Abstract

A Catalunya, el cooperativisme ha estat la resposta col·lectiva per resoldre necessitats individuals i col·lectives. La realitat del cooperativisme que descobrim a través de fonts estadístiques i de treballs qualitatius, es caracteritza pel funcionament de sistemes organitzatius diferents, segons l’activitat cooperativa que es faci, els quals conjuguen els principis i valors establerts per l’Aliança Cooperativa Internacional i, per això, aquestes organitzacions esdevenen empreses de país. El cooperativisme és una eina organitzacional potencialment transformadora que la ciutadania pot utilitzar per prendre les regnes en la solució col·lectiva de les seves necessitats.

COOPERATIVA, COL·LECTIU, DIVERSITAT, DEMOCRÀCIA, TERRITORI

Introducció

Catalunya té una dimensió territorial i una diversitat que juntament amb la seva ubicació geogràfica faciliten la seva constitució com a ecosistema econòmic i social on podem trobar quasi bé totes les expressions ideològiques i pràctiques que es desenvolupen avui a Europa. En aquest sentit una expressió més d’aquesta diversitat és el cooperativisme, amb les seves vessants econòmiques, culturals i socials.

El cooperativisme és una forma d’organització que utilitzen les persones per donar resposta i resoldre moltes de les seves necessitats. Són una eina col·lectiva d’emancipació individual i, per tant, les diferents expressions del cooperativisme són una eina de transformació social.

L’activitat econòmica d’una societat és un dels pilars fonamentals d’aquesta. L’evolució de la vida en societat ens porta a sistemes de govern més respectuosos amb les persones. El sistema democràtic és l’expressió actual d’aquest respecte, per bé que l’extensió de la democràcia en tots els àmbits de la vida en societat té diverses exigències que les persones han de tenir en compte, com són: un alt nivell de transparència, formació, informació, comunicació i respecte per la diversitat; és, per tant, un sistema dinàmic en procés d’evolució permanent que ha de ser integral a tots els aspectes de la vida en societat i, consegüentment, ha de tenir també expressió en l’àmbit econòmic i en totes les activitats humanes que estan al voltant de l’economia, com són l’organització de la producció, la comercialització i el consum. La democràcia és el sistema que permet el respecte a la voluntat de les persones i la visualització de les singularitats, i és per això que com a sistema evoluciona cap a formes més sòlides també, a l’àmbit econòmic.

D’aquesta evolució neix la voluntat de moltes persones d’organitzar-se, governar-se i comprometre’s, definitivament, de prendre les regnes del seu futur per resoldre les necessitats de la vida que volen viure i, per això, impulsen la creació d’una cooperativa o s’incorporen a una que ja existeix; perquè són organitzacions empresarials en què les persones participen en la propietat, en la gestió i en els resultats. Les empreses cooperatives són empreses de persones i constitueixen una forma diferent d’actuació en economia, de fer empresa.

Les persones tenim tendència a viure en societat perquè ha estat una de les maneres en què podíem fer front a les necessitats comunes i aquest camí evolutiu ha assolit dins del mon empresarial la forma jurídica cooperativa, una forma d’organització empresarial que vol ser democràtica i estableix el poder en les persones, perquè decideixen col·lectivament sobre la base d’aquesta condició personal, una persona un vot, no com a posseïdores de més o menys participació econòmica.

La realitat del cooperativisme, avui dia, es caracteritza pel funcionament de sistemes organitzatius diferents, segons l’activitat cooperativa que es faci, per bé que tots ells conjuguen els principis i valors establerts per l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI), l’organització que agrupa i representa a les cooperatives de tot el món.

Per exposar aquesta història i aquesta realitat, utilitzarem diferents fons estadístiques al nostre abast i documentació bibliogràfica. D’aquesta manera, es podrà aconseguir mostrar com, apoderant a la ciutadania, el cooperativisme és una eina per assolir la cohesió social.

Caracteritzant el cooperativisme

Les primeres cooperatives sorgeixen a Anglaterra a finals del segle XVIII com a una reacció espontània dels treballadors industrials per superar les dificultats de les seves condicions de vida (Monzón, 2003: 11) i, tal com explica: “molt aviat el pensament socialista i els anticapitalistas ricardianos desenvoluparan una notable influència en el cooperativisme, de manera que el origen del cooperativisme modern es fa coincidir amb la creació de la cooperativa de Rochdale –Anglaterra- en 1844”; ja que els principis cooperatius impulsats per aquesta cooperativa es van generalitzar i estendre entre les cooperatives, fins a constituir la base dels principis i valors impulsats per l’ACI.

Aquells principis que van establir els “pioners” s’han actualitzat al llenguatge i les societats en diversos moments històrics, en diversos congressos de l’ACI, la darrera ocasió al congrés que es va celebrar a Manchester l’any 1995, amb tot en cadascuna d’aquestes actualitzacions s’ha mantingut l’essència dels que han de ser els trets característics que han d’impregnar a totes les cooperatives.

El congrés de l’ACI de l’any 1995 emet una resolució - “La declaració de l’ACI sobre la identitat cooperativa” i “El manifest sobre les cooperatives cap al segle XXI”-, en què exposa la revisió dels valors i principis sobre els que les cooperatives basen les seves activitats amb l’objectiu d’enfortir la identitat i el paper de les cooperatives en l’economia global, ja que les economies nacionals necessitaran més elements d’independència, democràcia i participació per permetre que les persones tinguin més domini sobre les seves vides econòmiques i socials (Internacional Cooperative Alliance, 1995 i C.S.C.E.-E.K.G.K. 1996). En la declaració es defineix la cooperativa com una associació autònoma de persones que s’han unit de forma voluntària per satisfer les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals en comú, mitjançant una empresa de propietat conjunta i de gestió democràtica. Com a valors s’indica que les cooperatives estan basades en els valors de l’autoajuda, l’autoresponsabilitat, la democràcia, la igualtat, l’equitat, i la solidaritat; a més dels valors ètics de la honestedat, la transparència, la responsabilitat i la vocació socials. Pel que fa als principis: Adhesió voluntària i oberta; gestió democràtica per part dels socis; participació econòmica dels socis; autonomia i independència; educació, formació i informació; cooperació entre cooperatives, i interès per la comunitat.

No volem aprofundir en aquests conceptes ja que ens exigirien un article per si mateixos, però es considera oportú exposar-los perquè són un element cabdal pel funcionament de qualsevol experiència cooperativa com a projecte col·lectiu.

De les necessitats de les persones, com a conseqüència de la situació que es produeix amb la revolució industrial i els vímets d’aquests principis i valors, es desenvolupen diversos models d’organitzacions cooperatives.

El cooperativisme al llarg dels anys ha sigut l’expressió de l’antagonisme que es produeix a l’economia i que va definir J. Stuart Mill quan va establir una línia de demarcació entre les lleis que regeixen la producció, de caràcter inexorable i les que regeixen la distribució que no tenen aquest caràcter (Monzón, 2003:14)

És molt interessant, com recull Monzón, l’exposició de Mill sobre les cooperatives de producció, ja que ens indica algunes fortaleses i febleses que han sigut una constant en la realitat d’aquestes cooperatives; entre les fortaleses destaca l’augment de la productivitat i l’esmorteïment del conflicte entre el capital i el treball, igualment, Mill assenyala també algunes febleses de les cooperatives de producció com són: els riscos de degenerar en organitzacions no participatives, les quals es poden convertir en societats arrendadores de mà d’obra; els problemes de direcció, en relació al compromís i la responsabilitat individual davant la col·lectiva, així com la remuneració econòmica, i, per últim, els problemes d’estalvi i inversió col·lectiva. Aquesta caracterització del cooperativisme realitzada per Mill ens defineix la cooperativa de treball associat en què les persones s’associen per produir bens i serveis, que necessiten d’un procés productiu col·lectiu, per posar-los al mercat. Aquest tipus de cooperativa pretén que el benefici, que es genera en el procés productiu i en el mercat, reverteixi en les persones que els han produït.

A banda del pensament de Mill, Monzón ens exposa el que pensen altres economistes que van reflexionar sobre les possibilitats de l’organització cooperativa; passem a les idees de diversos economistes italians; el primer que mencionem és Leone Wollemborg que en els seus escrits de finals del segle dinou, al 1887, defineix la cooperativa com a “ l’organització espontània d’una pluralitat d’economies particulars, sotmeses a una necessitat comú, per exercir, col·lectivament i de manera autònoma, la funció industrial que produeix les específiques prestacions econòmiques destinades a satisfer-les” i alhora Hugo Rabbeno qui, també al final del segle dinou, pensava que: “La característica essencial de qualsevol tipus de cooperativa consisteix en l’exercici col·lectiu de l’empresa amb el fi de produir aquelles funcions de les quals els membres tenen necessitat i només per ells”.

És particularment interessant recordar també el que pensava Rabbeno pel que fa als nínxols on veia que el cooperativisme, principalment el de producció, tenia cabuda i es podia expandir: allí on la indústria és més simple –bé perquè són productes de baix consum, bé per dificultats de transport–; en serveis de reparació i conservació de productes ja fabricats –perquè el treball preval sobre el capital–; aquelles activitats que no requereixen grans capitals ni una rígida divisió del treball; als treballs on preval l’habilitat artesanal; com més estable i constant sigui el treball; com més econòmica sigui la qualitat econòmica dels socis; com més elevades siguin les qualitats econòmiques i morals dels socis; en general, en tots els casos en els que l’associació de petits productors pugui millorar les condicions de competència davant els grans complexos –les grans organitzacions–, bé adquirint en comú matèries primeres, bé comercialitzant en comú els productes. D’acord amb aquesta última idea, Rabenno ens descobreix el model de cooperativa que agrupa a petites empreses i a petits autònoms i que en la llei de cooperatives de Catalunya suposen dues tipologies, per un costat, les cooperatives de serveis i, per l’altre, les cooperatives agràries.

