Basem la nostra macroestratègia econòmica en l’ampliació constant de capital, cosa que ens porta a la demanda il·limitada i creixent de recursos. Altrament, substituïm les amortitzacions ambientals amb una estratègia d’externalització constant de disfuncions. El model econòmic respon a un paradigma obsolet en haver-se magnificat els paràmetres que eren irrellevants en la matriu conceptual del passat. La identificació, valoració i incorporació en els balanços dels actius ambientals i la reinternalització de costos inherent a la idea de l’economia circular, inclosos els serveis ambientals, podria ser un camí. No és tasca d’ecòlegs, sinó d’economistes ambientalment informats.

La dualització dels cicles formatius de formació inicial està essent un èxit arreu del país i ha demostrat que la metodologia de treball és efectiva per a obtenir grans taxes d'inserció i per tant disminuir l'atur en general i el juvenil en particular. Les demandes de les empreses, a banda de quantitat de persones preparades i que desitgin treballar fan especial èmfasi en les competències personals associades a cada ofici més enllà de les competències tècniques que es poden aprendre al lloc de treball.

La societat té grans reptes a davant que afectaran la formació professional. El més important és el nou marc de relacions laborals que es preveu amb l'increment de productivitat i automatització de la producció industrial i dels serveis. La renda mínima que acabarem implementant tindrà un impacte considerable en com les persones afrontem les relacions personals d'una forma íntima i hem de ser capaços de captar, retenir i ampliar el talent del nostre país en aquest context.

Els grans jaciments d'ocupació els tenim en la formació superior, tant en trams no universitaris com universitaris però la manca de vocacions impedeix que la demanda de les empreses trobi correspondència en matrícules. Cal afrontar aquest problema que afecta la percepció de les famílies i els estigmes de gènere. La formació industrial és la gran tractora de la formació professional i no som capaços d'atraure talent a aquestes carreres professionals. Els instruments per afrontar aquest repte són l'especialització territorial, la coordinació i integració dels diferents itineraris acadèmics i professionals dins de l'administració i la posta en marxa de polítiques que tinguin com a prioritat la captació de talent al sistema de formació professional.

L’objectiu del paper consisteix en classificar, en primer lloc, les empreses turístiques catalanes segons la seva aportació a la innovació als distints sub-sectors estudiats: la hoteleria, la restauració, el transports, la distribució i les empreses de lleure i entreteniment. A partir d’aquest  coneixement de la estructura d’innovació, que s’obté mitjançant un treball de camp a una mostra significativa d’empreses turístiques catalanes, s’esbrinen quines son les àrees i  els àmbits preferits per la inversió en innovació. Les àrees d’innovació que es contemplen en l’estudi son: els nous productes i serveis; la comercialització i venda; la marca; la reorganització corporativa; la formació en noves metodologies; les tecnologies; i la reducció de costos.  I els àmbits d’innovació que es tenen en compte son: el model d’ingressos; les xarxes; la estructura; els processos; el rendiment del producte; el sistema de producció; el canal; el compromís amb el client; i la co-creació.

A partir dels resultats d’aquest anàlisi, es podrà deduir quines d’aquestes son les àrees i els àmbits d’innovació mes rendibles, i per tant la seva capacitat de millorar la competitivitat. D’aquesta manera, les empreses turístiques catalanes trobaran en aquest estudi una referència en la que emmirallar-se per enfortir-se davant una demanda incerta.

La recerca d’un Nou Model de Sistema de Pensions requereix tenir en compte aquestes qüestions:

a) La majoria d’estudis realitzats sobre el futur de les pensions han estat

bàsicament orientats per confirmar o negar la major o menor suficiència de les pensions a mitjá i llarg termini, després de valorar les corresponents variables estructurals (Demografia) i conjunturals (paràmetres econòmics). No s’ha considerat políticament convenient la necessitat d’aplicar un Nou Model per garantir la seva sostenibilitat.

 b) El nou Model de Pensions, on han de computar-se tant les Pensions contributives com les no contributives, l’obtindrem comparant models eficients vigents a altres nacions i analitzant propostes de rellevants experts.

c) La total aplicació del Nou Model escollit haguera d’instaurar-se  transcorregut un període transitori d’aproximadament 10 anys, com ha fet recentment Suècia.

d) A curt termini s’ha de continuar aplicant l’auster Sistema vigent  reglat per la Llei 27/2011.

e) A mitjà termini podrien  aplicar-se algunes reformes no estructurals per millorar les manifestes injustícies del Sistema assumides majoritàriament com la discriminació del Règim d’Autònoms i d’altres, respecte al Règim General i especialment enfront del Règim de determinats funcionaris públics.

f) Disposar d’un organisme que pogués actuar independentment i amb visió a llarg termini (alié als vaivéns cortoplacistes).

g)Fer viable l’aplicació de bonificacions fiscals pels estalvis a llarg termini, on els instruments recaptadors de l’estalvi tinguin característiques propies vinculades al país (Deute Pública país, Infraestructures, Innovació…) així com criteris d’Inversió Socialment Responsable.

Analitzar els objectius descrits en la Llei de promoció de l’autonomia personal  i atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD) i contrastar-los amb els resultats obtinguts al llarg dels 10 anys des de l’aprovació de la Llei. L’anàlisi es realitza a través d’una triple perspectiva: usuaris, costos i finançament. Els instruments utilitzats per la LAPAD es posaran en relació als empleats en altres països europeus dins de la zona euro de la UE.

Metodologia:

 Revisió de la literatura sobre polítiques d’atenció a les persones en situació de dependència en el context europeu. Revisió de la normativa estatal i catalana referida a la LAPAD. Anàlisi dels resultats d’atenció als usuaris, del costos i el seu finançament.

Resultats:

La LAPAD després de deu anys de la seva aprovació no ha aconseguit els objectius previstos i mostra unes desviacions i ineficiències importants en tots i cada un dels processos de l’atenció. S’observa deficiències en el finançament del cost de l’atenció a les persones en situació de dependència desplaçant una part dels costos a l’Autonomia i a les famílies.

No obstant, en un context globalitzat com l’actual, les universitats no poden seguir treballant de manera aïllada sinó com a parts essencials d’una xarxa complexa que integra altres actors de l’ecosistema com centres de recerca i tecnològics, empreses, inversors, governs i la societat en general.

Cal definir polítiques a diferents nivells i estratègies d’incentius que permetin una transformació del sistema universitari clàssic a un sistema obert, innovador i capaç d’integrar la emprenedoria com una de les missions fonamentals, a més de les missions bàsiques de l'educació superior i la recerca; i com a conseqüència contribuir al creixement econòmic i social del país d'acord amb el recentment publicat Llibre Blanc de la Comissió Europea sobre el futur d'Europa.

Per reflexionar sobre tots aquests aspectes, el passat mes de setembre, a la UPC, es va fer un seminari amb una cinquantena d’experts i professionals internacionals representants d’oficines de transferència de tecnologia, administradors universitaris, acceleradors universitaris,membres de KICs, EIT, representants dels governs espanyol i catalana, representant de PIMEC, empreses privades i acceleradors privats, així com del JRC i de la Comissió Europea. Aquesta iniciativa va ser organitzada conjuntament amb el RISE - Grup d'experts d'alt nivell assessor de Carlos Moedas, comissari europeu de Recerca, Innovació i Ciència

La trobada va començar amb un debat general sobre "Universitats emprenedores i nous espais d'innovació oberta" i després es va dividir als assistents en cinc grups per debatre sobre diferents aspectes dels ecosistemes universitaris, dels estímuls de l'esperit emprenedor, la innovació i la creativitat al segle XXI.

En aquest article es presenten les conclusions més rellevants d’aquesta jornada i inclou reflexions sobre el que significa ser una universitat del segle XXI, i el que serà necessari implementar per aconseguir aquesta transformació en termes de política pública, implicació de la indústria i relacions amb els disruptors - innovadors i emprenedors.

La present comunicació persegueix discutir les possibilitats i problemes dels models d’emprenedoria des de les universitats. Les universitats catalanes són actors molt significatius de la generació de coneixement al país. Malgrat això, el percentatge d’aquest coneixement que acaba convertit en valor al territori és encara massa modest. L’anàlisi d’aquesta situació permet albirar temes diversos, però que en general poden identificar-se a partir d’una combinació d’aspectes culturals, de gestió de personal, i de model de suport la emprenedoria de les organitzacions. Es plantejaran alguns dels estereotips més importants des del punt de vista de la societat i de la Universitat, i es discutiran alguns dels models d’èxit que estan permetent impulsar el pas al mercat d’aquest coneixement, a partir de l’anàlisi i discussió d’un model d’èxit. El CD6 de la UPC és un centre amb un model propi de gestió i generació del coneixement que orient a la seva activitat de recerca a partir de col.laboracions i projectes amb empreses del país (en aquest cas particular, vinculats a l’enginyeria òptica i la fotònica) el que li ha permès generar fins a 11 empreses spin-off i obtenir un retorn significatiu al se pressupost en forma de royalties. S’analitzarà la importància dels aspectes que permeten impulsar  aquests models i el principals entrebancs i amenaces actuals per la pervivència i extensió de models d’emprenedoria sostenible dins les universitats catalanes.

Dr. PERE PUIG-CALVÓ

Se propone exponer un sistema de formación en alternancia dentro de la Formación profesional reglada y continua. Teniendo en cuenta la experiencia actual en Catalunya e igualmente a nivel internacional, presentando los elementos que la formación por alternancia, añaden al sistema dual actualmente de moda en nuestro país.

Después de una síntesis que permita conocer los fundamentos, medios, fines y difusión mundial del sistema pedagógico de alternancia, se mostrará la importancia de la formación asociada: formación general, técnica y general, de forma transdisciplinar.

Actualmente hay muchas instituciones educativas, sistemas pedagógicos y leyes de educación, que incorporan ciertos componentes de la alternancia en sus planteamientos de la formación profesional formal, de la profesionalización de los trabajadores e incluso de la formación universitaria. La validación de lo adquirido por la experiencia (VAE) y la validación de lo adquirido por la profesión (VAP), permiten que la formación profesional no sea “finalizadora”, sino que sea un punto de partida en el proceso y carrera profesional de las personas

Algunas experiencias concretas de su aplicación, permiten atisbar las posibilidades de difusión y profundidad de la formación adquirida. Algunos elementos:

1. La necesidad de vincular a los jóvenes con su entorno para convertirlos en verdaderos actores de un desarrollo que sea sostenible

2. La importancia concedida a las innovaciones y proyectos surgidos de la valorización de los recursos locales

3. La conveniencia de sacar partido a las observaciones y experiencias que permitan mejoras y progresos en los ámbitos personal, familiar y territorial.

4. La necesidad de una formación integral para asumir responsabilidades en todos los campos de la vida, especialmente en el de la promoción del propio territorio,

Palabras clave: sistema educativo de alternancia, educación inclusiva, VAE, VAP

-Pere Puig i Calvó, és Secretari General d'AIMFR (Associació Internacional dels Moviments Familiars de Formació Rural). La presidència té seu a Uruguay, la secretaria general a Barcelona, i la seu legal és a París. www.aimfr.org

Es pretén poder donar resposta a qüestions com:

Quins son els sectors que més patenten?

Quins son els àmbits tecnològics en que es patenta?

Com evolucionen les sol·licituds i registres de patents per tipologia de sol·licitants?

Com evolucionen les sol·licituds de patents per sector o àmbit tecnològic?

S'ha produït una reorientació dels àmbits de protecció?

Hi ha tendències emergents?

Són les estadístiques de patents que és donen, fiables per establir el grau d’innovació a Catalunya?

