Abstract

En el marc de l’"Atles Multimèdia de Prosòdia de l’Espai Romànic", el grup AMPERCAT desenvolupa des de la Universitat de Barcelona i des de l’any 2003, l’estudi de la variació dialectal de la prosòdia del català i del castellà en el domini lingüístic del català. Aquest treball constitueix una síntesi dels resultats principals trobats fins al dia d’avui en la majoria de punts estudiats de la nostra llengua pel que fa a l’entonació. En el diasistema oriental presentem els resultats de frases declaratives i interrogatives absolutes neutres (amb dues formulacions) a Barcelona, Girona, l’Alguer i Maó. En el diasistema occidental, els resultats obtinguts a Lleida, Tortosa, Castelló de la Plana, València i Novelda (Alacant). Tot i haver-hi semblances entre les modalitats oracionals de les zones estudiades, hi ha unes diferències que cal anar a cercar, principalment, en la modalitat interrogativa encapçalada per la conjunció àtona que. Després de la descripció de les melodies, presentem els etiquetatges fonològics que corresponen a aquestes frases en el context de la teoria AM, seguint la proposta de Cat_ToBI (Prieto et alii 2009), i a partir de la consideració del llindar psicoacústic d’un semitò i mig (Pàmies et alii 2002) i les fórmules creades ad hoc al Laboratori de Fonètica de la Universitat de Barcelona per a un etiquetatge automàtic partint de les dades fonètiques (Martínez Celdrán & Fernández Planas 2003; Roseano, Fernández Planas & Martínez Celdrán en preparació).

Abstract

L’article vol ser una primera aproximació als usos actuals de la partícula catalana idò. Àmpliament utilitzada en la parla col·loquial i espontània de les Illes Balears, la partícula parteix d’usos comuns amb el seu originari doncs (fr. donc, it. dunque), però ha anat prenent altres valors, tot i mantenir una notable simetria. Al costat de valors consecutius i de marcador discursiu pot funcionar com a element interrogatiu i interjecció. Com sovint s’esdevé amb certes partícules, idò pren valors lligats a l’entonació, que permetrà destriar retolacions i significats.

Abstract

Aquest treball investiga de quina manera l’entonació reflecteix el diferents graus de coneixement del parlant en les interrogatives absolutes del mallorquí. Mitjançant tres experiments de percepció (un test d’adequació, un test d’avaluació i un test d’identificació basat en el paradigma clàssic de la percepció categorial) s’ha pogut demostrar que els oients catalans distingeixen quan el parlant no té ni idea de quina serà la resposta de la pregunta que està produint de quan el parlant té certes hipòtesis sobre quina hi serà la resposta i cerca confirmació d’aquestes hipòtesis. També s’ha pogut comprovar que les interrogatives manifesten una gradació de coneixement del parlant a l’hora de produir les interrogatives (així com de coneixement pressuposat a l’interlocutor), com havia proposat Escandell (1993, 1998) des del punt de vista pragmàtic, i que els oients indentifiquen basant-se, sobretot, en indicis entonatius, però també en indicis morfosintàctics.