A continuación, se examinan las propuestas de reforma de la gobernanza económica presentadas por las Naciones Unidas y se evalúa su potencial viabilidad a la luz de las posiciones de los principales países sobre los diferentes temas de debate. Las propuestas de la Naciones Unidas son ambiciosas, pero difícilmente conseguirán el consenso necesario en un contexto de rivalidad geopolítica y competición estratégica. Avanzar en las reformas estructurales es difícil cuando las preferencias de los países no están alineadas, pero sí parecen alcanzables acuerdos en ámbitos relativos a la fiscalidad y las finanzas internacionales. En áreas donde la convergencia de intereses entre países parece más limitada, como el cambio climático o la gobernanza de datos, los acuerdos aún son posibles, pero potencialmente más limitados; mientras que ámbitos como el comercio internacional y la tecnología se identifican como áreas de más difícil convergencia y menor probabilidad de reforma.

Finalmente, este documento analiza brevemente algunas ideas sobre cómo la UE podría ayudar a desbloquear un proceso de reforma global y liderar estos debates. Los acuerdos pueden volverse más viables si se señalan áreas específicas con preferencias compartidas y se establecen mecanismos para minimizar el impacto de las acciones unilaterales. Asimismo, resulta esencial reconocer las limitaciones inherentes a la gobernanza global y centrarse en aquellos aspectos en los que la coordinación global está especialmente justificada, además de considerar diferentes mecanismos que incluyan la cooperación con países afines, la resoluciones de conflictos directamente entre las grandes potencias, la creación de agrupaciones de países para resolver problemas específicos, así como la cooperación con actores no gubernamentales y la gobernanza multinivel.

Urban areas are “linear” par excellence, as they often function as logistic nodes and as end-of-line consumption of final goods produced in urban and industrial areas. Moreover, European urban and peri-urban areas have suffered a process of de-industrialisation as economies have shifted towards the service sector. Innovation has become a driver of urban development (Zukin 2020), through the establishment of innovation districts, and a driver of economic growth in urban areas. Hence, importing the concept of “circular economy” requires a process of translation. I study this translation through ethnographic research, based on 20 interviews with key actors from public administration (city councils, provincial and regional governments of Catalunya), consultancies, and non-governmental organisations. The geographic coverage includes the cities of Barcelona, of el Vallès area, and of Maresme. The Barcelona region is of particular interest because it is emblematic of the process of deindustrialisation and shift towards the service sector. Barcelona is a leading example of the innovation complex, being the first city worldwide to establish an “innovation district” in Poblenou in the year 2000.

Results show that ideas about the circular economy are translated to the urban context through the logic of innovation. Circular economy policies materialise through (i) the creation of circular economy districts (such as the Circular Park of Mataró-Maresme), aimed at attracting business to urban and peri-urban areas, (ii) the channeling of public funding towards innovation, by favouring pilot projects, start-ups and digitalisation, and (iii) an autarkic turn that aims at re-territorialising industrial activities and that equates sustainability with improved self-sufficiency.

Detectar evolucions empresarials divergents entre comarques o demarcacions ha de ser un element clau per mantenir la cohesió territorial a Catalunya, a mig i llarg termini. A un cert nivell d’anàlisi, estratègies empresarials i dinamisme econòmic de la zona es solapen i s’impliquen mútuament.  Hores d’ara, es constata que hi ha comarques a Catalunya que es despoblen de manera persistent, com el Ripollès o la Cerdanya. Algunes comarques veuen disminuir la seva renda per càpita i sovint això s’atribueix a la presència d’un important sector turístic. L’evidència empírica dóna suport a aquestes conclusions tan difoses als mitjans de comunicació? Cal filar més prim amb les dades i amb argumentacions econòmiques sòlides per entendre els diferents comportaments econòmics i empresarials que es donen a nivell de comarca.

L’objectiu d’aquest treball és analitzar l’evolució del teixit empresarial a Catalunya descendint fins al nivell territorial més reduït, local o comarcal segons els casos. Parteix de la necessitat de complementar anàlisi empresarial, sectorial i territorial i aspira a oferir un bon diagnòstic descriptiu, que complementi i si escau matisi la visió oficial que resulten d’unes dades agregades marcades pel pes de la metròpoli.

Una bona descripció, fent ús de totes les dades públiques disponibles, on s’analitzarà la composició sectorial i el seu VAB, posant especial èmfasi en l’ocupació i altres variables com la renda per càpita. En aquelles variables econòmiques que ho permetin, es presentarà l’evolució des del 2000 ençà.

