L’ECONOMIA CATALANA ABANS I DESPRÈS DE LA CRISI

Àngela Fernández Céspedes (2018)

Aquesta és una versió preliminar de l’article que es publicarà en la propera Nota d’Economia núm. 104 sobre les Potencialitats de l’economia catalana

Resum

L’economia catalana presenta dos models de creixement ben diferenciats entre el període previ i posterior a la crisi. Però malgrat que s’han recuperat els nivells de PIB previs a la crisi, els nivells d’ocupació no ho han fet encara i el PIB per habitant en relació amb la mitjana europea ha perdut posicions. L’economia catalana té un nivell de productivitat aparent del treball i una taxa d’ocupació similar a la mitjana de la zona euro, però els seus recursos disponibles són inferiors, tant per afrontar els reptes econòmics com socials. Tot i això, l’economia presenta bons resultats en creació neta d’ocupació en activitats intensives en coneixement que són l’aposta per continuar millorant els nivell de productivitat i orientar la seva economia en la trajectòria de la nova revolució tecnològica.

1. Introducció

Catalunya va començar el mil·lenni amb creixement importants però la crisi va enfonsar l’economia fins que al 2014 s’inicia la fase de recuperació actual. Són, aquests, anys de canvis importants en el teixit productiu i en el model de creixement de l’economia catalana. També tenen lloc importants canvis socials pel fort creixement de la població que experimenta Catalunya durant aquests anys i per les conseqüències que la destrucció d’ocupació provoca.La crisi financera originada inicialment als Estats Units traspassa les fronteres en un no res i posa de manifest la vulnerabilitat de l’economia europea, que viu poc desprès i de forma afegida la seva pròpia crisi del deute sobirà en la zona euro i fa trontollar l’arquitectura econòmica i financera i la governança de la zona euro. A Catalunya (i a Espanya i altres economies europees) s’hi afegeix l’esclat de la bombolla immobiliària que deixa rere seu un gran endeutament de l’economia i la fi d’un model econòmic alimentat de crèdit fàcil i barat i de treball intensiu.

L’economia mundial va començar el mil·lenni amb l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç que va donar pas a una nova redistribució de la producció mundial amb una fragmentació internacional que propicia l’especialització de la producció i les denominades cadenes globals de valor que han impulsat un augment del comerç mundial superior al del creixement mundial. Dins de la UE, l’adhesió dels països de l’Europa de l’Est té lloc també durant els primers anys del 2000 i provoca, així mateix, una reestructuració dels centres de producció al llarg de la Unió.

Al mateix temps que tot això s’ha anat digerint amb major o menor èxit en cada zona i país, l’economia mundial ha entrat en una nova fase (o nova era) tecnològica de la ma de la digitalització i de la intel·ligència artificial: la nova revolució de la indústria 4.0, una revolució industrial que, tot i que està agafant força, no genera encara el creixement esperat de l’economia i de la productivitat, un fet que preocupa especialment a Europa perquè no acaba de reduir les seves diferències de productivitat amb els Estats Units. D’altra banda, no se sap encara quins seran els canvis que la nova revolució industrial pot provocar en la distribució de la producció mundial i en el món del treball, però no es descarta que les seves conseqüències puguin alterar el model tradicional de contracte social.

Desprès d’aquesta breu introducció de context, en aquest article es pretén analitzar els canvis més significatius de l’economia catalana els darrers anys des de la visió que ofereixen les dades macroeconòmiques, i avançar alguns dels principals reptes de futur que s’obren d’ara endavant. Com a resum molt sintètic, caldria dir que Catalunya gràcies a la seva localització, esforços i treball ha desenvolupat al llarg dels anys una cultura empresarial, industrial i mercantil. El treball ha estat la seva força motriu. Ara els seus esforços s’han d’adreçar especialment a millorar la productivitat de la seva economia, sumant capital humà, innovació i tecnologia, per fer front a l’aposta de futur.

2. El PIB, la població, el capital humà

Una primera radiografia del comportament de l’economia la brinden les dades de l’evolució del PIB (gràfic 1) que reflecteixen el fort creixement de l’economia que hi va haver entre el 2000 i el 2007. L’esclat de la crisi col·lapsa l’economia el 2008 i especialment el 2009. S’inicia llavors una lleu recuperació el 2010 i el 2011 que acaba frustrada per la crisi de l’euro i deriva en una recaiguda de l’economia el 2012 i 2013, fins que a partir del 2014 s’inicia la nova recuperació que s’estén fins ara. En l’evolució d’aquests anys es pot apreciar un cicle econòmic més pronunciat a Catalunya (i a Espanya) que la mitjana de la UE, tot i que comparativament amb cicles anteriors l’economia catalana està cada cop més sincronitzada amb l’entorn europeu.

Draft Fernandez 790270073 5935 test-image1.png

Ampliant el focus temporal es pot apreciar el fort creixement del PIB a Catalunya entre el 1986 (any de l’adhesió espanyola a la Unió Europea) fins al 1992, any de l’inici del mercat únic europeu. Els anys posteriors fins al 2000, el creixement de l’economia catalana va ser clarament més moderat. Entre el 2000 i el 2007 el PIB torna a enlairar-se, però a diferència dels períodes previs, aquesta evolució va acompanyada d’un augment important de la població, fet que explica els dèbils resultats del PIB per habitant. En els anys posteriors (entre el 2007 i el 2013), té lloc una caiguda de l’economia (de l’1,5 % en taxa mitjana anual acumulativa). En el conjunt d’aquest període, tot i la crisi la població continua augmentant, ( i només deixa de fer-ho a partir del 2012), fet que enfonsa encara més el PIB per habitant. Finalment, en els darrers quatre anys de recuperació fins al 2017, el PIB augmenta en termes reals a una taxa mitjana anual acumulativa del 3,2%. La població ha tornat de nou a créixer a partir del 2015, per bé que les taxes de creixement són modestes, de manera que el creixement real del PIB per habitant se situa en aquest període en un 3,1% (quadre 1).

Draft Fernandez 790270073-image2.png

Al tenir en compte el creixement acumulat, es constata que el PIB tant en valors corrents com en valors constants ha superat amb escreix els nivells del 2007, previs a l’inici de la crisi. Per la seva part, el PIB per habitant en valors constants ha assolit també durant el 2017 els valors del 2007 i està un 10% per sobre dels valors del 2000. Però aquests resultats són inferiors als del conjunt de la UE-28, on es produeix un creixement més alt del PIB per habitant tant en relació amb el 2007, com en relació amb l’any 2000. El mateix es pot dir, però a una escala inferior en relació amb la zona euro. Aquest diferencial de creixement del PIB per habitant es deu principalment a l’evolució de la població: d’un creixement del 20% a Catalunya i del 5% a la UE, ja que els diferencials de creixement del PIB són de menor importància. Aquest és un dels fets principals que caracteritzen l’economia i la societat catalana en aquests anys: el fort creixement de la població i la seva repercussió en tots els àmbits.