Com es situa el sistema d'innovació català catalanes en el context europeu i internacional?

La ponència descriuria una definició inicial de frau (en els seus conceptes evasió i elusió fiscal) al costat d'una definició de desigualtat econòmica (tot això sota la visió de com l'evolució dels índexs de desigualtat segueixen una estreta correlació amb l'evolució de les xifres de frau fiscal).

Així, s'arribarà a descobrir no només la relació tan directa que hi ha entre frau i desigualtats, sinó que es veurà com determinades polítiques fiscals (gravamen del consum via IVA i gravamen de la renda del ciutadà via IRPF en contrast amb el gravamen empresarial via Impost sobre Societats augmenten aquestes desigualtats  i , paral·lelament, augmenten les possibilitats de frau fiscal).

Sota aquests supòsits, i davant del desolador panorama per ells descrits, replantejarem el sistema fiscal, però no des del seu punt de vista normatiu.

Farem un seguit de propostes des del punt de vista de lluita contra el frau fiscal, de reforma tributària cap a un model d'eficiència i compromís del contribuent, i de reforma econòmica que garanteixi l'acceptació del model tributari per part del ciutadà.

Els plantejaments, tots ells assumibles i majoritàriament acceptats, ens donaran una idea de les actuals diferències existents entre la realitat fiscal (ineficàcia del sistema existent, possibilitats de frau, duplicitat d'impostos, beneficis fiscals injustos, il·lusió fiscal) i la realitat social (descontent, desigualtats, injustícies, sobrecàrrega de gravamen, insuficiència de beneficis socials, manca de cultura tributària).

Cordialment, Miguel Ángel Mayo

Cos Tècnic d'Hisenda

Coordinador Sindicat Gestha Catalunya.

Per al desenvolupament d’aquest treball seguiré les següents pautes:

1.-Cercar la creativitat en funció dels diferents tributs.

• Tributs actuals. Estructura tipològica. Estructura territorial. Breu.
  • Estructura fiscal.
  • Estructura jurídica.
  • Estructura institucional.
• Adequació al sistema territorial nou.
• Capacitat de creació, ordenació i imposició de tributs.
• Gestió i recaptació.

2.-Repensar el sistema perquè no sigui una repetició de l’actual.

• Dèficits del sistema. Breu
  • Nombre i tipus de tributs.
  • Gestió tributària.
  • Gestió recaptatòria.
• Avantatges del sistema.
• Redefinició del sistema.
  • Eficàcia.
  • Modernitat.
  • Funcionalitat. Mitjans personals, materials i tecnològics.
  • Transparència.
  • Servei públic.

3.-Eficiència del sistema.

• Concepte d’eficiència.
• Relació amb el punt anterior.
• Necessitat de tributs per a despeses no finalistes.
• Carregar amb força la demora en el pagament d’impostos, llevat causes objectives.

4.-Models comparats.

• Paràmetres comuns dels diferents models.
  • Relació entre Adm. Trib. I contribuents.
    • Confiança: col·laboració i transparència.
    • Desconfiança: Control i sanció.
  • Justificació de la imposició.
    • Principis de legalitat i solidaritat.
  • Distribució de tasques.
    • Liquidació, recaptació, comprovació, inspecció, sanció.
    • Mateix organisme, o organismes diferents.

• Models

5.-Els ingressos locals.

Prèviament a aquest desenvolupament caldrà fer una aproximació amb altres ponents com podent ser la Marta Espasa (Eficiència del sistema: els impostos del futur) Joan Iglesias (Gestió del sistema impositiu) i Núria Bosch (Models de finançament entre nivells de govern).

No em veig ara per ara com a ponent, sinó més com col·laborador i encarregat de la redacció del document corresponent. No obstant suposo que en funció de com vagi el desenvolupament del treball ho anirem veient.

Amb certa freqüència passa que empreses que han assolit un notable èxit en l’àrea de màrqueting i han aconseguit un bon nivell de vendes presenten suspensió de pagaments o han de cessar en les seves activitats empresarials. L’explicació a aquest inesperat fracàs empresarial està en què aquestes empreses han descuidat el crèdit atorgat als clients i el cobrament de les seves vendes. Aquesta circumstància els ha provocat seriosos problemes de liquiditat, crisi de tresoreria, problemes per finançar el seu realitzable i finalment una situació d’insolvència transitòria. Cal no oblidar que un dels factors clau per a la bona marxa de les empreses és la capacitat que tenen de generar tresoreria, i aquesta capacitat és directament proporcional a l’eficàcia de les companyies en la gestió del realitzable.

Les empreses proveïdores han de conscienciar-se que quan atorguen ajornaments de pagament als seus compradors, encara que siguin d’un sol dia, estan actuant com banquers, ja que estan concedint l’equivalent a un préstec financer als seus clients. Un préstec que, contràriament als crèdits bancaris, no és remunerat ja que el tipus d’interès que aplica el proveïdor és del 0%; al propi temps és un crèdit que a la majoria de les ocasions no està garantit, de manera que el creditor sempre correrà amb el risc de no cobrar mai. Raó per la qual, la concessió de crèdits a clients s’ha de fer sota uns procediments que avaluïn la solvència i capacitat de pagament dels deutors de manera que s’està protegint una important inversió que ha de proporcionar una apropiada rendibilitat. Les empreses posen en joc la seva rendibilitat -quan no la seva pròpia supervivència- en la correcta gestió dels seus comptes per cobrar i han d’adoptar com a decisió estratègica obtenir el màxim rendiment de les seves inversions en clients.

Així mateix, les empreses han de canviar l’enfocament tradicional basat en una mentalitat excessivament comptable del crèdit a clients, que contempla les masses patrimonials formades pels drets de cobrament com un patrimoni de l’empresa que es realitza per si sol. Els directius de les empreses han de ser conscients que una visió excessivament comptable de l’administració d’empreses, centrada únicament en controlar les partides del deure i de l’haver i les masses patrimonials de l’actiu i del passiu, no permet obtenir una imatge real del risc creditici i de l’evolució dels cobraments. La gestió tradicional del risc comercial es limitava a comptabilitzar els comptes de clients, a la gestió dels mitjans de cobrament i a perseguir els impagats una vegada que s’havien produït. L’enfocament purament comptable, estàtic i reactiu caracteritzava a aquesta classe de gestió del crèdit de clients, la funció de crèdits es limitava a portar els comptes de clients i a recuperar els impagats que apareixien.

No obstant això, es va produir certa evolució en les funcions de crèdit, de manera que va aparèixer el concepte de prevenció i avaluació del risc de crèdit. En aquest cas amb la incorporació d’aquesta nova idea, la funció de crèdit també analitzava i avaluava el risc de les operacions comercials i gestionava el risc de clients. No obstant això, l’òptica sota la qual es desenvolupava la funció de crèdit comercial era bàsicament financera i els criteris de tresoreria -els comptes de clients eren vistes només com una font de ‘cash flow’- i de seguretat -no calia córrer cap risc amb les vendes a crèdit- prevalien sobre qualsevol altre aspecte.

Ara bé, moltes empreses adopten l’actitud que l’única cosa que es pot fer amb els comptes de clients és deixar-les madurar, ja que, si s’espera pacientment el moment oportú, per si soles donaran els seus fruits i generaran liquiditat. En canvi, el que haurien de fer és incorporar el concepte d’optimització de la gestió dels seus comptes de clients, treballant constantment per accelerar la seva transformació en recursos líquids i aconseguir d’aquesta manera un increment de la rendibilitat. Això s’aconsegueix incorporant el ‘credit management’ dins de l’organització empresarial.

El ‘credit management’ es defineix com a un conjunt de tècniques financeres, comercials i jurídiques, que, gràcies a una organització especialitzada, concorren a accelerar el cobrament dels comptes de clients, fent que es respectin les condicions de pagament contractuals i preservant els marges de benefici de l’empresa. Al mateix temps, el ‘credit management’ coadjuva a l’increment de la xifra de vendes.

Així mateix, la denominació de ‘credit management’ serveix per identificar una activitat que -sota una nova filosofia de gestió i una moderna òptica empresarial- va més enllà de la simple gestió del risc comercial, ja que pretén aconseguir una convergència dels interessos del departament comercial amb els del departament financer i aconseguir un objectiu comú a tots dos: l’augment dels beneficis i l’increment de la rendibilitat de l’empresa. Per tant, el ‘credit management’ és un concepte molt més ampli que la tradicional gestió de riscos ja que suposa una revolució en la cultura empresarial. No obstant això, és una funció encara poc coneguda en el món empresarial català, ja que encara no s’ha implantat a la majoria de les petites i mitjanes empreses. Únicament les grans empreses -encara que no totes les que haurien de ser- i les companyies multinacionals tenen implantats departaments de crèdit dins de les seves estructures. En conseqüència, el credit management representa una oportunitat per als professionals de l'economia i finances ja que en l'actualitat hi ha pocs credit managers en actiu que puguin realitzar les funcions de credit management a les empreses.

Aquest avenç econòmic i urbanístic va anar intrínsecament lligat a la seva evolució demogràfica. De 5.000 habitants a principis del s.XX a 300.000 habitants el 1981, plenament consolidada com a segona ciutat de Catalunya en població i  amb una densitat que marca la idiosincràsia de la ciutat.

Des de llavors hi ha un marcat procés de terciarització de l’activitat econòmica, tot mantenint el sector industrial un paper important (10% de les empreses i dels assalariats). És sobre aquesta base, que apareixen noves activitats d’alt valor afegit com la indústria alimentària, l’electrònica o l’automoció. Novament la transformació urbanística actua com a dinamitzadora, amb la consolidació de Fira de Barcelona i el Districte Econòmic que actua com a pol d’atracció de grans seus multinacionals.

Ara, L’Hospitalet planteja una nova transformació seguint el curs de la Gran Via en direcció a l’aeroport, desenvolupant el projecte urbanístic de sòl terciari més important del sud d’Europa, que se centrarà en atreure inversió del sector biomèdic. Aquest procés es complementarà amb la transformació del polígon de Carretera del Mig com a Districte Cultural i amb la ciutat social intel·ligent al nord de la ciutat.

En resum, L’Hospitalet, que va participar a l’inici de la Revolució Industrial a Catalunya i que posteriorment va ser ciutat d’acollida per als treballadors industrials metropolitans, es transforma des d’inicis s.XXI amb la visió posada en el seu encaix en els mercats globals, afirmant la seva posició com a segon motor econòmic de Catalunya i transformant la seva realitat sectorial per esdevenir un node rellevant a la societat del coneixement.

Aquesta ponència que es presenta al Congrés d’Economia i Empresa  2018, sota el títol d’eficiència en la gestió de la despesa, té per objectiu proporcionar una reflexió i prospectiva futura de com les administracions públiques de Catalunya podrien dotar-se d’instruments i processos, així com de factors de canvi de cultura administrativa, per tal d’afavorir una major eficiència en l’ús dels recursos públics, obtenint així espais (o marges) fiscals per  fer front als reptes de les properes dècades.