Les reflexions sobre es nínxols pel desenvolupament del cooperativisme són molt il·lustratius, considerant l’evolució tecnològica que ha tingut el procés de producció de productes i serveis, més de cent anys després de ser formulades, encara tenen molta vigència.

Com un pas més en aquest procés de caracterització del cooperativisme, al mateix període històric, apareix l’economista francès Charles Gide (Monzón, 2003:20), qui va ser fundador de l’escola de Nimes, imaginà una societat basada en el regne del consumidor a partir de petites cooperatives locals federades entre sí, les quals aconseguirien la transformació total de la societat fins arribar a la República Cooperativa a través de tres etapes: a la primera es conquesta el comerç, a la segona, amb els capitals constituïts a la primera, es conquistaria la indústria, que passaria a ser propietat del moviment cooperatiu i, finalment, a la tercera etapa es conquistaria l’agricultura. Gide és l’impulsor de les cooperatives de consum, ja que considera que el benefici és produeix al mercat, és un defensor, dins del sistema econòmic, de la posició del consumidor.

Al costat de Gide continuant la seva escola apareix Bernard Lavergne que, aquest ja al segle vint, va introduir la proposta de la creació de cooperatives per part dels poders públics.

Ja hem vist, dins d’aquest apartat, totes les possibilitats que ofereixen les cooperatives com a model organitzatiu: cooperatives de producció/treball associat, cooperatives de consum, cooperatives de petites empreses i finalment, cooperatives amb la participació dels poders públics –estat, comunitat, diputació, consell comarcal, ajuntament.

De manera paral·lela, la llei de cooperatives de Catalunya, llei 12/2015, recull tot un seguit de tipologies de cooperatives que exposem a continuació: cooperatives agràries, cooperatives marítimes, fluvials o lacustres, cooperatives d’assegurances, cooperatives de consumidors i usuaris, cooperatives de crèdit, cooperatives d’ensenyament, cooperatives d’habitatges, cooperatives sanitàries, cooperatives de serveis i cooperatives de treball associat. Com veurem posteriorment a l’analitzar les estadístiques, aquesta última tipologia és, pel que fa al nombre, la més estesa a Catalunya, encara que com podem imaginar no és la que més socis agrupa, ja que aquest privilegi correspon, al nostre país, al cooperativisme de consum.

Encara que sembli que són molts els tipus de cooperatives que es defineixen podem trobar, seguint les indicacions de la llei, variacions d’aquestes tipologies que augmenten la diversitat del cooperativisme, ja que la llei també incorpora la variant de la cooperativa integral, és a dir, la tipologia de cooperativa que té per objecte activitats econòmiques o socials pròpies de diferents classes de cooperatives.

Així mateix, podem trobar, sota la mateixa organització cooperativa, que s’han organitzat les persones consumidores juntament amb les persones que treballen o bé amb els productors agraris o que s’han agrupat, sota el mateix projecte de cooperativa d’ensenyament, les famílies i els professors, etc. Totes aquestes cooperatives es denominen integrals.

A més, la llei també defineix que totes les cooperatives poden tenir la condició de sense ànim de lucre i ser d’iniciativa social, la qual cosa no suposa que no tinguin excedents/beneficis sinó que estableix una sèrie d’exigències entre les quals que tots els excedents romandran als fons propis de la cooperativa sense cap assignació a les persones sòcies sinó formant part d’uns fons no repartibles.

Per tant, després del que hem exposat podem resumir que les cooperatives podríem agrupar-les en quatre tipologies genèriques:

  • Cooperatives en què la propietat és dels socis treballadors.
  • Cooperatives en què la propietat és dels socis usuaris i consumidors.
  • Cooperatives en què la propietat és d’entitats empresarials.
  • Cooperatives en què la propietat és de varis d’aquests col·lectius.

Igualment, podem indicar que les cooperatives poden tenir com a socis tant a les persones físiques, com a les jurídiques, com a les administracions públiques.

El naixement del cooperativisme a Catalunya

Les organitzacions cooperatives de Catalunya neixen durant el segle XIX, anys després de haver sorgit a Anglaterra. Les primeres, com s’indica al web de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, les trobem a Barcelona a mitjans del segle XIX i, d’ençà fins avui, desenvolupen diferents models organitzatius en tres etapes històriques molt diferenciades, fins formar en l’actualitat una realitat molt rica, no sòl per la seva diversitat sinó, també, per la dimensió i, especialment, pel potencial de creixement per vertebrar i cohesionar la societat.

Aquests inicis del cooperativisme a Catalunya estan recollits de manera excel·lent i precisa al llibre escrit pel Ignasi Faura Ventosa i titulat “L’economia social catalana al segle XX, cooperació solidaritat i valors”, al llarg d’aquest llibre es fa una exposició del que va ser la Cambra de Cooperatives de Catalunya i Balears, s’exposa la realitat de les cooperatives obreres de consum; l’associacionisme agrari, que impulsa la creació de cooperatives i sindicats agraris i de diverses cooperatives de producció/treball; les farmàcies cooperatives en col·laboració amb les societats de socors mutus –farmàcies populars–, les cooperatives elèctriques, les cooperatives d’habitatges, les caixes rurals creades per les cooperatives agràries, així com les seccions de crèdit que es desenvolupaven tant dins les cooperatives agràries com de les de consum; fins i tot, s’esmenta la presència d’alguns bancs cooperatius.

Aquesta realitat cooperativa inserida dins de l’economia social, va ser fruit del procés d’industrialització i de la formació d’una potent burgesia industrial la qual va anar acompanyada de l’aparició de l’obrerisme i del renaixement de la política catalanista (Faura, 2016: 9-10). L’economia social va a contribuir a la construcció de la identitat de les classes populars i va donar lloc a la creació de les noves formes d’organitzacions obreres i populars: els ateneus, les cooperatives, els sindicats agraris, els pòsits de pescadors i les associacions de tot tipus. L’objectiu d’aquestes organitzacions era “poder accedir en millors condicions al subministrament d’aliments, a noves formes de producció col·lectiva, a l’accés a la salut, a l’educació, a la cultura i a l’esbarjo, crearen en bona part els fonaments de la cultura obrera i popular d’aquells anys, tot aprenent a gestionar de manera col·lectiva els seus escassos recursos i les expectatives de canvi a què aspiraven”. Crida l’atenció al llegir aquest llibre com el cooperativisme es desenvolupa tant a l’àmbit urbà com a l’àmbit rural i en tots dos està impregnat de les idees avantguardistes de l’època; veiem com són organitzacions que no només tenen objectius econòmics, molt importants per les condicions de vida de les persones que els protagonitzen, sinó que també dediquen importants espais al esbarjo i la cultura, és per això que no podem considerar aquest tipus de cooperatives perfectament identificades i restringides al que avui són les branques que hem definit anteriorment sinó que impregnen molts aspectes de la vida i les necessitats socials de les persones i les famílies. En aquest sentit, potser aquest l’element determinant que va animar l’església per impulsar al món rural la creació d’organitzacions socials pròpies. “El model cooperatiu de sindicat agrari es divulgà amb certa rapidesa, en general com un model interclassista que agrupava des del petit i mitjà propietari fins al parcer, el rabassaire i els treballadors. En força pobles, però, s’acabarien creant dos sindicats, els dels rics i els dels pobres”, “l’aspecte determinant de la naturalesa social de la cooperativa o sindicat agrari fou el dret de vot... En les cooperatives obreres el vot era igualitari, a les mixtes o interclassistes en general no ho era” (Faura, 2016: 54-55).

Per aprofundir en el coneixement de la història del cooperativisme és de gran utilitat la tasca feta per la Fundació Roca i Galès que publica una col·lecció de cooperativistes catalans dirigida per l’historiador Antoni Gavaldà la finalitat de la qual és saber quines han estat i quines són les persones que han forjat el cooperativisme català en les seves múltiples varietats al llarg de la història dels segles XIX i XX; percebre de quina forma incidiren aquests cooperativistes en l’estructura cooperativa i en l’àmbit socioeconòmic en què es van moure, destriar els valors que impregnaren la seva particular donació en un àmbit comunitari.

Situació estadística del cooperativisme a Catalunya

Aquest apartat pretén mostrar quina és, avui, la realitat del cooperativisme a Catalunya; en aquest sentit utilitzarem les diferents fonts estadístiques de què disposem, per bé que com a premissa prèvia hem d’assenyalar que la manca d’un sistema estadístic sobre el cooperativisme català, juntament amb la seva diversitat ens suposa una gran dificultat per elaborar una anàlisi global.

En aquesta situació rau el perquè, sovint, es reprodueixin intensos debats que no tenen una base prou sòlida, ja que consideren, només, aspectes parcials del cooperativisme, encara que les conclusions que se’n deriven les estableixen com a conclusions generals. Tot i així, no s’han de menystenir aquestes anàlisis, però sembla recomanable remarcar el fet que les conclusions s’han de considerar com a merament parcials i, així, quan les tinguem de referència per establir polítiques d’actuació, les haurem de relativitzar, perquè també haurem de relativitzar els efectes, ja que aquests només tindran influència sobre la parcialitat sobre la que actuïn.

Al llarg d’aquest apartat farem referència a les dades estadístiques existents que ens permetrà veure les diferències que cadascuna de les fonts ofereix i com aquestes mancances consegüentment s’han de completar.

