Abstract

En els darrers anys la crítica historiogràfica envers la representació dels mossàrabs com a factors de continuïtat identitària, religiosa i lingüística ha estat objecte d’un canvi important. L’atenció ja no es dirigeix tant a la capacitat de pervivència de les estructures eclesiàstiques i les comunitats locals, com a l’abast de l’arabització i la pèrdua dels referents culturals llatins. La rapidesa i la intensitat de l’assimilació lingüística dels cristians d’al-Andalus són tan notables que permeten plantejar la qüestió de la convergència de les seues formes d’organització social amb les dels musulmans i, per tant, el distanciament respecte a aquelles pròpies dels cristians del nord. El fet que l’expansió dels regnes cristians s’efectués en un ambient eclesiàstic de recel i pressió ideològica gens favorable a la conservació de les formes de cristianisme estranyes a l’ortodòxia llatina atorgaria als mossàrabs incorporats una alteritat essencial que els menaria a la marginació i l’extinció social.