Abstract

Els compromisos mediambientals de la Unió Europea consisteixen en una reducció de les emissions de CO2 del 40%, en una millora de l’eficiència energètica del 30% i un 27% - com a mínim-  en l’ús de les energies renovables sobre el total del consum d’energia primària. Aquestes metes es coneixen com els objectius per l’energia i el clima 2030 i es basen en el desenvolupament normatiu del denominat Winter Package; proposta legislativa que ha de permetre avançar pel camí de la transició energètica als països europeus.

Tres son els eixos vertebradors del Winter Package. En primer lloc, crear el marc institucional i els instruments reguladors que facilitin la integració dels mercats energètics europeus; segon, augmentar el pes de les energies renovables i de l’eficiència energètica  i, tercer, implementar un model regulador basat quasi exclusivament en mecanismes de mercat. Aquest marc regulador ha de permetre complir els objectius per l’energia i el clima 2030 i els generals de la política energètica: seguretat de subministrament, competitivitat i sostenibilitat. El repte del Winter Package exigeix un nou disseny dels mercats elèctrics, qüestió que és avui objecte d’anàlisis entre els reguladors, acadèmics i operadors del mercat. És necessari resoldre certes imperfeccions del mercat que provoquen que les senyals de preus creïn un marc d’incertesa a la inversió posant en risc la seguretat de subministrament, l’augment de les energies renovables, la competitivitat de les empreses, l’assequibilitat i la sostenibilitat.

Amb l’objectiu de participar en el debat i contribuir a donar solucions al problema,  aquest article estudia com han de ser els mercats elèctrics tenint en compte la creixent importància de les energies renovables en el mix energètic, la necessitat de tenir tecnologies fermes de suport, el nou paper de la demanda i el passar a operar en un mercat obert sense restriccions reguladores dels Estats. Això suposa que tots els agents han de poder participar en tots els mercats, el reforçament dels mercats a curt termini i dels mercats a llarg termini de forma coordinada i el desenvolupament de mecanismes de capacitat competitius i no discriminatoris que assegurin la sostenibilitat econòmica del  sistema energètic.

En suma, l’article aborda com han de dissenyar-se el mercats elèctrics en la transició energètica i assegurar, a la vegada, la seguretat de subministrament.

Abstract

La industrialització va arribar a L’Hospitalet de Llobregat a través de les carreteres que l’uneixen amb Barcelona. Abastava des dels primers prats d’indianes a finals del segle XVIII al desenvolupament d’una rellevant indústria tèxtil i ceràmica promoguda per la burgesia barcelonina a partir de mitjans del segle XIX i afavorida per noves infraestructures com el Canal de Infanta (1820) o el ferrocarril (1854). Ja entrat el s.XX aquesta industrialització es consolida amb la promoció de zones monofuncionals d’activitat econòmica al centre de la ciutat, com el Polígon de la Carretera de Mig (1953), especialitzat en els sector del metall i les arts gràfiques. És també en aquest moment (1954) quan es perllonga la Gran Via fins a l’Aeroport, i s’inicia una visió de transformació urbanística i econòmica que arribarà fins als nostres dies.

Aquest avenç econòmic i urbanístic va anar intrínsecament lligat a la seva evolució demogràfica. De 5.000 habitants a principis del s.XX a 300.000 habitants el 1981, plenament consolidada com a segona ciutat de Catalunya en població i  amb una densitat que marca la idiosincràsia de la ciutat.

Des de llavors hi ha un marcat procés de terciarització de l’activitat econòmica, tot mantenint el sector industrial un paper important (10% de les empreses i dels assalariats). És sobre aquesta base, que apareixen noves activitats d’alt valor afegit com la indústria alimentària, l’electrònica o l’automoció. Novament la transformació urbanística actua com a dinamitzadora, amb la consolidació de Fira de Barcelona i el Districte Econòmic que actua com a pol d’atracció de grans seus multinacionals.

Ara, L’Hospitalet planteja una nova transformació seguint el curs de la Gran Via en direcció a l’aeroport, desenvolupant el projecte urbanístic de sòl terciari més important del sud d’Europa, que se centrarà en atreure inversió del sector biomèdic. Aquest procés es complementarà amb la transformació del polígon de Carretera del Mig com a Districte Cultural i amb la ciutat social intel·ligent al nord de la ciutat.

En resum, L’Hospitalet, que va participar a l’inici de la Revolució Industrial a Catalunya i que posteriorment va ser ciutat d’acollida per als treballadors industrials metropolitans, es transforma des d’inicis s.XXI amb la visió posada en el seu encaix en els mercats globals, afirmant la seva posició com a segon motor econòmic de Catalunya i transformant la seva realitat sectorial per esdevenir un node rellevant a la societat del coneixement.