Actualment disposem de dues fonts de informació pública, per una banda, la que es correspon amb el ministeri sota el qual s’organitza el cooperativisme a l’estat, que actualment s’anomena “Ministerio de Empleo y Seguridad Social”; per tant, en primer lloc, veiem que el cooperativisme es considera un apartat de l’àmbit de l’ocupació, fet que ja determina el caire de les polítiques que es proposaran, és a dir, dins de les polítiques d’ocupació, per tant, una visió reduccionista d’aquest model empresarial la qual pot provocar mancances a l’hora d’impulsar les empreses cooperatives, posem per cas la no utilització de polítiques fiscals, financeres, d’innovació, etc.

Per altra banda, la font d’informació de la Generalitat de Catalunya és la que s’ofereix dins del “Departament de Treball, Afers Socials i Famílies” (DTASF), la Direcció General d'Economia Social, el Tercer Sector, les Cooperatives i l’Autoempresa (DGESTSCiA); juntament amb els Serveis Territorials del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies; és a dir, la informació que proveeixen el Registres de Cooperatives – el central i els territorials -, per tant, també dins l’àmbit de l’ocupació. Veiem doncs, que tampoc hem aconseguit a Catalunya un desenvolupament de la informació sobre les cooperatives dins les estadístiques empresarials generals, de manera que les polítiques per afavorir-les també poden estar mancades de la necessària visió global.

Consegüentment, l’organització del cooperativisme, a nivell dels governs que l’han de impulsar, hauria de tenir un nivell de personalització i actuació global, des d’una perspectiva empresarial, que requereix la utilització de tots els tipus de polítiques empresarials. No podem oblidar que la promoció del cooperativisme és un mandat pels governs que neix en un cas, pel govern de l’Estat, en la constitució espanyola (CE) a l’article 129 i un mandat estatutari, pel govern de la Generalitat de Catalunya, a l’article 124 per tal que promoguin de manera eficaç les diverses formes de participació a l’empresa, l’accés dels treballadors als mitjans de producció i la cohesió social i territorial.

Estadístiques del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social

En primer lloc, exposarem les estadístiques que considerem que aporten una visió del cooperativisme de Catalunya, considerant el ventall d’estadístiques que ofereix el ministeri.

El primer quadre es refereix a l’evolució del nombre de cooperatives existents.
Evolució del nombre de cooperatives existents al 31 de desembre
ANY 2007 ANY 2008 ANY 2012 ANY 2014 ANY 2017
CATALUNYA 5.621 5.356 4.733 4.056 4.410
TOTAL ESTAT 25.714 24.779 21.459 20.258 20.958
Evolució del percentatge de cooperatives existents al final de cada any respecte al 31 de desembre 2007 
  ANY 2007 ANY 2008 ANY 2012 ANY 2014 ANY 2017
CATALUNYA 100,00% 95,29% 84,20% 72,16% 78,46%
TOTAL ESTAT 100,00% 96,36% 83,45% 78,78% 81,50%


Quadre 1: Elaboració pròpia



El quadre recull les cooperatives que existien al 31 de desembre de cadascú dels anys exposats. De l’anàlisi veiem que el nombre de cooperatives s’ha reduït al llarg dels anys de la crisi; tot i això, els últims anys de la sèrie ha començat a pujar el nombre de cooperatives i potser s’està consolidant aquest augment. Com veiem la pèrdua de teixit empresarial ha sigut més intensa, tres punts percentuals, a Catalunya que al conjunt de l’estat espanyol. Finalment, d’aquest quadre es desprèn que les cooperatives de Catalunya representen el 21% de les cooperatives de l’estat, molt per sobre del que representem en població.

A continuació, veurem quina ha estat l’evolució estadística pel que fa a l’ocupació al llarg del mateix període.

Evolució del nombre de persones treballadores al 31 de desembre
  ANY 2007 ANY 2008 ANY 2012 ANY 2014 ANY 2017
CATALUNYA 42.359 41.200 37.752 41.323 47.582
TOTAL ESTAT 317.542 311.922 286.912 292.394 319.792
Evolució del percentatge de persones treballadores al final de cada any respecte al 31 de desembre 2007

 

  ANY 2007 ANY 2008 ANY 2012 ANY 2014 ANY 2017
CATALUNYA 100,00% 97,26% 89,12% 97,55% 112,33%
TOTAL ESTAT 100,00% 98,23% 90,35% 92,08% 100,71%


Quadre 2: Elaboració pròpia

Aquest quadre recull les dades relatives a l’ocupació d’abans de la crisi any 2007, l’any de major pèrdua d’ocupació a Catalunya, l’any 2012, i les dades dels anys 2014 i 2017 que són anys que representen uns nivells creixents d’ocupació que mostren la recuperació pel que fa a l’ocupació.

Cal indicar que :

  • L’ocupació cooperativa a Catalunya s’ha recuperat abans que a la resta d’Espanya i en major quantia.
  • L’ocupació cooperativa creix a Catalunya a ritmes més alts que a la mitja d’Espanya.
  • Encara no hi ha correspondència entre el percentatge d’ocupació cooperativa de Catalunya respecte Espanya, 14,8% i el de població, 16%. Per tant, sembla que hi ha un recorregut pel creixement de l’ocupació cooperativa.

Si analitzem les dades que se’n deriven dels dos quadres podem destacar que la mida de la cooperativa catalana és més petita que l’espanyola, mentre que a Catalunya treballen una mitjana de 10,79 persones per cooperativa a Espanya ho fan 15,26 persones. Tot i que aquesta crisi ha fet que la mida de les cooperatives hagi crescut tant a Espanya com a Catalunya; ha passat de 7,54 persones a 10,79, a Catalunya i de 12,35 a 15,4 a Espanya.

Per altra banda, com a continuació de l’anàlisi de les dades veiem que si considerem la població de Catalunya, la de les comunitats autònomes de l’estat i la població conjunta de l’estat, i la relacionem amb l’ocupació cooperativa i el nombre de cooperatives, trobem unes dades interessants. Elaborem dos índexs, el de cooperatives per cada cent mil habitants i el d’ocupació cooperativa amb la mateixa referència. Aquests permeten establir una comparativa amb altres comunitats que poden suposar un referent com a objectiu de desenvolupament del cooperativisme i, especialment, de la incidència en l’ocupació, per tal de constituir una actuació d’extensió de la democràcia econòmica als processos productius. Es evident que el major grau de democràcia es pot desenvolupar quan l’ocupació es refereix a la de les persones que són sòcies de treball o sòcies treballadores, però la disposició actual de les estadístiques no permet aquesta distinció.

A continuació exposem els índexs corresponents a les dades de l’any 2017 referits a tots els territoris en què la relació, pel que fa a l’ocupació, és superior a la que es produeix a Catalunya:

COMUNITAT Ocupació Cooperativa * 100 milHab Cooperatives * 100 milHab Quocient
ANDALUSIA 708 47 15,06
ARAGÓ 705 56 12,59
CASTELLA LA MANXA 617 66 9,35
CATALUNYA 635 59 10,76
COM. VALENCIANA 963 50 19,26
REGIÓ DE MÚRCIA 1370 103 13,30
COM. FORAL NAVARRA 1642 75 21,89
PAÍS BASC 2707 74 36,58
TOTAL ESTAT ESPANYOL 689 45 15,31


Quadre 3: Elaboració pròpia

En aquest quadre veiem que Catalunya, pel que fa a la penetració de l’ocupació en relació a la població, està per sota de la mitjana de l’estat; aquesta és una dada significativa perquè tot i tenir un percentatge de cooperatives alt i tot i tenir un bon nivell de recuperació d’ocupació en relació als anys previs de la crisi i, fins i tot, ser la tercera comunitat de l’estat amb més ocupació cooperativa, quan confrontem aquesta xifra amb la població baixem a la vuitena posició. Aquest indicador ens mostra una certa feblesa i per tant, la necessitat d’una política sostinguda per a la promoció i enfortiment del cooperativisme per augmentar encara més l’ocupació cooperativa.

Pel que fa a l’indicador del nombre de cooperatives per cada cent mil habitants Catalunya té la quarta posició en relació a les comunitats de l’estat.

Si considerem els dos indicadors alhora i, especialment, quan fem el quocient podem reflexionar sobre el fet que som la vuitena comunitat pel que fa a l’ocupació i la quarta pel que fa al nombre de cooperatives i la setena en relació a la dimensió de les cooperatives.

Per aprofundir en el que ens mostren aquests indicadors referits a la població aprofundirem en el que representen en les demarcacions provincials.

COMUNITAT Ocupació Cooperativa * 100 milHab Cooperatives * 100 milHab Quocient
Barcelona 597 54 11,13
Girona 761 43 17,60
Lleida 1.042 146 7,14
Tarragona 562 63 8,95
TOTAL CATALUNYA 635 59 10,79


Quadre 4: Elaboració pròpia

Veiem unes diferències ostensibles entre les diferents demarcacions. Crida l’atenció la salut cooperativa de Lleida, tant pel que fa a l’ocupació com al nombre de cooperatives, per bé que també és un indicatiu de la dimensió de les cooperatives. Tant a Barcelona com a Tarragona estan per sota en el nombre de persones ocupades per cada cent mil habitants i pel que fa a Girona les dades són contradictòries, per una banda, quant a l’ocupació són més positives que a la resta, ja que està per sobre de la mitja de Catalunya, però respecte del nombre de cooperatives per cent mil habitants està molt per sota de la mitja la qual cosa es tradueix en què l’ocupació mitja per cooperativa és la més alta respecte a Catalunya i també respecte de la mitjana de l’estat.

A manera de conclusió d’aquests dos quadres podem dir que les dades exposades reflecteixen que el cooperativisme a Catalunya s’ha de desenvolupar molt més per arribar a tenir una presència significativa en l’ocupació i, consegüentment, considerant l’estructura del teixit empresarial cooperatiu de Catalunya, suposarà un creixement en el nombre de cooperatives.

