Abstract

Des del punt de vista de la història de la ciència, ens permet resseguir quins eren els temes que preocupaven la comunitat científica de l’època, els desfasaments respecte a altres països i quin paper jugava la transmissió i la divulgació de la ciència en l’imaginari col·lectiu català d’aleshores. «Ciència» va ser una revista mensual editada a Barcelona des de l’any 1926 fins a 1933. Amb el subtítol de «Revista Catalana de Ciència i Tecnologia», des del primer moment es va marcar com a objectiu crear un espai editorial vehiculat en català que potenciara la transmissió i divulgació del coneixement cientificotècnic. Naix per a ocupar el buit que havia deixat l’Institut d’Estudis Catalans, clausurat per la Dictadura de Primo de Rivera. En aquest article, ens proposem analitzar les característiques més significatives d’aquesta publicació periòdica, un dels productes editorials més reeixits pel que fa a la divulgació científica en català. En primer lloc, resumirem breument el context històric previ a la seua aparició; en segon lloc abordarem els trets distintius de la publicació (col·laboradors, temàtica, estructura, etc.); seguidament tractarem els aspectes lingüístics més significatius de la publicació; un quart apartat estarà dedicat als objectius que la publicació es va marcar quant al públic. Finalment, tancarem amb unes conclusions que volen ser, sobretot, una proposta per a estudis futurs.

Abstract

A partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX, els escriptors catalans començaren a bandejar les velles denominacions de «llemosí» i «llengua llemosina», aplicades a la llengua comuna, en favor de «català» i «llengua catalana». Tanmateix, els escriptors valencians, amb Teodor Llorente al capdavant, es resistiren a abandonar la denominació històrica, ja que a València l’apel·latiu «català» no gaudia de tradició terminològica, i a més creava rebuig social. En aquest sentit, l’estudi repassa la manera com, en un primer moment, Llorente no volgué renunciar a un nom secular que, tot i saber etimològicament erroni, considerava socialment més apropiat; fins que, amb el pas dels anys, i influït per les pressions que li arribaven des de Catalunya, anà substituint progressivament el terme «llemosí» per noms i expressions com ara «valencià», «llengua valenciana», «la llengua comuna», «la llengua d’Ausiàs March», «la llengua que es parla en Catalunya, Mallorca i València», «la llengua que es parla des dels Pirineus fins a Elx, i les Illes Balears» i, finalment, també «català».

Abstract

Abstract: During the Middle Ages, Latin was taught for beginners in the Romance language in Spain, as well as in other European regions. A number of explanations in the vernacular were incorporated into Latin texts. An example of this tradition is the so-called grammaticae proverbiandi. They are characterized by a proverbium or sentence in the vernacular, which helps to understand the Latin structure better. This is the case of the Regulae by Esteban de Masparrautha, printed in 1492 in Pamplona, with examples in Navarrese-Aragonese, as well as in 1498 in Valencia, with examples in Catalan. Emma Falque (2011) has recently published an edition of the incunabulum of Pamplona, which includes an appendix showing the proverbia in Catalan.In this paper, the characteristic dialectal features of Western Catalan — more specifically, from the Southern area — will be determined by linguistic analysis of the abovementioned examples. Features that do not have any dialectal connotation, as they were generally common in medieval texts regardless of their origin, will be also discussed. Some of these latter features still show in certain subdialects, while others have disappeared.Key words: Catalan language, history of language, dialectology, Valencian, Aragonese.