L’evolució del PIB per habitant de Catalunya en valors corrents i en termes de paritats de poder de compra (PPC) mostra que el 2016 s’havien sobrepassat lleugerament els nivells del 2007. Tanmateix, quan es fa la comparativa respecte a la UE-28 es comprova que tant en euros corrents com en paritats de poder de compra d’Espanya (PPC-ES) l’evolució de Catalunya és inferior, la qual cosa és la causa de la pèrdua de posicions del PIB/habitant en relació amb la mitjana de la UE-28: el 2000 era un 23% superior a Catalunya en termes de PPC, el 2007 un 27% i el 2016 un 15% (un 6% si aquests valors es deflacten per les paritats de poder de compra de Catalunya (PPC-CAT), calculades per Costa et al, 20151). Respecte a la zona euro, la pèrdua de posicions de Catalunya entre el 2007 i el 2016 és de 8 punts percentuals.

Per tant, els grans números mostren que l’economia ha recuperat els valors previs a la crisi, però també queda palès que, comparativament, el PIB per habitant en termes de paritats de poder de compra ha perdut posicions respecte a la Unió Europea i la zona euro, no només en relació amb el 2007, sinó també en relació amb el 2000. Les raons són diverses. Tot i que el creixement real del PIB des del 2000 és més elevat a Catalunya, el creixement de la població és molt superior a casa nostra, i el joc dels preus mesurat pels deflactors respectius empitjora aquesta comparativa, especialment respecte a la zona euro.

Draft Fernandez 790270073 4540 test-image3.png

Aquestes dades resumeixen els importants xocs de l’economia catalana durant aquests anys, no només econòmics sinó també demogràfics. En efecte, Catalunya ha viscut un creixement de la població del 20%, d’una població d’orígens, llengües i cultures molt diverses en un període molt curt de temps i, precisament, just abans d’una crisi econòmica de magnituds poc vistes, fet que demostra la gran capacitat d’integració de la societat catalana. És dins d’aquest context de xoc poblacional que s’han d’analitzar moltes de les magnituds econòmiques, laborals i socials a Catalunya durant aquests anys. Una de les primeres conseqüències del fort creixement demogràfic és que va augmentar la proporció de població de menys de 15 anys i va frenar inicialment l’envelliment. En conjunt, però, el 2007 la taxa de dependència de la població era del mateix nivell del 2000. El 2016 els efectes en la població més jove encara són vius: la població de menys de 15 anys té més pes que no pas el 2007, però amb una tendència que es va frenant per les baixes taxes de natalitat i de fecunditat (Quadre 3). Però la proporció de població de més de 64 anys ha guanyat pes, de manera que la taxa de dependència conjunta ha acumulat un augment significatiu, fins al 35,4% de la població. Això té com a revers un descens de la població en edat de treballar: des del 68,9% de la població el 2007 al 64,6% el 2016, un fet en el que cal emmarcar la capacitat de creixement potencial de l’economia catalana, especialment perquè aquesta tendència, com apunten les projeccions de població de l’Idescat, s’aguditzarà els propers anys.

Draft Fernandez 790270073-image4.png

El procés d’envelliment de la població és generalitzat entre les economies més grans d’Europa. Alemanya és la que té una proporció de població en edat de treballar més elevada, però això es deu al fet que té un percentatge inferior de població jove, però un dels percentatges més alts d’envelliment, un model que comparteix amb Itàlia. França i en menor mesura la Gran Bretanya destaquen per tenir un major percentatge de població jove, combinat amb un menor pes de població gran. Aquest dos països són els més similar a Catalunya, tot i que en el nostre cas el pes de la població jove és inferior i les taxes de natalitat també.

El factor humà és bàsic en tots els aspectes i no només numèricament. El capital humà és el que fa possible cada cop més l’avanç i la qualitat del creixement econòmic. Catalunya té en aquest àmbit factors positius: una gran proporció de la seva població té estudis universitaris, però també debilitats en quan a la formació de la resta de la població i el seu ajust a les necessitats productives. La formació continuada al llarg de la vida és també un punt feble, precisament quan els canvis tecnològics posen sobre la taula la continua necessitat d’adaptar els coneixements al món laboral.

3. Model de creixement: demanda interna i demanda externa

Draft Fernandez 790270073 2257 test-image5.png

L’evolució econòmica des del principi del mil·lenni ha estat marcada per ritmes i aportacions força diferenciades de la demanda interna i de la demanda externa (Gràfic 2). Durant el període d’expansió fins al 2007 el creixement es recolza exclusivament en la demanda interna, amb una contribució negativa de la demanda exterior. La crisi provoca un enfonsament de la demanda interna i del PIB, però ja des del 2008 la contribució de la demanda externa és positiva i ho continua sent (amb l’excepció del 2015) els anys posteriors, de manera que la recuperació de l’economia a partir del 2014, tot i que està liderada per la demanda interna, compta també amb l’aportació positiva de la demanda externa, la qual cosa reforça un model més competitiu i equilibrat. Aquest comportament de la demanda externa es deu tant al creixement de les exportacions, com a la moderació de les importacions i representa un canvi estructural respecte a altres fases de forts creixement de la demanda interna, que donaven lloc, al seu torn, a una alça de les importacions i dels dèficits comercials.

Draft Fernandez 790270073-image6.png

Durant el període d’expansió entre el 2000 i el 2007 la despesa en consum de les llars va créixer en termes constants un 28,8% i el de les administracions públiques un 51,5%. Però el creixement més significatiu va ser el de la formació bruta de capital (FBC) en béns d’equipament i altres actius (un 72,3%), força superior, fins i tot, al de la FBC en construcció (42,6%) tot i el boom de l’habitatge, la qual mostra l’augment de la capitalització de l’economia durant aquests anys. Una capitalització que va comptar amb una important aportació de fluxos d’inversió estrangera directa, que ha continuat present fins ara, amb la variabilitat anual que presenten aquests fluxos. El 2017, en termes de volum, només la despesa en consum de les administracions públiques i la FBC en béns d’equipament estan per sobre dels valors del 2007 (un 16,3% i un 2,2%, respectivament, però ni el conjunt de la demanda interna, ni la resta de components no han aconseguit encara els valors previs a la crisi, tot i el fort creixement que experimenta la demanda interna des del 2014 (Quadre 4). En aquesta darrera fase de recuperació, és especialment significatiu l’increment de la despesa en consum de les llars, però també de la FBCF en béns d’equipament.

Draft Fernandez 790270073 1706 test-image7.png

Cal d’altra banda tenir en compte que l’evolució dels agregats de la demanda interna estan relacionats amb el fort creixement de la població. De fet, les dades de la demanda relativitzades per la població (Gràfic 3) mostren que, excepte en el cas de la despesa en consum de les administracions públiques, la resta de components estan el 2017 per sota del nivell del 2007. En el cas de la despesa en consum de les llars, les dades indexades amb referència 100 el 2000 mostren un nivell 111 el 2007 (és a dir el consum per capita va créixer un 11%, tot i que l’agregat ho va fer un 28,8%). I el 2017 el valor d’aquest índex se situa en 101, és a dir un 9% per sota del 2007, i tant sols un 1% per sobre del 2000. En aquest sentit cal tenir en compte l’elevat deute acumulat per les llars durant els anys previs a la crisi,la contenció salarial i la menor taxa d’ocupació de la població, factors tots ells que expliquen que el consum de les llars no s’hagi recuperat en la mateixa mesura que ho ha fet el PIB, fet que al marge de l’augment de les desigualtat que posa de manifest, és també un fre per al creixement de l’economia.

