Abstract

Des de l’any 2000, l’expansió del comerç mundial ha estat molt notòria, amb taxes de creixement per damunt del PIB. Les exportacions catalanes de béns, per la seva banda, han assolit també una gran expansió, amb un creixement fins al 2016 del 92,3% en termes corrents. Només s’ha experimentat un retrocés en els fluxos exportadors l’any 2009, corregit amb escreix durant els anys posteriors, fet que ha donat a l’expansió exportadora un caràcter estructural. Les quotes de mercat de les exportacions catalanes a nivell mundial es mantenen al llarg del període 2000-2016 a l’entorn del 0,5%, tot i la irrupció amb força de la Xina i d’altres noves economies industrialitzades al comerç mundial. El comportament de les exportacions catalanes ha estat millor que el de les economies del seu entorn, fet que ha permès també augmentar la quota de mercat dins les exportacions europees. Com assenyala Antràs (2011), el cas espanyol (i per extensió el català) són excepcionals davant l’afebliment de la posició competitiva revelada de les principals economies avançades. Aquesta expansió, sorgida de la reacció pro-activa de l’empresa exportadora catalana en millorar productes i buscar nous mercats, en particular després del col·lapse de 2009, reflecteix sobretot una ampliació del marge intensiu (el valor mitjà exportat per empresa), però també un eixamplament de la base exportadora regular els darrers anys. Reforçar la diversificació i el dinamisme de les exportacions de més valor afegit són estratègies cabdals per al futur de l'economia catalana. Un altre factor que ha reforçat la tendència creixent de les exportacions a partir de 2009 és el procés de devaluació interna que mostren els índexs de competitivitat basats en els costos laborals unitaris.