Es necesario analizar los efectos de la fiscalidad ambiental y si su aplicación práctica cumple con lo fijado por la Unión Europea:

• No afectar a la competitividad
• No incrementar la carga fiscal, sino redistribuirla
• Tener como objetivo básico el cambio de conductas y no la recaudación en sí misma
• No suponer un obstáculo o un factor para la instalación de empresas en función del territorio

Tanmateix, els 107.000 congressistes de la darrera edició del Mobile World Congres són només un exemple més de la importància que en el sector TIC per excel·lència té el contacte personal i la comunicació informal. De fet, són nombrosos els especialistes que consideren que la concentració de persones i la seva creativitat són determinants per al creixement econòmic (1).

Aquesta comunicació pretén reflexionar sobre la importància del fet urbà en la competitivitat i el creixement actuals i futurs de l’economia catalana. Aquesta reflexió repassa com les darreres transformacions de l’estructura productiva dels països de tradició industrial reforcen el paper de les ciutats i com, per tant, el funcionament eficient de Barcelona i del sistema de ciutats de Catalunya resulta cada cop més determinant per a un desenvolupament sòlid i durador de l’economia del conjunt del país.

Hi ha forts condicionants –globalització, canvi tecnològic, demografia, canvi climàtic- que cal tenir present:

• La Globalització i els seus efectes en les relacions laborals. Empreses globals i protocols de bones pràctiques en els cadenes mundials de valor.
• L’impacte de les tecnologies i el seu impacte tant en els drets fonamentals (llibertat d’expressió, protecció de dades, intimitat...) com en els drets laborals (del lloc de treball físic al lloc de treball virtual, la plataforma; el dret a la desconnexió...).
• Demografia i Mobilitat dels treballadors/es (moviments migratoris) i relacions laborals.
• La Transició a una “economia verda”

Aquest context condiciona i incideix en un mercat de treball que es mou entre la fragmentació dels processos productius i la “plataforma” com nou lloc de treball virtual. Les respostes basculen de la precarietat, com resposta curterminista amb importants efectes negatius personals, socials i econòmics, a la demanda de treball digne, com aposta estructural de futur.

Cal, per tant, aprofundir en quines són les estratègies que ens hem de plantejar per assolir un funcionament més eficient i just del mercat de treball, tant des del punt de vista econòmic com social. Conseqüentment caldrà establir l’adequació dels marcs legals regulatoris de les relacions laborals i de les institucions que operen en el mercat de treball.

El recent aprovat Pilar Europeu de Drets Socials emmarca bona part de les línies estratègiques que haurem de treballar els propers anys. Tot i el seu caràcter indicatiu, hores d’ara ni vinculant ni pressupostat, comporta unes línies de treball que al conjunt de la Unió Europea impregnarà les polítiques laborals i socials dels diferents països.

Algunes de les qüestions que hem d’abordar fan referencia a: treball atípic; flexibilitat i seguretat; sòcol de drets dels treballadors autònoms i independents; salari mínim; dret a la formació i a la transició justa en el context de la digitalització i la industria 4.0; la participació dels treballadors i els drets a la informació, consulta i representació; la negociació col·lectiva; etc.

Tanmateix abordar aquest futur reclama adequacions de les estructures de protecció social i d’educació i formació, amb els corresponents efectes fiscals.

El objetivo del trabajo es, también, exponer la puesta en práctica del modelo de relación cooperativa como instrumento dirigido a mejorar los niveles de cumplimiento voluntario y la prevención del fraude, la elusión fiscal y la planificación fiscal agresiva.

El sector de la flor i planta ornamental és un sector molt competiu, on les explotacions competeixen en un mercat global.

Els principals objectius d’aquest treball són: conèixer el grau de tecnificació del sector de la floricultura del Maresme i veure quin és el profit d’aquestes explotacions per situar-se dins un espai periurbà.

D’una banda, l’economia del segle XXI ha superat ràpidament el control fiscal tradicional. Una gran part del comerç mundial és internacional i a més es dóna dins de companyies d’un mateix grup que utilitzen sofisticats sistemes d’enginyeria fiscal per pagar poc o gairebé res, amb el detriment de les economies nacionals que llavors augmenten el seu control però sobre aquells que no poden escapar com són les Pimes i les persones físiques. Figures com els Tax Rullings, arran de l’escàndol Luxleaks o el coneguts “Sandvitx holandès” i “cafè doble irlandès”, s’han donat a conèixer a l’opinió pública i estan en el debat polític. Les últimes filtracions com la dels “Panama Papers “i els “Paradise Papers” posen sobre la taula la magnitud d’aquest problema. Aquestes eines són utilitzades massivament per grans multinacionals, l’anomenada “planificació fiscal agressiva”, amb l’objectiu de rebaixar el pagament d’impostos, fet que comporta un efecte directe en l’augment de la desigualtat ja que només són determinades les persones i les empreses les que es veuen beneficiades de la ineficàcia del control fiscal internacional.

D’altra banda, respecte l’evasió fiscal, mitjançant l’ús de sofisticats sistemes de blanqueig, es permet que enormes quantitats de diners que sovint tenen un origen delictiu, puguin circular pel món i acabar en qualsevol inversió o actiu d’un estat que serà incapaç de verificar quin ha estat l’origen d’aquests fons. Un autèntic mur en la investigació de xarxes criminals i de corrupció ja que els òrgans jurisdiccionals i de control moltes vegades no poden verificar l’origen, ni el fruit d’aquest il·lícit, fet que genera una enorme impunitat.