En el cas de la despesa en consum de les Administracions públiques s’ha produït, en canvi, un creixement clar, amb un augment per capita del 12,3 % entre el 2007 i el 2017, que significa una taxa anual mitjana acumulativa de l’1,1%, que queda lluny però del 3,9% durant el període 2000-2007. El nivell de la FBCF dels béns d’equipament i altres actius per capita, és el 2017 només lleugerament inferior al 2007, però el de la construcció és la meitat. Pel que fa al saldo amb l’exterior, s’han millorat els valors del 2007, però estan per sota dels del 2000. Malgrat aquest comportament en termes constants, l’evolució de la relació real d’intercanvi ha permès guanys importants del saldo amb l’exterior, de manera que en termes corrents i en relació amb el PIB el superàvit exterior ha passat del 8% el 2000 al 12,2 % el 2017.

Draft Fernandez 790270073-image8.png

Durant el període previ a la crisi el saldo comercial de Catalunya es va reduir fins a un 3,2%, i va ser a partir del 2011 que es va anar recuperant fins a un superàvit del 8,9% el 2011 i del 12,2% el 2017. La millora del superàvit del sector exterior és un dels fets que més remarcables en el comportament recent de l’economia catalana; cal dir que aquesta millora es concentra en els intercanvis amb l’estranger, que guanyen pes, al contrari del que passa amb els intercanvis amb la resta de l’Estat. Així, mentre que el 2000 tot el superàvit comercial es produïa en els intercanvis amb la resta de l’economia espanyola, el 2017 el superàvit amb l’estranger és, pràcticament, el mateix que el que hi ha amb la resta de l’Estat. Els guanys comercials es deuen, d’una banda, al creixement de les exportacions de béns i serveis a l’estranger ( han guanyat 5,3 punts percentuals (pp) del PIB entre el 2000 i el 2017 i, 9,1 pp entre el 2007 i el 2017) i, d’una altra, a la contenció de les importacions (que han baixat 5,8 pp del PIB respecte al 2000 i 2,6 pp respecte al 2007). Això explica que el que el 2000 era un dèficit comercial amb l’estranger del 4,6 % del PIB, s’hagi convertit en un superàvit equivalent al 6,5% del PIB el 2017.

La base d’aquests resultats és la dinàmica expansiva de les exportacions de béns, i també de serveis (bàsicament serveis turístics). El conjunt d’exportacions de béns i de serveis ha augmentat entre el 2007 i el 2017 en termes de volum un 33,2 % (43,5 % en termes corrents). L’evolució de les importacions de béns i de serveis ha estat molt més reduïda (del 2,4 % en termes constants), però el que més ha predominat és la reducció dels preus (del 12,9 %), la qual cosa explica l’important descens del seu pes en el PIB català ( del 35,5 % el 2007 al 32,9 % el 2017). Així doncs, l’evolució positiva del saldo amb l’estranger cal imputar-la a un increment real de les exportacions i a una contenció del volum d’importacions, al mateix temps que a una millora de la relació real d’intercanvi, derivada en part de la caiguda del preu del petroli, tot i que la depreciació de l’euro va limitar aquest impacte: entre el 2007 i el 2017 el preu del petroli va caure en dòlars un 25,6 % i en euros un 9,3%.

Pel que fa al comerç amb la resta de l’Estat, el comportament és l’invers del que té lloc amb l’estranger, i el superàvit del 12,6% el 2000 s’ha reduït fins al 5,7 % el 2017, (Quadre 5). Sota aquests canvis profunds en l’orientació comercial hi ha incidit la forta caiguda de la demanda de l’economia espanyola acumulada durant els anys de crisi i els esforços fets per les empreses catalanes en posicionar-se en els mercats exteriors, en la Unió Europea i especialment en la resta del món.Els guanys de competitivitat han jugat, així mateix, un paper clau, gràcies a la reducció dels costos laborals unitaris a partir del 2010, tant per la moderació salarial com per l’augment de la productivitat aparent del treball (Gràfic 4). Aquest comportament contrasta amb l’experimentat fins al 2008 amb creixements força superiors als de la mitjana europea. D’altra banda, cal afegir la millora competitiva en els mercats denominats en dòlars de la depreciació entre el 2007 i el 2017 del tipus de canvi de l’euro enfront del dòlar (d’un 17%)

Draft Fernandez 790270073 2460 test-image9.png

Un fet a tenir en compte és que l’augment de les exportacions a l’estranger es va concentrar els primers anys de la crisi en un augment del volum de vendes de les empreses que ja eren exportadores, però més recentment el que es detecta és que l’augment de l’exportació recau en l’augment d’empreses que s’han obert a l’exportació de forma regular. Un fet menys positiu que hi ha al darrera del creixement de les exportacions de béns, és que s’ha fet amb un predomini de les exportacions industrials de menor contingut tecnològic, atès que tant de nivell tecnològic alt com de mitjà-alt perden pes en l’estructura exportadora, un fet que s’ha començat a capgirar els darrers anys en el cas de les exportacions de nivell tecnològic alt, però que encara es manté a la baixa en les de nivell tecnològic mitjà-alt (Quadre 6).

Draft Fernandez 790270073-image10.png

En els bons resultats de les exportacions de béns i de serveis hi ha col·laborat directament la participació del turisme estranger. Així, el nombre de turistes estrangers ha augmentat un 36% entre el 2005 i el 2017, i l’augment de la despesa turística ha estat encara més pronunciada. En aquesta expansió recent del turisme a Catalunya hi ha incidit de forma molt determinant l’atractiu de Barcelona, si bé també hi ha hagut també una desviació de turistes d’altres destinacions afectades per problemes d’atemptats i d’inestabilitat política. El sector turístic ha estat a l’igual que les exportacions de béns un pal·liatiu important durant els anys de crisi, però per valorar el comportament del turisme s’han de tenir en compte no només els resultats econòmics, sinó també les externalitats negatives que es poden generar en alguns territoris. Catalunya té una oferta turística molt potent, diversificada i atractiva, i una demanda turística que actua com un actiu econòmic de primer ordre. La clau de futur probablement sigui millorar el valor afegit del turisme i pal·liar els episodis de massificació en determinades destinacions.

4. Model productiu: Evolució i canvis en l’estructura productiva

Les bases productives han sofert modificacions importants que han ajudat ha recuperar l’economia. Durant la fase expansiva que finalitza el 2007 els baixos tipus d’interès van impulsar el crèdit i la inversió en habitatge que, al seu torn, es va alimentar del fort creixement de la població immigrada, atreta per la demanda de treball del mateix sector de la construcció. L’obra civil va tenir durant l’etapa expansiva un paper expansiu, però menor. L’esclat de la crisi financera internacional i de la bombolla immobiliària assenyala un dalt a baix de la construcció i fins molt recentment no s’ha iniciat un canvi de tendència, gràcies a la millora del sector residencial, però dins d’uns nivells de producció que estan el 2017 al 50 % del 2007.

