L’expansió estructural de les exportacions de béns a Catalunya des de l’any 2000

Resum

Des de l’any 2000, l’expansió del comerç mundial ha estat molt notòria, amb taxes de creixement per damunt del PIB. Les exportacions catalanes de béns, per la seva banda, han assolit també una gran expansió, amb un creixement fins al 2016 del 92,3% en termes corrents. Només s’ha experimentat un retrocés en els fluxos exportadors l’any 2009, corregit amb escreix durant els anys posteriors, fet que ha donat a l’expansió exportadora un caràcter estructural. Les quotes de mercat de les exportacions catalanes a nivell mundial es mantenen al llarg del període 2000-2016 a l’entorn del 0,5%, tot i la irrupció amb força de la Xina i d’altres noves economies industrialitzades al comerç mundial. El comportament de les exportacions catalanes ha estat millor que el de les economies del seu entorn, fet que ha permès també augmentar la quota de mercat dins les exportacions europees. Com assenyala Antràs (2011), el cas espanyol (i per extensió el català) són excepcionals davant l’afebliment de la posició competitiva revelada de les principals economies avançades. Aquesta expansió, sorgida de la reacció pro-activa de l’empresa exportadora catalana en millorar productes i buscar nous mercats, en particular després del col·lapse de 2009, reflecteix sobretot una ampliació del marge intensiu (el valor mitjà exportat per empresa), però també un eixamplament de la base exportadora regular els darrers anys. Reforçar la diversificació i el dinamisme de les exportacions de més valor afegit són estratègies cabdals per al futur de l'economia catalana. Un altre factor que ha reforçat la tendència creixent de les exportacions a partir de 2009 és el procés de devaluació interna que mostren els índexs de competitivitat basats en els costos laborals unitaris.

1. Introducció

Catalunya és una economia oberta amb una forta vocació exterior. En els darrers anys, i especialment en el període de crisi econòmica, el sector exterior ha estat una important font de creixement que ha ajudat a pal·liar la forta contracció de la demanda interna. Des de l’inici de la recuperació econòmica a finals del 2013, l‘aportació al PIB del sector exterior s’ha mantingut positiva, una bona dinàmica que generalment no es mantenia en cicles de recuperació econòmica. El saldo comercial de béns i serveis amb l’estranger va ser deficitari entre l’any 2000 i el 2008, mentre que d’ençà 2009 registra un superàvit. En aquest article ens fixarem en el comportament de les exportacions catalanes, en particular les exportacions de béns i en la seva excepcional evolució al llarg del S.XXI. En aquest període, l’expansió del comerç mundial ha estat molt notòria, amb taxes de creixement per damunt del PIB, alhora que les exportacions catalanes de béns a l’estranger han assolit també una gran expansió, creixent un 92,3% en termes corrents. Aquesta expansió de les exportacions catalanes ha permès mantenir la quota en el conjunt mundial a l’entorn del 0,5%.

Per posar en context l’evolució tan positiva de les exportacions a l’estranger, ens fixarem en l’evolució de les quotes d’exportacions en comparació a altres economies. Les exportacions van resistir la pèrdua de competitivitat de costos en els anys anteriors a la crisi (l’anomenada paradoxa espanyola) i es van accelerar considerablement en els anys posteriors, com descriu Otamendi (2017). Com apunta també Antràs (2011), el cas espanyol i per conseqüent també el català, són excepcionals en relació a les principals economies europees, ja que mantenen la seva quota mundial d’exportacions, malgrat l’auge de les exportacions xineses. Catalunya fins i tot millora notablement la quota d’exportacions dins la Unió Europea i millora lleument la quota mundial en els darrers anys. Precisament, l’emergència de la Xina i en menor mesura la d’altres economies industrialitzades d’Àsia, és el canvi fonamental que presenta el comerç al segle XXI. Farem un repàs a les sèries més representatives d’evolució comparada de les exportacions de béns, i en particular de la dinàmica de les quotes de mercat. També s’avalua l’eixamplament de la base exportadora de Catalunya, tant pel que fa al nombre d’empreses exportadores com al valor mitjà exportat d’aquestes empreses. Un altre factor que ha reforçat en la tendència creixent de les exportacions a partir de 2009 és el procés de devaluació interna que mostren els índexs de competitivitat basats en els costos laborals unitaris