Les reflexions busquen troba solucions i canviar el paradigma. En base a l’experiència professional com a funcionari del Cos d’Inspecció i Tècnica Tributària de l’Agència Tributaria de Catalunya, posteriorment com tècnic avançat d’investigacions de l’Oficina Antifrau de Catalunya i com assessor extern de la Comissió d’Investigació del Parlament Europeu sobre els papers de Panama, proposo 6 mesures concretes per aconseguir un control efectiu:

1) Efectuar una diagnosi de la situació, efectuant un seguiment intensiu atès els ràpids canvis tecnològics
2) Disposar d’una voluntat política real per lluitar contra el frau. Un compromís polític del més alt nivell resulta imprescindible per adoptar les mesures necessàries
3) Disposar d’un marc normatiu clar i efectiu contra l’abús, que atorgui la necessària seguretat jurídica als operadors
4) Cal que els organismes de control siguin professionals i despolititzats
5) Dotació de funcions i de mitjans materials i personals necessaris pel control del frau
6) Creació d’una cultura ètica i de responsabilitat social en l’àmbit fiscal

En el desenvolupament, d’aquest dret aplicat, s’hi afegeix el resultat d’incorporar determinats mecanismes de models comparats, i es planteja un patró en el que la participació dels ciutadans, mitjançant un complex teixit associatiu, és essencial.

L’interès d’analitzar aquesta qüestió és fruit del procés d’avaluació en els estudis previs del projecte de Connexió del Tramvia a la Diagonal, l’any 2016, realitzat per part d’MCRIT per a l’Ajuntament de Barcelona.

L’article es basa en l’estudi dut a terme per MCRIT/Multicriteri SL per l’Ajuntament de Barcelona (BIMSA) sobre la mateixa qüestió, (2017)dirigit per Oriol Altisench i Pere Macias.

A les seccions següents s’introdueixen breument els antecedents considerats.

Més recent és la seva utilització per a dissenyar i implementar polítiques de reforçament de la competitivitat centrades en el canvi estratègic, actuant en dos àmbits principals: l’estratègia empresarial i l’entorn competitiu.

Catalunya té una trajectòria de més de 25 anys en l’aplicació de les polítiques de clúster i és un dels pocs territoris a escala mundial on aquestes polítiques no han tingut cap interrupció, alhora que han anat evolucionant i sofisticant-se.

El treball vol presentar i analitzar les fites més significatives d’aquesta evolució i els principals elements que caracteritzen la política de clústers en l’actualitat.

La premissa per al retiment de comptes és que l’alta direcció de l’entitat, a través de mecanismes de control intern, gestioni correctament els riscos corporatius per assolir els objectius de rendibilitat i poder donar una informació fiable i eficaç que generi confiança en l’entitat. Per tant, cal treballar en un sistema real i efectiu de retiment de comptes, assegurant un marc adequat de control enfocat en la gestió dels riscos d’integritat pública.

En aquest context el model clàssic de control intern del sector públic, especialment el de la Intervenció, ha d’avançar cap a una major col·laboració amb els òrgans de gestió per contribuir a la identificació de riscos i, en base a aquests riscos, planificar els controls que resultin més adients a les diferents àrees. Però sobretot cal reforçar la supervisió del compliment de les recomanacions que deriven dels controls efectuats i ajudar els gestors a posar en pràctica les mesures oportunes. És a dir, la Intervenció no s’ha de limitar a detectar irregularitats sinó que ha de contribuir a evitar-les.

Aquesta major implicació de la Intervenció en la gestió requeriria reforçar els recursos humans i materials, però aquest és un escull difícil de superar a mig termini a causa de les restriccions pressupostàries. En conseqüència cal destinar els recursos existents a treballar en tot allò que aporta valor a l’organització i en l’aprofundiment del control d’eficàcia.

Per exemple, el model tradicional de fiscalització prèvia plena comporta una revisió per part de l’òrgan de control, en aquest cas l’interventor/a, de tots els actes, documents o expedients que suposin el reconeixement de drets i obligacions de contingut econòmic. Aquest sistema de control no té en compte els riscos, sinó que condiciona l’acte de fiscalització a la continuïtat de l’expedient, la qual cosa pot provocar ineficiències, especialment tenint en compte que el ritme d’execució del pressupost a les diferents entitats no és homogeni. És sabut que sovint les tasques de control i, per tant, els recursos que s’hi destinen, es limiten a una part poc rellevant de l’execució pressupostària; i per altra banda, en ocasions es produeixen acumulacions de documents a fiscalitzar amb poc marge de temps per a la seva revisió atenent el calendari de tancament de l’exercici pressupostari. És necessari, per tant, racionalitzar l’exercici de la funció interventora per millorar el control amb els recursos disponibles.

La proposta d’un nou model de control que doni una resposta més satisfactòria als requisits de retiment de comptes, gestió adequada dels riscos i optimització dels recursos s’estructura en el present treball de la manera següent:

En primer lloc, com a pas previ a la definició del model de control, es fa referència al nou model d’Administració pública basada en l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, que té la finalitat de millorar l’eficiència interna, les relacions interadministratives i les relacions de l’Administració amb la ciutadania.

En l’apartat segon es detallen les modalitats de control intern que està desenvolupant en l’actualitat la Intervenció General de la Generalitat, d’acord amb l’establert en el Decret legislatiu 3/2002, de 24 de desembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de Finances Públiques de Catalunya, i la Llei i el Reglament de la funció interventora.

A continuació, en l’apartat tercer, es presenten les primeres mesures normatives adoptades en relació amb el nou model de control que es proposa implantar a tot el sector públic de la Generalitat. En aquest model tenen especial rellevància els òrgans de control intern que s’han de crear a les entitats del sector públic no administratiu d’acord amb el previst en l’article 71 de la Llei de Finances Públiques de Catalunya, a les quals es fa referència en l’apartat quart d’aquest treball.

