Abstract
La planificació estratègica urbana i territorial és una metodologia central del desenvolupament econòmic local a Catalunya. Ho demostra el fet que, des de l’any 1988, s’han realitzat gairebé 200 plans que es distribueixen per tota la geografia. En aquesta contribució, es presenten 35 anys d’estratègies locals sorgides de la planificació a ciutats, pobles, comarques, etc.
L’objectiu central del treball és conèixer les estratègies dels territoris per mitjà d’una anàlisi de contingut dels plans. Aquest objectiu central es descompon amb els objectius secundaris següents: 1) conèixer l’evolució, motivacions i geografia de la planificació estratègica local; 2) analitzar les propostes dels territoris (línies estratègiques, projectes, missions, actuacions, etc.); 3) estudiar els canvis al llarg del temps i les diferències entre territoris, i 4) valorar el paper de l’escala local en els grans desafiaments de l’economia del país.
L’inventari i estudi exhaustiu d’aquests plans romania pendent. Així, s’aporta una òptica rellevant per comprendre quines són les grans opcions de la política econòmica local per mitjà de l’extracció i anàlisi de 7.000 unitats de contingut.
Pel que fa als resultats en conjunt, la principal prioritat dels agents locals és la regeneració urbana, l’espai públic, l’habitatge i els equipaments, és a dir, majoritàriament l’ODS 11. En segon lloc, destaquen les apostes pels sectors econòmics: turisme, cultura i creativitat, comerç i indústria que formen part dels ODS 8 i 9. El tercer lloc l’ocupa la modernització de l’administració, això és, l’ODS 16 d’institucions sòlides. I, en quart lloc, s’hi situa la formació (ODS 4) en els seus diferents vessants de professional, obligatòria, superior, etc.
Si mirem els temes emergents, sobresurt els darrers anys la modernització de l’administració. Així mateix, augmenta l’accent en la infraestructura verda, la innovació, l’economia social, l’energia i les cures.
Les solucions estratègiques canvien en funció de les diferents situacions territorials. A les ciutats metropolitanes i intermèdies s’aposta de manera clara per la indústria i el coneixement, per la proximitat entre empreses i recerca i per la inversió en equipaments de formació universitària i professional.
Als entorns suburbans, sobresurt la reflexió sobre el model de territori així com la importància que s’atorga als reptes del comerç, la cultura i la identitat locals.
Al món rural es posa l’accent en les activitats de turisme, alimentació, fusta i salut i cures. Aquí, la infraestructura verda i els serveix ecosistèmics hi tenen un pes distintiu.
A mode de conclusió, en un país d’administracions mal finançades els plans estratègics han funcionat raonablement bé com a instruments de concertació; com a espais de reflexió sobre el futur dels territoris, i per formular estratègies sensibles al lloc. Tanmateix, es detecta una certa incapacitat per fer apostes selectives, identificar els patrons econòmics de llarg termini i coordinar les diferents escales involucrades en el desenvolupament.
Les estratègies de desenvolupament econòmic local als municipis catalans (1988-2024) 