Els resultats permetran identificar si el creixement econòmic català impulsa els diferents ecosistemes empresarials a totes les comarques i demarcacions o bé es detecten comportaments divergents.

The advent of generative artificial intelligence (AI) marks a pivotal moment in the reconfiguration of economic and social structures. As we observe the early stages of this technological revolution, the potential for generative AI to reshape the dynamics of competitive markets is becoming increasingly apparent. This study proposes a comprehensive exploration of how generative AI is influencing social patterns and transforming the competitive business terrain through its dual capabilities: augmentation and automation.

In March 2023, Geoffrey Hinton, one of the godfathers of Generative AI, when asked what careers younger people should be planning for, gave a one-word answer: plumbing. Hinton's remark hints at the underlying tectonic shifts in labor markets that generative AI could precipitate. This paper endeavors to scrutinize the breadth of generative AI's societal repercussions, particularly in the realms of innovation, job market, and market dynamics.

This paper aims to delve into this impact through an analysis of the dual and mix effects of generative A.I. on tasks: automation, and augmentation, on both output and the job market, considering market elasticities and the creation of novel tasks and expertise.

So far augmentation is the most remarkable effect of generative AI. In fact, we can observe a multiplicative effect resulting on 30%-75% increase in productivity in areas such as programming, together with the creation of new jobs and expertise, such as prompt engineer. There are however many trials directed to automation that promise higher multipliers and transformative effects.

The job market's response to generative AI remains a complex phenomenon. In sectors like software development, where AI tools are widely adopted, there are emergent trends that may offer predictive insights for broader occupational categories. Our research aims to extrapolate these trends to forecast future economic contours.

We anticipate a discourse on the competitive landscapes emerging from the integration of generative AI, emphasizing the potential emergence of power-law distributions within markets. This metamorphosis, driven by AI adoption, poses critical questions about market consolidation and the balance of economic power.

By presenting this analytical framework, our work aspires to shed light on what could be the most profound technological disruption in recent history. It is an exploration of how generative AI is not merely a tool for economic advancement but a catalyst for a comprehensive reimagining of our social and competitive fabric. Through this lens, we aim to contribute to a nuanced understanding of generative AI's role in shaping the future of work, competitiveness, and societal evolution.

En aquest sentit, es pretén detallar iniciatives de cooperació en clau clúster per fer front a reptes cross-sectorials amb el treball conjunt des d’una perspectiva d’oferta tecnològica amb demandes empresarials, així com analitzar mecanismes de cooperació per part d’un ecosistema d’innovació per promoure propostes de valor. El context de crisi, com el derivat de la sequera, permet analitzar també com les relacions estables entre els actors d’un ecosistema faciliten l’acceleració de respostes urgents en clau de solucions o propostes. A nivell català, una política de clústers estable i consolidada permet als actors de l’ecosistema d’innovació tenir un paper dinàmic per ajudar als actors públics davant de la crisi, mentre que en altres regions on aquests ecosistemes no estan formalitzats és més difícil disposar d’una resposta estructurada i representativa dels actors provinents del sistema d’innovació i d’R+D. L’experiència al llarg de més de deu anys de treball en un sector, com el turístic, per part d’un clúster com el de l’aigua permet analitzar el seu paper. El document contindrà un anàlisi teòrica sobre el rol dels ecosistemes d’innovació, l’experiència acumulada de cooperació cross-sectorial i mitjançant la participació en nombrosos projectes d’R+D, i com aquestes es poden transformar en respostes en clau de solucions de mercat i polítiques públiques innovadores davant de la crisi.

Economic rationality dictates that investment in the supply of transport should be prioritized where there is demand, but the policies followed by Spanish governments over the past decades do not seem to respond to this logic. The case of the Mediterranean Corridor as it passes through Spain is paradigmatic. The coastal axis from the Pyrenees to Algeciras is the origin or destination of 62% of long-distance traffic in Spain (that is, for distances of 300 km or more, which are essentially those for which the railway can be a means of transport competitive). For this reason, the FERRMED association estimates that investments in the Mediterranean Corridor would contribute 94% of the total economic benefits that European corridors would bring to Spain. It therefore seems that these investments should have a higher priority than others comparable to regions with less demand for transport such as those in the north-west of the Iberian Peninsula. This, however, is not what is happening, and the Mediterranean Corridor is being harmed not only by very long delays but also by a comparatively lower "low-cost" design than is being applied to regions with much less demand in the interior of the Peninsula. By now we can already predict that this design, as it is conceived, will not provide the benefits that would justify this colossal pan-European investment.