Draft Fernandez 790270073 6078 test-image11.png

Draft Fernandez 790270073-image12.png

L’evolució dels serveis és molt més estable per la gran quantitat d’activitats que hi engloba i per la diversificació de la seva demanda; però tot i això després dels forts creixements previs a la crisi, també el sector de serveis es veu arrossegat fins a taxes negatives, recuperant la dinàmica positiva a partir del 2014. Pel que fa a la indústria, la seva evolució durant la fase expansiva, va ser clarament inferior a la del conjunt de l’economia (tant pel que fa al creixement en volum, com en preus); perdent quasi 6 punts en l’estructura productiva. La crisi enfonsa la indústria, però a partir del 2012 el sector industrial comença a redreçar-se, i el 2017 recupera el volum de producció que hi havia el 2007 (Gràfic 5 i Quadre 7).

Draft Fernandez 790270073 1027 test-image13.png

En analitzar el protagonisme de la indústria els darrers anys, convé tenir present el dinamisme mostrat per les exportacions, que han actuat de motor de la producció industrial, juntament amb la represa de la demanda interna. L’anàlisi del sector industrial amb les eines macroeconòmiques convencionals cada cop es fa més difícil atesos els grans canvis que han tingut lloc els darrers anys. D’una banda, els processos de deslocalització incentivats per l’emergència de la Xina i l’accés a la UE dels nous països de l’Europa de l’Est; de l’altra, ha tingut també lloc una redistribució de les cadenes de valor en la producció i en les exportacions i l’augment de la robotització i la digitalització està incorporant canvis constants. D’altra banda, l’externalització de molts serveis que abans formaven part de la producció industrial fa que canviï el perímetre del que es considerava tradicionalment sector industrial.

El procés de reassignació productiva que ha viscut l’economia catalana queda de manifest en l’estructura productiva. De fet, tots els sectors excepte el de serveis perden pes. En el cas del sector industrial, cal destacar que la pèrdua de pes es produeix en el període de més creixement de l’economia (entre el 2000 i el 2007), perquè el creixement en volum és inferior a la mitjana del VAB (0,8 i 3,6% respectivament, en taxa de variació mitjana acumulativa), però també perquè el creixement del deflactor de preus és inferior comparativament al de la resta de l’economia (pel fort creixement dels preus de la construcció, i en menor mesura dels serveis (Gràfic 6). Això comporta una pèrdua de 5,9 punts percentuals en el pes de la indústria entre el 2000 i el 2007, que guanyen els sectors de la construcció i dels serveis.

En el període que va del 2007 al 2017, el volum de la indústria augmenta en taxa mitjana acumulativa a un ritme del 0,1%, enfront de l’1,3 % els serveis, i la caiguda del 6,2 % la construcció. Però contràriament a la situació prèvia a la crisi, l’evolució relativa dels preus del sector industrial ha estat més positiva que la de la resta de l’economia, la qual cosa li ha permès guanyar pes en valors corrents. Cal també tenir present que d’ençà el 2014 el sector industrial experimenta creixements superiors, tant en volum com en deflactors, als de la resta de l’economia.

Malgrat la millora dels darrers anys, en relació amb l’any 2000 el pes del sector industrial ha baixat 5,5 punts en el VAB de l’economia catalana. Tot i això, hi ha branques que acumulen creixements importants respecte al 2000, com ara les indústries extractives, la química, les indústries farmacèutiques, l’alimentació, la metal·lúrgia, els mobles i les manufactures diverses, i el sector energètic. En els dos darrers anys 2016 i 2017, el creixement de la producció industrial s’ha generalitzat a la majoria de branques.

Per tant la crisi deixa rere seu un canvi en l’estructura productiva que es concreta bàsicament en un guany de pes del sector serveis i una disminució de la construcció, amb un sector industrial que manté una posició similar a la del 2007. Per la seva part, el pes del sector agrari s’ha estabilitzat respecte al 2007, però és inferior al 2000.

En relació amb la zona euro el pes de la indústria a Catalunya el 2017 és 6,9 punts percentuals superior a Catalunya. També és superior el pes del comerç, de l’hostaleria i de les activitats artístiques i recreatives. En contraposició, Catalunya té un pes inferior en el sector públic, educació, sanitat i serveis socials, en el sector financer, en la branca d’informació i comunicacions, i en els activitats professionals, científiques, tècniques i administratives.

Draft Fernandez 790270073-image14.png

5. Model productiu. Treball i productivitat

Malgrat que la indústria (i l’agricultura) van perdre ocupació durant els anys previs a la crisi, en conjunt el creixement de l’economia es va basar aquests anys principalment en el factor treball, amb un dèbil creixement de la productivitat real per hora treballada. En el segon període, en canvi, el factor treball presenta un creixement negatiu, molt similar al creixement positiu que experimenta la productivitat aparent del treball. Excepte en les activitats financeres, totes les activitats de serveis mostren augments de productivitat en el període 2007-2017, si bé en el cas de les activitats d’informació i comunicacions, el seu creixement és inferior al del període precrisi. En el cas del sector industrial, tant en el seu conjunt com en la part manufacturera, l’augment de la productivitat entre el 2007 i el 2017 també és inferior a la del període previ a la crisi, tot i això manté la productivitat més elevada que la resta de l’economia, excepte el cas particular de la construcció, que viu durant aquests anys un procés d’ajust molt important, i del sector agrari. Per tant, la millora de la productivitat respecte al període precrisi, contra el que es podria esperar no recau en la indústria, sinó en l’augment i en la generalització en el conjunt de sectors (excepte en el cas de les activitats financeres) (Gràfic 7).

Draft Fernandez 790270073 2157 test-image15.png

L’evolució de la productivitat aparent del treball a Catalunya va ser durant el període precrisi inferior a la mitjana de la UE-28 i de la zona euro (0,2%, 1,3% i 0,9% respectivament en taxa mitjana anual acumulativa), al contrari del que va succeir amb el nombre de hores treballades (2,9%, 0,8% i 0,9% respectivament). Des del 2007 i fins al 2016 succeeix el contrari: s’ha guanyat productivitat però amb una reducció del nombre d’hores de treball superior a l’entorn europeu (-1,1%, -0,2% i -0,4%). Si es considera l’augment de productivitat acumulada entre el 2000 al 2016 es comprova que a Catalunya el PIB en volum per hora treballada és el 2016 un 17% superior al del 2000, un augment una mica inferior al de la mitjana de la UE-28 (19%) i lleugerament per sobre del de la zona euro (16%). De manera que en termes reals la productivitat real ha evolucionat a Catalunya de forma molt similar a la de l’entorn europeu en el conjunt d’aquests anys (malgrat queamb diferències importants abans i després de l’inici de la crisi).

