Abstract

En aquesta ponència es presenta, en primer lloc, les dades bàsiques de la formació universitària a Catalunya, atenent especialment als titulats i les seves característiques. En segon lloc, s’analitzen els treballs més recents i significatius, tant en l’àmbit espanyol com català, sobre la inserció laboral dels graduats universitaris, amb més deteniment en el segon, on és cabdal la feina que porta a terme l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. Finalment, el darrer apartat es dedica a proposar mesures per a millorar l’ocupabilitat dels graduats, en el present i en un futur que s’emmarca en l’economia digital.



1. Introducció

Al sistema universitari català, format per dotze institucions (onze presencials –set públiques i quatre privades- i una a distància) actualment es matriculen cada curs més d’un quart de milió d’alumnes i surten entorn a 50.000 nous titulats, que se sumen als graduats superiors universitaris ja existents al mercat laboral català, que l’any 2016 era superior a 1,2 milions. La inserció al mercat de treball d’aquesta quantitat ingent de persones amb formació superior és un àmbit d’especial interès i l’objectiu ha de ser, en aquest sentit, que hi encaixin de la millor manera possible, per tal de que, per una banda, puguin contribuir positivament a l’increment de la productivitat i al creixement econòmic de la nostra societat i, per l’altra, se’n pugui treure la màxima rendibilitat de la inversió pública i privada que s’haurà abocat en el seu procés de formació.

Aquesta ponència consta de tres apartats, a banda d’aquesta introducció i un darrer apartat de conclusions. En el primer es presenten breument les dades bàsiques de la formació universitària a Catalunya. El segon, sobre la inserció dels graduats universitaris al mercat laboral, es composa de tres subapartats. En el primer es constaten els millors resultats laborals dels que són graduats superiors, en comparació amb el conjunt de la població. En el segon s’analitzen els estudis més recents existents a l’Estat espanyol sobre la inserció laboral dels graduats universitaris, el que permet comparar els resultats, en els principals indicadors d’inserció, dels titulats catalans amb els del conjunt de l’Estat. En el tercer subapartat, finalment, l’atenció es posa en els estudis que realitza l’AQU (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya), a partir d’enquestes als titulats de les universitats catalanes i també als ocupadors que han contractat a graduats recentment. En el tercer apartat de la ponència es plantegen algunes recomanacions per a millorar l’encaix dels graduats universitaris al mercat de treball, tant al present, com al futur, on el gran repte serà, principalment, adaptar-se a la disrupció que suposarà el nou context de l’economia digital, de la mà dels sistemes ciber-físics, els robots autònoms, l’internet de les coses o el big data.

2. Dades bàsiques de la formació universitària a Catalunya

El sistema universitari català està format per dotze universitats, set d’elles públiques presencials (l’Autònoma de Barcelona, la de Barcelona, la de Girona, la de Lleida, la Politècnica de Catalunya, la Pompeu Fabra i la Rovira i Virgili), quatre privades presencials (l’Abat Oliba CEU, la Internacional de Catalunya, la Ramon Llull i la de Vic-Central de Catalunya) i una universitat a distància, no presencial, la Oberta de Catalunya (universitat que presta un servei públic però que s’organitza mitjançant gestió privada, a través d’una fundació).

El total d’alumnes matriculats al sistema universitari català el curs 2015-2016, el darrer amb dades definitives en el moment de redactar aquesta ponència, era de 258.679, seguint la informació extreta de l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya), elaborada a partir de les dades del Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, àmbit d’Universitats i Recerca. D’aquesta xifra, una mica més de vuit de cada deu pertanyien al nivell de grau universitari, entorn al 13% eren estudiants de màster oficial i la resta, prop del 6,5%, eren alumnes de doctorat.

Al mateix curs, 32.891 persones van sortir del sistema universitari català amb una titulació que certificava la seva formació universitària de grau, a les que cal afegir les 14.367 que es varen graduar en un màster oficial. A més, el nombre de nous doctors en aquell curs va ser de 3.489, atenent a les tesis llegides. Així doncs, al curs 2015-2016 un total de 50.747 persones van aconseguir una nova titulació universitària al conjunt del sistema universitari català.

Atenent al conjunt de titulats de grau i màster, el gràfic 1 ofereix la seva distribució per universitats i el gràfic 2, com es reparteixen per branques de coneixement. Al quadre 1 es mostra l’índex d’especialització de cada universitat en cada branca, comparat amb el global del sistema universitari català. En primer lloc, cal indicar que pràcticament vuit de cada deu titulats sortien de les universitats públiques presencials catalanes, el 12,7% de les privades presencials i el 7,9% de la Oberta de Catalunya. En segon lloc, prop del 55% dels titulats provenien de tan sols tres universitats: la de Barcelona, la principal, d’on sortien el 23,3% dels graduats; l’Autònoma de Barcelona (18%) i la Politècnica de Catalunya (13,3%). Si a aquestes se li sumen la Pompeu Fabra, la Oberta de Catalunya, de caire no presencial, i la Ramon Llull, la privada presencial més important del sistema universitari català, el grau de concentració dels titulats el curs 2015-2016 arribava al 79,2%.

Gràfic 1. Distribució dels titulats de graus i màsters oficials del sistema universitari català per universitats, curs 2015-2016 (en %)

Review Alvarez 2018a 4889 graph1.png

Font: Idescat

Gràfic 2. Distribució dels titulats de graus i màsters oficials del sistema universitari català per branques de coneixement, curs 2015-2016 (en %)

Review Alvarez 2018a 2931 graph2.png

Font: Idescat

Quadre 1. Índex d’especialització de les universitats catalanes per branques de coneixement, segons titulats, curs 2015-2016 (en %)

Ciències socials i jurídiques Enginyeria i arquitectura Arts i humanitats Ciències de la salut Ciències
Sistema universitari públic 88,5 110,8 113,3 103,8 121,6
Universitat de Barcelona 98,7 12,6 164,0 127,8 195,2
Universitat Autònoma de Barcelona 88,3 31,1 154,8 150,4 168,5
Universitat Politècnica de Catalunya 10,8 484,9 0,0 9,3 13,7
Universitat Pompeu Fabra 150,6 42,9 112,0 46,2 35,5
Universitat de Girona 108,3 69,4 84,7 105,0 134,3
Universitat de Lleida 95,1 76,6 100,1 154,4 57,2
Universitat Rovira i Virgili 104,3 66,0 81,7 136,2 93,8
Sistema universitari privat 142,0 54,0 33,6 99,2 27,4
Universitat Ramon Llull 152,0 70,7 29,1 60,2 19,6
Universitat de Vic- Central de Catalunya 131,1 29,6 72,2 116,9 73,4
Universitat Internacional de Catalunya 84,4 45,6 7,1 283,8 0,0
Universitat Abat Oliba CEU 206,2 0,0 0,0 14,5 0,0
Universitat Oberta de Catalunya 147,5 65,2 73,3 63,5 0,0


Nota: L’índex d’especialització es calcula com (Tij /Tj) / (Tit /Tt), on T fa referència als titulats de grau i màsters oficials, i es la branca de coneixement, j la universitat i t el total, és a dir, el valor pel conjunt del sistema universitari català. Un valor superior a 100 indica que, en comparació amb el conjunt del sistema universitari català, la universitat j està especialitzada a la branca i, prenent aquesta variable T de titulats.

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Idescat

En tercer lloc, per branques de coneixement, la de ciències socials i jurídiques era la preponderant, amb el 47,3% del total de titulats de graus i màsters oficials al sistema universitari català. A aquesta branca la seguien, ja de lluny, la d’enginyeria i arquitectura (amb el 19% dels graduats) i ciències de la salut (17,9%). Entorn al 7% i al 9%, respectivament, dels graduats corresponien a les branques de ciències i arts i humanitats. Finalment, pel que fa a l’índex d’especialització de les universitats catalanes per branques de coneixement, s’observa que hi havia un clara especialització (índex per sobre del 125%, comparat amb el global del sistema universitari català) de la Universitat de Barcelona i de l’Autònoma de Barcelona en arts i humanitats, ciències i ciències de la salut, de la Politècnica de Catalunya en, lògicament, enginyeria i arquitectura, de la Pompeu Fabra en ciències socials i jurídiques, igual que succeeix amb la Oberta de Catalunya i les privades presencials Ramon Llull, Vic-Central de Catalunya i Abat Oliba CEU, de la Universitat de Girona en ciències i de la Universitat de Lleida, la Rovira i Virgili i, sobretot, la Internacional de Catalunya en ciències de la salut.

Des del punt de vista del gènere, el 56,9% dels titulats eren dones al sistema universitari català el curs 2015-2016. Per universitats, en 10 de les 11, les dones titulades eren majoria. Els màxims percentatges s’assolien a la Universitat de Barcelona, amb pràcticament un 65% i a la Internacional de Catalunya (64,3%). A l’extrem oposat, la Universitat Politècnica de Catalunya, on menys de 3 de cada 10 titulats eren dones. Aquesta situació té molt a veure amb l’especialització per branques de coneixement de les universitats, donat que on més majoria representaven les dones era a ciències de la salut (més de 7 de cada 10) i a arts i humanitats (el 65%) i a on menys visibilitat tenien era a enginyeria i arquitectura (27,5%), l’única, de fet, on eren minoria. A les dues primeres branques, tant la Universitat de Barcelona –a arts i humanitats- com la Universitat Internacional de Catalunya –a ciències de la salut- són les més especialitzades del sistema universitari català, mentre que a enginyeria i arquitectura, la universitat clau catalana és la Politècnica de Catalunya.

A més del volum de titulats que surten cada curs del sistema universitari català, les característiques principals dels quals s’ha comentat més amunt, també resulta interessant analitzar quin és el percentatge de població en edat de treballar -entenent aquesta com aquella que té 16 i més anys- que està en possessió d’una titulació de nivell superior universitari. Doncs bé, segons les dades d’Idescat, l’any 2016 a Catalunya una de cada cinc persones en aquesta esmentada franja d’edat tenia una titulació universitària, percentatge que arribaria al 30% si se li sumen aquells que tenen una titulació de nivell superior encara que no universitària (formació professional de grau superior). Per sexes, hi havia més dones amb titulació superior que homes (31,2% front el 29%, especialment degut al nivell universitari: 22,3% front el 17,9%) i per edat, quant més grans, menys percentatge amb titulació superior, de tal manera que aquesta proporció era del 16% per als de 55 i més anys i de més del 45% per als de 25 a 44 anys.

