Abstract

La major part de les obres poètiques que va escriure Josep M. de Sagarra s’emmotllen, dins les formes de la poesia popular i tradicional, sovint revestides d’una certa estilització culta. Tanmateix, l’any 1933 en va publicar una que s’allunyava d’aquests motlles i que representava un esforç per adequar-se a les tendències poètiques aleshores vigents tant a la literatura catalana com a bona part de les europees: "La rosa de cristall". L’estudi pretén de contextualitzar aquesta obra singular i injustament oblidada, tant en el marc de les tendències poètiques d’entreguerres, especialment del postsimbolime, com en l’itinerari vital de l’escriptor. I alhora, prenent en consideració tant el context literari com el biogràfic, assajar-ne una interpretació prenent com a nucli la seva temàtica amorosa.

Abstract

The translations of Shakespeare’s plays by Josep M. de Sagarra marked a turning point regarding the previous translations of Shakespeare’s works into Catalan. This was mainly due to the number of translated plays (twenty-eight) and the fact that these translations were meant to be performed on stage. This paper reviews the main critical comments about Sagarra’s translations of Shakespeare’s plays. One of them is that some options in Sagarra’s texts sagarregen, that is, they contain more of Sagarra’s style than Shakespeare’s. The aim of this article is to refine the concept of sagarrejar and to identify the main characteristics of Sagarra’s way of translating Shakespeare. To do so, key linguistic aspects of his translation of Macbeth have been analysed: register, intensification, preferential words, addition and deletion of information, total changes of meaning and metre.