2. L’expansió de les exportacions de béns des de l’any 2000

L’evolució del conjunt de les exportacions catalanes a l’estranger és ben coneguda i respon a una tendència expansiva en tot el període analitzat 2000-2016, amb l’excepció de la davallada de l’any 2009. No obstant, els ritmes de creixement són diferenciats. Entre l’any 2000 i el 2008, el creixement és més suau fins a assolir al final del període un increment del 49,5%. Posteriorment, la crisi colpeja a les exportacions catalanes amb una caiguda del 17,9% l’any 2009, per entrar els anys posteriors en una dinàmica d’elevats creixements. Cal recordar que el sector exterior va ajudar a pal·liar el retrocés de la demanda interna i va ser motor de creixement i de recuperació de l’economia catalana durant la crisi i els anys recents de recuperació. El comportament ascendent ha estat tal que el valor corrent de les exportacions l’any 2016 és un 92,8% superior al de l’any 2000, és a dir que el nivell s’ha pràcticament doblat en 16 anys. Com es descriu a Oliver (2009), l’augment de les relacions amb la resta del món respon a un canvi estructural del model exportador català, cada cop menys dirigit a les vendes a la resta d’Espanya i amb un creixement pronunciat de les vendes a l’estranger.

2.1 Exportacions per destinació

En l’anàlisi de la destinació de les exportacions trobem dos patrons de comportament diferenciats entre les exportacions dirigides a la UE i a la resta de països, especialment en el subperíode 2008-2016. Entre el 2000 i el 2008 les exportacions dirigides a la UE i a la resta del món segueixen un comportament similar, mostrant increments en nivells de 45,2 i 61,3 punts respectivament en relació a l’any 2000. Val a dir, però, que la UE ha estat sotmesa a ampliacions al llarg del període (els anys 2004, 2007 i 2013). No obstant, a efectes analítics emprem el conjunt de la UE-28.

Aquest similar patró de creixement entre les exportacions dirigides a la UE i a la resta del món canvia en el període següent, del 2008 al 2016, on s’observa una gran diferència en el creixement de les exportacions cap ambdues destinacions. En concret, la taxa de creixement de les exportacions a la resta del món és especialment elevada entre els anys 2009 i 2012, on en només tres anys aquestes creixen en termes corrents un 74,1%. Després del 2012 les exportacions a la resta del món es mostren força estables, coincidint amb un alentiment del comerç mundial, mentre que les exportacions a la UE creixen lleugerament. La diferència de creixement entre ambdues destinacions es plasma en el creixement diferenciat de les exportacions al llarg del període 2000-2016, a la UE d’un 72,9% i a la resta del món d’un 147,5%.

3. L’evolució comparada de les quotes de mercat de les exportacions en un context més competitiu

Prenem les quotes de mercat com a aproximació ex-post de la posició competitiva de les exportacions de Catalunya i analitzem tot seguit la tendència des del 2000. L’OMC difon, entre d’altres, el valor en milions de dòlars de les exportacions de béns per països, del que se’n pot extreure una evolució de les quotes de mercat. Coneixent també la quota de mercat de les exportacions catalanes de béns dins el total de l’estat, a partir de les dades de duanes, aproximem la quota mercat de les exportacions catalanes dins del conjunt de les exportacions mundials. Es pot establir la mateixa aproximació per a obtenir la quota de mercat de Catalunya respecte a les exportacions dels països de la UE.

Probablement el fenomen més destacat en l’evolució del comerç mundial la darrera dècada (entre l’any 2000 i el 2016) és l’increment del pes de la Xina, que es multiplica per un factor de 3,4 entre aquests anys. Com s’observa en el gràfic 3, a partir del 2008 aquesta economia supera l’alemanya en el valor de les seves exportacions. També el cas de França i el Regne Unit o Itàlia són paradigmàtics, amb una pèrdua de quota de mercat mundial que els situa l’any 2016 a l’entorn del 60% de la que assolien el 2000. Un altre grup de països, on se situen Alemanya, Espanya i també Catalunya, han mantingut el seu pes en el comerç mundial al llarg d’aquests anys.

