Abstract

The author sets out the dramatic production of Joan Oliver and Salvador Espriu, two different ways of understanding the concept of theatrical literary creation and of interpreting projection requirements. Oliver, in general, presents the angle of the bourgeois comedy; the critical tone of the drama he produced before the Civil War either disappears or is considerably tempered. Espriu applies himself to a theatre with tragic roots, embellished with the combination of diverse elements, without taking the possibilities of immediate premiere performances into consideration.

Abstract

A partir de l’anàlisi de les relacions personals i artístiques entre el pintor Antoni Miró (Alcoi, 1944) i diversos poetes catalans contemporanis com Joan Valls, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, l’article pretén abordar els límits dels discursos artístics i literaris en dues sèries de collages d’aquest artista, "La pell de brau" i "Suite de Parlavà". Les dues col·leccions d’il·lustracions van ser realitzades entre els anys 1993 i 1994 a partir dels poemaris de Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol que donen nom a les sèries. La tria lèxica del pintor, com també el desenvolupament conceptual d’aquestes obres, esdevé el punt de partida de la nostra anàlisi per a observar el grau de concreció dels poemes i dels collages, de manera que també hi hem pogut establir diversos paral·lelismes discursius i expressius, com ara els referits al pas del temps, l’angoixa pel passat i l’esperança pel futur. La principal aportació de Miró al sistema conceptual dels dos poetes és, sens dubte, el tractament de l’erotisme del cos femení a l’hora d’abordar diverses reflexions existencials localitzables en els seus poemaris.