Tot i que progressivament en els darrers anys diferents administracions públiques catalanes han anat introduint mesures destacades facilitadores d’una major eficiència, es pot considerar que encara existeix un ampli recorregut en aquest àmbit. En aquest sentit, a la ponència s’exposen un seguit de línies estratègiques d’avenç i possibles mesures per tal de facilitar una gestió més eficient de la despesa pública, tenint en compte recomanacions i directrius d’organismes internacionals, d’associacions específiques en l’àmbit de la gestió de les finances públiques, i la consideració de lliçons i bones pràctiques en el context català i internacional. D’aquesta forma, en la ponència es tractarà una possible visió d’implementació per a les administracions catalanes d’elements com ara:

• Processos robustos de prospectiva, planificació i priorització de polítiques
• Utilització efectiva d’informació de resultats en la pressupostació
• Avaluació sistemàtica de projectes, iniciatives i programes
• Realització recurrent de processos de revisió de la despesa
• Pas d’una cultura de la despesa a una del cost
• Sistemes d’incentius a l’eficiència i efectivitat de la despesa
• Major paper dels òrgans de control extern i supervisió quant a la millora de l’eficiència

Tanmateix, cal ressaltar la importància que la dotació d’uns instruments i procediments afavoridors de l’eficiència en la gestió de la despesa han de poder facilitar una disrupció relativa en els processos de presa de decisions estratègiques, a fi que aquests primers pugui ser efectius en el seu propòsit.

Autors: Modest Guinjoan, Moisès Bonal i Roger Romagosa

Existeix un tòpic estès en el sentit que les empreses, són més competitives com més grans són. En el cantó oposat, hi trobem un altre tòpic, precisament contraposat a l’anterior, que es va popularitzar al seu moment com l’small is beautiful. Per bé que l’atribut de beautiful no és exactament el mateix que l’atribut de “competitiu”, no deixa de ser un recolzament a la bondat de les empreses petites en el context competitiu.

En un entorn econòmic cada vegada més globalitzat en termes de mercat i més integrat productivament a escala planetària (les empreses utilitzen matèries primeres i productes semielaborats de tot el món), és oportú identificar si la dimensió de l’empresa està experimentant variacions, en particularment en aquella part de l’economia que està més exposada a aquesta internacionalització, que és la industrial.

L’objectiu del treball que proposem és identificació de les tendències de dimensió que presenta l’empresa manufacturera catalana.

Inicialment operarem amb l’accepció clàssica de dimensió en funció del nombre de treballadors (microempresa, petita empresa, mitjana empresa i gran empresa), però assajarem diferents aproximacions (volum d’actius, actius específics, passius, ràtios de comptes d’explotació, entre altres).

Per a fer-ho agafarem una certa una certa perspectiva històrica, en concret operarem amb dades anuals des del 2000 fins al 2015, de la base Pimesdat que genera anualment Pimec a partir del SABI. El nombre d’activitats industrials incloses en el treball serà de set. 

Título: “La función social del economista”

En el marco del trabajo de actualización y desarrollo del Código Deontológico del Consejo General de Economistas, se ha planteado la oportunidad de ahondar acerca de la función social que realiza nuestro colectivo, los Economistas, y qué les diferencia de otros profesionales a la hora de incorporar nuevas herramientas e instrumentos que ayuden a valorar e implementar nuevos conceptos y valores que han aparecido en nuestra sociedad avanzada así como la situación en la que se desenvuelve el ámbito económico.

Mediante entrevistas con “practitioners” trataremos de definir cuál es la responsabilidad social del Economista en cuanto Economista, ante quien la ejerce (clientes, empresa, colaboradores, sociedad, profesión, opinión pública…), qué implicaciones tiene esa responsabilidad para el trabajo del Economista, qué impacto puede tener sobre las empresas y sobre la sociedad, cuál es su conexión con el compromiso ético del Economista, etc. Nos centremos en el Economista por cuenta ajena, pero sin olvidar al Economista de empresa, al que presta servicios en la administración pública, al que hace investigación y enseña… e incluso al que “no trabaja de Economista”, pero que “sabe” otras cosas porque es Economista, “piensa” de otra manera porque es Economista.

Antonio Argandoña

Sara Argüello

Philippe Arraou

Consejo General de Economistas

Este cambio de modelo económico – sin obviar su relevancia es necesario tener presente que no es una cuestión que se circunscriba exclusivamente en el sector energético – exige de la implicación y concienciación del conjunto de las Administraciones públicas – en la esfera europea, española y catalana –, de las empresas y de los ciudadanos.

El presente paper pretende centrarse en el papel de la regulación económica a la hora de proveer las señales e incentivos correctos en este necesario proceso de transición hacia la hacia la descarbonización de nuestro modelo económico. Es necesario un marco regulatorio y de gobernanza capaz de dar cumplimiento a los objetivos de sostenibilidad medioambiental, todo ello sin obviar otros aspectos clave de la política económica y energética como la seguridad de suministro y la competitividad de nuestro tejido productivo.

Con este objetivo, el pasado día 30 de noviembre vio la luz el esperado paquete legislativo de energía y clima de la Comisión Europea, bajo el título de “Energía Limpia para todos los Ciudadanos”. Iniciativa comunitaria que comprende varias propuestas de Directivas, Reglamentos y otros documentos que marcarán el rumbo de la política energética de la Unión en los próximos años. La redacción final de todas estas propuestas, en estos momentos en fase de análisis y debate en el Parlamento europeo, sin duda será la herramienta clave para cumplir con los objetivos marcados por la Unión Europea que emanan del Acuerdo de París de 2016.

Una indudable apuesta política por el liderazgo de la Unión Europea en la transición hacia un sistema energético cada vez más respetuoso con el medioambiente, dando prioridad a la eficiencia, al desarrollo de renovables y al papel dinamizador del consumidor en el funcionamiento del mercado eléctrico. Un proceso que debe ser visto como un campo de oportunidad y progreso en la medida que afecta a multitud de sectores como el energético, transporte, industria, edificación, etc. y que exige de un análisis detallada de sus potenciales implicaciones económicas, sociales y medioambientales, con un especial atención para economías como la catalana como pretende el presente paper.

Exposo com una garantia de treball contribuiria a:

- Reduir els efectes negatius en el treball del canvi tècnic de la revolució tecnològica.

- Reduir o com a mínim estabilitzar la divergència entre els augments percentuals de la productivitat i els del salaris reals que va comportar la revolució neoliberal circa 1981-actualitat i els seus conseqüents problemes.

- Facilitar un compromís social per una transició de l’Estat del Benestar cap a un sistema d’economia social de mercat de tall alemany i un Estat del Benestar menys desmercantilitzant però amb suficients garanties.

Els Estats de l’Eurozona – a falta d’una reorganització del sistema monetari- es veuen empesos cap a aquesta transició en el seu model de l’Estat del Benestar com a manera d’evitar que la low road de la competitivitat alemanya i el tipus de canvi fix al que estan units minvin la seva taxa de guany,i en conseqüència la seva activitat econòmica, la seva capacitat fiscal i augmentin el seu atur.

Una garantia de treball pot comportar tant augments de l'eficiència degut a un major desenvolupament del capital humà (especialment important per evitar la seva depreciació durant èpoques de llarg malestar econòmic amb alt atur i alt subtreball) com oferir suficients garanties d’inclusió davant una reforma a la baixa de la legislació laboral i un Estat del Benestar orientat a ser més contributiu.

Tanmateix, els avantatges d’una garantia de treball a Catalunya serien majors com major fos l’escala de la cooperació amb altres regions i/o països per portar-la a terme, sent ideal a un nivell europeu com el de la UE o l’EEE. Podria de retruc facilitar la comparativament rígida mobilitat del treball i donar-li a nivell europeu un fort impuls, augmentant l'eficiència en l’ús del capital humà i al mateix temps afavorint a la creació d’una identitat europea.

Es destaca també en el paper que la plena ocupació es correlaciona amb una menor desigualtat d'ingrés, la qual cosa és positiva per l’equitat. Addicionalment, si el finançament d’aquesta garantia es duu a terme (almenys en part) amb uns impostos de successions o al capital reduirien de retruc la desigualtat per patrimoni.

Catalunya podria esdevenir un model de referencia per altres regions i països europeus si aconsegueix aplicar amb èxit una política de treball i social d’aquest estil.

L’objectiu de la ponència serà precisament analitzar què és el que realment fan els governs locals de Catalunya, fonamentalment els ajuntaments, dins del marc competencial que tenen assignat, i quin és el volum i la procedència dels seus ingressos. Aquesta anàlisi ha de permetre, tenint en compte postulats que ens ofereix la teoria econòmica, fer una reflexió sobre si els nostres municipis tenen la mida òptima per fer el què fan i si tenen el finançament adequat per fer-ho. Aquesta anàlisi es realitza a partir de les liquidacions dels pressupostos de despesa i d’ingressos municipals.

A partir de la descripció i anàlisi de la situació actual dels municipis, s’exploren diferents escenaris de futur: a) Una possible assumpció de més competències procedents de la Generalitat de Catalunya; b) El paper de la supramunicipalitat; c) Un enfortiment de la relació entre la hisenda de la Generalitat de Catalunya i la dels municipis.

Montse Álvarez, Fundación CYD i Universitat de Barcelona

En aquesta contribució es presenta breument, en primer lloc, les principals dades i xifres de la formació universitària a Catalunya i del sistema universitari català, format per onze universitats, set d’elles públiques i quatre privades, a banda d’una no presencial, on cada curs es matriculen entorn a un quart de milió d’estudiants i de les que surten més de 50.000 nous titulats al mercat de treball, entre estudis de grau, màster oficial i doctorat.

En segon lloc, s’analitza l’encaix dels titulats universitaris catalans en el mercat laboral, les possibles mancances, per una banda, i aspectes positius, per l’altra, que se’n deriven, per la qual cosa resulten molts útils els estudis d’inserció laboral que ve elaborant des de fa anys l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, tant des del punt de vista dels titulats com dels ocupadors.

Finalment, s’avança una sèrie de recomanacions en sentit ampli per a intentar millorar aquesta inserció laboral en el present i en un context futur presumiblement emmarcat en la continuació del fenomen de la globalització i l’auge i la consolidació dels països emergents, a més de caracteritzat per la disrupció que suposarà la digitalització de la indústria, de la mà de l’internet de les coses, els sistemes ciber-físics i el big data, en el que es pot considerar la quarta revolució industrial.

In this project, we aim at analyzing education choices in Catalonia. Using the Social Inequality Panel Survey (Fundació Jaume Bofill), we want to analyze the role of parental background, area of birth and cohort in four education decisions: 1. level of education, 2. vocational vs academic education choice, 3. STEM field of study choice, and 4. long vs short university program (diplomatura/ licenciatura).

The level of education refers to the choice between obtaining compulsory education only, non-compulsory secondary education or tertiary education. The non-compulsory education can be classified into vocational studies (job oriented) or academic studies (oriented to pursue further education). At the university level, field of education is an important choice. The interest in the distinction between technical and highly mathematical fields (STEM fields) and less technical fields (social sciences, philology, education…) has increased recently. Moreover, we can distinguish between long and short programs in the Spanish universities during the 2000s until recently. They differed in several qualitative aspects apart from the years of study they required. The long program, which was called Licenciatura (4-year studies), gave access to doctoral studies. Moreover, it was generally regarded as more prestigious by the labor market and on average offered more and better job opportunities than the short program (called Diplomatura, 3-year studies). In some occupations, it was actually required by law to have a degree from a long program (Engineering, Law, Medicine…). Since the entrance to the European Higher Education Area, most university degrees became 4 years long.

This paper is related to research on social mobility in Catalonia. Xavier Martinez and Antoni Marín (2016; 2012) use the same data to study social mobility in Catalonia.

References:

Breen, R., & Jonsson, J. O. (2005). Inequality of Opportunity in Comparative Perspective: Recent Research on Educational Attainment and Social Mobility. Annual Review Sociology, 31(2005), 223–43. https://doi.org/10.1146/annurev.soc.31.041304.122232

Erikson, R., & Goldthorpe, J. H. (2002). Intergenerational Inequality: Sociological Perspective. Journal of Economic Perspectives, 16, 31.

Martínez-celorrio, X., & Marin, A. (2016). Crisi , descens social i xarxes de confiança.