GOAL:

The aim of this work is to analyze the recent history and design of the Mediterranean Corridor as it passes through Spain.

It combines data from various sources, among which it is worth highlighting two very recent studies in which the author of this communication (Eduard Gracia) took part, specifically:

Gracia, Eduard (2022): Sticks on wheels: the Mediterranean Corridor and the logic of power in Spain. Vincle Foundation ((Bastons-a-les-rodes-al-Corredor-Mediterrani-Eduard-Gracia-Fundacio-Vincle.pdf (fundaciovincle.com))

FERRMED (2023): Study of traffic and modal shift optimization in the EU (llibre FERRMED-separata.indd) (Eduard Gracia is responsible for the economic analysis section of this study).

MAIN RESULTS AND CONCLUSIONS:

1. The design of the European railway corridors as they pass through Spain does not seem to respond to the basic economic logic according to which it is necessary to invest in additional transport supply as a priority where there is demand, given that the axes with the most traffic (basically on the Mediterranean coast ) rather more limited technical solutions are being implemented than on lines with much less traffic demand.

2. Therefore, and beyond the worrying delays in its implementation, the design of the Mediterranean corridor as currently planned cannot offer the capacity and services necessary to achieve the objectives that justify this colossal work - in particularly the European objective of transporting by rail/combined transport 30% of the goods that travel by land (today in Spain it is 5%) towards the year 2030.

El crecimiento económico regional basado en la variación porcentual del producto interno bruto (PIB) y el respectivo PIB en niveles son algunos de los principales indicadores económicos de la actividad económica. En la Comunidad Autónoma de Cataluña, el PIB a precios corrientes en millones de euros ha estado creciendo en promedio en las últimas dos décadas según datos del Instituto de Estadísticas de Cataluña (Idescat). Incluyendo cifras provisionales para los últimos 3 años, la variación porcentual del PIB se mantuvo con una media de alrededor del 3,8% en el período 2000-2023 a pesar de su crecimiento negativo durante los años 2009, 2011, 2012, 2013 y 2020. El PIB en niveles alcanzó un máximo calculado de 223.906 millones de euros en el año 2020 y un valor máximo estimado de 292.474 para el año 2023.

El comportamiento del PIB en Cataluña tiene principalmente dos explicaciones. La primera esta relacionada con variaciones vinculadas a las coyunturas de crisis financiera, inestabilidad política e impactos de la pandemia y la segunda nace con los efectos de los determinantes fundamentales de la industria manufacturera, el sector de fármacos y químico y los servicios directos e indirectos del turismo. La motivación principal de la presente investigación se basa en profundizar sobre el mecanismo a través del cuál se establecen las relaciones a corto y mediano plazo de las dos mencionadas transmisiones explicadas. Este estudio tiene como interés centrarse en explicar a ciencia cierta la importancia de las variables coyunturales y fundamentales sobre el comportamiento de la actividad real y sobre los niveles de producción en Cataluña. Este análisis se justifica por la preponderancia de la producción como variable hegemónica que sirve de indicador de riqueza material de las sociedades actuales.

En principio, el gasto gubernamental entrará como variable explicativa endógena y exógena dentro de los modelos de relación económica para analizar la contribución del sector público, con sus diferentes niveles agregados de expansión y contracción fiscal, en la relación anteriormente planteada.

Es así como el principal objetivo de la presente comunicación es utilizar herramientas matemáticas y econométricas que logren explicar los vínculos entre las mencionadas variables coyunturales y fundamentales y los niveles de actividad económica en Cataluña. Para tal fin, se utilizan ecuaciones diferenciales y vectores de regresión que se computan con programas algorítmicos y estadísticos. Teniendo en cuenta estas herramientas y procedimientos, se exponen los resultados que permiten concluir por qué el crecimiento de la actividad económica y los niveles de producción se han desenvuelto positiva o negativamente.

La conclusiones del presente estudio serán expuestas de manera simple y concisas. De tal manera que los resultados obtenidos puedan ser mostrados ante audiencias que incluyan tanto a economistas expertos en la materia como a profesionales de otras materias y disciplinas.