Per al cas específic de Catalunya, trobem dos canvis molt clars de tendència al llarg del període 2000-2016. Amb l’entrada en vigor de l’euro i fins a l’any 2003, les exportacions catalanes guanyen quota de mercat tant a nivell europeu com mundial (en el primer cas de l’1,28% a l’1,35% i en el segon cas del 0,49% al 0,56%). Després d’aquest període d’expansió, les exportacions catalanes, tot i mantenir creixement interanuals positiu, perden pes en els mercats mundials. En el cas de la UE, les exportacions cauen fins a l’1,26% l’any 2008 i respecte al comerç mundial, es perd quota de mercat entre 2003 i 2012, fins arribar al 0,42%. Des de l’assoliment d’aquests valors mínims i fins a l’any 2016, s’observen creixements sostinguts de la quota de mercat de les exportacions catalanes de béns.

El creixement de la quota de mercat respecte a les exportacions de la UE és significatiu: d’una quota de l’1,28% l’any 2000 al màxim de l’1,36% l’any 2016, amb un creixement ininterromput ja des de 2008. La quota de mercat respecte a les exportacions mundials es redueix entre 2003 i 2012, per després recuperar-se fins a un nivell lleugerament per sota del 2000. La recuperació de quota dels darrers anys s’ha vist afavorida per l’alentiment del comerç mundial els anys 2015 i 2016, una dinàmica principalment causada per menors taxes de creixement de les exportacions dels mercats emergents. Així, la quota de Catalunya en els mercats mundials ha evolucionat des del 0,49% l’any 2000 al 0,46% actual (any 2016), mantenint-se pràcticament estable en el temps.

L’OMC apunta a una nova acceleració del comerç mundial pel 2017 i situa la previsió de creixement de les exportacions mundials al 3,6% de creixement real. Al llarg del 2017, Catalunya ha guanyat quota de mercat ja que les darreres dades disponibles revelen un creixement interanual del 8,0% en volum, si s’aproxima el creixement real amb els índexs de valor unitari (IVU) de les exportacions del conjunt d’Espanya.

4. L’eixamplament de la base exportadora de l’economia catalana

Com s’explica detalladament en l’Informe anual de l’economia catalana 2016 del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, aquest creixement s’ha vist afavorit pels esforços del teixit empresarial per obrir nous mercats a l’estranger mitjançant l’adopció d’estratègies cada cop més orientades a la internacionalització i la innovació.

L’evolució del nombre total d’empreses exportadores mostra una tendència creixent des de l’any 2003. Les empreses exportadores es classifiquen en diferents categories en funció de la regularitat i el volum de les seves exportacions. En aquest sentit, es considera que una empresa exporta de forma regular quan ho fa ininterrompudament durant un mínim de 4 anys. Podem doncs trobar una explicació del bon comportament de les exportacions en l’evolució del nombre d’empreses exportadores a Catalunya els darrers anys.

La internacionalització empresarial ha donat lloc a un altre fenomen, més enllà de l’eixamplament de la base exportadora (que rep el nom de marge extensiu), i és l’evidència d’un volum més elevat d’exportacions per empresa (que rep el nom de marge intensiu). Des del 2003, amb l’excepció de l’enfonsament general de l’economia el 2009, les exportacions catalanes han presentat un comportament positiu tant en les etapes expansives com en les recessives. La descomposició de les exportacions segons el nombre d’empreses que exporten i el valor unitari de les exportacions que duen a terme permet distingir la contribució d’aquests dos components bàsics: el marge extensiu i el marge intensiu. Estudiant les empreses que exporten un volum igual o superior a 50.000 euros anuals, s’observen dos períodes diferents. D’una banda, entre el 2004 i el 2012 els resultats mostren que el creixement de les exportacions es deu, principalment, a l’augment del valor mitjà exportat per empresa (marge intensiu). La contribució derivada del nombre d’empreses exportadores (marge extensiu) ha estat menor i més irregular: positiva durant el període 2004-2006, i negativa entre el 2009 i el 2012. La contribució de les empreses exportadores irregulars ha estat més erràtica, tant pel que fa als marges intensius com als extensius.

D’altra banda, a partir del 2013 s’observa que el creixement de les exportacions s’explica majoritàriament per l’increment del nombre d’empreses exportadores regulars. Aquest canvi pot interpretar-se com una consolidació del procés d’internacionalització, amb més empreses que operen habitualment als mercats estrangers i, per tant, esdevenint una economia globalment més internacionalitzada.

Gràfic 6

En una línia diferent, per al cas espanyol, com apunta Antràs (2011), un fet diferencial del sector exterior és l’alta productivitat d’un segment de les empreses exportadores, en concret de les empreses de més de 250 treballadors, és a dir les empreses grans. Això, segons l’autor, seria una possible explicació a l’augment de les quotes exportadores a l’exterior.