A continuació de l’anàlisi d’aquesta informació estadística que ofereix el ministeri d’ocupació i seguretat social, volem exposar els informes fiscals que es publiquen a partir de les dades que aporta el ministeri d’Hisenda, l’Agència Espanyola de Administració Tributaria. Aquests informes ofereixen una informació desagregada a nivell de comunitats autònomes que és molt interessant, tot i que es publiquen amb un decalatge temporal important, de fet les últimes corresponen a l’any 2014 i, per tant, perden la frescor necessària. Tot i així, s’ha de destacar que són la mena de dades que es necessiten per fer un diagnòstic que pugui ser utilitzat per al disseny de polítiques públiques, els efectes de les quals podran ser mesurades i avaluades de manera ràpida.

Les dades dels informes fiscals es presenten, com s’ha indicat, per comunitats autònomes, però dins de cada comunitat no es distingeix la tipologia de cooperativa ni el sector d’activitat, igualment les dades es presenten de manera agregada, no es fa una separació entre cooperatives que tenen beneficis i les que tenen pèrdues; només s’indica la xifra dels beneficis agregats i la de les pèrdues, cosa que fa difícil analitzar l’evolució de variables crítiques: producció, marge, despeses de personal, amortització, despeses financeres, etc. Igualment, observem que existeixen més cooperatives d’alta en seguretat social que les que es presenten a la informació fiscal, és per això que podem pensar que no totes les cooperatives presenten l’autoliquidació del impost de societats.

A continuació s’exposen diferents quadres que hem elaborat a partir de la informació fiscal. Cadascun d’aquests quadres es refereix als següents anys: el 2007 ja que és l’any previ a la crisi i el 2008 com que comença la crisi; després es presenta el 2009 perquè es l’any que es veu de manera clara el primer impacte de la crisi i posteriorment s’exposa l’any 2012 i l’any 2014, atès que són els últims dels que disposem per analitzar el impacte de la sortida de la crisi, el inici de la millora de les dades macroeconòmiques. Ens hagués agradat arribar a l’any 2017 com hem fet en els quadres 1 i 2, però el retard en la publicació de la informació ho impedeix.

Exposarem els epígrafs que considerem més importants – producció, valor afegit, despesa de personal i resultats- sense desmerèixer la importància d’analitzar l’evolució de les amortitzacions i les despeses financeres, però el fet de no disposar de dades separades entre les cooperatives que han tingut guanys i les que han estat en pèrdues no ens permet una anàlisi prou adient.

En primer lloc exposem de manera indicativa com ha estat l’evolució dels resultats i el cash-flow, en milers d’euros, cosa que ens permetrà tenir una idea genèrica de la situació.

CONCEPTE Any 2007 Any 2008 Any 2009 Any 2012 Any 2014
Suma de Societats amb Benefici 272.215,38 194.283,55 44.145,31 41.722,33 62.786,62
Suma de Societats amb Pèrdues 67.880,80 78.172,67 61.393,61 63.968,82 38.109,66
Resultat Net 204.334,58 116.110,88 -17.248,30 -22.246,49 24.676,96
Cash Flow d'Explotació 361.692,06 217.317,58 65.464,53 56.119,00 100.170,93
Nombre de Societats 5.201 4.931 4.435 4.012 3.892


Quadre 5: Elaboració pròpia

En segon lloc, analitzem la producció, l’informe fiscal només ens mostra la dada de producció, tot i que haguéssim preferit fer l’anàlisi d’aquest concepte amb la xifra de vendes, ja que la producció no és el mateix que els ingressos per vendes.

Dins aquest apartat analitzarem, per una banda, les dades globals i per l’altra banda, farem una estimació de la producció individual de cada cooperativa i, per això, dividim la producció pel nombre de cooperatives del mateix informe, la qual cosa ens dóna una estimació de la producció mitjana. Considerant aquesta estimació veiem com ha evolucionat al llarg de la crisi, mitjançant el càlcul del percentatge respecte a l’any anterior així com el percentatge respecte al 2007.

CONCEPTE Any 2007 Any 2008 Any 2009 Any 2012 Any 2014
Producció (Milers €) 7.249.694,02 7.097.410,15 4.604.387,43 4.572.056,26 4.566.819,22
Evolució Referència Any abans 107,11% 97,90% 64,87% 98,93% 99,78%
Nombre de Societats 5.201 4.931 4.435 4.012 3.892
Est. evolució producció per societat (€) 1.393.903,87 1.439.344,99 1.038.193,33 1.139.595,28 1.173.386,23
Increment en relació any anterior 107,79% 103,26% 72,13% 101,00% 103,03%
Estimació evolució respecte a 2007 100% 103% 74% 82% 84%


Quadre 6: Elaboració pròpia

Aquest quadre ens mostra que la producció s’ha reduït de manera important al llarg de la crisi i, en conseqüència, l’aportació del cooperativisme al PIB de Catalunya. Els percentatges de reducció de la producció respecte l’any anterior són molt evidents. Ara bé, la conclusió és que la participació del cooperativisme al PIB sembla que ha sofert una gran reducció, del 37%, si ens atenem al que mostra l’informe.

Quant a la producció mitjana estimada per a cada cooperativa veiem que al llarg dels anys previs a la crisi aquesta augmentava, però després durant la crisi aquesta pèrdua va arribar fins al 26% respecte a la del 2007 i per bé que s’ha recuperat una mica, encara hi és molt per sota d’aquell nivell, el 84%.

Una altre variable que considerem interessant analitzar és l’anàlisi del valor afegit, que exposarem en el següent quadre.

CONCEPTE Any 2007 Any 2008 Any 2009 Any 2012 Any 2014
Valor Afegit (Milers €) 1.430.867,68 1.376.291,06 949.707,29 926.423,64 1.037.200,57
Evolució Referència Any abans 105,90% 96,19% 69,00% 97,10% 109,17%
Nombre de Societats 5.201 4.931 4.435 4.012 3.892
Est. evolució valor afegit per societat (€) 275.114 279.110 214.139 230.913 266.496
Marge mitjana per societat 19,74% 19,39% 20,63% 20,26% 22,71%
Increment en relació any anterior 106,57% 101,45% 76,72% 99,13% 112,73%
Estimació evolució respecte a 2007 100,00% 101,45% 77,84% 83,93% 96,87%


Quadre 7: Elaboració pròpia

L’indicador del valor afegit, mostra el marge que tenen les cooperatives i es calcula traient de la producció les compres necessàries pel procés productiu. Aquest indicador ens mostra com es deteriora el compte de pèrdues i guanys, que ja comença a l’any 2008 en què percentualment baixa més que la producció, tot i que la reducció és extraordinària l’any 2009, a partir d’aquest moment es recupera, però tampoc no recupera els valors del 2008.

Pel que fa al valor afegit estimat per societat veiem un comportament una mica diferent, ja que l’any 2008 encara està creixent respecte a l’any anterior, l’1,45%, i la baixada del 2009, per bé que és important, no és tan forta com la dada general ja que la dada global recull tant el impacte de la crisi en cada societat com també la pèrdua de empreses.

No obstant, l’evolució del valor afegit de mitjana ha anat pujant, però tampoc no ha recuperat la xifra del 2007. Tot i així, l’any 2014 s’ha produït una important millora de marge tant respecte a l’any anterior com respecte al 2007.

Finalment, dins d’aquest bloc d’anàlisi de variables derivades dels informes fiscals, estudiem l’evolució de les despeses de personal, les quals s’exposen al següent quadre.

CONCEPTE Any 2007 Any 2008 Any 2009 Any 2012 Any 2014
Despeses de Personal (milers €) 1.061.822,39 1.134.428,73 861.610,44 853.636,89 915.893,76
Evolució Referència Any abans 105,46% 106,84% 75,95% 98,77% 107,10%
Nombre de Societats 5.201 4.931 4.435 4.012 3.892
Estimació evolució despesa personal per societat (€) 204.157,35 230.060,58 194.275,18 212.770,91 235.327,28
Percentatge en relació any anterior 106,13% 112,69% 84,45% 100,84% 110,60%
Estimació evolució respecte a 2007 100% 113% 95% 104% 115%


Quadre 8: Elaboració pròpia

Les despeses globals de personal es redueixen al llarg de la crisi de manera important, per bé que podem observar que els anys previs a la crisi, tant la despesa global com la mitjana estimada per cada societat, havien crescut més que la producció i el marge.

L’any 2014 s’ha produït un increment important en la despesa de personal respecte a l’any anterior i pel que fa a la despesa estimada per societat veiem que aquest increment és també important respecte a l’any 2007, de fet podem dir que des de l’any 2012 ja s’han recuperat els nivells de despeses de personal.

Probablement, com a conseqüència de la crisi, es va fer un esforç de contenció i, fins i tot, de reducció de les depeses de personal. Aquest esforç, tan bon punt ha estat possible, s’ha reduït.

Estadístiques de la Generalitat de Catalunya

Ara passem a analitzar les estadístiques del DTASF i de la DGESTSCiA. Aquesta informació és molt reduïda, tot i que les cooperatives registren molta informació – els estatuts i les seves modificacions, els comptes anuals i diversos actes registrals més. Aquesta informació hauria de servir per desenvolupar polítiques públiques amb l’objectiu d’augmentar i enfortir el cooperativisme i les cooperatives; de la mateixa manera, una informació precisa hauria de servir també per ajustar permanentment aquestes polítiques.

A continuació s’exposaran els quadres més significatius que s’han elaborat amb la informació del Registre.

En primer lloc, exposem el nombre de cooperatives, classificades per tipologia de cooperativa –branca- que existien a Catalunya al 31 de desembre dels anys de crisi.

