Abstract

La industrialització va arribar a L’Hospitalet de Llobregat a través de les carreteres que l’uneixen amb Barcelona. Abastava des dels primers prats d’indianes a finals del segle XVIII al desenvolupament d’una rellevant indústria tèxtil i ceràmica promoguda per la burgesia barcelonina a partir de mitjans del segle XIX i afavorida per noves infraestructures com el Canal de Infanta (1820) o el ferrocarril (1854). Ja entrat el s.XX aquesta industrialització es consolida amb la promoció de zones monofuncionals d’activitat econòmica al centre de la ciutat, com el Polígon de la Carretera de Mig (1953), especialitzat en els sector del metall i les arts gràfiques. És també en aquest moment (1954) quan es perllonga la Gran Via fins a l’Aeroport, i s’inicia una visió de transformació urbanística i econòmica que arribarà fins als nostres dies.

Aquest avenç econòmic i urbanístic va anar intrínsecament lligat a la seva evolució demogràfica. De 5.000 habitants a principis del s.XX a 300.000 habitants el 1981, plenament consolidada com a segona ciutat de Catalunya en població i  amb una densitat que marca la idiosincràsia de la ciutat.

Des de llavors hi ha un marcat procés de terciarització de l’activitat econòmica, tot mantenint el sector industrial un paper important (10% de les empreses i dels assalariats). És sobre aquesta base, que apareixen noves activitats d’alt valor afegit com la indústria alimentària, l’electrònica o l’automoció. Novament la transformació urbanística actua com a dinamitzadora, amb la consolidació de Fira de Barcelona i el Districte Econòmic que actua com a pol d’atracció de grans seus multinacionals.

Ara, L’Hospitalet planteja una nova transformació seguint el curs de la Gran Via en direcció a l’aeroport, desenvolupant el projecte urbanístic de sòl terciari més important del sud d’Europa, que se centrarà en atreure inversió del sector biomèdic. Aquest procés es complementarà amb la transformació del polígon de Carretera del Mig com a Districte Cultural i amb la ciutat social intel·ligent al nord de la ciutat.

En resum, L’Hospitalet, que va participar a l’inici de la Revolució Industrial a Catalunya i que posteriorment va ser ciutat d’acollida per als treballadors industrials metropolitans, es transforma des d’inicis s.XXI amb la visió posada en el seu encaix en els mercats globals, afirmant la seva posició com a segon motor econòmic de Catalunya i transformant la seva realitat sectorial per esdevenir un node rellevant a la societat del coneixement.

Abstract

És àmpliament reconegut el gap existent entre els excel·lents resultats generats pel sistema català de recerca i el desenvolupament de productes o serveis que impactin en la societat. Reforçar i integrar els processos i instruments de valorització o transferència tecnològica és quelcom prioritari en una economia amb projecció global i basada en el coneixement. Les limitacions del sistema actual són (1) la fragmentació de la inversió en transferència, (2) la reduïda retenció del talent en aquest àmbit, (3) l’existència de micro-portafolis, (4) el risc individualitzat, (5) el posicionament fragmentat davant del client i del finançament de proves de validació i (6) un marc legal que no accelera la transferència de coneixement al mercat. Per tal de superar els reptes anteriors es proposa la creació d’una Agencia Nacional d’Economia del Coneixement (ANEC), amb la missió de definir i implementar una única estratègia de transferència de coneixement per a tot el sistema de recerca i innovació de Catalunya. Els objectius principals d’aquesta estructura serien: crear sistemes d’atracció i retenció de professionals en transferència de coneixement, generar un portafoli integrat amb estratègies de desenvolupament de negoci en base als sectors prioritzats a Catalunya, optimitzar els processos interns i l’acceleració de projectes de valorització i prova de concepte, desenvolupar instruments de risc compartit i crear un marc legal que permeti millorar la competitivitat de la recerca i innovació catalanes. Les estructures actuals als centres proveïdors de coneixement estarien focalitzades en la identificació i generació de projectes de transferència i els professionals dels centres treballarien en coordinació amb l’ANEC per transferir la responsabilitat en el desenvolupament de negoci i comercialització dels projectes. En resum, l’ANEC constitueix un vehicle integral i inclusiu en la professionalització de la transferència de coneixement a Catalunya.

Abstract

És àmpliament reconegut el ''gap'' existent entre els resultats generats pel sistema de recerca i el desenvolupament de productes que impactin en la societat. Les limitacions actuals són la fragmentació de la inversió, la reduïda retenció del talent, l’existència de micro-portafolis, el risc individualitzat, el posicionament fragmentat davant del client i del finançament de proves de validació i un marc legal que no accelera la transferència de coneixement al mercat. Per superar els reptes anteriors es proposa la creació d’una Agencia Nacional d’Economia del Coneixement (ANEC), un vehicle integral en la professionalització de la transferència de coneixement a Catalunya.

Abstract

En la nostra aportació reflexionem inicialment sobre els canvis profunds que s’han produït en la nostra societat, especialment en allò que fa referència al coneixement, i analitzem la naturalesa del coneixement en el context del món modern.

Els sistemes educatius, com a proveïdors i responsables, han d’evolucionar cap a models que garanteixin aprenentatges de qualitat per a la majoria de la població. En aquest àmbit té un paper nuclear la formació professional, que està fortament responsabilitzada en cobrir les necessitats de caràcter social, econòmic, laboral i personal de la societat i que per donar una resposta vàlida a tots aquests reptes requereix de canvis profunds de caràcter estructural.

A partir d’aquest plantejament inicial analitzem els indicadors globals de sistema més importants i dissenyem 5 objectius de caràcter estratègic per orientar el desenvolupament futur del model educatiu.

Abstract

Aquest treball estudia els nous models de productivitat de la PIME industrial catalana, en especial el paper dels fluxos de coneixement (R+D, innovació i usos d’Internet) i l’ús de la robòtica. A través de dades de panell per unes 250 PIMES industrials en el període 2002-2014, i utilitzant una metodologia de models d’equacions estructurals, la investigació obté quatre resultats principals. Primer, l’evolució de la productivitat i l’ocupació ha estat molt positiva, cosa que no suggereix l’existència d’una recuperació econòmica sense creació d’ocupació (jobless recovery). Tot i amb això, la robotització sí que hauria generat millores d’eficiència amb un cert efecte reemplaçament del factor treball. Segon, els usos de la robòtica determinen un grup reduït de relacions de complementarietat amb els fluxos de coneixement. Específicament, amb la innovació de procés i organitzativa, i amb l’avaluació, l’assessorament i el reclutament de persones per a gestionar el canvi tecnològic. Tercer, la robòtica no té un efecte directe en l’explicació de la productivitat de la PIME industrial. I, quart, els efectes de la robòtica sobre la productivitat són indirectes i s’estableixen a partir de la seva relació de complementarietat amb els fluxos de coneixement. Les PIMES industrials que usen robots presenten un model explicatiu de la productivitat més sofisticat i equilibrat, amb efectes determinats pel coneixement, el factor treball, les exportacions i l’accés a recursos financers especialitzats. Paraules clau: Robòtica, coneixement, transformació digital, PIME industrial, productivitat.