5. Recuperació parcial de la competitivitat en preus des de l’esclat de la crisi

Com hem vist en els apartats anteriors, l’expansió de les exportacions des de l’any 2000 és un fenomen de notable intensitat que es produeix per diferents motius. D’una banda, l’evolució creixent del comerç mundial suposa un important vent de cua a les exportacions catalanes. També l’adaptació de la base exportadora i la propensió a l’exportació de l’empresa catalana han explicat el creixement exportador en els darrers anys. Una altra explicació que plantegem en aquest apartat és la de l’evolució dels preus relatius. Analitzarem si un abaratiment de les mercaderies o altres costos associats a la producció en relació al països desenvolupats pot haver impulsat les exportacions.

Pel cas espanyol, disposem d’un ventall més ampli d’índexs de competitivitat que pel cas català, per al qual només tenim disponible a Idescat l’índex basat en els preus industrials (meticulosament descrit a Jorba i López (2007)). Per tant utilitzarem els indicadors per Espanya per descriure el cas de català. Les dades per al conjunt de l’Estat, a més de l’IPRI també contemplen altres indicadors de preus, disponibles al Boletín Estadístico del Banc d’Espanya, com són l’IPC, els costos laborals unitaris de les manufactures (CLUM) o els preus de les exportacions (IVUE).

Observant les dades del Banc d’Espanya, veiem com respecte al conjunt de països desenvolupats, en tots els indicadors s’observa un patró similar, de pèrdua de competitivitat global en tot el període (cal tenir en compte que un increment dels índexs indica una pèrdua de competitivitat). Per al període 2000-2008, l’evolució dels preus relatius no seria un factor explicatiu per a l’expansió de les exportacions a Catalunya, com tampoc ho seria pel conjunt del període 2000-2016. No obstant, el canvi de tendència de 2008 pot considerar-se una explicació parcial.

Fins al 2008, la competitivitat mesurada pels preus industrials disminueix, fet que s’observa per l’increment de fins a 16 punts de l’índex entre 2000 i 2008. L’IPC presenta una evolució molt similar, mentre que la competitivitat mesurada pels costos laborals unitaris és la que experimenta una variació més extrema (entre 2000 i 2008 es perd competitivitat fins assolir un índex de 131,4 respecte de l’any 2000). Finalment l’IVUE presenta una variabilitat menor i assoleix un nivell de 108,9 en comparació amb l’any 2000.

En canvi, pel període 2008-2016 s’observa un canvi de tendència i un guany de competitivitat des d’aleshores, especialment en relació als indicadors de costos laborals unitaris i al preu de les exportacions. Per contra, els preus industrials i l’IPC es mantenen força estables. Així doncs, entenem d’una banda que la destrucció de llocs de treball i el procés de devaluació interna (disminució de salaris) a Espanya va provocar un gran augment de la competitivitat relativa (s’observa un guany de 21,4 punts entre 2008 i 2016) que explica parcialment l’expansió de les exportacions catalanes de béns. D’altra banda, el guany de competitivitat és menor en el cas dels preus de les exportacions, on veiem un guany de 7,3 punts i pràcticament es recupera el nivell del 2000. Aquesta reducció relativa dels preus és un factor més que fomenta l’expansió del sector exportador durant els anys de crisi i recuperació econòmica.

Així doncs, tant els índexs mesurats en costos laborals unitaris de les manufactures, com en valor unitari de les exportacions, aporten una explicació parcial a l’evolució favorable de les exportacions a partir de l’inici de la crisi. Tot i això, cal inclinar-se en pensar que altres factors han estat més determinants en l’expansió de les exportacions, com poden ser millores en la qualitat dels productes o una resposta de les empreses a la contracció de la demanda interna.

6. Reflexions finals

Pel període 2000-2016, Catalunya manté la seva quota d’exportacions de béns al món i la millora a dins de la Unió Europea. Aquest fet és força excepcional donat l’evolució del comerç mundial i el de les economies del nostre entorn. La Xina, com a exemple paradigmàtic dels nous països industrialitzats d’Àsia, augmenta espectacularment la seva quota de mercat en les exportacions mundials, mentre que països com França o el Regne Unit la disminueixen. Altres, com Alemanya i Espanya mantenen les seves quotes. L’estabilitat de la quota d’exportacions de Catalunya amaga dues dinàmiques molt diferents: la pèrdua de quota durant el període previ a la crisi, i la recuperació durant la crisi i els anys posteriors.