Evolució del nombre de cooperatives registrades a catalunya (Branques)
CONCEPTE Desembre 2007 Desembre 2012 Desembre 2016 Desembre 2017
  Nombre % Nombre % Nombre % Nombre %
Treball associat 3.693 76,99% 3.060 74,36% 2.956 74,03% 3.035 74,35%
Agràries 481 10,03% 465 11,30% 443 11,09% 436 10,68%
Consum. i usuaris 136 2,84% 127 3,09% 126 3,16% 126 3,09%
Habitatges 116 2,42% 92 2,24% 79 1,98% 83 2,03%
Ensenyament 109 2,27% 86 2,09% 84 2,10% 83 2,03%
Serveis 174 3,63% 186 4,52% 210 5,26% 224 5,49%
Mixtes-Integrals 35 0,73% 34 0,83% 36 0,90% 42 1,03%
Assegurances 0 0,00% 0 0,00% 0 0,00% 0 0,00%
Sanitàries 1 0,02% 1 0,02% 1 0,03% 1 0,02%
Crèdit 2 0,04% 1 0,02%  0 0,00%  0 0,00%
Marítimes, Fluv.i Lac. 4 0,08% 3 0,07% 3 0,08% 3 0,07%
Grups Cooperatius   0,00% 5 0,12% 5 0,13% 0 0,00%
Cooperatives 2n grau 46 0,96% 55 1,34% 50 1,25% 49 1,20%
TOTAL 4.797   4.115   3.993   4.082  


Quadre 9: Elaboració pròpia

Aquest quadre ens mostra una sèrie de dades interessants que volem comentar amb detall.

Per una banda, podem observar que el nombre de cooperatives ha disminuït de manera important al llarg de la crisi -prop del 20%-, tot i que l’últim any sembla que trenqui la tendència, la qual cosa coincideix, encara que amb quantitats diferents, amb el que veiem de les dades del ministeri. Aquesta diferència és perfectament comprensible si considerem que a Catalunya operen cooperatives que potser estan registrades al registre de cooperatives de l’estat o al de alguna comunitat autònoma.

Per una altra banda, veiem que tot i disposar, a nivell de llei, de tretze tipus de cooperatives observem que hi ha dos branques que no tenen cap cooperativa registrada. En el cas de les cooperatives de crèdit és conseqüència que s’han d’inscriure en un registre diferent, ja que sí existeixen cooperatives de crèdit amb domicili social a Catalunya –Caixa d’enginyers i Caixa Guissona.

Al costat d’això, el quadre mostra que la branca que ofereix major nombre de cooperatives inscrites és la de treball associat amb 3.035 cooperatives -74,35% del total- i, també observem que aquesta tipologia –juntament amb habitatges i ensenyament– són les responsables de la major part de la davallada que s’ha produït al llarg de la crisi.

Les branques de les cooperatives agràries -10,68%- i de consum -3,09%- han mantingut un comportament sostingut al llarg de la crisi, encara que han sofert una petita reducció en nombre han pujat la representació percentual.

A diferència del que ha passat amb l’evolució de les cooperatives de treball associat, habitatges i ensenyament, veiem que ha hagut dues tipologies que han augmentat el nombre, són les cooperatives de serveis i les cooperatives integrals.

També observem que sota la denominació de grup cooperatiu, actualment no hi ha cap inscrit, això és perquè la última llei aprovada –12/2015– no recull aquesta tipologia. Tot i així, existeixen 49 cooperatives de segon grau, que és la forma en què es poden agrupar les cooperatives, entre elles o amb empreses no cooperatives. Les cooperatives de segon grau poden definir-se com a grup cooperatiu si així ho volen i poden establir per estatuts una sèrie de condicions per a les cooperatives del grup que hauran de complir totes les cooperatives del grup.

Per tant, podem concloure que al llarg del període de crisi ha augmentat el nombre de cooperatives que suposen alguna mena de cooperació, bé entre empreses o bé entre col·lectius –serveis, integral i segon grau– és una dada molt important perquè impulsen el compliment del principi de cooperació entre cooperatives.

Recapitulant, la crisi ha afectat al nombre de cooperatives registrades, les cooperatives de treball associat són les que representen el major nombre de les que existeixen a Catalunya, les cooperatives agràries i de consum sembla que s’han mantingut millor, en tant que les formes cooperatives que impulsen fórmules de cooperació (intercooperació) han crescut.

Dins d’aquest apartat d’anàlisi de les estadístiques que s’elaboren a partir de les dades del Registre de Cooperatives de Catalunya, a continuació analitzarem les dades des d’una perspectiva de distribució territorial. Recordem en aquest punt que la distribució territorial que hem analitzat en les estadístiques del ministeri oferia algunes dades interessants que haurem de contrastar.

Evolució del nombre de cooperatives registrades a Catalunya (Territori)
CONCEPTE Barcelona Girona Lleida Tarragona Total
Total Tarragona Terres Ebre
TOTAL 2007 3.457 243 511 586 302 284 4.797
72,07% 5,07% 10,65% 12,22% 6,30% 5,92%  
TOTAL 2012 2.794 239 520 569 289 280 4.122
67,78% 5,80% 12,62% 13,80% 7,01% 6,79%  
TOTAL 2016 2.721 256 491 532 276 256 4.000
68,03% 6,40% 12,28% 13,30% 6,90% 6,40%  
TOTAL 2017 2.795 262 494 538 280 258 4.089
68,35% 6,41% 12,08% 13,16% 6,85% 6,31%  


Quadre 10: Elaboració pròpia

Com ja imaginàvem, perquè ho havíem vist anteriorment, la major quantitat de cooperatives està a la demarcació de Barcelona, però és destacable que durant els anys de crisi el percentatge de representació de Barcelona s’ha reduït sobre el total – ha disminuït en 662 cooperatives- en tant, la resta de demarcacions han aconseguit apujar una mica el percentatge tot i petites reduccions al nombre de cooperatives. Destaquem les dades de Girona perquè, respecte al 2007, ha augmentat quantitativament.

Per últim s’exposa el quadre que mostra la creació de cooperatives al llarg dels anys de la crisi.

Evolució de la creació de cooperatives
CONCEPTE Total 2007 Total 2012 Total 2016 Total 2017
Nre. % Nre. % Nre. % Nre. %
Treball Associat 108 83,72% 113 76,87% 155 87,57% 133 80,12%
Agràries 2 1,55% 5 3,40% 4 2,26% 1 0,60%
Consumidors i Usuaris 3 2,33% 1 0,68% 6 3,39% 1 0,60%
Habitatges 5 3,88% 1 0,68% 3 1,69% 7 4,22%
Ensenyament 0 0,00% 1 0,68% 1 0,56% 0 0,00%
Serveis 7 5,43% 16 10,88% 6 3,39% 16 9,64%
Mixtes 1 0,78% 4 2,72% 1 0,56% 6 3,61%
Assegurances 0 0,00% 0 0,00% 0 0,00% 0 0,00%
Sanitàries 0 0,00% 0 0,00% 0 0,00% 0 0,00%
Marítimes, fluvials i lacustres 1 0,78% 0 0,00% 0 0,00% 0 0,00%
Grups Cooperatius 0 0,00% 1 0,68% 0 0,00% 0 0,00%
2n Grau 2 1,55% 5 3,40% 1 0,56% 2 1,20%
T O T A L 129   147   177   166  


Quadre 11: Elaboració pròpia

La creació de cooperatives que des de fa anys tenia una tendència descendent sembla que va arribar al seu sòl i al llarg de la crisi ha tingut un comportament de dent de serra amb tendència creixent, la qual cosa confirmaria el comportament anticíclic, però no tant com potser s’esperava. Probablement, ha influït també en aquest increment el canvi legislatiu que es va produir a l’any 2015 en què entre altres mesures que impulsen la creació de cooperatives es va aprovar la possibilitat de constituir una cooperativa amb dues persones sòcies, per bé que en un termini de cinc anys han d’incorporar una tercera persona.

Conclusions derivades de l’anàlisi de les estadístiques

En primer lloc, dir que la informació que procedeix del ministeri, tot i que va millorant cada any, està lluny d’assolir el nivell que es necessita per fer un diagnòstic actualitzat i precís del cooperativisme de Catalunya.

En segon lloc, aquestes estadístiques mostren una reducció del nombre de cooperatives que estan d’alta a la seguretat social, davant les que operaven a Catalunya a l’any 2007, més d’un vint per cent. Tot i així, aquesta tendència està canviant de manera suau, però constant, els últims anys.

En tercer lloc, veiem que l’ocupació cooperativa s’ha recuperat i està per sobre dels nivells de l’any 2007.

En quart lloc, les estadístiques indiquen que la dimensió de les cooperatives catalanes, pel que fa al nombre de llocs de feina, està per sota de la mitjana de l’estat.

En cinquè lloc, l’ocupació en les cooperatives catalanes per cada cent mil habitants està per sota de la mitjana de l’estat, tanmateix el nombre de cooperatives està per sobre. Això vol dir que existeix un gran recorregut fins assolir nivells significatius pel que fa a l’ocupació.

En sisè lloc, podem dir que aquests índexs tenen una evolució molt diferenciada en els diferents territoris de Catalunya, de manera que Girona i Lleida estan per sobre de la mitjana de Catalunya i de l’estat, pel que fa a l’índex d’ocupació per habitant; en tant que Lleida i Tarragona estan per sobre de la mitjana de Catalunya pel que fa a l’índex de cooperatives per cent mil habitants.

En setè lloc, el impacte dels anys de crisi ha estat molt dur; l’aportació del cooperativisme al PIB s’ha reduït molt, al 2014 encara estem lluny de recuperar el nivell del 2007.