Martínez Celorrio, X., & Marín Saldo, A. (2012). Crisi , trajectòries socials i educació. Anàlisi longitudinal del PaD (2003-2009).

Muller, W., & Karle, W. (1993). Social Selection in Educational Systems in Europe. European Sociological Review, 9(1), 1–23.

Integrate monetary valuation in green infrastructure management become shortly in a need to cover societal demands. Thanks to new tools like the Natural Capital Protocol, this exercise could be delivered in a harmonise way.

Aquest treball es la primera part d’un altre més ampli que es dirà “nova ordenació ferroviària de la Península Iberica”. Els objectius i la manera de fer la transició  cap el futur del Ferrocarril Ibèric seran:

• Obtenir la capacitat i qualitat mitjana dels ferrocarrils europeus
• Aconseguir la inter operatibilitat amb la xarxa europea.
• Usar els mateixos estàndards que Europa (ample via, tensió i controls)
• Fer la transició des dels Pirineus al Sud en forma de taca d’ oli.

L’ ordenació ferroviària Ibèrica es complexa, però no tant com ho sembla. La adaptació d’ample de via es fàcil dons ja disposa en la majoria de les línies amb travesses multivalents. La tensió de les catenàries i els sistemes de control, també s’ha de fer a Europa, cosa que pot facilitar plans de finançament europeu.

El gran problema ibèric serà la planificació logística de limitar les interrupcions de servei al mínim possible. I això serà manifest als nusos importants, el primer dels quals serà l’ àrea metropolitana de Barcelona. Sorprenentment, l’oportunitat es que l’ AMB, necessita una gran remodelació per augmentar capacitat.

La clau serà fer-ho tot junt per tal de reduir les restriccions de servei de les cinc accions al emprendre-les juntes. Amb una única interrupció de servei ben planificada, s’assoliran, en el tram corresponent, cinc objectius: permeabilitzar el nus de Barcelona, augmentar la capacitat del sistema, canviar l’ample de via, canviar la tensió de les catenàries i adoptar els controls europeus.

La conclusió del necessari canvi del sistema ferroviari, espanyol i català, es clara: no es tan un problema d’inversió sinó de bon govern. Serà necessari: pensar, prevenir, projectar, coordinar, construir, gestionar i dirigir. Les quatre primeres coses no costen diners. Quants més esforços, temps i diners s’esmerçin en el primer grup, més ràpid i econòmic sortirà la transició. 

Introducció a la 1ª Part. Transició ferroviària de la zona Nord-Est.

A 1859 Barcelona era tan densa, insana i tancada que s’ofegava. Va ser Ildefons Cerdà, qui enfrontant-se als especuladors locals, va ordenar el seu urbanisme. A 1974, en situació semblant, Albert Serratosa i Joan A. Solans van promoure el Pla Metropolita que preservà sol públic per construir la Barcelona del 92⁽¹⁾.

Ara, a 2017, tornem a tenir una ciutat densa, insana i ofegada. Els catalans esperen als líders capaços de planificar la mobilitat dels semicercles al voltant de Barcelona amb suficient qualitat per participar a la competició mundial de “pols econòmics de primer rang”  que lluiten per atreure intel·ligència, capital i seus.

L’ estudi que segueix fa el diagnòstic de la mobilitat, la compara amb altres àrees, preveu l’ evolució i estableix l’ estratègia per encarar el futur. Conclou que la prioritat econòmica catalana es assegurar l’ accessibilitat dels ciutadans per l’interior del territori, i des del territori, als altres pols econòmics.

Per aconseguir-ho, s’ha de consolidar una xarxa multi modal de transports ordenada i eficaç, amb un subsistema ferroviari de Rodalies que sigui: capaç; atapeït; isòcron; robust; inclusiu; Inter operatiu; travessi el “tap” barcelonès; satisfaci als viatgers; i, s’adapti als estàndards de xarxa europeus.

Això requereix un ampli consens social per impulsar una llarga i gradual execució. El camí serà: políticament difícil, econòmicament onerós, tècnicament complicat i territorialment conflictiu. Però no te alternativa. D’aquest atzucac, que es vital per el comú, solament se’n sortirà amb un fort impuls social.

El treball està dividit en quatre parts:

• Llenguatge, o idees bàsiques per entendre el sistema ferroviari.
• Diagnosi de la demanda ,febleses i oportunitats de la mobilitat de l’ AMB.
• Propostes de projectes ferroviaris amb horitzó a llarg termini.
• Mesures i recomanacions administratives pel sistema ferroviari (Metro, Tram, Rodalies, Regionals, Alta Velocitat) 

Las bases teòriques de la proposta, son una extensió de les idees del llibre “Ferrocarril: el medio de transporte del Siglo XXI”⁽²⁾. Està en confecció per part dels mateixos autors, un estudi similar al present, però reduït al sistema ferroviari de Mercaderies.

Santiago Montero i Homs.

Josep Mª Sisó

Ricard Vendrell

Carles Viader.

L’expectativa generada al voltant de les iniciatives d’EC les augura a contribuir a un desenvolupament sostenible de la societat que, al mateix temps, no sempre contribueix als béns comuns i a una democratització de l'economia.
A l’hora que una declaració de la Unió Europea del gener de 2014 subratlla la capacitat d’innovació i d’aportació a l’ecologia de l’EC, és necessària una revisió holística de l’avaluació d’aquestes iniciatives per considerar el seu paper en la transformació social, econòmica i medi ambiental de la societat.

L'impacte pertorbador del model CE més conegut, el de les corporacions com Uber i Airbnb, suscita una enorme controvèrsia, mentre que existeixen models alternatius reeixits, com ara els comuns digitals i el cooperativisme de la plataforma que han rebut una atenció limitada.

En aquest article situarem el marc de treball de l’economia col·laborativa procomú des d’una perspectiva àmplia i com una alternativa a l’Economia Col·laborativa Corporativa. Per fer-ho, significarem el model d’anàlisi desenvolupat pel grup de recerca Dimmons en el marc del projecte europeu DECODE, la rellevància de la definició de les polítiques públiques a l’hora d’afavorir un o altre model, la importància dels programes d’emprendeduria en el marc de formació i el paper del programari lliure i replicable i de les dades com a bé comú en la configuració d’un ecosistema que afavoreixi  una transformació social més justa i democràtica.    

Digitalization is an incredible force of positive progress. It allows children in remote areas access to almost infinite sources of information through their mobile phones. And access to information means access to education. Digitalization democratizes information, improving access to health and public services, and fuels the development of technologies in advanced economies.

Yet capitalism, based on principles of scarcity, seems unprepared for digitalization. Inequality is growing dramatically all around the planet. In a technically possible hyper-productive and inclusive world, wealth seems to find its own niche in a tiny segment of the population. Wages decay, and economic growth is not able to create enough jobs. New forms of populism arise and uncountable threats appear to the post-capitalist global society. However, a world of abundance is possible, for technological availability can liberate unlimited resources (production, energy, water, health, computational power, information, education or social interaction). The current global crisis is not a crisis of fundamental resources.

Why does capitalism fail in a scenario of abundance? We identify four reasons of systemic failure (“four S framework”): surpassing reactions of the financial system (erratic hype cycles), short-termism as an extended managerial culture, singularization of the value created by digital markets (making physical value chains vanish), and substitution of employees by machines.

The consequences of these malfunctions are a growing labor instability, social inequality and environmental damage. They create new paradoxes. Is it possible to have a capitalism based on corporations without employees? What will the role of the corporation be in this new scenario? The same driver responsible for creating wealthy organizations –technological progress- may also be the origin of extreme inequality. And without sustained employment opportunities, who will be buying products and services from these super-efficient, highly automated corporations? New forms of financial market regulation, new managerial thinking, new kinds of organizations and new formulas of social innovation will be required.

The purpose of this essay is to positively encourage a debate on the paradox of the emergence of growing global inequality at the precise moment when abundance is possible. This essay intends to analyze and synthesize what is failing, what are the consequences, and identify potential solutions to transform our economy towards a more sustainable, inclusive and prosperous future.

La incidència sobre àmbits transversals (fiscal, laboral o consum) i sobre sectors com la mobilitat i el turisme ha requerit d’una anàlisi àmplia i en profunditat de les noves tendències que ha permès identificar propostes concretes d’actuació que caldrà posar en pràctica i avaluar en els pròxims mesos. Les administracions públiques tenen un paper decisiu ja que, d’una banda, han de garantir l’interès general i, de l’altra, fer prospectiva per entendre el futur, que ja és present, i les noves formes de relació amb la figura central del ciutadà agent productor.

Eix 5

El pilar fundamental que permite llegar a este nivel de detalle y individualización es la información almacenada en el genoma de cada persona. Esta información, alrededor de los 600Gb, tiene múltiples aplicaciones clínicas durante todas las etapas de la vida de una persona, pero viene acompañada con algunos desafíos: ¿dónde la guardamos?¿cómo se la proporcionamos a los expertos sanitarios que deberán interpretarla?¿cómo analizamos cantidades de datos tan masivas?¿cómo garantizamos su protección?¿y la privacidad del paciente? y lo más importante ¿cómo podemos afrontar este nuevo paradigma de forma sostenible para toda la sociedad?

Genomcore, presenta una propuesta basada en un sistema transaccional en el que los datos genómicos se almacenan de forma segura con un sistema propio de encriptación, y aprovechando la escalabilidad y capacidades de computación que ofrece su tecnología propia. Con este modelo, expertos en genética y profesionales sanitarios pueden acceder a partes del genoma del paciente para que sean interpretadas y utilizadas en acciones de medicina personalizada (de forma asistencial o investigadora), mientras el paciente mantiene el control de cada acceso mediante un sistema de consentimiento informado electrónico basado en blockchain. Este proyecto esta actualmente en tratativas con el gobierno de Dubai para la creación del sistema nacional de salud más avanzado del mundo.

Pero en la UE no sólo se desarrollan unos instrumentos para luchar contra las crisis financieras sino que también se pretende adoptar medidas que redunden en una mayor eficacia y eficiencia del mercado financiero, también es motivo de preocupación la excesiva dependencia de la financiación de la economía y del ahorro de las familias del sector bancario. Al contrario que en los EEUU, prácticamente una cuarta parte descansa en la intermediación bancaria, lo que hace a la economía europea extraordinariamente sensible a crisis económicas derivadas de crisis financieras.

La solución pasaría por una progresiva desbancarización de la UE y su progresiva sustitución por los mercados de valores, es en este sentido donde se analizará el papel de la nueva directiva MiFID II que toca elementos sustantivos como la regulación de los mercados OTC, el control de las plataformas de negociación surgidas al calor de la liberalización de los mercados financieros y la eclosión de la contratación de alta frecuencia (HTF).

Se analizará la situación actual del mercado de capitales europeo, su nivel de integración y el nivel de cumplimiento de los objetivos marcados por la Comisión Juncker.

La necessitat d’innovar en el sistema educatiu de Catalunya per poder-se adaptar als nous moments que planteja la societat actual.

S’aportarà una anàlisi de la situació de Catalunya respecte a la resta de regions d’Europa i es veurà com alguns dèficits educatius afecten a la qualitat de la societat catalana en general, com per xemple aspectes de qualitat democràtica, valor afegit en el treball i altres.

Es descriuran els elements de canvi més importants que afecten al sistema educatiu, tant pel que fa als objectius pedagògics dels centres educatius com pel que afecta a la mateixa organització del centre des del punt de vista dels canvis en les organitzacions que han aparegut.