En perspectiva internacional, i atenent a les dades de l’Eurostat sobre la població adulta entre 25 i 64 anys d’edat, el percentatge català de població amb un nivell d’estudis superior només era inferior al de vuit dels 28 països de la Unió Europea (comptant-hi encara el Regne Unit). Aquests vuit eren Irlanda, Finlàndia, Luxemburg, el Regne Unit, Xipre, Suècia, Lituània i Estònia. La dada catalana, del 38,6%, era superior en pràcticament vuit punts a la del conjunt de la UE-28 (30,7%) i en tres punts a la de l’Estat espanyol (gràfic 3). Atenent a la franja d’edat dels 30 al 34 anys, la situació comparada catalana no era tan avantatjosa, donat que era superada per 14 països dels 28 de la UE. Tot i així, la dada, del 43,1%, era quatre punts major que la registrada pel conjunt de la UE-28 i estava tres punts per sobre de l’espanyola. L’objectiu de la UE a la seva estratègia 2020 en aquest indicador és del 40%, llindar que ja superava Catalunya el 2016, i del 44% per al conjunt de l’Estat espanyol, xifra que estava a menys d’un punt percentual de ser assolida quatre anys abans per Catalunya.

Gràfic 3. Percentatge de població amb titulació superior, any 2016, comparació internacional

Review Alvarez 2018a 6853 graph3.png

Font: Eurostat

3. Inserció dels graduats universitaris al mercat de treball

3.1 El mercat de treball per als graduats superiors

Està àmpliament documentat que els resultats al mercat de treball dels titulats són millors quant major sigui el nivell de formació que han assolit. En particular, els graduats en educació superior tenen majors taxa d’activitat i ocupació que els que tenen un nivell inferior d’estudis i també una taxa d’atur més reduïda. En el cas català, en concret, per l’any 2016 es pot observar (quadre 2) que la taxa d’activitat d’un graduat superior era un 27% superior al del conjunt de la població de 16 i més anys, la taxa d’ocupació era un 32% més elevada i la taxa d’atur gairebé la meitat (8,7% front el 15,7%). A l’esmentat quadre 2, així mateix, es pot observar, en comparar les dades catalanes amb les del conjunt de l’Estat espanyol, que la situació era clarament millor per Catalunya, especialment pel que fa a l’educació superior. Així, la taxa d’activitat el 2016 era prop de quatre punts percentuals major, la taxa d’ocupació prop de sis punts superior i la taxa d’aturs tres punts percentuals més reduïda. A banda d’aquests resultats, els titulats superiors també es caracteritzen diferencialment per aconseguir més guanys pel seu treball que els que tenen menor nivell d’estudis i, pel que fa als ocupats, solen gaudir de millors condicions de treball i de contractació (jornada a temps complet, contracte indefinit, etc), tal com es pot comprovar, per exemple, a Fundación CYD (2017).

Quadre 2. Taxa d’activitat, ocupació i atur, segons nivell de formació assolit, any 2016 (en %), població de 16 i més anys

Taxa d'activitat Taxa d'ocupació Taxa d'atur
Espanya Catalunya Espanya Catalunya Espanya Catalunya
Total 59,2 62,0 47,6 52,3 19,6 15,7
Analfabets 11,2 11,5 6,4 7,0 43,1 39,0
Estudis primaris incomplerts 12,6 11,9 7,7 8,2 38,4 30,8
Educació primària 26,6 26,7 17,6 19,1 33,7 28,3
Primera etapa d'educació secundària i similar 61,7 64,0 45,6 50,2 26,1 21,6
Segona etapa d'educació secundària, amb orientació general 61,2 67,9 50,1 57,7 18,1 15,0
Segona etapa d'educació secundària, amb orientació professional 78,3 79,8 62,2 64,7 20,6 18,9
Educació superior 80,8 84,5 71,4 77,2 11,7 8,7


Font: INE

3.2 Estudis sobre inserció laboral dels graduats universitaris a Espanya

L’anàlisi detallat del procés d’inserció laboral dels graduats universitaris a l’Estat espanyol ha estat ple de mancances d’informació i de dades homogènies que abastessin la totalitat del sistema i que es reproduïssin de manera recurrent en el temps per a procedir al seu tractament longitudinal. El més recent que es té actualment, en aquest context, és la informació aportada per dos estudis publicats fa 3-4 anys, un primer liderat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport i un altre encapçalat per l’Institut Nacional d’Estadística (INE). El primer es basa en les dades sobre la vida laboral dels afiliats a la Seguretat Social, facilitades pel Ministeri d’Ocupació, que es creuen amb les dades dels graduats universitaris en poder del Ministeri d’Educació. L’estudi analitza, en concret, la situació dels titulats universitaris del curs 2009-2010, a tots els nivells, grau i similar (és a dir, antics estudis de primer i segon cicle), màster oficial i doctorat, al març dels quatre anys posteriors, començant el 2011 i finalitzant el 2014. Les variables de les que s’ofereixen informació fan referència a la taxa d’afiliació, als afiliats a la Seguretat Social en règim d’autònoms, al grup de cotització dels afiliats i, pel que fa als afiliats a la Seguretat Social per compte d’altri, el tipus de contracte, la jornada laboral i la base mitjana de cotització anual (guanys) dels que treballaven a jornada completa. El segon estudi, el de l’INE, és l’Enquesta d’Inserció Laboral de Titulats Universitaris. Durant sis mesos, entre el setembre del 2014 i el febrer del 2015, es van enquestar els graduats en estudis de grau i similar al curs 2009-2010 sobre la seva situació laboral i l’evolució seguida al mercat de treball, a més de les seves opinions sobre la carrera estudiada o el treball que desenvolupaven. Es va aconseguir, finalment, una mostra d’uns 30.000 titulats. Les variables més destacades que es van poder obtenir de l’estudi són les relatives a la situació laboral en el moment de l’enquesta, i, respecte als que treballaven en aquell moment, on treballaven geogràficament, la seva situació professional, el tipus de jornada, el grup ocupacional on desenvolupaven les seves tasques, si es percebien subjectivament com a sobrequalificats o si treballaven a la seva pròpia àrea d’estudis. Tal i com es contempla a Parellada i Álvarez (2016), en comparació amb el projecte del Ministeri de Educació, el de l’INE suposa poder obtenir informació també sobre la situació i evolució dels graduats que no figuren d’alta a la Seguretat Social (aturats, inactius, els que treballen a l’estranger o aquells que treballen a Espanya però no estan afiliats al règim general o d’autònoms de la Seguretat Social) i permet analitzar aspectes o variables que no es poden obtenir dels registres de la Seguretat Social, de tipus més personal o de valoració. El problema és que no està previst repetir a curt termini l’Enquesta d’inserció per part de l’INE, per la qual cosa no està clar si es podran tenir dades recurrents sobre el procés d’inserció laboral dels graduats del sistema universitari espanyol; en canvi, sí que sembla que l’estudi del Ministeri, menys exhaustiu, serà actualitzat en breu.

Al gràfic 4 i al quadre 3 es presenten els principals resultats comparats de Catalunya i el conjunt de l’Estat espanyol en aquests dos estudis esmentats. Al gràfic 4 s’utilitzen les dades de l’enquesta de l’INE per a visualitzar la situació espanyola i catalana en els principals indicadors relacionats amb la inserció laboral dels graduats universitaris de nivell de grau i similar (antic cicles). I al quadre 3 s’utilitzen les dades de l’estudi del Ministeri, respecte als principals indicadors d’inserció laboral que es poden construir a partir de la informació de la vida laboral de la Seguretat Social. La situació que es mostra és la assolida quatre anys després d’acabar la titulació universitària de grau (o de primer i segon cicle), tot diferenciant per la branca de coneixement en la que s’ha graduat l’alumne.

Gràfic 4. Principals indicadors d’inserció laboral, comparació Espanya-Catalunya, titulats en graus i estudis de primer i segon cicle al curs 2009-2010, situació a finals del 2014/principis de 2015

Review Alvarez 2018a 9180 graph4.png

Font: INE. Enquesta d’Inserció Laboral de Titulats Universitaris

Del gràfic 4 es pot treure la conclusió de que la inserció laboral dels graduats universitaris catalans era millor que la corresponent als titulats del conjunt del sistema universitari de l’Estat espanyol. Efectivament, en primer lloc, el percentatge dels que estaven treballant quatre anys després d’acabar la titulació era uns set punts percentuals superior en el cas català i dels que estaven a l’atur, set punts més reduït. En segon lloc, atenent als que estaven treballant, el percentatge dels que ho feien de becari o en pràctiques o bé amb un contracte precari, de caire temporal, era menor en uns tres punts percentuals (en contraposició, el percentatge que treballava contractat de manera indefinida era prop de set punts percentuals més elevat en el cas català). Finalment, atenent a la feina desenvolupada, l’encaix dels graduats del sistema universitari català era clarament millor que el del conjunt de titulats a les universitats espanyoles, de tal manera que el percentatge d’aquells que treballaven a l’àrea que havien estudiat o una relacionada era més de dos punts percentuals superior. Igual succeïa amb la sobrequalificació objectiva, en el sentit de que els que treballaven en ocupacions que no eren d’alta qualificació (enteses aquestes com les de directors i gerents, tècnics i professionals científics i intel·lectuals i tècnics i professionals de suport) significaven entorn a dos punts percentuals menys en el cas català que en l’espanyol, mentre que la sobrequalificació auto percebuda, subjectiva (els graduats opinaven que no era necessari un títol universitari per a realitzar la seva feina) era tres punts percentuals més reduït. Per l’altra banda també és destacable que eren menys percentualment els titulats catalans que treballaven a l’estranger, en comparació amb els titulats del conjunt de l’Estat, així com d’empresari o treballador independent, o bé a jornada completa.