En vuitè lloc, el impacte respecte al marge/valor afegit i despeses de personal, tot i que ha sigut alt en relació a les xifres globals, a nivell de les xifres d’una cooperativa mitjana sembla que ha sigut menor i fins i tot les despeses de personal, al 2014, havien superat els nivells del 2007.

En novè lloc, els informes fiscals ens donen una perspectiva del que ha suposat la crisi, però també ens donen un àmbit temporal de la durada de la crisi, i considerem que això ha de servir tant a les persones que desenvolupen la direcció de la cooperativa com als seus assessors, a establir mecanismes que permetin, no només fer les coses d’una manera diferent per tal de no incórrer en la crisi, sinó també establir mesures d’estalvi dins del patrimoni, estalvia llarg termini i especialment en fons propis –capital i reserves no repartibles-, que ajudin a la supervivència.

En desè lloc, el major nombre de cooperatives a Catalunya el formen les de treball associat i després les cooperatives agràries.

En onzè lloc, les comarques de Barcelona domicilien el major percentatge de cooperatives respecte a la resta de comarques de Catalunya, prop del 70%.

En dotzè lloc, la creació de cooperatives, a pesar que s’ha reactivat durant la crisi, està lluny dels nivells desitjables. Aquesta crisi la creació de cooperatives ha tingut un comportament anticíclic menor.

L’associacionisme cooperatiu a Catalunya

Hem observat a traves del que s’ha exposat en apartats anteriors sobre les categories genèriques de cooperativa així com de les estadístiques de la DGESTSCiA, que existeixen diferents tipologies de cooperatives reconegudes per la llei 12/2015, de cooperatives de Catalunya; com a conseqüència del desenvolupament de les tipologies de cooperativa i del que estableix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya a l’article 124, sobre cooperatives i economia social, veiem que s’ha estructurat el moviment cooperatiu en diferents organitzacions.

Per una banda la Confederació de Cooperatives de Catalunya, les funcions de la qual s’estableixen a l’article 148 on s’indica que la Confederació de Cooperatives de Catalunya és l’òrgan màxim de representació de les cooperatives i de les federacions, i també el màxim interlocutor amb l’Administració. Per altra banda, la Confederació ha d’esser integrada per federacions generals de cooperatives que seguint el que estableix l’article 147 de la llei 12/2015, “perquè una federació es consideri general i la seva denominació es pugui referir a un àmbit geogràfic determinat, ha d'acreditar l’agrupació d’almenys el 35% de les cooperatives inscrites que tinguin activitat en l'àmbit o el sector que indiquin els estatuts socials”. A Catalunya, les diferents branques de cooperatives reconegudes per la llei han generat sis federacions: agràries, consumidors i usuaris, ensenyament, habitatges, serveis i transportistes i, finalment, treball. Per bé que actualment la federació de serveis i transportistes no està operativa, tot i que formalment no ha desaparegut.

Aquesta estructuració del moviment cooperatiu ens permet reflexionar sobre la evolució que potencialment té el cooperativisme

Aprofundint en el coneixement de les cooperatives

Com a conseqüència de l’organització del cooperativisme que s’ha exposat i davant la manca d’informació que hem vist anteriorment, des de les organitzacions cooperatives i des de diferents àmbits de l’Administració s’ha impulsat el desenvolupament d’estudis per aprofundir en el coneixement de la situació de les cooperatives mentre es continua impulsant un sistema d’informació més sòlid que l’actual.

A traves d’aquests estudis hem volgut analitzar la coherència amb les conclusions que s’han exposat directament des de l’anàlisi de les estadístiques i també hem volgut descobrir si podríem incorporar noves conclusions basades més en els aspectes qualitatius –enquestes i entrevistes- obtingudes al realitzar els estudis.

En concret per elaborar aquest apartat hem utilitzat moltes de les idees expressades als següents documents: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2017, de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya; III Baròmetre Cooperatiu, abril de 2016, de la Federació de Cooperatives de Treball; L’Economia Social i Solidària a Barcelona, gener 2016; L’ecosistema de l’empresa social, gener del 2018.

Els documents que hem indicat confirmen moltes de les conclusions que s’han exposat anteriorment, però mostren alguns elements qualitatius que s`han de destacar.

En primer lloc, la petita dimensió de les cooperatives, fonamentalment les de treball associat ja que el 70% de les que han respòs al baròmetre tenen un màxim de sis persones sòcies i quatre de cada deu no tenen persones treballadores no sòcies. Es necessita fomentar una dimensió major de les cooperatives.

En segon lloc, a les cooperatives que tenen persones treballadores no sòcies la relació és de sis sòcies a quatre no sòcies. Es necessita reforçar la democràcia econòmica impulsant l’augment del nombre de socis i reduint la relació persones sòcies no sòcies

En tercer lloc es detecta que les cooperatives de treball mantenen o augmenten l’ocupació, la qual cosa es corrobora amb la creació d’ocupació que s’esmentava abans, encara que les cooperatives agràries l’han reduït un 3%.

En quart lloc, de mica en mica la facturació augmenta tant a les cooperatives de treball com a les agràries. Es detecta que un percentatge alt de cooperatives de treball presta serveis a les administracions públiques i ajuntaments. I en les cooperatives agràries es detecta un augment de la productivitat per treballador entre el 4,5% i el 11,9%

En cinquè lloc, manifesten que han tingut necessitats financeres i les han resolt. Tot i així es detecta la necessitat de crear noves eines financeres a mida de les necessitats de tots els tipus de cooperatives, treball, agràries, habitatge, consum, etc. Així com a eines adequades als diferents moments que viu la cooperativa: creació, enfortiment, creixement.

En sisè lloc, es detecta una necessitat d’establir mesures d’acompanyament i consultoria a les cooperatives, tant les de nova creació com les que tenen una dimensió petita. La resta són habitualment prou sòlides per trobar els seus proveïdors d’assessorament.

En setè lloc, es detecta que els sous estan en una forquilla ajustada, que de mitjana és d’1,5 i no arriben a triplicar-se. A més s’ha d’indicar que a les cooperatives es treballen diversos aspectes no econòmics de la remuneració, com són la flexibilitat d’horari i altres en el marc de la conciliació personal, familiar i laboral.

En vuitè lloc, un percentatge interessant de cooperatives realitza vendes internacionals, al voltant del 30% de les cooperatives agràries i en torn el 21% de cooperatives de treball associat enquestades.

En novè lloc, es detecta la necessitat de disposar d’assessors que coneguin les característiques dels models cooperatius per tal que donin suport a les estratègies coherents amb el fet cooperatiu. Estratègies que tindran incidència el funcionament de totes les funcions empresarials, especialment, en aspectes comercials, de producció, financers; així com en aspectes jurídic societaris. A les cooperatives s’han de gestionar, a més de les funcions empresarials, les dinàmiques societàries, l’assemblea general i el consell rector.

En desè lloc, es detecta la necessitat de continuar impulsant la intercooperació entre cooperatives a totes les branques, actualment és molt sòlida entre les cooperatives agràries i necessita més impuls a la resta de branques. Convé subratllar que la cooperació entre cooperatives de la mateixa branca és molt enriquidora, però s’ha d’enfortir la cooperació entre cooperatives de diferents branques ja que encara pot ser-ho més.

Encara més per aprofundir en el coneixement de les cooperatives a traves d’informes qualitatius considerem important exposar l’Exploració de l’Economia Cooperativa que ha realitzat l’ACI i ha publicat el 2017 (www.monitor.coop), que reflecteix dades de 2015. Es tracta de l’únic informe que recull dades quantitatius anuals sobre el moviment cooperatiu a nivell global. En aquest informe es fa una anàlisi sobre aspectes econòmics i financers de les tres-centes cooperatives més grans, igualment aquest any han incorporat un capítol sobre petites cooperatives de menys de 50 treballadores i menys de 10 milions de dòlars USA d’actius totals. La informació és molt genèrica i dificulta traslladar aquell anàlisi a les cooperatives de Catalunya. Tot i així, és important indicar que hi ha una organització cooperativa de Catalunya que surt dins del rànquing de les tres-centes, es tracta de la Fundació Espriu que està en quart lloc entre les deu majores cooperatives del sector de la salut, l’educació i assistència social per xifra de negocis; com molta gent coneix, aquest grup incorpora diverses cooperatives que van ser creades pel doctor Josep Espriu a l’any 1957. Inicialment es va crear Assistència Sanitària Col·legial que va ésser la primera llavor del cooperativisme sanitari. Actualment dins del grup està la cooperativa Instal·lacions Assistencials Sanitàries, SCIAS, SCCL (SCIAS) que és una cooperativa de consum amb la característica d’integrar socis consumidors i socis de treball; aquest grup cooperatiu té per objectiu “desenvolupar una medicina social de qualitat en el marc d’un sistema de salut administrat conjuntament per les parts interessades, en què els pacients tenen un paper actiu en el procés de presa de decisions i els metges poden desenvolupar la feina amb llibertat”.

Tornant a l’informe, les línies generals de les conclusions indiquen la necessitat d’impulsar les inversions, especialment utilitzant el capital propi, en recerca i innovació, millorar la governança cooperativa per donar suport a polítiques d’innovació, la qual cosa la considerem una necessitat general per a tot tipus de cooperatives.

Tipologia de l’empresa cooperativa a Catalunya

Com a conclusions generals veiem que el cooperativisme de Catalunya es caracteritza per la seva gran diversitat pel que fa a les branques, pel que fa a la dimensió i pel que fa al model cooperatiu. Com hem explicat les federacions agrupen cooperatives de diferents tipologies i per cada tipologia de cooperativa tenim dimensions i models cooperatius diferents.