Per avaluar els canvis relatius en el nivell de productivitat de Catalunya, s’ha calculat la seva evolució corrent deflactada per les paritats de poder de compra espanyoles (PPC-ES). Els resultats mostren un creixement del 50% entre el 2000 i el 2016, molt similar al de l’UE-28 però superior al de la zona euro, la qual cosa indica que els nivells de productivitat aparent del treball de Catalunya en PPC-ES, entre el 2000 i el 2016 tot just s’hauran mantingut en relació amb la UE-28, però hi hauran millorat en relació amb la zona euro. Pel que fa al nivell actual, la zona euro té el 2016 un nivell de productivitat per hora treballada un 12% superior a la mitjana de la UE-28 i Espanya el un 2% inferior. Catalunya, se situa un 7% per sobre de la mitjana europea tenint en compte les PPC-ES, però en termes de paritats de poder de compra de Catalunya la posició baixaria fins a ser un 1% inferior, per tant molt similar a la mitjana espanyola (Quadre 9).

Draft Fernandez 790270073-image16.png

La reassignació sectorial i els canvis de productivitat han impactat en els nivells d’ocupació, i així com els valors de la producció han recuperat els valor precrisi, això no ha passat en els nivells d’ocupació. De fet, el 2017 hi ha 413,2 milers de llocs de treball (en termes equivalents a temps complet) menys que el 2007. Aquesta situació contrasta amb la del període previ a la crisi, amb un model més intensiu en treball que va donar lloc a una elevada creació de llocs de treball (del 22% entre el 2000 i el 2007). En canvi, entre el 2007-2017 s’ha produint un descens de l’11,4% (tot i l’augment del 10,6% entre el 2013 i el 2017). Si es considera l’evolució des del 2000, Catalunya ha creat fins al 2017 un 8,1% de llocs de treball a temps complet (com s’ha vist en el quadre anterior, l’evolució en termes de nombre d’ocupats, llocs de treball i hores de treball,és superior). En qualsevol cas, el que s’ha de tenir present és que, al comparar els períodes d’abans i de després de la crisi s’estan comparant dos models de creixement diferents, el previ a la crisi amb una forta presència del sector de la construcció, alt endeutament i intensiu en treball, que es va demostrar insostenible i un model actual més productiu, més tecnològic i amb més presència del sector de serveis, però també menys intensiu en ma d’obra (Quadre 10).

Draft Fernandez 790270073-image17.png

Tot i això, les dades que s’han presentat en el quadre 9 mostren que Catalunya entre el 2000 i el 2016 ha creat més ocupació que la UE-28 i la zona euro. De fet, el 2017 la taxa d’ocupació de la població de 15 a 64 anys se situa a Catalunya en un 66,9 %, una mica per sobre de la zona euro (66,2 %). Però, en paral·lel, la població catalana té una taxa d’activitat 4,4 punts percentuals superior a la zona euro, i és precisament això el que explica que la taxa d’atur sigui també superior (Quadre 11).

Draft Fernandez 790270073-image18.png

Així, tot i tenir la mateixa taxa d’ocupació de la seva població i un PIB per habitant similar a la zona euro ( en PPC-CAT), a Catalunya hi ha un percentatge més elevat de població que busca activament feina, la qual cosa molt probablement es deu a factors diversos, entre ells la precarietat laboral que afecta a una part important de la població, i en general la reducció salarial;però també a un nivell de benestar social més reduït que la mitjana de la zona euro. En aquest sentit cal tenir en compte que Catalunya, malgrat que el PIB per càpita sigui d’una magnitud similar a la mitjana de la zona euro, té una renda disponible força inferior bàsicament pel saldo de fluxos fiscal amb la resta l’Estat que generen el dèficit fiscal existent, que es valora en mitjana anual al voltant del 8% del PIB, segons les estimacions de la Generalitat de Catalunya.

Draft Fernandez 790270073 5227 test-image19.png

L’evolució de l’ocupació laboral desprès de la crisi ha estat molt marcada per la reassignació sectorial i tecnològica. I el balanç mostra la importància del vessant tecnològic a Catalunya, un fet especialment important per a la millora de la productivitat de l’economia. De fet, entre el 2008 i el 2016 l’ocupació només ha augmentat en termes nets a Catalunya en la manufactura d’alt nivell tecnològic i en els serveis intensius en coneixement incloent els d’alt nivell tecnològic (aquest creixement contrasta amb els resultats que s’han produït a la comunitat de Madrid, on hi ha una presència molt més elevada d’aquests serveis en l’estructura productiva). Aquest tipus d’ocupacions estan vinculades a salaris més elevats a la mitjana. No obstant això els salaris mitjans han retrocedit i l’augment de la pobresa entre la població ocupada que detecten les estadístiques de l’INE i de l’Idescat són un reflex de la polarització que hi ha actualment al mercat laboral. L’explicació sembla raure en el diferent comportament salarial entre les ocupacions que no es van veure afectades per la crisi (stayers), que varen mantenir el lloc i les condicions de treball, i les ocupacions més afectades per la crisi, amb continues rotacions i precarització (movers), que han patit pèrdues salarials importants (Fernández, 2017).

Draft Fernandez 790270073-image20.png

Malgrat que Catalunya ha perdut ocupació en el sector manufacturer, continua tenint una proporció d’ocupació (d’un 17,2%) més elevada en aquest sector que Espanya (12,5%) i la mitjana de la UE-28 (15,4%). És encara més significatiu el fet que l’ocupació industrial d’alt nivell tecnològic i de nivell tecnològic mitjà alt estigui a Catalunya per sobre de la mitjana europea (1,4 %, i 5,5 % Catalunya i 1,1% i 4,7% a la UE-28). En l’àmbit dels serveis intensius en coneixement, la posició de Catalunya (35,2 % de l’ocupació el 2016) és comparativament menys positiva, perquè està una mica per sota de la mitjana espanyola (35,9%) i clarament a un nivell inferior al de la mitjana europea (40%). La comparació amb la comunitat de Madrid (46,7%) és encara molt més distant. Si s’analitzen de forma més específica aquests serveis, els que es consideren d’alt nivell tecnològic, HT KIS, (High tech knowledge-intensive services), la posició de Catalunya (3,1% de l’ocupació) és lleugerament superior a la mitjana de la UE-28 (2,9%) i a la mitjana espanyola (3%), però és precisament en aquests serveis tecnològicament més avançats on es concentren les principals diferències en relació amb Madrid, on el percentatge d’ocupació en aquests serveis arriba al 7,8% de l’ocupació total. Finalment, cal destacar com aspecte diferencial respecte de la mitjana europea l’important pes que tenen a Catalunya (i a Espanya) els serveis amb menys coneixement intensiu, fet que pot representar un fre per l’avenç de la productivitat (Quadre 13).

Draft Fernandez 790270073-image21.png

7.Catalunya en l’economia espanyola i europea

L’economia catalana com altres economies regionals europees depenen en major o menor mesura de l’estructura econòmica, de la pressió fiscal i del model social i polític de l’Estat on s’insereixen. Això determina un marc institucional i legal diferent entre elles, així com unes polítiques distributives també diferents que afecten l’economia i l’Estat del Benestar. D’aquesta manera, una estructura més o menys descentralitzada i/o federal pot incidir en l’estructura econòmica de les mateixes regions, bé sigui amb una distribució més o menys equitativa de les activitats del sector públic, bé sigui a partir d’activitats més sensibles a la distribució del poder polític, econòmic i financer, com ara les seus de les grans empreses i els centres de decisió econòmics i financers. Les tendències centrípetes d’algunes d’aquestes activitats s’han vist reforçades per les economies d’aglomeració al voltant de determinats serveis intensius en coneixement que generen un alt valor afegit i que, en major o menor mesura, tendeixen a concentrar-se en les capitals polítiques dels Estats.

