Abstract

1993 was the centenary celebration of the death of writer, journalist and politician Carmel Navarro Llombart, more commonly known by his pseudonym Constantí Llombart. The speech by Vicent Ventura at the celebration organized by the University of Valencia takes a look at the highlights in the life of Llombart and his statements in favor of recuperating Catalan language and culture, in opposition to the groups that would ultimately dominate during the Renaixença in the Valencian Country.

Abstract

The autor covers the development of the Renaixença in Valencia (1830-1909), and divides it into two periods, the beginning (1830-1859) and splendor (1859-1909). This latter stage is further sub-divided into the period between 1859 and 1874, which was dominated by Llorente and his conservative group, and that between 1874 and 1909, which was characterized by the incorporation into the movement of Constantí Llombart and his progressive group.

Abstract

Anàlisi de vuit poemaris dels principals autors de la Renaixença valenciana, a fi de comprovar quina imatge oferiren del País Valencià. Una visió que està unida a la descripció del paisatge, entès aquest com aquell que pot oferir una descripció més tangible del país. Aquesta visió fou duta a terme des d’una perspectiva sentimental i econòmica, fonamentalment, i amb una clara voluntat ideològica; es concretava en la bellesa i riquesa de tres indrets geogràfics ben delimitats i sovint complementaris: el mar, l’àrea de regadiu i la muntanya. Una imatge fonamentalment idíl·lica, somniada i que, encara que elaborada a partir d’una base real, amb el pas del temps acabaria com a lloc comú, continua sent vàlida, en bona mesura, en els nostres temps.

Abstract

A partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX, els escriptors catalans començaren a bandejar les velles denominacions de «llemosí» i «llengua llemosina», aplicades a la llengua comuna, en favor de «català» i «llengua catalana». Tanmateix, els escriptors valencians, amb Teodor Llorente al capdavant, es resistiren a abandonar la denominació històrica, ja que a València l’apel·latiu «català» no gaudia de tradició terminològica, i a més creava rebuig social. En aquest sentit, l’estudi repassa la manera com, en un primer moment, Llorente no volgué renunciar a un nom secular que, tot i saber etimològicament erroni, considerava socialment més apropiat; fins que, amb el pas dels anys, i influït per les pressions que li arribaven des de Catalunya, anà substituint progressivament el terme «llemosí» per noms i expressions com ara «valencià», «llengua valenciana», «la llengua comuna», «la llengua d’Ausiàs March», «la llengua que es parla en Catalunya, Mallorca i València», «la llengua que es parla des dels Pirineus fins a Elx, i les Illes Balears» i, finalment, també «català».