Al quadre 3, amb les dades procedents de la Seguretat Social, es poden extreure dues conclusions rellevants. En primer lloc, es confirmen els millors resultats d’inserció laboral, en general, per als graduats universitaris del sistema català, si els comparem amb els titulats del conjunt de l’Estat espanyol. Així, registraven una major taxa d’afiliació i, per als que estaven afiliats a la Seguretat Social per compte d’altri, hi havia més percentatge de contractats indefinidament (per tant, amb més estabilitat, a priori, al lloc de treball) i obtenien més guanys: la base mitjana de cotització anual (considerant treballadors a jornada completa) era prop del 8% superior en el cas català. La discrepància amb les dades de l’Enquesta de l’INE vindria de l’encaix entre estudis i feina, donat que hi havia més percentatge de titulats espanyols afiliats a la Seguretat Social a grups de cotització universitaris que no pas catalans, quan la sobrequalificació, tant objectiva com subjectiva, amb les dades de l’INE havíem vist que era inferior per als titulats al sistema universitari català. També igual que amb les dades de l’INE, amb les de l’estudi del Ministeri, provinents de la Seguretat Social, trobem que eren menys percentualment els titulats catalans en règim d’autònoms, així com els que treballaven a jornada completa.

Quadre 3. Indicadors d'inserció laboral. Situació al març de 2014 dels titulats en graus i estudis de primer i segon cicle en el curs 2009-2010, segons registres de la vida laboral de la Seguretat Social, per branques de coneixement. Comparació Espanya-Catalunya

Taxa d'afiliació (%) % d'autònoms % contractats indefinits % jornada a temps complet % grup de cotització universitari Base mitjana de cotització anual (€)
Total Espanya 64,4 10,3 50,7 74,2 55,5 23.736
Catalunya 72,2 9,6 58,7 73,2 51,8 25.592
Ciències socials i jurídiques Espanya 63,8 8,7 52,2 68,8 44,7 22.798
Catalunya 73,4 8,2 61,7 69,5 42,4 24.951
Enginyeria i arquitectura Espanya 67,2 10,9 61,9 91,5 61,4 25.738
Catalunya 73,0 10,2 71,2 91,8 56,0 28.161
Arts i humanitats Espanya 48,8 11,8 41,2 57,8 50,6 22.105
Catalunya 57,8 12,3 49,2 57,7 45,8 22.646
Ciències de la salut Espanya 71,4 15,3 33,8 72,5 88,2 25.506
Catalunya 76,5 15,9 35,7 62,9 86,4 26.569
Ciències Espanya 63,7 8,8 41,8 79,2 62,9 20.406
Catalunya 69,1 5,5 47,2 80,0 56,4 21.694


Nota: La taxa d'afiliació es refereix al percentatge dels titulats que estan donats d'alta a la Seguretat Social. D'ells també s'indica el percentatge que ho estan en el règim d'autònoms i el percentatge que consta en grups de cotització de tipus universitari. El percentatge de contractats indefinits i amb jornada a temps complet es refereix als titulats donats d'alta a la Seguretat Social per compte d'altri. La dada de la base de cotització va relacionada amb els titulats afiliats a la Seguretat Social per compte d'altri a temps complet.

Font: Ministeri d'Educació, Cultura i Esport

En segon lloc, per branques de coneixement, els millors resultats d’inserció laboral es constataven, en termes generals, per a l’àrea de ciències de la salut i d’enginyeria i arquitectura. Així, a la variable de taxa d’afiliació, tant a Catalunya com a Espanya, el resultat més elevat el registraven els graduats a ciències de la salut. Respecte als que treballaven, aquells amb més percentatge contractat indefinidament eren els de l’àrea d’enginyeria i arquitectura i també eren ells els que més treballaven percentualment a jornada completa. El millor encaix, per altra banda, això és, els que estaven percentualment més inscrits a un grup de cotització universitari en els registres que consten a la Seguretat Social eren els titulats a ciències de la salut. Finalment, els que més cobraven, és a dir, els que major base mitjana de cotització registraven, eren els titulats a carreres d’enginyeria i arquitectura i, seguidament, els de ciències de la salut.

3.3 Estudis sobre inserció laboral dels graduats universitaris a Catalunya

A Catalunya, l’AQU (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari a Catalunya) porta més d’una dècada realitzant sistemàticament de manera periòdica estudis d’inserció laboral dels graduats al sistema universitari de Catalunya, a partir d’enquestes, la qual cosa ha permès tenir una informació longitudinal detallada, des del punt de vista del titulat, del seu procés d’inserció al mercat laboral. Això ha possibilitat que a hores d’ara es pugui disposar al nostre país d’una de les millors bases de dades a nivell europeu d’inserció laboral dels graduats universitaris. En comparació amb l’enquesta de l’INE, a més a més, profunditza en qüestions relatives a les competències, així com tracta les vies d’inserció al mercat de treball. Per l’altra banda, l’AQU també ha impulsat recentment un estudi d’ocupadors per a tenir la visió de la inserció laboral dels graduats universitaris a Catalunya des de l’altre perspectiva, des de la d’aquells que han de donar-los feina.

L’enquesta d’inserció laboral a titulats, que va començar a realitzar-se el 2001, porta ja sis edicions (2001, 2005, 2008, 2011, 2014 i 2017), pel que fa a les diferents promocions de graduats universitaris en el nivell de grau i antics estudis de primer i segon cicle. També s’han fet quatre edicions de l’estudi d’inserció laboral dels titulats al doctorat (2008, 2011, 2014 i 2017) i dues en el cas dels graduats al màster oficial (2014 i 2017)1. L’enquesta 2017 ha estat impulsada per les universitats públiques catalanes a través dels consells socials, per les universitats privades, així com per 31 centres adscrits. Pel que fa als titulats en grau i antics cicles, es va adreçar, a començaments del 2017, als graduats el curs 2012-2013 (excepte pel que fa a Medicina –que va ser el curs 2009-2010) i es va aconseguir enquestar finalment a 17.458 graduats, que representaven el 51,6% dels titulats possibles.

Per l’altra banda, de l’estudi dels ocupadors, finançat íntegrament per l’Obra Social de la Fundació Bancària “La Caixa”, se n’ha fet una edició (2014-2016) i està en marxa la segona (2017-2019). A aquest estudi no tan sols es realitza una enquesta general per al conjunt dels sectors econòmics, sinó que també se’n fan d’individualitzades i adaptades a sectors concrets, per a conèixer en més detall l’adequació de la formació i competències dels graduats recents de les universitats catalanes a les necessitats concretes sectorials de les empreses del nostre país. L’objectiu d’aquest estudi d’ocupadors, a banda de complementar l’enquesta d’inserció laboral dels graduats, és, segons l’AQU, que serveixi a les universitats per a desenvolupar polítiques de millora en el sistema universitari pel que fa a l'oferta acadèmica i als programes formatius, i acostar així la formació universitària a les necessitats del mercat laboral. A la primera edició es va estudiar amb més deteniment els sectors d’ensenyament, medicina, infermeria i funció pública. Mentre que a l’edició que ara està en marxa s’estudiaran específicament fins a 16 sectors: humanitats i industries culturals, disseny artístic, funció pública, serveis jurídics, mitjans de comunicació, activitats financeres i assegurances, consultories, turisme, centres educatius, infermeria, medicina, biociències, farmàcia, TIC, enginyeries de la producció i logística, i construcció. A més de l’enquesta, que va donar resultats quantitatius per a aquests quatre sectors específics i el conjunt de la resta (l’enquesta va tenir lloc el 2014 i se’n van publicar els seus resultats el 2015), es va realitzar un estudi qualitatiu, durant el 2015, amb l’objectiu d’aprofundir en els resultats, consistent en grups de discussió i entrevistes específiques per branques d’activitat amb empresaris i professionals (més de 100 hi van participar)2,3.

Pel que fa a l’estudi d’inserció laboral dels titulats en grau i similar, l’enquesta de l’AQU preguntava per factors relacionats amb l’ocupació, com si s’està treballant, en atur o inactiu tres anys després d’acabar la carrera, quant de temps s’ha trigat en trobar una feina després de titular-se o quines han estat les vies d’inserció usades; per factors sobre la qualitat de l’ocupació, com l’adequació dels estudis a la feina, tipus de contracte, guanys obtinguts, etc.; i també sobre les competències adquirides amb els estudis, nivell obtingut i utilitat per a la feina que realitza, el que permet veure on hi ha més i menys dèficits competencials.

Al quadre 4 i gràfic 5 es mostren els principals resultats. En primer lloc, al quadre 4, per al darrer estudi, el del 2017, es presenten els principals indicadors d’inserció laboral que podem trobar a partir de les dades de l’enquesta, tot diferenciant-los per branca de coneixement. En segon lloc, al gràfic 5, es presenta l’evolució seguida en les tres darreres edicions de l’estudi4 pels esmentats indicadors d’inserció laboral. Són tres edicions que abasten un període que es caracteritza per anar d’una situació de crisi el 2011, a una altra, paulatinament, de recuperació econòmica, després d’un primer moment d’aprofundiment de la situació negativa al mercat laboral (2011-2013, tant des del punt de vista quantitatiu com també qualitatiu i de devaluació salarial).

Quadre 4. Principals indicadors d’inserció laboral, per branques de coneixement, titulats al sistema universitari català en grau i antics cicles, situació a principis de 2017 dels graduats el 2012-2013.

Arts i

Humanitats

Ciències Socials i

Jurídiques

Ciències Ciències

de la Salut

Enginyeria i

Arquitectura

Total
% d'ocupats 82,6 89,7 84,7 89,5 93,2 89,3
% funcions no universitàries 33,7 17,2 25,1 13,3 12,5 20,0
% indefinits 38,8 54,0 38,4 36,6 61,8 49,9
% temporals 39,6 34,5 44,7 46,2 21,4 35,2
% autònoms 15,2 8,8 3,6 13,3 13,9 10,9
% a temps complet 59,6 78,8 77,5 63,4 92,3 76,7
Guanys: % de fins a mileurista 40,7 20,4 21,8 26,0 8,6 19,8
Guanys: % de més de dosmileurista 19,4 37,7 37,0 34,4 65,7 42,9
% treballant a l'estranger 4,8 2,5 5,2 3,4 5,0 3,6


Nota: Es consideren universitats presencials, públiques i privades. Els guanys van referits als que treballen a temps complet, i són bruts anuals, dividits per 12 mesos.

