Abstract

A partir de l’aportació de 1953 de Samuel Gili i Gaya sobre el mossàrab de Lleida, ha estat acceptat com un lloc comú de la filologia catalana que el romanç andalusí lleidatà coetani de la conquesta comtal (1149) tenia característiques afins al català nouvingut. Tant la poca consistència de la documentació aportada com les dades fornides pels historiadors rebaixen aquest lloc comú a mera hipòtesi de treball sobre la filiació d’una varietat lingüística amb tota probabilitat extinta abans del segle XII.

Abstract

Since the publication of Simonet's Glosario (1888) some scholars have been collecting data of sustain the hipothetical presence of Mozarab communities and the use of a Romance Language in the Valencian area under Islam. We show in this paper how they have commited abuses and arbitrarieties on the material and we interpret it in his true historical context.

Abstract

El concepte de «mossàrab» pertany a la litúrgia i a la història de l’art, però des de començament del segle passat alguns lingüistes se n’emparen per indicar la llengua dels cristians de la Hispània romana sotmesos als musulmans. Pel que es refereix a València, cal dir que a l’arribada de Jaume I (1238) no hi devia romandre ni un sol parlant d’aqueixa llengua. La majoria d’historiadors són d’acord amb aquesta afirmació, però alguns escassos estudiosos encara s’entesten a parlar de la llengua dels mossàrabs valencians, sobretot L. Peñarroja. Ací s’han estudiat les seves idees i examinat alguns dels apel·latius adduïts (per exemple, «llomello» o «regomello»), suposadament mossàrabs, i demostrat llur inconsistència.

Abstract

Després de fer un repàs a les obres que s’han ocupat del tema, s’intenta, a partir de la toponímia conservada en la documentació i dels noms de lloc subsistents, classificar els fenòmens fonètics que semblen caracteritzar el parlar romànic anterior a la conquista catalana en el marc geogràfic de les Balears estrictes.

Abstract

El contacte amb els aragonesos ha estat un condicionant del lèxic del català del País Valencià. Pretenem mostrar ací amb exemples concrets l’antiguitat d’aquesta influència. Partim del despullament d’un corpus textual format per documentació del s. XIII en llatí, en català, en aragonès i en espanyol. Estudiem una selecció de tres menes de mots extrets d’aqueix corpus: a) mots que, tot i pertànyer l’espanyol general o més tost a les varietats orientals, pogueren arribar al català amb els aragonesos establits al Regne de València des del s. XIII, o amb el contacte que, des de llavors, mantingué Aragó (sobretot, la regió meridional) amb el nou regne; b) mots que es podrien explicar com a aragonesismes pròpiament dits del català del País Valencià i, sovint, també de la resta del català occidental (a voltes amb continuïtat per l’occità) i c) mots que comparteix el català del País Valencià i, en general, el català occidental amb l’aragonès.

Abstract

This paper shows that the contact with Aragonese has shaped the structure of Valencian vocabulary. Many words traditionally accounted for as Valencian mozarabisms should rather be viewed as aragonesisms or castilianisms; some of them arrived in remote times, as the new Valencian Kingdom was being populated. The penetration of these words must have been strengthened when the linguistic reference model weakened as from the 16th century. The texts show, from early times, the coexistence of two synonyms (Aragonese/Catalan word) which, after a covariation period, ended up with the prevalence of the word closest to Aragonese (or to Spanish, in later periods). The old word was either given up or limited to specific senses and/or usage. Part of the vocabulary shared between Valencian and Aragonese areas appears all along the arc spanning from Navarre to Eastern Andalusia.