Es descriuran els principals problemes que té plantejat el sistema educatiu català. En aquest sentit s’abordaran, de manera general i a grans trets, alguns dels grans temes de debat com poden ser: l’abandonament escolar prematur, el finançament del sistema educatiu, els fonaments del sistema dual públic-privat, el sistema de beques, els incentius al professorat, els problemes de la Formació Professional, …, apuntant les tendències i les possibles vies de solució.

Dins la descripció dels problemes generals del sistema es farà també esment als fonaments organitzatius estructurals de l’educació: estructura dels currículums, organització dels centres educatius, provisió de docents al sistema i avaluació del sistema, així com els canvis i interpretacions de les normes que cal fer per adaptar el sistema a les noves realitats.

S’analitzaran aquestes qüestions sota el prisma de les necessitats de canvi, sobre quins són els canvis pertinents en el sistema i sobre com s’han de realitzar.

En l’àmbit del sector públic no administratiu és convenient evolucionar cap a un control de resultats a través del retiment de comptes, amb l’objectiu de millorar l’eficiència verificant que s’obtenen els resultats previstos en qualitat i en quantitat. Amb aquesta finalitat els procediments de control han d’anar acompanyats de l’assessorament d'òrgans de control intern o unitats d’auditoria interna de les entitats, i de la pròpia Intervenció General com a òrgan transversal de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta recerca  mostra els principals obstacles que la direcció d’una empresa ha de superar per arribar a un estadi on la innovació estigui sistematitzada i l’empresa gaudeixi d’una capacitat d’innovació sostenible.

Les principals aproximacions al fenomen cobreixen aspectes des de perspectives diverses. Les dues principals serien incentius i competències, de: 1) l’alta direcció i òrgans de govern a l’empresa, 2) els responsables d’innovació, 3) la resta de departaments aliens a la innovació. I segona, dificultats associades a responsabilitats de la direcció estratègica a l’empresa. Per exemple, fer compatible la innovació i els resultats a curt termini, o com traduir l’estratègia a iniciatives i projectes d’innovació.

Els fonaments disciplinars són la economia del comportament, la direcció d’empresa, i altres camps d’estudi de comportament social de l’empresa.  L’esquema desenvolupat integra diverses publicacions de l’autor en àmbits com innovació sistemàtica, cultura innovadora, paper dels alts executius i normalització de la innovació. El context en el que es basen les hipòtesis i suports a les conclusions és el conjunt d’unes 250 empreses properes a Catalunya que han seguit el programa enfocat de direcció de la innovació a l’Iese des de 2001.

 Existen dos aspectos básicos en relación a las políticas del bienestar. Por un lado, la cuantificación presupuestaria necesaria para mantener o ampliar el actual “status quo”. Por otra parte, también es relevante el análisis de la distribución entre los distintos agentes económicos de los costes fiscales y de los beneficios sociales que suponen dichas políticas. Ambos aspectos representan las dos caras de una misma moneda. Nosotros estamos interesados en el segundo aspecto, donde se plantea problemas de desigualdad y redistribución de la renta que generan las  políticas del sector público ligadas a nuestro EB.

El objetivo de nuestra investigación se centra en analizar los efectos redistributivos que ejercen las políticas de gasto social - y su financiación mediante los impuestos que soportan los agentes económicos – sobre la distribución de la renta en España.

Queremos identificar, siguiendo a Calonge y Manresa (1997) el efecto redistributivo global neto, sobre la renta familiar, de las prestaciones en efectivo  (pensiones contributivos, no contributivas y  seguro de desempleo), y las prestaciones en especie (educación, sanidad y otros beneficios sociales), teniendo en cuenta que estas prestaciones (gasto social) son financiadas mediante los impuestos y cotizaciones que pagan los propios hogares beneficiarios. Nuestro objetivo es establecer un balance neto entre quienes se benefician y quienes financian nuestro Estado del Bienestar.

Tres son els eixos vertebradors del Winter Package. En primer lloc, crear el marc institucional i els instruments reguladors que facilitin la integració dels mercats energètics europeus; segon, augmentar el pes de les energies renovables i de l’eficiència energètica  i, tercer, implementar un model regulador basat quasi exclusivament en mecanismes de mercat. Aquest marc regulador ha de permetre complir els objectius per l’energia i el clima 2030 i els generals de la política energètica: seguretat de subministrament, competitivitat i sostenibilitat. El repte del Winter Package exigeix un nou disseny dels mercats elèctrics, qüestió que és avui objecte d’anàlisis entre els reguladors, acadèmics i operadors del mercat. És necessari resoldre certes imperfeccions del mercat que provoquen que les senyals de preus creïn un marc d’incertesa a la inversió posant en risc la seguretat de subministrament, l’augment de les energies renovables, la competitivitat de les empreses, l’assequibilitat i la sostenibilitat.

Amb l’objectiu de participar en el debat i contribuir a donar solucions al problema,  aquest article estudia com han de ser els mercats elèctrics tenint en compte la creixent importància de les energies renovables en el mix energètic, la necessitat de tenir tecnologies fermes de suport, el nou paper de la demanda i el passar a operar en un mercat obert sense restriccions reguladores dels Estats. Això suposa que tots els agents han de poder participar en tots els mercats, el reforçament dels mercats a curt termini i dels mercats a llarg termini de forma coordinada i el desenvolupament de mecanismes de capacitat competitius i no discriminatoris que assegurin la sostenibilitat econòmica del  sistema energètic.

En suma, l’article aborda com han de dissenyar-se el mercats elèctrics en la transició energètica i assegurar, a la vegada, la seguretat de subministrament.

A diferència de molts altres serveis públics, el subministrament municipal d’aigua es presta en règim de monopoli i requereix d’unes infraestructures costoses. La preexistència del servei de subministrament en el moment de la seva configuració legal com a servei públic, i les seves especials característiques, fan que la seva gestió sigui complexa i, sovint, controvertida.

L’administració titular d’un servei públic té la potestat de decidir com el porta a terme. Si el presta amb mitjans propis o a través d’una empresa mercantil de la seva titularitat. O bé si  l’externalitza, i de quina manera: creant una empresa mixta? a través d’un contracte de serveis o d’un contracte de gestió de servei públic (concessió)? etc.  Cada forma de gestió comporta pros i contres.  I sens dubte, la forma de gestió genera un debat que no està exempt d’un component ideològic important.  Ans tot al contrari. Però sigui quina sigui la forma de gestió, la titularitat del servei continua essent de la pròpia administració, amb les potestats i responsabilitats que comporta.

En aquest treball no es pretén discernir sobre quina forma de gestió resulta més apropiada per a la prestació del servei públic del subministrament d’aigua. Suposaria entrar en un debat més ideològic que tècnic. És una decisió que sempre ha de recaure en els legítims representants municipals. No obstant això, per les característiques del servei i de la seva gestió, la forma de prestació del servei va molt més enllà dels mandats municipals. I sigui quina sigui la forma de gestió, l’administració municipal és el titular del servei i,  com a tal, li pertoca regular-lo. Així, la funció de regulador sempre recau en l’administració local, funció que esdevé essencial quan el servei es presta de forma externalitzada.

Així doncs, analitzarem diverses situacions amb les que es troben els responsables de l’administració quan han de regular un servei preexistent o un contracte adjudicat en anteriors mandats per diversos anys. I des d’aquest punt de vista,  tractarem aspectes com la normativa d’aplicació, els canvis normatius sobre els contractes vigents, els indicadors de la qualitat del servei, les tarifes d’aplicació en el servei i qui les ha de percebre dels beneficiaris (si l’administració o el propi prestador del servei), així com l’aplicació i revisió de les tarifes.

I dins de l’àmbit de les revisions de tarifes, abordarem de forma especial les revisions periòdiques. I en aquest sentit, analitzarem diferents aspectes tals com: la viabilitat econòmica del servei i la recuperació de costos,  el tractament dels costos licitats, oferts i els costos realment incorreguts,  el risc i ventura dels contractes, l’aparició de nous factors de cost així com l’abaratiment d’altres factors per millores en la productivitat o el desenvolupament tecnològic, quins costos es poden considerar legítimament repercutibles en les tarifes del servei i quins no, com es compatibilitza la llibertat de l’acció empresarial amb les limitacions de repercussió dels costos d’operació en les tarifes d’un servei públic, la indexació o no de les revisions tarifàries a determinats índexs, el grau de transparència i de bon govern què s’ha d’esperar i exigir al prestador del servei, quina ha de ser la rendibilitat adequada d’un servei com el d’abastament d’aigua, que es presta en règim de monopoli etc.

En definitiva, aquest treball pretén aportar diferents elements de reflexió sobre la prestació d’un servei públic essencial tant pel benestar de les persones com per la competitivitat d’una bona part de les empreses del país i, en la mesura del possible, aportar certs criteris que puguin ser útils per la regulació del servei públic d’abastament d’aigua.  

Precisamente, en base a dicha legislación vigente, la administración pública de carácter local, es quizás, la que ha utilizado esta metodología de gestión, existiendo modelos tanto de éxito como de fracaso. El estudio pormenorizado previo, la propia planificación, el análisis pormenorizado de los indicadores que configuraban la propia concesión administrativa, el estudio y evolución del propio mercado, los contextos sociales y políticos, etc., han sido elementos clave a la hora de poner un servicio público bajo el modelo concesional, y que han provocado precisamente, que esa evolución haya sido de éxito o de situaciones, que en ocasiones, han sido de auténtico drama para alguna administración pública española, sobre todo de índole local.

El modelo concesional se ha mostrado siempre como un modelo en el que la administración pública pone en manos de unos operadores privados, un servicio público, siempre con la máxima supuesta que, en cada caso, dicho operador privado está más capacitado, o tiene más recursos, o tiene más experiencia o solvencia técnica, o simplemente que realizarán una gestión más eficiente y más eficaz de ese servicio público, que la que la propia administración pública realizaría con sus propios medios. En ocasiones, el modelo concesional se ha visto como la solución para poder prestar depende qué servicio público a la ciudadanía, a través de supuestos expertos. Evidentemente, si en su origen se interpretó como un libro blanco para el gestor, y no se contemplaron modelos y sistemas de control y seguimiento de las concesiones administrativas, el final de estas concesiones, en ocasiones, pueden haber sido traumáticas tanto para los gestores como para las administraciones. Para los gestores, porque en ocasiones han visto como el modelo previsto y presentado para ganar el concurso público correspondiente se ha convertido en un modelo no viable a lo largo de la vida de la concesión, por diferentes razones. Y dramático para las administraciones porque se han encontrado con situaciones jurídicas y técnicas de difícil solución, que casi siempre llevaban de la mano un gran equipamiento que acababa recayendo en las manos de la corporación, sin capacidad ni técnica ni económica para hacerla funcionar de manera óptima. Los modelos de gestión indirecta para llevar a cabo la prestación de servicios deportivos municipales, a través de concesiones administrativas, son modelos frecuentes y que conlleva que son modelos en los que el concesionario asume la gestión, la explotación y por tanto, el riesgo (Fanega, 2013).

Partiendo de esa máxima, la realidad a veces puede distar bastante de la desiderata inicial de la administración, creada antes de iniciar precisamente ese proceso concesional. A pesar de ello, parece evidente que el modelo concesional es un modelo de colaboración público-privada para proveer una serie de servicios que parece imprescindible, en la coyuntura actual, para conseguir servicios de calidad, y sostenibles económicamente (Ramió, 2009). De hecho, una concesión de servicios públicos deportivos, se basan en un contrato a título oneroso y celebrado por escrito, en virtud del cual uno o más poderes o entidades adjudicadores confían la prestación y la gestión de estos servicios, con una contrapartida, a un tercero (Luna Quesada, 2014). El objetivo es intentar detallar aquellos puntos clave en el proceso de externalización de un servicio público a través de un modelo concesional, centrándonos en el modelo de instalaciones deportivas.