Interès: Les Comunitats Energètiques o les figures que les substitueixin, que apareixen a dos Directives Europees que havien de ser transposades abans del 31 de desembre de 2020, son un element molt important de la transició energètica, però també del canvi social que requereixen a nivell d’implicació ciutadana. La Transició Energètica necessita els volums que han de proporcionar grans parcs solars i eòlics, també de petits per adaptar-se a les  peculiaritats de l’orografia de Catalunya, i també necessita teulades que facilitin nivells d’inversió assolibles per la ciutadania per tal que sigui protagonista o, com demana la Comissió Europea, que situïn la ciutadania al centre de la Transició Energètica.

Objectius: Recopilar les lliçons apreses des d’abril del 2019, tant a nivell tècnic i legal com sociològic, i projectar-les a les figures de la Comunitat d’Energies Renovables, i a la Comunitat Ciutadana d’Energia, o a la integració de totes dues, segons es reflectia a l’esborrany de RD que el MITECO va posar a informació pública  al mes d’abril de 2023 i del que no hi ha hagut més notícies. Un cop superades les dificultats del dos primers anys, on la lentitud de les distribuïdores elèctriques i el seu desinterès van provocar una situació de bloqueig que només es va solucionar amb denúncies a la CNMC. Superats aquests entrebancs, la nova frontera és la motivació de la ciutadania i de l’empresariat per participar en aquestes noves entitats.

Resultats i conclusions: Aprofitant l’experiència acumulada els darrers anys, es vol projectar cap al futur tenint en compte la redacció de les diverses figures jurídiques contingudes a la Directiva de Normes Comuns del Mercat Elèctric Intern (2019/944) i la Directiva d’Energies Renovables (2018/2001) i entendre els canvis socials necessaris per garantir l’empoderament de la ciutadania a l’hora de liderar un nou paradigma energètic, basat en canvis a nivell social i digital. No és suficient oferir la possibilitat de participar, sinó que cal buscar el lideratge per tal que el canvi sigui sostingut en el temps.

Nom de l’eix: 4. El capital humà i el futur del treball. Salari mínim.

Justificació paper: El salari mínim interprofessional (SMI) ha augmentat un 54% en els darrers sis anys. Ha passat de 736 € l’any 2018 als 1.134 € l’any 2024. Una mesura que, segons els registres, afectarà a més de 2,5 milions de persones d’arreu del territori.

Un increment com aquest ens hauria de fer pensar en si s’han fet bé les coses durant la darrera dècada i si aquestes pujades actuals són proporcionals a l’augment productiu que estan tenint les empreses. Augmentar l’SMI no vol dir, automàticament, que es redueixin els problemes i les incerteses. Aquest increment tan dràstic en tan poc temps pot suposar un greu inconvenient per les empreses i pel mercat de treball.

Com a graduats i graduades socials, i com experts en Dret del Treball i la Seguretat Social, veiem diàriament els problemes als quals s’estan enfrontant les empreses. Tenir una persona treballadora implica uns costos, així que una pujada tan abrupta de l’SMI en un espai tan curt de temps fa que les empreses pateixin i els seus comptes d’explotació es puguin ressentir.  

L’objectiu d’aquest paper és poder analitzar l’evolució que ha patit el salari mínim interprofessional a Espanya, a l’hora que es pugui veure com això està afectant el mercat de treball. Com a professional del dret del treball i la seguretat social, aquesta és una matèria que ens afecta directament i necessitem entendre l’evolució i saber què està passant per poder assessorar correctament a les empreses i a les persones treballadores. L’anàlisi també incorporarà la importància de la negociació col·lectiva per arribar a un consens en matèria d’SMI. A tall d’exemple, a la darrera pujada del salari mínim, el Govern central va arribar a un acord amb els sindicats i va deixar de banda la patronal perquè aquesta no acceptava un augment més enllà d’un 3%. Amb aquesta situació es posa de manifest un fracàs de la negociació col·lectiva que s’hauria d’evitar per no implantar una gestió en base a imposicions d’una de les parts.

Resultats i conclusions: El Premi Nobel d’Economia 2021, David Card, ha arribat a afirmar que augmentar el Salari Mínim Interprofessional no afecta pràcticament l’ocupació. El destacat economista canadenc, durant una de les seves conferències, va posar de manifest com el model alemany, d’incrementar l’SMI, no va tenir repercussió directa sobre l’ocupació, ja que el mercat de treball va continuar amb el seu habitual funcionament.