Durant la crisi, la sortida cap a l’exportació va suposar, per a algunes empreses, un mecanisme clau per a la supervivència davant l’enfonsament de la demanda interna. Els anys de recuperació, en canvi, cada vegada més empreses exporten perquè han guanyat competitivitat i perquè és una via d’expansió de negoci.

Precisament, destaca el fet que les empreses exportadores augmenten de manera notable en nombre al llarg del període i també augmenten el seu valor mitjà exportat. De fet fins 2012 predomina l’increment del valor mitjà exportat (marge intensiu) i a partir de 2012 predomina l’increment del nombre d’empreses (marge extensiu). El repte de l’economia catalana és que es continuï eixamplant la base d’empreses exportadores regulars i, aprofitant l’expansió del marge extensiu dels darrers anys, es retorni a una millora del marge intensiu, aprofitant la vocació innovadora d’aquestes empreses. Altres explicacions alternatives de l’expansió de les exportacions poden lligar-se a la reacció pro-activa de les empreses en millorar productes i serveis i buscar nous mercats, davant l’enfonsament de la demanda interna durant els anys de la crisi, així com també als vents de cua de l’expansió del comerç mundial en la major part del període. D’ara endavant, un dels principals reptes de l’economia catalana és continuar eixamplant aquesta base d’empreses exportadores regulars.

Una intuïció ens podria portar a intentar explicar el bon comportament de les exportacions catalanes de béns en base a l’evolució comparada dels índexs de competitivitat. No obstant això, s’observa una evolució lleugerament desfavorable dels indicadors de competitivitat d’Espanya respecte dels països desenvolupats. En el cas de l’índex de competitivitat basat en els costos laborals unitaris es percep un guany de competitivitat suficient com per explicar part del bon comportament de les exportacions (extrapolem el comportament del mercat espanyol al català) a partir de l’esclat de la crisi. D’aquesta manera, el procés de devaluació interna hauria beneficiat l’expansió comercial, fent els productes catalans més competitius. En menor mesura, també han millorat els IVUE a partir de l’any 2008. No obstant, aquesta explicació no seria suficient per al conjunt del període 2000-2016, de creixement continu, marcadament estructural.

Així doncs, caldria fixar-se en altres determinants que expliquin el bon comportament del sector exportador, com per exemple millores de la productivitat, una millor qualitat dels productes exportats o una percepció més favorable dels productes catalans a l’estranger. En qualsevol cas, reforçar el sector exterior, la seva diversificació i el dinamisme de les exportacions de més valor afegit són estratègies cabdals per al futur de l’economia catalana i per enfortir les seves potencialitats.

Bibliografia

• Antràs, P. (2011), “El Comportamiento de las Exportaciones Españolas”, Apuntes Fedea [http://www.fedea.net/apuntes-fedea/apuntes/competitividad/apunte_comp02_exportaciones.pdf]

• Informe anual (2016), Banco de España [https://www.bde.es/f/webbde/SES/Secciones/Publicaciones/PublicacionesAnuales/InformesAnuales/16/Fich/inf2016.pdf]

• Informe anual de l'economia catalana (2016), Nota de Conjuntura Econòmica número 95, Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, pàg. 75-78 [http://economia.gencat.cat/web/.content/70_economia_catalana/arxius/publicacions_periodiques/nota_de_conjuntura/NCE_95/NCE_95_r4.pdf]

• Jorba, J. i Lopez, X. (2007), “Anàlisi de la competitivitat exterior en preus de les manufactures catalanes (1999-2007)”, Departament d’Economia i Finances, Generalitat de Catalunya, Nota d’Economia 89, pàg. 153-183 [http://economia.gencat.cat/web/.content/documents/articles/arxius/doc_23888483_1.pdf]

• Oliver, J. (2009), “Canvis estructurals del comerç exterior de mercaderies de Catalunya 1995-2006 : internacionalització creixent i pèrdua de posicions de les relacions comercials amb Espanya”. Monografies, núm. 11/2009. Departament d'Economia i Finances.

• Otamendi, J.J. (2017). “La transformación del sector exportador espanyol en la última década”, Boletín Económico ICE, núm. 3091, p.p. 29-46.

• World Trade Statistical Review 2017, OMC, Ginebra (2017) [https://www.wto.org/english/res_e/statis_e/wts2017_e/wts2017_e.pdf]