En el desenvolupament, d’aquest dret aplicat, s’hi afegeix el resultat d’incorporar determinats mecanismes de models comparats, i es planteja un patró en el que la participació dels ciutadans, mitjançant un complex teixit associatiu, és essencial.

Les conclusions en termes d’equitat del conjunt de les anàlisis van ser que les desigualtats per origen social (mesurat en termes de nivell formatiu familiar) persistien en l’accés a la universitat, tot i que no havien empitjorat al llarg del període. També es mantenien, i de fet s’intensificaven, les desigualtats per origen social a l’hora de triar estudis universitaris (estratificació horitzontal). Per últim, vam constatar que l’efecte de l’origen social sobre la inserció professional en termes d’ingressos obtinguts era petit o inexistent sempre i quan es controlés per l’àrea d’estudi de la titulació cursada.

El juny del 2017 l’AQU ha presentat la seva nova enquesta d’inserció de graduats i graduades a les universitats catalanes i l’ha posat a disposició de la investigació. En aquesta nova versió s’han recodificat les titulacions a un nivell molt més desagregat que el que representen les cinc grans branques d’estudis. Pretenem replicar part d’aquell informe tenint en compte la subàrea d’estudi. A més de donar una idea clara sobre l’evolució de la inserció dels universitaris des de l’enquesta del 2008 fins l’actual, es tracta d’analitzar la influència de l’origen social i del sexe sobre diversos indicadors de la qualitat de la inserció.

Finalment, anem un pas més enllà i justifiquem que la consideració aïllada del sistema de pensions no permet afrontar adequadament els profunds canvis socials ens els quals estem immersos. Així per exemple, la greu crisi econòmica dels últims anys ha provocat que la taxa de pobresa del infants i la població més jove s’hagi disparat fins assolir nivells mai vistos i col·locant-nos a les pitjors posicions a nivell europeu, i fen palesa l’absència de polítiques socials per protegir el benestar dels nostres joves. L’Estat del Benestar ha de reformar-se per convertir-se en una eina integral que garanteixi el benestar de tots els que ho necessitin i en la mesura que ho necessitin, oferint de forma sostenible un nivell adequat i equitatiu de prestacions.

Malgrat hi ha un ampli consens sobre el diagnòstic del problema, i les seves causes, sembla evident que les actuacions adoptades resten lluny d’oferir solucions. Aquesta contribució té per a objectiu, en primer lloc, oferir un breu resum dels diversos aspectes que hi ha darrera de les elevades taxes d’atur de la població més jove i, encara més preocupant, de la proporció de joves que ni estudien ni treballen (ni-ni’s). I, en segon lloc, plantejar els àmbits on caldria actuar per tal d’aconseguir una millor transició del sistema educatiu al mercat de treball.

Les raons de l’elevada taxa d’atur entre la població més jove cal buscar-les, d’una banda, en el nivell (i característiques) de la formació assolida i, d’altra, en les característiques i trets institucionals del mercat de treball. Problemes com un alt percentatge d’abandonament escolar, un reduït pes de formació que combini teoria i pràctica i una distribució de la població segons nivell d’estudis clarament diferenciada d’altres països de l’entorn es configuren com a factors fonamentals que poden dificultar la transició al mercat laboral. Així mateix, cal no oblidar l’adaptació necessària dels continguts formatius a les necessitats futures del teixit empresarial.

D’altra banda, en l’àmbit laboral destaquen dues “distorsions”: l’existència d’un mercat laboral segmentat, amb una excessiva utilització de contractes temporals; i la inadequació dels sistemes d’intermediació i de les polítiques actives. La població més jove presenta una taxa de temporalitat “involuntària” elevada que té conseqüències clarament negatives en la carrera laboral d’aquest col·lectiu. Així mateix, els escassos recursos i la deficient utilització d’aquests en el disseny i gestió de les polítiques actives fa que aquestes no actuïn realment com a instruments de “reactivació” dels aturats.

Quines actuacions s’han adoptat per fer front al problema? Són suficients i adequades? Més enllà de les actuacions en diversos àmbits adoptades a Catalunya i Espanya en conjunt, la rellevància d’aquest problema ha portat a la Unió Europea a posar en marxa el programa de Garantia Juvenil com a resposta a les elevades taxes d’atur dels joves als països de la UE. Els resultats obtinguts, però, posen de manifest la clara insuficiència d’aquestes accions. És evident que es tracta d’un problema complex i que requereix actuacions en el sistema educatiu, en la regulació laboral, però també, cal no oblidar, en aspectes socials que també tenen una influència significativa en la situació dels joves. Apuntar aquells aspectes que són susceptibles de reforma i que poden contribuir a una millor transició del sistema educatiu al mercat laboral és, en darrera instància, l’objectiu d’aquesta contribució.

There are two fundamental aspects that need to be taken into consideration. First, morality has a dual sense. It has a descriptive facet on what are the abstract cultural and personal values that are considered right or wrong, and a normative facet which describes what is the actual behaviour that is right or wrong. Second, morality has an evolutionary aspect. Codes of conduct evolve in our societies. 

To ensure that technology is responsible we propose to set values and norms as the foundations of the design process. Values and norms are the rules that govern behaviour in societies. This is in line with the Asimolar AI Principle on “Value Alignment” from the Future of Life Institute, which states that “highly autonomous AI systems should be designed so that their goals and behaviors can be assured to align with human values throughout their operation”. 

However, we also propose for humans to be in control of their technologies because they want and must be the final decision point on what are the moral codes that artifacts have to abide by and how they evolve along time. This is in line with the Asimolar AI Principle on “Human Control” from the Future of Life Institute, which stresses the needs for humans to maintain control over developed AI systems. 

We propose a roadmap for the design and implementation of "moral" intelligent artefacts, whose morality is dictated by the community’s agreements on their moral code.

We present uHelp, a platform for building a community of helpful people and supporting community members find the appropriate help within their social network. Lately, applications that focus on finding volunteers have started to appear, such as Helpin or Facebook's Community Help. However, what distinguishes uHelp from existing applications is its trust-based intelligent search for volunteers. Although trust is crucial to these innovative social applications, none of them have seriously achieved yet a trust-building solution such as that of uHelp. uHelp's intelligent search for volunteers is based on a number of AI technologies: (1) a novel trust-based flooding algorithm that navigates one's social network looking for appropriate trustworthy volunteers; (2) a novel trust model that maintains the trustworthiness of peers by learning from their similar past experiences; and (3) a semantic similarity model that assesses the similarity of experiences. 

uHelp has been designed for the more sensitive and urgent tasks, where one might not be interested in broadcasting a request, nor will it have the time to handpick its trusted friends for a given sensitive request, such as finding a volunteer to picking up one's child from school in half an hour. Instead, the user will simply state its request, specify the rules of who can be trusted for this specific request, and press the help button. Searching for trusted potential volunteers then relies on one's social network, constructed from people's contact lists.

El proceso de integración Europeo fue el acontecimiento político, económico y social más importante de todo el s.XX. En las primeras décadas del s.XXI este proceso dio unos pasos de gigante que contrastan con la lentitud y la atonía  que se perciben en todo lo que va de nuestro siglo.

El Terremoto  de las elecciones al parlamento  en junio del año 2014 con el enorme crecimiento de los partidos xenófobos  y de los partidos euroescépticos  y el número considerable de ciudadanos europeos que no se encuentran representados en el Parlamento Europeo, al no haber superado  los partidos a los que han votado el listón de entrada, junto con la alta abstención ha confirmado la tendencia constante del alejamiento del ciudadano europeo respecto al as instituciones europeas.

La ilusión que reinaba  en España en los primeros años de su pertenencia  a la Unión  se ha convertido en pesimismo y desconfianza. De la Europa como solución, que decía Ortega, hemos pasado a la Europa como problema y España se ha convertido en uno de los países más euroescépticos . Resulta  extraño que Europa, que fue siempre para los españoles  sinónimo de democracia, que fue nuestra guía y nuestro camino, sea puesta en entredicho por falta de democracia.

El tratado de la Unión Europea nos dice “ El presente Tratado constituye  una nueva etapa en el proceso creador de una unión cada vez más estrecha entre los pueblos de Europa”.

La realidad actual nos muestra que este proceso hacia una unidad más estrecha cada vez del ciudadano  de Europa se está paralizando, cuando no dando marcha atrás.

G Lopez-Casasnovas

Univ Pompeu Fabra

Sostenibilitat és un concepte eminentment polític.  Es opinable la pressió fiscal que una economia pot suportar. Depèn de moltes coses. També del retorn de serveis públics, el context internacional en el que es competeix, l’escandall de costos i l’orientació productiva que te l’economia.  Més interessant és la solvència d’un sistema fiscal, en el sentit dels ressorts amb els que compta la intervenció pública per a fer front a reptes econòmics i socials canviants.  Així en qüestions de dualitat fiscal.  O de substitució entre cotitzacions i IVA en situació d’atur.  O entre impostos generals i cotitzacions socials per a mantenir compromisos de pensions. 

Solventar problemes requereix mirada ampla: Conèixer bé la incidència fiscal i el grau de capitalització de cada actuació financera, mantenir una perspectiva d’equilibri general de l’economia, de pressupost equilibrat a les finances públiques, de capacitat d’anàlisi de la incidència diferencial dels impostos, al llarg del cicle vital, inter i intra generacionalment amb generacions solapades, etc. 

Solventar reptes fiscals com el de la sostenibiltat de l’estat de benestar requereix posar al radar el finançament contributiu i no contributiu, en el que té lògica vagi a càrrec del contribuent o de l’usuari. Requereix el coneixement de la tècnica fiscal d’actuacions per la via dels tributs, impostos o preus; de les deduccions fiscals o despeses equivalents; del finançament ordinari o  extraordinari (dèficit i deute sota regla d’or, alienació oportuna d’actius a canvi de despesa en inversió o substitució d’endeutament).  I finalment, si l’opció de resposta solvent és la impositiva, no ignorar l’excés de gravamen (l’eficiència econòmica) lligada a cada categoria impositiva, i com l’equitat es ressent o millora els seus balanços d’acord en l’instrument utilitzat.

Aquesta serà la línia argumental a la que s’adreçarà la ponència proposada

Aquest treball centra la atenció en la política de beques, incorporant tant les beques de característiques compensatòries (focalitzades) com també aquelles beques de característiques universals basades exclusivament en el rendiment acadèmic. En ambdós casos es consideraran les beques (monetàries i no monetàries) orientades a diferents nivells educatius (primària, secundaria obligatòria –ESO– i post-obligatòria –BATX/CFGM–) i amb diferents objectius perseguits: continuïtat en el centre escolar, millora en els resultats i graduació. Així mateix, interessa destacar l’existència o no d´efectes diferencials (no homogenis) donada la seva utilitat en el disseny de futures polítiques.

Aquesta revisió de l’evidència pretén aportar claus interpretatives sobre l’efectivitat de les beques en el nivell educatiu no universitari, tenint en compte la manca d’estudis que hagin realitzat una revisió sistemàtica de la literatura a l`àmbit català i espanyol.

Una anàlisi de la sostenibilitat de les finances passa per elaborar escenaris a mig i llarg termini sobre l’evolució dels ingressos i despeses que s’han de basar forçosament en diferents supòsits sobre l’evolució de variables macroeconòmiques, poblacionals i financeres. El seu l’objectiu és el de valorar l’evolució tendencial de diferents magnituds pressupostàries i poder determinar en un horitzó de temps la necessitat de prendre mesures de política fiscal per tal de garantir la sostenibilitat financera.

