Abstract

The autor covers the development of the Renaixença in Valencia (1830-1909), and divides it into two periods, the beginning (1830-1859) and splendor (1859-1909). This latter stage is further sub-divided into the period between 1859 and 1874, which was dominated by Llorente and his conservative group, and that between 1874 and 1909, which was characterized by the incorporation into the movement of Constantí Llombart and his progressive group.

Abstract

The literary-linguistic thought of the father of the Renaixença in Valencia (his conception of the socio­linguistic functions of Catalan, his vision of the unity of the language, his assessment of the various literary genre, etc.) forms a coherent system and can be explained by class interests which brought the Renaixença and its modernizing perspectives to a halt in Valencia.

Abstract

Cristòfor Martí i Adell informs us about the relationship between Frederic Mistral and Teodor Llorente within the general context of Occitano-Valencian relations in the Renaissance. He assesses their ideological and literary content and the possible influence on the patriarch of the Valencian Renaissance of the Occitan poet. These evaluations are based on new and decisive documentary evidences.

Abstract

Anàlisi de vuit poemaris dels principals autors de la Renaixença valenciana, a fi de comprovar quina imatge oferiren del País Valencià. Una visió que està unida a la descripció del paisatge, entès aquest com aquell que pot oferir una descripció més tangible del país. Aquesta visió fou duta a terme des d’una perspectiva sentimental i econòmica, fonamentalment, i amb una clara voluntat ideològica; es concretava en la bellesa i riquesa de tres indrets geogràfics ben delimitats i sovint complementaris: el mar, l’àrea de regadiu i la muntanya. Una imatge fonamentalment idíl·lica, somniada i que, encara que elaborada a partir d’una base real, amb el pas del temps acabaria com a lloc comú, continua sent vàlida, en bona mesura, en els nostres temps.

Abstract

A partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX, els escriptors catalans començaren a bandejar les velles denominacions de «llemosí» i «llengua llemosina», aplicades a la llengua comuna, en favor de «català» i «llengua catalana». Tanmateix, els escriptors valencians, amb Teodor Llorente al capdavant, es resistiren a abandonar la denominació històrica, ja que a València l’apel·latiu «català» no gaudia de tradició terminològica, i a més creava rebuig social. En aquest sentit, l’estudi repassa la manera com, en un primer moment, Llorente no volgué renunciar a un nom secular que, tot i saber etimològicament erroni, considerava socialment més apropiat; fins que, amb el pas dels anys, i influït per les pressions que li arribaven des de Catalunya, anà substituint progressivament el terme «llemosí» per noms i expressions com ara «valencià», «llengua valenciana», «la llengua comuna», «la llengua d’Ausiàs March», «la llengua que es parla en Catalunya, Mallorca i València», «la llengua que es parla des dels Pirineus fins a Elx, i les Illes Balears» i, finalment, també «català».

Abstract

This article is a revision of Teodor Llorente’s literary work in Catalan, in prose and in poetry, which turns out to be an exceptional production for his time, in accordance with his role as a leader and an ideologist of the Valencian Renaixença, and places him as the poet who contributes most, both in quantity and quality, to this literary movement. The first part of the article, focused on his lyric poetry, revises the six editions of his verses which were published between 1885 and 1983, and brings back to life ‘unknown’ poems -unpublished or dispersed- which have never been included in any edition. The second part lists and catalogues his prose writings in Catalan and dismantles the belief that he only used Catalan to write poetry.