Abstract

Europa encara no ha resolt els seus problemes estructurals. Després de l’estabilització de la crisi a partir de juliol de 2012 amb el “whatever it takes” de Draghi, la crisi grega del 2015 i el vot britànic pel Brexit del 2016 posen en evidència que l’Eurozona, i la Unió Europea més generalment, estan lluny d’haver sortit definitivament de la seva crisi existencial. L’obstacle principal per a la resolució de la crisi de l’Eurozona és la falta de sincronia entre la integració a l’Eurozona en l’esfera econòmica, accelerada definitivament a partir de Maastricht i de la posada en funcionament de l’euro, i la integració en l’esfera política, no tan avançada.

Els incentius econòmics per endegar reformes profundes a escala europea topen amb els de l’esfera política d’escala estatal-nacional, en especial a  Alemanya. Paradoxalment, el moment històric recorda als acords de pau de Versailles, el 1919, acords en els que Alemanya va ser victimitzada. Alemanya, la part deutora en aquell moment, va ser forçada a pagar grans sumes als aliats per les reparacions de guerra, el que va escanyar les seves finances i la seva economia. L'acord cronificava desequilibris que finalment van portar a la fallida sistèmica. 

Aquest paper presentarà una proposta de cooperació internacional basat en diversos elements, alguns propis dels Acords de Bretton Woods: un sistema monetari i comercial que mescli compromís amb flexibilitat, fomentant l’equilibri en les balances de pagaments; respecte amb els models de desenvolupament estatals; autonomia i agència política i democràtica; i convergència social i laboral a l’alça entre països. Per poder aplicar un model així globalment, Europa ha de liderar el procés aplicant el model al continent. Per a això serà necessari que, previ a les negociacions per a la seva construcció, hi hagi un reequilibri de forces entre Alemanya i la resta d’estats de l’Eurozona. La hipòtesi principal és que només hi ha dues vies per assolir això: la primera és la creació d’un bloc reformista europeu suficientment hegemònic per poder negociar amb Alemanya des d'una posició de força similar; i la segona és la via de la ruptura estatal, que posi en marxa projectes de recuperació econòmica estatal-nacional, fora de les limitacions pròpies de l’euro i de les restriccions fiscals dels tractats de la UE, els quals amenacessin l'status quo alemany i forcin el seu govern a reestablir relacions de cooperació en termes més igualitaris. La meva hipòtesi és que no hi ha una via intermitja.

L’actual treball proposa centrar-se en les possibilitats de materialització d'un nou Bretton Woods a Europa, avaluant cada una de les dues constel·lacions estratègiques esmentades anteriorment. Per a això es tindran en compte els precedents històrics de la política i les finances internacional a Europa al llarg del segle XX, en especial en el període més recent. També es tindrà en compte la situació econòmica actual de l’Eurozona, i els riscos en la transició cap a un nou escenari monetari i financer multipolar a nivell global. Finalment s'extreuran conclusions sobre quines serien les actuacions que amb una major probabilitat contribuiran a assolir l’escenari desitjat anomenat nou Bretton Woods, evitant repetir els errors que ens han portat al fracàs en moments anteriors de la història.

Back to Top

Document information

Published on 12/12/17
Submitted on 22/11/17

Licence: CC BY-NC-SA license

Document Score

0

Views 59
Recommendations 0

Share this document