Font: AQU (2017)

Del quadre 4 se’n poden extreure conclusions semblants a les analitzades més amunt amb dades del conjunt de l’Estat espanyol. Això és, que els millors resultats d’inserció laboral es registren, en general, a l’àrea d’enginyeria i arquitectura i estaria a l’altre extrem, arts i humanitats. Per exemple, així succeeix si ens fixem en el percentatge que estava ocupat a principis del 2017 d’aquells que es van titular el curs 2012-2013: màxim del 93,2% pels de la branca d’enginyeria i arquitectura i mínim del 82,6% per a arts i humanitats. Atenent als que treballaven, el percentatge d’aquells que no desenvolupaven funcions relacionades amb un nivell universitari, és a dir, que estaven clarament sobrequalificats anava d’un mínim del 12-13% per als d’enginyeria i arquitectura i ciències de la salut al màxim de més d’1 de cada 3 dels titulats a arts i humanitats. La màxima proporció, per altra banda, de contractats indefinits i la mínima de temporals es registrava també per als enginyers: del 62% i 21,4%, respectivament; a l’igual que succeeix amb la jornada laboral: el 92,3% dels titulats en 2013 en enginyeria i arquitectura que treballaven al començament del 2017 ho feien a temps complet, front el mínim inferior al 60% dels graduats a arts i humanitats. Pel que fa als guanys percebuts, i atenent a aquells que treballaven a temps complet, específicament, els que cobraven mensualment en brut més de 2.000 euros significaven gairebé dos de cada tres a enginyeria i arquitectura (65,7%) front el menys d’un de cada cinc dels titulats a arts i humanitats (19,4%). En sentit contrari, els percentatges corresponents respectius de fins a mileuristes eren del 8,6% i 40,7%. Finalment, es pot esmentar que on hi havia percentualment més autònoms era entre els graduats a arts i humanitats (15,2%), estant al cantó oposat els de ciències (3,6%), mentre que els que treballaven a l’estranger eren molts pocs percentualment, oscil·lant les proporcions des del 5% aproximadament dels graduats a ciències i enginyeria i arquitectura al 2,5% dels de ciències socials i jurídiques.

Al gràfic 5, en primer lloc, pel que fa al percentatge d’ocupats, s’observa que la dada del 2017, del 89,3%, suposa una millora respecte a la del 2014, de prop de cinc punts percentuals, després de la caiguda de quatre punts que es va registrar des de l’estudi de 2011 al 2014. Del 2008 al 2011 també es va observar una reducció de cinc punts, si s’atén en aquest cas als titulats al conjunt del sistema públic universitari català. Per la qual cosa es comprova que la taxa d’ocupació dels graduats catalans ha tingut un comportament totalment procíclic a la darrera dècada. Atenent a aquells que estaven treballant en el moment de l’enquesta, dos de cada 10, a l’estudi de 2017, no desenvolupaven tasques universitàries, per tant, estaven clarament sobrequalificats. Aquest percentatge ha baixat respecte de l’estudi de 2014 (dos punts percentuals), el que contrasta amb el fort augment observat des del 2011 al 2014 (de prop de set punts). Entre 2008 i 2011 (titulats del sistema públic) ja es va registrar un increment. Una altra cop, doncs, l’evolució ha estat marcada pel cicle econòmic clarament (crisis, més sobrequalificació; recuperació, menys).

Gràfic 5. Principals indicadors d’inserció laboral, titulats al sistema universitari català en grau i antics cicles, situació dels graduats tres anys abans

Review Alvarez 2018a 7570 graph5.png

Nota: Es consideren universitats presencials, públiques i privades. Els guanys van referits als que treballen a temps complet, i són bruts anuals, dividits per 12 mesos.

Font: AQU (2011, 2014 i 2017)

Pel que respecta a l’estabilitat laboral, el 2017, d’aquells titulats (al sistema universitari català en grau i antic cicles al curs 2012-2013) que estaven treballant, un de cada dos gaudia d’un contracte indefinit, mentre que el 35,2% tenien un contracte temporal (la resta eren becaris, treballaven en negre, o eren autònoms). Respecte del 2014, la temporalitat s’ha estancat i el percentatge d’indefinits ha pujat prop de dos punts, en paral·lel al període de recuperació que estem experimentant. Comparant les dades de l’estudi del 2011 amb les del 2014, l’efecte de la crisi és evident en registrar-se un augment de la temporalitat d’uns quatre punts i una reducció de la contractació indefinida de set punts. Comparant els resultats de l’estudi del 2008 amb el del 2011 (titulats del sistema universitari públic català) ja s’havia produït un deteriorament (la temporalitat va pujar uns tres punts i el percentatge d’indefinits va baixar prop de 3,5 punts).

El percentatge que treballava a temps complet, del 76,7%, també s’ha recuperat lleugerament, si es comparen els resultats de l’estudi de 2017 amb el de 2014 (poc més de dos punts percentuals), després d’experimentar una davallada de deu punts si comparem la situació el 2014 dels titulats tres anys abans amb la de la promoció 2006-2007 a l’any 2011. Del 2008 al 2011 ja s’havia produït una disminució, d’uns quatre punts percentuals (titulats del sistema universitari públic). De nou, doncs, el comportament a la darrera dècada s’ha mostrat totalment procíclic. Cosa que també ocorre, de manera molt clara, amb els guanys. Així, el percentatge d’aquells com a molt mileuristes entre els que estaven treballant el 2017 i s’havien titulat tres anys abans a les universitats catalanes (del 19,8%) ha baixat dos punts i els d’aquells que guanyaven més de 2.000 euros bruts mensuals (del 42,9%) ha pujat cinc punts percentuals si es compara amb l’estudi del 2014 (situació a començaments d’aquell any dels que es graduaren el 2010). Entre l’estudi de 2011 i 2014, en canvi, el percentatge dels que menys guanyaven havia pujat gairebé 10 punts i el dels que més ingressos obtenien havia baixat prop de nou punts.

Finalment, es pot destacar que el percentatge dels que treballaven per compte propi (eren autònoms) era bastant reduït, del 10,9%, pràcticament la mateixa xifra que a l’estudi de 2014 i prop de tres punts per sobre del de 2011; mentre que era ínfim el percentatge que treballava a l’estranger, inferior al 4%, encara que en comparació amb els dos estudis previs ha augmentat lleugerament (un punt percentual). Dels que treballaven a l’estranger, la gran majoria es localitzava a algun país europeu (més de vuit de cada deu), mentre que una mica més del 10% havien emigrat al continent americà. En aquest sentit, el 88,8% dels graduats el 2013 que treballaven el 2017 desenvolupaven les seves tasques a Catalunya.

Altres qüestions al voltant de la inserció laboral que se’n deriven de l’estudi de l’AQU són, per exemple, el fet de que la gran majoria dels que treballaven el 2017 i s’havien titulat el 2013 al sistema universitari català treballaven al sector privat, més de les tres quartes parts. El pes del sector públic com a ocupador dels graduats universitaris va caure del prop del 33% a menys del 25% si s’atén a les tres darreres edicions de l’estudi, en consonància amb les retallades del pressupost públic per la necessitat de complir amb les exigències de dèficit públic, en el context de la crisi del deute sobirà a la Unió Econòmica i Monetària i, especialment, als Estats del Sud d’Europa. Així mateix, també es pot indicar que set de cada 10 titulats va trobar feina, segons es desprèn de l’enquesta del 2017, en menys de tres mesos, mentre que la via majoritària d’accés a la feina va ser la dels contactes personals i familiars (uns quatre de cada deu), seguit d’Internet (uns dos de cada deu), que ha pujat la seva importància, de manera lògica i normal, en el temps (al 2008, menys del 14% trobava feina usant les xarxes i a començament de segle, poc més de l’1%). Una mica més de set de cada deu enquestats es declara satisfet amb la carrera que va estudiar i hi tornaria a repetir si anés enrere en el temps, amb un màxim del 80% per als que estudiaren ciències de la salut (més del 90% per a l’àmbit de Medicina) i un mínim del 68% per a arts i humanitats.

Pel que fa a les competències, l’estudi d’inserció laboral de l’AQU demana als titulats que valorin el nivell de formació rebut a la universitat en un seguit de 14 competències, així com la seva utilitat per a la feina que desenvolupen (considerant el cas concret d’aquells que treballen en feines de nivell universitari). De la diferència entre ambdues valoracions es poden obtenir les possibles mancances de competències en la formació universitària dels graduats en grau i antics cicles a Catalunya. En l’edició de 2017, sobre la promoció de titulats del curs 2012-2013, en primer lloc, es pot destacar que les competències que resultaven més útils per a desenvolupar la feina (valoració en una escala de 0 a 10 de 6,8 i superior) eren, per aquest ordre, el treball en equip (7,5), la capacitat per resoldre problemes (7,2), la capacitat per a prendre decisions (7,1), tenir un pensament crític (7,1) i l`expressió escrita (6,9) i oral (6,8). Els idiomes i la formació teòrica i pràctica eren les competències menys usades. Per l’altre cantó, consideraven que les competències on millor els havia preparat el seu pas per la universitat eren el treball en equip i la formació teòrica (puntuació de 6,8 sobre 10, en tots dos casos), seguides, per aquest ordre, pel desenvolupament del pensament crític (6,5), per l’expressió escrita (6,3) i la capacitat per a resoldre problemes (la valoració del nivell de formació rebut era del 6,1). En les darreres posicions apareixia els idiomes (pobre valoració de 3,7 sobre 10), la informàtica (també suspenia amb un 4,9) i la capacitat de lideratge (valoració de 5).

Gràfic 6. Dèficit de competències per als titulats: diferència entre la mitjana del nivell de formació rebut i la seva utilitat per a la feina. Titulats al sistema universitari català en grau i antics cicles, situació a principis de 2017 dels graduats el 2012-2013 (només aquells que treballen i fan funcions de nivell universitari). Ordenació de les competències de més a menys utilitat per a la feina (escala de 0 a 10).

Review Alvarez 2018a 7003 graph6.png

Nota: Es consideren universitats presencials, públiques i privades.

Font: AQU (2017)

Al gràfic 6 es mostra la diferència entre les valoracions que atorguen els enquestats a la utilitat a la feina de les competències proposades i el nivell de formació assolit gràcies a la universitat. Només una competència, la formació teòrica, té un superàvit de formació: el nivell que els hi ha donat el seu pas per la universitat és superior al necessari a la feina; a la resta hi ha dèficits. Els sis majors dèficits es donen als idiomes (de manera molt clara), les habilitats informàtiques, la capacitat per a prendre decisions, de lideratge, de gestió i per a resoldre problemes. D’aquestes sis competències, com s’ha esmentat més amunt, estaven entre les més importants per a la feina la capacitat per a prendre decisions i per a resoldre problemes. Encara que si es compara amb l’edició del 2014 no succeeix, si es fa amb la del 2011 i més endarrere en el temps, sí que s’observa que hi ha hagut un increment pràcticament continu de la valoració, per part dels titulats, del nivell de formació en la sèrie de competències proposades que els atorga el seu pas per la universitat, en paral·lel a la implantació completa del nou Espai d’Educació Superior i els nous graus en contraposició als antics estudis de cicle (diplomatures, llicenciatures i enginyeries superiors i tècniques), tot i que, com s’ha vist, els dèficits formatius en competències continuen subsistint.