En l’apartat cinquè es descriu el model de control que es proposa implementar en relació amb cadascuna de les àrees de despesa (personal, contractació administrativa, subvencions,...) i ingressos, i que es basa en les matèries i els procediments, i no tant en els subjectes controlats. Aquest model es completa amb una major participació de la Intervenció en el control de l’execució del pressupost, la qual es desenvolupa en l’apartat sisè.

Finalment, en l’apartat setè es descriu el model de control que s’ha començat a aplicar a les entitats del sector públic no administratiu de la Generalitat que, sens perjudici de les funcions previstes en els òrgans de control intern exposades anteriorment, estan subjectes a un control a posteriori mitjançant la modalitat d’auditoria, d’acord amb l’establert en l’article 71 de la Llei de Finances Públiques de Catalunya.

Les empreses catalanes es troben en un moment de canvi. Fins ara fa poc, per tenir èxit en el negoci un factor molt important eren les habilitats personals del gerent. Ara amb la facilitat d’accés a la informació, el gran volum de dades que tenim dels clients i el seu comportament i la capacitat de la tecnologia, és el moment de passar a ser empreses data-driven, empreses que prenen decisions basades en dades, doncs explotar tota la informació disponible els facilita una gestió més eficaç.

L’ús de les tècniques de big data, models machine learning i en general la modelització s’obre pas a totes les àrees i sectors empresarials.

Ens cal assenyalar en primer lloc considerar quin és l’objectiu final, allò que volem maximitzar o optimitzar. Definir que el que es pretén és maximitzar el nivell de salut ens porta a preguntar-nos com mesurar el nivell de salut i quin hauria de ser. De les opcions més precises possibles, en destacaria tres que no són excloents: millorar el nivell mitjà de salut de la població de referència, reduir les diferències en salut entre grups i individus, o crear les oportunitats per una bona salut.

Els sistemes educatius, com a proveïdors i responsables, han d’evolucionar cap a models que garanteixin aprenentatges de qualitat per a la majoria de la població. En aquest àmbit té un paper nuclear la formació professional, que està fortament responsabilitzada en cobrir les necessitats de caràcter social, econòmic, laboral i personal de la societat i que per donar una resposta vàlida a tots aquests reptes requereix de canvis profunds de caràcter estructural.

A partir d’aquest plantejament inicial analitzem els indicadors globals de sistema més importants i dissenyem 5 objectius de caràcter estratègic per orientar el desenvolupament futur del model educatiu.

Partim d’una hipòtesi crítica de que, tant per a la innovació com a per a l’economia del coneixement, els models actuals negligeixen les components cognitives subjacents. Passarem a continuació a una hipòtesi d’assaig en la que defensarem que la introducció explícita d’aquests enfocaments cognitius als plans estratègics poden enfortir i fer més eficient el sistema d’innovació.

En aquest article s’analitza la desocupació juvenil des de la perspectiva de la qualificació del capital humà, com un dels principals factors de competitivitat i benestar social d’un país. Aquest fet no és nou, però adquireix un major protagonisme en un entorn de globalització i digitalització, i en el que processos com la terciarització de l’economia, l’envelliment de la població i la creixent qualificació a nivell mundial determinen el desenvolupament de l’economia del coneixement o la indústria 4.0.

En este trabajo se parte de la información anual que proporciona la encuesta de presupuestos familiares, en relación a los gastos de consumo, así como otras características relacionadas con las condiciones de vida de los hogares. Se clasifican los pensionistas en tres grupos dependen de su estructura de gasto y se estima la corriente de ingresos y gastos a lo largo de toda la etapa como pensionista jubilado. Estos flujos son los que permiten construir una medida alternativa a las medidas tradicionales, que incorpora una aproximación prospectiva.

Després que amb la crisi econòmica es produís un fort increment de la taxa de risc de pobresa i un augment de la desigualtat en la distribució de la renda, els resultats per als anys 2015 i 2016 experimenten una millora, gràcies a la recuperació econòmica. En particular, la població en risc de pobresa a Catalunya ha passat d’un 20,9% l’any 2014 a un 19,2% el 2016, mentre que la desigualtat comença a millorar segons indicadors com la ràtio S80/S20 o l’índex de Gini. Els ingressos de la població han crescut i destaca la millora significativa de dos dels components de la taxa AROPE: la taxa de persones que viuen en llars amb baixa intensitat de treball (BIT), i la taxa de persones amb privació material severa (PMS). No obstant això, les repercussions negatives de la recessió encara són profundes, amb l’existència de col·lectius especialment vulnerables a la pobresa, com ara els menors de 16 anys, les llars monoparentals, els immigrants i els aturats de llarga durada.

Cal tenir en compte que, amb la crisi econòmica, els indicadors de pobresa i de desigualtat es van deteriorar de manera acusada, en bona mesura degut al dràstic ajust al mercat de treball, que va conduir a màxims en la taxa d’atur. A més, en la segona fase de la recessió- amb la crisi del deute públic a la zona euro-, es va produir un ajust fiscal molt significatiu, que va limitar el marge de maniobra. Amb la recuperació econòmica, el panorama ha començat a millorar, però d’una manera moderada: encara existeixen greus problemes estructurals (com l’atur de llarga durada), i al mateix temps la nova ocupació creada presenta unes condicions salarials més desfavorables que en el període previ a la crisi  – i sovint amb situacions laborals força vulnerables, com ara l’augment de formes de treball com el temps parcial involuntari, o la contractació per empreses multiservei.

Solventar problemes requereix mirada ampla: Conèixer bé la incidència fiscal i el grau de capitalització de cada actuació financera, mantenir una perspectiva d’equilibri general de l’economia, de pressupost equilibrat a les finances públiques, de capacitat d’anàlisi de la incidència diferencial dels impostos, al llarg del cicle vital, inter i intra generacionalment amb generacions solapades, etc.