Com un mirall d’aquesta evolució de la demanda interna, quan era molt forta es va deteriorar significativament el saldo exterior català, tradicionalment positiu si s’inclou el comerç amb la resta de l’Estat, i quan aquella es va contraure va veure’s compensada per l’increment del saldo exterior positiu.

Però si incórrer en dèficit exterior de manera recurrent no és sostenible, puix que suposa anar augmentant un deute extern que acabarà sent impagable i pot dur a la fallida i la pèrdua de sobirania, mantenir un superàvit exterior de manera recurrent pot ser igualment insostenible, puix que suposa anar augmentant el crèdit a països amb dèficit, que poden acabar no podent pagar, i perquè la contenció de demanda interna que l’acompanya pot generar fractures socials.

El factor crític és, doncs, el volum i la recurrència del desequilibri, no pas el signe del saldo exterior. També un dèficit pot ser positiu si temporal i com a resultat d’una política inversora que fomenta el desenvolupament d’un país, com va ser el cas d’Alemanya quan es finançava amb el pla Marshall;  i també un superàvit pot ser negatiu si excessiu i recurrent, com avui dia l’hi recorda a Alemanya fins el molt conservador FMI, atès que fa necessaris dèficits simètrics.

En el cas de Catalunya, on som ara? Atès l’enorme superàvit comercial que avui generem, se’ns pot adreçar la mateixa crítica que se li fa a Alemanya? Mirar de respondre aquestes dues qüestions és l’objectiu d’aquest article. 

1. Tota innovació de procés suposa una disminució de la intensitat de treball; tota innovació de producte, una nova demanda potencial que pot absorbir els excedents de treball que la primera pugui acabar generant.

2. La de producte no pot emergir sense que abans la de procés no "alliberi" recursos; però si la de procés es dóna amb major intensitat que la de producte, es genera atur.

3. Innovacions disruptives de procés, com va ser la revolució industrial i avui la digital, en un primer estadi generen un atur que no minva fins que emergeix una innovació equivalent de producte. 

4. Es pot correlacionar la corba de Kuznets amb el cicle/tipologia de la innovació? I els cicles econòmics?

5. Catalunya ha excel·lit tradicionalment en creixement, no en productivitat/innovació, valor afegit i sostenibiltat. Quin tipus d'innovació caldria prioritzar? amb quins instruments? les nostres empreses punteres, en què són innovadores? quin és l'origen de la seva innovació?

L’objecte del treball és avaluar el sistema empresarial català a partir de l’evolució economicofinancera al llarg dels darrers 30 anys i la situació actual. D’aquesta manera es podran identificar les seves fortaleses i febleses en els aspectes economicofinancers. També es faran recomanacions a la vista del diagnòstic efectuat.

Mètode

Per a poder fer l’anàlisi s’utilitzarà tota la sèrie de l’ “Informe anual de l’empresa catalana” que es publica des de fa tres dècades per part del Consell Superior de Cambres de Catalunya i del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat.

S’analitzaran els ratis patrimonials i financers (liquiditat, endeutament, rotació i terminis) i econòmics (activitat, ingressos, marges, productivitat, rendiment, rendibilitat).

Per tal de poder completar el diagnòstic es compararan les dades obtingudes amb les d’altres països del nostre entorn de la Unió Europea.

Molts són els elements i les actuacions, tant interns com externs, que combinats, han permès uns processos econòmics més eficients i equitatius. Malgrat que l’ocupació soviètica no donava molts motius per a l’esperança, actualment Estònia es refereix orgullosament a sí mateixa com a Innovation Hub.

Per tal de desenvolupar tot el potencial dels ecosistemes d’innovació i startup, nombrosos estudis internacionals identifiquen la combinació de les iniciatives del govern així com el suport del sector privat com a elements clau del procés. En el cas estonià, un país petit i relativament nou (Independència, 1991), iniciatives públiques com l’e-government, els processos de digitalització de les agències públiques, l’e-Residency, la identitat digital, i les possibilitats de constituir companyies on-line amb seguretat, han estat molt ben rebudes per la comunitat startup.

El sector privat, per la seva banda, també ha estat molt actiu. Programes d’acceleració, espais de co-working, i una creixent comunitat inversora són potents introductors de know-how i capital a l’ecosistema. Les startups estonianes han mirat des del primer moment al mercat global. Així, una intensa internacionalització ha permès l’èxit de l’enorme repte col·lectiu plantejat.

Cal considerar també, elements culturals endògens com l’obertura a l’exterior i una influència d’idees transnacionals, afavorida per les ganes de sortir de models passats de control soviètics, i la referència d’un veí també exitós en innovació com és Finlàndia. La political self-awareness dels estonians permet provar noves coses i prendre riscos sense el cost o les penalitzacions europees habituals. També cal tenir en consideració les especificitats lingüístiques i culturals del país.

L’anàlisi detallat dels motius cabdals de l’èxit de la cultural nacional d’innovació d’Estònia, i la seva òptima combinació, poden servir com a models a seguir per a d’altres països amb característiques sòcio-culturals, polítiques i econòmiques comparables.

Cataluña tiene muy buenas razones para estar orgullosa de la calidad de sus universidades y sus centros de investigación, y así lo demuestran los enormes avances científicos y educativos logrados en estos últimos treinta años. Sin embargo, en el área de innovación y transferencia, tanto empresas como universidades comenzaron a transferir sus tecnologías hace relativamente pocos años, y aún queda un camino por recorrer.

En este trabajo de investigación hemos identificado varios aspectos que dificultan la puesta en valor del enorme potencial científico y de recursos humanos existente.  Con el propósito de visualizar posibles vías para mejorar la transferencia tecnológica de las instituciones catalanas, elaboramos cinco recomendaciones en el transcurso de nuestra investigación, así como a través de la interacción con los actores del ecosistema.

En conclusión, hemos podido constatar una deficiencia en los resultados de la transferencia tecnológica de las instituciones catalanas en comparación con otros países europeos. Estas debilidades pueden explicarse en parte por la menor dotación de financiación pública en las fases iniciales de desarrollo tecnológico. Sin embargo la solución no consiste exclusivamente en el incremento de los presupuestos públicos. Cualquier solución que se desee implementar debe ser sistémica a nivel país, y consistir en acciones, ayudas y vehículos variados que involucren a todos los agentes tanto públicos como privados y dote de los medios necesarios para llevar las tecnologías al mercado. 

This descriptive study will firstly provide a distribution of knowledge about basic financial notions across groups defined by their year of birth, level of education, gender and place of residence. The survey measures if individuals understand interest rates, their compounding, diversification or the effects of inflation.

In a second step, we show the use of financial products by those same groups of the population (age, education, gender and Autonomous Community). We will describe not only the access to checking and saving accounts, mutual and pension funds, bond and stocks, mortgage and personal loans by different groups of the population, but also the sources of information individuals resort to when acquiring those products. To understand further barriers in access to finance, the study will also describe informal saving and borrowing vehicles, loan applications and rejections, payment arrears as well as problems with financial institutions.

The last step links previous findings by documenting how the use of financial products varies by the degree of financial knowledge of different groups of individuals. To get a tighter characterization of that link, we will describe the expectations about future income, housing prices and labor market risk of the least financially knowledgeable.

NOTE: SUBMITTED FOR AXIS 2, AS FINANCIAL COMPETENCES ARE LINKED TO SAVING AND INVESTMENT DECISIONS THAT SHAPE LONG-RUN PERFORMANCE

En este contexto, analizamos el proceso de mejora de la competitividad en Catalunya. En concreto, examinamos un conjunto de indicadores usados habitualmente en la literatura para evaluar la competitividad exterior de un país. Empezamos por estudiar la cuota de exportaciones de Catalunya en el mundo, y su evolución comparada con la del conjunto de España y el resto de países europeos.

En segundo lugar, ampliamos este análisis con la evolución del contenido tecnológico de dichas exportaciones, puesto que aumentos de cuota pueden no ser indicativos de mayor competitividad si estos se producen a raíz de aumentar las exportaciones de muy poco valor añadido. En este contexto, también resulta relevante analizar el grado de complejidad de las exportaciones.

En tercer lugar, examinamos distintas medidas de competitividad-precio, entre las que destacan los costes laborales unitarios (CLU). En efecto, la depreciación del tipo de cambio efectivo real, en marcha desde 2009, se ha conseguido mediante la reducción de los CLU relativos, fenómeno conocido como «devaluación interna». En comparación con las devaluaciones nominales, caracterizadas por la inmediatez de la respuesta del tipo de cambio real pero en las que gran parte del efecto es temporal, los efectos de la devaluación interna puede que inicialmente tarden más en aparecer pero, en cambio, las ganancias de competitividad pueden ser más duraderas gracias, por ejemplo, a la mayor correspondencia entre el crecimiento de los salarios y el de la productividad en las empresas que exportan. Para analizar esta cuestión, se examina la relación entre la intensidad exportadora, los incrementos salariales y la productividad a nivel sectorial.

Referencias

CaixaBank Research (2013), “La internacionalización: una oportunidad para el empleo”, Informe Mensual 12/2013.

CaixaBank Research (2015), “Los deberes pendientes: la PIIN y la calidad de las exportaciones”, Informe Mensual 04/2015.

CaixaBank Research (2016), “La devaluación interna, clave en el auge de las exportaciones”, Informe Mensual 07/2016.

Canals, Clàudia, y Enric Fernández (2008), “Luces y sombras de la competitividad exterior de España”, Documents on Economics, CaixaBank Research.

Ghemawat, Pankaj y Xavier Vives (2009), “Competitividad en Cataluña el reto de una sociedad”, IESE.

Hausmann, Ricardo y Cesar Hidalgo, “Atlas of Economic Complexity”, Centro para el Desarrollo Internacional de la Universidad de Harvard.

Cap on pot anar L’Estat del Benestar a Catalunya

Resum de ponència proposada: Una revisió sobre els aspectes disfuncionals de la modalitat de l’EB a Catalunya/Espanya i un original que aporti dades i resultats sobre l’eficiència en la provisió dels serveis en espècie de l’EB (tots dos molt possiblement amb coautors).

Vicente Ortún, vicente.ortun@upf.edu, 3 d’octubre 2017

L’EB, una conquesta de la humanitat, ha mostrat en alguns països la seva compatibilitat amb l’eficiència dinàmica. No hi ha cap contradicció entre augment de la productivitat i competitivitat de les empreses d’un país i la consolidació del seu EB; són els trets específics de cada EB els que importen (Sapir, 2006:369-90). En el cas de Catalunya/Espanya s’ha d’analitzar quins son els trets específics del seu EB que no afavoreixen ni la eficiència ni l’equitat, com s’haurien de corregir, i com es pot orientar l’EB al workfare (López-Casasnovas i Albasanz, 2014: 34-7).

L’efectivitat de les polítiques publiques es clau per al sosteniment de l’EB, ja que només amb prestacions resolutives s’aconsegueix desitjabilitat (vots) per part dels ciutadans.  Racionalitat tècnica i  legitimitat social requereixen d'un bon govern.

Una producció pública elevada dels serveis en espècie de l’EB planteja la pregunta de l’eficiència relativa de cadascú dels proveïdors i la de les condicions regulatòries que han de permetre millorar l’impacte en el benestar. Per a estudiar aquesta concreció, com a mínim a sanitat i tal vegada a sanitat i educació, s’elaborarà un article original –destinat a revista amb revisió per col·legues.                  

López Casasnovas G, Albasanz G. Del welfare al workfare. El context de les polítiques de benestar. Revista Econòmica de Catalunya. 2014, 69: 34-9.

Sapir A. Globalization and the reform of European social models. Journal of Common Market Studies. 2006;44(2):369-90.