D’altra banda, augmentar l’SMI està molt bé, però s’ha d’acompanyar amb unes condicions i uns llocs de treball que siguin de qualitat, que permetin crear un teixit empresarial productiu i responsable. Només d’aquesta manera les persones treballadores podran tenir un lloc de feina estable i de qualitat, el que acabarà repercutint en una millor productivitat i, per tant, un millor funcionament de les empreses. A més, incrementar el salari mínim té una correlació directa amb un augment del consum i, per tant, una activació de l’economia.

El marc pressupostari a mig termini ha de ser creïble i efectiu i ha d’incloure l’adopció d’un horitzó de planificació pressupostària de tres anys, com a mínim, per a garantir que la planificació pressupostària s’inscriu en una perspectiva pluriennal. En aquest sentit, els marcs pressupostaris han d’incloure la descripció de les polítiques previstes a mig termini que tinguin repercussions en les finances en les finances públiques, així com una avaluació del seu impacte, tant en el resultat com la sostenibilitat de les finances.

Tal i com recull l’AIREF en la seva opinió sobre el procediment pressupostari, del 3 de novembre de 2023, la inclusió de la perspectiva a mig termini reforçaria el paper dels pressupostos com a instrument de política fiscal i econòmica i de rendiment de comptes. És en aquest sentit, que es considera prioritari avançar en la definició i construcció d’escenaris a mitjà termini.

En aquest article es proposa, en primer lloc, analitzar la necessitat dels marcs pluriennals. En segon lloc, descriure el procediment emprat en el cas de la Generalitat de Catalunya en la construcció dels seus escenaris pressupostaris tendencials a quatre anys- és a dir, sense canvis ni en les polítiques d’ingressos i en les de despesa-, on s’integra el pressupost anual. En darrer lloc, es fa referència al marc de regles fiscals en el que s’hauran d’emmarcar els escenaris pressupostaris.

L’objectiu és delimitar la senda d’ingressos i despeses i valorar la disponibilitat d’espai fiscal per a donar cobertura a les necessitats futures derivades de les decisions preses i/o per a la implementació de noves actuacions.

L’índex que es proposa per a l’article és el següent:

1. La necessitat de comptar amb uns escenaris pressupostaris
   • Des d’una visió jurídica
   • Com a instrument de la política fiscal i de sostenibilitat
   • Per a garantir la transparència i la coherència
2. L’elaboració dels marcs pluriennals tendencials de la Generalitat de Catalunya
   • L’escenari d’ingressos
   • L’escenari de despesa
3. El nou marc de regles fiscals
4. Conclusions.

Catalunya compta amb una superfície forestal que ocupa dues terceres parts del territori, mentre que solament el 25 % de les terres es destinen a conreus. Aquesta superfície de conreu per càpita és la meitat de la mitjana europea. El 32 % del territori és gestionat com a superfície mediambientalment protegida

L’agroalimentació catalana és el primer sector manufacturer de Catalunya i és el centre d’un ampli clúster industrial i de serveis que al llarg de la cadena alimentària porten els aliments a la taula de totes les famílies i restaurants. Els mitjans necessaris per a la producció d’aliments son el sòl i l’aigua. Alhora el clima és el qui en bona part acaba condicionant les collites i la vida natural.

L’escalfament global, el creixement sostingut de la població mundial i la millora de les dietes alimentàries, més proteíniques i més exigents en recursos, estan tensant els mercats alimentaris. Des de 2007 s’han succeït cinc crisi importants dels preus alimentaris (2007-08, 2010, 2012, 2020, 2022-23), tres d’elles directament vinculables amb el canvi climàtic. L’altre cara d’aquestes tensions n’és la pobresa i la fam mundial que no paren de créixer. Les guerres potser també.

Tanmateix, malgrat la criticitat del proveïment alimentari, la societat catalana, extraordinàriament urbana, s’ha allunyat del medi que l’alimenta fins al punt que n’ha sostingut una imatge del passat, sovint menyspreativa, acompanyada d’una seriosa desinformació. Aquest distanciament ha propiciat, així mateix, que s’hagi culpabilitzat a l’agricultura de manera sovint difamatòria o exagerada de la seva responsabilitat sobre l’emissió de gasos efecte hivernacle, desconeixent o desconsiderant els esforços que s’estan fent vers una producció més sostenible. Deixant de banda, mentrestant, les causes més importants del canvi climàtic, és a dir, la combustió de combustibles fòssils.