Solucionar reptes fiscals com el de la sostenibilitat de l’estat de benestar requereix posar al radar el finançament contributiu i no contributiu, en el que té lògica vagi a càrrec del contribuent o de l’usuari. Requereix el coneixement de la tècnica fiscal d’actuacions per la via dels tributs, impostos o preus; de les deduccions fiscals o despeses equivalents; del finançament ordinari o extraordinari (dèficit i deute sota regla d’or, alienació oportuna d’actius a canvi de despesa en inversió o substitució d’endeutament). I finalment, si l’opció de resposta solvent és la impositiva, no ignorar l’excés de gravamen (l’eficiència econòmica) lligada a cada categoria impositiva, i com l’equitat es ressent o millora els seus balanços d’acord en l’instrument utilitzat.

El balanç i perspectives de les experiències acumulades des del 1979 ençà en aqueixos dos àmbits hauria de ser objecte d'un tractament conjunt i multidisciplinari comprensiu de tres aspectes essencials interrelacionats: la planta territorial, l'abast competencial i la capacitat financera que òbviament, per la seva dimensió, superen les possibilitats d'aquesta ponència.

Ens centrarem, doncs, dins del segon aspecte, (el competencial), en dues vessants estretament interrelacionades: les formes organitzatives del sector públic local i les aptituds directives dels seus gestors, ja que el factor humà (identitat, valors, formació, ideologia) i el factor tècnic (instruments jurídics, viabilitat econòmica, condicionats polítics) cal tenir-los en compte adequadament a l'hora d'abordar l'estudi d'aqueixa matèria. Atesa aqueixa perspectiva la bibliografia existent és escassa, raó per la qual em limitaré a fer una breu aproximació al marc normatiu estatal, les tendències manifestades dins del marc competencial (autonòmic i local) català, per finalment entrar en el terreny de l'assaig a l'hora d'extreure conclusions cara un futur immediat.

Desde la óptica empresarial, en la actualidad existe un desajuste entre la enseñanza que se imparte en los distintos niveles educativos y las habilidades y conocimientos demandados en el mercado laboral. Al tiempo, una de las causas del reducido tamaño medio del tejido empresarial es la falta de capital humano, especialmente en determinados ámbitos de gestión y en los cuadros de dirección de las empresas.

Con mayor concreción, para las empresas, la Universidad, presenta buenos resultados globales en la generación de conocimientos, pero adolece de diversas debilidades, como la reducida vinculación con la empresa, la gestión burocratizada, la escasa transferencia de conocimientos del sistema de I+D+i a las empresas, la masificación en determinadas titulaciones, la lenta adaptación a las nuevas demandas o el insuficiente estímulo del espíritu emprendedor. El resultado se resume en un dato revelador: apenas un tercio de las compañías españolas ha colaborado con las Universidades en su actividad productiva.

El análisis planteado trata de profundizar en la identificación de las necesidades del tejido empresarial en su relación con el mundo formativo, ofreciendo asimismo una visión sobre las oportunidades existentes y algunas propuestas específicas para transitar hacia una mayor interrelación en aras del interés general.

El treball parteix de la hipòtesi que existeixen des de la creació de la UE dos models d'integració europea confrontats. D'una banda trobem el model federalista liberal, que advoca per la dissolució de la sobirania nacional en organismes de governança supranacional. A l'altra, el model intergovernamental conservador, que advoca per mantenir les característiques bàsiques de l'estat, promovent relacions internacionals que responguin als interessos estatals.

Una nova generació d'empreses està construint un model de negoci en el qual se situa el factor social com a factor diferencial, però sense perdre de vista la rendibilitat. Són empreses socialment competitives, que converteixen el factor social en la clau del seu èxit. El seu producte o servei ha de ser rendible i atractiu i, des del primer dia, contribuir a construir un món millor.

La medicina de precisión supone la adaptación de la medicina a las características individuales de cada paciente mediante ayudando a establecer acciones preventivas únicas, diagnósticos más precisos y terapias más efectivas.

Destacamos por ello la aproximación a la medicina de precisión, no solo como un proyecto a realizar necesariamente para asegurar la sostenibilidad del sistema sino como una inversión que permita la adaptación a las necesidades socio-económicas actuales y futuras.

En aquest sentit i amb la finalitat de potenciar la transferència de coneixement entre el món acadèmic i el món empresarial, la Generalitat de Catalunya va impulsar el Pla de Doctorats Industrials (DI), en col·laboració amb el sistema universitari i de recerca de Catalunya.

Un projecte de doctorat industrial és un projecte de recerca estratègic d’una empresa o institució que es desenvoluparà en col·laboració amb una universitat o centre de recerca català i que esdevindrà l’objecte d’una tesi doctoral que permetrà a un doctorand o doctoranda iniciar la carrera investigadora en un entorn dual: empresarial i acadèmic.

El Pla es va posar en marxa l’any 2012 amb una prova pilot i ja compta amb cinc edicions al llarg de les quals s’han iniciat 437 projectes. Hi han col·laborat les universitats catalanes i els centres de recerca, conjuntament amb 294 empreses i institucions de totes les dimensions i en tots els àmbits de coneixement. La inversió públic-privada en R+D associada a aquests projectes ascendeix a 60,6 milions d’euros, dues terceres parts dels quals provenen del sector privat.

Els resultats d’aquesta primera avaluació, amb una mostra total de 51 persones i una taxa de resposta del 92,2%, permeten concloure que el Pla de Doctorats Industrials ha esdevingut una estratègia sòlida per a la generació i transferència de coneixement i de creació de ponts estables de col·laboració entre els entorns empresarials i acadèmics.

