 2025. Spain.

Dolado, J. J. i Felgueroso, F. (1997) “Los efectos del salario mínimo: evidencia empírica para el caso español”, Moneda y Crédito núm 204 pp. 213-263

Dolado, J. et al. (2013) “Youth Labour Market Performance in Spain and its Determinants: A Micro-Level Perspective”, OECD Economics Department Working Papers, No. 1039

García López, J. R. (2014) “El desempleo juvenil en España”. Información Comercial Española: Revista de Economía, núm 881, pp. 11-28.

IVIE (2013) El abandono educativo temprano: anàlisis del caso español. Monografías.

OCDE (2010) Off to a Good Start? Jobs for Youth. Paris.

OCDE (2014) Estudios económicos de la OCDE. España. Setembre.

Schmitt, J. (2013) “Why does the Minimum Wage have no Discernible Effect on Employment?” CEPR Report. Washington.

Serrano, L. i Soler, A. (2015) “La formación y el empleo de los jóvenes españoles. Trayectoria reciente y escenarios futuros”, Fundación BBVA. Informes.

Tribunal de Cuentas Europeo (2017) ¿Han sido determinantes las políticas de la UE en cuanto al desempleo juvenil?. Evaluación de la Garantía Juvenil y de la Iniciativa de Empleo Juvenil. Informe especial núm 5/2017.

Back to Top

Document information

Published on 11/05/18
Accepted on 11/05/18
Submitted on 26/02/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 1
Recommendations 0

Share this document