Com a resultat de tot plegat la realitat de l’agroalimentació ha queda amagada i distorsionada. S’ha invisibilitat l’agricultura real i s’ha idealitzat una agricultura inviable i/o incapaç de proveir la demanda alimentària. Aquest fet ha propiciat decisions polítiques desorientades o contraproduents. Aquestes males decisions estan generant costos importants a l’economia catalana. Uns costos amb una projecció cap al futur en tant que alguns dels costos incideixen directament en els potencials per produir aliments o, dit d’alta manera, sobre el grau d’autosuficiència alimentària ja prou baixa com per seguir desconsiderant el sector que ens alimenta.

La comunicació desitja identificar el pes que representa sobre l’economia una gestió inadequada d’aquests recursos crítics per a la vida de les persones. Es valorarà el cost de la progressiva desaparició de sòl per ús agrari i, conseqüentment, es valorarà la importància de garantir la seguretat jurídica sobre aquest sòl. De l’aigua es tractarà de la gestió de les darreres infraestructures i dels efectes sobre l’economia.

Paragraph 5.1 represents the organizational and strategic situation of the identified company,
identifying the objectives and needs of the people involved in the formulation of the corporate
strategy, using an analytical model for evaluating the priorities of each function or unit of the company
itself.
Paragraph 5.2 ,then, analyzes the development plan of a sample employee taking as a reference for
the advancement of skills in terms of emotional intelligence in reaching the executive level.
In Paragraph 5.3, a review of the development plan is carried out based on the strategic needs of
the identified company, also taking into account the achievement of part of the objectives and the
introduction of other reference parameters.
Finally, in Paragraph 5.4, the methods for developing company resources are identified using intercompany
collaboration tools that promote horizontal and vertical development of the resources and
processes themselves, as well as adequate professional development of the resources involved.

Paragraph 5.1 represents the organizational and strategic situation of the identified company,
identifying the objectives and needs of the people involved in the formulation of the corporate
strategy, using an analytical model for evaluating the priorities of each function or unit of the company
itself.
Paragraph 5.2 ,then, analyzes the development plan of a sample employee taking as a reference for
the advancement of skills in terms of emotional intelligence in reaching the executive level.
In Paragraph 5.3, a review of the development plan is carried out based on the strategic needs of
the identified company, also taking into account the achievement of part of the objectives and the
introduction of other reference parameters.
Finally, in Paragraph 5.4, the methods for developing company resources are identified using intercompany
collaboration tools that promote horizontal and vertical development of the resources and
processes themselves, as well as adequate professional development of the resources involved.

La necessitat de les organitzacions per arribar a tots els seus treballadors indistintament de la localització des de la qual duen a terme la seva feina és important pels beneficis que la implementació del teletreball ha aportat al mon corporatiu. Petcu et al., (2023) destaquen el teletreball com a facilitador d'una millor integració del treball a la vida personal, millorant així la seva qualitat de vida.

Un dels motius principals de la necessitat de la seva investigació recau en que el teletreball pot reduir la freqüència d'interaccions, especialment entre empleats del mateix nivell jeràrquic, i no té les comunicacions espontànies típiques de l'entorn d'oficina (Viererbl et al., 2022). I per tant, això suggereix la necessitat que les organitzacions fomentin la comunicació entre els seus professionals remots per preservar aquests elements vitals.

Over the past 15 years, Catalonia has consistently maintained a positive trade balance, often exceeding 10% of its Gross Domestic Product (GDP). Impressively, exports have emerged as being one of the most important Catalan economic activities, accounting for nearly a third of the nation's GDP in 2023. Such figures clearly outstand, especially when compared with neighboring countries like Spain, France, and the broader European Union.

This paper embarks on a comprehensive examination of the evolution of Catalan trade, focusing on both its primary trading partners and leading sectors in the international market. Utilizing cutting-edge network analysis techniques, the study aims not only to compute informative metrics such as density and connectedness but also to offer clear visualizations of Catalan trade dynamics.

Furthermore, the paper will dive into the determinants of Catalan imports and exports, employing a Structural Gravity approach. This analytical framework deconstructs Catalan trade into three distinct components: Catalan-sector specific, “foreign country”-sector specific, and a bilateral Catalan-“foreign country”. While the former components can be easily retrieved using fixed effects in regression models, the latter, bilateral, component is explained through traditional gravity controls such as distance, Preferential Trade Agreements (PTAs), Bilateral Investment Treaties (BITs), among others. This bilateral component will shed light on how Catalonia leverages trade and investment agreements to foster international trade.

Moreover, given the interest in the Catalan side, the study will try to unpack the Catalan-sector specific fixed effect by leveraging on firm-level data sourced from Bureau van Dijk’s ORBIS dataset. By aggregating this data to match sector-level specifications, the analysis seeks to explain sector characteristics such as investment intensity, specificity, and competition, and their impact on Catalan trade flows.