Pel que fa a l’estudi d’ocupadors, i centrant-nos específicament en l’informe quantitatiu (AQU, 2015) on s’analitzen els resultats de l’enquesta realitzada, es poden extreure un seguit de conclusions generals5. En primer lloc, cal indicar que es van obtenir respostes de 1.325 empreses i institucions, dues terceres parts de les quals provenien de la base de dades de les borses de pràctiques i treball de les universitats catalanes. El 60% havien contractat a graduats recents en els darrers cinc anys. Els principals àmbits d’on provenien els titulats contractats eren Economia, ADE i Empresarials (el 34%), Enginyeries de la Producció (industrials i associades) (el 31%) i Tecnologies de la Informació i la Comunicació (el 28%). Eren les grans empreses, les innovadores i les que ja tenien un percentatge elevat de titulats superiors a les seves plantilles, les que més titulats contractaven. Entre els factors de contractació més ben valorats per les empreses i institucions enquestades estaven haver obtingut la titulació a l’estranger, haver fet pràctiques a empreses i haver realitzat estades a l’estranger. També és rellevant indicar que més del 40% dels ocupadors enquestats van informar de dificultats en el procés de contractació: el 60% dels quals per la manca de sol·licitants amb les competències necessàries (causa més important per a les petites empreses que per a les grans), el 30% per la manca de titulats en un àmbit concret (afectava més a les grans empreses) i el 20% per la manca de sol·licitants que acceptessin el salari ofert (dificultat que es trobaven més sovint les petites empreses).

El 74% de les empreses i institucions de la mostra van proporcionar formació addicional als graduats recents que van contractar, més en el cas de les grans empreses (87%) o les organitzacions més innovadores (85%). Les causes més importants per a fer-ho eren millorar la formació específica en el sector, adaptar els contractats a les característiques i cultura de l’empresa, millorar les competències transversals, corregir la manca de coneixements bàsics i millorar el nivell d’idiomes (més important per a les grans empreses). Per altra banda, més del 60% dels ocupadors enquestats informaven de que habitualment col·laboraven amb les universitats a través de l’oferta de pràctiques per als estudiants de grau, però, en l’altre extrem, pràcticament nou de cada 10 de les empreses i institucions enquestades no havien participat mai en l’elaboració dels plans d’estudis universitaris.

Respecte a les competències del graduats recents, es van proposar fins a 15 i es va demanar als ocupadors a través de l’enquesta, per una banda, que valoressin la importància o rellevància de les mateixes per al desenvolupament del treball i, per l’altra, la satisfacció amb el nivell en aquestes competències dels graduats recents contractats. Les cinc més rellevants (amb una puntuació del seu nivell d’importància per al món laboral de més de 8 en una escala de 0 a 10) van ser, per aquest ordre: la responsabilitat en el treball (8,9), la capacitat per a aprendre (8,4), el treball en equip (8,3), la capacitat per a resoldre problemes (8,2) i el domini de les eines informàtiques (8,2). En les darreres posicions, amb una valoració inferior a 7 estaven les habilitats de negociació i la capacitat de lideratge. Pel que fa a la satisfacció amb el nivell dels graduats recents contractats, en les primeres posicions, amb unes valoracions de 7 sobre 10 i superior apareixien el domini de les eines informàtiques (7,9), la responsabilitat en el treball (7,6), el treball en equip (7,5), la formació teòrica (7,2) i la capacitat per a aprendre (7). A les darreres posicions, amb menys de 6 sobre 10, les habilitats de negociació i la capacitat de lideratge, tot just les dues competències considerades, de fet, com menys rellevants pels ocupadors.

Al gràfic 7 es mostra la diferència entre la satisfacció amb el nivell dels graduats recent contractats en les competències proposades i les valoracions que atorguen els enquestats a la importància per la feina d’aquestes competències. En totes elles s’observa un dèficit, tret de la formació teòrica, on el nivell dels titulats recents satisfà plenament als ocupadors. Els sis dèficits més elevats es trobaven en les competències de resolució de problemes, formació pràctica, capacitat per a generar noves idees, capacitat per prendre decisions, responsabilitat en el treball i capacitat per aprendre. D’aquestes sis, hi havia tres que, com s’ha indicat més amunt, estaven entre les més rellevants en el món laboral per als ocupadors: la capacitat per a resoldre problemes, la responsabilitat en el treball i la capacitat per a aprendre. En el cas dels idiomes, també val a dir que hi havia diferències significatives segons la grandària de l’empresa ocupadora. Així, a les grans, el domini d’idiomes estava entre les principals competències per nivell d’importància concedida i el dèficit que trobaven, respecte al nivell que mostraven els graduats recents contractats, figurava entre els més elevats, la qual cosa es relaciona amb el fet de que les grans empreses estan més orientades a l’àmbit espanyol i internacional, mentre que les petites concentren el seu negoci més a l’àmbit local i català.

Gràfic 7. Dèficit de competències per als ocupadors: diferència entre la mitjana del nivell de satisfacció amb les competències dels graduats recents contractats i la importància per a la feina que atorguen els ocupadors a aquestes competències. Ordenació de les competències de més a menys importància per a la feina (escala de 0 a 10).

Review Alvarez 2018a 3425 graph7.png

Font: AQU (2015)

4. Possibilitats de millora en l’encaix dels graduats universitaris al mercat de treball i reptes de futur

En aquest apartat s’avancen algunes recomanacions, en sentit ampli, per a intentar millorar la inserció laboral dels graduats universitaris en el present i en el futur, en un context que es caracteritzarà presumiblement per la continuació del fenomen de la globalització i l’auge i la consolidació dels països emergents, a banda de la disrupció que suposarà a mitjà termini la digitalització de l’economia.

Pel que fa al present, el mateix estudi d’ocupadors de l’AQU ja ens dóna una idea dels aspectes on seria possible millorar, ja que inclou també propostes per a augmentar l’ocupabilitat dels graduats universitaris. Una primera qüestió prèvia seria fer més divulgació i donar més visibilitat a les dades detallades de les que es disposa sobre indicadors d’inserció laboral, per branques de coneixement, àmbits d’estudi, i fins i tot titulacions i universitats6. Això facilitaria la realització d’accions conjuntes entre empresa i universitat per a millorar l’ocupabilitat dels graduats i, tal com s’indica a Parellada i Álvarez (2016) podria servir de guia als estudiants de secundària que volen continuar estudiant a la universitat: que siguin conscients, ells i les seves famílies, de les condicions que poden esperar des del punt de vista laboral, segons la seva elecció; així podrien prendre la seva decisió amb una major informació, en aquest aspecte laboral, en concret.

Una segona proposta seria enfortir i perfeccionar el funcionament de les pràctiques a empreses i institucions dels estudiants en els darrers anys de carrera, pràctiques que haurien de ser obligatòries al pla d’estudis. En aquest sentit, les pràctiques són una manera molt útil de facilitar el començament de la inserció laboral dels graduats universitaris i una via molt ben valorada pels ocupadors com a mitjà per a conèixer de primera mà els coneixements, competències i actituds dels graduats. Fins i tot es podria plantejar la possibilitat de realitzar formació dual universitària, tot compatibilitzant els estudis i la pràctica laboral, alhora, a la manera que s’ha implantat a la formació professional. En relació, seria desitjable millorar, així mateix, el funcionament de les borses de treball universitàries, agilitzar el seu funcionament, millorar la seva eficiència en la selecció de perfils i incrementar la seva proactivitat, tot evitant l’excés de burocràcia.

Una tercera proposta és la d’augmentar i millorar la relació i col·laboració entre universitat i empresa en el aspecte de la formació i inserció laboral. Per exemple, que les empreses i institucions participessin de manera habitual en l’elaboració dels plans d’estudis universitaris, per a ajudar a establir els coneixements i competències (genèriques/transversals i específiques) que són necessaris en els diferents sectors i perfils professionals. De la mateixa manera seria molt important que la universitat s’involucrés en la formació continuada que necessiten les empreses. Actualment, l’opinió és, segons l’estudi d’ocupadors de l’AQU, que la formació continuada que pot oferir la universitat no és adient per a ells, per l’elevat cost, per la dificultat de compaginar horaris laborals i formatius i per la poca adaptació dels continguts a les necessitats de l’empresa. Seria així desitjable que la universitat intentés agilitzar i flexibilitzar la formació continuada que oferta, explotant més i millor les possibilitats que ofereixen les tecnologies de la informació i comunicació. Finalment, es podria incrementar l’aprofitament de la participació a les universitats de professionals de les institucions i empreses com a professors associats i també fomentar que el professorat ordinari universitari pogués fer estàncies a les empreses i institucions.

Una darrera qüestió interessant té a veure amb les metodologies de docència i la necessitat de posar més el focus en l’aprenentatge de l’alumne. Tal i com es destaca a l’estudi d’ocupadors de l’AQU, sembla útil, per a adaptar la formació a la demanda del mercat de treball, complementar els coneixements amb competències específiques pròpies de les titulacions i amb competències transversals, usant per a això les metodologies d’ensenyament i aprenentatge que més que s’adeqüin. En aquest sentit Mora (2011) troba que el mètode més adient per a adquirir la major part de les competències necessàries per al mercat de treball és l’aprenentatge basat en problemes o la participació en projectes d’investigació, així com les classes pràctiques; en canvi, les classes magistrals tradicionals troba que no incideix en l’adquisició de competències.

Quant al futur immediat, i pel que fa a la continuació de la globalització i l’auge i consolidació dels països emergents, esdevindrà cada cop més cabdal per als graduats superiors el domini d’idiomes, evidentment l’anglès, però també d’altres i serà molt útil, així mateix, tenir coneixements d’idiomes com el xinés, el més parlat al món i que correspon al país emergent amb més possibilitats de consolidar-se com el gegant que ja és, la Xina. Com s’ha vist a l’apartat anterior, el domini d’idiomes era una de les competències on hi havia més dèficit entre el nivell del graduat universitari i el que es necessitava a la feina i exigien les empreses, especialment les grans. Evidentment, la competència d’idiomes s’ha de treballar a tots els nivells de l’educació, començant per la primària, però també des de les universitats es poden prendre mesures.