En el cas espanyol, la comunitat de Madrid concentra el 20,1% del serveis intensius en coneixement d’Espanya i el 40,2 % dels que estan catalogats com d’alta tecnologia. El pes de Catalunya és del 17 % i del 17,9%, respectivament, en ambdós casos per sota del pes de la seva economia l’economia. Tot i això, com abans s’ha comentat, l’evolució de l’ocupació en aquestes activitats mostra un creixement més positiu a Catalunya que no pas a Madrid.

Respecte al grau de concentració dels serveis més intensius en coneixement, es comprova que en altres països succeeix un fet similar, però l’efecte capitalitat en el cas de la comunitat de Madrid és més intens que en altres països. Així, mentre que els serveis intensius en coneixement d’alt nivell tecnològic representen el 7,8 % de l’ocupació a la comunitat de Madrid, a altres regions amb la capital d’Estat tenen un pes inferior: 5,5% a Berlin, 3,9% a Atenes, 6% a L’île de France, 5,5% al Lazio, 5,6% a Viena, 7% a Estocolm, 6,2 % a Londres.

A nivell sectorial l’especialització de Madrid en serveis associats a alts nivells de coneixement es posa de manifest en l’elevada presència en la comunitat de Madrid de branques com la d’informació i comunicacions que concentra en aquesta comunitat el 47,5 % del VAB generat a Espanya, amb un augment de 22,4 punts percentuals de participació entre el 2000 i 2017 . Les activitats professionals, científiques, tècniques i administratives representen el 33,4% del total estatal, 10,4 punts més que el 2000. Cal esmentar també les activitats financeres que representen el 27,4% del total espanyol, 1,6 punts percentuals més que el 2000. Aquesta especialització sectorial ha permès la comunitat de Madrid guanyar pes (1,2 punts percentuals) en l’economia espanyola entre el 2000 i el 2017. Tot i això, cal dir que en el conjunt dels darrers quatre anys l’economia catalana ha estat més dinàmica que la de la comunitat de Madrid i el pes de Catalunya sobre el total espanyol ha augmentat fins al 19,2%.

Draft Fernandez 790270073-image22.png

En el terreny redistributiu, es produeixen, així mateix, diferències entre les regions dels estats membres de la UE, bé perquè la distribució interregional de l’economia és més o menys equilibrada, bé pels models socials existents i les polítiques d’equilibri regional o social practicades en cada cas. De manera que, encara que es consideren regions o estats que generen un mateix de PIB per habitant, la situació real pot diferir sensiblement. Un primer aspecte a considerar és el del nivell de preus, que en les estadístiques oficials de l’INE (per Espanya) i també de l’Eurostat (per al conjunt de regions europees) adopta per a les regions de cada Estat el mateix nivell de preus de la mitjana estatal. De manera que de facto s’està sobrevalorant el PIB d’aquelles regions amb un nivell de preus més elevat i, contràriament, s’està infravalorant el de les que tenen un nivell de preus més baix. Això també succeeix a Catalunya, ja que el nivell de preus de Catalunya estaria 8,5 punts per sobre del nivell estatal (Costa et al, 2015) per la qual cosa tota comparativa amb la mitjana estatal i comunitària hauria d’estar corregida per les pròpies paritats de poder de compra de Catalunya. Calculat d’aquesta manera, el nivell relatiu del PIB per capita de Catalunya respecte Espanya o la mitjana europea seria inferior al que es pren actualment de referència.

Dos dels indicadors recentment publicats per la Comissió Europea, com són l’Index Regional de Progrès Social (IRPS) i l’Index de Competitivitat Regional, posen de manifest que Catalunya, presenta uns resultats en els diferents àmbits considerats inferiors als que s’extreuen del PIB per capita (que no incorpora aquesta correcció).

En el cas específic de l’Índex de Progrés Social, Catalunya és la regió 58 en el rànquing de PIB per habitant de les 272 regions considerades. Però al tenir en compte les puntuacions de l’IRPS en les seves tres dimensions (necessitats humanes bàsiques, fonaments del benestar i nivell d’oportunitats), Catalunya baixa fins a la posició 165 del rànquing.

Pel que fa a l’Índex regional de competitivitat europea (RCI), Catalunya obté una puntuació que la situa per sota de la mitjana de la UE-28, tot i estar per sobre en termes de PIB per habitant. Dins del rànquing de les 263 regions considerades, Catalunya ocupa la posició 153. L’índex es basa en tres dimensions (bàsiques, d’eficiència i d’innovació) i al seu torn en onze pilars. Les millors posicions que obté Catalunya són en salut i educació bàsica. Les pitjors posicions (amb indicadors per al conjunt d’Espanya) són en estabilitat macroeconòmica i en institucions.

D’altra banda, en termes d’innovació, un altre indicador de la Comissió Europea, el Regional Innovation Scoreboard (RIS) del 2017, situa Catalunya en una posició mitjana baixa: la 114 de les 220 regions considerades. Entre els 18 indicadors analitzats, Catalunya obté millors resultats que la mitjana europea en 9 d’ells: educació superior, publicacions científiques internacionals, publicacions científiques més citades, publicacions públic-privades, sol·licituds de marques, sol·licituds de dissenys, ocupació en activitats intensives en tecnologia o coneixement, exportacions de manufactures intensives en tecnologia, i vendes derivades d’innovacions. Tanmateix, la posició de Catalunya està per sota de la mitjana europea en despesa pública en R+D, despesa privada en R+D, despesa empresarial en innovació, innovacions de producte o procés, innovacions organitzatives o de màrqueting, innovacions pròpies en pimes, sol·licitud de patents, educació al llarg de la vida i pimes que col·laboren en temes d’innovació.

Aquest conjunt d’indicadors de la Comissió Europea serveixen per constatar que el PIB per habitant no és l’únic indicador de referència, i que la situació real de les regions europees pot variar en funció dels seus recursos públics disponibles i de l’eficàcia en la seva utilització. Com abans s’ha comentat, els recursos dels que disposa cada comunitat autònoma o regió europea venen determinats per les polítiques redistributives a escala estatal (i en menor mesura de la UE) i el grau de desequilibris interregionals. En aquest sentit, els avanços en els nivells de convergència assenyalen l’èxit o no d’aquesta distribució de recursos públics.