Overall, this study aims to, first, provide a detailed description of the evolution of Catalan international trade and, second, explain its main determinants both at a bilateral and at a Catalan level. The research aims to offer valuable insights into the driving forces behind Catalonia's trade performance, thereby informing policymakers, researchers, and stakeholders alike.

Se enmarca en el eje (6) El sistema de ciencia y innovación y el reto de la transformación digital

La segona part de la comunicació es dedicarà al cas de Catalunya. Es farà una descripció i un resum de l’evolució històrica d’un conjunt d’ecosistemes relacionats: recerca, innovació, tecnologia i emprenedoria, remarcant també un context global diferent al que ens havia guiat durant quatre dècades, en el qual s’intueix un món occidental més proteccionista, es demana una Europa més tecnològica i es suggereix l’alta rellevància de la indústria.

La comunicació mostrarà que els ecosistemes catalans han evolucionat molt independentment uns dels altres i conclourà que la connexió i relació entre tots ells és el gran repte per als propers temps. Es suggerirà doncs l’evolució cap a un gran ecosistema complex a Catalunya i es presentaran obligacions de política pública per aquest escenari.

Autor: Pablo Algarrada Vera (pablo.algarrada@ub.edu) [1]

Eje: Número 8. Infraestructuras y gestión sostenible del territorio (“Los procesos de urbanización”)

La década de los años setenta representó una profunda redefinición de las barreras delimitantes en las actuaciones del sector público y privado. El contexto económico internacional se vio marcado por las convulsiones del mercado energético, las fuertes restricciones presupuestarias y el incremento de la inflación y el desempleo, obligando una reformulación de la gestión estatal. El histórico modelo estatal burocrático-weberiano de provisión directa de bienes y servicios se hallaba inmerso en duras críticas por su ineficiencia, rigidez y sobredimensionamiento.

Las urbes industriales europeas se encontraban sumidas en una incesante espiral de degradación socioeconómica, surgiendo así la necesidad de una reestructuración que frenara la obsolescencia de sus áreas urbanas centrales. Las administraciones, motivadas a desarrollar una creatividad organizacional, adoptaron nuevos entornos institucionales favorables en la compleja coyuntura económica. La canalización de estas ideas se desarrolló mediante la cooperación estructurada entre actores públicos y privados, aplicándose en la construcción de infraestructuras, la gestión sanitaria o la provisión de suministros, entre otros.

Siguiendo una metodología cualitativa y adoptando marcos teóricos propios de la Historia Económica Empresarial, este artículo analiza, mediante el estudio de caso, la trayectoria de los acuerdos de colaboración mixta en el ámbito de la transformación urbana. El estudio de caso se centra en la sociedad mixta PROCIVESA (Promoció Ciutat Vella S.A), encargada de la revitalización del distrito de Ciutat Vella, centro histórico de Barcelona. PROCIVESA fue una compañía pionera en la revitalización urbanística, económica y social de áreas urbanas deterioradas.

La experiencia transformadora del distrito central se integra dentro del reconocido “modelo Barcelona”, que convirtió una ciudad industrial en crisis en una urbe de reconocido prestigio internacional. No obstante, los análisis centrados en el rol de los órganos gestores encargados de la transformación han sido poco explorados. Este estudio contribuye, desde un ámbito local, a los debates sobre la aplicación de figuras organizacionales creativas e innovadoras para la toma de decisiones en la gobernanza urbana.

Los ODS han reafirmado la necesidad de cooperación entre actores públicos y privados. El complejo contexto socioeconómico actual contiene elementos coincidentes con los años ochenta: restricciones presupuestarias, efectos adversos derivados de los conflictos internacionales, problemas de cohesión social en los territorios… Revisar el papel de la colaboración mixta se vislumbra esencial para complementar la transformación de las ciudades europeas y mantener su competitividad.

PROCIVESA se destaca como un ejemplo pionero de coparticipación entre la esfera pública y mercantil para el cumplimiento de objetivos propios de una agenda sociopolítica históricamente de exclusividad estatal. El diseño organizativo empleado en la constitución de la sociedad, el consenso entre los representantes políticos y empresariales, la transferencia de un “know-how” entre sus miembros o la capacidad de adaptación de PROCIVESA a un entorno social y económico cambiante, destacan como algunos de los mecanismos que definen el devenir de la compañía. Sin embargo, la trayectoria de PROCIVESA también pone de manifiesto las dificultades y retos propios de las sociedades mixtas, las necesidades de estrictos controles internos, y la aparición de conflictos al trabajar sobre un tejido urbano vivo.

