Abstract

Avenços científics i revolució digital han transformat sensiblement el ritme i abast del canvi tecnològic sense que, més enllà de les oscil·lacions característiques del cicle econòmic, no s’hagi detectat un augment considerable dels nivells agregats de desocupació. Tot i que les noves tecnologies de producció han substituït treball, el seu efecte ha estat més que compensat per mecanismes que directa o indirectament generen una nova o major demanda laboral.

Tot i amb això, la preocupació social sobre les conseqüències del canvi tecnològic es reactiva per una nova onada d’automatizació, basada en la intel·ligència artificial, la robòtica, l’aprenentatge automàtic, la impressió 3D i els algoritmes que milloren la capacitat lògica, de càlcul i de gestió de grans quantitats d’informació.

És ben conegut que les tecnologies digitals tenen la facultat no només de substituir habilitats manuals, també són capaces de reemplaçar algunes habilitats cognitives. L’experiència de canvi tecnològic recent ha evidenciat la seva naturalesa disruptiva no pas al nivell d’ocupació sinó a la seva composició. Les tecnologies digitals manifesten un efecte de biaix, perquè en general  es complementen millor amb el treball de major qualificació. Però, a cada lloc de treball, palesen també que, amb independència de les habilitats del treballador, el biaix del canvi tècnic també perjudica a les tasques rutinàries i més repetitives, que són més susceptibles de ser reproduïdes eficientment mitjançant un algoritme.

En aquest context disruptiu, relacionat amb el concepte Revolució 4.0, l’anàlisi dels canvis en la composició del mercat laboral català d’ençà l’esclat de la recent crisi financera, pel que fa a les habilitats disponibles, les característiques dels llocs de treball oferts i les tasques que en ells es desenvolupen, ofereix una aproximació a l’impacte potencial d’aquesta nova fase d’automatització digital, a banda dels aspectes regulatoris i de viabilitat econòmica i tècnica que òbviament se’n derivin.

Abstract

La rèplica a Catalunya del treball que Frey i Osborne van fer per a l’economia nord-americana l’any 2017 estima que el 35% dels llocs de treball existents en l’actualitat a la nostra economia tenen una alta probabilitat de ser automatitzats a mitjà termini. Paral·lelament, a partir del treball que Vogler-Ludwig, Dull i Kriechel van fer per a Alemanya l’any 2016 s’estima que l’economia catalana veurà un augment de la seva ocupació degut a la digitalització de 13.000 persones fins l’any 2030, amb diferències de signe entre els resultats de la indústria i dels serveis. Aquest resultat permet desdramatitzar l’impacte laboral de la indústria 4.0 a Catalunya i s’oposa a la idea de que la digitalització s’hagi de traduir en importants pèrdues d’ocupació agregada.

Abstract

Avenços científics i revolució digital han transformat sensiblement el ritme i abast del canvi tecnològic sense que, més enllà de les oscil·lacions característiques del cicle econòmic, no s’hagi detectat un augment considerable dels nivells agregats de desocupació. Tot i que les noves tecnologies de producció han substituït treball, el seu efecte ha estat més que compensat per mecanismes que directa o indirectament generen una nova o major demanda laboral.

Tot i amb això, la preocupació social sobre les conseqüències del canvi tecnològic es reactiva per una nova onada d’automatizació, basada en la intel·ligència artificial, la robòtica, l’aprenentatge automàtic, la impressió 3D i els algoritmes que milloren la capacitat lògica, de càlcul i de gestió de grans quantitats d’informació.

És ben conegut que les tecnologies digitals tenen la facultat no només de substituir habilitats manuals, també són capaces de reemplaçar algunes habilitats cognitives. L’experiència de canvi tecnològic recent ha evidenciat la seva naturalesa disruptiva no pas al nivell d’ocupació sinó a la seva composició. Les tecnologies digitals manifesten un efecte de biaix, perquè en general es complementen millor amb el treball de major qualificació. Però, a cada lloc de treball, palesen també que, amb independència de les habilitats del treballador, el biaix del canvi tècnic també perjudica a les tasques rutinàries i més repetitives, que són més susceptibles de ser reproduïdes eficientment mitjançant un algoritme.

En aquest context disruptiu, relacionat amb el concepte Revolució 4.0, l’anàlisi dels canvis en la composició del mercat laboral català d’ençà l’esclat de la recent crisi financera, pel que fa a les habilitats disponibles, les característiques dels llocs de treball oferts i les tasques que en ells es desenvolupen, ofereix una aproximació a l’impacte potencial d’aquesta nova fase d’automatització digital, a banda dels aspectes regulatoris i de viabilitat econòmica i tècnica que òbviament se’n derivin.

Abstract