Abstract

Abstract

Abstract

Hi ha un ampli consens mundial que, per mitigar els efectes de la crisi energètica, climàtica i ecosistèmica, cal la substitució indefugible dels recursos fòssils i nuclears per energies renovables en el curs de les properes dècades. Els acords de Paris de 2015 (COP 21) van fixar un límit d’augment de la temperatura mitjana de la superfície de la Terra d’1,5 ºC, que implica, malgrat certs interessos negacionistes, deixar sense cremar la meitat de les reserves actuals de combustibles fòssils.

Atesa la diferent naturalesa de les fonts d’energia renovable respecte a la dels combustibles fòssils, la transició energètica comportarà canvis radicals no tan sols en la manera d’obtenir l’energia sinó també en la forma d’usar-la en el que es configura com un veritable canvi de civilització.

Un dels reptes més significatius d’aquest canvi és la necessitat de captar  l’energia de la radiació solar directa (termosolar i fotovoltaica) i de les seves derivades (corrents d’aigua, vents, biomassa) per mitjà d’extenses superfícies de territori, funció que els combustibles fòssils havien obviat.

Així, doncs, els requeriments de territori (per a la captació) tornen a entrar de ple en l’equació de l’energia en competència amb altres usos (boscos, agricultura, zones urbanes, infraestructures, paisatges) i cada país haurà de plantejar la seva solució en funció dels recursos disponibles tot respectant els ecosistemes.

Catalunya, amb una densitat de població elevada, molt desigualment repartida, i una orografia complexa, la implantació territorial del nou sistema energètic renovable s’està manifestant especialment complexa.

L’associació CMES, conscient d’aquesta problemàtica i a fi de proporcionar criteris sobre les implantacions de captació i d’establir ponts de diàleg entre diferents realitats territorials, ha impulsat des de 2021 el projecte Transició Energètica i Territori (projecte TEiT) en col·laboració amb entitats i persones de diferents comarques de Catalunya i, en especial, amb el moviment de Centres d’Estudis Locals.

Abstract

The energy transition is at a crucial point. Is it time to redefine the consensuses reached in the past? Can long-term agreements avoid conflicts in the short term? It seems, as we have reached the second decade of the 21st century, that the cartographic models that guided the energy transition have become obsolete. The author proposes to approach an analysis based more on observation than on preconceived doctrines and models. We are in a confusing moment. It can be stated that “no one can reverse the energy transition” or that this is the last opportunity to “drive the energy transition” threatened by a clash between renewable energies and energy monopolies. We live in a moment of strong frustration. An energetic and passionate narrative style pours out on us. Duels between egos and moments of confusion appear. The energy transition is entangled with the geopolitics that are stopping it. New challenges and old fantasies appear. Suddenly nuclear energy, gas, renewable fuels, hydrogen enter the political agenda.