Abstract
Catalunya ha desenvolupat una política científica d’excel·lència des de principis dels 2000. Els indicadors de producció científica a Catalunya han seguit una clara evolució positiva, molt per sobre dels indicadors de la resta de l’Estat, situant Catalunya com un dels grans pols de recerca del Sud d’Europa. La política científica ha mantingut una estabilitat estratègica i pressupostària, durant dues dècades, que ha permès uns resultats netament rellevants. Tanmateix, Catalunya perd força en els seus indicadors d’innovació. La inversió relativa en R+D ha caigut de forma sostinguda en els darrers anys, i es troba molt lluny dels objectius europeus fixats pel 2020. Paradoxalment, mentre s’han obtingut progressos significatius en ciència, la innovació ha decaigut. Aquest article analitza els esforços de política pública destinats a R+D a Catalunya en el període 2007-2016 per tal d’aportar evidències sobre quina ha estat l’estratègia subjacent dels governs de la Generalitat en aquest període, i sobre les possibles raons de la debilitat innovadora del país. Introducció: La paradoxa catalana Catalunya s’ha posicionat en els darrers anys com un dels grans pols de recerca del Sud d’Europa. Amb un sistema universitari format per 12 universitats públiques i privades, que forma uns 230.000 estudiants, un desplegament de centres de recerca (xarxa CERCA, formada per 47 centres considerats d’excel·lència), i programes emblemàtics d’atracció de talent científic internacional (programa ICREA), Catalunya genera avui el 1% del coneixement mundial (mesurat en qualitat i quantitat d’articles científics), quan significa aproximadament el 0,1% de la població mundial. En la consecució d’ajuts europeus a la recerca d’excel·lència (ERC, European Research Council grants), Catalunya només és superada per Holanda, Suïssa i Israel. El sistema de recerca català lidera el rànquing espanyol de publicacions científiques, amb un 24% del total. Les publicacions catalanes (figura 1) s’han multiplicat per 2,3 en el període 2005-2015 (Generalitat de Catalunya, 2016). En algunes de les revistes de major exigència científica global, com Nature i Science, Catalunya mostra un índex de publicacions per milió d’habitants (32,8) per sobre d’Alemanya (22,2), França (18,2), o el conjunt d’Espanya (10,9). Només Israel, un dels països amb major inversió en I+D sobre PIB del món supera a Catalunya (Bioregion of Catalonia, 2016) Tanmateix, l’escenari quant a la capacitat innovadora de l’economia catalana és diferent. La inversió bruta en R+D de l’economia catalana s’ha mantingut pràcticament estable en els darrers anys, mentre que la inversió relativa (R+D/ PIB) ha disminuït del 1,70% al 2009, al 1,46% al 2016 (figura 2). Segons els estàndards definits per Eurostat, Catalunya va caure en el període 2012-2014 de ser considerada una regió de nivell innovador 2 (strong innovator), a una regió de nivell 3 (moderate innovator). A Espanya, només Euskadi es manté a nivell 2. Cap de les regions espanyoles està considerada de nivell 1 (innovator leader). L’estratègia d’innovació Europa 2020 insta als estats membres a superar el 3% d’inversió en R+D cap al 2020. Per aconseguir-ho, caldria doblar la inversió actual en R+D de l’economia catalana. Atenent als resultats, si considerem que les polítiques públiques d’R+D tenen efecte en els resultats en la capacitat innovadora d’un país, sembla que han existit polítiques que han donat bons resultats en ciència, però aquests èxits no han tingut impacte en la capacitat innovadora del teixit productiu. Aquest article analitza les polítiques desenvolupades per la Generalitat de Catalunya al llarg del període 2007-2016, especialment en base als pressuposts assignats als diferents programes i departaments, per tal de clarificar els motius d’aquesta aparent paradoxa: el fet que un país líder en ciència tingui uns indicadors d’innovació molt allunyats dels objectius europeus.
Polítiques desacoplades a Catalunya: La recerca i la innovació, 2007-2016 