Molts són els elements i les actuacions, tant interns com externs, que combinats, han permès uns processos econòmics més eficients i equitatius. Malgrat que l’ocupació soviètica no donava molts motius per a l’esperança, actualment Estònia es refereix orgullosament a sí mateixa com a Innovation Hub.

Per tal de desenvolupar tot el potencial dels ecosistemes d’innovació i startup, nombrosos estudis internacionals identifiquen la combinació de les iniciatives del govern així com el suport del sector privat com a elements clau del procés. En el cas estonià, un país petit i relativament nou (Independència, 1991), iniciatives públiques com l’e-government, els processos de digitalització de les agències públiques, l’e-Residency, la identitat digital, i les possibilitats de constituir companyies on-line amb seguretat, han estat molt ben rebudes per la comunitat startup.

El sector privat, per la seva banda, també ha estat molt actiu. Programes d’acceleració, espais de co-working, i una creixent comunitat inversora són potents introductors de know-how i capital a l’ecosistema. Les startups estonianes han mirat des del primer moment al mercat global. Així, una intensa internacionalització ha permès l’èxit de l’enorme repte col·lectiu plantejat.

Cal considerar també, elements culturals endògens com l’obertura a l’exterior i una influència d’idees transnacionals, afavorida per les ganes de sortir de models passats de control soviètics, i la referència d’un veí també d’èxit en innovació com és Finlàndia. La political self-awareness dels estonians permet provar noves coses i prendre riscos sense el cost o les penalitzacions europees habituals. També cal tenir en consideració les especificitats lingüístiques i culturals del país.

L’anàlisi detallat dels motius cabdals de l’èxit de la cultural nacional d’innovació d’Estònia, i la seva òptima combinació, poden servir com a models a seguir per a d’altres països amb característiques socioculturals, polítiques i econòmiques comparables.

En termes generals, es pot definir la sostenibilitat financera com la capacitat que ha de tenir un govern per poder fer front a les seves despeses corrents i altres polítiques de despesa a llarg termini sense amenaçar seva la solvència. Aquest fet implica poder afrontar el servei del deute, és a dir, els interessos i les amortitzacions. Un dels indicadors clau de la sostenibilitat del deute és la seva rati en relació al PIB. Quan en una administració aquesta rati és estable o decreixent en el temps i el seu import és baix, es pot afirmar que és sostenible.

La normativa de la UE determina un llindar del 60% del PIB com a objectiu de deute. En el cas espanyol, la normativa actual estableix que aquesta rati s’ha de distribuir per nivells de govern en un 44% per l’administració central (AC), un 13% per les comunitats autònomes (CA) i un 3% per les corporacions locals (CL). Tal com es veurà més endavant la situació actual està lluny d’aquests imports, fins i tot s’ha arribat a un deute públic del 100% del PIB.

Per altra part, la Comissió Europea estableix diversos indicadors per avaluar la sostenibilitat dels països de la UE. En aquest sentit ha definit tres indicadors per avaluar el risc de cada país, aquests indicadors es diferencien pel seu àmbit temporal: quan s’avalua el risc a curt termini (S0), a mig termini (S1) i a llarg termini (S2). La Comissió Europea calcula cadascun d’aquests indicadors per a cada país i determina si hi ha un risc baix, mig o alt. Així per exemple, les darreres dades mostren que Espanya presenta un risc baix a curt termini, alt a mig termini i baix a llarg termini.(European Comission, 2016, 2018)

L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) és l’organisme independent que ha de vetllar pel compliment dels principi d’estabilitat i avalua el cicle pressupostari i l’endeutament de les administracions públiques. Pel que fa a la sostenibilitat financera elabora documents i indicadors per l’anàlisi de les sostenibilitat de les finances pel diferents nivells de govern de l’administració pública.

En aquest document es pretén exposar elements per a valorar la sostenibilitat, fent un tractament més específic de l’àmbit autonòmic i més especialment a Catalunya. Es vol mostrar la rellevància d’analitzar aspectes al llarg termini per avaluar si les tendències dels ingressos i de les despeses públiques condueixen a una situació de sostenibilitat financera. És a dir, es tracta d’un instrument per determinar la necessitat de dur a terme reformes que condueixin a la sostenibilitat. A curt i mig termini aquestes reformes es materialitzen en canvis de la política fiscal i a llarg termini es tractaria de fer reformes estructurals.

En primer lloc es presenten algunes dades sobre la situació del deute públic a Espanya, dedicant més atenció a les dades de les comunitats autònomes i en especial a Catalunya. En segon lloc es fa referència a la capacitat que té la Generalitat per determinar polítiques tant d’ingressos com de despeses, per després exposar una exercici sobre la quantificació de la sostenibilitat de les finances de la Generalitat a llarg termini. Per últim es presenten les conclusions acompanyades d’unes consideracions de cara al futur.

Un dels fets significatius d’aquesta situació es va donar en aquells casos en què els titulars dels immobles, no podien fer front als préstecs hipotecaris que havien subscrit per adquirir els immobles i es veien abocats a procediments d’execució hipotecària o dacions en pagament dels immobles a les entitats financeres. Aquests titulars de sobte es van trobar en un escenari inaudit. Havien perdut l’immoble, els diners que havien satisfet parcialment tant en el pagament directe d’una part de l’immoble, com en les quotes dels préstecs que fins al moment havien satisfet. I a més tenien que satisfer l’import de les liquidacions de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys urbans (en endavant IVTNU), quan en realitat no havien tingut una plusvàlua (el nom col·loquial de l’impost), sinó tot el contrari.