En el cas d’Espanya, el comportament de l’economia de les CA, malgrat els elevats volums de fluxos interregionals, no semblen constatar una millora en la distribució del PIB ni en els nivells del PIB per habitant. Segons les darreres dades de l’INE del 2017, el PIB per habitant a Espanya oscil·la entre un mínim de 69,1% de la mitjana espanyola a Extremadura a un màxim de 132,4% al País Basc. Aquests resultats estan valorats en euros corrents i no tenen en compte els diferents nivells de preus entre comunitats autònomes (CA), que reduirien aquest diferencial. Catalunya és la quarta CA amb el PIB per capita més elevat i la segona amb la taxa de creixement més alt entre el 2000 i el 2017, lluny però del creixement del PIB que experimenta la comunitat de Madrid (malgrat això des del 2013 el creixement acumulat de Catalunya és superior). Les CA amb el PIB per capita mes baix no han guanyat pes en el PIB, però han augmentat la seva participació en població, fent retrocedir encara més el seu nivell de PIB per capita relatiu. Les CA amb un nivell econòmic intermedi són les més perjudicades, retrocedint en PIB, però encara més en població, raó que explica la millora comparativa en PIB per habitant. Finalment, les CA més ben posicionades, són las úniques que en conjunt han guanyat pes econòmic i poblacional. En termes de PIB per habitant, però, han reduït lleugerament la seva posició, tot i que l’Aragó, Madrid i sobretot el País Basc, han guanyat posicions, malgrat que el País Basc ho ha fet perden població.

Draft Fernandez 790270073-image23.png

En qualsevol cas, i com abans s’ha indicat, la posició de Catalunya en termes de PIB per càpita baixa de forma significativa quan s’introdueixen altres indicadors relatius al nivell de benestar i progrés social, que tenen a veure amb els nivells de recursos públics disponibles per als serveis a les persones, però també per a les inversions en infraestructures, en capital humà, en recerca, etc.. Malauradament, les estadístiques disponibles no faciliten les dades de la renda regional disponible per poder apreciar els fluxos que tenen lloc entre el PIB generat i la renda disponible desprès del procés redistributiu del sector públic. Només es disposa de la part relativa al compte de renta de les llars, d’on s’obté la renda bruta disponible d’aquestes llars per a cada CA.

Per poder visualitzar comptablement la totalitat d’aquests fluxos caldria disposar del conjunt de comptes institucionals de les CA. Una forma de poder aproximar aquesta informació és a partir de l’estimació dels comptes del sector públic en les CA, el saldo dels quals, en la part corresponent als subsectors de l’Administració central i la Seguretat Social, permet obtenir la capacitat o necessitat de finançament d’aquestes administracions en cada CA. L’estimació d’aquests saldos també es pot fer a partir de la comptabilitat pressupostària, com fan diverses estimacions de les balances fiscals de les CA. En qualsevol cas la metodologia de la distribució dels ingressos i despeses serà la que marcarà les principals diferències en els resultats dels diferents mètodes d’estimació.

A continuació es presenten els resultats de l’estimació dels comptes del sector públic en les CA (Fernández, 2014) realitzada a partir del criteri de distribució segons la incidència de la càrrega impositiva, en el cas dels ingressos, i del flux monetari, en el cas de les despeses. Les dades es presenten per a l’any 2007 i per a l’any 2011 (darrer disponible) i permeten apreciar el caràcter cíclic que tenen aquests saldos fiscals. Els valors que es presenten no estan neutralitzats, és a dir no estan ajustats per equilibrar el saldo total de l’Administració central i la Seguretat Social, i són per tant els valors obtinguts directament de l’estimació. Cal tenir en compte també que el signe d’aquests saldos és el que s’obté des del punt de vista de l’Administració i és l’invers del que ofereixen les balances fiscals que presenten els resultats des del punt de vista de les CA. Finalment, advertir que els interessos del deute de l’Administració central i la SS no estan territorialitzats i figuren com a “Extra regió”.

Draft Fernandez 790270073-image24.png

Es poden apreciar els importants canvis que la crisi provoca en els comptes públics. El 2007 a escala estatal hi ha un superàvit fiscal de 25.824, mentre que al 2011 hi ha un dèficit de 37.242. La desagregació d’aquest saldo per CA mostra que l’Administració central i la Seguretat Social obté el 2007 a Catalunya un superàvit de 19.334 milions d’euros, mentre que el 2011 aquest superàvit se situa en 5.736, una reducció relacionada als estabilitzadors automàtics davant el retrocés de l’economia, amb uns menors ingressos impositius i de cotitzacions socials, i un augment de les prestacions socials.

La magnitud dels saldos fiscals poder deure’s a factors diferents, per això és convenient, a més de la seva magnitud, saber què genera aquest diferencial entre aportacions fiscals i despeses públiques, i quina és la situació del PIB per capita en termes de les paritats de poder de compra de cada CA, que les estadístiques oficials que faciliten.

També caldria preguntar-se en quina mesura el PIB per habitant d’una CA es deu a una productivitat més elevada o a una major incorporació del factor treball. En el cas de Catalunya, si es consideren les PPC-CAT, la productivitat aparent del treball de la seva economia és similar a la d’Espanya, la qual cosa mostra que el diferencial del PIB per capita (en PPC) s’explica només per una taxa d’ocupació superior de la població catalana. Per tant, els ingressos fiscals més elevats que s’obtenen a Catalunya es deuen al fet que hi ha més gent que treballa, una situació que és molt diferent que si aquest diferencial fos degut a diferències importants de productivitat. Perquè quan el que hi ha és una major incorporació laboral s’ha de tenir en compte que cal fer front a unes necessitats més elevades en alguns serveis, com ara llars d’infants, residències per a gent gran...,cosa que la distribució actual de recursos públics no té en compte. I no només això, sinó que tampoc es tenen en compte els diferents nivells de preus que suporta cada CA, els costos de congestió, la pressió en els preus dels habitatges....

El volum dels recursos públics en àmbits com ara les infraestructures, la recerca i la innovació afecta directament la capacitat de l’economia catalana d’enfrontar els nous reptes de futur. Una dada de referència en aquest sentit és el de la inversió pública a Catalunya dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que any rere any està per sota, fins i tot del seu pes poblacional (en el projecte dels PGE es preveu un 13,3% del total). Però la distribució dels recursos públics té especialment conseqüències en la capacitat de fer front a les necessitats socials, aguditzades ara per la menor ocupació de la que hi havia abans de la crisi i perquè bona part de les noves ocupacions creades els darrers anys són precàries i de salaris baixos amb diferencies salarials que afecten especialment als joves i als col·lectius més vulnerables.

Les prestacions socials són el capítol més elevat de la despesa pública i en les que recau gran part de la redistribució de recursos públics entre CA. Al quadre 17 es presenten les dades de les prestacions socials per CA, que provenen del compte de renda de les llars de la Comptabilitat regional de l’INE i inclouen les prestacions socials monetàries i les prestacions socials en espècie que reben les llars. La gran part d’aquestes prestacions provenen del sector públic (91,3%); un 5,1% d’empreses financeres i no financeres i un 3,6% tenen el seu origen en institucions sense finalitat de lucre, segons dades del 2015.