Titulo: Adaptación de las Habilidades y los conocimientos de los profesionales de la Economia a las nuevas realidades del mercado y de los Clientes.

Objetivo:

Establecer el punto de partida de las habilidades y de los conocimientos de relación interpersonal con los Clientes internos o externos y los miembros de los equipos de trabajo, para desarrollar de una manera efectiva los cambios que se han producido en la manera de ver la vida y entender la economía en los usuarios finales.

• Necesidad de desarrollar nuestra Inteligencia emocional para explicar al usuario los cambios regulatorios del mercado.

• Adaptación a los clientes internos y externos para conseguir que comprendan el cambio que se produce. Como explicar el concepto Macro a su realidad diaria, ya sea de trabajo o de forma de interactuar con los agentes económicos de su entorno.

• Transmitir los conceptos éticos que basan nuestra relación económica.

• Finalmente, ¿cómo formar a nuestros equipos en esas realidades para que sean mejores profesionales de la economía? Y mi rol como conductor de la formación y la puesta en práctica de esas nuevas habilidades interpersonales en el mundo económico que nos rodea.

Les dades utilitzades provenen dels estats comptables de les empreses osonenques en el període 2008-2015, en concret, es recull una mostra de 2.224 empreses amb dades osonenques i es porta a terme l'anàlisi econòmica financera, en aquests exercicis, diferenciant les microempreses, les petites, les mitjanes i les grans empreses de la comarca segons classificació europea juntament amb models de regressió per arribar a uns resultats i conclusions. En l’estudi descriptiu s’incideix en les microempreses per ser majoritàries, de manera que s’analitza especialment com gestionen actius i despeses i si la seva gestió financera és prudent, a banda de valorar la seva adaptació al canvi.

Las competencias que debe desarrollar serán aquellas que el joven va a requerir para integrarse con efectividad a su lugar de trabajo y poderlo mantener a lo largo de su vida activa, así como todas las otras dimensiones que le permitirán tener una vida personal, social y familiar satisfactoria. 

El sistema educativo español se caracteriza por un alto índice de fracaso escolar específicamente del 20% aunque estos datos son preocupantes reflejan una tendencia positiva dado que en 2005 la tasa era del 31%.

Acorde a la LOMCE - Ley Orgánica 8/2013, de 9 de diciembre, para la mejora de la calidad educativa-  una de las siete competencias básicas que debe desarrollar la educación obligatoria es la competencia matemática que incluye aplicar el razonamiento matemático para resolver cuestiones de la vida cotidiana.

Un aspecto clave que formará parte de su vida cotidiana y que debe velar la enseñanza obligatoria es la denominada “alfabetización financiera” especialmente en nuestros días, dónde la globalización y los cambios económicos han tenido un fuerte impacto en la construcción de los modelos del siglo XXI y desde la educación se debe proporcionar las herramientas básicas para comprender el mundo económico en el que estamos inmersos.  Según la Comisión Nacional de Mercado de Valores –CNMV-(2008): “Hoy día la práctica totalidad de las decisiones importantes en la vida de una persona tienen un componente financiero que afecta no sólo al individuo que las toma, sino también a su entorno personal y familiar”.

Esta presentación muestra los resultados para entender el nivel de la alfabetización financiera actual. El estudio cuantitativo basado a partir de un cuestionario a 97 alumnos de ESO en Cataluña demuestra la necesidad de reforzar algunas líneas de acción para una futura integración efectiva de los jóvenes a la edad adulta.

A la realitat hi ha, però, un tercer model, a cavall de la gestió directa i la gestió indirecta, que passa per a la prestació de serveis públics articulades mitjançat empreses de l’economia social. Això modifica la interrelació entre els agents públics i els agents privats socials, que es defineixen sota un lema clàssic de “les persones per davant del capital”. El relleu de l’objectiu clàssic de “maximització de beneficis” que caracteritza les empreses mercantils per l’objectiu de “prioritzar les persones i la finalitat social per davant del capital” transforma les bases de la relació público-privada.

La contribució que es proposa vol fer, d’una banda, un repàs de la literatura existent sobre les relacions público-privades existents a Catalunya des de la vessat de l’economia social. D’altra, es planteja fer una anàlisi de models existents i concrets de gestió de serveis públics des de l’economia social, ja sigui en el món de l’educació, els serveis socials o la cultura, amb una anàlisi de pros i contres i situació dels projectes, vistos des d’un punt de vista d’eficiència i equitat.

Tema

Es considera que aquesta contribució caldria enquadrar-la en el context de:

6. El sector públic a la Catalunya del futur

•Regulació i qualitat institucional

En aquest sentit i amb la finalitat de potenciar la transferència de coneixement entre el món acadèmic i el món empresarial, la Generalitat de Catalunya va impulsar el Pla de Doctorats Industrials (DI), en col·laboració amb el sistema universitari i de recerca de Catalunya.

Un projecte de doctorat industrial és un projecte de recerca estratègic d’una empresa o institució que es desenvoluparà en col·laboració amb una universitat o centre de recerca català i que esdevindrà l’objecte d’una tesi doctoral que permetrà a un doctorand o doctoranda iniciar la carrera investigadora en un entorn dual: empresarial i acadèmic.

El Pla es va posar en marxa l’any 2012 amb una prova pilot i ja compta amb cinc edicions al llarg de les quals s’han iniciat 377 projectes. Hi han col·laborat les universitats catalanes i els centres de recerca, conjuntament amb 259 empreses i institucions de totes les dimensions i en tots els àmbits de coneixement. La inversió público-privada en R+D associada a aquests projectes ascendeix a 52,5 milions d’euros, dues terceres parts dels quals provenen del sector privat.

Es vol presentar els resultats obtinguts de l’avaluació de la prova pilot, que està formada per 17 projectes de doctorat industrial, 11 empreses i 3 universitats públiques i que han de permetre analitzar l’impacte del Pla DI per a cadascuna de les parts implicades i en les relacions entre elles.

Per dur a terme aquesta avaluació s’ha utilitzat una metodologia quantitativa, mitjançant qüestionaris telefònics a totes les persones implicades en un projecte (responsable d’empresa, director de tesi i doctorand, 51 persones en total) i una metodologia qualitativa, mitjançant l’estudi de casos en profunditat (4)

IMPACTE DE LA DEMOGRAFIA: LA DIVERSITAT I LA IGUALTAT

INDEX

• Situació demogràfica actual i futura a Catalunya.
• Projeccions i conseqüències de l’envelliment de la població a l’UE.
• Dèficit de natalitat a Espanya.
• Propostes en el pla de ciutadania d’Espanya.
• Propostes a desenvolupar a Catalunya: Diversitat i Igualtat.
• Conclusions

SITUACIÓ DEMOGRAFICA ACTUAL I FUTURA A CATALUNYA

Fer un anàlisi de la situació actual dels moviments demogràfics de la població, creixement natural i per comarques, situació migratòria, estructura de la població amb indicadors per edats i index d’envelliment i dependència, estructura de la població per edats i projeccions futures amb tres escenaris. Conclusions de la situació els darrers anys i projeccions futures.

PROJECCIONS I CONSEQÜÈNCIES DE L’ENVELLIMENT DE LA POBLACIÓ A L’UE

La comissió europea en l’ any 2015 va realitzar “The 2015 Ageing Report. Economic and budgetary projections for the 28 EU member states (2013-2060)”, l’esmentat estudi de projecció pressupostària a llarg termini va ser un mandat d’ ECOFIN al Comitè de Política Econòmica (EPC) per realitzar un conjunt de projeccions pressupostàries per a l’ any 2015, sobre la base d’una projecció de població d’Eurostat. Sobre les bases demogràfiques es facilita les despeses per cobrir les pensions, l’assistència sanitària, cures de llarga durada, educació i prestacions per desocupació. Les projeccions s’alimenten en una varietat de debats de polítiques a nivell de la UE, incloent els objectius globals d’Europa Estratègia 2020 per a un creixement intel·ligent, sostenible i integrador, en els anàlisis s’inclou el impacte d’envelliment de la població en el mercat laboral i el potencial de creixement econòmic.

DÈFICIT DE NATALITAT A ESPANYA.

El dèficit de natalitat, segons l’estudi “el déficit de natalidad en Europa, la singularidad del caso español” de la Colección Estudios sociales nº 36 de la Obra Social La Caixa”, es caracteritza per una davallada de la taxa de fecunditat, després d’un període d’alta natalitat després de la segona guerra mundial, no obstant la per països ha tingut comportaments diferents, ja que alguns països europeus, com RU, Holanda i països nòrdics s’ha conquerit un equilibri en la taxa de fecunditat.

PROPOSTES EN EL PLA DE CIUTADANIA D’ESPANYA

Pla estratègic de ciutadania e integració 2011-2014, elaborat pel Ministeri de Treball i Immigració,  ha tractat de fer efectius els principis d'igualtat, ciutadania i interculturalitat i crear un marc de cooperació i governança on poder inserir iniciatives de les diferents administracions públiques i de la Societat Civil. Si bé la formulació i disseny en termes conceptuals gaudeix d'àmplia acceptació i reconeixement, en canvi a la seva gestió i seguiment mostra aspectes millorables.

PROPOSTES A DESENVOLUPAR A CATALUNYA: DIVERSITAT I IGUALTAT

DIVERSITAT

Tal com ha sigut esmentat existeix a Catalunya un “Pla de Ciutadania i de les migracions 2017-2020”, que en Setembre del 2017 estava en fase de procés participatiu, el pla depèn del Departament de treball, afers socials i famílies de la Generalitat de Catalunya, a través de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i ciutadania. El pla parteix de que “Catalunya és un país d’Immigració i ho seguirà sent. Els agents implicats hem d’implicar-nos-hi i treballar des del diàleg i el consens”.

IGUALTAT

El 21/7/2015 el Parlament de Catalunya va ser aprovar la llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, d’ ençà a les hores el departament de Treball, Afers Socials i Familia ha donat suport a prop de 4.000 empreses i entitats per incorporar mesures d’igualtat a les seves organitzacions.

MONTSERRAT SAGARRA FITÓ

Economista, Auditora i Mediadora

www.msagarra.com

msagarra@economistes.com

630053580

RESPONSABLE GRUP D’IGUALTAT I DIVERSITAT DEL COL.LEGI D’ECONOMISTES DE CATALUNYA.

S’ha estimat l’efecte que l’activitat del conjunt d’Universitats públiques catalanes i, també, d’altres entitats associades al sistema públic d’R+D+i, té sobre variables clau de l’economia catalana com són el nivell de facturació/producció, el seu Producte Interior Brut (PIB), les rendes salarials i fiscals associades, així com els llocs de treball a temps complert que existeixen degut a aquesta activitat.

S’ha de fer esment que la quantificació monetària estimada en aquest informe no engloba tots els efectes generats. És obvi que els impactes generats van més enllà d’una dimensió estrictament econòmica, i caldria recollir altres dimensions com, per exemple, la social i cultural. Tanmateix, és un fet que hi ha un ventall d’impactes de naturalesa intangible, és a dir, no quantificables monetàriament, que tampoc es consideren en aquest estudi. Així mateix, els estudis d’impacte cal analitzar-los tant des del punt de vista d’oferta com de demanda, i en aquest estudi ens centrem solament en l’enfocament de demanda. Per tant, com es veurà, hi ha una altra font de subestimació.

Tot assumint que aquest informe presenta una estimació centrada en els efectes tangibles, analitzats amb un enfocament de demanda, val a dir que aporta una primera estimació d’interès que permet comprovar la rellevància i importància econòmica del sistema d’Universitats i R+D+i públic català sobre l’economia catalana.