Els ens locals tenien una situació complicada. D’una banda el redactat de la norma obligava a liquidar l’IVTNU, ja que el mètode de liquidació establert no requeria la comprovació del fet imposable. De l’altra estava clar que, en aquests casos, el fet imposable no s’havia produït. A més, en molts casos no es podia recaptar l’impost per la manca de capacitat de pagament del subjecte passiu.

Després de diverses resolucions de jutjats i tribunals superiors de diverses províncies i comunitats autònomes, arriben les sentències del Tribunal Constitucional 26/2017 I 37/2017, que declaren la inconstitucionalitat dels articles del Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals que afecten a la consideració de subjectar a l’impost actes que no acreditin l’existència de l’increment del valor, és a dir, del fet imposable i per tant que no es respecti el principi de capacitat econòmica. El contingut d’aquestes sentències determinen, entre altres qüestions que l’IVTNU vulnera el principi de capacitat econòmica en la mesura en que no es vincula necessariament a l’existència d’un increment real del valor del bé, sinó a la mera titularitat del terreny durant un període de temps. El Tribunal arriba a la conclusió de que l’establiment per part del legislador d’impostos que gravin l’increment del valor dels terrenys urbans, és admissible sempre i quan aquells respectin el principi de capacitat econòmica i que l’impost no pot gravar actes o fets que no siguin exponents d’una riquesa potencial o real.

La vulneració del principi de capacitat econòmica, en aquest cas, comporta que si no es dona el fet imposable, no es pot aplicar l’impost i per tant, situa al principi per damunt de la norma jurídica. L’impost es basa en un fet imposable (l’increment del valor dels terrenys urbans en un període determinat), però no es calcula en base a aquest fet imposable, sinó per un mètode d’estimació objectiva, la titularitat d’un dret sobre un bé durant un termini. El fet de que el mètode d’estimació sigui objectiva, no implica que no sigui ajustat a la norma, però sí que posa en evidència que si no hi ha increment de valor, no hi ha capacitat econòmica, i per tant en aquests casos, no és procedent l’aplicació de l’impost.

He volgut començar a posar aquest exemple, perquè d’alguna manera ens mostra molts dels elements que configuren un sistema tributari (normes, principis, administració, contribuents) i ens ajudarà a fer una anàlisi del nostre sistema actual i per tant detectar aquells punts més febles i la necessitat d’afrontar una nova etapa que ha de comportar el manteniment dels elements que més l’enforteixen i la incorporació de nous elements que evitin caure en els mateixos errors i millorin l’eficàcia i eficiència del sistema futur.

Within this business ecosystem, events of international reference such as the Smart City Expo World Congress place Barcelona as a meeting point for professionals and experts in cities at an international level.

The smart cities sector represents an opportunity for business development for companies already located in Catalonia, and can become a driving force for talent through the combination of the Barcelona brand and the opportunities offered by the SCEWC.

La comptabilitat pública abasta a les entitats públiques que determina la Llei, i és un règim comptable que permet el control extern (Tribunal de Comptes) i el control intern a càrrec de la Intervenció de l’Administració. Així mateix, l’instrument principal de l’activitat és el pressupost, com a acte de previsió i autorització dels ingressos i les despeses dels ens públics, per a un període de temps determinat. Aquesta particularitat es deriva fonamentalment de l’interès públic que ha de perseguir l’Administració Pública en la consecució de les seves finalitats, i que explica i justifica l’aplicació de principis pressupostaris específics, com són el de no afectació d’ingressos (és a dir, la totalitat dels ingressos serveix per finançar la totalitat de les despeses, llevat de casos determinats legalment que permeten una afectació concreta) com també el principi d’imputació pressupostària, d’acord amb el qual les obligacions pressupostàries derivades d’adquisicions, obres, serveis, prestacions o despeses en general s’imputaran al pressupost de l’exercici en què aquests es realitzin i amb càrrec als respectius crèdits; els drets s’imputaran al pressupost de l’exercici en què es reconeguin o liquidin.

Per tant, a banda del criteri de meritació, criteri d’abast econòmic financer, per tal d’imputar un ingrés o una despesa al pressupost de què es tracti caldrà tenir en compte també els requisits que permeten un reconeixement del dret o de l’obligació: En aquests casos, es tracta de el corresponent acte administratiu que ha de dictar l’òrgan competent, a banda de que aquesta despesa o aquest ingrés ha de reunir els requisits de que es tracti d’actes vençuts, líquids i exigibles. Cal tenir present que el control de la despesa esdevé un dels objectius principals de les Administracions Públiques, i per aquest motiu s’incorpora un estat addicional representatiu de l’execució i liquidació del pressupost de l’entitat.

El model productiu espanyol està esbiaixat cap a la utilització més intensiva de personal poc qualificat. Aquest biaix estaria relacionat amb a) els salaris relatius d un i altre personal, b) per raons regulatòries, no es fixen de manera similar, i c) el del personal poc qualificat és més baix.

Es conclou amb una predicció sobre la productivitat i la creació de llocs de treball en l actual fase expansiva del cicle econòmic.

En definitiva, aquest treball pretén aportar diferents elements de reflexió sobre la prestació d’un servei públic essencial per al benestar de les persones i per a la competitivitat d’una bona part de les empreses del país i, en la mesura del possible, aportar certs criteris que puguin ser útils per a la regulació del servei públic d’abastament d’aigua.

‘This publication may be reproduced in part for educational or non-profit purposes without special permission from the copyright holder, provided acknowledgment of the source is made. No use of this publication may be made for resale or for any other commercial purpose whatsoever without prior permission in writing from the Oxford Institute for Energy Studies

We start with a bit of history, first describing how the information technology (IT) era blossomed in the eighties and nineties, and how best to characterize the “Tech” era. 