Per exemple, aconseguir un entorn més internacionalitzat ajudaria a millorar la competència d’idiomes a la universitat: més estudiantes internacionals, més enllà dels puntuals alumnes d’intercanvi, més professors que vinguin de fora, més programes d’estudis en anglès. En aquest sentit, els informes de la OCDE Education at a Glance, posen de manifest que l’Estat espanyol és un dels que té menys presència d’estudiants internacionals: a la darrera edició, OCDE (2017), amb dades de l’any 2015, es mostrava que els estudiants internacionals al grau representaven el 0,8%, front el 4,3% del conjunt de l’OCDE i del 6,2% dels països de la Unió Europea que formen part de l’OCDE; al màster, els percentatges respectius eren del 7,1%, 11,5% i 12,4%. En el primer cas, el del grau, l’Estat espanyol era el tercer amb un menor nivell, només Xile i Mèxic mostraven unes dades més baixes; i en el segon, era el vuitè més reduït. Com s’indica a Fundación CYD (2016) un dels motius de la pitjor posició comparada espanyola és el nivell relatiu tant reduït en la proporció d'ensenyaments en anglès (ETP’s: English Taught Programmes); en el curs acadèmic 2013-2014, segons l'OCDE, tot just una de cada cinc institucions espanyoles d'educació superior oferia ensenyaments íntegres en anglès, percentatge tretze punts inferior al de la mitjana de l'OCDE (considerant països on l'anglès no és la llengua oficial). Catalunya, no obstant això, prenent les estadístiques del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, era la segona comunitat amb més percentatge d’estudiants internacionals sobre el total de matriculats: considerant conjuntament el grau i el màster arribava al 6%, gairebé el doble que l’Estat espanyol, sent només superada per Navarra (10,3%). En el cas de considerar el professorat estranger, el que aquest representava sobre el total del personal docent i investigador a Catalunya, de pràcticament el 5%, era la dada més elevada de tot l’Estat espanyol (Fundación CYD, 2018) però quedava lluny de les xifres de països com el Regne Unit (27,3%), Suïssa (43,5%), Dinamarca (17%), Suècia (13,5%) o Alemanya (10,5%) (Eurydice, 2017).

Pel que respecta a la disrupció que suposarà a mig termini la digitalització de l’economia, el gran repte serà adaptar-ne els coneixements i competències dels titulats. Seguint a Ministerio de Industria, Energía y Turismo (2015a); Roland Berger (2016) i Blanco et al. (2017), es pot dir que la primera revolució industrial va ser la de la màquina de vapor i el teler mecànic, la segona va girar al voltant de l’electricitat i es va caracteritzar per la producció en cadena, la tercera va venir de la mà de l’electrònica, les tecnologies de la informació i comunicació i l’increment de l’automatització en les tasques productives i ara estem al començament de la quarta revolució industrial, la que potser serà la més disruptiva, la de la indústria 4.0 (terme encunyat per primer cop pel govern alemany) i que té a veure amb l’ús dels sistemes ciber-físics, els robots autònoms, l’internet de les coses, la hiperconnectivitat, el cloud computing o el big data. La indústria 4.0 s’incrusta, a més, en un ecosistema totalment digitalitzat (tal i com es mostra a la figura 1).

La digitalització de l’economia produirà impactes a tots els nivells, entre els quals, un major creixement econòmic a partir de l’augment de la productivitat, més competitivitat, processos productius flexibles i eficients, productes personalitzats, amb major qualitat i prestacions i fins i tot hi haurà canvis en els models de negocis, amb un protagonisme creixent de l’economia col·laborativa o economia gig. Però, tal i com destaquen Blanco et al (2017), els impactes que més s’han tractat i que més debat han generat i continuen generant són els que tenen a veure amb l’ocupació.

Figura 1: Exemple d’ecosistema digitalitzat

Review Alvarez 2018a 7452 image.png

Font: Roland Berger (2016)

Sembla evident que la digitalització destruirà llocs de treball (sobretot per la major automatització, la presència de robots i el desenvolupament de la intel·ligència artificial). Però també sembla evident que el creixement econòmic que portarà la major productivitat producte de la digitalització, comportarà més nivell de rendes, més despesa i més ocupació. La destrucció d’ocupació estaria més lligada a treballs rutinaris, mecànics, repetitius, de baixa qualificació, relatiu a activitats físiques, a la manufactura, però també afectaria a treballs de qualificacions mitjanes, mig rutinaris, de recollir i processar dades, treballs d’oficina –administratius, comptables- però també d’altres com conduir vehicles, realitzar operacions financeres o serveis de cara al públic, com caixers, recepcionistes d’hotel o agents de viatges. Frey y Osborne (2013) estimen, amb dades d’Estats Unit, que gairebé la meitat dels llocs de treball actuals (el 47%) poden estar en risc de desaparèixer7 i pràcticament la totalitat dels que es mantinguin canviaran radicalment: els robots i la intel·ligència artificial poden substituir els humans en algunes tasques del seu treball i ells focalitzar-se en d’altres. Mackinsey (2017), en aquest sentit, fa una estimació de que el 60% de les ocupacions mundials tenen almenys un 30% de les seves tasques que podrien ser automatitzades. També consideren que encara que la digitalització pogués eliminar la meitat de les ocupacions actuals, no s’arribarà a aquestes xifres per factors culturals, econòmics o socials, que afectarà la plena i completa adopció de l’economia digital, de tal manera que pronostiquen que per al 2030 es podria haver eliminat en el pitjor dels escenaris fins a una tercera part de les ocupacions existents a l’actualitat. L’ocupació que es pugui crear, per una banda, podria estar relacionada amb activitats com la cura de gent gran, especialment a les societats occidentals més envellides, o amb altres professions netament humanes o relacionades amb la creativitat (World Economic Forum, 2016, Comissió Europea, 2016, Mckinsey, 2017). En aquest sentit, les competències més necessàries en el treball en el futur seran algunes que no es consideren tan importants a l’actualitat, competències més socials, emocionals i humanes o cognitives avançades, com l’empatia, la intel·ligència emocional, el pensament crític, la persuasió, el comportament ètic, la creativitat o la resiliència. Per altra banda, i sobretot, es crearà ocupació d’alta qualificació al voltant de les professions i perfils STEM (acrònim en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques)8.

Sobre les ocupacions i perfils STEM, cal indicar que les projeccions de CEDEFOP (Centre Europeu per al Desenvolupament de la Formació Professional) ens indica que la demanda de professionals STEM creixerà un 12% fins a 2025 mentre que d’altres ocupacions augmentaran menys del 4% (el percentatge de creixement en l’ocupació STEM que dóna per a l’Estat espanyol és, fins i tot, superior, del 25,5%) (Comissió Europea, 2015). Per l’altra banda, Randstad Research (2016) estima que a Espanya es podria generar una ocupació potencial STEM d’1,25 milions de llocs de treball en els propers cinc anys, tant considerant ocupació directa (prop de 400.000), com induïda per aquest tipus d’ocupació i indirecta. En aquest sentit, s’estima que cada lloc de treball STEM suposa entre 2,5 i 4,4 d’addicionals en la resta de sectors.

Actualment, Catalunya, tot i estar millor posicionada que el conjunt de l’Estat espanyol, i al voltant de la mitjana de la UE, encara està lluny dels països líders pel que fa a la generació, en termes relatius, de graduats universitaris STEM. Efectivament, si s’atén al percentatge sobre el total de titulats en grau i màster oficial que representaven el curs 2015-2016 els que es van graduar en titulacions STEM, segons la informació del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, la dada per a Catalunya, que era del 25,4%, superava en una mica més de tres punts percentuals a l’espanyola i igualava a la de la UE-28 (dades del 2015 i d’Eurostat), però en canvi, quedava a uns deu punts percentuals d’Alemanya, la líder europea en economia digital i una de les capdavanteres al món. Si, per altra banda, es posa en relació els graduats en titulacions de grau i màster oficial de tipus STEM amb la població de 20-29 anys, la dada catalana, de 16,3, tornava a estar en la mitjana de la UE-28 i a superar a la del conjunt de l’Estat espanyol (13,4), però quedava allunyada de les nacions líders europees que eren, en aquest indicador i amb dades d’Eurostat de 2015, Irlanda (26,7), Finlàndia (22,4), Polònia (21,1), Alemanya (19,2) i Regne Unit (18,4).

Entre els obstacles per a l’economia digital, un dels més importants seria la falta de competències i coneixements adients del capital humà, per la qual cosa esdevé clau la formació, tant des d’una vessant de formació laboral, dels que ja estan en actiu al mercat de treball, com de formació acadèmica, adaptant-ne els plans d’estudi i els sistemes formatius, fins al nivell universitari, per garantir que es podran cobrir els nous perfils professionals que es necessitaran a l’economia digital (Ministerio de Industria, Energía y Turismo, 2015a; Roland Berger, 2016, CEOE, 2016, Blanco et al., 2017), S’ha fet, en aquest sentit, el Libro Blanco para el diseño de las titulaciones universitarias en el marco de la economía digital (Ministerio de Industria, Energía y Turismo, 2015b), on un comitè d’experts, de la universitat i del món professional i de l’empresa, “va plantejar les línies bàsiques en les que es pot definir un grup de perfils afins al sector de l’economia digital, els quals es van relacionar amb les seves competències i, al mateix temps, se’ls va assignar una sèrie de continguts amb la intenció que serveixi d’orientació a l’hora de conformar noves titulacions universitàries” (Libro Blanco, p.217). Però no tan sols s’haurà de crear titulacions universitàries noves sinó modificar contínuament les existents. Per a això esdevé encara més cabdal moltes de les qüestions a les que hem fet referència al començament d’aquest apartat, com un major vincle entre universitats i empreses per a dissenyar el pla d’estudis, per a que des de la universitat es sigui conscient, en cada sector i perfil professional, de quins són els coneixements i competències que necessita el mercat laboral en cada moment; flexibilitzar el sistema universitari per a donar resposta formativa de manera àgil i ràpida a les necessitats que identifiquin els sectors productius, en un marc de continua transformació (en aquest sentit, els màsters oficials podrien ser una bona via de introduir ràpidament noves competències i continguts, i que el grau serveixi més de base, per la qual cosa, graus de tres anys i màsters de dos seria el més adient); reforçar les pràctiques i potenciar la formació dual; o aprofitar més i millor les TIC, i fins i tot els MOOC (massive open on line course), en general. De la mateixa manera, serà encara més important que les universitats s’involucrin decididament com a un actor crucial en la formació continuada. Si ja era important la formació continuada, o permanent, al llarg de la vida (lifelong learning), en un context d’economia digital i d’avanços ràpids i continus, aquesta esdevé absolutament imprescindible: formació des del bressol fins la tomba (from cradle to grave). Cal tenir en compte que la major part dels treballs en els que s’ocuparan els nens que fan avui primària probablement encara no existeixen i cal recordar que a les competències que seran més importants en el futur, més de caire social i humà, ara no se’ls dóna la importància requerida. En aquest sentit, també serà molt important adaptar la docència per a ensenyar a aprendre (El País, 2017). En un context d’economia digital, on l’entorn canvia contínua i ràpidament, cal aconseguir titulats amb una bona formació genèrica i transversal, que els doti de versatilitat i capacitat d’adaptació, que afavoreixi el transvasament d’un àmbit a un altre i faciliti el reciclatge, titulats, en definitiva, amb capacitat per a aprendre ràpid i de diferents disciplines i des de diferents perspectives, i que sàpiguen gestionar de la forma més òptima possible el seu propi aprenentatge.