Dins la branca del cooperativisme agrari tenim moltes petites cooperatives sòlidament arrelades al seu territori, moltes vegades ubicades a un sol poble, on desenvolupen diverses activitats agràries, financeres i fins i tot, culturals; sovint aquestes cooperatives s’organitzen en estructures de segon nivell que els permet aconseguir la distribució dels seus productes a mercats llunyans, també internacionals, així com assolir el coneixement de noves tècniques de producció, accedir a productes necessaris pel correcte desenvolupament de les explotacions agràries i sovint acompanyar a l’Administració pública en la implementació de polítiques agràries i rurals dissenyades pel cooperativisme o conjuntament amb l’Administració.

Dins del cooperativisme de consum apareixen models exclusivament desenvolupats per consumidors i models on la participació es conjunta entre les persones treballadores i les consumidores. Veiem també la cooperativa sanitària esmentada que, en grup amb altres de l’estat, conforma un grup cooperatiu sanitari de nivell mundial, o la cooperativa cultural Abacus, una de les cooperatives que més consumidors agrupa a Catalunya, o del cooperativisme desenvolupat per les famílies de nens i nenes amb diverses capacitats que s’agrupen per impulsar solucions d’integració d’aquests en la societat, solucions de formació, de treball, d’habitatge, etc.; veiem també com es desenvolupen les cooperatives de consum que volen agrupar a consumidors que busquen accedir al consum d’aliments ecològics; cooperatives de consumidors que volen accedir al consum d’energia obtinguda de fonts renovables; igualment, afloren noves organitzacions que volen consumir de manera diferent i amb major sobirania pel consumidor nous productes i serveis, com són actualment: la mobilitat elèctrica, la comunicació i l’habitatge. A Catalunya avui dia el cooperativisme de consum agrupa més d’un milió sis-cents setanta i cinc mil persones.

Dins del cooperativisme d’ensenyament trobem models cooperatius desenvolupats pel professorat, les persones treballadores de l’escola, models cooperatius desenvolupats per les famílies i models cooperatius integrals, de famílies i treballadores. Models cooperatius d’ensenyament tradicional o models cooperatius d’ensenyament avantguardista.

Dins del cooperativisme d’habitatge, trobem, a més del més tradicional -que consisteix en la construcció agrupada d’habitatges per assolir la propietat d’un pis a preu per sota del mercat-, nous models d’accés a l’habitatge, mitjançant el lloguer o la cessió d’ús, aquests nous models estan molt propers al cooperativisme de consum, al cap i a la fi l’accés a l’habitatge és l’accés a un bé de primera necessitat i per tant un bé de consum amb característiques especials. Aquest nous models, encara de manera incipient, però, poden ser un nínxol important de desenvolupament del cooperativisme que pot enriquir-se amb dinàmiques de creació de comunitat. Per tant veiem la potencialitat de nous models cooperatius diferents als existents.

Pel que fa al cooperativisme de serveis els models cooperatius que trobem són agrupacions d’autònoms que volen comercialitzar en comú els seus productes o serveis, com és el cas dels transportistes propietaris del seu vehicle i amb la seva llicència de transport, o el dels autònoms professionals del dret o de l’economia, o de la arquitectura, professionals que volen donar-se suport entre ells per assolir nivells d’activitat i coneixement que individualment no assoliran mai, o els propietaris de negocis individuals, com són les botigues de diferents productes -ferreters, medicines, etc.-, que volen proveir-se conjuntament per abaratir el cost o per trobar productes que individualment no aconseguirien. Per tant, també dins del cooperativisme de serveis veiem l’existència de diferents models cooperatius.

Pel que fa al cooperativisme de treball associat observem també l’existència de diferents models per la mida i pels sectors on actuen, de producte físic o de serveis. Trobem un nombre molt important de cooperatives que treballen per a les diferents administracions públiques i que són d’iniciativa social i per tant, tenen la condició de cooperativa sense ànim de lucre que demanen un nou model de provisió de serveis d’atenció a les persones, fins i tot aquest model pot ser referent per la prestació de serveis públics en general, perquè la prestació de serveis públics es finança amb diners públics de tota la ciutadania. Finalment, també podem parlar de cooperatives que no tenen pretensions més enllà de ser una organització democràtica i contribuir al canvi social de l’entorn més immediat, fins i tot familiar, però, juntament amb aquest model existeixen cooperatives que s’agrupen per contribuir a una transformació social radical a partir de models empresarials de caràcter democràtic.

Definitivament, veiem tota una realitat cooperativa plena de diversitat, on conviuen projectes que tenen en comú el fet de respondre a necessitats individuals de les persones que han decidit prendre les regnes per resoldre-les col·lectivament a través d’organitzacions de gestió democràtica en què els socis participen en la propietat, la gestió i els resultats. La participació en la propietat es fa a través de les decisions que es prenen mitjançant votacions en què cada persona disposa d’un vot –no segons el capital aportat–; la participació en la gestió es fa utilitzant els models de gestió que s’estenen en totes les organitzacions dinàmiques, participació que és radical en les organitzacions cooperatives on les persones que treballen són sòcies, i la participació en els resultats en proporció a l’activitat cooperativa, amb un alt nivell de capitalització per augmentar els fons propis.

Considerem que tot aquest potencial s’ha de posar en valor, especialment pels col·lectius professionals que treballen amb les empreses, perquè poden disposar d’una eina organitzacional que és capaç de generar il·lusió i mobilitzar les inquietuds i generositat de la ciutadania per posar un gra de sorra que contribueixi a millorar les condicions de vida de la societat catalana.

Les possibilitats del cooperativisme

Un dels trets més rellevants de les cooperatives procedeix de la implementació dels principis cooperatius, especialment del principi del interès per la comunitat. Sobre aquesta base, sense oblidar la resta de principis i valors, les cooperatives esdevenen en veritables empreses de país, tot i així considerant que desenvolupen l’activitat en una societat moderna i globalitzada on la capacitat de decisió excedeix amb escreix les dels que són posseïdors del capital, però tenen moltes de les característiques per considerar aquestes organitzacions vinculades als interessos generals del país (Gómez Uranga et al., 1998: 29-30) indica que perquè una organització es consideri pròpia d’un país s’han de complir, al màxim, els següents requisits:

  • Crear ocupació en el país, bé de manera directa o bé indirecta i amb un cert compromís i garantia de permanència.
  • Deixar infraestructures físiques i intangibles al país.
  • Canalitzar cap al país una part important dels estalvis recollits en el país.
  • Prioritzar la localització de les inversions al país, fins i tot davant alternatives d’ubicació més rendibles.
  • La tributació principal dels excedents d’explotació i de gran part de les operacions mercantils ha de realitzar-se al país.
  • La part estratègica de l’ocupació més qualificada, el disseny principal, la part de la recerca i el desenvolupament (R+D) i els centres de decisió principals han de estar al país.
  • Quan es tracta de la banca comercial o d’altres entitats financeres, una part important de l’origen dels depòsits, l’estratègia de cartera i una proporció significativa del volum de préstecs s’han de referir al país.
  • El funcionament tant en els centres regionals o metropolitans, ha d’estar vinculat i determinat per les estratègies polítiques dels governs del país.

A més de tots aquests requisits el marc jurídic en què la cooperativa es desenvolupa s’ha de decidir pel país on s’ubica. És evident que les cooperatives de Catalunya no poden complir tots els requisits que s’esmenten, moltes d’elles per la seva dimensió i altres perquè desenvolupen l’activitat en mercats on regeix una legislació que no depèn del país, però reuneixen majoritàriament els requisits i assolir-los totalment depèn més d’una evolució cap a un nou marc jurídic de tota la societat que del que poden fer per si mateixes les cooperatives.

Ara bé, pel que fa la presa de decisions, som conscients que defensar, com a cooperativistes, els interessos de les persones sòcies els apropa a defensar els interessos de les seves famílies, el medi ambient on viuen, les condicions socials que necessiten per viure i per tant, no pensen únicament en la rendibilitat del capital quan les han de prendre.

Les cooperatives són també una eina per cohesionar el territori i són un valor en un món globalitzat per defensar els territoris que són més petits. D’aquesta reflexió es deriva que, pel que fa la legislació cooperativa, és desitjable que el govern de Catalunya tingués la capacitat de legislar plenament en tots els aspectes que afectin les cooperatives i no es quedés només en la legislació substantiva sinó que també es pogués legislar sobre la tributació de les cooperatives, el marc laboral, etc. Aquesta evolució suposaria un canvi positiu que es podria veure reforçat si aquesta capacitat s’estengués a la legislació dels marcs sectorials en què les cooperatives tenen una major presència, per bé que aquesta legislació es realitzés sota els paràmetres que estableixen els organismes internacionals en els territoris amb què Catalunya es relaciona, en termes tant de creació de superestructures estatals –Unió Europea- com allà on desenvolupa el comerç internacional.

Per tant veiem que les empreses cooperatives són un patrimoni a cuidar per part de les administracions del país i per part de tots els professionals que donen suport a les empreses, de tot el sistema de suport a la creació i l’enfortiment empresarial, perquè són empreses que contribuiran al manteniment dels llocs de feina i a esmorteir les desigualtats de la societat, contribuiran a cohesionar la societat, perquè totes les organitzacions cooperatives són un element per a la transformació de la societat, ja que estenen la democràcia i contribueixen, per necessitat, a la formació permanent dels treballadors i dels socis. Pensem que la formació dels socis és fonamental perquè són protagonistes en la presa de decisions i perquè quan una persona s’incorpora com a sòcia a una cooperativa aquesta es compromet amb ella per a tota la vida laboral i, per tant, necessitarà que permanentment mantingui i desenvolupi les seves habilitats professionals, per poder fer front als reptes que la empresa es trobarà, i, pel que fa a les persones treballadores, també, perquè vol que aquesta esdevingui sòcia de l’empresa cooperativa. La formació sempre, des del naixement de les primeres cooperatives, ha estat un element cabdal.