We look at how Apple actually pivoted at breakneck speed to become a digital company. 

We make the point that the Internet giants that have emerged in the 21st century are all digital, which explains why they have grown so fast.

We try to pinpoint the precise date of the shift from Technology to Digital; 2007, the year of the launch of the iPhone, comes as a strong #1 suspect. 

We describe how the sectorial definition of stock markets is about to evolve – the announcement has been made -, now making a clean distinction between Technology and Digital, in order to stay relevant.

Once stated the structural difference between technology and digital, we focus on two economic impacts: the so-called productivity paradox and the rising societal issues the digital era fuels.

We indifferently talk of Technology, Tech, Information Technology or IT. There are other industries with a strong technology content, notably BioTechnology, but we believe that whenever people talk of Tech, they refer to IT, unless stated otherwise. On the opposite, we believe that AdTech, AgTech, CarTech, FinTech, InsurTech, and RegTech are nothing but vertical instantiations of the digital era. 

Malgrat hi ha un ampli consens sobre el diagnòstic del problema i les seves causes, sembla evident que les actuacions adoptades resten lluny d’oferir solucions. Aquesta contribució té per a objectiu, en primer lloc, oferir un repàs dels diversos aspectes que hi ha darrera de les elevades taxes d’atur de la població més jove a Catalunya i, encara més preocupant, de la proporció de joves que ni estudien ni treballen. I, en segon lloc, plantejar els àmbits on caldria actuar per tal d’aconseguir una millor transició del sistema educatiu al mercat de treball.

Amb aquest objectiu els plans urbanístics i la seva gestió han de perseguir la normalització dels preus del sòl urbà i urbanitzable.

La cultura de gestió pública del nostre país, barreja els rols de definició de polítiques públiques i de la seva gestió i aplicació, obviant la professionalització de la gestió i obviant a la pràctica eines de participació en el seu disseny. Per exemple, podem constatar com la major part de les potestats reglades de les administracions públiques recauen en òrgans de naturalesa política, fet que comporta la desprofesionalització de la gestió pública.

La normativa de transparència, malgrat preveure-ho, no ha provocat la implantació d’un model transparent de la gestió, molt menys una cultura de l’avaluació de les polítiques públiques.

La causa de la incorrecta aplicació d’un model de Governança i de govern obert, que incorporen els conceptes de transparència, participació, administració electrònica, dades obertes i avaluació permanent de la gestió administrativa, és que s’estan implantant tots els seus instruments de forma aïllada i desconnectada. Només podrem afrontar un model realment transparent, eficient, responsable, si som capaços d’implantar models interrelacionats que entenguin com una unitat el procés íntegre de la gestió pública, que s’inicia en el disseny de les polítiques públiques i conclou amb la seva avaluació i les responsabilitats que se’n deriven, amb un suport tecnològic que sota el principi d’”once only” sigui capaç de donar una visió clara i transparent de tot el proceés, possibilitant un model real de govern obert. 

D’altra banda els canvis produïts en el mon global incideixen, o haurien d’incidir, de manera molt important en els sistemes educatius. Els canvis en el comportament, en la obtenció d’informació, en les competències del nou mon del treball, en les comunicacions, i, en general, en tots els sectors del coneixement interpel·len fortament l’educació i fan que s’hagin de produir canvis importants de caràcter disruptiu en el sistema educatiu.

La comunicació que es presenta s’ha desglosat en dos articles que, per la seva llargada i la seva temàtica s’ha considerat millorpresentar-los d’aquesta forma. En qualsevol cas en aquests articles s’analitzaran un conjunt d’elements que es consideren bàsics en el funcionament del nostre sistema educatiu català.

La primera cosa que constatarem és que Catalunya en el marc dels indicadors europeus d’educació fixats per la mateixa UE (indicadors 2020 presentats com a objectius de la UE) presenta uns resultats notablement bons, l’educació a Catalunya en els darrers anys la podriem descriure com una història d’èxit, mentre que altres index no estrictament educatius com per exemple l’SPI (Social Progress Index) ens dona una posició relativa molt dolenta en educació.

Efectivament, els resultats són bons excepte en una variable: l’abandonament escolar prematur, que acaba sent un dels referents més importants a l’hora de diagnosticar l’educació dels països desenvolupats.

Tampoc no està clar que Catalunya sigui una de les Comunitats espanyoles que gasti menys en educació, tal i com moltes vegades s’ha afirmat. Quan comparem la despesa en educació amb el nostre PIB haurem de fer tota una serie de consideracions sobre com a mínim tres qüestions: el PIB resultant una vegada fetes les aportacions a l’Estat espanyol (tant de Catalunya, que aporta, com d’altres Comunitats, que reben); la presència d’escola privada, concertada o no, que rebaixa de manera important la despesa pública en educació; i la despesa per alumne que ens pot donar una mesura més realista de l’esforç pressupostari.

En l’article següent analitzarem l’abandonament escolar prematur (AEP) a Catalunya, entenent que és el que s’ha diagnosticat com el problema més greu del nostre sistema educatiu, en el que presentem, certament, un dels pitjors indicadors de la UE. Veurem quines poden ser les seves causes i com n’hi ha una, la qualitat del mercat de treball, que és fonamental.

Veurem que massa sovint es confón el concepte d’AEP amb el concepte de fracàs escolar (amb el que hi té una relació) i, de manera conseqüent, les mesures que es prenen no contemplen el mercat de treball com a variable indiscutible en aquesta qüestió sinò que plantejen solament solucions escolars.