Per a poder avançar en moltes de les recomanacions proposades, seria necessari que les institucions universitàries del nostre país poguessin funcionar de manera menys rígida. I per a que sigui factible un funcionament més àgil i flexible de les universitats és urgent que hi hagi un canvi en la governança de les mateixes, que les atorgui més autonomia i capacitat de reacció davant els ràpids canvis de l’entorn. En aquest sentit, l’Estat espanyol, i amb ell, Catalunya han estat aliens a la onada de reformes que hi ha hagut a molts països europeus, en aquest context. Aquí, tal com destaca Europe G (2013), les directrius imposades per la Ley de Reforma Universitaria de 1983 (LRU) amb prou feines van ser modificades posteriorment en l’àmbit concret de la governança per la Ley de Ordenación Universitaria de 2011 (LOU) i la Ley Orgánica de Modificación de la Ley de Ordenación Universitaria de 2017 (LOMLOU). Això ha succeït malgrat que l’administració va impulsar la creació de comissions d’experts que proposessin línies de reforma universitària9. En aquest sentit, recentment, i impulsat per la Conferència de Consells Socials de les universitats espanyoles, la Cambra de Comerç d'Espanya i la Fundació CYD, s'ha realitzat un estudi on s’analitza la reforma de la governança universitària a sis països europeus de referència: Àustria, Dinamarca, Finlàndia, França, Països Baixos i Portugal (Fundación CYD et al., 2017, Krüger et al (eds.), 2018).

Un dels aspectes claus de la reforma a aquests països ha estat l’establiment d’un òrgan de govern reduït, amb presència de representants externs a la universitat i amb capacitat per a designar al rector, al qual se li ha dotat d’una major capacitat executiva i normalment designa als degans. Els òrgans com el senat o claustre, on hi ha representats el professorat i altres membres de la col·lectivitat universitària han quedat com a òrgans consultius i/o limitats a qüestions acadèmiques. Respecte al professorat, en molts dels països analitzats s’ha modificat el estatus del personal acadèmic, passant aquest de funcionari públic a contractat laboral, la qual cosa ha comportat que hagi augmentat molt l’autonomia i capacitat de les universitats per a gestionar la política de recursos humans (captació, definició de la carrera acadèmica, política retributiva, etc) fent més fàcil, així, poder atreure talent. En l’apartat de finançament, s’ha evolucionat cap a la transferència de recursos globals i incondicionals, que cobreixen les necessitats bàsiques, distribuït entre les universitats segons diverses fórmules, complementats amb altres recursos, l’objectiu dels quals és finançar l’excel·lència i que els reben les universitats en base als resultats que treuen en una sèrie d’indicadors de rendiment. Els governs han retingut alguns elements sota el seu control, com l’assignació de recursos; en alguns casos, com França, les polítiques de personal; i l’avaluació de la qualitat, que no obstant això, ha tendit a ser una avaluació de caire institucional i no pas de programes, evitant així processos d’avaluació llargs, massa exhaustius i poc eficients. El reforçament de l’autonomia universitària, que també s’ha donat en l’oferta acadèmica, ha anat en paral·lel a un augment del retiment de comptes.

5. Conclusions

En aquesta ponència s’han presentat, en primer lloc, les dades bàsiques de la formació universitària a Catalunya, atenent especialment als titulats i les seves característiques, així com a la presència entre la població de persones amb titulació superior. Cada curs surten de les universitats catalanes més de 50.000 nous titulats actualment entre el grau, el màster oficial i el doctorat. Atenent específicament al grau i el màster, prop del 55% del total de titulats surten de tan sols tres universitats, la de Barcelona, l’Autònoma de Barcelona i la Politècnica de Catalunya. Per branques, el 47,3% pertany a la de ciències socials i jurídiques, el 19% a enginyeria i arquitectura i el 17,9% a la de ciències de la salut. Per sexes, el 56,9% eren dones; per branques eren majoria a totes, excepte a enginyeria i arquitectura (representaven el 27,5%). Catalunya està ben dotada, en perspectiva internacional, de graduats superiors; la seva dada, atenent a la població de 25 a 64 anys amb titulació superior, era del 38,6%, per sobre de la Unió Europea (en vuit punts) i de 20 dels seus 28 països.

En segon lloc, s’ha constatat els millors resultats que obtenen al mercat de treball les persones amb més formació respecte a aquells amb un nivell inferior d’estudis (més taxa d’activitat i ocupació, menys taxa d’atur, més guanys pel seu treball o millors condicions de treball i contractació). Així mateix, s’han analitzat els treballs més recents i significatius, tant en l’àmbit espanyol com català, sobre la inserció laboral dels graduats universitaris, amb més deteniment en el segon, on és cabdal la feina que porta a terme l’AQU (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya), des de fa temps, a partir d’enquestes, tant a titulats com a ocupadors i a on s’analitza no tan sols els resultats aconseguits al mercat de treball tres anys després de graduar-se, sinó també el dèficit de competències dels graduats tant des d’una com des d’altra perspectiva. Els treballs a nivell espanyol ens ha servit per comprovar els millors resultats comparats dels graduats al sistema universitari català respecte dels del conjunt d’Espanya.

Mentre que a partir dels estudis de l’AQU podem destacar, per exemple, que els millors resultats d’inserció laboral es donaven per als titulats a enginyeria i arquitectura i, en segon terme, per als de ciències de la salut, mentre que els menys positius es registraven per als graduats en arts i humanitats, atenent a qüestions com el percentatge que estava treballant tres anys després d’acabar la carrera, i, dels que treballaven, el percentatge dels que desenvolupaven funcions relacionades amb un nivell universitari, estaven contractats indefinidament, a jornada completa, així com si ens fixem en els ingressos obtinguts pel seu treball. Així mateix, d’aquests treballs de l’AQU es desprèn que la via d’inserció amb més èxit eren els contactes personals i familiars (el 40% trobava feina per aquesta mètode) i, en segon lloc, Internet (20%), via que ha augmentat molt la seva efectivitat en el temps. Pel que fa a les competències, atenent a aquelles que es consideren més importants per al treball, els dèficits més elevats, respecte al nivell de formació que mostraven els graduats recents, es donaven, per als titulats, en la capacitat per a prendre decisions i en la capacitat per a resoldre problemes i per als ocupadors, en la capacitat per a resoldre problemes, en la responsabilitat en el treball i en la capacitat per a aprendre (també en els idiomes, per les empreses grans).

Finalment, el darrer apartat s’ha dedicat a proposar mesures per a millorar l’ocupabilitat dels graduats. Mesures que, en molts casos, són importants en el moment actual, però que esdevindran absolutament claus en l’entorn futur de l’economia digital. Així, s’ha posat de relleu la importància d’enfortir i fomentar més les pràctiques a empreses per part dels estudiants als últims anys de carrera; que els ocupadors (empreses i institucions) participin de manera habitual en l’elaboració dels plans d’estudis universitaris; que les universitats es comprometin en la formació continuada, que serà imprescindible en el futur amb l’economia digital, ja que serà necessari readaptar contínuament els coneixements i competències posseïts; utilitzar metodologies docents més innovadores i amb un ús més intensiu de les noves tecnologies, per a aconseguir l’objectiu d’ensenyar a aprendre, que és quelcom que s’haurà de fer contínuament durant tota la vida; incrementar la internacionalització a la universitat, amb més presència d’estudiants i professors de fora; fomentar els perfils STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), que tot indica que seran els grans guanyadors en el balanç destrucció/creació d’ocupació en l’era de l’economia digital, i a on, actualment, hi ha marge de millora, en perspectiva internacional, si volem apropar-nos als països capdavanters; o flexibilitzar totalment el funcionament del sistema universitari, per a que pugui donar resposta àgil i ràpida a les demandes laborals en tot moment, la qual cosa no serà possible sense una reforma de la governança universitària.

Con s’indica a Comissió Europea (2016) vivim temps líquids, en expressió encunyada pel sociòleg polonès Bauman (Bauman, 2007), temps de veritable incertesa, complexitat, i impredictibilitat, que no faran sinó augmentar més encara amb l’economia i societat digital, tant pel que fa al nostre futur laboral com personal, i ens hem d’acostumar a afrontar-lo, sabent que els coneixements i competències que tenim ara s’hauran d’actualitzar constantment i que ens haurem de reciclar nombroses vegades amb el pas dels anys, i que res ja no serà estable, ja siguin relacions laborals o d’altre mena, d’ací la importància cada cop més de tenir resiliència, de poder adaptar-se positivament a situacions adverses.