Per tant, la cooperativa permanentment ha de desenvolupar el cercle virtuós de la formació, la informació i la comunicació per promoure la presa de decisions estratègiques encertades.

Fora bo dedicar temps a l’àmbit del govern de la cooperativa, però només posem aquestes pinzellades amb la voluntat que es prengui consciència de les diferències que exigeix la cooperativa en aquests àmbits davant altres tipus d’organitzacions empresarials i, per tant, aquestes diferències exigeixen dels professionals de l’assessorament una preparació focalitzada cap aquestes necessitats, però també pensem que els professionals trobaran en la cooperativa una empresa amb voluntat de permanència i amb necessitats a llarg termini per poder fer un recorregut conjunt com a proveïdors i clients. Realment avui, les cooperatives tenen una important mancança de professionals que coneguin les seves necessitats i que puguin donar resposta a les reflexions estratègiques que moltes han de fer com són: el impacte que té en el capital la entrada i sortida de les persones sòcies, com s’han de tractar els excedents si considerem que les cooperatives, com a totes les petites i mitjanes empreses, tenen dificultats d’accés al finançament i, a més, no poden oferir garanties personals amb la mateixa facilitat que altres empreses, però amb aquests condicionants han de desenvolupar nous projectes, etc.

Aquesta realitat obre la necessitat de crear estructures de suport en aquests àmbits –formatius, financers, comercials, etc.- que potser avui no es perceben amb la força necessària per la dimensió del sector i de les cooperatives, però que si manté el creixement, com pensem que ho farà, son imprescindibles. Només hem de veure quines organitzacions col·lectives han hagut de desenvolupar les cooperatives d’altres territoris propers, el País Basc, per poder respondre a les seves necessitats de creixement i com són de agraïts aquests esforços col·lectius perquè retornen a la societat fent-la més cohesionada, amb nivells d’atur inferiors a la resta i amb nivells de renda disponible mes equilibrats en les comarques on el cooperativisme està arrelat.

El futur del cooperativisme

És difícil reflexionar sobre aquesta qüestió amb les dades que tenim, i especialment, perquè ningú té una vareta màgica que ens permeti predir el futur.

Sí que podem dir que el cooperativisme té un ampli recorregut de creixement per ser més significatiu a l’economia de Catalunya. A més, també podem dir que les circumstàncies que van fer que el cooperativisme nasqués i es desenvolupés es reprodueixen en l’actualitat, per bé que amb molta menys virulència que a mitjans del segle XIX i també amb un clima social més procliu a noves propostes, amb més capacitats i més democràtic que el que es va viure al llarg de tot el segle XX.

Per tant, sota aquesta premissa podem reflexionar sobre què pot aportar el cooperativisme pel futur, com influirà en l’esdevenir del cooperativisme l’economia de plataformes i l’economia circular. També podem pensar quins interessos poden fer avui dia que la cooperativa tingui interès, en mig d’una cultura que fins fa poc ha cultivat fortes dosis d’individualisme, però davant això avui tenim un món en què les bases de les societats tenen una profunda crisi (Creus, Jordi, 2018:17-22) la propietat està en crisi perquè genera una extrema concentració i provoca una forta desigualtat, per tant, s’ha de impulsar noves formes d’accedir a l’ús; el dret al treball està generalitzat, però tenim alts nivells d’atur i la tecnologia avança cap a la substitució de tasques físiques i intel·lectuals que encara ara les fan les persones perquè necessiten la remuneració que produeix fer els treballs; potser estem en un moment que s’ha de tornar a definir què es valuós i què no ho és, què es just i què no, què contribueix a desenvolupar la vida de les persones i què no; davant aquesta situació, la propietat distribuïda, la democràcia interna –una persona, un vot- són característiques que les cooperatives ja fa temps que utilitzen i en aquest moment són molt necessàries; s’ha d’aprofundir en la col·laboració entre empreses, per a les cooperatives això forma part dels seus principis, és la manera de fer front a les circumstàncies adverses, a la precarietat i contribuirà al desenvolupament conjunt de nous bens probablement comuns, infraestructures al servei de tota la societat; la responsabilitat social que també forma part de la genètica cooperativa i que desenvolupa els tres eixos –social, econòmic i ambiental- és necessària per contribuir al desenvolupament, per una banda, de l’economia circular – disseny del producte/servei, matèries primeres, procés productiu, bens o serveis, utilització, reutilització, residu, matèries primeres- i per l’altra banda per aconseguir els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), creat per l’ONU, que també són un compromís per l’ACI i els ha recolzat quan van promoure amb aquest fi la celebració del dia internacional de les cooperatives 2016.

Tota aquesta evolució promourà nous models cooperatius, però també és un repte per a les que existeixen i poden disposar de capacitats per abordar el futur, s’han de posar davant les seves arrels i analitzar perquè es van crear, a quines necessitats responien i quines són avui les necessitats de la societat, de les persones del seu entorn. Com exposa Jordi Creus “es el moment de revisar si estan utilitzant plenament els actius físics i immaterials que tenen i que avaluen si poden extraure més valor al compartir-los amb altres organitzacions”

El cooperativisme és una proposta organitzativa que actualment acull una gran diversitat de projectes en tots els àmbits econòmics i socials. Cada projecte en sí mateix conté una gran diversitat d’elements que impulsen la transformació de la societat, amb diversos graus de profunditat. Aquests projectes es desenvolupen en els diferents territoris de Catalunya i són un reflex de la societat que els ha creat i els manté. Ens referim a territoris profundament rural i territoris profundament urbans, fins i tot, dins d’aquests territoris existeixen grans diferències que també es projecten sobre les diferents formes d’organització cooperativa, el món rural agrari i el ramader, el de muntanya i el de la plana; el món urbà de l’àrea metropolitana i el de les capitals de província, el de les ciutats marítimes i les ciutats d’interior. Tots ofereixen experiències cooperatives diverses que es poden estendre a diferents ritmes i amb diferent profunditat i creen experiències cooperatives també diferents.

Per consegüent, l’impuls dels cooperativisme ha d’obeir a les pròpies dinàmiques econòmiques i socials d’aquests territoris tan diferents. El recorregut per assolir els nivells d’influència en l’economia, penetrar més al teixit empresarial i al de l’ocupació és una tasca que requereix molt suport i ha d’estar ben dirigit per part de les pròpies organitzacions en primer lloc, per part de les Administracions públiques, que han de creure i posar en valor aquests models empresarials, però també amb xarxes de suport de professionals del dret, de l’economia i de les diverses branques de professionals que donen suport a les empreses.

Aquests últims anys s’està fent un treball important per estendre el cooperativisme i l’economia social mitjançant un impuls de les polítiques públiques i també com a conseqüència de les modificacions legals, però serien necessàries més modificacions legals que tenen a veure amb l’àmbit fiscal de societats i de persones físiques, amb l’àmbit laboral i al financer, per tal que es desenvolupi autònomament un cooperativisme més característic, més coherent amb les necessitats de Catalunya. La consideració actual que predomina avui a l’estat, pel que fa a l’organització de l’estat i al seu model, fa difícil desenvolupar polítiques pròpies que donin el punt de singularitat que moltes vegades és necessari per fer viables projectes amb arrelament al territori i arrelats als territoris.


REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

  • Alianza Cooperativa Internacional i Euricse (2017) “La Exploració de la Economia Cooperativa” (www.monitor.coop)
  • Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya, (2017) Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, Barcelona.
  • Baròmetre Cooperatiu III, (2016), Federació de Cooperatives de Treball, abril, Barcelona.
  • Creus, Jordi, (2018) “Cooperatives i noves economies, un territori a explorar” Monográfico Economía Circular, Hispacoop, Enero, 26. 17-22.
  • Faura Ventosa, Ignasi (2016) “L’economia social catalana als inicis del segle XX, cooperació, solidaritat i valors”, Pagès editors
  • Fernàndez, Anna, i Miró, Ivan, (2016) “L’Economia Social i Solidària a Barcelona”, La Ciutat Invisible, sccl i Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària Ajuntament de Barcelona, Gener, Barcelona.
  • Gomez Uranga, Mikel, et al. (1998)” soberania economica y globalizacion en euskal herria”, Manu Robles-Arangiz Institutoa, Bilbao
  • International Co-operative Alliance (1995) i C.S.C.E.-E.K.G.K. (1996) “Declaración de la Alianza Cooperativa Internacional sobre la identidad cooperativa, los principios cooperativos”
  • Llei 12-2015, de Cooperatives de Catalunya.
  • Monzón Campos, Jose Luis (2003)”El cooperativismo en la historia de la literatura económica”, CIRIEC-España, Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, Abril, 44. 9-32.
  • TANDEM SOCIAL, (2018) “L’ecosistema de l’empresa social” ACCIÓ, Generalitat de Catalunya, Gener, Barcelona.

Pàgines web:

  • Confederació de cooperatives de Catalunya

http://cooperativescatalunya.coop/index.php/ca/observatori/historia, Confederació Cooperatives Catalunya, gener 2018

( http://www.rocagales.cat/publicacions/col%C2%B7leccio-biografies/, 2018, 18 de febrer)

  • Estadístiques de la Generalitat de Catalunya

http://observatoritreball.gencat.cat/ca/obs_ambits_tematics/obs_empresa/obs_economia_social_cooperativa/

http://www.empleo.gob.es/es/sec_trabajo/autonomos/economia-soc/EconomiaSocial/estadisticas/DatosFiscales/index.htm

Back to Top

Document information

Published on 11/05/18
Accepted on 07/04/18
Submitted on 27/02/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 242
Recommendations 0

Share this document

Keywords