El conjunt d’aquestes prestacions presenta un fort augment (de 5,5 punts percentuals del PIB espanyol) entre el 2007 i el 2015 per les conseqüències de la crisi. A escala de les CA els canvis entre els dos anys encara són més acusats. Les dades disponibles de l’INE no permeten diferenciar el caràcter contributiu i no contributiu d’aquestes prestacions socials ni tampoc la seva distribució funcional. No obstant això, a partir de la informació del Ministeri d’ocupació i Seguretat Social s’ha aïllat la part corresponent a les pensions contributives de jubilació. Els valors agregats mostren que el 2015 Catalunya va rebre unes prestacions socials en relació amb el seu PIB que estan entre els nivells més baixos (25,6%) de les CA, juntament amb les Illes Balears (25,1%) i la comunitat de Madrid (21,7%), en aquest darrer cas cal tenir present que la part de pensions de jubilació de la Seguretat Social és inferior al de Catalunya. A l’extrem oposat, hi ha Astúries (43,6%) i Extremadura (42,6%). En termes de població es presenten les dades en valors corrents i deflactades pel nivells de preus de cada CA, separant la part corresponent a les pensions contributives de jubilació de la Seguretat Social de la resta de prestacions. Les pensions de jubilació per habitant a Catalunya en euros corrents són un 21% superior a la mitjana estatal. Això és deu, bàsicament al fet que a Catalunya hi ha un major volum de població que ha cotitzat i té dret a aquestes pensions. En canvi, en la resta de prestacions Catalunya està per sota de la mitjana estatal. El País Basc i Astúries són, de nou, les CA que tenen els nivells més alts. La distribució d’aquestes prestacions, un cop deflactades pels nivells de preus de cada CA, continua situant Astúries i el País Basc en les dues primeres posicions en pensions de jubilació, mentre que el nivell de Catalunya respecte a la mitjana se situa en aquest cas en un 12% per sobre. Pel que fa a la resta de prestacions, Astúries i Castella Lleó ocupen les primeres posicions, mentre que Catalunya se situa un 10% per sota de la mitjana espanyola.

Aquesta distribució de prestacions deriva de les polítiques socials estatals, que es gestionen bàsicament a través dels Fons de la Seguretat Social. Les prestacions socials en espècie, representen el 41,2% de la despesa pública en prestacions socials i corren a càrrec de les administracions autonòmiques i locals. En qualsevol cas, aquestes dades posen de manifest que al marge de les pensions contributives de jubilació, meritades per les cotitzacions realitzades al llarg de la vida laboral, la resta de prestacions per habitant a Catalunya està per sota de la mitjana estatal, un fet que afecta directament al benestar de la seva població.

Draft Fernandez 790270073-image25.png

Finalment, per poder comparar el volum i la distribució funcional de les prestacions a Catalunya amb la mitjana espanyola i europea, s’ha utilitat la informació elaborada per l’Idescat sobre les despeses en protecció social a Catalunya (classificades segons el sistema europeu d’estadístiques de protecció social). Aquestes dades mostren que el 2014 el volum de despeses a Catalunya en protecció social era del 21,3 % del PIB (un 24,9 % a Espanya i un 27,5% a la UE-28). Només en el cas de les prestacions d’atur i de supervivència, Catalunya està per sobre de la mitjana de la UE-28, fet que posa en evidència la distància en atenció social que separa Catalunya de la mitjana europea.

Draft Fernandez 790270073-image26.png


8. Conclusions

L’economia catalana ha recuperat els valors del PIB previs a la crisi, però el PIB per habitant en relació amb la mitjana europea ha baixat de forma notable perquè el creixement acumulat per habitant a la UE-28 ha estat superior. Tot i així, el PIB per capita de l’economia catalana continua sent superior a la mitjana europea, però està lluny dels països i regions europeus més capdavanters. El model de creixement a Catalunya durant el període d’expansió dels primers anys del mil·lenni va esdevenir insostenible, i la crisi internacional va acabar de demostrar-ho. L’economia catalana va haver d’afrontar la crisi internacional (i la afegida posteriorment a la zona euro) amb un fort endeutament (que encara persisteix) i amb un augment de la població important. Les empreses catalanes han fet un esforç d’internacionalització i han guanyat productivitat gràcies a una reassignació sectorial i productiva que està obtenint resultats positius. El model de creixement actual no és tant intensiu en treball com el previ a la crisi i això ha facilitat la millora de la productivitat, però al cost d’un nivell d’atur més elevat. D’altra banda, el procés de devaluació interna de l’economia, al mateix temps que ha facilitat la competitivitat necessària per sortir de la crisi, ha comportat reduccions salarials i un increment de les desigualtats. En definitiva s’ha produït un augment de necessitats socials, amb uns recursos públics que s’han demostrat insuficients. En els darrers quatre anys l’economia catalana ha recuperat taxes de creixement del PIB importants i també de creació de llocs de treball. En aquest sentit, és important destacar l’augment net de l’ocupació en serveis intensius en coneixement, fet que mostra l’aposta de les empreses cap a un model més productiu i tecnològic, que és la clau de futur per a una millora de la productivitat i en definitiva per a un model econòmic més sostenible. Els canvis tecnològics que s’estan produint en tots els àmbits de l’economia i de la societat de la ma de la digitalització i de l’avanç de la intel·ligència artificial estan modificant el mapa productiu a nivell mundial, en el que es coneix com una nova fase o era tecnològica, coneguda com a Industria 4.0. L’economia catalana hi està apostant i té potencialitats: una massa crítica industrial, un model de recerca de reconeguda excel·lència, una proporció elevada de població amb formació universitària, una metròpoli amb un clima i una oferta cultural i econòmica atractiva per treballar i captar talent internacional, una localització privilegiada...

Catalunya té les potencialitats per millorar la seva economia i les condicions de vida de la seva població, però això no serà suficient sense la iniciativa i els recursos públics necessaris per fer-ho.

Referències

Costa, A., García, J., López, X. I J.LL. Raymond (2015). Estimació de les paritats de poder adquisitiu per a les comunitats autònomes espanyoles. Monografies, 17, Departament d’Economia i Coneixement. Generalitat de Catalunya.

European Commision (2016). EU Regional Social Progress Index.

European Commision (2017) Regional Competitiveness Index.

European Commision (2017) Regional Innovation Scoreboard.

European Commission (2018). Science, Research and Innovation Performance of the EU. 2018.

Fernández Kranz, D. (2017 “Los salarios en la recuperación espanyola”. Cuadernos de Información Económica, 260.

Fernández Céspedes, A. (2008). El sector públic en les comunitats autònomes. Una especial referència a Catalunya. Institut d’Estudis Autonòmics.

Fernández Céspedes, A. (2014). El sector públic en les comunitats autònomes. Una especial referència a Catalunya. Període 2006-2011. Mimeo.

Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda (2017). Els resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central els anys 2013 i 2014.

OECD (2015). The future of productivity.

Prades, E., Villanueva, P. “Espanya en las cadenes globales de valor”. Boletín Econòmico 3/2017. Banco de España.


(1) Aquestes paritats són les que es faran servir en aquest article, amb la nomenclatura PPC-CAT en el cas de Catalunya i de forma genèrica en el cas de les comunitats autònomes, per referir-se al diferencial de preus amb Espanya.

Back to Top

Document information

Published on 10/05/18
Accepted on 10/05/18
Submitted on 10/04/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 16
Recommendations 0

Share this document

Keywords