Referències bibliogràfiques

* AGÈNCIA PER A LA QUALITAT DEL SISTEMA UNIVERSITARI DE CATALUNYA (AQU) (2017) La inserció laboral dels graduats i graduades de les universitats catalanes. AQU Catalunya: Barcelona
* AGÈNCIA PER A LA QUALITAT DEL SISTEMA UNIVERSITARI DE CATALUNYA (AQU) (2015) Ocupabilitat i competències dels graduats recents: L’opinió d’empreses i institucions. AQU Catalunya: Barcelona
* AGÈNCIA PER A LA QUALITAT DEL SISTEMA UNIVERSITARI DE CATALUNYA (AQU) (2014) Universitat i treball a Catalunya 2014. Estudi de la inserció laboral de la població titulada de les universitats catalanes. AQU Catalunya: Barcelona
* AGÈNCIA PER A LA QUALITAT DEL SISTEMA UNIVERSITARI DE CATALUNYA (AQU) (2011) Universitat i treball a Catalunya 2011. Estudi de la inserció laboral de la població titulada de les universitats catalanes. AQU Catalunya: Barcelona
* ARNTZ, M., GREGORY, T. I ZIERAHN, U. (2016) The Risk of Automation for Jobs in OECD Countries: A Comparative Analysis. OECD Social, Employment and Migration Working Papers, No. 189. OECD: París.
* BAUMAN, Z. (2007) Tiempos líquidos. Vivir en una época de incertidumbres. Tusquets: Barcelona
* BEATO, M., CODONY, J., COELLO, J., LONGO, F., PARELLADA, M., RAURET, G., SOLÀ, F., SUMARROCA, C., VILALTA, J.M. I VIÑAS, J. (2012) La millora de la governança universitària a Catalunya. Reptes, propostes i estratègies. Informe de la Ponència per a l’estudi de la governança del sistema universitari de Catalunya. Consell Interuniversitari de Catalunya. Generalitat de Catalunya: Barcelona.
* BLANCO, R., FONTRODONA, J. I POVEDA, C. (2017) La indústria 4.0 a Catalunya. A Memòria Econòmica de Catalunya 2016, p. 154-191. Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona: Barcelona
* BRICALL, J.M (2000) Universidad 2 mil. Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE): Madrid.
* COMISIÓN EUROPEA (2015) Does the EU need more STEM graduates? Unión Europea: Luxemburgo
* COMISIÓN EUROPEA (2016) The Future of Work. Skills and Resilience for a World of Change. European Political Strategy Centre. ESPC Strategic Notes. Issue 13/2016. Unión Europea: Luxemburgo.
* CONFERENCIA ESPAÑOLA DE ORGANIZACIONES EMPRESARIALES (CEOE) (2016) Plan Digital 2020. La digitalización de la sociedad española. CEOE: Madrid
* EL PAÍS (2017) Cómo formar para los trabajos de mañana. Ed.10 desembre.
* EUROPE G (2013) La reforma de la universidad. Un impulso a la competitividad de la economía española. Policy Brief núm. 4. Europe G: Barcelona
* EURYDICE (2017) Modernización de la Educación Superior en Europa: Personal académico-2017. Unión Europea: Luxemburgo.
* FREY, C.B. I OSBORNE, M.A. (2013), The Future of Employment: How Susceptible are Jobs to Computerization?, University of Oxford.
* FUNDACIÓN CYD (2016) Informe CYD 2015. La contribución de las universidades españolas al desarrollo. Fundación CYD: Barcelona
* FUNDACIÓN CYD (2017) Informe CYD 2016. La contribución de las universidades españolas al desarrollo. Fundación CYD: Barcelona
* FUNDACIÓN CYD (2018) Las universidades españolas. Una perspectiva autonómica. 2017. Fundación CYD: Barcelona
* FUNDACIÓN CYD, CONFERENCIA DE CONSEJOS SOCIALES I CÁMARA DE COMERCIO DE ESPAÑA (2017) La reforma de la gobernanza en los sistemas universitarios europeos. Los casos de Austria, Dinamarca, Finlandia, Francia, Países Bajos y Portugal. Resumen Ejecutivo. Fundación CYD: Barcelona
* KRÜGER, K., PARELLADA, M., SAMOILOVICH, D. I SURSOCK, A. (EDS.) (2018) Governance Reforms in European University Systems. The case of Austria, Denmark, Finland, France, The Netherlands and Portugal. Springer: Educational Governance Research 8.
* MCKINSEY GLOBAL INSTITUTE (2017) Jobs lost, jobs gained: Workforce transitions in a time of automation.
* MINISTERIO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE Y CONFERENCIA DE CONSEJOS SOCIALES (2014) Inserción laboral de los egresados universitarios. La perspectiva de la afiliación a la Seguridad Social. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte: Madrid.
* MINISTERIO DE INDUSTRIA, ENERGÍA Y TURISMO (2015a) Industria conectada 4.0. La transformación digital de la industria española. Ministerio de Industria, Energía y Turismo: Madrid.
* MINISTERIO DE INDUSTRIA, ENERGÍA Y TURISMO (2015b) Libro Blanco para el diseño de las titulaciones universitarias en el marco de la economía digital. Ministerio de Industria, Energía y Turismo: Madrid.
* MIRAS-PORTUGAL, M.T., ALZAGA, O., DE AZCÁRRAGA, J. A., CAPMANY, J., GARICANO, L., GOÑI, F.M., PUYOL, R., RODRÍGUEZ, M., I URREA, M. (2013) Propuestas para la reforma y mejora de la calidad y eficiencia del sistema universitario español. Informe de la Comisión de Expertos para la Reforma del Sistema Universitario Español. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte: Madrid.
* MORA, J.G. (2011) Formando en competencias: ¿un nuevo paradigma? Monografía a Informe CYD 2010. La contribución de las universidades españolas al desarrollo. Fundación CYD: Barcelona
* ORGANISATION FOR ECONOMIC CO-OPERATION AND DEVELOPMENT (OECD) (2017) Education at a Glance 2017. OECD: París.
* PARELLADA, M. I ÁLVAREZ, M. (2016) “La inserció laboral dels graduats universitaris a Espanya”. Revista Econòmica de Catalunya, núm. 74, p.79-87. Col.legi d’Economistes de Catalunya: Barcelona
* PRICEWATERHOUSECOOPERS (2018) Will robots really steal our jobs? An international analysis of the potential long term impact of automation.
* RANDSTAD RESEARCH (2016) La digitalización: ¿crea o destruye empleo?. Informe anual sobre la flexibilidad laboral y el empleo.
* ROLAND BERGER (2016) España 4.0. El reto de la transformación digital de la economía.
* TARRACH, R., EGRON-POLAK, E., DE MARET, P., RAPP, J.M., I SALMI, J. (2011) Audacia para llegar lejos: universidades fuertes para la España del mañana. Informe de la Comisión de Expertos Internacionales de la EU2015 (Estrategia Universidad 2015). Ministerio de Educación, Cultura y Deporte: Madrid
* WORLD ECONOMIC FORUM (2016) The Future of Jobs. Employment, Skills and Workforce Strategy for the Fourth Industrial Revolution.
* http://ec.europa.eu/eurostat
* http://winddat.aqu.cat/
* http://www.aqu.cat/index.html
* http://www.ine.es/
* http://www.mecd.gob.es/servicios-al-ciudadano-mecd/estadisticas/educacion/universitaria/estadisticas/insercion-laboral-.html
* https://www.idescat.cat/

1 A aquesta ponència, per motius d’espai, ens centrarem en el nivell de grau (a més a més, les dades de l’estudi 2017 de màster encara no eren disponibles en el moment de la redacció de la ponència).

2 Els 12 sectors que van ser estudiats van ser els següents: entitats financeres, indústria, mitjans de comunicació, educació infantil i primària, medicina, serveis jurídics, construcció, tecnologies de la comunicació, consultories, educació secundària, infermeria i serveis educatius i socials. Això va donar lloc a un informe genèric i 12 informes individualitzats adreçats a les universitats i facultats amb estudis de perfils professionals adients a aquests sectors, disponibles per descarregar a http://www.aqu.cat/estudis/ocupadors/analisi_qualitatiu.html

3 La tercera fase del projecte (2015-2016) va servir per a convocar ajuts de recerca dirigits a la comunitat acadèmica, amb l’objectiu de realitzar estudis a partir de la base de dades elaborada per l’AQU per a aprofundir en el coneixement sobre l'ocupabilitat i les competències dels graduats recents i el seu grau d'adequació a les demandes del mercat de treball. Aquesta convocatòria d’ajuts també s’ha fet respecte de l’estudi d’inserció laboral des de la perspectiva dels titulats.

4 Les universitats privades s’incorporen a l’estudi d’inserció laboral de l’AQU a partir de 2011. Les tres primeres edicions només comptaven amb universitats públiques, per tant, no són comparables els seus resultats.

5 Atenent a l’enquesta general que es va portar a terme, sense entrar en les individualitzades per àmbits, que es poden trobar, no obstant, a http://www.aqu.cat/estudis/ocupadors/ocupadors_medicina.html ; http://www.aqu.cat/estudis/ocupadors/ocupadors_infermeria.html ; http://www.aqu.cat/estudis/ocupadors/ocupadors_ensenyament.html ; i http://www.aqu.cat/estudis/ocupadors/funcio_publica.html.

6 L’AQU, en aquest sentit, a la web http://estudis.aqu.cat/dades/Web/Inici inclou informes complets i detallats, amb dades d’inserció laboral del titulats en grau i antics cicles, per titulacions i universitats. A més, es mostra la informació corresponent a totes sis edicions que s’han fet de l’estudi.

7 Amb altre aproximació, no basant-se en ocupacions susceptibles de ser automatitzades sinó en tasques, Amtz et al (2016), troben que aquest risc és significativament menor, del 9% per als països de l’OCDE, arribant a pràcticament el 12% a Espanya. Mentre que un molt recent estudi (PriceWaterhouseCoopers, 2018) estima que per al 2030 els treballs en risc de ser automatitzats a Espanya serà del 34%.

8 World Economic Forum (2016) estima, però, un balanç negatiu, amb una amortització neta de llocs de treball de 5,1 milions a curt termini, que surt d’una pèrdua de 7,1 milions i la creació de dos milions. En aquest sentit, davant el problema de destrucció neta de llocs de treball, o de desigualtat, en haver creació principalment per a perfils d’alta tecnologia, d’elevats coneixements i competències i destrucció de perfils baixos o mitjans, una possible solució podria ser la implantació d’una renda bàsica universal, si el treballador desplaçat no pot aprendre nous coneixements i competències i reciclar-se

9 A Espanya és de destacar Tarrach et al (2011), Miras-Portugal et al (2013), a banda del pioner Bricall (2000), i a Catalunya, Beato et al. (2012).

Back to Top

Document information

Published on 11/05/18
Accepted on 11/05/18
Submitted on 28/02/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 54
Recommendations 0

Share this document