Podrem veure com el sistema de beques, instrument fonamental de tota política educativa, està mal dissenyat i no serveix, entre altres coes, per a un dels objectius per als que hauria de ser eina fonamental: reduir l’abandonament escolar prematur. Ens cal una política de beques, que no pot consistir únicament en gastar sinò en gastar adequadament, en base al disseny precisament d’una “política” per a les beques de la qual a Catalunya no en tenim el control.

D’altra banda hem de descriure una situació crònica del nostre país que s’hauria de saber gestionar i resoldre: la manca de formació, en comparació amb els altres països de la UE, de la nostra població adulta (18-64 anys), fruït sens dubte d’una història que ens ha portat fins als nostres dies i de la que per desgràcia en som hereus. L’acceptació d’aquesta situació i el fet de no tenir-la present quan fem determinades anàlisis (comportament social i cultural de la població comparada amb la d’altres països europeus, per exemple) ens pot induir a greus errors.

La mateixa manca de formació en la població adulta la veiem reflectida en els resultats de les proves PIAAC per a adults de la UE, que rebla el clau ens dir-nos que Espanya presenta la darrera posició en matemàtiques i la penúltima en lectura.

La nostra tradició ens ha portat a tenir una piràmide de formació molt distorsionada respecte a la que presenten altres països europeus. Tenim un nombre molt alt de titulats universitaris i un nombre molt alt de ciutadans que només tenen acreditats els estudis obligatoris, mentre que el percentatge de persones amb estudis mitjans és molt baix, cosa que no passa en la majoria de països de la UE.

La manca de prestigi social de la FP ens ha portat a aquesta situació, que ara, afortunadament, es va corregint, el que caldria analitzar és d’on prové la manca de prestigi social de la FP, si de l’oferta que en fa el sistema educatiu o de la demanda que en fa el sistema productiu. Un sistema de producció que no aprecia el coneixement perque no l’incorpora i no necessita treballadors mitjos formats.

En qualsevol cas, com s’ha dit, actualment s’està arribant a una bona oferta de FP per al nostre país, malgrat que en els darrers seminaris de treball fets hem apreciat clarament, encara que de manera únicament qualitativa, que la millora de l’oferta no es produeix de manera uniforme i que al costat d’ofertes francament excel·lents n’hi coexisteixen d’altres que no compleixen els mínims de qualitat desitjables.

Fins aquí arriba el que s’exposa en aquests articles. Podriem seguir, però, analitzant una colla de variables més que ens podrien donar informació sobre els nostres reptes fonamentals en educació.

Podríem veure com, lligat a l’abandonament escolar prematur, se’ns presenta el problema dels NiNis (els NEETs en terminologia europea), joves que ni estudien ni treballen i que, percentualment, també ens fan destacar en els indicadors europeus. Com es pot explicar que els joves abandonin el sistema educatiu per anar a buscar feina i en no trobar-ne, no tornin al sistema?

Podriem analitzar com la nostra oferta d’educació infantil dels 0 als 3 anys, ofertada essencialment per la Administració Local, està dissenyada per donar servei educatiu a les famílies que, majoritàriament, no l’utilitzen i que, en canvi, les famílies que hi porten els seus fills i filles per a un servei assistencial reben un servei educatiu, en la seva majoria, que no els faria realment falta.

Tampoc es tractarà directament la qüestió de la dualitat de l’oferta pública-privada concertada. És, certament, una qüestió important però massa extensa per ser tractada en un document d’aquestes característiques.

Podriem veure que el que hem comentat sobre la FP ho podem fer extensible als altres nivells de l’oferta educativa, sense la mateixa contundència ni amb la mateixa coherència de variables, però ambé com a fenòmen important. Hi ha una colla d’escoles que han endegat processos d’innovació amb un èxit notable, mentre que d’altres o bé no han encertat amb el procés innovatiu (sigui per les raons que sigui) o bé no s’han plantejat cap necessitat d’innovació.

Podriem, de manera especial, analitzar quina és la innovació necessària en el nostre sistema i, segons aquesta anàlisi, proposar els canvis estructurals necessaris per poder-la tirar endavant.

Podriem veure com el nostre sistema educatiu (i també el de molts altres països) camina cap a una societat dual, uns que abandonen i uns que continuen majoritàriament fins a la universitat; uns joves formats (amb un alt percentatge d’atur) i uns adults amb una de les formacions més deficitàries de Europa; una economia productiva amb alguns sectors d’alt valor afegit i amb altres sectors amb gairebé nul valor afegit en coneixement; molts universitaris i moltes persones únicament amb estudis bàsics i molt poques amb estudis mitjos; …

I així podriem seguir identificant i enumerant dualitats del país que interpelen a l’educació i que, tal com està evolucionant el mon global, podrien decantar-se cap un dels dos cantons.

En el nostre mon els equilibris són cada vegada més inestables, els territoris s’identifiquen cada vegada més com a especialitzats, aquells que serveixen per fer recerca puntera rebràn inversions per fer-ne, aquells que sembla que serveixen per fer-nos passar unes bones vacances rebràn també els corresponents diners per fer-ho, no sabem si és possible combinar les dues coses: un benestar proporcionat per l’entorn i una alta capacitat de producció de coneixement també lligada a aquest entorn, ja ens agradaria, però no sembla que les coses vagin per a aquest camí.

En definitiva, doncs, hem de decidir, si encara som a temps per fer-ho, quin país volem i com el volem fer i amb quina gent, així sabrem quina educació voldrem.

En este trabajo de investigación se han identificado varios aspectos que dificultan la puesta en valor del enorme potencial científico y de recursos humanos existente en Cataluña, y con el propósito de visualizar posibles vías para mejorar la transferencia tecnológica de las instituciones catalanas , se han elaborado 5 recomendaciones fruto de esta investigación, así como de la interacción con los actores del ecosistema.