Abstract

En els darrers anys, l’accés a un habitatge assequible i de qualitat a la ciutat de Barcelona s’ha vist limitat. L’augment de la taxa d’atur, acompanyada d’una reducció dels ingressos familiars, d’una tendència a l’alça dels preus de l’habitatge des de l’any 2014 i de la reducció dels pressupostos públics destinats en habitatge, han fet més difícil accedir a un habitatge com així també mantenir-lo, en especial per els col·lectius més vulnerables. Com a conseqüència de tot això, s’ha incrementat la exclusió residencial i social a la ciutat de Barcelona , i la inseguretat habitacional. En aquest context, les polítiques d’habitatge juguen un paper important per l’Estat de Benestar per contrarestar els efectes d’aquests fenòmens.

En aquest estudi encarregat per l’Ajuntament de Barcelona, primerament explorem quins tipus d’ajuts i polítiques d’habitatge existeixen a Barcelona i quines problemàtiques intenten adreçar. Seguidament, duem a terme una revisió sistemàtica de la literatura sobre l’efectivitat d’aquestes polítiques d’habitatge. En concret ens centrem en ajuts econòmics a les persones, mesures fiscals, habitatge social, polítiques de rehabilitació i eficiència energètica i intervencions complementàries (assessorament, mediació, etc.). L’objectiu és trobar evidència sobre l’efectivitat d’aquestes polítiques per mitigar la reducció de l’exclusió residencial i l’exclusió social  amb la finalitat d’aportar informació basada en l’evidència que permeti millorar la presa de  decisions sobre polítiques d’habitatge.

Abstract

L’habitatge té una gran importància en la nostra societat per diverses raons. És el bé de consum més important i, a la vegada, ha estat el principal mecanisme d’estalvi per les famílies. A més a més, la seva ubicació geogràfica determina qui són els nostres veïns, a quina escola van els nostres fills i quines són les feines que podem desenvolupar.

En els països desenvolupats l’interès de la societat per l’habitatge ha crescut en les últimes dècades. Un motiu darrere d’aquest creixent interès és la percepció que sovint es dona una desconnexió entre l’evolució dels ingressos de les famílies i el cost de l’habitatge. A Espanya, entre el 1995 i el 2022, el percentatge de la despesa de les famílies que dediquen a l’habitatge va créixer en 8 punts percentuals. En aquestes situacions de desconnexió, l’habitatge deixa de ser assequible per amplis segments de la població, el que imposa uns costos molt alts per la societat. La recent aprovació de diverses lleis en matèria d’habitatge tant a nivell estatal com català posen de manifest la creixent preocupació de la societat per aquest tema.

L’objectiu d’aquest article és triple. En primer lloc, es proporcionen algunes dades per descriure el problema de l’assequibilitat de l’habitatge a Catalunya i a España. En segon lloc, s’analitzen algunes de les possibles causes que hi ha darrere d’aquest fenomen. La última part de l’article consisteix en una valoració d’algunes polítiques a l’abast dels governs per abordar el problema de l’assequibilitat d’habitatge.

Abstract

La planificació estratègica urbana i territorial s’ha consolidat com un instrument fonamental de concertació público-privada a escala local. Aquest article analitza les estratègies de desenvolupament econòmic local als municipis catalans durant el període 1988-2024. A partir d’un ampli inventari i anàlisi de plans, s’identifiquen les prioritats d’intervenció, la seva evolució al llarg del temps i les diferències entre territoris. Es comparen onze models de desenvolupament local en funció del seu grau d’assoliment en dinamisme econòmic i en condicions de vida. Els clústers d’indústria, les grans destinacions turístiques o els municipis d’atracció residencial mostren resultats divergents en aquestes dues dimensions. Donada la importància que té escollir unes estratègies o unes altres, se subratlla el paper determinant de les polítiques econòmiques locals per respondre de manera eficaç els reptes fonamentals de la competitivitat, l’accés a l’habitatge i la modernització administrativa que afronta el país.

Abstract

L’habitatge és un pilar clau de l’Estat de Benestar com ho són també l’educació, les pensions, la sanitat, o els serveis socials. Però la importància de la política d’habitatge no només rau en la necessitat d’assegurar un bé de primera necessitat a tota la població, ni en l’impacte que té en la qualitat de vida i el benestar de les persones, ni en la materialització d’un dret jurídicament reconegut, com succeeix a Catalunya. Existeix una vasta evidència científica sobre com la manca d’un habitatge digne i adequat en termes físics i econòmics incideix negativament en la salut, en el desenvolupament educatiu dels infants i en les necessitats assistencials i de serveis socials dels membres més vulnerables de la llar, fins al punt que, quan els nivells d’exclusió residencials assoleixen cotes elevades, l’eficàcia del conjunt de polítiques socials es veu greument soscavada. Malauradament, a casa nostra, patim de la manca de consciència que l’habitatge és un dels pilars de l’Estat de Benestar, i encara molta gent segueix confiant en què el mercat garantirà la cobertura de necessitats tant quantitatives com d’ajust del cost. Això ens porta a viure els problemes d’habitatge com un mal endèmic, i a enfrontar cada nova circumstància conjuntural amb perplexitat i amb insuficiència de recursos i d’instruments d’intervenció. En aquesta comunicació s’examinaran les múltiples relacions existents entre la política d’habitatge i la resta de serveis troncals de l’Estat del Benestar, tant de forma general com per determinats col·lectius particularment vulnerables com, per exemple, els infants o les persones grans.