Els resultats apunten a que l’economia catalana ha registrat un creixement econòmic notable al llarg de les darreres dècades, que ha anat acompanyat també per una forta expansió demogràfica basada en la immigració (atreta en part per un model intensiu en ocupació de poca qualitat). D’altra banda, en termes de taxa d’ocupació, encara hi ha marge de millora (fins arribar a valors que situïn la taxa d’atur de Catalunya ens valors similars o inferiors a la mitjana europea).

Es constata com el PIB català creix més que a Europa però en canvi en PIB per càpita l’evolució ha estat més feble que a la UE, i s’ha produït una pèrdua de posició relativa en comparació amb el que passava a principis del 2000. Això s’explica en part pels efectes molt més acusats de les recessions l’evolució del PIB per càpita, mentre que en els períodes d’expansió les millores han estat relativament moderades. S’analitza també si aquest patró de pèrdua de posició de PIB pc en comparació la mitjana europea es reprodueix en el cas espanyol i en d’altres regions europees.

Finalment, estudiem el comportament diferencial a Catalunya dels components del PIB per habitant, en relació amb la UE i altres economies europees, i diferents moments del cicle econòmic (etapa expansiva 2000-2007, crisi financera i de deute públic, recuperació 2013-2019, crisi de la COVID i posterior reactiva). Aquests resultats permeten estudiar el diferent comportament dels factors del creixement a llarg termini i en diferents fases del cicle econòmic. Les conclusions apunten a que la dinàmica del PIB per habitant relatiu s’explica fonamentalment per l’evolució de la productivitat aparent del treball, tot i que encara hi ha marge per a obtenir una aportació més positiva del mercat de treball.

CAP A UNA ECONOMIA MÉS DIGITAL I SOSTENIBLE

Proposta per a l’eix de SOSTENIBILITAT MEDIAMBIENTAL

Aspectes econòmics i financers del servei d’abastament urbà d'aigua

La crisi hídrica que vivim ha posat en qüestió molts dels aspectes de la política d’aigua i les garanties exigibles en una societat desenvolupada.

Un dels aspectes destacats és l’abastament urbà d’aigua, la seva eficiència i la seva economia. La comunicació que es proposa analitza l’estructura econòmica i regulatòria del servei i planteja alternatives de futur en base a l’experiència professional de l’autor.

Abstract

En la seva configuració actual, el servei d’abastament d’aigua te el seu origen en l’Estatuto Municipal promulgat l’any 1924. En relació a l’aigua, establia la competència municipal en abastament d’aigua -que era declarada servei públic-, aigües residuals, safareigs, abeuradors i serveis anàlegs.

Així es van configurar els aspectes urbanístics que van permetre la generalització de l’abastament domiciliari de l’aigua i la regulació dels seus aspectes econòmics i financers.

L’economia de l’abastament d’aigua ha estat molt protegida. En la seva qualitat de servei d’higiene urbana fins fa ben poc s’ha estimulat el consum d’aigua amb polítiques d’oferta i abundants ajuts públics. Així s’ha observat que tot i tenir un valor molt superior al seu cost, el preu al que s’ha subministrat ha estat inferior al cost.

Avui tenim la consciència de que l’aigua és un recurs escàs i vivim la situació com una contradicció. El funcionament d’una societat moderna requereix la garantia dels subministraments essencials com ho són l’aigua i l’energia, que és un component d’importància creixent en el cost de l’aigua.

La necessitat d’un ajust econòmic d’aquest servei afecta també a l’estructura de costos i ingressos, amb importants asimetries entre els fixes i els variables, que ens han dut a la paradoxa de l’estalvi, és a dir a la inevitable conseqüència de que el resultat d’estalviar aigua és que s’han d’augmentar les tarifes per equilibrar l’economia del servei. En conseqüència cal un replantejament de l’estructura tarifària del servei que garanteixi aquest equilibri i millori la comprensibilitat de la factura per als usuaris.

Altres aspectes regulatoris a revisar afecten a la corresponsabilització dels concessionaris en les polítiques de reducció de pèrdues d’aigua del servei, l’encaix econòmic de les polítiques de protecció social que garanteixin el dret d’accés universal a l’aigua o l’adopció de sistemes tarifaris equitatius per a municipis turístics.